Deixe la senyera en pau

Yo me acojo a la señera y a mis conciudadanos para seguir trabajando por el futuro de esta tierra. Alguns no tenen respecte per res...

Hivern de l’any 1364. Les invasions castellanes del regne de València fa vora una dècada que es succeeixen. La pròpia capital ha estat terriblement assetjada en dos ocasions per Pere el Cruel, que no ha aconseguit la seua rendició davant la resistència ferotge dels habitants. Oriola continua encerclada, Alacant ha estat atroçment saquejada i el curs del Palància, de Sogorb a Morvedre, continua en mans dels castellans. Per això, les hosts del regne, dirigides per Alfons el Vell, els combaten a sang i foc, com relata Ramon de Soler, justícia criminal i capità de la host de València, als propis consellers de la urbs valentina:

Lo senyor comte de Dénia, capità d’aquest regne, havia, ab la sua cavalleria e ab la bandera de la dita ciutat de València, desbaratat e mort lo maestre d’Alcàntera e la sua cavalleria, qui per part del rey de Castella volia metre gran rèquha de viandes en la ciutat de Sogorb... [Continua a l'Informatiu]

L'encanteri de Ponça (II)

Il cielo di Ponza

Com deia despús-ahir, els preliminars de la campanya bèl·lica de 1435, amb el rumor de la mort d'Alfons el Magnànim i l'infant Joan, feien presagiar un desenllaç fatídic. Potser per això, quan s'aproximava el dia de l'enfrontament directe entre genovesos i aragonesos, els consellers de Barcelona s'adreçaren a l'abat de Montserrat per tal que el monestir pregara a Déu per la victòria dels seus:

Nova çerta hic ha que l'estol dels janovesos és partit per dampnificar si porà lo senyor rey, lo qual és sobre Gayeta, e, jassie cregam la ajuda de Déu migençant que lo dit senyor tembrà poch lo dit estol, però encare havem del·liberat que per devotes persones sie per suffragi seu a la ajuda divinal recorregut. Per ço us pregam ab tanta afecció com podem que per impetrar la dita ajuda vos plàcia fer e continuar certa comemoració en vostre monastir.

Tanmateix, es veu que els monjos no estigueren massa inspirats perquè al cap d'unes poques setmanes arribaren noves notícies des de la Mar Tirrena, però ben roïnes. Així, el 28 d'agost de 1435 els regidors barcelonins es veien obligats a informar els valentins de la desgràcia patida per l'estol reial, vençut davant l'illa de Ponça i amb els principals dirigents de la Corona empresonats, començant pel mateix rei. Dels importants només se n'havia salvat un, l'infant Pere, virrei de Sicília:

No és per extimar la greu dolor de la qual nosaltres e tota aquesta ciutat som detenguts per la sobres cruel e molt dolorosa nova a nosaltres pervenguda de nostron rey e senyor, la qual és aquesta, ço és, que l'estol dels janoveses, venint subvenir a Gayeta, lo estol del senyor rey li és exit e denan Ponça són venguts a batalla, los janovesos han vençut lo senyor rey, lo qual és pres ab lo rey de Navarra, e ab l’infant Don Enrich, e ab molts nobles, barons e gran hòmens del realme e molts de la nostra gent e molts qui hi són mort, é·s campat lo senyor infant Don Pedro ab alsguns.

Però la reacció dels magistrats municipals, que se sentien responsables del futur polític de la Corona, no es féu esperar i de seguida, només 5 dies després, es dirigiren a la reina Maria per tal de requerir-li una actuació ràpida, invocant la inutilitat de les lamentacions i, així mateix, la pròpia paraula de Déu:

Si la divinal majestat, los juys de la qual són inscrutables, ha permès lo cas seguit de la presó de nostron rey e senyor, lamentacions tristes, cogitacions planes e plors excessius no deuen axí occupar los coratges e les penses de vós, senyora, e dels seus vassaylls e súbdits, que Déu omnipotent ne sie ofès ne·n sien oblidades degudes provisions faedores, ans ab humils supplicacions deu ésser recorregut a la ajuda indeficient de aquell subiran Déu qui diu ‘mia és la venjança e jo retribuhiré’ e, en altra part, diu ‘jo mataré e jo faré viure, batre e sanaré’.

Però l'actuació no només havia de ser ràpida, sinó també consensuada: devets haver special confiança en la innada fe e naturalesa pura dels feels vassaylls e súbdits del dit senyor, los quals jamés han defalgut ne defalran ne defallir porien per totes lurs forçes en socórrer e ajuda a lur príncep e senyor. Per això, a ulls dels magistrats de Barcelona -i amb tota seguretat als de València, Saragossa o Palma-, s'imposava una assemblea de tots els estaments (eclesiàstics, nobles i ciutadans) i de tots els territoris de la Corona per tal d'acordar i aconsellar allò que havia de ser més útil -des del seu punt de vista- per a gestionar la situació i tractar d'alliberar el rei i la resta de magnats empresonats. Per tal de no alentir el procés, no calia convocar Corts, sinó que bastaria una simple reunió de tots plegats:

E, per obrir vies e maneres opportunes a tractar, manajar e finar de tots remeys salutables faents al fet, és nostre parer que vós, senyora, deguéssets appellar per donar-vos consell de cascuns dels staments e condicions, axí ecclesiàstichs com barons, nobles e cavallers, com ciutedans e habitadors de totes les universitats, viles e lochs reyals de tots los regnes e terres del dit senyor, no per acte de Corts ne Parlaments, mas per aconsellar a vós senyora sobre totes e sengles provisions faedores occorrents a total benifici e salut del dit senyor e de la cosa pública de tots sos regnes e terres.

Amb tot, la resolució de l'afer sí que requerí finalment d'unes Corts, les Generals de Montsó de 1435-1436, destinades a aprovar la forma de recaptació del rescat de 30.000 ducats que els genovesos demanaven pel monarca, qui havia estat traslladat a terres milaneses. En darrer terme, a més a més, la trobada del Magnànim amb el duc de Milà proporcionà un rocambolesc final a la història, ja que, abans de l'alliberament, pactaren el repartiment de les terres itàliques que volien conquerir. Així, la derrota de Ponça representà un inesperat impuls a l'ocupació del regne de Nàpols, que acabà sent pres per la monarquia aragonesa 6 anys després. A Ponça passen coses estranyes, ja ho deia Marieta...

L'encanteri de Ponça (I)

Ubicació de Ponça, a la Mar Tirrena

Marieta, la nostra corresponsal a terres itàliques, ens avisava dijous passat que passaria el cap de setmana a l'illa de Ponça, a mig camí entre Roma i Nàpols. Ella mateixa parlava dels molts fets punyents -reals o ficticis- que hi havien tingut lloc al llarg de la història, entre els quals es trobava la batalla entre genovesos i aragonesos d'agost de 1435, en la qual Alfons el Magnànim i el seus germans Enric d'Empúries i el futur Joan II foren derrotats i empresonats a la pròpia Gènova. Sobre aquella campanya, emmarcada en les que el rei de la Corona d'Aragó mamprengué per tal de conquerir el regne de Nàpols, hi ha diverses cartes a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona que ara, aprofitant l'avinentesa, m'agradaria donar a conéixer parcialment.

Les notícies sobre el destí de l'estol armat per la Corona circularen en dos moments ben diferenciats. En un primer acte, poc després d'haver partit l'exèrcit conqueridor des de Sicília, es difongué el rumor, ni més ni menys, que la galera reial havia naufragat, de forma que Alfons el Magnànim i el seu germà Joan, rei de Navarra (també qui seria Joan II), havien mort ofegats. Els consellers de Barcelona ho comunicaven així als jurats de València el 15 de març de 1435:

Vos notifficam com digmenge prop passat, que teníem XIII del present mes de març, a les XI hores de mig jorn nosaltres reebem una letra dels cònsols de Perpenyà ab la qual nos certifficaven com, segons cert avís que havien haüd de I florentí habitant en Monpeyler, lo qual ne havie scrit a·n Francesch Andreu, ara I dels cònsols de la dita vila de Perpenyà, una barcha fóra arribada a Marsella, la qual venia de Còrsega, qui comptava com lo senyor rey ere partit de Sicília ab sis galeas tenint la via en Calàbria, e, per gran fortuna e tempestat vahida qui·s mès en la mar, quatre de les dites galees eren perides en les quals ere la galea on ere lo senyor rey, e lo rey de Navarra, e lo mestre de Sant Yhago.

La notícia, com deien, havia arribat a través d'un mercader florentí resident en Montpeller, que n'havia informat als cònsols de Perpinyà i estos als consellers de Barcelona. Però, a més a més, en la pròpia carta dels barcelonins s'explicava que, com allò era una simple informació sense contrastar, no havien volgut espantar als dirigents de la Corona i havien tractat de mantindre el rumor en secret, fins que les filtracions van fer que tothom en parlara a la capital catalana i d'ací s'escampara a la resta de llocs i ciutats de la monarquia. Per tant, s'excusaven de no haver donat a la llum la notícia abans:

Bé creem que fama pública referent és pervenguda a vostra notícia la nova molt dolorosa la qual se és escampada de nostre rey e senyor, la qual notícia vostra nosaltres sens falta ab letra nostra haguérem prevenguda per correu cuytat si per certa haguéssem la nova dessús dita e no haguérem esperat que en altra manera ho haguéssets sabut, mas no donant plena fe per molts esguards a la notifficació a vosaltres feta havíem del·liberat de tenir molt en secret e no curàssem de scriure tro que en çert ho sabèssem, e stans axí per tres jorns contínuus la cosa és venguda ací a pública notícia, que tota aquesta ciutat ne és stada plena parlant ne en inçert, axí que no volents més callar havem del·liberat de fer-vos la present.

Amb tot, una vegada que ja estava escrita la missiva als jurats valencians però encara no havia estat enviada, arribà la bona nova que segurament la notícia era falsa, com es confirmà uns dies després. Per això, com a postdata, la carta incloïa el següent afegit final:

Aprés feta la present, vuy que és divendres a XVI de març a les VI hores ans de mig jorn és arribat I correu lo qual és vengut de Venècia e és passat per Gènova e per Sahona e per Avinyó, e ha portades a mercaders de açí diverses letres de Venècia, de Gènova e de Avinyó en les quals no·s fa menció alguna de la dita nova, jassie que en Gènova lo dit correu sie stat interrogat si havia res hoït dir del senyor senyor rey. E com lo dit correu los respongués que no deyen verament no hi donam fe segons la nova d’on és axida.

Si els correus que arribaven dels principals centres de poder de la ribera mediterrània nord-occidental no tenien constància de cap naufragi reial, la informació del florentí no podia ser vertadera. Alfons el Magnànim encara vivia i els territoris mantenien el seu rei. Tanmateix, com si d'una premonició es tractara, el següent acte de la campanya, el que tindria lloc davant les costes de Ponça, sí que significaria l'escapçament de la monarquia durant un temps. La reina Maria, amb l'ajuda dels estaments, s'hauria de fer càrrec dels destins de la Corona. Però això ho veurem en el proper post.

Ha perdut l'oremus, senyor Camps

A vore si puc tornar una miqueta a la normalitat després d'haver estat intensament enredat amb el següent capítol de la tesi (i de pas article per a una revista). De moment, comencem amb la columna de l'Informatiu, sobre la bogeria de Camps. Si no fóra per a plorar, faria riure...

Oremus pro martyre!

Que vosté, senyor Camps, ha perdut l’oremus, mai millor dit, no és que ho diguem des de l’Informatiu. És que ho diuen fins i tot a Libertad Digital: Está loco, ha perdido la cabeza. Vosté, però, sense fer cas de tot el que ha passat i del que encara passarà –més proves, noves acusacions, jutjats, banqueta dels acusats–, continua corrent cap avant, amb una bena als ulls, fins que l’hòstia que es pegue contra el mur siga de campionat: No he hecho nada y todo es mentira, Me sostiene la verdad, Estoy siendo atacado porque soy el presidente de una Comunidad que se puso en pie y no saben como parar, ni al presidente ni a la Comunidad. Senyor Camps, que vosté és un mentider va quedar demostrat fa temps: en febrer de 2009 va desmentir de plano que tinguera cap tipus de relació amb la trama Gürtel i dos mesos després vam saber de les seues converses telefòniques amb el Bigotes, el seu amiguito del alma, te quiero un huevo. I, senyor Camps, no l’ataquen per ser president dels valencians, sinó perquè José Luis Peñas, un exregidor del PP a Majadahonda, va denunciar la trama corrupta de Correa i companyia. I, com deien aquells, pel fil traurem lo cabdell... [Continua a l'Informatiu]

A Canal 9 ja som país (o quasi)

No ho dic jo, que siguem un país, ho diuen a Gormandia, el nou programa culinari de Canal 9 emés en el prime time dels dijous, de 21:45 a 22:10 h., just abans de Valencians pel món. A banda dels tres iaios riberencs que comenten la jugada a l'estil d'aquells de Caçadors de bolets, el programa sempre comença amb la següent tonadeta sobre un mapa del territori valencià: Això diuen que era un país entre la mar i la muntanya. I, evidentment, es refereixen al país dels valencians, tot i que en este cas ens metaforitzen en "gormands": dit d’aquell a qui li agrada de menjar bé i amb plats abundosos. Només duen tres emissions -hui és la quarta, amb uns elxans fent arròs i crosta-, però la veritat és que sembla un programa divertit i ben fet. De moment es poden visionar tots des d'ací i no vos perdeu els comentaris d'eixos avis en l'autoproclamada Il·lustre Acadèmia de Gormandia.

Ara bé, com passa en qualsevol programa que reflectisca la realitat valenciana, des de la perspectiva valencianista sempre copsarem coses que ens gelen el cor, sense anar més lluny en el primer programa, centrat en la figura de la catarrogina María José Lloria, una dona valenta i alegre que plena la pantalla amb el seu orgull per un plat de la terra, però que a estes alçades del segle XXI, sent ella valencianoparlant de tota la vida, encara cria la seua filla en castellà. Però, dona!!! A continuació podeu vore la part positiva i la part negativa (només començar una enardida defensa de la rata de marjal com a "manjar", i ben bona que estarà!):

Més que regionalisme: Jordi de Fenollar (I)

Durant molt de temps he esperat que algun canal digital (la Biblioteca Valenciana, Google Books, etc.) posara en la xarxa el llibre En defensa de la personalidad valenciana escrit per Teodor Llorente Falcó (1869-1949), fill del patrici Teodor Llorente. Pareix, però, que per molt que espere els meus desigs no es voran complits, almenys de moment, així que, aprofitant l'avinentesa de la qüestió onomàstica i normativa de la llengua encetada l'altre dia, tractaré d'anar copiant alguns dels seus articles. De fet, el llibre és un recull d'escrits publicats sota el "pseudònim" Jordi de Fenollar a Las Provincias, on Llorente feia anys que era director (des de 1919), al llarg de 1930, durant el govern de Dámaso Berenguer, just després de la dictadura de Primo de Rivera i abans de l'arribada de la II República.

Els seus posicionaments sobten per la familiaritat dels temes i els arguments que encara volten el discurs valencianista. Ara bé, la gran diferència amb l'actualitat és la pròpia situació de poder que representava llavors Llorente: director de Las Provincias, amb 60 anys d'edat, declarat regionalista (amb el consegüent estigma que això comportava a l'època, com el de "nacionalista" hui en dia), partidari de l'autogovern valencià, favorable a la unitat de la llengua i de la doble denominació (com anirem veient), coneixedor de la història i la literatura valencianes, i defensor de portar el valencianisme a tots els nivells de la vida. Segurament en l'actualitat el progressisme valencianista dissentiria amb ell en molts aspectes, ja que era un declarat conservador, mantenidor de "l'ordre social" i antirevolucionari, però tant de bo hui en dia comptàrem amb una elit mediàtica que des de la ciutat de València difonguera els mateixos valors d'estima vertadera per allò valencià que defensava el menut dels Llorente.

Així les coses, aniré copiant alguns dels seus articles, com a mostra del que tal vegada va poder ser i no fou, "gràcies" al desastre dels enfrontaments socials, la guerra civil i la barbaritat de 40 anys de dictadura franquista. El regionalisme valencià covat des de principis de segle XX (Llorente pare) anava camí de convertir-se, al cap de un parell de dècades, en nacionalisme oposat a l'espanyolisme castellanista (Llorente fill), però la guerra ho va tallar tot de soca-rel...

La portada d'En defensa de la personalidad valenciana era la senyera de València com a símbol conjunt de l'antic regne de València. Aquella defensa era, sobretot, contra el centralisme castellanista

Advertencia preliminar
(...) Son artículos periodísticos, escritos a vuela pluma, con erudición de segunda mano, sin más trascendencia que la de cooperar al movimiento regionalista, iniciado con la caída de la Dictadura (...) En su trabajo sólo le ha guiado el buen deseo de llevar su granito de arena a la actual campaña regionalista.

Haciendo más que regionalismo [19 d'abril de 1930. Primer article de la sèrie]
Parece que haya empeño en empujar a Valencia por caminos por los que nunca pensó entrar. En nuestra región se ha sentido siempre un regionalismo templado, sin carácter alguno político. La obra del centralismo, ¿por qué no declararlo?, en el transcurso de los años le hizo daño, aunque no logró nunca anular su personalida, que continúa tan latente dentro de su alma que ha de costar poco esfuerzo para su resurgimiento con todo vigor.

Y esa labor a favor de nuestro resurgimiento habremos de debérsela a nuestros gobernantes y a los orientadores de la opinión en Madrid, que, en su incomprensión del problema regionalista y en su desconocimiento de las distintas personalidades que constituyen el pueblo español, no hacen más que zaherir los sentimientos de todos, y de algún tiempo a esta parte muy especialmente los del pueblo valenciano.

Recientemente se han sucedido los agravios y los ataques a la personalidad valenciana de una manera verdaderamente inusitada. Primer fue la supresión de la cátedra de lengua valenciana, que por iniciativa del Centro de Cultura venía dándose en nuestra Universdad, como un homenaje espiritual a una lengua, que diga lo que quiera ABC, es tan viva como lo es el castellano, y de ello tendremos ocasión de hablar. El señor Marqués de Estella [el dictador Primo de Rivera], que en esto del regionalismo bebía en las mismas fuentes de los más foribundos centralistas, creyó sin duda que se cometía un delito de lesa patria si se consentía que en nuestro primer centro docente, se dieran explicaciones de gramática valenciana, y prohibió que éstas continuaran. Estábamos en período de Dictadura y hubo que callar y resignarse, aun cuando aquello fué considerado por muchos como un agravio.

Pasaron unes meses, y un día, el mismo señor Marqués de Estella, sin venir a cuento, en unas de esas declaraciones en que tan insubstancialmente agraviaba a unos y a otros, ocurriósele censurar que los valencianos se pusieran en pie y se descubriesen al ejecutarse su Himno Regional, y de una manera indirecta vino a ordenar que esa costumbre debía desaparecer. Y ocurrió que a partir de aquel día, el Himno despierta mayores entusiasmos, y que esos entusiasmes se subrayan, cosa que antes no ocurría, cuando a continuación, con un celo verdaderamente ridículo, se exigió que tras el Himno Regional había de tocarse el Nacional.

Pasó aquéllo, aunque dejando su correspondiente sedimiento, y un nuevo ataque parte del Gobierno contra la personalidad valenciana, y ello se hace con motivo de haber surgido la idea de erigir en nuestra ciudad un monumento simbólico a la Región, a cuya iniciativa contesta el jefe del Gobierno, también el mismo Marqués de Estella, exigiendo que ese monumento se levantase a la provincia, y de ningún modo a Alicante, Castellón y Valencia reunidos.

Rebasando todo lo que se ha dicho, viene ahora el periódico ABC a publicar un artículo en el que se hacen apreciaciones tan fuera de la realidad y tan molestas para los hijos de esta tierra, que no nos explicamos por qué y para qué se han escrito y publicado, máxime cuando constituían un inciso completamente innecesario en el mencionado artículo.*

*En nota a peu de pàgina: Dejando a un lado el objeto del artículo de ABC, que era el pedir que desaparecieses los acádemico regionales de la Real Academia de la Lengua, al hablar de Valencia decía lo siguiente: "Se quiso hacer esta manifestación de aprecio tan extensa que se cró sección para las provinicias valencianas, cuyo elegido -ilustre y erudito sacerdote [Fullana]- no podía traer sino la representación de una lengua muerta o puramente literaria con escasísima producción desde el promedio del siglo anterior; porque todo el mundo sabe que en Valencia se habla un dialecto desfigurado, empobrecido y castellanizado que apenas tiene briznas del lemosín y que ni siquiera es la expresión unánime; ni en la región, porque innumerables comarcas hablaron y hablan siempre en castellano, ni en las propias capitales (Valencia, Alicante y Castellón), donde la mayoría de las gentes, y desde luego, las de clase media, se producen también en castellano, limitando el uso del dialecto o interjecciones sueltras, a las charlas de tono festivo o a las expansiones familiares; pero nunca en diálogo invariable, como ocurre en Cataluña. Sólo se consiguió adulterar esencialmente la Academia -cuyo tesoro único y definitivo es el idioma de Cervantes, y cuya labor se sintetiza exclusivamente en el Diccionario castellano- y crear una situación difícil y postiza, casi de intrusos a los académicos regionales, a quienes se limitó la categoría, atribuyéndoles una calidad de adjuntos notoriamente subalternos".

A parte de lo que ayer reproducía Las Provincias, se dice en dicho artículo cosas como ésta: "Lo importante era demostrar el merecimiento que concedía (habla el articulista de la concesión del Gobierno de la Dictadura creando los académicos regionales) al antiguo eúskaro, a la fabla gallega, al catalán, al mallorquín, como realidades consentidas, como lenguas vivas con que comunican sus pensamientos unos millones de españoles". Y luego añade lo que copiábamos ayer respecto al valenciano, que es una lengua muerta, o puramente literaria, y otra colección de lindezas por este estilo que ya iremos rebatiendo.

¿Lenguas vivas el eúskaro y el gallego, y muerta la valenciana? Pero el articulista que tales cosas dice, ¿es hijo de España, ni aún pertenece a este planeta, o es que nosotros no estamos en nuestros cabales?

Bloguejant

De part de Monique i de Josep Lluís he rebut la distinció Vale a pena ficar de olho nesse blog, que evidentment deu tindre el seu origen en la blogosfera en portugués i que com diu el mateix Josep Lluís representa una bona manera de dinamitzar les nostres lectures i descobrir nous blogs. Per això, deixant de banda les seues pròpies bitàcoles, Hidden Planet i Saps què vull dir-te, seguiré les normes del premi bo i recomanant-ne 10 més, que si volen poden seguir les regles del joc: publicar el segell fent esment al bloguer del qual han rebut el premi, premiar 10 blogs més posant els seus enllaços i demanar-los que continuen la cadena. Feia més de dos anys que no participava en cap mem i la veritat és que una part significativa dels blogs que llavors esmentava han desaparegut; espere que no passe el mateix amb els que ara m'han cridat l'atenció i en tot cas, si és així, féu-me el favor de no llevar-los d'internet (almenys guardeu-los en algú racó per a la posteritat!). Allà van:

- La cámara de la reina, per afinitat: historiadora, fora de casa, fent la tesi, del gendre de Jaume I (eixe tal Alfons el Savi) i perquè m'ha fet recuperar les nocions de portugués.
- La línia de Wallace, per estima a la natura: flors, mol·luscs, plantes, aus, muntanyes, viatges, de tot un poc.
- Enceneu els llums, per passions estranyes i per enginy: el darrer post metabloguer, memorable.
- De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per la llengua: un bon seguiment de tot el que hi ha a internet sobre la qüestió!
- Blog de Maria Jesús Bolta, per la delícia dels seus escrits: breus, llargs, amb diàlegs, sense, curiosos, interessants.
- Mariavalls_blog, per tafaneig: una porta valenciana oberta a una altra capital europea, París.
- VCF: Desmemòria, per gust futboler: memòria, actualitat, opinió, informació.
- Extrem Sud del País Valencià: D'Elx a Guardamar, per vertebració i per plaer: el Joan-Carles manté la flama i de quina manera.
- Els meus mons, per constància: Marc sempre sorprén, siga de política, esports, treball, la seua vida quotidiana.
- Busca qui t'ha pegat, per diversió i per opinió: un clàssic, les peripècies de Rasoir ja són en certa manera patrimoni de tots.

I entre els esmentats, ja sabeu: qui vulga continuar la cadena, avant amb els vostres 10 blogs!

Refranys, refranys!

Victor Pàmies està tractant de fer el top ten de refranys en català més coneguts i per això demana la nostra participació:

1. Feu una llista (de memòria, sense consultar llibres ni parlar amb ningú) dels 10 primers refranys catalans que us vinguin al cap.
2. Envieu-me aquesta llista al meu correu personal: vpamies@gmail.com (no els deixeu escrits enlloc per no condicionar les respostes d'altres persones que vulguin participar).
3. Indiqueu-me d'on sou o on heu viscut majoritàriament (municipi i comarca) perquè jo pugui després extrapolar dades i oferir resultats per zones dialectals.

Porta 851 respostes rebudes, però per les darreres notícies que conec la proporció de valencians que ha participat és molt baixa. Animem-nos, que encara eixirà "Valencià i home de bé, no pot ser" com a refrany més conegut... :D Jo ara mateix envie la meua llista!

Entorn de Softvalencià

Hui parle a l'Informatiu de Softvalencià, un projecte que va suscitar reaccions ben fortes arran de les crítiques realitzades per Cucarella. Certament, no resulta lògic que si català i valencià són dos noms per a una mateixa llengua no es puga potenciar amb normalitat un Softcatalà (País Valencià) o que es puguen oferir les variants valencianes, com fins ara, en una mateixa pàgina web. Tanmateix, menys normal és encara que, conformant més del 25% dels parlants de la llengua, només un 5% del total d'usuaris que visiten softcatala.org siga d'origen valencià. Així les coses, si la iniciativa serveix per a estimular l'ús del valencià en el món d'internet i la informàtica, benvinguda siga.

Cal recordar que potenciar el nom de "valencià" i les formes valencianes no és estar en contra de la unitat de la llengua ni menys encara del futur de la llengua. Això seria tant com dir que potenciar el nom de "català" i publicar en l'estàndard de Catalunya és estar en contra de tot allò que sone a valencià i de les formes valencianes. La realitat, però, és que tant una cosa com l'altra són, simplement, accions en favor de la llengua pròpia, la mateixa, amb denominacions i estàndards diferents dins d'una normativització comuna (aspecte, però, que encara està per resoldre en funció de les relacions inexistents entre l'AVL i l'IEC, i de l'anticatalanisme latent que el PPCV manté interessadament viu). La qüestió és complexa, però allò que importa és que cresca el nombre d'usuaris amb el Firefox, l'Office, el Windows o l'Ubuntu en valencià. Com comentàvem en la xarrada de dilluns passat de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc -que David s'ha encarregat de resumir al seu blog Un ciutadà qualsevol- és necessari fer visibilitzar el valencià i la consciència valenciana a tots els nivells. Com més els normalitzem, més exemples donarem perquè altres s'hi senten atrets i s'hi puguen sumar.


Entorn de Softvalencià:    

En els darrers mesos han vingut a coincidir dos fets a priori molt allunyats però que al cap i a la fi guarden una ben certa relació. D’una banda, el catedràtic d’història medieval José Hinojosa ha publicat els pergamins d’època de Jaume II conservats a l’Arxiu Municipal de València, entre els quals es troba un de l’any 1313 que inclou el primer ús –que jo conega– del gentilici “valencians” per a referir-se als ciutadans del territori valencià; abans s’havien emprat fórmules alternatives com “habitants del regne de València”, “regnícoles” o similars, que demostraven que encara no havia quallat una identitat comuna a la massa de nouvinguts –sobretot catalans i aragonesos– que s’havien traslladat a colonitzar les terres del nou reialme valencià. D’una altra banda, vora 700 anys després els membres valencians de Softcatalà, amb el suport d’Escola Valenciana, han presentat Softvalencià, una pàgina web destinada a difondre l’ús de les variants valencianes de la llengua catalana al món d’internet i el programari informàtic.

Relacione les dos coses perquè, com sol passar arreu del món –no som els únics–, també en el nostre cas identitat i llengua van intensament relacionades. Així, de seguida hi ha hagut crítiques que han interpretat l’aparició de Softvalencià com una forma de secessionisme lingüístic valencià i, en conseqüència, com un acte pràcticament homologable als del blaverisme anticatalanista. No m’agradaria haver estat en la pell dels promotors de la iniciativa, gent que dia rere dia demostra la seua ferma militància en favor de l’ús social del valencià, però que ara, a banda de certes crítiques constructives, ha rebut desqualificacions de tota mena. La qüestió, que és ben complexa, se centra en dos aspectes principals: la proposta normativa, que, resumint-ho molt, va en la línia de les recomanacions realitzades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i el nom triat, que diferencia onomàsticament entre “català” i “valencià”.

Pel que fa al primer punt, Softvalencià no ha fet més que ser coherent amb la història de la normativització de la nostra llengua, que ha consolidat tres estàndards policèntrics, el català, el valencià i el baleàric, que no corresponen a les diverses modalitats de la parla sinó als tres principals territoris polítics, amb les dissonàncies que això ocasiona (per exemple, una persona d’Ulldecona i una de Benicarló fan servir quasi les mateixes formes, però queden incloses en dos variants generals diferents, la catalana i la valenciana). Amb tot, com que l’AVL representa l’actual fase del procés estandarditzador valencià en què s’ha apostat per una normativa més particularista i menys convergent que la dels anys ’60-’80, per a molts això ja és símptoma de fragmentació i feblesa de la llengua. En qualsevol cas, siga quin siga la tria, més o menys convergent, al remat això no evita que hi haja un estàndard valencià efectivament diferent del català per al qual no sembla negatiu tindre eines informàtiques especialitzades, de la mateixa manera que hi ha per a l’alemany d’Alemanya, Àustria, Liechtenstein, Luxemburg o Suïssa (diferenciant per unitats polítiques, en el seu cas estats nacionals i en el nostre territoris històrics amb diversos graus d’autonomia política).

I ací arriba l’altre aspecte al qual feia referència: en tots eixos casos (malgrat alguna polèmica puntual a Àustria) el nom de la llengua no genera discussió, és “l’alemany”. Per què, doncs, dirien els detractors de Softvalencià, no s’ha optat per anomenar la iniciativa “Softcatalà (valencià)”, “Softcatalà (País Valencià)” o “Softcatalà (Comunitat Valenciana)”? Evidentment, pareix que ho han fet seguint també la nostra particular realitat històrica i social, segons la qual el nom de la llengua més amplament utilitzat ha estat el de “valencià” sense que això haja suposat un rebuig general –fins l’aparició del secessionisme– a la coordinació amb catalans i balears. I en eixe sentit, el codi de reconeixement informàtic emprat per Softvalencià no ofereix lloc als dubtes, ja que és “ca@valencia_ES”, una variant del codi general de la llengua catalana “ca_ES”. El grau d’acceptació de la pàgina web dirà si en conjunt han encertat o no, ja que la realitat és que fins ara només un 5% dels usuaris que visitaven Softcatalà eren valencians, malgrat que ja hi estaven presents els programes amb formes valencianes. En tot cas, però, tampoc caiguem en l’error de pensar que som valencians o li diem “valencià” a la llengua per alguna estranya maniobra reaccionària: és així perquè des de fa segles que és així.