Els parlars xurros

Escut de Xella

L'altre dia la Marta, en parlar de la seua Sogorbofília -menys intensa que la xurrofília de Martí-, deixava caure alguns possibles valencianismes lingüístics com ara laminero, pozal o hardacho, que el mestre filòleg Jesús li esmenà com a aragonesismes. És ben lògic que el castellà d'aquella ciutat valenciana provinga sobretot de l'antic aragonés ja que està a penes 40 quilòmetres de l'Aragó, però què passa, per exemple, amb el que parlen a la majoria de municipis de la Canal de Navarrés, que està a més de 130 quilòmetres de terres aragoneses? Ambdós parlars són anomenats "xurros" pels valencianoparlants, però són semblants? O un està més influenciat per l'aragonès i l'altre pel valencià?

Ho pregunte des del desconeixement més absolut, ja que mai no he tingut l'oportunitat de llegir cap estudi de conjunt sobre la qüestió o de sentir estos parlars en directe. De fet, tot i que he sentit parlar del "touero" com a cosa actual, ni tan sols sé si és un fenomen general i els parlars xurros encara continuen vius als corresponents pobles. Furgant per internet, he trobat un recull de filologia xellina (1ª part i 2ª part) a través del qual sembla que la influència del valencià és notable, tot i que els meus coneixements lingüístics no donen per saber si les influències que jo associe a valencianismes són en realitat aragonesismes. Potser novament Jesús ens puga donar alguna indicació...

Per exemple, és ben cridanera la utilització d'un pretèrit perfet que sembla imitació del perifràstic valencià: vay ir per fui (vaig anar) o vais poner per pusísteis (vau posar). També l'ús del pronom tu en indirecte (esto es pa tu) o nombroses paraules com ara aborronar, aclarir, agre, arrujar, bambolla, baratar, boira, carabasa, caramull, chambi, clavill, gola, llus, marraja, melic, mistera, mut, pilota, platerá, sucre, tramuso, vitet i moltíssimes altres que es poden trobar a l'esmentat estudi. El que parlen a Sogorb o l'Alt Palància en general té també eixes fortes influències del valencià? O està, diguem-ne, més aragonesitzat?

Uns aragonesismes que, d'altra banda, no manquen a Xella, com ara en l'ús dels constants diminitius en -ico, -ica (chiquitico, calorica) o les terminacions en -au (acabau, pagau), alhora que hi ha d'altres característiques que es poden deure tant a la influència aragonesa com a la valenciana, per exemple, les terminacions en -á (lavá, despertá), l'el·lisió de les r (torcáse, sabélo, ponéte) o determinat lèxic com ara ansa, asina, afañáse, buchaca, chulla, llogar, mante [que té un annexe especial com a paraula xellina més simbòlica], moñaco, pernil, tarambana, toña o tremolar. Hi ha molts altres estudis sobre la qüestió però desconec si hi ha algun treball realment ampli, profund i de conjunt (si algú el coneix que no s'estiga de dir-ho); l'any passat es va celebrar la I Jornada sobre els parlars valencians de base castellanoaragonesa però sembla que encara no se n'han publicat les actes. Mentrestant, podem fruir de diàlegs com el que el mateix Ensayo sobre la filología chellina recull:

-¡Chica, Visantica qu'ande vas!
-Pepica, mante, no t'había visto. ¿Cómo está tu muñaco?
-Está mejor, ya no l'hase mal la gola, con la endisión que le van poner ayer ya se le va bajar la calentor y hoy ya quería salir a juar pero yo l´hay dicho: mante, quédate hoy quietesico y bien calentico en la camica no sea que te pongas otra ves malico, mañana a lo mejor sales ya un ratico a la calle a tomar el solet y podrás juar con tu cuadrillica d'amiguicos.
-M'alegro mucho. Pues yo voy a cá Consuelito a mercar el arreglo pa un pucherico que quiero haser hoy. Ayer vay haser arrós al horno que me va salir muy bueno porque le vay poner tomaticos y dos botifarricas de sebolla, y hoy hay pensau que un pucherico estaría muy bien. A mi marido l'agrá mucho cuando le pongo dos u tres pilotas.

I disculpeu si açò està parat durant un temps, però entre la mudança i la faena no tindré a penes estones lliures fins d'ací un bon grapat de dies...

Torna l'humor riberenc

Els xics de Mãemeua, tot i haver estrenat un web novet de trinca uns mesos arrere, fa bona cosa de temps que estan callats. Tanmateix, sembla que uns altres xics de la Ribera els han pres temporalment el relleu mitjançant el doblatge de grans escenes cinematogràfiques i la tradició comarcal de brofegueria humorística continua ben viva a internet. M'estic referint als que en un parell de setmanes han penjat un parell de vídeos al canal de youtube Adrenalfaro, tots dos amb referents ben locals (les discoteques Keepers i Puzzle, la rivalitat amb els gandiencs, etc.). No sé quin m'agrada més, si el Braveheart de la Ribera o el Pulp o calamar:

Un pas avant... i dos arrere? Reaccions valencianes a les consultes catalanes

Mirador de Bellveret, Xàtiva (Foto de Joanot)

Les reaccions a la consulta per la independència de Catalunya duta a terme a Arenys de Munt fa a penes quatre dies estan sent ben interessants des del punt de vista valencianista. Sobretot arran del post de Josep Nadal en què cridava l'Esquerra Independentista, ERPV i el nacionalisme cultural a valencianitzar al màxim el seu discurs: fer visible la personalitat valenciana per confrontar-la -en allò en què entra en conflicte- amb l'espanyola de matriu castellana, deixar de parlar dels valencians com si fórem catalans i abandonar la reivindicació dels Països Catalans com a objectiu essencial i primordial. Com bé puntualitza, a més, això no vol dir renunciar a la germanor o els projectes comuns amb catalans i balears, com tampoc -afig jo- hem de rebutjar als lligams que milers de valencians -més o menys segons la part del país- tenen amb la cultura castellana, aragonesa, murciana o andalusa.

La qüestió primordial és construir una personalitat pròpia sobre uns ciments ben sòlids: la nostra història, el nostre territori i la nostra cultura particular, que, d'una manera o d'una altra, ja han conduït a definir una identitat col·lectiva ben clara i perdurant al llarg dels temps: la valenciana. Ja està bé de jugar la basa d'un projecte nacionalista que no es construeix sobre el que hem estat o sobre el que som, sinó simplement i planera sobre una formulació intel·lectual voluntarista que, a més a més, ha estat superada per teories sociològiques i historiogràfiques posteriors. Ni hem estat catalans -mai la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià es formulà com a catalana fins fa 50 anys-, ni som -no ens considerem- catalans; llavors, a qui hem d'atraure amb un projecte nacional catalanista?

Si històricament hem estat alguna cosa -les identitats col·lectives abans de la contemporaneïtat no tenien el mateix paper que en l'actualitat-, hem estat valencians, és a dir, la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià, ja des de la segona meitat del segle XIV, s'ha formulat en termes de territori i gentilici valencians. També hem estat i som espanyols, és a dir, sobretot a partir de la construcció de l'estat nacional espanyol en el segle XIX, ens hem desenvolupat -amb fluctuacions- com una societat amb dos identitats col·lectives bàsiques: una identitat nacional espanyola i una identitat regional valenciana.

En este sentit, el sentiment identitari actual de la majoria dels valencians és inapel·lable, però els que pensem que la subordinació d'una identitat a una altra -la valenciana a l'espanyola de matriu castellana- porta a la pròpia desaparició dels trets que particularitzen la subordinada -llengua, territori, consideració col·lectiva, etc.- propugnem, per la via del nacionalisme valencià, que la identitat col·lectiva valenciana siga la primordial, és a dir, que els habitants del territori valencià estiguen en el centre prioritari del pensament polític (el que implica moltíssimes coses, de la defensa del paisatge al maneig dels diners propis) i que s'impulsen els trets culturals que particularitzen els valencians (la llengua, la música, les tradicions, etc.).

On queden dins d'este projecte els lligams amb altres pobles? Doncs subsumits en la construcció de la personalitat valenciana, i no a la inversa. Evidentment, els llaços amb catalans i balears són ben forts -per història, per proximitat, per economia, per cognoms o per llengua- però ningú no pot negar que, sobretot per l'efecte de la immigració a terres valencianes dels darrers 50 anys, també els aragonesos, castellans, andalusos o murcians han tingut un paper important en la conformació de la societat valenciana (i no incloc els immigrants d'altres estats perquè la seua arribada és molt recent i no sabem quin serà el seu paper). Les influències d'uns i altres, en tot cas, han anat quedant enquadrades en eixa identitat nacional espanyola i en eixa identitat regional valenciana de les quals parlava anteriorment, amb resultats generalment insatisfactoris per als que ens considerem valencianistes.

Com he dit, però, la idea és invertir les tornes i tractar de fer que la identitat valenciana ocupe el lloc primordial en la consciència col·lectiva dels valencians. I, com a conseqüència, que el valencianisme puga créixer a tots els nivells, que els partits polítics prioritzen els interessos dels valencians o que la llengua valenciana es prestigie i puga tindre un ús social potent. On queda ací "allò català"? Quin paper juga en eixe procés? Particularment, no el veig enlloc. Tots coneixem fills d'immigrants que s'han integrat a la realitat valenciana, alguns parlant valencià, i en el seu procés d'integració la majoria dels seus referents primordials -relacions socials, territori, manera de parlar, identitat- són valencians: és ben lògic i sembla el camí a potenciar si volem incorporar més gent al nostre projecte.

Per tant, no sé què fem, com a nacionalisme valencià, volent tindre els mateixos símbols que els catalans, volent amagar el nom propi que li donem a la nostra llengua o volent prioritzar un projecte de Països Catalans que és ben normal que no sume a penes adhesions entre els valencians, ja que no té uns ciments sòlids. No és roín tindre una bandera pròpia, no és roín tindre un nom propi per a la llengua, no és roín centrar-nos exclusivament en el País Valencià deslligat dels Països Catalans, ans al contrari, és el camí: són les bases sobre les quals s'ha conformat històricament una identitat valenciana que encara hui en dia persisteix i que volem potenciar a un primer nivell. I això, com diu Josep Nadal, hauria de traduir-se en les nostres banderes, en les nostres pancartes, en les nostres accions i en els nostres discursos.

Ell parlava de l'Esquerra Independentista, d'ERPV i del nacionalisme cultural. No sé si amb este darrer terme es referia exclusivament a ACPV, però jo ampliaria la crida al BLOC, que navega entre dos aigües com es va comprovar en el darrer congrés. En tot cas, els partits polítics tenen els seus propis fulls de ruta, com passarà amb els pactes del mateix BLOC per a les properes eleccions -d'això en parlarem un altre dia-, per la qual cosa el que és realment important és traslladar eixe missatge a tots els militants del nacionalisme valencià en general. De fet, les reaccions valencianes al post de Nadal, sobretot de gent jove, han anat bàsicament en eixa direcció: tot i haver qui encara aposta prioritàriament pels Països Catalans i per la catalanitat dels valencians (potser significativament una xica de Vinaròs i un xic d'Alacant), han estat majoria els que s'han mostrat partidaris del camí del valencianisme estricte.

Ara bé, sembla que les properes consultes realitzades a terres catalanes, com la de Berga a proposta de la CUP, ja no es limitaran a preguntar per la independència de Catalunya -el fet que motivà el post de Josep Nadal- sinó que ho faran per la dels Països Catalans. Si finalment és així, bon favor que ens faran al nacionalisme valencià... Les reaccions seran d'a xavo, amb uns nivells de demagògia i virulència reprovables, però amb un fons de raó ben evident: a sant de què preguntaran al poble català sobre l'autodeterminació dels valencians? Això hauran de fer-ho els valencians i, de tota manera, ja sabem la resposta aclaparadora a dia de hui mitjançant les enquestes i les votacions. Però no, a embolicar la troca i a beneficiar a no sé qui. Ai mare, la que ens caurà.

Haurem d'aguantar el tiró, esperar que passe la tempesta i mantindre'ns en la convicció que amb el nou camí que sembla que molts anem encetant podrem incorporar molta més gent al valencianisme, a eixe valencianisme que aspira a construir una personalitat pròpia i orgullosa de si mateixa sobre les bases del que hem estat, del que som i del que volem ser.

Actualització: Hi afig la reflexió sobre la qüestió que fa Xavi Galbis al seu blog i el fil de comentaris al post de Josep Nadal obert a Racocatalà.

La mitificació del poder, sempre que siga en el passat, clar

Monuments a València: baix, el convent de Sant Pius V i el palau
del Real; dalt, d'esquerra a dreta, el convent del Remei, la Ciutadella,
el convent de Sant Domingo, el palau del Temple, la Reial Audiència, etc.

Diverses persones m'han demanat que parle de l'article "València capital" que l'historiador i periodista barceloní Enric Vila ha publicat al diari digital Catalunya Oberta. Tanmateix, ja ho han fet altres persones, oferint punts de vista molt diferents, tant al seu propi blog com al fòrum de Valencianisme.com, així que no repetiré moltes de les coses que ja s'han dit.

No insistiré en la qüestió que amollant sentències del tipus València és Hospitalet, però amb quatre pedres i quatre monuments, la resta del discurs és difícil d'assimilar per molta veritat que hi puga haver darrere -que, de totes maneres, no pense que siga el cas. Tampoc m'hi detindré a explicar que l'Exposició Regional de 1909, en les antípodes del que exposa Vila, va ser precisament la primera presa de consciència contemporània de València com a capital puixant d'un territori històric -ja ho ha fet Boira si algú vol aprofundir. Finalment, tampoc li faré una ruta de les meravelles paisatgístiques o arquitectòniques posteriors al modernisme que hi ha a València -de la Finca Roja a la Pagoda passant per l'Albufera o el jardí del Túria.

En la meua condició d'historiador, el que m'ha cridat l'atenció, per damunt de tot, és el següent paràgraf:

La debacle valenciana es copsa de seguida comparant la part antiga amb la part nova. La València medieval vol agradar més que demostrar. L’arabesc és una filigrana sensual i lluminosa. Les elits eren cultes, i es nota el gust per la bellesa i el refinament. La pedra pàl·lida, les formes delicades, la consciència de misteri i l’ambició d’eternitat. A la València moderna tot fa ferum de populisme. Hi ha un ambient de Rolex i de república bananera que segur que agradaria als franquistes de Barcelona. [...] Fora de les pedres, res no evoca els cavallers, ni les arpes ni els poetes, ni tampoc la vella burgesia modernista; a l’horitzó només s’hi veu la Santíssima Trinitat de la província: el botellón, el bombo i la pandereta.

La València medieval vol agradar més que demostrar... És sensual, lluminosa, culta, bella, refinada, delicada, amb ambició d'eternitat!! Una persona que ha dedicat cinc anys de la seua vida a aprofundir en l'estudi i comprensió dels processos històrics, no sap que eixa visió del passat és una pura idealització contemporània? No seré jo qui negue la bellesa de la Llonja, qui silencie la majestuositat dels antics palaus nobiliaris o qui renuncie a recuperar patrimonialment els edificis eclesiàstics, però d'ací a considerar acríticament i amorfament que la construcció de tot allò responia a una cultura, a un gust i a una espècie d'ambició estètica perenne va un tros, i ben llarg...

Els monuments que més criden l'atenció a una ciutat, com tots eixos que acabe d'esmentar, solen ser precisament espais de poder: de poder religiós (les esglésies i convents), de poder polític (els edificis dels consells municipals i dels organismes territorials com la Generalitat) o de poder familiar (els palaus dels reis i dels nobles), tots ells cimentats sobre el domini social i econòmic dels seus propietaris. Per tant, darrere d'eixes construccions hi havia tanta voluntat de demostrar el poder -o més- com hi pot haver en la Ciutat de les Arts i de les Ciències. Que li pregunten a un camperol del segle XIII sobre la "bellesa" dels evocadors castells des d'on se li apropiaven bona part de la collita, que li pregunten a un agermanat si no es parà a pensar en la "bellesa" del palau ducal de Gandia tot just abans d'assaltar-lo, que li pregunten a un anticlericalista de començaments del segle XX si no comprenia la riquesa històrica que atresoraven els edificis eclesiàstics.

I no estic defenent, evidentment, que s'hagen d'enderrocar o cremar els castells, els palaus o les esglésies, ans al contrari, com he explicat a bastament en nombrosos posts de Vent d Cabylia. Cal, contràriament, recuperar-los, posar-los en valor i donar-los un ús quotidià, si pot ser públic millor que millor. Ara bé, això no vol dir que s'haja d'amagar el passat, el context ni l'explicació històrica concreta d'eixos monuments, com tan sovint es fa tot mitificant-los, idealitzant-los i situant-los en un passat atemporal del qual només ens quedem amb la seua "bellesa" suposadament eterna, que no és més que una consideració estètica sotmesa a uns paràmetres determinats per la subjectivitat contemporània. Es tracta d'un procés semblant al que passa, per exemple, amb algunes figures històriques, com ja vaig tractar de comentar breument ací o com estos dies ha explicat Ferran Esquilache sobre l'industrial sucrer Ausiàs March.

Obviar el passat i reconstruir-lo de forma acrítica és de falsos intel·lectuals. Si es vol opinar no cal ser una eminència en totes les matèries, faltaria més, però el mínim que es pot demanar és que no s'inventen les coses al gust de l'opinant. Les aspiracions de les elits que promogueren la construcció de la Llonja o dels palaus històrics de València eren essencialment molt paregudes a la dels actuals grans especuladors: amassar diners i patrimoni, vestir bé, consumir productes de luxe, perpetuar la riquesa familiar, etc. En la mateixa línia, el comportament d'Ausiàs March era en bona part el de qualsevol noble de l'època: guerrer, rendista, explotador, un element indispensable de dominació social. Tot això no lleva valor, mèrit, consideració ni respecte per la Llonja, els palaus nobiliaris o els versos de March; simplement són fets que cal explicar, o almenys no distorsionar, per justícia històrica i per tal de comprendre millor el nostre passat.

Hola Gent de Poble!

Aurora boreal observada en Valencia en la noche del día
5 de marzo de este presente año 1764, del capellà Manuel Rosell

"Hola Gent de Poble!" és la salutació habitual dels Benissants de la Pedra, presentadors de Mãemeua!, però hauria de ser-ho també de la gent del cap i casal. Dic això perquè ara, amb el començament del nou curs, hi ha molta gent que va a València per residir-hi tot l'any, gent que al seu poble utilitza el valencià com a llengua primordial, però que a la capital, davant la majoria castellanoparlant, la relega exclusivament a les converses amb aquells que sap del cert que parlen valencià. Espere que no siga el vostre cas. I si ho és, penseu que dir la primera en valencià no costa un patxo. I si continuar sempre en valencià ja costa una miqueta més, tot és qüestió d'acostumar-se...

Com reflexionava fa un parell de mesos Vicent Terol, és una de les coses més importants que podem fer a nivell individual per la nostra llengua i això és especialment rellevant a la capital, on hi ha molt més de valencianoparlant "flotant" del que es pensa (a la botiga on vaig treballar uns anys tres o quatre de cada deu persones ho eren). Per això, eixe "reforç" anual de gent que té com a llengua materna el valencià i que està acostumat a emprar-lo a tothora és realment important: per donar-li visibilitat social al valencià i per animar una altra gent a fer el mateix. Si no ho fem nosaltres, és evident que ningú més no ho farà. Ja sabeu!

Pioneer to the falls

Ja hem tornat. Ja tenim pis. Ja aniré contestant correus esta setmana.

De pena la vida

Posa, posa el cabet...

Fa un temps vaig veure un comentari a Pàgina26 sobre la polèmica de l'assignatura d'Educació per la Ciutadania a terres valencianes. Hi deia que els del PPCV, que argumentaven que l'esquerra no vol que els alumnes aprenguen anglés, eren de pena la vida. És una expressió que sempre he sentit molt a ma casa referida als que feien alguna malifeta, fins i tot a nosaltres quan érem xiquets i en féiem alguna de grossa: érem de pena la vida -en sentit figurat, afortunadament.

En tot cas, arran d'aquell comentari vaig cercar per internet però no he trobat més que dos referències emprades per una mateixa persona al fòrum de Celtiberia.net, en què, a més a més, hi afig que la frase completa que deia sa mare és: de pena la vida i la mà tallâ. Esta altra expressió clarifica molt el sentit de la locució, però mai no l'havia sentida. Algú de vosaltres gasta qualsevol de les dos? És més -i el que és més difícil- algú en sap l'origen de l'expressió?

A tall d'açò només afegiré que la qüestió de la mà tallada -i la mutilació dels membres en general com a pena criminal- fou un dels grans debats de les Corts valencianes de 1329-1330 (això és el que ha elevat considerablement la meua curiositat sobre la qüestió). Els nobles aragonesos del regne de València, segons els seus propis furs, tenien el poder de condemnar a mort o mutilar els que cometien infraccions criminals, una cosa a la qual s'oposaven fortament els habitants de les viles reials, que condicionaren la finalització de les Corts al fet que només la monarquia tinguera eixa jurisdicció. Segons les seues pròpies paraules sempre era millor que això es reservara a l'administració monàrquica, ja que el poder senyorial podia ser enormement arbitrari i els reis, per missió divina, havien de mirar per l'equitat en la justícia:

El senyor de cascun dels lochs [podia ser] sensat o insensat, discret o indiscret, lo qual poria per sola volentat matar e despullar [els seus vassalls] de tots lurs béns com no haguessen remey d’appel·lació. E ley que sia contra bones costumes no deu ésser atorgada per alcun príncep, et car vós senyor rey si·l dit atorgament fahíets seríets tengut a Déu de tots los mals, injustícies e oppressions que aquells hòmens reebessen, e hauríets-ne a retre compte a Déu, qui us ha comanat lo regiment dels vostres pobles.

Commemoradors i creadors de somnis

Proposta d'imatge per al centenari del Llevant

Segons ens diuen els diccionaris etimològics el verb commemorar està format pel prefix d'intensitat com- i l'arrel llatina memorare, "recordar", per la qual cosa commemorar equivaldria a "recordar intensament". Això passa, per exemple, quan commemorem el 8 de març, el 9 d'octubre, el 25 d'abril o qualsevol altra data emblemàtica: recordem de forma intensa uns fets concrets als quals atorguem un valor simbòlic especial. En eixos exemples qui més qui menys té una idea general dels fets a commemorar: l'incendi d'una fàbrica tèxtil i la mort de les treballadores en vaga que hi havia dins, l'entrada de Jaume I en la ciutat de València, la derrota dels austriacistes en la batalla d'Almansa, etc.

Tanmateix, hi ha casos en què es decideix "commemorar" una determinada data sense fets coneguts a recordar més enllà d'alguna vaga indicació. Eixe era l'excepcional cas del Llevant UE, decidit a celebrar el seu deganat futbolístic valencià com un centenari que s'havia de complir d'ací tres dies en funció d'un breu comunicat de 1980 que certificava aquella data. Però a banda d'allò no hi havia "records a recordar"; encara ningú no els havia donat mai a conéixer. Ha calgut que arribaren dos periodistes amb vocació d'historiadors, Felip Bens i José Luis García Nieves, per tal que, seguint la senda d'un desconegut i oblidat llibre de Paco Gandia i Salvador Chanzá (1954), mostraren a tots els llevantinistes i valencians els fets reals a recordar.

Així, el primer volum (s. XIX-1922) de la seua Historia del Llevant UD relata els partits iniciàtics al Poble Nou de la Mar contra els mariners anglesos, el paper essencial de l'escola moderna cabanyalera del mestre Vicent Ballester, el primers derbis contra l'equip de "la ciutat estricta", l'evolució dels clubs pioners al cap i casal, particularment del FC Cabanyal, el Llevant FC i el Gimnàstic, els seus protagonistes, els seus llocs, els seus colors, les seues peripècies, els seus triomfs i els seus fracassos. En definitiva, Bens i García Nieves narren, per primera vegada, els fets a recordar. "Construeixen" records, els "creen" no perquè se'ls inventen sinó perquè els fan públics, els donen a conéixer tot desterrant-los de l'oblit al qual el pas dels anys i les vicissituds de la nostra societat els havien condemnat temporalment.

Eixa, de fet, és una de les funcions fonamentals dels historiadors: donar a conéixer els fets del passat -a banda de tractar d'explicar la seua lògica social interna- per tal de forjar una memòria col·lectiva que ens faça veure d'on venim i de quina manera hem arribat on som ara. Per això dic que són periodistes amb vocació d'historiador, perquè han volgut i han sabut posar sobre la taula les dades, els elements i els fets que serveixen per poder recordar el naixement del club de futbol de milers de valencians. Només a partir d'ara hi podrà haver una veritable commemoració: ja existeixen fets reals a contar, a rememorar, a transmetre, a reproduir. Fets sobre els quals es podran construir somnis amb una base més sòlida, més profunda, més llegendària, fins i tot.

I, entre ells, hi ha el fet que el Llevant FC no va ser registrat el 9 de setembre de 1909, com se celebrarà oficialment, sinó tres dies abans, un 6 de setembre; i, encara un altre: aquell era el mateix club amb un altre nom, el FC Cabanyal, que ja s'havia registrat el 13 de maig de 1907. Per tant, el deganat s'ha d'ampliar dos anys i el centenari de l'oficialització com a Llevant s'ha de commemorar tal dia com hui. A banda d'estes noves aportacions fonamentals per a construir la memòria -la personalitat- d'un equip i d'una afició, el llibre és una joia pel pel seu contingut d'històries creuades -reals, autobiogràfiques o literaturitzades-, pel seu disseny gràfic i els seus acabats i per la gran quantitat d'il·lustracions i fotografies de l'època.

Tot plegat -tot i que alguns trobem a faltar una versió en valencià- no és d'estranyar la seua bona rebuda en eixir a la venda per internet i a les llibreries. Per acabar, bé per enveja bé per fotre -del València CF que és un- només "recordaré" i "commemoraré", ni que siga a nivell individual, dos fets més que la mateixa obra aporta: el primer gol conegut que va fer el FC Cabanyal-Llevant FC va ser en pròpia meta, jugant contra l'equip de la ciutat estricta, el FC València, que va acabar guanyant el partit 5-2. Ehem, ehem... Salut i bon aniversari, llevantinistes!

Everything in its wrong place

Merda, no sé a on, però mudances...

València vista per forasters (VII)

Vista de València (A. Guesdon, 1858)

Ja vaig parlar de la visió que Alexandre Laborde donava de la ciutat de València en el seu Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826) escrit originàriament en francés en 1820. Ara és el torn dels valencians en general, els del regne (el "país" o la "província" que diu el mateix Laborde). El balanç no és gens negatiu: apassionats, amb gust per l'art, cultivats, àgils, volantiners, treballadors, alegres, tot i que, com ja s'havia dit amb anterioritat, els de la capital podien pecar de volubles i inconstants:

La ligereza y fogosidad de imaginación de estos naturales, les hace muy a propósito para cultivar las artes de gusto; y no estorba que se dediquen con gran fruto a las ciencias profundas y ramos de recóndita erudición, en los cuales se han aventajado a todos los españoles. Son también muy ágiles en el cuerpo; por lo cual los holgazanes del país se dedican al egercicio (sic) de volantines y bailarines, ganando así la vida por toda España reunidos en compañías. Esta agilidad contribuye mucho al esmero con que trabajan en los campos y fábricas.

Los de la capital y sus cercanías participan más de lleno estas calidades, las cuales si por una parte les hacen más activos en sus empresas, más francos en el trato y de sociedad más agradable, por otra los reviste de cierta volubilidad, que los extrangeros llaman sin razón inconstancia. Los que viven distantes de la capital, al otro lado del Júcar hacia el S., y del Mijares hacia el N., son menos bulliciosos, y más graves y detenidos en el trato.

El pueblo se entrega al trabajo con ardor, singularmente a la agricultura, en lo cual puede servir de modelo al de toda Europa. Por un efecto de la suavidad del clima, y de los hermosos objetos que la naturaleza les presenta sin cesar, tienen siempre los valencianos un ánimo alegre, y dispuesto a toda suerte de diversiones, señaladamente al canto y la música. Entre las canciones populares propias del país, hay una antigua, llamada "la fiera", que enamora cantada por los sencillos labradores al son de sus guitarrillos, así por la suave inflexión de sus modulaciones, como por las continuas ligaduras del acompañamiento; canción que se aventaja a todas las populares del mundo [...]

En toda la provincia reina igual y lujo en el vestir.Los labradores en los días ordinarios solo usan de gorro, manta al hombro, camisa, y calzoncillos anchos (zaragüelles) y abiertos, con gran incomodidad para el trabajo, pero con no menos indecencia de sus personas.

Al cabo se le ha ido la mano...

Anava a parlar d'un altre tema, però davant de coses així (declaració dels fets)...

Les traduccions de Bromera

Seu de Bromera a Alzira

Arran dels comentaris deixats a un article de Joan Carles Girbés -director editorial de Bromera- s'ha obert una mena de polèmica al diari Pàgina26, en la qual venia pensant des de feia temps però on mai no havia gosat entrar per respecte a la tasca ingent de la principal editorial valenciana. El problema en qüestió rau en la incursió de Bromera en el mercat català durant els darrers anys mitjançant el fitxatge d'autors de renom, tant de literatura d'adults com de jóvens, traduïts sistemàticament a l'estàndard de Catalunya. Així les coses, els drets d'edició de les obres recents d'autors de la talla de Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Frank McCourt, John Banville, Rebecca Miller o Philip Caveney pertanyen a una editorial valenciana però poc ho podem notar perquè finalment són publicades en l'estàndard de Catalunya.

En eixe sentit, els primers comentaris que es van deixar a l'article de Girbés van ser:

M'agradaria que les traduccions de llibres de tant en tant les feren traductors valencians. Ja sé que són molt més catalans els que compren llibres i que n'hi ha més que es dediquen a traduir. Però, a mi m'agradaria que algunes edicions d'escriptors estrangers de Bromera estigueren adaptades a la parla valenciana.

De poc servix que siga una editorial valenciana si no fa les traduccions a les formes valencianes. Però no dien els adalils de la unitat de la llengua que amb l'estàndard pre-AVL n'hi havia prou per a entendre'ns? O és que els catalans només saben llegir en formes catalanes? Fins i tot els autors valencians, com la Gallego!

Com deia el segon comentarista, fins i tot les traduccions de la novel·lista valenciana Laura Gallego -que escriu en castellà- són traduïdes a la variant catalana. La raó supose que és molt senzilla: pura i simplement econòmica. Sembla que per a entrar amb força en el mercat català cal "adaptar-se", un fet que aplicat al País Valencià -"obligar" a escriure en la variant valenciana- és normalment considerat com una ingerència inadmissible. La qüestió és més que acceptable -en primer lloc perquè es tracta d'una empresa privada que fa el que creu més convenient- si eixe és el "peatge" que s'ha de pagar per tal que Bromera cresca i continue sent un bastió fonamental del funcionament de la literatura valenciana (a través de les nombroses edicions d'autors valencians, dels premis, dels llibres de gran format, de la seua Fundació, etc.)

De fet, com deixava escrit un altre comentarista a l'article del director de Bromera: Per ser una editorial valenciana només ha de publicar en la variant valenciana? Això sí que és reduccionisme! [...] Per què excloure altres variants de la llengua comuna? Amb tot, la controvèrsia obri la capsa dels trons: ¿és que ni tan sols l'estàndard valencià més convergent -que empren de forma general la majoria d'escriptors i traductors valencians- és útil per a poder funcionar amb normalitat en el món de l'edició professional a Catalunya? Per molt que convergim mai serà suficient? Si fóra així no caldria armar tant de rebombori quan es tracta de construir un estàndard valencià ajustat a la parla i la història valenciana, ja que al remat els parlants catalans l'entendran igualment però també l'acabaran "rebutjant" com a eina de comunicació escrita habitual.

Tanmateix, també podria ser que tot això fóra simplement el resultat d'una decisió un tant immotivada de Bromera, que, contràriament, podria haver escollit realitzar les traduccions a l'estàndard valencià sense tindre massa problemes a l'hora de la seua comercialització a Catalunya. Jo encara no ho tinc clar; simplement constate...

La "cançó"?

Això és la Cançó

Per què el Levante-El Mercantil Valenciano s'entesta a dir-li "la cançó" a la música en valencià? Només m'ho recorda a mi o eixe mot s'identifica en general amb un fenomen molt concret dels anys '60-'70? Raimon, Llach, d'Efak, Bonet, Pi de la Serra, l'Ovidi... eixos són els noms que em vénen al cap quan es parla de "la cançó", però els que van participar al COMcert de Benifairó, incloent 121DB, Bakanal, Neuròtics, Orxata o Rapsodes, són "la cançó"? Ja ho sé, és una favada i millor que en parlen que no ho facen, però és que m'estranya tant cada vegada que ho llig en els articles i textos del diari...