De fet, de les huit bases de la Declaració ell n'escrigué una, la sexta, a banda de les redactades pel mateix Villalonga, Eduard Martínez Sabater, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins Lerma, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor. Llavors Salvador Ferrandis Luna tenia 27 anys i reclamava "l'autonomia municipal" per a la ciutat de València i les diverses localitats valencianes contra les lleis centralistes estatals, fruit d'una "obra absolutista i despòtica" que no era "més que el reflexe fidel d'un pensament polític d'absorció, característic de tota la vida espanyola" i que havien de ser derrocades mitjançant "el reinat del nacionalisme". En la "futura llegislació municipal" de l'Estat Valencià que els signants de la Declaració propugnaven els governs municipals haurien de ser triats per eleccions, "a base del sufragi universal, extensible fins a les dones", per tal que "siga possible la col·laboració en el govern del poble de totes les forces polítiques i socials, aixina com la pràctica del referèndum en les circumstàncies i condicions que establixca la llei". Reclamava també la gestió municipal dels principals servicis i infraestructures d'interés general, mitjançant "una política d'intervencionisme municipal accentuant el caràcter públic de les empreses que exploten servicis comunals"-, i el desenvolupament d'hisendes municipals potents, a través d'"un sistema científic d'ingressos" que els donara "la suficient independència econòmica per aI cumpliment dels seus fins".
No només això, sinó que durant tota la dècada de 1910 publicà articles abundant en la qüestió valencianista i, segons es pot llegir en el Diplomatari del Republicanisme Valencianista, encara en 1922 envià la seua adhesió al Tercer Aplec de Solitaris Nacionalistes celebrat a Betxí i en 1923 escrigué en La Correspondencia de Valencia en suport de les qüestions nacionals catalana i valenciana. Tanmateix, després del colp militar del general Miguel Primo de Rivera en setembre del mateix any 1923, Salvador Ferrandis Luna -que llavors tenia 32 anys- es pronuncià a favor del nou règim dictatorial, com també ho féu algun altre antic valencianista, com ara l'esmentat Eduard Martínez Sabater. Molt poc després aprovà les oposicions com a advocat de l'Estat i es traslladà a Madrid, on col·laborà intensament amb el polític conservador gallec -procedent del maurisme- José Calvo Sotelo (1893-1936), a qui havia conegut durant la seua estada a València entre 1921 i 1922 com a governador civil. A Madrid, Calvo Sotelo fou Director General de l'Administració entre 1923 i 1925 i Ministre d'Hisenda de 1925 a 1930, i de la seua mà Ferrandis fou nomenat director del Banco de Crédito Local, creat aleshores, i ascendí en el món madrileny de les finances fins que, a més a més, en 1929 ennoblí en casar-se amb la marquesa de Valverde i germana del duc de Medina Sidonia, Rosario Álvarez de Toledo y Caro (1901-1955).
Casament entre la marquesa de Valverde Rosario Álvarez de Toledo i l'advocat i financer Salvador Ferrandis Luna
A Madrid Ferrandis Luna participà en les activitats de la Casa de València, però evidentment ja en un sentit espanyolista de lleu regionalisme i matís culturalista valencià. Per exemple, quan en febrer de 1934 es féu un sopar d'homenatge al diputat valencianista Joaquim Reig -que havia assolit un escó en les Corts presentant-se a Barcelona amb la Lliga Regionalista de Catalunya-, Ferrandis n'excusà l'absència i envià un comunicat recordant els temps en què "ambdós començaren la creuada espiritual per el recobrament del País Valencià, i li adreçava les seues felicitacions per lo ameritat de l'homenatge". En tot cas, la crònica de l'acte que es publicà en el setmanari valencianista El Camí mostrava dissimuladament la distància que s'havia produït entre els dos durant tot aquell temps: "fon ovacionat el correcte escrit, ple d'ànim i de simpatia". En aquells moments el seu amic José Calvo Sotelo militava en Renovación Española i estava a punt de fundar el Bloque Nacional, un partit d'extrema dreta monàrquica que fins i tot arribà a tindre un grup paramilitar de joventuts (les denominades "Guerrillas de España"). I el seu protagonisme polític antirrepublicà fou tal que el 13 de juliol de 1936 Calvo Sotelo fou assassinat a Madrid per un grup de socialistes, membres de la Guàrdia d'Assalt, que es venjaren així, al·leatòriament, de la mort prèvia d'un militant socialista a mans de falangistes o tradicionalistes.
Aquell assassinat, de fet, accelerà l'alçament militar contra la República, que es produí a penes cinc dies després, el 18 de juliol de 1936. En aquells moments, no obstant, Salvador Ferrandis -llavors amb 45 anys- no es trobava a Madrid, sinó a València, i sembla que durant els primers mesos hi visqué en llibertat fins que en novembre fou detingut per la FAI i empresonat -probablement com a sospitós de quintacolumnisme-. Així ho relata en Valencia roja, un llibre que publicà posteriorment, encara durant la guerra, en 1938, una vegada que ja havia passat a l'Espanya franquista. Amb un pròleg del periodista dretà Federico García Sanchíz (sic) -el nom del qual també serà eliminat dels carrers de València-, Ferrandis hi explicava diversos records dels cinc mesos que havia passat en la València republicana posterior a l'alçament, incloent-ne les setmanes que havia estat a la presó, i alguns textos en favor del bàndol nacional escrits amb posterioritat, en arribar a Sant Sebastià, on els refugiats dretans valencians editaven un setmanari anomenat Valencia -fins i tot un poc més tard, en 1942, Teodor Llorente i Falcó publicà el llibre Los valencianos en San Sebastián. Memorias de un valenciano de los muchos que se refugiaron durante la Guerra Civil en la bella ciudad vasca-.
Falangistes entrant en Sant Sebastià en 1936
Tot i publicar-se a Sant Sebastià -per part de l'Editorial Española- en 1938, el llibre fou escrit aproximadament entre febrer i agost de 1937, que era quan García Sanchiz acabava el pròleg -"en la hora de la liberación de Santander"-. En ell el periodista afirmava que: "Valencia está en absoluta desorientada acerca de su personalidad. Por de pronto, será necesario limpiarla de la costra de chabacanería y cerrilismo de una política entre matonil y mitinesca, con relumbrones populacheros. Si después de tal limpieza se consigue disciplinar a las masas, tal vez será propicio el momento para la meditación de los jefes. Y entonces...". Llavors entrava en acció el programa que Ferrandis Luna albirava en el llibre per al futur de València. Abans, però, feia memòria de tota una sèrie de fets i anècdotes dels seus mesos en la "Valencia roja": de la plaça Castelar -la de l'Ajuntament- per on "desfilaban las legiones de desarrapados internacionales a los sones lúgubres del himno marxista"; de la crema d'esglésies i dels assassinats de "nuestros mártires en plena carretera"; de la manca generalitzada de sucre, que començà a arribar de Rússia i -per tal de no consumir-lo per la seua procedència- "los patriotas preferíamos el café con su sabor natural, sin endulzamientos que nos repugnaban"; de la desaparició dels capells -com a símbol burgés- i l'expansió de "varias clases de gorras, las llamadas Lenin y las llamadas Durruti, entre otras"; de la resistència de Terol enfront de les columnes valencianes o de la seua pròpia detenció per part de la FAI i el seu ingrés en la presó -"¡Qué ansiedad, qué confusión llenaban el espíritu del prisionero! ¿Estaba salvado? ¿Lo matarían aquella misma noche? Parece que no; parece que sí. ¿Cómo dormir?"-.
Recorda igualment detalls de la seua estada en la Presó Model de València amb 800 hòmens més: el cuiner que "con unas inverosímiles piltrafas de carne y unas longanizas de sebo elaboraba unas paellas monumentales por su tamaño y excelentes por la condimentación del arroz"; de l'èxit entre els presos del llibre Víctimas y verdugos. Cuadros de la Revolución francesa, que en realitat era una "novela ultracatólica, monarquista, muy triste" en què "en cada página el autor llama cochinos y asesinos a los republicanos aquellos"; de l'alegria de menjar taronges "de la cosecha nueva" -era novembre de 1936-, que els presos "comían a todas horas"; de la companyia i tranquil·litat que els donava compartir la presó amb una abundant colònia de gats; de l'enorme inquietud provocada pels sons de les alarmes davant un possible atac de l'aviació feixista -"¡Qué horrible inquietud! ¿Qué habría ocurrido en la ciudad? ¿Qué habría sucedido a los nuestros? ¿Qué cara de espanto harían nuestros hijos?"-; dels amics que féu a la presó; de la saca i afusellament a Paterna de l'advocat i polític dretà José María Zapater, del mateix Bloque Nacional que Calvo Sotelo i amic dels Ferrandis -"desde los tiempos en que en Lo Rat-Penat organizábamos veladas literarias"; i, finalment, de la seua eixida de la presó i de la seua fugida de la ciutat poc abans de Nadal, en vaixell, primer a Mallorca i després a Roma, on arribà en gener de 1937.
Portada de Valencia roja (Salvador Ferrandis Luna, 1937), amb els colors roig i negre de la Falange, i dibuix interior amb el jou i les fletxes
De Roma sembla que passà a Salamanca i després a Sant Sebastià, on es concentraven molts altres refugiats de bona situació econòmica, i des d'allà participà en la causa franquista, per exemple, amb un parell d'arengues en valencià que foren transmeses per Radio Nacional en març de 1937, les quals foren transcrites, en castellà, en Valencia roja . En la primera atribuïa al caos roig la fi de la la pau i de les tradicions: "Cuán lejos, ¿verdad obrero valenciano?, de aquellos días de paz y de alegría, en que las vísperas de San José se anunciaban por tu barrio con el reparto de bizcochadas a los cofrades y organizadores de cada falla. [...] Recuérdalo bien, obrero valenciano. No llevabas pistola, ni estrellas rojas, ni casi sabías dónde estaba Rusia, ni quiénes eran Stalin ni Lenin; pero vivías feliz y recorrías las fallas en la víspera de San José. [...] Y después llegaba la Pascua, la de las 'monas' y los huevos duros y la lechuga fresca, que os comíais toda la familia junta, en Monte Olivete, en el río o en los secanos de Godella y Burjasot. Y ahora, en lugar de esa paz, de esas costumbres, ahora puedes ver las iglesias quemadas y las calles llenas de extranjeros que vienen a España para robarla y ensangrentarla. [...] ¿Te has enterado, obrero valenciano, de que tu ciudad y provincia han llegado a las mayores cifras de asesinatos cometidos en España? 20.000, 30.000. ¡Quién sabe cuántos más! ¿Lo sabías? ¡Qué espanto".
En la segona emissió radiofònica apel·lava a la fam que s'estava passant a València i la comparava amb l'abundància amb la qual pretesament es vivia a l'Espanya franquista: "Os ofrecían un paraíso y os han lanzado al infierno en que estáis viviendo. [...] Sabemos que vosotros, valencianos, paisanos míos, habituados a la comida abundante y refinada, ya coméis carne de caballo, cosa que antes oíais decir de otros países, como costumbre repugnante. Sabemos de los embutidos de perro y gato que os hacen comer. Sabemos de las colas de pan. [...] Quiero que vengas conmigo a dar una vuelta por el mercado de Salamanca, que es lo mismo que si visitaras los de todas las ciudades de la España nacional. Mira qué hileras de corderitos. Y si te gustan más, ¡qué hermosura!, docenas y docenas de cerditos. Y estas gallinas, aún ponedoras. Y ¡qué montones de huevos, fresquísimos! Y al lado, mira qué maravilla de jamones. Al lado de los jamones, el queso fresco. ¡Qué de merluzas plateadas, de sepias, de besugos, de sardineta fresca, de meros y lenguados, percebes, almejas, langostas vivas! Y para acompañar estas buenas comidas, ¡qué pan! Caliente, en hornadas que llegan a todas las horas. [...] En las tierras españolas ocupadas por el Ejército nacional se vive mejor, se come más y mejor que en la España roja. Esto ocurre porque lo que ahí, en Valencia, es anarquía, aquí, en la España nacional, es organización y orden y disciplina en todas las clases. Porque en la España de Franco hay un gobierno que cuida de que nada falte. ¿Tantos sacrificios para qué os sirven? ¡Abrid los ojos, valencianos!".
Obelisc als caiguts per Déu i per la Pàtria reproduït en el llibre de Salvador Ferrandis Luna Valencia roja (p. 124)
Finalment, el llibre acabava amb dos articles que Salvador Ferrandis havia publicat en maig de 1937 en l'esmentat setmanari Valencia que es publicava a Sant Sebastià. El primer era tot un "Esquema de programa municipal" per a "hacer una Valencia grande" després de la futura ocupació franquista, ja que "se nos llama para una nueva unidad, que ahora se formula con signo imperial". El text començava amb unes confessions personals -que pel seu interés reproduïsc senceres avall- en què renegava del seu antic valencianisme, pel fet que a ell s'hagueren incorporat les esquerres, i mostrava la seua simpatia avant la lettre -ja fóra real o fingida, per l'interés del moment- per la revista catolicista i ultraespanyolista Acción Española i per la Falange de José Antonio Primo de Rivera: "No ha de ser extraño, pues, que mi adhesión al Movimiento nacional sea tan arraigada y firme". A continuació exposava el seu pla sobre el futur de la ciutat de València, per a la qual proposava fer una "Valencia Máxima", això és, una ciutat que incorporara tota la seua conurbació "con la anexión de todos los municipios que la rodean". En eixa nova València, "como en el resto de España", no hi hauria democràcia, "que en la vida local hacía los mayores estragos", i seria substituïda per "un régimen municipal de tipo autoritario", ja que "nunca más se debe hablar de elecciones, con toda su secuela de corrupciones y sus inmoralidades".
L'alcalde i l'Ajuntament serien, doncs, triats directament per l'Estat, i Ferrandis proposava un pla per a reconstruir València després de la guerra. En primer lloc, calia "gastar mucho y bien", amb "una política municipal de grandes reformas y mejoras", entre les quals hi hauria una atenció prioritària a la restauració de la catedral i les esglésies danyades pels rojos. Apostava, igualment, per: revitalitzar el centre històric; traslladar la plaça de bous al costat de l'Albereda i moure també l'Estació del Nord per tal d'urbanitzar la platja de vies; reformar la plaça Castelar -que hauria de dir-se d'España, però finalment fou del Caudillo-; alçar un monument "a nuestros mártires del comunismo" en la plaça del marqués d'Estella -l'actual de la Porta de la Mar, on, en efecte, es construí-; fer un mercat de flors i animals en la plaça Redona; erigir més fonts i aprofundir en la jardineria noble, amb tarongers, xiprers, llorers, pins i altres arbres de tall clàssic; urbanitzar turísticament la platja de Natzaret i transformar l'Albufera en "el gran Parque de Valencia", per a les quals coses es podria comptar amb molts obrers arribats d'Aragó i també amb les Milícies del Treball que la Falange programava en el seu "Estado nacionalsindicalista", on s'havien d'enquadrar els que no tenien treball, per tal que ningú no aspirara a "vivir como convidados a costa del esfuerzo de los demás".
En definitiva, Salvador Ferrandis albirava un Estat autoritari corporativista, per al qual proposava una determinada política municipal en el cas de València. De tot allò ben poc s'acomplí en la terrible postguerra dels anys 40, durant la qual l'estat en què havia quedat el país i la bàrbara repressió escomesa deixaren nul espai a tota possibilitat de progrés. Amb tot, Ferrandis sí que fou nomenat delegat de Patrimoni Artístic per a València de l'Estat franquista i impulsà les obres de restauració eclesiàstica que propugnava en aquell programa, com en el cas de la catedral i el convent de Sant Doménec. D'altra banda, també es materialitzà un altre trist llegat dels que proposava: el "Monumento a los Mártires", al qual, de fet, havia dedicat un altre text en el setmanari Valencia, que era el que tancava el llibre Valencia roja. En ell donava forma a la proposta d'erigir un obelisc commemoratiu -el que veieu en la imatge de dalt- per tal de "glorificar" les víctimes de "la barbarie roja" en "esa Valencia que ha muerto por Dios y por la Patria". Finalment no es construí seguint eixe model, ja que fou l'arquitecte municipal Javier Goerlich qui l'hagué de projectar -igual que anteriorment, en funció del mateix càrrec, havia dissenyat un mausoleu per a Blasco Ibáñez-, tot inserint-lo dins d'una reproducció de la històrica Porta de la Mar -un monument, d'altra banda, dedicat als caiguts franquistes i contra els vençuts republicans que continua estant on estava i que inexplicablement no ha sigut objecte de cap mena reformulació en compliment de la Llei de Memòria Històrica-.
En qualsevol cas, tot i l'escàs èxit de la resta de propostes fetes per a València per Salvador Ferrandis Luna en 1937-1938, la seua vida degué transcórrer posteriorment amb total serenitat, fins a la seua mort a Madrid en 1954, quan era vicepresident de Fecsa i membre dels Consells d'Administració del Banco Exterior, Tabacalera, CEPSA, Transmediterránea, etc. Un home que canvià el seu valencianisme reformista i democràtic de joventut, durant el règim restaurador de la dècada de 1910, per un espanyolisme de classe alta i autoritari en arribar la Segona República i la Guerra Civil, durant els anys 30. El seu suport explícit i decidit a les dictadures i al franquisme aconsellaven, sens dubte, la seua privació del reconeixement col·lectiu que suposa denominar un carrer amb el seu nom en la ciutat de València -en el barri de Nou Moles-, cosa que es farà efectiva esta mateixa setmana. El personatge que substituirà el seu nom és la historiadora canària Olimpia Arozena (San Cristóbal de la Laguna, 1902 - València, 1971), que fou, en 1931, la primera dona a exercir com a professora en la Universitat de València. Benvinguda siga.
Olimpia Arozena Torres, professora universitària en els anys 30 i de secundària durant el franquisme
Salvador Ferrandis Luna, "Confesiones", Valencia Roja, Editorial Española, Sant Sebastià, 1938, p. 103-105. Publicat originàriament en el setmanari Valencia d'1 de maig de 1937.
"Como buen valenciano, y este título no me lo puede quitar nadie, pues tengo hechas de ello mil demostraciones, siempre me he preocupado de nuestra tierra y de sus problemas. Ahí está toda una historia personal de juventud consagrada a examinar todos los matices de nuestra vida valenciana, desde el económico hasta el cultural, en centenares de trabajos y de artículos. El renacimiento valenciano que intentamos unos cuantos jóvenes, y que nunca fue antiespañol, consistía en una protesta honrada contra el régimen político que la Dictadura echó por los suelos; por esto último, yo, siendo consecuente, me incorporé a la obra de Primo de Rivera, colaborando en iniciativas, especialmente financieras, del gran Calvo Sotelo.
Vino la República, y advertí con asombro cómo las izquierdas revolucionarias utilizaban para su obra demoledora y disgregadora todos los temas y elementos elaborados por la juventud renacentista: la lengua valenciana, la Senyera, la autonomía regional, todo aquello que había sido siempre tan atacado y perseguido por las izquierdas, ahora era mimado y protegido por ellas. No era difícil descubrir la intención: falseando el espíritu de aquel movimiento que era de vital reacción contra el sistema caduco de los viejos políticos y despertador de las dormidas capacidades de Valencia, las izquierdas valencianas, imitando en esto a las catalanas, daban el brazo ahora a los regionalismos para utilizarlos como arma revolucionaria, para arraigar en las regiones más fuertes económicamente.
Hicieron así presa, en Cataluña y en las Provincias Vascongadas, concediendo los Estatutos a cambio y como precio de su adhesión; en Valencia no hubo tiempo, pero así y todo se inició la campaña estatutista, que no cuajó por el poco valer de sus propagandistas y por los provincialismos de Castellón y Alicante. Descubierta la malsana intención de los nuevos regionalistas, era natural la reacción de los que no podíamos caminar por esas vías de la Revolución y de la anti-España. Por esto, mis preocupaciones y trabajos valencianos se refugiaron en el terreno cultural, examinando en artículos periodísticos temas históricos o de interés literario y artístico.
En el orden nacional, durante los años calamitosos de la República, mi simpatía y adhesión han sido para dos núcleos que en Madrid iban poco a poco elaborando los principios de la España nacional que hoy, afortunadamente, vemos triunfantes. En Acción Española he convivido con Ramiro de Maeztu, con Sainz Rodríguez, Víctor Pradera y marqués de Quintanar, entre otros. De Falange, admiraba, en estrecha relación, las creaciones de José Antonio, de Eugenio Montes, de Giménez Caballero, de Alfaro y de otros. Entre estos paralelos ideales anduvo mi pensamiento en los años de dolor y de creación. No ha de ser extraño, pues, que mi adhesión al Movimiento nacional sea tan arraigada y firme, ya que no nace de una mera repugnancia ante los crímenes de la España roja, en reacción improvisada, sino de un deseo, de una intención, con los cuales acompañaba desde hace años a los autores del Movimiento".
