dimecres, 21 de desembre del 2016

De València al món

Foto de València feta per Diego Obiol des de dalt del Micalet
Un fragment de la imatge il·lustra la portada de València no s'acaba mai (Llibres de la Drassana, 2016)


El meu nou llibre es titula València no s'acaba mai, com la cançó de Julio Bustamante. En la introducció n'explique el perquè. Es tracta de 23 episodis diferents sobre la història de la ciutat de València, des d'època andalusina fins a l'actualitat, alguns publicats ací i allà en castellà o valencià, sobretot en Valencia Plaza, Levante-EMV i Lletraferit, però d'altres no, i el que hem fet és reunir-los, revisar-los, modificar-los fins i tot, afegir-ne de nous i fer-ne tant una versió en valencià com una altra en castellà, a més d'il·lustrar-los amb unes imatges ben xules, com la de la mateixa portada, de Diego Obiol, o altres cedides per fotògrafs com Tono Giménez, Felip Bens i Miguel Sotomayor. El presentem este divendres 23 de desembre a les 19:30 hores en l'edifici Veles e Vents, juntament amb el mateix Felip Bens, que també hi presentarà el seu València al mar, amb les intervencions de Ramon Marrades i els respectius prologuistes dels dos llibres: Vicent Molins i Josep Vicent Boira. Hi haurà una picadeta cortesia de La Sucursal, regalarem a tots aquells que compren un llibre el magnífic plànol del port del Grau de València de 1824 que veieu a continuació (de la col·lecció personal de l'esmentat Boira) i, per si fóra poc, el mateix Julio Bustamante vindrà a cantar-nos "València no s'acaba mai" com a fi de festa. Sembla un sarau d'aquells de no perdre's...


Plànol de les obres que s'estaven fent en 1824 a la platja del Grau de València

El llibre posa en certa manera fi a una etapa en la qual he dedicat molts esforços a la divulgació històrica valenciana. Faltarà, però, un altre llibre semblant no tan centrat en la ciutat de València, sinó en els fets i les històries de tots els valencians, del Sénia al Segura. Tot arribarà, si este va bé... Perquè vaja que és un llibre que recorre la urbs valentina. M'he entretingut a recomptar per damunt els llocs pels quals passa i, sense ànims de ser exhaustiu, veig que en les seues 184 pàgines es pot caminra pels carrers Corretgeria, Cadirers, Calatrava, de la Mar, Colom, Xàtiva, Guillem de Castro, Corona, Comèdies, Pintor Sorolla, Hostal de Morella, Pinzón, Historiador Beuter, de Dalt, de Baix, Mossén Sorell, Tapineria, Freneria, de l’Herba, Alboraia, Sagunt, Àngel Guimerà, Guillem de Castro, la Nau, la Pau, Soguers, Na Jordana, Sant Vicent, Arrancapins, Almirall Cadarso, Mestre Gozalbo, General Elío, General Urrutia, Ángel del Alcázar, Na Germana, Comte de Melito, Colom, Comte Altea, Ciril Amorós, Xàtiva, Cofrents, Alboraia, Molinell, Jeroni Monsoriu, Mestre Valls, Don Joan d’Àstria o Navarro Reverter, per les places de l’Ajuntament, la Reina, la Mare de Déu, Manises, Nàpols i Sicília, Rodrigo Botet, Cánovas, Tetuan o la Porta de la Mar, les avingudes de Burjassot, Blasco Ibáñez, el Port o Maria Cristina, i les Grans Vies Ferran el Catòlic, Germanies i Marqués del Túria.

Però no només això, sinó que hi apareixen zones, barris, edificis i monuments com l’Horta, Russafa, Benimaclet, la Xerea, Mestalla, Marxalenes, el Cabanyal, el Canyamelar, Velluters, l’Albufera, Campanar, el Grau, el Pla del Real, la Plaça Redona, Patraix, l’Exposició, les Esglésies de Sant Joan de l’Hospital, els Sants Joans, Sant Felip Neri, Sant Esteve, Sant Bartomeu, Santa Caterina, Sant Martí, Sant Andreu, la Companyia, Sant Nicolau, Sant Valer, Santa Mònica i Sant Agustí, els Convents del Carme, Sant Francesc, Sant Doménec, la Trinitat, el Socós, Sant Julià, de Caputxins, Sant Llorenç, del Temple, el Patriarca, els Escolapis, Santa Caterina de Siena, Sant Pius V i Sant Sebastià, la Catedral, la Basílica de la Mare de Déu, els Ponts de la Mar, de Sant Josep i de Fusta, els Portals de la Valldigna, dels Innocents, de la Mar i el Nou, les Torres de Serrans i les de Quart, els Palaus del Real, de l’Almirall, dels Borja, de Cervelló, de Mossén Sorell, de l’Ambaixador Vich, de la Generalitat i dels Barons d’Alaquàs, el Mercat Central, els Banys de l’Almirall, la Universitat, el Col·legi Jesús i Maria, la Presó de Sant Narcís, la Model, la Casa d’Armes, la Casa de la Ciutat, l’Hospital General, els Jardins de Vivers, el Micalet, l’Ermita de Vera, l’Albereda, la Ciutadella, la Llonja dels Mercaders, la Glorieta, el Parterre, la Beneficència, l’Estació del Nord, l'Estació d'Autobusos, el Cementeri General, els Jardins de Monforte, l’Asil de Sant Joan Baptista, la Volta del Rossinyol, la Petxina, la Biblioteca Valenciana, el Museu de Ciències Naturals, l’Almodí, l’Ateneu Mercantil, la Casa del Metge, el Cinema Metropol, el Col·legi Major Lluís Vives, el Teatre Talia, l’Hotel Londres, el Mercat d’Abastiments, el Mercat de Russafa, el Col·legi de Sant Josep, la Biblioteca d’Humanitats, el Cercle de Belles Arts, les Drassanes, el Museu de Belles Arts, l’Edifici Alonso, el Teatre Rialto...

Però la cosa, afortunadament, no es queda en els límits de la capital, sinó que va molt més enllà, fins a Morella, la Todolella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Oriola, Alacant, Elda, Novelda, Llíria, Cullera, Gandia, Puçol, Eslida, Bunyol, Llombai, Crevillent, Sogorb, Mislata, Manises, Paterna, Benaguasil, el Puig, Xàbia, Torrebaja, Torrent, Montesa, Santa Pola, el Comtat, la Marina, la serra d'Espadà, Dénia, Paiporta, Sorita, Alacant, Agres, Aldaia, Cotalba, Beniparrell, Silla, Algemesí, Bunyol, Rocafort, Bétera, Portaceli, Palma, Barcelona, Perpinyà, Girona, Ulldecona, Eivissa, Tarragona, Osca, Còrdova, Úbeda, Baeza, Jaén, Ciudad Real, Huete, Conca, Toledo, Sevilla, Granada, Talavera de la Reina, Madrid, Navarra, Alcalá de Henares, Màlaga, Guájar Faragüit, Burgos, Valladolid, Segòvia, l’Escorial, Jerez, Cadis, Segòvia, les Canàries, Bizanci, el Marroc, Alger, Nàpols, Sicília, França, Anglaterra, Flandes, Gibraltar, Londres, París, Creta, Nantes, Suïssa, Bretanya, Provença, Piemont, Cuba, Filipines, la Xina, Aquisgran, Nova York, Buenos Aires, Sao Paulo, Copenhagen, Alemanya o Argentina. 

I si parlem de personatges històrics la nòmina és encara més extensa: Abd al-Aziz ibn Musa, al-Mansur, Mubàrak, Mudhàffar, Rodrigo Díaz de Vivar, Ibn Khafaja, Ibn Ghàlib, Ibn al-Zaqqaq, Zayyan, Frederic II Barbarroja, Beatrice Bianca Lancia, Jaume I, Pere Nolasc, Constança de Hohenstaufen, Miquel Paleòleg, Manfred I de Sicília, Ruggiero di Lauria, Corrado Lancia, Pere el Gran, Francesc de Vinatea, Elionor de Castella, Elionor d’Aragó, Lope de Concud, Alfons el Benigne, Sancha de Velasco, Ramon Muntaner, Joan I de Castella, Joan I, Vicent Ferrer, Nicolau Eymerich, Salomó Arroti, Mossé Tudelli, Jucef Abarim, les jueves Cristall, Clara, Lisa i Sober, Joan Quintavall, els Centelles, els Vilaragut, Bonifaci Ferrer, Martí l’Humà, Pere de Vila-rasa, Joan Suau, Tomasa de Montpaó, la tàrtara Elena, Alí Xupió, els Algazí, Pere el Cerimoniós, Alfons el Magnànim, Ausias March, Joanot Martorell, Alfons de Borja, Joan II, Francisca López, Elionor Eiximenis, Isabel Trinxer, Jerònima Galés, Pedro de Huete, Johan Mey, Antonio Juan Villafranca, Paolo Giovio, Joan Felip Mey, Pere Patrici Mey, Àngela Mey, Honorat Olzina, Bernardino Gómez Miedes, Andreu Rei d’Artieda, Joan Lluís Vives, Erasme de Rotterdam, Juan Lorenzo Palmireno, Joan Timoneda, Francesc de Borja, Pere Antoni Beuter, Pere Joan Nunyes, Tomàs Cerdà de Tallada, Francisco Pizarro, Felip II, l’arquebisbe Joan de Ribera, Miquel Jeroni Llopis, Wijngaerde, Mancelli, Francis Drake, el Comte d’Oropesa, Guillem Ramon Anglesola, Pere Cholbi, el Marqués de Guadalest, el Duc de Lerma, Vicent Vallterra, Vicent Adell, Jaime Ruiz de Castilblanque, Gaspar Joan Sabata, Leandre Escales, Jeroni Minuarte, Mateu Vicent Benet, Josep Artús, Miquel Jeroni Sanç, el Duc d’Arcos, Calixta Cardona, Francesc Gavaldà, Joaquim Ayerdi, Felip IV, Isabel de Borbó, Marianna d’Àustria, els infants Baltasar Carles i Felip Pròsper, Carles II, Diego Velázquez, Llorenç Mateu i Sanç, el Príncep de Paternò, el Marqués d’Aitona, Caterina de Montcada, Tomàs Vicent Tosca, Vicent Salvà, Pere Salvà, el Comte de Benahavís, Pere Mallén, Josefa Mallén, Rousseau, Martin Bossange, Joaquim Llorenç Villanueva, Melcior Prat, Napoleó Bonaparte, Wolfgang Amadeus Mozart, Francesc Xavier Borrull, Alfred Guesdon, Chateaubriand, Teodor Llorente, Constantí Llombart, Miquel Cuenca, Josep Cuenca, Vicent Carsí, Joan Baptista Romero, Marianna Conchés, Sebastià Monleon, el Marqués de Campo, els Bertran de Lis, Charles Darwin, Atanasi Lleó, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, Josep Rodrigo Botet, Enric de Carles, Dardo Rocha, Ramon Andrés Cabrelles, Eduard Boscà, Assumpció Lleó, Lluís Doménech i Montaner, Tomàs Trénor, Enric Duran i Tortajada, Agustí Trigo, Buenaventura Durruti, Bronchú, Consol Güell, Adolf Ariño, Joan Costell, Lluís Llach, Ramon Maria Narváez, Gaetà Ripoll, Vicent Blasco Ibáñez, Concepció Aleixandre, Maria Cambrils, Francesc Bosch, Ricard Samper, Lluís Ferreres, José Cano Coloma, Vicent Traver, Lluís Albert, Fritz Lang, Lucky Luciano, Francisco Franco, Trinitat Miquel, Xavier Goerlich o Vicent Andrés Estellés.

Si voleu, doncs, Història i històries en vena, de tots els colors i dels carrers de la ciutat de València, però també de més enllà, ja sabeu: València no s'acaba mai. Perquè des de València podem arribar a qualsevol part del món. Com diu Vicent Molins en el pròleg, estem gestant una nova València, que, en tot cas: "Ni és la millor ciutat del món, ni tampoc la pitjor, ni és sucursal d'altres, ni té afany d'eliminar la memòria pròpia. És, com a molt, la nostra ciutat, plena d'una personalitat desbordant que ja tocava traure dels calaixos per a llevar-li la pols". I jo, en la mateixa línia, tracte de reblar el clau en les meues paraules inicials: "No considere que València siga la millor. O la més culta. O la més amable. Però és la meua. on estan els meus. I on vull viure. I la que desitge millorar. I fer més culta. I més amable. I, sens dubte, on millor m'ho he passat. On més he disfrutat. On més he estimat. També a la mateixa ciutat". Vos esperem divendres!

Addenda: no voldria tancar el post sense esmentar tots els autors que m'han suplit d'històries per a fer el llibre. En deuen ser moltíssims més, però estos són els que apareixen citats explícitament en el text. Sense investigadors no hi ha Història: Ferran Esquilache,  Miquel Barceló, Helena Kirchner, Josep Torró, Sergi Selma, Agustín Rubio Vela, Ferran Garcia-Oliver, Enric Guinot, Manuel Dánvila, Rafael Narbona, José Hinojosa, Eliseo Vidal, Charles J. Halperin, Concha Camps, Manuel Ruzafa, Josep Rodrigo Pertegàs, Joan Kelly, Rosa Gregori, Josep Enric Serrano Morales, Phillippe Berger, Joaquim Martí Mestre, Lluís Guia, Jorge Català, Sergio Urzainqui, Josep Martínez Aloy, Rafael Roca, Germán Ramírez Aledón, Romà Seguí, Juan Benet, Vicent Boix, Daniela Stroffolino, Rafael Solaz, Aldo Rossi, Javier Martí, Enrique Dies, Antoni Zaragozà, Daniel Benito Goerlich, David Sánchez, Amando Llopis i Francisco Javier Pérez Rojas.


dimarts, 20 de desembre del 2016

El "Tirant lo Blanch" de Josep Vicent Miralles i Paula Bonet

Portada del Tirant lo Blanch (Llibres de la Drassana, 2016)

Ha estat un goig participar en el procés d'edició del Tirant lo Blanch que han preparat el guionista, comunicador i escriptor Josep Vicent Miralles i l'artista Paula Bonet per a Llibres de la Drassana. Un goig perquè ho és col·laborar amb gent amb tant de talent. Miralles, en primer lloc, ha preparat una edició moderna del Tirant, l'ha adaptat, n'ha fet la seua pròpia versió, resumint i reescrivint el text original de Joanot Martorell amb el seu propi estil, com va fer Baricco amb La Ilíada, però seguint totes i cadascuna de les aventures del cavaller bretó Tirant de Roca Salada, anomenat per tots Tirant el Blanc (eixa seria l'adaptació realment moderna del seu nom, que és la que s'ha emprat en el text de Miralles, tot i que en el títol i la portada del llibre s'ha preferit mantindre la grafia original del clàssic, "Tirant lo Blanch"). I no sé si alguna volta heu llegit a Miralles (la revista Lletraferit està farcida dels seus articles), o l'heu escoltat declamar i fer monòlegs, però el seu llenguatge es mou amb un ritme delitós i acompassat, ple de metàfores àgils i sorprenents, d'aquelles que et fan feliç per la "simple" admiració intel·lectual que provoquen, de manera que, treballant sobre una obra tan espectacular com el Tirant, podeu imaginar que el resultat és el d'un text dinàmic, divertit, plaent, apassionat i ben llegidor. 

A continuació, jo mateix vaig revisar la reinterpretació de Miralles per tal d'intentar que no hi haguera cap anacronisme, que els conceptes emprats s'acostaren el màxim possible a com entenien el món els personatges medievals i que la història es poguera ubicar amb més exactitud mitjançant tres desenes i mitja de notes a peu de pàgina que expliquen coses com que Guillem de Vàroic està inspirat en una figura llegendària anglesa anomenada Guy of Warwick, que el "rei de Tremicén" era en realitat un emir algerià o que el castell de Mont Túber es correspon amb un topònim inventat per l'autor, però inspirat en el massís saforenc del Mondúber. Així mateix, vaig preparar diversos dossiers amb informació per tal que, tot seguit, Paula Bonet poguera il·lustrar amb els seus dibuixos aquells passatges que considerara més interessants. Hi vaig incloure, per exemple, les edats, descripcions o característiques dels personatges, les vestimentes que podien dur (uns cavallers francesos, l'emperador, una princesa i unes donzelles de Bizanci, el soldà del Caire, etc.), els elements arquitectònics susceptibles d'aparéixer (l'interior de les estances de l'època, els castells, els palaus, la Sala del Consell...).
La infanta de Sicília, Ricomana, plora en la seua cambra

I llavors fou quan entrà en joc la genialitat artística de Paula Bonet que, com explica en l'entrevista en profunditat que li fan Cristina Chumillas i Eduardo Guillot en el darrer número de la revista Lletraferit, s'ho va pensar molt abans d'acceptar la col·laboració. No se sent còmoda treballant per encàrrec, en projectes que no siguen totalment propis, i, a més a més, la proposta coincidia amb la intensíssima fase de finalització de la seua darrera obra, La Sed (Lunwerg, 2016). Amb tot, finalment no va poder negar-se davant el que significava per a ella i per als valencians un clàssic com Tirant lo Blanch. Així les coses, amb la responsabilitat que suposava enfrontar-se a una obra com eixa, va triar determinades escenes que, tractant de ser fidels al text, intentaven copsar l'essència de la novel·la, basada en les batalles, l'amor, el desig i les aventures. En un principi n'eren quinze, però finalment n'han sigut fins a dèsset, fetes en grafit i aquarel·la: Tirant escoltant a Guillem de Vàroic; La infanta de Sicília Ricomana; Tirant repartint llesques de pa amb un ducat d'or; La infanta de Sicília, Ricomana, plorant en la seua cambra; L'infant Felip de França; Carmesina de dol mostrant els pits; Tirant confessant que ama a Carmesina; Carmesina mirant l'espill; La mala nova (el corb) recorre la ciutat; Les egües provocant els cavalls en el campament enemic; El Gran Turc; Tirant mirant a través del forat; Plaerdemavida acariciant a Carmesina; L'emperador de Bizanci; Tirant anant i venint del castell de Mont Túber; Carmesina i Tirant en el llit; Carmesina i Tirant morts. 

Tot plegat, un meravellós resum visual de les històries que conté el Tirant lo Blanch. En ell, d'altra banda, com la mateixa artista confessa, és probable que la confecció paral·lela de La Sed haja influït d'alguna manera, per exemple, en la presència de corbs i pardals morts. Ja ho voreu, si teniu l'oportunitat, però vos avance, a més a més, que la producció final del llibre ha quedat realment magnífica, gràcies al bon fer de Felip Bens, que s'ha encarregat de la tria del format, el tipus de paper (un paper molt bo, on lluïxen notablement les obres de Paula Bonet), la coberta i la maquetació. Sense oblidar, finalment, la meravellosa portada, que es tracta d'un oli acabat amb tinta xinesa (el casc de l'armadura), que representa un dels primers moments en què Tirant es mostra com una figura potent però alhora molt humana: la seua primera batalla a Anglaterra després de ser ordenat cavaller, amb la camisa blanca tacada de sang i just abans d'escometre la darrera cavalcada que acabaria amb el seu contrincant: "Tirant trobà l'altre cavaller enmig del pit i, tan brutal fou el colp, que la llança li passà de banda a banda, de manera que el matà en l'acte".

Eixos moments d'angoixa i fortalesa, d'inquietud i valor, barrejats tots plegats, són constants al llarg de la novel·la, juntament amb la sensualitat i la diversió. Si voleu fer-vos amb un exemplar, el podeu trobar en llibreries i ací mateix per internet (també en versió castellana, Tirante el Blanco, preparada per Toni Sabater). I si voleu que en parlem de tot això en directe i obtindre el llibre signat tant per Josep Vicent Miralles com per Paula Bonet, podeu vindre este dijous 22 de desembre a les 19 hores a la galeria d'art Pepita Lumier, en el carrer Sogorb 7 de València, on presentarem oficialment el llibre. Vos esperem!

Plaerdemavida acariciant a Carmesina

dissabte, 17 de desembre del 2016

El país que fórem sense arribar a ser-ho

La primera traducció completa dels Contes valencians (1896-1902) de Vicent Blasco Ibáñez

L'empresa València Immaterial: Gestió cultural, comunicació turisme, amb José Camarillas al capdavant, està duent a terme el projecte "La València de Blasco Ibáñez"consistent en el desenvolupament d'una aplicació que vincula determinats llocs de la ciutat a una sèrie de curtmetratges de producció pròpia inspirats en contes i històries de l'escriptor Vicent Blasco Ibáñez. Han començat pel Palmar i tenen idea d'expandir-ho a altres zones i barris en un futur. Mentrimentres, com a part del projecte, també han traduït al valencià per primera vegada els Cuentos valencianos de Blasco Ibáñez, amb l'assessoria lingüística de Juli Jordà (curiosament coincidint amb la traducció al valencià de La Barraca feta per Francesc Bayarri). I em van demanar que en fera el pròleg, a la qual cosa vaig accedir gustosament. Ací avall vos el deixe. Si voleu encomanar el llibre, que acaba d'eixir fa a penes uns dies i val 19 euros sense cost d'enviament, ací mateix podeu fer-ho. Una joieta, amb il·lustracions de Saida Granero!

* * *

La primera edició de Cuentos valencianos fou publicada en novembre de 1896, amb "Dimòni", "¡Cosas de hombres!", "La cencerrada", "La apuesta del esparrelló", "La caperuza", "Noche de bodas", "La corrección", "Guapeza valenciana" i "El femater", juntament amb una segona part, "El país de Barbarroja", que incloïa una sèrie de cròniques sobre el viatge que Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) havia realitzat l’any anterior a Alger per tal de documentar part de l’escriptura de Flor de mayo (1895). Tanmateix, en edicions posteriors, com la de Sempere y Compañía de 1910, desaparegué la part relativa al país nord-africà i s’afegiren altres relats escrits entre 1898 i 1902, com "En la puerta del cielo", "La tumba de Alí-Bellús", "El dragón del Patriarca" i "El establo de Eva". Finalment, però, este darrer text fou eliminat en l’edició de Prometeo de 1919, que fou la que acabà fixant-se amb el temps i que és la que ací es traduïx per primera vegada al valencià. 

El primer impacte del llibre, doncs, es produí en 1896, en un moment en què Blasco Ibáñez, amb 29 anys, ja despuntava en la ciutat de València com a periodista, polític i escriptor. De fet, havia acabat d’enllestir l’edició en la presó, on havia estat reclòs després de donar actiu suport, amb manifestacions i des de les planes d’El Pueblo, a l’oposició contra la Guerra de Cuba. El diari s’havia convertit en la plataforma des de la qual impulsava la seua carrera política lligada al republicanisme federal i també la seua carrera literària, amb la publicació fulletinesca de dos grans novel·les com Arroz y tartana (1894) i la mateixa Flor de mayo (1895) o d’altres columnes, cròniques, semblances i relats, com els que quedaren inclosos en Cuentos valencianos. Llavors ja havia trencat per complet el seu vincle amb el valencianisme en el qual l’havia iniciat Constantí Llombart (1848-1893) i que l’havia dut a publicar en el Calendari Llemosí de 1882, ser vocal de Lo Rat Penat en 1888 i mantenidor dels Jocs Florals de 1891.

Això, no obstant, no impedí que la dedicatòria inicial del llibre es destinara al patriarca conservador dels ratpenatistes: "Estos cuentos, que inspiró el amor a la tierra valenciana, están dedicados al poeta Teodoro Llorente, mi adversario en creencias, mi maestro en el arte". En efecte, tot i els furibunds atacs de caràcter polític que Blasco Ibáñez arribà a dirigir a Llorente (1836-1911), en el camp literari sempre li guardà un respecte i una admiració que afloraren a l’hora de compilar aquell conjunt de narracions vinculades a la terra. La ressenya en Las Provincias de Don Teodor festejava "haber sacado tan buen discípulo", però no deixava escapar l’oportunitat, al mateix temps, de fer una referència a la llengua emprada: "Es una colección de cuentos verdaderamente valencianos no por la lengua, pues están escritos en castellano, sino por el asunto, porque todos reproducen tipos y costumbres de nuestro pueblo". Serà l’eterna crítica que es farà a l’obra de Blasco Ibáñez des dels sectors valencianistes: bevent d’una societat que s’expressava majoritàriament en valencià, la integrà totalment, per contra, en la literatura en castellà.

Al remat, però, no es tractava en realitat de cap paradoxa, ja que la llengua de cultura de la València del moment era el castellà, mentre que les obres escrites en valencià es limitaven quasi exclusivament a les poesies jocfloralesques, sense cap altre referent ni cap estructura de producció o difusió mitjanament acceptables. Allò realment estrany, de fet, és que Blasco Ibáñez, per a escriure en El Pueblo o publicar els seus llibres, haguera triat el valencià. Però per això mateix ara que, més de cent anys després, hem fet considerables avanços en la consideració social del valencià com a llengua de cultura, és un veritable goig poder disposar d’una primera traducció dels seus Cuentos valencianos. Es tracta d’un veritable acte de reintegració i afirmació cultural d’un dels referents històrics ineludibles per als valencians, el seu novel·lista contemporani més important, precisament a través d’una obra que, com deia Llorente, se centra en determinats tipus i costums particularment propis.

"Dimoni", el dolçainer que Vicent Blasco Ibáñez fixà en l'imaginari col·lectiu valencià (Il·lustració de Saida Granero)

No debades potser des del nostre punt de vista eixa seria la veritable paradoxa que naix de la lectura dels Contes valencians: la constatació de la ferma realitat d’un poble valencià, d’un país amb trets clarament diferencials respecte de la resta de pobles ibèrics i europeus, en contrast amb la inexistència coetània d’un moviment organitzat que advocara, en l’àmbit polític, per una acció col·lectiva pròpia. En eixe sentit, en primer lloc les narracions de Blasco Ibáñez s’assenten clarament sobre un radi geogràfic que, partint de la ciutat de València, els seus poblats marítims i l’Horta, s’estén a altres comarques valencianes, com la Vall d’Albaida o la Marina, i fan referència ocasional a "quasi tot el Regne de València", com s’explica en "La tomba d’Alí-Bellús". I en totes eixes contrades trobem, a més a més, uns noms propis i uns malnoms característicament valencians, com ara Vicentico, Nelo, Ximo, Tona, Pasquala, Pepeta, Menut, Groguet o el Tio Beceroles. Tots ells, encara més, expressant-se en valencià, a excepció feta, això sí, de les classes urbanes en ascensió, com Andrés García en "La caperuza" o Don Esteban en "El femater". Curiosament, però, el mateix Sant Pere arribarà a amollar un "Xe, pocavergonya" des de la mateixa porta del cel.  

D’altra banda, més enllà de la qüestió territorial, nominal i lingüística, els contes reflectixen tot un món de celebracions i tradicions pròpies, com ara els festejos matrimonials relatats en "L’esquellada" i "Nit de noces", incloent el cant de versos populars i fins i tot la lluita entre bàndols llançant-se la vaixella d’un convit com si d’una arca es tractara. O també l’omnipresència dels sons del tabal i la dolçaina, fins al punt que una de les colles de perdonavides que campaven per la ciutat de València es feia dir "Els dolçainers", com s’explica en "Guapesa valenciana", alhora que la seua pràctica donà vida a un dels personatges de Blasco Ibáñez que més temps pervisqué en l’imaginari col·lectiu valencià, el del virtuós dolçainer, però bohemi i perdulari, Dimoni. De fet, les particularitats dels costums valencians eren llavors tan fortes que inclús sobrepassaven els murs de les presons, on, com s’apunta en "La correcció", eren habituals les partides de pilota entre reclusos. I l’autor sabia ben bé de què parlava, ja que les havia visitades en diverses ocasions.

Així mateix, el país dels valencians que traspua en els relats de Blasco Ibáñez és també ja el país de la pólvora i del llançament de coets amb la menor excusa d’alegria. I, igualment, és també el país de l’arròs i del seu cim gastronòmic: la paella. No debades el plat, encara sense recepta canònica, arriba a aparéixer en quatre dels dotze contes com a símbol de celebració. I, més encara, tot sembla indicar que els Contes valencians són la porta d’entrada de la paella en la literatura moderna, després de més d’un segle d’extensió progressiva del plat al llarg de tot el territori valencià. Com és ben sabut, en este sentit, el naturalisme de l’autor aspirava a reproduir tots els aspectes de la realitat amb la màxima objectivitat possible i el que Blasco retrata és precisament una societat valenciana culturalment i etnogràficament pròpia, fruit d’una història, una geografia, uns condicionants climàtics i unes estructures socials i polítiques particulars. Era també, però, una societat en què la qüestió nacional i territorial valenciana estava encara molt lluny de formar part del debat públic i d’ací que no trobara cap reflex en les narracions blasquianes. 

Els seus personatges, per contra, solen lluitar, cadascun a la seua manera, per trobar un lloc en el món, deixant a un costat l’acció política o col·lectiva explícita, ja siguen fematers, músics, criats, obrers, retors o advocats. Però més enllà de l’aposta pel realisme de Blasco Ibáñez, els seus Contes valencians inclouen la novetat d’una sèrie de relats que beuen del folklore valencià, com "L’aposta de l’esparrelló", "En la porta del cel" i "El drac del Patriarca". En realitat, no obstant, els dos primers, una faula de peixos i l’engany d’un capellà pecador per a entrar en el paradís, responen a històries universals simplement ubicades en coordenades valencianes. També ho fa, evidentment, la llegenda del drac, que no és sinó la coneguda història d’una bèstia que aterra una determinada població, però l’enorme significació popular del cocodril dissecat sobre el cancell de l’església del Patriarca conferix al conte una especial rellevància com a fixador de tota una tradició popular valenciana. 

En definitiva, ja siga per la via de la descripció narrativa o de la fixació creadora de la tradició, els Contes valencians de Vicent Blasco Ibáñez són una cita inexcusable, gojosa i abellidora per a tots aquells que vullguen conéixer el país que els valencians vam ser, sense consciència real de ser-ho, fa cosa d’un segle i passeres. Un país que només es conserva de manera parcial, però que paradoxalment té ara més consciència, gràcies a l’acció valencianista desenvolupada amb posterioritat al mateix Blasco Ibáñez. Un país que només podrà ser de manera definitiva i completa en el moment que la majoria dels seus habitants prenguen consciència de la seua història i de les seues particularitats culturals, territorials i socials. Mentrimentres, en qualsevol cas, ací podrem trobar aquell país que fórem sense arribar a ser-ho.