N'hem parlat ja diverses vegades ací mateix: encara que el procés de diglòssia i de potenciació del castellà com a llengua de cultura entre les classes dirigents valencianes va començar entre els segles XVI i XVII, abans de l'abolició de les institucions del Regne de València decretada per Felip V en 1707, allò cert és que el resultat de la Guerra de Successió comportà un salt qualitatiu en l'avanç del castellà i la marginació del valencià en la societat valenciana per via de la imposició política i militar. No debades, formava part d'un pla global de centralització i uniformització del Regne d'Espanya mitjançant la castellanització jurídica, política i cultural, que va anar acompanyada, a més dels Decrets de Nova Planta, de la creació d'institucions estatals amb seu a Madrid com la Real Academia de la Lengua Española, la Real Academia de la Historia, el Museo del Prado, la Biblioteca Nacional de España, etc. I eixa imposició va tindre dos vies fonamentals al llarg del segle XVIII, com bé estudià Brauli Montoya en este article: una primera, just després de la Batalla d'Almansa de 1707, que afectava les institucions i les lleis, i una segona, entre les dècades de 1760 i 1780, que afectava l'ensenyament escolar.
En concret, fins a 1707, encara que especialment durant el segle XVII el castellà s'havia consolidat -junt amb el llatí- com la principal llengua de l'alta cultura per als valencians, hi havia un àmbit cabdal en què el valencià havia mantingut eixe estatus i s'erigia com un baluard de la tradició i la història pròpia: era, sense cap mena de dubte, la llengua escrita de les institucions del regne. I, en conseqüència, els furs, les actes, les missives o altres comunicacions de les Corts Valencianes, els Estaments, la Generalitat, la Justícia o els Consells municipals s'escrivien de forma immensament majoritària en valencià i, en consonància amb això, els escrivans, notaris i oficials del regne dominaven tant la llengua llatina com la valenciana, amb tot el que això comportava. De fet, també els contractes i escriptures notarials es redactaven en algun d'aquells dos idiomes, de manera que el valencià continuava tenint un indubtable prestigi públic i privat a tots els efectes i de ben segur que d'haver-se mantingut eixa situació fins al segle XIX la Renaixença valenciana hauria estat molt més potent (de fet, segur que el manteniment del dret civil a Catalunya després de 1714, a diferència del cas valencià, tingué certa influència en la disparitat de Renaixences, com apuntàvem ací).
Però la Batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707 i l'abolició dels Furs i de les institucions del Regne de València el 29 de juny posterior capgirà aquella situació, ja que immediatament la nova administració borbònica implantada per Felip V imposà per complet el castellà com a llengua pública i institucional. En concret, en agost de 1707 la Real Chancillería, és a dir, la institució que va substituir la Reial Audiència valenciana com a màxim organisme de justícia i govern del territori valencià, seguint el model de les Reales Chancillerías de Valladolid i Granada, va ordenar els notaris de la ciutat de València que les escriptures públiques "se abrán de dar en lengua castellana", alhora que l'Ajuntament hauria d'emprar la mateixa llengua en "todos los libros de acuerdos y demás que la ciudad refiere". L'acatament taxatiu de l'orde, i la seua extensió a tots els municipis del regne, el tenim molt clar els historiadors que hem freqüentat els arxius històrics: fins a mitjan 1707 les actes municipals i la resta de documentació administrativa està en valencià o llatí i a partir de llavors, en passar la pàgina, comença a estar tot sistemàticament en castellà. El manament inicial de la Real Chancillería a la ciutat de València el podeu vore ací mateix, en este document de l'Arxiu Municipal de València (les paraules acabades de citar estan en les notes al marge del final):
I ací podeu vore part de la instrucció de la mateixa Real Chancillería que va estendre aquella decisió a tots els notaris i ajuntaments valencians un mes després, el 7 de setembre de 1707, segons una còpia conservada a l'Arxiu Històric de Petrer, que m'ha facilitat el mateix Brauli Montoya (es tracta en concret del foli 1v, on es diu, cap a mitjan pàgina que s'havia de convocar a tots els notaris "y les advertirá han de autuar en adelante en lengua castellana, y que para su más fácil instrucción se está imprimiendo un libro que se llama 'Melgarejo de Escritura' y que le hallarán impreso en todo este mes a muy moderado precio"):
De fet, segons sabem a ciència certa, el control sobre els notaris durant els següents anys va ser exhaustiu, amb porgues i una vigilància estricta tant pel que feia a la llengua emprada com pel que feia al possible ús de l'antic dret civil valencià en els contractes privats, per tal que la castellanització fora completa. La situació de l'idioma valencià, per tant, va patir un daltabaix brutal a partir de 1707, ja que va deixar de ser la llengua de les lleis, de les institucions i dels contractes, substituïda per complet pel castellà. I a eixa situació de marginació del valencià se li va afegir un nou colp un parell de generacions més tard: no només es volia que el castellà fora la llengua pública i institucional, sinó també la de l'ensenyament bàsic -com ja passava en les grans ciutats, com València, però ara es volia remarcar-ne l'obligatorietat per a qualsevol municipi, fora del tamany que fora i fora amb la seua situació sociolingüística que fora-. I així va ser com Carles III de Borbó, fill de Felip V -i el mateix rei que Felip VI va posar en el seu despatx en parlar de la declaració independentista catalana el 3 d'octubre de 2017-, va promulgar el 23 de juny de 1768 una Reial Cèdula en què s’obligava a fer l’ensenyament de primària i les matèries bàsiques en castellà: “que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana”.
Amb tot, segons sembla, l'orde no es va acomplir a tot arreu i el més probable és que molts mestres locals continuaren emprant el valencià en les seues classes de primària, per la qual cosa dèneu anys després, entre el 26 i el 29 de març de 1787, es va tornar a promulgar un manament semblant, en este cas una Carta Orde de la Real Audiencia de València -el nom que havia acabat donant-se a la Real Chancillería establida en 1707- enviada a totes les capitals de corregiment, que havien de fer-la arribar a absolutament tots els pobles valencians. I en ella, a banda de l'obligatorietat de l'assistència a escola dels menors de 5 a 12 anys -en realitat, els xiquets a l'escola i les xiquetes a costura-, s'hi establia la prohibició de parlar en valencià i novament l'ensenyament exclusiu en castellà (en les línies 9-11 del document mostrat avall): "no permita el maestro que los niños hablen en el idioma valenciano, sí que les instruya en el castellano para la mejor pronunciación", una tasca que havia de ser supervisada pels capellans locals ("en lo que contribuyan, por su parte, los curas párrocos en su celo"). En definitiva, d'aquella manera l'àmbit sociolingüístic del castellà a terres valencianes encara s'escampava més: ja no només era la llengua del poder, sinó que també havia de ser la llengua de la gent amb una mínima instrucció.
El procés d'imposició del castellà, de fet, no s'interrompria al llarg dels segles XIX i XX, quan el sistema educatiu començà a eixamplar-se de manera massiva, amb el castellà com a única llengua vehicular, i hi hagué períodes d'especial virulència repressiva contra les llengües no castellanes, com la postguerra franquista. De tot això i molt més, i també de la possibilitat o no de fer viable el valencià com a llengua de futur -ja que sens dubte ha recuperat espais en els darrers 40 anys-, vaig parlar més extensament ací. Però ara simplement volia oferir les dades clares i irrefutables que contradiuen els qui afirmen que "nunca fue la nuestra lengua de imposición" i que és el valencià el que s'ha imposat o s'imposa per la força. En el nostre cas, per contra, històricament el castellà s'ha imposat de manera recurrent i ho ha fet amb especial força, a més a més, amb sistemes polítics absolutistes, dictatorials o escassament democràtics. No n'hi ha cap dubte.