dijous, 25 de maig del 2017

Del valencianisme al Movimiento Nacional: el cas de Salvador Ferrandis Luna

Amb els darrers canvis de noms de carrers que s'han fet a la ciutat de València hi ha hagut un que ha sorprés alguns valencianistes: el de Salvador Ferrandis Luna (Viver, 1891 - Madrid, 1954; en la imatge, de jove). Qui més qui menys -sobretot gent un poc llegida en la història del nacionalisme valencià- m'ha preguntat, estranyat, si Ferrandis Luna no havia estat un dels primers valencianistes del segle XX i, en conseqüència, què pintava en una llista de noms eliminats per la seua vinculació al franquisme, en compliment de la Llei de Memòria Històrica. En efecte, com explica Raül Castanyer en el millor resum que hi ha en línia sobre la seua trajectòria, en La hiperenciclopèdia històrica del valencianisme, Ferrandis va formar part d'una de les primeres organitzacions del valencianisme polític de la història -segurament la tercera després de València Nova i el Centre Regionalista Valencià-: la Joventut Valencianista, creada en 1908 -quan ell tenia 17 anys-, juntament amb altres personatges com Jacint Maria Mustieles, Miquel Duran i Tortajada, Eduard Martínez Ferrando o Joan Josep Senent. L'organització va estar activa fins a 1910 i més tard, després de formar-se'n una a Barcelona en 1913, tornà a ressorgir a València en 1914, amb l'Acte d'Afirmació Valencianista, i impulsà el setmanari Pàtria Nova i altres activitats nacionalistes durant els anys subsegüents, com ara -juntament amb el partit Unió Valencianista Regional, d'Ignasi Villalonga i Joaquim Reig- la Declaració Valencianista de 1918, el primer gran programa polític del nacionalisme valencià.

De fet, de les huit bases de la Declaració ell n'escrigué una, la sexta, a banda de les redactades pel mateix Villalonga, Eduard Martínez Sabater, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins Lerma, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor. Llavors Salvador Ferrandis Luna tenia 27 anys i reclamava "l'autonomia municipal" per a la ciutat de València i les diverses localitats valencianes contra les lleis centralistes estatals, fruit d'una "obra absolutista i despòtica" que no era "més que el reflexe fidel d'un pensament polític d'absorció, característic de tota la vida espanyola" i que havien de ser derrocades mitjançant "el reinat del nacionalisme". En la "futura llegislació municipal" de l'Estat Valencià que els signants de la Declaració propugnaven els governs municipals haurien de ser triats per eleccions, "a base del sufragi universal, extensible fins a les dones", per tal que "siga possible la col·laboració en el govern del poble de totes les forces polítiques i socials, aixina com la pràctica del referèndum en les circumstàncies i condicions que establixca la llei". Reclamava també la gestió municipal dels principals servicis i infraestructures d'interés general, mitjançant "una política d'intervencionisme municipal accentuant el caràcter públic de les empreses que exploten servicis comunals"-, i el desenvolupament d'hisendes municipals potents, a través d'"un sistema científic d'ingressos" que els donara "la suficient independència econòmica per aI cumpliment dels seus fins".

No només això, sinó que durant tota la dècada de 1910 publicà articles abundant en la qüestió valencianista i, segons es pot llegir en el Diplomatari del Republicanisme Valencianista, encara en 1922 envià la seua adhesió al Tercer Aplec de Solitaris Nacionalistes celebrat a Betxí i en 1923 escrigué en La Correspondencia de Valencia en suport de les qüestions nacionals catalana i valenciana. Tanmateix, després del colp militar del general Miguel Primo de Rivera en setembre del mateix any 1923, Salvador Ferrandis Luna -que llavors tenia 32 anys- es pronuncià a favor del nou règim dictatorial, com també ho féu algun altre antic valencianista, com ara l'esmentat Eduard Martínez Sabater. Molt poc després aprovà les oposicions com a advocat de l'Estat i es traslladà a Madrid, on col·laborà intensament amb el polític conservador gallec -procedent del maurisme- José Calvo Sotelo (1893-1936), a qui havia conegut durant la seua estada a València entre 1921 i 1922 com a governador civil. A Madrid, Calvo Sotelo fou Director General de l'Administració entre 1923 i 1925 i Ministre d'Hisenda de 1925 a 1930, i de la seua mà Ferrandis fou nomenat director del Banco de Crédito Local, creat aleshores, i ascendí en el món madrileny de les finances fins que, a més a més, en 1929 ennoblí en casar-se amb la marquesa de Valverde i germana del duc de Medina Sidonia, Rosario Álvarez de Toledo y Caro (1901-1955).


Casament entre la marquesa de Valverde Rosario Álvarez de Toledo i l'advocat i financer Salvador Ferrandis Luna

A Madrid Ferrandis Luna participà en les activitats de la Casa de València, però evidentment ja en un sentit espanyolista de lleu regionalisme i matís culturalista valencià. Per exemple, quan en febrer de 1934 es féu un sopar d'homenatge al diputat valencianista Joaquim Reig -que havia assolit un escó en les Corts presentant-se a Barcelona amb la Lliga Regionalista de Catalunya-, Ferrandis n'excusà l'absència i envià un comunicat recordant els temps en què "ambdós començaren la creuada espiritual per el recobrament del País Valencià, i li adreçava les seues felicitacions per lo ameritat de l'homenatge". En tot cas, la crònica de l'acte que es publicà en el setmanari valencianista El Camí mostrava dissimuladament la distància que s'havia produït entre els dos durant tot aquell temps: "fon ovacionat el correcte escrit, ple d'ànim i de simpatia". En aquells moments el seu amic José Calvo Sotelo militava en Renovación Española i estava a punt de fundar el Bloque Nacional, un partit d'extrema dreta monàrquica que fins i tot arribà a tindre un grup paramilitar de joventuts (les denominades "Guerrillas de España"). I el seu protagonisme polític antirrepublicà fou tal que el 13 de juliol de 1936 Calvo Sotelo fou assassinat a Madrid per un grup de socialistes, membres de la Guàrdia d'Assalt, que es venjaren així, al·leatòriament, de la mort prèvia d'un militant socialista a mans de falangistes o tradicionalistes.

Aquell assassinat, de fet, accelerà l'alçament militar contra la República, que es produí a penes cinc dies després, el 18 de juliol de 1936. En aquells moments, no obstant, Salvador Ferrandis -llavors amb 45 anys- no es trobava a Madrid, sinó a València, i sembla que durant els primers mesos hi visqué en llibertat fins que en novembre fou detingut per la FAI i empresonat -probablement com a sospitós de quintacolumnisme-. Així ho relata en Valencia roja, un llibre que publicà posteriorment, encara durant la guerra, en 1938, una vegada que ja havia passat a l'Espanya franquista. Amb un pròleg del periodista dretà Federico García Sanchíz (sic) -el nom del qual també serà eliminat dels carrers de València-, Ferrandis hi explicava diversos records dels cinc mesos que havia passat en la València republicana posterior a l'alçament, incloent-ne les setmanes que havia estat a la presó, i alguns textos en favor del bàndol nacional escrits amb posterioritat, en arribar a Sant Sebastià, on els refugiats dretans valencians editaven un setmanari anomenat Valencia -fins i tot un poc més tard, en 1942, Teodor Llorente i Falcó publicà el llibre Los valencianos en San Sebastián. Memorias de un valenciano de los muchos que se refugiaron durante la Guerra Civil en la bella ciudad vasca-.


Falangistes entrant en Sant Sebastià en 1936

Tot i publicar-se a Sant Sebastià -per part de l'Editorial Española- en 1938, el llibre fou escrit aproximadament entre febrer i agost de 1937, que era quan García Sanchiz acabava el pròleg -"en la hora de la liberación de Santander"-. En ell el periodista afirmava que: "Valencia está en absoluta desorientada acerca de su personalidad. Por de pronto, será necesario limpiarla de la costra de chabacanería y cerrilismo de una política entre matonil y mitinesca, con relumbrones populacheros. Si después de tal limpieza se consigue disciplinar a las masas, tal vez será propicio el momento para la meditación de los jefes. Y entonces...". Llavors entrava en acció el programa que Ferrandis Luna albirava en el llibre per al futur de València. Abans, però, feia memòria de tota una sèrie de fets i anècdotes dels seus mesos en la "Valencia roja": de la plaça Castelar -la de l'Ajuntament- per on "desfilaban las legiones de desarrapados internacionales a los sones lúgubres del himno marxista"; de la crema d'esglésies i dels assassinats de "nuestros mártires en plena carretera"; de la manca generalitzada de sucre, que començà a arribar de Rússia i -per tal de no consumir-lo per la seua procedència- "los patriotas preferíamos el café con su sabor natural, sin endulzamientos que nos repugnaban"; de la desaparició dels capells -com a símbol burgés- i l'expansió de "varias clases de gorras, las llamadas Lenin y las llamadas Durruti, entre otras"; de la resistència de Terol enfront de les columnes valencianes o de la seua pròpia detenció per part de la FAI i el seu ingrés en la presó -"¡Qué ansiedad, qué confusión llenaban el espíritu del prisionero! ¿Estaba salvado? ¿Lo matarían aquella misma noche? Parece que no; parece que sí. ¿Cómo dormir?"-.  

Recorda igualment detalls de la seua estada en la Presó Model de València amb 800 hòmens més: el cuiner que "con unas inverosímiles piltrafas de carne y unas longanizas de sebo elaboraba unas paellas monumentales por su tamaño y excelentes por la condimentación del arroz"; de l'èxit entre els presos del llibre Víctimas y verdugos. Cuadros de la Revolución francesa, que en realitat era una "novela ultracatólica, monarquista, muy triste" en què "en cada página el autor llama cochinos y asesinos a los republicanos aquellos"; de l'alegria de menjar taronges "de la cosecha nueva" -era novembre de 1936-, que els presos "comían a todas horas"; de la companyia i tranquil·litat que els donava compartir la presó amb una abundant colònia de gats; de l'enorme inquietud provocada pels sons de les alarmes davant un possible atac de l'aviació feixista -"¡Qué horrible inquietud! ¿Qué habría ocurrido en la ciudad? ¿Qué habría sucedido a los nuestros? ¿Qué cara de espanto harían nuestros hijos?"-; dels amics que féu a la presó; de la saca i afusellament a Paterna de l'advocat i polític dretà José María Zapater, del mateix Bloque Nacional que Calvo Sotelo i amic dels Ferrandis -"desde los tiempos en que en Lo Rat-Penat organizábamos veladas literarias"; i, finalment, de la seua eixida de la presó i de la seua fugida de la ciutat poc abans de Nadal, en vaixell, primer a Mallorca i després a Roma, on arribà en gener de 1937.


Portada de Valencia roja (Salvador Ferrandis Luna, 1937), amb els colors roig i negre de la Falange, i dibuix interior amb el jou i les fletxes

De Roma sembla que passà a Salamanca i després a Sant Sebastià, on es concentraven molts altres refugiats de bona situació econòmica, i des d'allà participà en la causa franquista, per exemple, amb un parell d'arengues en valencià que foren transmeses per Radio Nacional en març de 1937, les quals foren transcrites, en castellà, en Valencia roja . En la primera atribuïa al caos roig la fi de la la pau i de les tradicions: "Cuán lejos, ¿verdad obrero valenciano?, de aquellos días de paz y de alegría, en que las vísperas de San José se anunciaban por tu barrio con el reparto de bizcochadas a los cofrades y organizadores de cada falla. [...] Recuérdalo bien, obrero valenciano. No llevabas pistola, ni estrellas rojas, ni casi sabías dónde estaba Rusia, ni quiénes eran Stalin ni Lenin; pero vivías feliz y recorrías las fallas en la víspera de San José. [...] Y después llegaba la Pascua, la de las 'monas' y los huevos duros y la lechuga fresca, que os comíais toda la familia junta, en Monte Olivete, en el río o en los secanos de Godella y Burjasot. Y ahora, en lugar de esa paz, de esas costumbres, ahora puedes ver las iglesias quemadas y las calles llenas de extranjeros que vienen a España para robarla y ensangrentarla. [...] ¿Te has enterado, obrero valenciano, de que tu ciudad y provincia han llegado a las mayores cifras de asesinatos cometidos en España? 20.000, 30.000. ¡Quién sabe cuántos más! ¿Lo sabías? ¡Qué espanto".

En la segona emissió radiofònica apel·lava a la fam que s'estava passant a València i la comparava amb l'abundància amb la qual pretesament es vivia a l'Espanya franquista: "Os ofrecían un paraíso y os han lanzado al infierno en que estáis viviendo. [...] Sabemos que vosotros, valencianos, paisanos míos, habituados a la comida abundante y refinada, ya coméis carne de caballo, cosa que antes oíais decir de otros países, como costumbre repugnante. Sabemos de los embutidos de perro y gato que os hacen comer. Sabemos de las colas de pan. [...] Quiero que vengas conmigo a dar una vuelta por el mercado de Salamanca, que es lo mismo que si visitaras los de todas las ciudades de la España nacional. Mira qué hileras de corderitos. Y si te gustan más, ¡qué hermosura!, docenas y docenas de cerditos. Y estas gallinas, aún ponedoras. Y ¡qué montones de huevos, fresquísimos! Y al lado, mira qué maravilla de jamones. Al lado de los jamones, el queso fresco. ¡Qué de merluzas plateadas, de sepias, de besugos, de sardineta fresca, de meros y lenguados, percebes, almejas, langostas vivas! Y para acompañar estas buenas comidas, ¡qué pan! Caliente, en hornadas que llegan a todas las horas. [...] En las tierras españolas ocupadas por el Ejército nacional se vive mejor, se come más y mejor que en la España roja. Esto ocurre porque lo que ahí, en Valencia, es anarquía, aquí, en la España nacional, es organización y orden y disciplina en todas las clases. Porque en la España de Franco hay un gobierno que cuida de que nada falte. ¿Tantos sacrificios para qué os sirven? ¡Abrid los ojos, valencianos!".


Obelisc als caiguts per Déu i per la Pàtria reproduït en el llibre de Salvador Ferrandis Luna Valencia roja (p. 124)

Finalment, el llibre acabava amb dos articles que Salvador Ferrandis havia publicat en maig de 1937 en l'esmentat setmanari Valencia que es publicava a Sant Sebastià. El primer era tot un "Esquema de programa municipal" per a "hacer una Valencia grande" després de la futura ocupació franquista, ja que "se nos llama para una nueva unidad, que ahora se formula con signo imperial". El text començava amb unes confessions personals -que pel seu interés reproduïsc senceres avall- en què renegava del seu antic valencianisme, pel fet que a ell s'hagueren incorporat les esquerres, i mostrava la seua simpatia avant la lettre -ja fóra real o fingida, per l'interés del moment- per la revista catolicista i ultraespanyolista Acción Española i per la Falange de José Antonio Primo de Rivera: "No ha de ser extraño, pues, que mi adhesión al Movimiento nacional sea tan arraigada y firme". A continuació exposava el seu pla sobre el futur de la ciutat de València, per a la qual proposava fer una "Valencia Máxima", això és, una ciutat que incorporara tota la seua conurbació "con la anexión de todos los municipios que la rodean". En eixa nova València, "como en el resto de España", no hi hauria democràcia, "que en la vida local hacía los mayores estragos", i seria substituïda per "un régimen municipal de tipo autoritario", ja que "nunca más se debe hablar de elecciones, con toda su secuela de corrupciones y sus inmoralidades".

L'alcalde i l'Ajuntament serien, doncs, triats directament per l'Estat, i Ferrandis proposava un pla per a reconstruir València després de la guerra. En primer lloc, calia "gastar mucho y bien", amb "una política municipal de grandes reformas y mejoras", entre les quals hi hauria una atenció prioritària a la restauració de la catedral i les esglésies danyades pels rojos. Apostava, igualment, per: revitalitzar el centre històric; traslladar la plaça de bous al costat de l'Albereda i moure també l'Estació del Nord per tal d'urbanitzar la platja de vies; reformar la plaça Castelar -que hauria de dir-se d'España, però finalment fou del Caudillo-; alçar un monument "a nuestros mártires del comunismo" en la plaça del marqués d'Estella -l'actual de la Porta de la Mar, on, en efecte, es construí-; fer un mercat de flors i animals en la plaça Redona; erigir més fonts i aprofundir en la jardineria noble, amb tarongers, xiprers, llorers, pins i altres arbres de tall clàssic; urbanitzar turísticament la platja de Natzaret i transformar l'Albufera en "el gran Parque de Valencia", per a les quals coses es podria comptar amb molts obrers arribats d'Aragó i també amb les Milícies del Treball que la Falange programava en el seu "Estado nacionalsindicalista", on s'havien d'enquadrar els que no tenien treball, per tal que ningú no aspirara a "vivir como convidados a costa del esfuerzo de los demás".

En definitiva, Salvador Ferrandis albirava un Estat autoritari corporativista, per al qual proposava una determinada política municipal en el cas de València. De tot allò ben poc s'acomplí en la terrible postguerra dels anys 40, durant la qual l'estat en què havia quedat el país i la bàrbara repressió escomesa deixaren nul espai a tota possibilitat de progrés. Amb tot, Ferrandis sí que fou nomenat delegat de Patrimoni Artístic per a València de l'Estat franquista i impulsà les obres de restauració eclesiàstica que propugnava en aquell programa, com en el cas de la catedral i el convent de Sant Doménec. D'altra banda, també es materialitzà un altre trist llegat dels que proposava: el "Monumento a los Mártires", al qual, de fet, havia dedicat un altre text en el setmanari Valencia, que era el que tancava el llibre Valencia roja. En ell donava forma a la proposta d'erigir un obelisc commemoratiu -el que veieu en la imatge de dalt- per tal de "glorificar" les víctimes de "la barbarie roja" en "esa Valencia que ha muerto por Dios y por la Patria". Finalment no es construí seguint eixe model, ja que fou l'arquitecte municipal Javier Goerlich qui l'hagué de projectar -igual que anteriorment, en funció del mateix càrrec, havia dissenyat un mausoleu per a Blasco Ibáñez-, tot inserint-lo dins d'una reproducció de la històrica Porta de la Mar -un monument, d'altra banda, dedicat als caiguts franquistes i contra els vençuts republicans que continua estant on estava i que inexplicablement no ha sigut objecte de cap mena reformulació en compliment de la Llei de Memòria Històrica-.

En qualsevol cas, tot i l'escàs èxit de la resta de propostes fetes per a València per Salvador Ferrandis Luna en 1937-1938, la seua vida degué transcórrer posteriorment amb total serenitat, fins a la seua mort a Madrid en 1954, quan era vicepresident de Fecsa i membre dels Consells d'Administració del Banco Exterior, Tabacalera, CEPSA, Transmediterránea, etc. Un home que canvià el seu valencianisme reformista i democràtic de joventut, durant el règim restaurador de la dècada de 1910, per un espanyolisme de classe alta i autoritari en arribar la Segona República i la Guerra Civil, durant els anys 30. El seu suport explícit i decidit a les dictadures i al franquisme aconsellaven, sens dubte, la seua privació del reconeixement col·lectiu que suposa denominar un carrer amb el seu nom en la ciutat de València -en el barri de Nou Moles-, cosa que es farà efectiva esta mateixa setmana. El personatge que substituirà el seu nom és la historiadora canària Olimpia Arozena (San Cristóbal de la Laguna, 1902 - València, 1971), que fou, en 1931, la primera dona a exercir com a professora en la Universitat de València. Benvinguda siga.


Olimpia Arozena Torres, professora universitària en els anys 30 i de secundària durant el franquisme


Salvador Ferrandis Luna, "Confesiones", Valencia Roja, Editorial Española, Sant Sebastià, 1938, p. 103-105. Publicat originàriament en el setmanari Valencia d'1 de maig de 1937.

"Como buen valenciano, y este título no me lo puede quitar nadie, pues tengo hechas de ello mil demostraciones, siempre me he preocupado de nuestra tierra y de sus problemas. Ahí está toda una historia personal de juventud consagrada a examinar todos los matices de nuestra vida valenciana, desde el económico hasta el cultural, en centenares de trabajos y de artículos. El renacimiento valenciano que intentamos unos cuantos jóvenes, y que nunca fue antiespañol, consistía en una protesta honrada contra el régimen político que la Dictadura echó por los suelos; por esto último, yo, siendo consecuente, me incorporé a la obra de Primo de Rivera, colaborando en iniciativas, especialmente financieras, del gran Calvo Sotelo.

Vino la República, y advertí con asombro cómo las izquierdas revolucionarias utilizaban para su obra demoledora y disgregadora todos los temas y elementos elaborados por la juventud renacentista: la lengua valenciana, la Senyera, la autonomía regional, todo aquello que había sido siempre tan atacado y perseguido por las izquierdas, ahora era mimado y protegido por ellas. No era difícil descubrir la intención: falseando el espíritu de aquel movimiento que era de vital reacción contra el sistema caduco de los viejos políticos y despertador de las dormidas capacidades de Valencia, las izquierdas valencianas, imitando en esto a las catalanas, daban el brazo ahora a los regionalismos para utilizarlos como arma revolucionaria, para arraigar en las regiones más fuertes económicamente.

Hicieron así presa, en Cataluña y en las Provincias Vascongadas, concediendo los Estatutos a cambio y como precio de su adhesión; en Valencia no hubo tiempo, pero así y todo se inició la campaña estatutista, que no cuajó por el poco valer de sus propagandistas y por los provincialismos de Castellón y Alicante. Descubierta la malsana intención de los nuevos regionalistas, era natural la reacción de los que no podíamos caminar por esas vías de la Revolución y de la anti-España. Por esto, mis preocupaciones y trabajos valencianos se refugiaron en el terreno cultural, examinando en artículos periodísticos temas históricos o de interés literario y artístico.

En el orden nacional, durante los años calamitosos de la República, mi simpatía y adhesión han sido para dos núcleos que en Madrid iban poco a poco elaborando los principios de la España nacional que hoy, afortunadamente, vemos triunfantes. En Acción Española he convivido con Ramiro de Maeztu, con Sainz Rodríguez, Víctor Pradera y marqués de Quintanar, entre otros. De Falange, admiraba, en estrecha relación, las creaciones de José Antonio, de Eugenio Montes, de Giménez Caballero, de Alfaro y de otros. Entre estos paralelos ideales anduvo mi pensamiento en los años de dolor y de creación. No ha de ser extraño, pues, que mi adhesión al Movimiento nacional sea tan arraigada y firme, ya que no nace de una mera repugnancia ante los crímenes de la España roja, en reacción improvisada, sino de un deseo, de una intención, con los cuales acompañaba desde hace años a los autores del Movimiento".

dijous, 18 de maig del 2017

Ja n'hi ha prou de fal·làcies bilbenyianes!

Institut Nova Història, la pseudociència aclamada per molts

Arran del recent pas de Jordi Bilbeny per terres valencianes, primer per Pedreguer, en un acte organitzat pel Casal Cultural Jaume I, i després per València, en un altre que auspicià el col·lectiu local de Compromís, m'agradaria deixar ací ni que foren unes notes sobre el que la seua figura i la seua "escola" representen per a la historiografia. D'ell en vaig parlar fa ja més de deu anys ("Bertín Osborne és català!""Reivindicació de la qualitat científica""Vives, potser. Català, en català i perseguit per la llengua, sembla que no""Els venecians (probablement conxavats amb els castellans) també furten herois catalans"), quan a la primera identificació de Cristòfor Colom com a català va començar a afegir altres grans personatges històrics, com Hernán Cortés, Miguel de Cervantes, l'autor del Lazarillo o Marco Polo. Ha passat una dècada i la cosa no ha anat a menys, sinó tot el contrari: ara també són catalans o de llengua catalana el Cid, Santa Teresa de Jesús, Lorenzo VallaLeonardo da Vinci, Amerigo Vespucci, Bartolomé de las Casas, Francisco Pizarro, Diego de AlmagroJuan del Encina, Garcilaso de la Vega, Lope de VegaPietro Martire d'AnghieraAbraham Ortelius, Erasme de Rotterdam -que seria fill de Colom!-, Gonzalo Fernández de Córdoba, MaquiavelMiguel Servet o el pintor Hyeronimus van Aken, el Bosch.

I és que, a banda que fer història com la fa Bilbeny és molt ràpid -sense llegir absolutament res de bibliografia i sense xafar mai cap arxiu-, el problema és que ja no està a soles, sinó que precisament fa una dècada va crear l'Institut Nova Història, una fundació en la qual s'agrupen tots els que seguixen el seu mateix mètode completament acientífic, basat en construir fal·làcies -"conjunt de paraules o qualsevol altra cosa disposada per a enganyar" o "forma d'argument defectuosa", segons les definicions del diccionari- mitjançant el que es coneix en ciència com a cherry picking. El cherry picking, fal·làcia d'evidències incompletes o de supressió de proves, consistix simplement i planerament a agafar totes aquelles dades que convenen i reforcen una proposta concreta, obviant, ignorant i amagant tota la resta d'informacions que contradiuen eixa mateixa proposició. Gent sense cap mena de formació historiogràfica i amb un menyspreu total per la comunitat acadèmica, les editorials universitàries i les revistes científiques -ja que, evidentment, no accepten les seues esbojarrades especulacions- són les que ara ajuden a Bilbeny en la seua "tasca de recerca, estudi i divulgació de la història de Catalunya, amb un caràcter iconoclasta i innovador, explotant al màxim les possibilitats d'interacció, participació i internacionalització de les investigacions", amb un "compromís amb el coneixement de la història de Catalunya".

Eixe és el treball que fa l'Institut Nova Història, si més no segons les paraules del Casal d'Esquerra Republicana de Catalunya de Sants-Montjuïc, que el 2013 li va concedir el Premi Nacional Lluís Companys, al mateix temps que ho feia a figures polítiques i intel·lectuals com Muriel Casals, Carme Forcadell o Germà Bel. I eixe és el veritable drama social del cas de Bilbeny i els bilbenyians: que una part important -per no dir la majoria- dels mitjans de comunicació i les organitzacions polítiques amb certa sensibilitat catalana o catalanista es fan ressò dels seus plantejaments, els legitimen i els tracten amb normalitat, com si foren investigadors seriosos als quals paga la pena escoltar i secundar. Josep-Lluís Carod Rovira, Salvador CardúsJosep Rull, Antonio Baños, els Ajuntaments d'Arenys de Mar o Montblanc, la Diputació de Girona, col·lectius de l'ANC, Vilaweb, El Punt/Avui, La VanguardiaTV3, BTV, 8TV, televisions i ràdios locals, associacions culturals i per la llengua... Són múltiples les persones i institucions de certa rellevància que els donen crèdit, els subvencionen i els impulsen com si, tot plegat, estigueren fent un favor al país i treballant per la causa catalana. Però és ben al contrari, perquè no fan una altra cosa que pseudociència inventada que no servix per a res més que per a embolicar la troca i degradar la racionalitat argumentada que hauria de guiar qualsevol societat que es vullga moderna, de progrés i amb autoestima col·lectiva. 


Mostra gràfica de com funciona el cherry picking

De la mateixa manera que cap societat que tracte d'avançar pot confiar el seu sistema sanitari a l'homeopatia, l'elecció dels seus representants polítics als designis astrològics o la investigació de delictes a la quiromància o la parapsicologia, tampoc pot fonamentar el seu coneixement històric col·lectiu -en el qual es basen moltíssims aspectes relacionats amb les aspiracions de futur del conjunt de la ciutadania- en les formulacions pseudohistòriques d'una colla de furtamantes. És com si algú proposara que els servicis d'intel·ligència estigueren dirigits per Iker Jiménez o l'Institut Ramon Llull per algú com Josmar: segur que la societat civil i política es mobilitzaria de seguida per a evitar-ho... En relació amb això, un altre dels greus problemes relatius a la recepció de les bestieses bilbenyianes és la seua difícil refutació, atés que neguen la major: en la seua tasca de cherry picking, en primer lloc amaguen la immensitat d'evidències que no els interessen i si algú tracta de mostrar-les, neguen la major bé emprant arguments completament acientífics i xenòfobs com que a Castella no hi ha hagut mai cultura -la qual cosa invalidaria tota informació al respecte-, bé dient que són fruit d'invencions històriques, a causa d'una censura i una persecució sempiternes que hi hauria hagut per sistema contra els catalans -contra la qual cosa no es pot refutar racionalment res, ja que es tracta d'un prejuí completament totalitzador-.

D'altra banda, com als historiadors de professió, amb formació historiogràfica, cert ofici i àmplia experiència bibliogràfica i arxivística, ens resulten tan bestials, delirants i fora de lloc els plantejaments bilbenyians, normalment ningú de nosaltres està disposat a perdre el seu temps de producció investigadora en tractar de rebatre una gent amb la qual no es pot argumentar racionalment, ja que desdenyen per complet el mètode que guia tot debat científic. En un dels articles que comentava de fa deu anys, jo mateix em vaig dedicar a mostrar que totes les "catalanades" que li atribuïen al Lazarillo de Tormes eren purament i simplement expressions castellanes de l'època, que apareixen en multitud d'altres textos dels segles XV, XVI o XVII, però després ja no n'he tornat a dir res, bo i esperant que la bola es fera tan grossa que la societat catalana i valenciana amb sensibilitat pels temes nacionals propis acabaren per rebutjar les evidents fal·làcies pseudohistòriques d'eixe grup. Tanmateix, com he dit, sembla que ha estat tot el contrari, ja que si algú mostra a tothora i en tots els llocs una cirera blava, per molt anecdòtica que siga -i ningú trau a la llum l'aclaparadora majoria de cireres roges-, la societat acaba pensant que, en efecte, les cireres són de color blau! El cherry picking crea una falsa aparença de veritat que només es pot desmuntar si coneixes i mostres el conjunt de les informacions relatives a eixe tema concret, una cosa que evidentment no pot fer la gent que no és experta en temes historiogràfics -perquè no domina la qüestió-, sinó que ho hem de fer els que ens dediquem professionalment i acadèmicament a açò i tenim les eines de coneixement històric al nostre abast.


Jordi Bilbeny, pseudohistoriador pretesament patriòtic

És una tasca penosa i aparentment poc fructífera, però algú l'haurà de fer en algun moment si volem acabar amb esta bogeria. En eixe sentit, no és que vaja a fer-la jo ara -ja m'agradaria tindre el temps que hi caldria!-, però sí que voldria enllaçar i aprofitar alguns dels comentaris i aportacions que es van fer l'altre dia per les xarxes socials -encara que siga copiant-los i apegant-los directament- arran de les conferències de Bilbeny a Pedreguer i València, ja que entre altres coses, a banda de l'opinió raonada de molta gent experta en la matèria, també es van posar dos exemples molt clars d'eixe cherry picking que practiquen: el de l'intent d'apropiació del Tirant lo Blanch i el de la procedència i personalitat de Lorenzo Valla, que s'expliquen ací mateix, més avall. Tot l'intercanvi de comentaris va ser motivat per un escrit del doctorand medievalista de la Universitat de València Blai Server, en el qual s'adreçava als membres del Casal Cultural Jaume I de la seua localitat [ací] per a informar-los que Jordi Bilbeny és "responsable de la difusió de tot un seguit de teories 'conspiranoiques' que, des del punt de vista historiogràfic, no tenen cap fonament i que atempten contra els consensos acadèmics (que, lògicament, poden ser objecte de revisió i impugnació, però sempre des de paràmetres científics i contrastats) i, per extensió, contra el mètode històric i la credibilitat de la disciplina". I continuava explicant que: 
Si em permeteu el paral·lelisme, el que Bilbeny i companyia representen en el marc de la historiografia és, 'mutatis mutandis', el mateix que l'homeopatia representa per a la medicina o el creacionisme per a la ciència: un conjunt de falòrnies que de cara als mitjans de comunicació el públic en general poden sonar molt bé (per la morbositat que sol generar tot allò ocult, misteriós o, fins i tot, fantàstic), però que, de forment, no en tenen ni un gra. Així, en la mesura que fan un ús marcadament interessat i barroer de la història, els Bilbenys de torn dificulten que aquesta puga complir la seua funció social (és a dir, ajudar-nos a comprendre el món en què vivim, en paraules del mestre Fontana) i, per tant, resulten tan nocives per al conjunt de la societat com poden resultar-ho la tergiversació informativa (la “postveritat” o els “fets alternatius” de Trump i els seus sequaços, que no són res més que mentides) o la pseudociència.
A això el Casal Cultural Jaume I va contestar [ací] que eren "coneixedors que aquest senyor duia controvèrsia per les seues teories però no fins a tal punt", però que, en tot cas, esperaven "sentir la seua 'història' i que la gent opine i faci el seu anàlisis i tregui les seues pròpies conclusions". En els comentaris a eixa resposta, gent com Pep Al Fus va indicar que "si no donem sentit a les afirmacions que fa Pio Moa blanquejant el franquisme, per què hauríem de fer cas a un tio que falseja la història, encara que siga dels nostres?", o Esperança Costa que: "ja que estan, que porten als negacionistes de la teoria de l'evolució, dels efectes humans en el canvi climàtic, o als Amish". Alhora, jo també vaig intervindre tot assenyalant que: 
Per si no caiguera pel seu propi pes que resulta ben estrany algú que diu que no només Colom era català -que podria ser-ho-, sinó també Cervantes, l'autor del 'Lazarillo', Hernán Cortés, Garcilaso de la Vega, Santa Teresa de Jesús, Marco Polo, Leonardo da Vinci o el Bosco, només cal llegir amb ulls d''historiador' -d'algú que ha fet una carrera historiogràfica, ha anat durant anys als arxius, ha elaborat recerques doctorals i ha debatut i compartit amb la comunitat científica els enormes coneixements acumulats durant dècades d'investigacions- les seues propostes. El resultat és delirant, com per exemple en els pretesos casos de "catalanismes" del "Lazarillo". D'altra banda, la prova del cotó és ben senzilla: només cal anar als catàlegs de producció científica (Research Gate, Regesta Imperii, Google Scholar, Dialnet, etc.) per a comprovar si Bilbeny o els bilbenyians tenen alguna publicació en revistes amb filtres científics, això és, amb acadèmics i universitaris que donen credibilitat científica als textos que escriuen; el resultat és que no apareixen en cap d'eixos catàlegs perquè cap publicació (ni de Catalunya ni d'Espanya, però tampoc de França, Anglaterra, EUA o on siga) amb unes mínimes garanties acadèmiques pot acceptar les seues invencions sense fi.
A més a més, vaig decidir compartir eixa mateixa polèmica en el meu mur [ací] i s'hi feren diversos comentaris ben interessants, com un del guionista Paco López Barrio: "En el fons de l'affaire Bilbeny em fa l'efecte de que el que hi ha és unes postures pròximes al racisme i la xenofòbia. En resum, la seua postura es podria definir així: Espanya i els espanyols són un poble tan, tan, tan desgraciat, tan pollós, tan odiós i tan malalt que cap cosa bona poden haver fet mai en cap terreny. Ni en la literatura, ni les arts, ni en cap altre fruit del pensament i el treball. Per tant tot allò que pugam trobar d'estimable en ells és, sense dubte furtat. A qui? Als catalans, summa de totes les perfeccions humanes per la gràcia de Déu. Amén [...] I fa mal perquè l'espanyolisme més ranci troba en ell l'excusa perfecta per descollonar-se de tots nosaltres, que no tenim cap culpa". O els dels historiadors catalans Andreu Navarra -"representa la pitjor cara del nacionalisme banal, inventa patranyes-mite"-, Ramon Sarobe -"cobren de les arques públiques, i estafen a la gent que compra els seus llibres, fan negoci de la mentida"- i Francesc Xavier Hernàndez: "Aquest pobre país nostre te l'autoestima tant baixa que fins i tot els xerraires de fira assoleixen èxits... Això d'en Bilbeny és una vergonya nacional, un símptoma de com de malalta està la nostra cultura".

O també la bibliotecària Maria Josep Cortés: "Diu mentides, animalades, i les diu com si foren veritats. I això no està bé, siga en la disciplina que siga. Fa mal a la raó. La història és un disciplina rigorosa, un instrument d'anàlisi del passat que ens permet entendre la realitat, el present. Devaluar-la i maltractar-la d'eixa manera fa mal, un mal col·lectiu". I jo mateix vaig tractar de reblar-ne el clau, en la línia de tots eixos comentaris, dient que: "Bromes i màniga ampla amb furtamantes que diuen que Marco Polo, Amerigo Vespucci, Lorenzo Valla, Cervantes o Leonardo da Vinci eren catalans, cap ni una... Bilbeny representa el menyspreu a tot raonament científic, el pitjor que es pot desitjar a una societat que vullga progressar socialment. És el rotllo de 'com no fan mal a ningú, que vagen fent...'. Clar que fan mal! Fan mal a la raó, a la ciència, als intents de comprendre i millorar la societat a través del pensament raonat. Si voleu comprar-li la moto a Bilbeny, els sanadors, als de Nueva Acrópolis o als demagogs barats, feu-ho, però compteu amb tota la meua oposició".


L'humanista italià Lorenzo Valla resulta que era Llorenç Desvalls, toca't els nassos...

No només això, sinó que al sendemà vaig descobrir este vídeo d'ací dalt, de fa a penes uns mesos, en què Bilbeny feia pública una de les seues noves preteses "descobertes": l'humanista i historiador italià del segle XV Lorenzo Valla seria un català de nom Llorenç Desvalls. Així les coses, ja serien catalans Leonardo da Vinci/Lleonard della Rovere, Pietro Martire d'Anghiera/Pere Màrtir d'Anguera, Amerigo Vespucci/Aimeric Despuig i Lorenzo Valla/Llorenç Desvalls, de manera que, segons Bilbeny -i amb no sé quina mania persecutòria que tindrien també els italians envers els catalans-, el Renaixement italià "en el fons seria una cosa impulsada -o una part- pels catalans a Itàlia i això és el que s'ha esborrat de la Història"... Vaig compartir també el vídeo en el meu mur [ací] i si el mireu sencer, voreu que, com hi destacava l'historiador valencià Ferran Esquilache, Bilbeny afirma sense embuts que "ha desenvolupat eixa teoria a partir de la coincidència del nom, 'i unes quantes curiositats més'... Visca les curiositat històriques!!!". I és que, en plena relació amb això, este és un cas ben clar de cherry picking: si et conten eixes quatre coincidències que exposa en el vídeo i no t'expliquen absolutament res més de les dades que es coneixen de Lorenzo Valla a través de les investigacions historiogràfiques fetes durant dècades i dècades, doncs t'ho pots creure perfectament.

El problema és que la biografia de Lorenzo Valla és ben clara i coneguda des de fa segles, amb declaracions i apunts seus i sabent tothom d'on venia i quina era la seua trajectòria, i amb investigacions fetes pels mateixos italians i per holandesos, alemanys i francesos al llarg dels temps fins a la primera gran biografia moderna del personatge, Vita di Lorenzo Valla, publicada per Girolamo Mancini a Florència en 1891, que podeu trobar en pdf per xarxa [ací]. Se saben moltíssimes coses d'ell: que son pare era un advocat de Piacenza traslladat a Roma -on va nàixer ell-, que sa mare va quedar viuda relativament jove, que la majoria dels seus germans van morir abans que ell, que se'n va anar a estudiar a Florència i qui eren allà els seus mestres, quins amics tenia a Roma, com se'n va anar després a Pavia per a ser catedràtic en la Universitat, els textos que va escriure en cada moment, etc., etc., etc. És així com ho recull l'Stanford Encyclopedia of Philosophy, amb una extensa bibliografia, i com ho accepta i valida tota la historiografia internacional, davant l'allau de dades arxivístiques i textuals que així ho certifiquen. Quatre cireres blaves no fan que les cireres siguen roges! Fins i tot el darrer lloc de descans de Lorenzo Valla, la tomba a la qual el traslladaren en 1825, en l'arxibasílica de Sant Joan del Laterà -la catedral de Roma-, indica en la primera línia de la seua inscripció les dades ja recollides en la seua primera sepultura: "Laurentio, Lucae f[ilio], Vallae, ortu rom[ano], Placentia oriundo" (Lorenzo Valla, fill de Luca, nascut a Roma, oriünd de Piacenza) [ací amb detall]. 


Tomba de Lorenzo Valla a Sant Joan del Laterà

De fet, en el mateix escrit de facebook on vaig explicar això, Antoni Biosca, professor de Filologia Llatina de la Universitat d'Alacant, va relatar la seua experiència de primera mà amb la personalitat i els textos de Lorenzo Valla: "Coincidisc amb tu sobre Valla. Vaig dedicar-li un temps traduint al castellà per a Akal la seua Refutació i no vaig veure res d'això. És més: Valla treballava per al Magnànim (i, a banda de la Refutació, encàrrec del rei, va escriure la vida del pare d'Alfons, Ferran I) i hauria pogut traure a col·lació la seua suposada catalanitat, cosa que mai va fer. El que és més trist és que el paper de la Corona d'Aragó a Itàlia és interessantíssim i en moltes ocasions no se li ha prestat l'interés que mereix, i no cal fer estes coses per a reivindicar res, ja que la realitat històrica és en si prou més interessant". Com apuntava ell mateix en un altre d'estos diàlegs, abundant en el mètode de supressió de proves que practiquen els bilbenyians: "Hi ha molts exemples de manipulació a base de confondre una coincidència no sistemàtica amb una coincidència sistemàtica. Si no es repeteix la coincidència, aquesta no mostra res. Posem un exemple. El riu que passa per Washington té nom d'origen algonquí: Potomac. És un nom similar a la paraula 'riu' en grec, i podria donar peu a explicacions meravelloses sobre l'origen grec dels algonquins i, qui sap, d'altres pobles nord-americans. Però el mètode científic no pot funcionar així. Hi ha més coincidències entre les llengües grega i algonquina? No. Doncs és simplement una coincidència. Res més".

En el mateix fil de Valla va intervindre l'arquitecte i professor Dídac Gordillo per a defensar part de les formulacions dels bilbenyians, com que, per exemple, amb el Tirant lo Blanch hauria estat a punt de passar el mateix que ells diuen que va passar amb el Quixot, és a dir, que els castellans l'haurien traduït del valencià/català i haurien tractat de fer desaparéixer tots els exemplars originals per tal d'apropiar-se'n l'obra. Segons apuntava Gordillo, "fins que no es va trobar el 'Tirant Lo Blanc' en català, es pensava que era originalment en castellà, i lleugerament posterior a l'obra dels valencians Joanot Martorell i Martí Joan de Galba". Una altra mostra ben clara de cherry picking, de fal·làcia de proves incompletes. Sí, és cert que el Tirant lo Blanch es va publicar a València i Barcelona el 1490 i 1497 i no es va tornar a editar en la seua llengua original fins al 1905; sí, és cert que el 1511 es va publicar traduït al castellà a Valladolid sense assignar-li l'autoria original de Joanot Martorell, com si fóra anònim; sí, és cert que les traduccions europees que es van fer posteriorment, a l'italià i al francés fins a finals del segle XVIII, es van realitzar sobre la traducció castellana i dient que l'anònim autor devia ser un "espagnol" -tot i que, alhora, també tenien clar que devia ser de València, per la referència interna a la ciutat que hi ha en l'obra-. En conseqüència, si només t'expliquen tot això, sí, és cert: "Oh, els malvats castellans ens furten els clàssics!".


Primera pàgina d'un dels exemplars conservats de la primera edició de Tirant lo Blanch (València 1490)

El problema és que del Tirant lo Blanch de València i Barcelona ens han arribat materialment fins a set exemplars diferents -no és tan fàcil que les edicions desapareguen per complet- i que, al mateix temps que a l'estranger es deia tot allò durant el segle XVIII, a casa nostra els erudits tenien ben clar que era una obra originalment editada ací i en "llemosí". Per exemple, així ho deixava escrit el bibliògraf valencià Vicent Ximeno en el seu catàleg d'Escritores del Reyno de Valencia publicat el 1747 [ací, en la p. 52-53 del pdf], fent referència, a més a més, al gramàtic i historiador català Antoni de Bastero, que n'havia vist un exemplar original a Roma: "Pedro Juan Martorell, cavallero, natural de Valencia, a quien D. Antonio Bastero, cavallero barcelonés, en su 'Crusca provenzale', impressa en Roma año 1724, llama 'Una de las mas esclarecidas luzes de nuestra lengua'. Escrivió en lemosín un libro de cavallerías, en el qual descubrió el discretíssimo Miguel de Cervantes Saavedra 'un tesoro de contento y una mina de passatiempo' [...] 'Tirant lo Blanch: Dícese que se estampó en Valencia año 1480. Holgáramos de ver un exemplar que D. Antonio Bastero vio en Roma, en la Libreria de la Sapiencia. [...] La quarta parte de ella, que dexó intacta su autor, la traduxo, o fingió averla traducido a la misma lengua valenciana [de l'anglés al portugués i del portugués al valencià, com es presentava el 'Tirant' en les primeres pàgines], Martín Juan de Galba, cavallero, a instancia de Doña Isabel de Loris [...] y según esto parece que también podemos contar a este cavallero por escritor valenciano".

Per si fóra poc, quan els historiadors moderns s'han posat a investigar en els arxius la vida de Joanot Martorell i la seua família, de seguida han trobat centenars de dades que han donat cos a obres tan completes com Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario [ací en pdf], preparada per l'arxiver valencià Jesús Villalmanzo. Perquè eixa és una altra: els nostres arxius van plens de dades fefaents conservades en sèries sistemàtiques, que mostren clarament que no hi ha hagut cap intent de persecució o apropiació històrica, ni res per l'estil. Si eixa era la idea d'una imaginària censura secular anticatalana o antivalenciana, el primer que haurien fet els seus promotors hauria sigut fer desaparéixer l'Arxiu Reial de Barcelona, l'Arxiu del Regne de València i tots els arxius municipals, que conserven milions de dades sobre el nostre passat. El que intentem fer els historiadors és investigar en eixos arxius per a aportar dades i conjugar les noves dades aplegades amb les que ja es coneixen d'investigacions prèvies per tal de donar explicacions lògiques i raonades, en funció dels coneixements que tenim de les societats pretèrites de cada època, a tot eixe conjunt de dades, sense deixar-nos-en cap (i si algunes no encaixen, ho diem explícitament, fent hipòtesis de treball i esperant a tindre més dades que les ratifiquen o refuten mitjançant noves investigacions). 

El que fan Bilbeny i els bilbenyians és l'antítesi de tot això. És agafar quatre dades extretes d'ací i d'allà, fer un plantejament determinat basant-se en eixes quatre dades, amagant totes les altres que el refuten o rebutjant-les en funció de prejuís apriorístics -no en el coneixement real de la societat del moment- i anar acumulant només les dades que pareixen reforçar el plantejament inicial, per molt esbojarrat que siga, ateses la infinitat d'investigacions i informacions que l'invaliden -però que s'obvien-. Això és l'antihistòria, l'anticiència. I seria una veritable llàstima que la societat catalana -o la valenciana- volguera construir el seu coneixement històric col·lectiu a través de la invenció directa i de l'antirracionalisme. Pensava que els catalans aspiraven a ser aquella societat "noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç" que cantava el poeta. Eixe de ben segur que no és el camí. Així que m'agradaria demanar un poc de seriositat a mitjans de comunicació, figures públiques, organismes polítics, organitzacions institucionals i associacions cíviques i culturals per tal d'acabar amb esta xacra per a la cultura d'un país que és l'impuls de la pseudohistòria. Ja n'hi ha prou de fal·làcies bilbenyianes!