Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Empreses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Empreses. Mostrar tots els missatges

dimecres, 13 de maig del 2009

Anitín


Anitín no és només el nom d'una neboda dels Pedreguer a l'Alqueria Blanca, sinó també el d'una empresa valenciana d'alimentació, la tercera dedicada a este sector i ubicada a les Comarques Centrals Valencianes de la qual parle a este blog -després dels xocolates Meivel d'Algemesí i de les papes Lolita de Bellreguard-. En esta ocasió, Anitín es dedica a la producció i comercialització de pans torrats i rosquilletes i, diversament als altres dos casos, es tracta d'una empresa relativament nova, tot i que enfonsa les seues arrels en el forn familiar, instal·lat en 1902 a Alberic i traslladat en 1958 a Benimuslem.

En 1994 els germans Blay, néts i fills d'Anita Martí i Anitín Soriano, fundaren l'empresa Dulces Anitín SL amb una desena de treballadors i començaren a fabricar a l'engrós des d'Alberic, tot facturant aquell any una xifra no massa elevada, d'uns 50 milions de pessetes. Quatre anys després ja dirigien els seus productes envasats a alguns mercats europeus i en l'any 2000 signaren un contracte de proveïment amb Mercadona que els permeté donar el gran bot. En 2002 comptaven amb uns 170 treballadors, facturaven més de 1.500 milions de pessetes, i exportaven el 35% de la producció a França, Itàlia, Alemany, Estats Units, Japó i Rússia. L'any següent inauguraren la seua primera nau de producció a Carlet, on recentment han obert una altra, que s'ha sumat a la fàbrica xeresana de Picosol, acabada de comprar i que també està relacionada amb la producció per a Mercadona. Tot plegat, l'empresa deu rondar ja els 300 treballadors i els 3.000 milions de facturació anual.

En qualsevol cas, la veritat és que totes estes dades, encara que siguen ben importants per a la societat i l'economia valencianes, em resulten secundàries. Fins i tot m'ho arriba a resultar que no etiqueten en valencià, tot i fer-ho en més de vint llengües diferents i haver-los enviat un correu electrònic* per tal d'intentar canviar eixa actitud cap a la llengua dels mateixos amos de la fàbrica. El que sobretot m'importa esta vegada és que cada volta que vinc a València recaïc i m'enganxe de nou a les meravelloses rosquilletes planes -"pans especials" en diuen ells- amb cacahuet. No ho puc evitar. Les trobe taaaan bones... I si les prenc amb tomaques del quarenteno de la Ribera -supose que això ja entra en el terreny de les perversions-, puc arribar a cotes de plaer gastronòmic realment elevades. No són un bon arròs, ni un producte tradicional ni res per l'estil -ans al contrari, un aliment envasat del Mercadona-, però per a mi són glòria bendita.


*Els vaig enviar este correu al Departament d'Atenció al Client:
Estimat sr./a: M'agradaria felicitar-los per la qualitat dels seus productes, dels quals sóc un consumidor fidel, especialment dels Pans Especials amb cacahuets. No obstant això, també m'agradaria animar-los a fer una cosa que redundaria en benefici dels clients i de la pròpia empresa: tindre el web i etiquetar en valencià, la llengua de la família propietària d'Anitín, de la majoria dels seus treballadors i també de vora 5 milions de persones, més d'un 10% dels ciutadans del territori espanyol. De fet, l'etiquetatge en valencià potenciaria la imatge pròpia de l'empresa i aniria en consonància amb l'ús que un dels seus principals distribuïdors, Mercadona, fa de les diverses llengües de l'Estat. Gràcies per la seua atenció.

dijous, 31 de gener del 2008

Temps de canvi per a Meivel

Meivel: Torró de Viena

Els meus amics insistien: "segur que n'has pres de menut, tot el món n'ha pres". Es referien al Torró de Viena de Meivel, l'empresa xocolatera de Benetússer. Però no, érem tan pobres o tan estalviadors que quan ens compraven alguna napolitana al Corte Inglés ja era tot un esdeveniment... No recorde haver provat mai de la vida el Torró de Viena... Com a molt una d'aquelles barretes de xocolate embolicades en paper d'estrassa, però allò no era Torró de Viena. En canvi, sí que recorde que quan era xicotet anar a fer-se un xocolate a la cafeteria Noel, una de les més reputades del "centro" de València, era encara tot un signe de distinció. I ara m'assabente que va ser fundada pels amos de Meivel, una empresa valenciana que afronta temps de canvi.

El negoci va ser fundat pels germans Belloch en 1935, tot diversificant els guanys que havia fet son pare amb la molineria de l'arròs (típica evolució agroalimentària del capital valencià). En 1947 crearen Noel a la plaça de l'Ajuntament de València, tot i que en 1954 la traspassaren i actualment ja no en queda ni rastre (és un spa urbà, crec). En 1949 començaren a produir el Torró de Viena, a imitació de les neules austríaques i històricament l'empresa s'ha mantingut en mans dels Belloch, amb la seua extensa fàbrica de Benetússer.

En 2006, però, un grup de famílies empresàries valencianes (els Llorca, els Catalán, els Iranzo i els Castellano -tots plegats, bonica metàfora de la hispanitat valenciana-) van comprar l'empresa, bo i mantenint un Belloch en càrrecs de direcció, i en a penes un any l'han expandida (mitjançant la compra de les torrentines Marfil i Madercao) i n'han duplicat les vendes fins arribar als 3 milions d'euros de facturació sota la gestió i presidència de Miguel Valldecabres (qui no sé si pertany als Valldecabres sequiers de Quart de tota la vida, entre els quals Juan Bautista Valldecabres va ser diputat i senador a les Corts espanyoles, president de la Diputació de València, membre de la Derecha Regional Valenciana, i finalment assassinat
a Quart de Poblet al començament de la guerra civil, el 26 d'agost de 1936, juntament amb Enrique Trénor).

I ara, hui en teoria, es posa en marxa una nova fàbrica de Meivel a Algemesí que substituirà la de Benetússer, la qual serà enderrocada a excepció de la ximenera i el molí, tot donant lloc a la nova plaça de Meivel, on, a més, hi haurà un punt de venda dels seus productes. Quaranta treballadors continuaran fent els productes Meivel, que tastaré quan puga. Supose que continuaran elaborant el xocolate amb el secret que conta la llegenda: un llarguíssim refinament "descobert" per un empleat de l'antiga fàbrica de Benetússer, aficionat a la beguda, que es va quedar una nit clapant l'orella i no va parar les màquines quan tocava...

Recomanació (no xocolatera) del dia: El vídeo de Camps a CQC enllaçat per Tur.