Na Blanca d'en Mestre

Na Blanca d'en Mestre, vista des de baix

Sempre que puc faig vacances a Formentera. Això és així. I sempre que hi vaig acabe descobrint coses noves, ja siga el paisatge lunar de Punta Pedrera, ja siga la posta de sol vista des d'El Pirata, ja siguen les bosses de papes Vicent, ja siga recórrer l'illa en bici, ja siguen els flaons, ja siga Es Caló d'es Mort, ja siguen les platgetes d'Es Arenals, ja siga la tranquil·litat de Can Parra o ja siga la cuina de Can Toni. I enguany, fins i tot abans d'anar-hi ja n'he descobert una altra que tractaré de visitar així que puga. Es tracta de na Blanca d'en Mestre, una figuera amb nom propi, la figuera més gran de Formentera, de vora 100 anys i 350 metres quadrats de superfície, situada a Es Pla d'en Mestre, cap a la meitat de l'illa a la banda de Migjorn. De moment només l'he vista per fotos i la veritat és que sembla impressionant. Tant que fins i tot va ser objecte d'estudi per part de Víctor Rahola, Stefano Cortellaro i Marià Castelló, que en l'any 2006 publicaren un article sobre la seua estructura i el seu procés de construcció en els Quaderns d'arquitectura i urbanisme del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (baix del post incloc imatges de l'article en resolució reduïda).

Vista de na Blanca d'en Mestre abans de 2008 (Imatge que il·lustrava una notícia sobre la disputa entre Burjassot i les Pitiüses sobre l'origen de la varietat de figa negra "bordissot") 

Vista de na Blanca d'en Mestre en 2009 (Foto d'Ethmateo)

No sé si ho heu vist mai, però a Formentera tenen una manera molt particular de fer créixer les figueres. Hi posen un sistema de puntals, que anomenen "estalons", els quals suporten unes bigues superiors, dites "perxes", que es disposen de forma concèntrica al voltant del tronc i que fan de suport a les branques de l'arbre. Així, d'una banda s'evita que les branques trencades de les figueres s'acosten a terra i arrelen afeblint l'arbre, i d'una altra banda es redueix al mínim la superfície d'exposició al vent del brancatge, un fet necessari a l'illa atés que el salnitre de l'aire afecta severament el seu creixement. L'espai que queda davall de la figuera, d'1,30 metres en el cas de na Blanca d'en Mestre, resulta útil per a protegir les figues de les ovelles i les cabres que pasturen al voltant i, alhora, és un mètode ideal per a proveir d'ombra i frescor al susdit bestiar. A més, l'estructura circular que es forma a la copa, amb les branques entrellaçades les unes amb les altres, permet fins i tot caminar per damunt de l'arbre i collir-ne el fruit des de dalt. 

Així ho deixà testimoniat Rafael Alberti, que, segons contà posteriorment, en juliol de 1936 escapà de les urpes dels militars que feren costat al colp d'Estat de Franco gràcies a l'ombra d'una d'estes figueres: Estábamos sentados en una higuera, en una de esas higueras de que te he hablado de sombra profunda, sentados en las ramas, María Teresa y yo, y de pronto vimos -nuestra casa quedaba a unos treinta metros de la higuera-, vimos a una pareja de la Guardia Civil que llegaba a la casa y que venía realmente a buscarnos, porque esas noches iban a detener a mucha gente... A nosotros nos ha salvado la sombra de una higuera ibicenca. Bajamos a la casa cuando la Benemérita se fue y cogimos lo que pudimos, unos jerseys, nada, dinero que teníamos, y nos echamos a andar a las montañas, al monte, altas colinas llenas de pinares. Finalment es refugiaren en una cova propera a Ses Salines, on residiren durant una vintena de dies amb altres escapats fins que el 8 d'agost les tropes republicanes hissaren la senyera valenciana al castell d'Eivissa i ocuparen l'illa alliberant de perill als perseguits. 

Planta i traçat de les perxades (3 completes i 2 incompletes) i els estalons de na Blanca d'en Mestre

Fotomuntatge del conjunt de branques vist des de terra, on es poden observar les diferents perxes concèntriques

 

L'estudi que van publicar els tres arquitectes esmentats consistia, precisament, a explicar tot eixe mecanisme i reconstruir la planta i el traçat de la "construcció" de na Blanca d'en Mestre, com podeu observar en les dos imatges d'ací dalt. Com dic, sembla impressionant, però no hi haurà millor manera de comprovar-ho que anar fins a Es Pla d'en Mestre per tal de contemplar-la, olorar-la i, si hi ha oportunitat, endinsar-se en el seu bosc d'estalons, perxes i branques. Supose que una migdiada al seu recer seria massa demanar... Però és que no debades este tipus de figueres, plenament integrades en l'ecosistema formenterenc, són tot una icona de l'illa, presents a tothora en el seu paisatge i en la seua simbologia. Tant que s'hi poden trobar tot tipus de representacions en aquarel·la i en fusta, o que la mateixa na Blanca d'en Mestre ha estat objecte literari. Curiosament, en este darrer cas, per part d'un artista de la Marina, Xolbi (José Chulvi), que li va dedicar el següent poema:

Pel camí vell de la Mola
camines, voles, reptes
fins a arribar a Na Blanca d'en Mestre.
Majestuosa i gegantina. Envoltada
amb un mantell de vellut verd
regna, aèria, sobre el camp.
Allí en les hores tèrboles de calitja
reposes acaronada entre les mans infinites
d'aquesta figuera.

Ens veiem sota el brancam de na Blanca... Bones festes a tots!

Peça inspirada en les figueres formenterenques

V. Rahola, S. Cortellaro i M. Castelló, "Na Blanca d'en Mestre", Quaderns d'arquitectura i urbanisme, 252 (2006), p. 87-91

Un monument al periodista gallec Alberto Freire

Per aguantar amb tanta dignitat, fermesa i paciència a maleducades que freguen el supremacisme com la dona que podeu sentir en la següent gravació, gràcies Alberto Freire. Paga la pena d'escoltar-ho tot fins al final; les perles van que volen: "Es una falta de educación que yo hable en español y usted me hable en gallego", "Dentro de poco seremos como Cataluña", "Yo no soy de izquierdas, soy española",  "En Ferrol hablamos castellano",  "O sea, que yo por escuchar la radio gallega, ¿tengo que saber gallego?", "Sé el francés y sé el inglés, pero el gallego no me interesa", etc.

Vinatea: De fugitiu a líder popular

Hui és 19 de desembre, la data entorn de la qual vaig documentar que segurament tingué lloc la revolta contra Alfons el Benigne encapçalada pel jurista morellà i senyor de Benimaclet, Francesc de Vinatea, en l'any 1331 (o a tot estirar a començaments de 1332). Aprofite l'efemèride, doncs, per a copiar-vos l'evocació literària sobre aquells fets (remuntant-me a l'homicidi de la seua pròpia dona que protagonitzà el mateix Vinatea una vintena d'anys abans) que vaig recrear per al primer número de la segona etapa de la revista Lletraferit. Ací la teniu:

Vista posterior de l'estàtua a Francesc de Vinatea de la plaça de l'Ajuntament de València (Foto: Diana Baidal)

A galop tirat per l’abrupta geografia dels Ports, poc podia imaginar-se Francesc de Vinatea que els valencians, algun dia, li alçarien un monument a la capital del regne. Corrien mesos de 1313 i el prohom morellà fugia tan ràpid com podia, deixant arrere tot el que tenia, que no era poc. Dos molins sobre el riu Sénia, la casa pairal de Morella i la casa senyorial de la Todolella, on abundaven les riquees: les xarpelleres de llana amb les que comerciava, les taleques de blat que portaven els seus vassalls, les cubes de vi de les seues pròpies vinyes, els cofres amb xamellots, flassades i tota mena de robes, les arcasses que guardaven els seus llibres de lleis... I les xiquetes, dos belles donzelles casi en edat de maridar, que quedaven òrfenes en la pràctica. A elles també les deixava arrere. Ara que potser arribava el desitjat baró, ho havia llançat tot a perdre. Arribà a casa a una hora inusual i sentí sorolls a la cambra. Pujà sigil·losament i confirmà les sospites que l’ameraven des de feia temps. Na Carbona, la dona amb qui s’havia casat vint anys arrere, jeia carnalment amb un jovenel·lo, l’escuder que havia contractat recentment per ajudar-lo en la senyoria. S’abresquillà, perdé la raó, i tirà mà de l’espasa. L’escuder s’alçà nuu, l’acorralà contra un cantó i descarregà tota la seua força contra ell, mentre Carboneta plorava i xillava aterrada sobre la màrfega de cànem. De bades li digué entre singlots que s’enrecordara del fill que duia al ventre. Francesc l’agafà pels cabells, la tirà a terra i, amb fúria, li travessà el cor. No recordava res més. No sabia com havia eixit de la casa, però ara es trobava, al ple del migdia, cavalcant cap a terres castellanes on potser trobaria l’empara d’algun vell amic...

No ho podia creure. L’havien advertida que el seu futur espòs, l’infant Jaume d’Aragó, havia perdut l’oremus. Potser l’havien emmetzinat. Ningú no ho sabia, però deien que estava dispost a renunciar als seus drets successoris com a primogènit de Jaume II. Ella no ho volia creure. A penes era una xiqueta de dotze anys, però des de menuda, com a infanta de Castella, l’havien educada per a ser reina, la futura reina Elionor. Havia passat llargues temporades de solitud i estranyesa a terra forastera, al palau del Real de València, on només havia tingut el consol dels servidors castellans que la criaven, com la seua estimada ama, Sancha de Velasco. I tots aquells anys d’espera s’havien convertit ara en anys d’infàmia i de rancor. Les núpcies s’havien celebrat finalment en octubre de 1319, a la vila catalana de Gandesa, però aquell forassenyat infant havia fugit de l’església en acabar l’ofici. Havia deixat plantat els convidats i havia mostrat a les clares que mai no podria regnar. Hauria de renunciar al tron, el matrimoni s’anul·laria i Elionor seria retornada a la cort de Castella, com una penyora trencada i inútil. Però ella no havia comés cap falta. Els culpables eren els aragonesos: eixe rei incapaç de fer entrar en raó el seu fill i eixe fill apocat, ablanit, temorós d’assumir les seues responsabilitats de govern. Encara no sabia com, però es venjaria d’alguna manera. Aquella afronta no quedaria impune de cap de les maneres...

La vespra del dia de Sant Miquel de l’any 1328 plogué tan i tan fort, i durant tant i tant de temps, que el Guadalaviar es desbordà. El diluvi negà la capital del regne i la seua horta, causant unes destrosses de les quals no hi havia memòria de cristians ni de sarraïns. El sendemà Francesc de Vinatea no donava l’abast. Com a justícia criminal de la ciutat recorria tots els carrers vigilant, amb els seus saigs, que ningú no aprofitara el caos per furtar els béns aliens. Sentia, però, una íntima satisfacció, que tractava de dissimular davant els altres. Enmig d’aquell desordre, els veïns confiaven en la seua autoritat i se sentien protegits. Era un home diligent, decidit i valent, que havia sabut fer-se respectar. I allò feia que, amb el pas del temps, cada volta quedara més lluny el record de la seua fugida i de la seua condemna a mort mentre estava a l’exili. Després d’uns quants anys, guanyant el favor d’uns i altres, havia aconseguit la commutació de la pena i havia refet la seua vida. Amb el suport dels rics familiars que tenia a Morella, s’havia instal·lat a València, on excel·lia entre l’elit de juristes del municipi. D’ací que haguera arribat a casar-se en segones núpcies amb la filla d’un cavaller i que haguera adquirit el lloc de Benimaclet, retornant a la seua avantatjada posició de senyor, en esta ocasió a tocar del cap i casal. El seu prestigi era tal que el nou monarca, Alfons el Benigne, el reclamà com a conseller reial. I com més poder exercia, més satisfet se sentia.

Mig any després d’aquella enorme riuada, el seguici reial entrà a la ciutat. I, amb ell, la nova reina, Elionor de Castella. Aquella xiqueta palplantada a Gandesa s’havia fet gran i havia esperat la seua oportunitat en quedar vidu Alfons el Benigne, poc abans de ser coronat. Així, després d’unes intenses negociacions, el matrimoni se celebrà a Tarassona en febrer de 1329. Havia arribat el seu moment. Per fi era reina d’Aragó i podia netejar l’afronta del passat. Però no s’acontentava només amb això. Havia tingut una primera falta. Se sentia embarassada i estava convençuda que seria un mascle. El seu fill heretaria la Corona malgrat que ja existia un hereu, l’infant Pere, nascut de la primera dona del rei. Elionor ja havia fet el primer pas per a acomplir el seu pla: havia rebut grans dominis a Aragó, Catalunya i València, com a dot pel seu casament. Però les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, les més importants del regne de València, es resistien a acceptar aquella donació. Al·legaven que els seus furs i privilegis prohibien separar-les de la jurisdicció reial. Ella, en canvi, ho tenia ben clar: no hi havia més lleis en la terra que la voluntat del monarca i els que la contradeien mereixien ser penjats de la forca. Així aconseguí que el seu marit es mostrara inflexible als precs de les viles i arribara a atacar-les enfuridament. Fins que finalment, davant els assalts i les amenaces del monarca en persona, que sembrà el terror en la pròpia capital, la reina aconseguí que els vilatans doblegaren els genolls i acudiren a València per a jurar-la com a nova senyora. I tot just en acabar la cerimònia, tingué el gust de dir-los el que realment pensava d’aquella donació: “Esto no vale nada”. Les seues aspiracions eren molt superiors...

Francesc de Vinatea assistí impotent a tots aquells fets. Ell, Vidal de Vilanova i alguns altres consellers reials tractaren de calmar al monarca, sense resultats. Podia sembla normal que, com havien fet tots els seus predecessors, donara liberalment part del seu patrimoni. Però allò era massa: havia cedit fins a nou de les ciutats i viles més importants de la Corona. I, per si fóra poc, en desembre de 1329, en nàixer el seu primer fill amb la reina Elionor, n’havia donat sis més al nounat, Ferran, incloent-hi Oriola, Alacant, Elda i Novelda. Com a bon jurista, Francesc sabia que allò era completament il·legal i les notícies que li arribaven de Morella l’aborronaven: els batles de la reina maltractaven la població, menyspreant els privilegis que s’havien aconseguit, a força de sang i subsidis, des de temps de Jaume I. La follia, però, no havia acabat ací. La reina s’havia dedicat a perseguir als protectors de l’infant Pere, l’hereu legítim, que protestaven per l’escàs patrimoni reial que li quedaria quan accedira al tron. Un d’ells, Lope de Concud, fou arrossegat i penjat a València, acusat de fer fetilleries per a evitar que la reina tinguera fills. Fins i tot el primogènit, davant la passivitat de son pare, hagué de fugir a l’Alt Aragó, disposat a creuar la frontera amb França si les coses empitjoraven. I en aquell context, en juliol de 1331, el Benigne decidí ampliar les competències que havia atorgat a la reina sobre les viles valencianes: ara li les donava en total propietat, com a senyora absoluta.

Elionor se sentia satisfeta. Com li recordava la seua ama, Sancha de Velasco, entre ella i el seu fill posseïen mig regne de València i una part molt important de Catalunya i Aragó. La posició de l’infant Pere era, a més, molt feble. Potser l’acabarien portant a la cort reial, on, tal vegada, algun dia, menjara alguna cosa que li provara malament, emmalaltira i finira els seus dies com a primogènit. Llavors l’hereu seria Ferran, la mateixa sang que Elionor, a la qual hauria pertangut la Corona des d’un principi si aquell covard de Jaume no haguera fugit de la seua pròpia boda dotze anys abans. Però els obstinats habitants de les viles valencianes tornaven a posar-li pals a les rodes: es negaven, torna i volta, a jurar l’ampliació de les seues competències com a senyora. De bades esperà a València junt al seu marit la presència dels procuradors que havien de consentir la nova donació. No només no hi anaren, sinó que, a més a més, els emissaris reials foren rebuts a cantalades, en desembre de 1331, quan anaren a les viles per a recriminar la seua desobediència. Aquells insolents vilatans estaven en peu de guerra, però, com dos anys abans, haurien d’afluixar la corda. Elionor n’estava convençuda. Ningú no gosaria contravindre la voluntat del rei.

Les veus que eixien de les cases de la confraria de Sant Jaume, però, no deien precisament això. Drapers, notaris, argenters, canviadors, paraires, blanquers, corredors o barbers, tots ells clamaven per l’opressió que patien els seus companyons de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, amb els quals havien lluitat contra els cavallers aragonesos durant tants anys, frec a frec, en defensa dels furs valencians. Encara més, amb aquelles viles totalment apartades del patrimoni reial, València no seria res. Un cap sense cos. Una mare sense fills. La capital d’un regne en mans alienes. I Francesc de Vinatea, des del seu nou càrrec com a jurat en cap de la ciutat, aprovava per complet aquella opinió majoritària. S’havia arribat massa lluny. No es podia tolerar l’actuació del rei en favor dels interessos exclusius d’Elionor de Castella i el seu fill.  Ell sabia, de primera mà, que el Benigne no faria cas de les paraules temoroses dels consellers reials. Calia posar-hi fre per uns altres mitjans. I així ho exposà, decidit, al Consell municipal: “Hem d’acabar amb la influència nefanda de la reina Elionor sobre nostre senyor rei Alfons. Si no és per raó i justícia, que siga per la força”. La paraula de Vinatea era una paraula respectada i la gernació que aquell dia omplia la sala l’acatà unànimement. El mateix Francesc seria l’encarregat de comandar la comitiva que parlaria amb el monarca.

Els hòmens armats de la ciutat s’organitzaren, com era habitual, en grups de deu. El que no era gens habitual, però, era que s’aparellaren contra el seu propi rei. El delicte de traïció, castigat amb la mort, planejava sobre tots ells. Vinatea ho sabia i s’havia preparat per a tot. Ja havia escapat una vegada d’aquell destí i, encara que esta vegada no podria fugir del palau reial a lloms del seu cavall, no li importava. Estava a punt d’arribar a la seixantena d’anys i la vida ja li havia donat una inopinada segona oportunitat. Faria el que s’esperava d’ell: servar l’honor de la ciutat de València com a mare i cap del regne. Encara que ell morira, la determinació dels valencians plegaria la voluntat del monarca. Si era víctima de la ira règia, les milícies assaltarien d’immediat el seguici reial i entrarien a degolla en el palau del Real, occint tothom que trobaren. Així li ho comunicà al Benigne, sense que li tremolara la veu en cap moment. Era una decisió ferma. El poder de València o el poder del rei. I, davant la indignació de la reina Elionor, vencé el primer. Ella els haguera mort a tots. A aquell arrogant Vinatea que s’atrevia a desafiar-la. Als jurats i els consellers que l’acompanyaven en representació de la ciutat i les viles. Als hòmens armats que aguaitaven a l’altra banda del riu. Com gosaven a fer allò? Però el seu marit, aquell home timorat, no li féu cas en esta ocasió. S’acovardí i cedí. Expulsà els consellers que actuaven en favor de la reina, revocà la darrera donació que li havia fet i ‒de nou la infàmia‒ desterrà a la seua ama, Sancha de Velasco, acusada d’intrigar en contra de la Corona.

A partir de llavors el poder d’Elionor dins de la cort reial s’anà esvaint i en morir Alfons el Benigne, en 1336, hagué de fugir, cames ajudeu-me, a Castella. Francesc de Vinatea, però, ja no ho voria. Morí a mitjan de 1333, un any i mig després dels fets ací narrats. La seua memòria, no obstant, perdurà diverses generacions en la memòria col·lectiva del poble valencià. La confluència dels carrers Corretgeria, Cadirers i Calatrava, on ell vivia, fou anomenada durant molt de temps “la plaça d’en Vinatea” i els relats de Pere el Cerimoniós i Francesc Eiximenis, redactats a finals del segle XIV, elevaren la seua gesta a la categoria de mite.

La diversitat hispànica segons un mapa de cognoms

Ahir, buscant per curiositat l'origen del cognom d'una coneguda que complia anys, Yagüe, vaig trobar una imatge ben interessant que reflecteix meravellosament la diversitat històrica i cultural dels diversos territoris d'Espanya, eixa que els centralistes castellanitzadors -d'ací i d'allà- volen negar constantment a tots els nivells. Es tracta d'un mapa que recull el percentatge total que representen els 10 cognoms més habituals d'una província, de forma que evidencia molt gràficament la gran diferència existent entre l'antroponímia de l'antiga Castella medieval -amb l'excepció de la zona basca- i la del regne de Navarra i la de la Corona d'Aragó. En tots estos darrers casos -incloent Euskadi- els 10 cognoms més estesos no superen mai el 20% del total, ja que els tradicionals són molt més variats i gens concentrats, mentre que a Castella, on els cognoms es repeteixen amb molta més freqüència, sempre superen el 25%. 

Ho explicava fa més d'un segle l'historiador i polític Josep Martínez Aloy al seu estudi sobre la Formación de los apellidos lemosines, i és que en el nostre cas, per exemple, els cognoms es reparteixen entre molts d'origen professional (Sabater, Ferrer, Fuster, Pastor, Pellisser, Corretger, etc.), molts altres de característiques físiques o morals (Roig, Prim, Alegre, Blanc, Bru, Amat, Cortés, Company, Franc, etc.), molts altres d'origen gentilici o toponímic (Gascó, Navarro, Anglés, Valls, Ivars, Agramunt, Tortosa, Tarazona, Oliete, Jarque, etc.), molts altres relacionats amb la natura (Pujol, Serra, Roca, Prats, Camps, Cirera, Morera, Vinyals, Noguera, etc.) o molts altres d'origen antroponímic (Martí, Guillem, Tomàs, Vidal, Pasqual, Miquel, Ponç, Ramon, Marc, etc.). A Castella, en canvi, quasi tots els cognoms es formaven d'esta darrera forma, utilitzant el nom del pare i afegint normalment la partícula -ez (Martínez, López, Pérez, Sánchez, González, Rodríguez, Fernández, Gómez, Ruiz, etc.).

De fet, l'alta concentració en uns cognoms formats així fa que eixos 10 cognoms castellans s'hagen estés considerablement i siguen majoritaris en qualsevol zona d'Espanya, com per exemple ho són en la província de València o en tota Catalunya. Tanmateix, el fet diferencial es pot observar en el percentatge total que representen dins del global de la resta de cognoms, que, com deia, són majoritàriament diversos en les actuals províncies basques, navarreses, aragoneses, catalanes, valencianes i balears. Així ho il·lustra el següent mapa confeccionat per la Viquipèdia, que pot comparar-se amb un altre elaborat fa més de segle i mig, que mostra l'Espanya "uniforme" -puramente constitucional-, la "foral" i l'"assimilada"... Per cert, que Yagüe és també antroponímic (li ho posaven als fills dels que es deien Yago).

Mapa d'Espanya amb el percentatge de població nascuda en cada província que correspon als 10 cognoms més comuns en la província. Font: INE 2006

Lletraferit #02

 El segon número ja està als quioscos

Com toca, sis mesos després de la publicació del primer número de la segona etapa de la revista Lletraferit, presentem el número #02, que dedica la seua portada al gran escriptor anglés Patrick Leigh Fermor. Toni Sabater ens descobreix l'esperit aventurer i la passió pels viatges d'esta immensa figura, encara poc coneguda fora dels cercles literaris. Una vida realment intensa que va saber plasmar amb una lírica preciosa i exuberant en les seues obres literàries. El següent reportatge del número es titula Tombem Pizarro i el signem Toni Sabater -també- i jo mateix. M'ho he passat realment bé, i alhora he patit molt per esta maltractada ciutat nostra, fent este article: es tracta d'un passeig per la València delirant, és a dir, pels carrers i els monuments del cap i casal que honoren i reten memòria a personatges o conceptes vergonyants, com el monumento a la raza que protagonitza Francisco Pizarro enfront del palau de la Diputació, el monumento a los Caídos de la plaça de la Porta de la Mar, o els carrers dedicats al brutal General Elío, a l'Ángel del Alcázar o al General Urrutia. I com que això ens sembla delirant, també comencem el text de forma delirant:

Segon diumenge de maig. Dotzenes de falleres completament nues i només delatades pels seus ortodoxos cabells, agulles i arracades, tiren de les cordes que envolten la columna que sosté l’estàtua de Francisco Pizarro, gloriós dominador dels inques. En la plaça veïna, una multitud canta enfervorida la Salve a la Mare de Déu dels Desemparats. Pels cossos lliures de les falleres cauen gotes de suor que s’entretenen i moren en corbes ocultes, en plecs amorosos, en humides frondes. Al carrer estret que unix una plaça i l’altra, un grup de subversius mira l’escena i canta discretament L’Estaca, de Lluís Llach, però les seues veus es perden entre els càntics dedicats a la patrona. Una remor d’expectació sobrevola la plaça de Manises en detectar alguns dels assistents un columnar moviment. Segur que tomba, insistixen els subversius. Les falleres es miren amb determinació i es conjuren en l’esforç definitiu. Coincidint amb el vers final que puja des de l’altra plaça –mareee dels bons valenciaaaans!!!–, entre plors i sanglots i aplaudiments, la columna cau i el cos incorrupte de Francisco Pizarro, el criador de porcs extremeny vingut a més, es desfà sobre l’asfalt en mig d’un estrèpit esmortit per l’entusiasme dels subversius i els crits i salts i abraçades de les falleres en conill. Els tafaners de sempre –mans a les butxaques, ulls desorbitats– aprofiten per a posar-se morats mirant malaltissament tanta carn nua pegant bots. Teló. Els sembla delirant? No ho sembla menys que mantindre la seua efígie, impertèrrita, darrere del palau de la Generalitat, al bell mig de Ciutat Vella. Perquè potser no sàpien que l’estàtua de Pizarro representa ni més ni menys que un monument a la raza española, instal·lat a València per orde de les autoritats franquistes en 1969.

El tercer reportatge és el que el professor de Filologia Antoni López Quiles li dedica a Joan Roís de Corella, una de les principals figures literàries del nostre Segle d'Or, però un tant eclipsada per March i Martorell. Ací el tractem de donar a conéixer, a banda que jo mateix ficcione una fantasmagòrica trobada entre Corella i Ausias March en un dels carrers de la València actual. El quart gran tema, abordat per Juli Amadeu Àrias, tracta sobre El Cabanyal: ¿recta final? A hores d'ara possiblement el reportatge més complet -de fins a 12 pàgines- que s'ha publicat sobre la situació del Cabanyal: la història del conflicte, els seus protagonistes i actors, la seua riquesa patrimonial, l'opinió de les veus cabanyaleres més autoritzades i, sobretot, les possibles vies de futur. Un quint reportatge és el que li dedica Felip Bens, a partir d'una visita personal, a la particular editorial canadenca Coach House Books, instal·lada en unes cavallerisses de Toronto i que va començar a publicar llibres amb els diners obtinguts per la venda de les típiques banderes del Canadà. Finalment, el sext i darrer reportatge analitza a través dels ulls polièdrics de Vicent Molins la interessant figura de Nacho Valle, un galerista d'art contemporani ubicat a la Ciutat Vella de València.

 Coach House Books, a Toronto, i la seua editora, Alana Wilcox

També hem preparat dos entrevistes per a este número, realitzades per Josep Vicent Miralles: una al reconegut dibuixant de còmics valentí Paco Roca, que es confessa autor d'un sol tema, la fugida interior, i una altra a Tono Fornes i Juan Gargallo, els autors de la gran obra sobre les mars valencianes, De mar estant, un llibre poc conegut i que hauria de ser imprescindible en qualsevol biblioteca amb un apartat de temes marítims. Una conversa mantinguda al port de Dénia, que deixà anar perles com la Copa de l’Amèrica és la cosa més antimarinera del món, la mires per on la mires, o una deliciosa explicació del poema marquià Veles e vents com un tractat de navegació per a amants impacients. I, a banda de tot això, el número #02 també inclou fins a nou columnes més: la recomanació literària d'Els lleopards de Kafka realitzada per Óscar Mora, la incisiva reflexió de Rodolf Giner desmuntant la teoria que el millor cinema es fa actualment a la televisió, les consideracions sobre fruites prohibides, engonals i sexe de Vicent Lluís Simó Santonja, la comparació, tan ben trobada, entre València i New Jersey de Guillem Tabacchi, els interessants apunts d'Òscar Rueda sobre la bella Casa dels Dracs, el descobriment que ens fa Bilal Farhat d'un dels nostres arbres autòctons, el roure valencià, el poètic viatge de Marc Gomar a l'illa de Tabarca, la visita de Toni Sabater a L'Ostreria del Carme, i la fantàstica recreació de Josep Vicent Miralles d'un partit de futbol que van jugar els mariners de l'Endurance en mig de l'Antàrtida allà per l'any 1915.

Què he de dir jo de la revista, si en forme part del Consell de Redacció!? Vos he tractat de vendre la moto, ho reconec, però ho he fet perquè realment crec que val la pena. I si ho voleu comprovar podeu comprar-la als quioscos, a través d'internet en la pàgina web de L'Oronella, o en la mateixa presentació que farem este divendres dia 30 de novembre a les 19:15 h. al pub-llibreria Slaughterhouse, en Russafa (C/ Dénia, 22). Hi esteu tots convidats!

Eixir de Benimaclet a comprar tabac i acabar a Eivissa en 1777

 Una joia de llibre

 

Conéixer experts en història de la literatura valenciana és tot un goig. Entre d'altres coses perquè, a banda de compartir els seus coneixements, en ocasions et fan l'immens plaer d'obsequiar-te amb les seues investigacions. Això em va passar fa un any en conéixer Rafael Roca, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València i actualment el major expert en la Renaixença i en Teodor Llorente, una figura històrica que s'ha encarregat de rehabilitar en els darrers temps mitjançant llibres, conferències i exposicions. Un d'eixos llibres, el que encapçala este post sobre La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911), és el que em va regalar llavors. Es tracta d'una recopilació de les cròniques de les més de 140 visites que va fer l'esmentat centre excursionista durant poc més de 30 anys, sota la direcció del mateix Llorente, en un esforç inèdit fins aleshores de conéixer i vertebrar col·lectivament el país dels valencians.

L'obra, doncs, és una autèntica joia de vora 800 pàgines, amb un rigorós estudi introductori i nombroses fotos, que reflecteixen la realitat de tota una època a través dels ulls dels primers valencianistes contemporanis, els dels membres de Lo Rat Penat, una institució que hui en dia, desgraciadament, està en mans d'una gent que hauria de renegar del valencianisme, atés que convida a personatges com Luis María Ansón per a fer de mantenidor dels Jocs Florals d'enguany... És un plaer, en qualsevol cas, llegir les cròniques reunides i transcrites per Rafael Roca, ja que a través d'elles, a més de conéixer molts detalls d'aquell primer pensament valencianista, podem accedir a anècdotes i curiositats de tot tipus. I d'una d'elles volia parlar, reportar-la molt breument, puix si bé no passa d'un simple succeït, té la seua gràcia.

S'explica en una crònica publicada a Las Provincias el 30 de març de 1905 -segurament redactada per Josep Martínez Aloy, qui seria molt poc després alcalde de València- després que el Centre Excursionista de Lo Rat Penat haguera visitat l'ermita de Vera, en terme de Benimaclet, que llavors era una pedania de València. S'hi fa una descripció arquitectònica de l'exterior i de l'interior de l'ermita, així com de les seues peces artístiques principals, i, a més, es para especial atenció a un fet curiós: un exvot, un objecte oferit en agraïment per un suposat favor realitzat per la figura religiosa en qüestió, com els que hi ha en tants i tants santuaris d'arreu del món. En este cas l'exvot contenia una bella representació pictòrica -expresada por no torpe pincel- d'una barqueta rescatada prop de les costes d'Eivissa. I quina era la raó d'aquella pintura i d'aquell oferiment a les imatges religioses que habiten l'ermita? Ho explicava una llegenda escrita en el mateix exvot:

En el año 1777, día 4 de mayo, saliendo por la gola de la acequia de Vera al mar Mariano Camas y Vicente Cardona, con un barquito de 12 palmos de largo, con el objeto de ir a comprar tabaco a la barraca del Cañamelar, fueron arrebatados por un recio poniente y puestos en el golfo fluctuando cuatro días y tres noches, en cuyo conflicto imploraron el socorro de las imágenes arriba expuestas, en cuyo medio fueron socorridos de un barco catalán, que les tomó estando ya en el canal de Ibiza, en el cual era patrón Ramón Oliva, que los desembarcó en Denia.

Així doncs, sembla que els amics Mariano i Vicent tractaren d'anar navegant per la séquia de Vera amb una barqueta de poc més de dos metres i mig per tal d'arribar directament al Canyamelar, on és possible que els esperara, prop de la platja, un carregament de tabac de contraban, cosa que, evidentment, no explicitaren en el seu text. Es limitaren a dir que anaren a comprar tabac... Un fet que a ulls de hui en dia també té la seua gràcia, ja que és la típica excusa per a desaparéixer de casa, el que Marianet i Vicentet feren ni més ni menys que durant tres nits seguides. "Carinyo, me'n vaig a per tabac", digueren un divendres, i els bons hòmens no tornaren fins al dilluns següent explicant que s'havien perdut i que els havien rescatat vora Eivissa! En tot cas, deixant les bromes a banda, la veritat és que ho degueren passar molt malament navegant durant tants dies a la deriva, sense provisions i en una barqueta realment menuda. De bona se'n salvaren i per això estaven tan agraïts als sants de l'ermita.

Ara bé, això succeí en 1777 i l'exvot continuava en el seu lloc més d'un segle després, en 1905. Però algú sap si encara para per allà? Sempre que he anat a l'ermita de Vera l'he vista tancada i no sé com ni quan s'hi pot accedir. Ho sabeu vosaltres? Si algú ho sap li agrairia que deixara un comentari sobre la qüestió i, en qualsevol cas, si hi podeu entrar en alguna ocasió fixeu-vos-hi, mireu si hi ha exvots i, si és així, busqueu si encara hi ha este, tan interessant, de fa 235 anys.

L'ermita de Vera en l'actualitat

Jorge Fernández Díaz... En quines mans estem?

 Buscant la llum a l'interior del Ministeri...

Este home, Jorge Fernández Díaz, el Ministre de l'Interior encarregat de vetlar per la seguretat, la llibertat, la circulació i el respecte als drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols, va ser ahir notícia per les seues declaracions sobre la sentència del Tribunal Constitucional a favor de la llei que permeté el matrimoni i l'adopció de les parelles homosexuals i en contra del recurs que presentà el PP en l'any 2005 amb la finalitat de restringir eixes noves llibertats individuals assolides jurídicament. Hi va dir que, per molt que el Constitucional ho ratificara, per a ell el matrimoni entre parelles del mateix sexe no era matrimoni i que, a més, estava en contra que tingueren el dret d'adoptar xiquets. Afortunadament, ell no té capacitat per a canviar la llei, però, si més no, resulta inquietant que una persona del seu poder faça eixes declaracions... Però això no ens hauria d'estranyar si ho relacionem amb una entrevista que va donar fa tres anys al setmanari ultracatòlic Alba, del grup Intereconomía. 

Entre altres coses, hi explicava que durant molt de temps havia estat el típic catòlic no practicant, però que en 1997, quan tenia 47 anys, nostre senyor Déu, que és bilingüe, li va dir: Hasta aquí hemos llegado. O caixa o faixa (sic). Llavors es va adonar que la vida només tenia sentit a la luz de Dios i des d'aquell moment duu un plan de vida muy próximo a la espiritualidad del Opus Dei: ir a misa todos los días, rezar el Rosario, hacer un rato de oración, otro de lectura de espiritu. I mira, el suprem faedor, en la seua infinita bondat el va premiar amb un càrrec públic de primera magnitud, un lloc, que segons les seues pròpies paraules és un magnífico campo para el apostolado, la santificación y el servicio a los demás, el lugar donde Dios quiere que esté. Perquè, per acabar-ho d'adobar, resulta que Fernández Díaz és providencialista: creu que Dios es el Señor de la Historia, del Tiempo, de la Cronología i que las cosas no suceden porque sí o gracias a los amigos o por lo listo que uno sea, sinó que responden a los designios de Dios. 

Potser Déu està de part dels homosexuals espanyols, doncs, o és que simplement la llei que permet el seu matrimoni és una prova per tal que els catòlics lluiten amb més força contra el nefand pecat de la sodomia. Perquè, si més no, eixa és la visió que per exemple té de l'Islam Vittorio Messori, el principal referent intel·lectual que reconeix Fernández Díaz. El tal Messori és un periodista i escriptor ultracatòlic italià que afirma, entre d'altres coses, que el significat providencial de l'Islam, el seu paper en els plans de Déu, és servir com a principal obstacle a l'objectiu cabdal de la maçoneria, que és crear un ordre mundial unificat per l'economia capitalista i un vague espiritualisme allunyat de la veritable fe catòlica. Sona a broma, però Messori és tot un fenomen dins del catolicisme italià i de l'Opus Dei, i té una forta influència, com hem vist, en persones com el nostre Ministre de l'Interior. Messori, per cert, és el mateix que diu coses com que el franquisme mantingué a Espanya fora de la Segona Guerra Mundial, evità el seu trencament social i posà les bases del seu desenvolupament polític i econòmic...

Dins d'este context "intel·lectual" i espiritual, doncs, no resulten estranyes les declaracions de Fernández Díaz. És un fanàtic religiós i com a tal té unes conviccions ideològiques ben profundes associades a la seua fe, irracional però molt ferma. Si això va en contra de les llibertats dels ciutadans que ell mateix governa, què importa? Allò que importa és l'oració, la providència i la llum divina... En quines mans estem, "per l'amor de Déu"?

A tall d'Àngel Guimerà (II): València, Guimerà i Galdós

Bar España, a l'encreuament del carrer Àngel Guimerà amb l'Avinguda Pérez Galdós

Com deia l'altre dia, sempre havia volgut parlar de l'article que tractava la recepció del teatre català en la València de finals del segle XIX i començaments del XX. I això per dos raons: una més general, referent a l'esbiaixament de l'anàlisi de l'autor que hi vaig explicar, i una altra més concreta, la relativa a la visita d'Àngel Guimerà amb una companyia catalana a la capital valenciana en 1920, quan el principal poeta i dramaturg del catalanisme -juntament amb Verdaguer en el primer camp- ja comptava amb 75 anys i era una gran figura literària. Es poden destacar diversos fets d'aquella visita. En primer lloc, Guimerà fou rebut i homenatjat per les autoritats públiques del cap i casal, que el dugueren a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i al palau de la Generalitat, així com a presenciar un miracle de Sant Vicent -era Pasqua- i una reunió del Tribunal de les Aigües. L'entesa fou tal que, com ja vam veure, la gira teatral acabà al crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! i el mateix alcalde de València, Ricard Samper -futur president del govern de la Segona República- prometé a l'autor català que posaria el seu nom a un dels carrers de la ciutat. Fins i tot, hi féu l'esforç de parlar-li en valencià, que no era la seua llengua materna...

Vos imagineu una escena semblant en l'actualitat? L'alcaldessa de València rebent Quim Monzó -o Jaume Cabré, o Pere Gimferrer-, ensenyant-los la ciutat, fent l'esforç de parlar-los en valencià i dedicant-los un carrer? Bé, com ho ha de fer, si tampoc ho fa amb els nostres, els grans escriptors valencians consagrats, com Mira o Torrent... Ni tan sols Vicent Andrés Estellés, el poeta més gran de les lletres valencianes del segle XX, té un carrer a la capital dels valencians, mentre que el tenen certs repressors de les llibertats individuals i col·lectives ben destacats, com el general Elío o el general Urrutia. La bona qüestió és que llavors, abans del franquisme i de l'anticatalanisme gravat a foc en el discurs de les dretes valencianes, les coses eren prou diferents i la promesa de l'alcalde Samper s'acomplí ben prompte. Només 4 mesos després de la visita d'Àngel Guimerà, en agost de 1920, l'Ajuntament de València acordà donar el seu nom a l'antic carrer d'Arrancapins, alhora que decretava que el del Torn de Sant Gregori s'anomenaria d'Anselm Clavé, una altra figura cultural catalana. I, particularment, sempre he sentit una afecció especial per estes qüestions de toponímia urbana, raó per la qual volia dedicar un post a la visita de Guimerà.

De fet, encara que mai no ho he confessat en públic, un dels meus somnis irrealitzables com a historiador hauria estat preparar per a València el mateix encàrrec que va rebre en l'any 1863 el cronista de la ciutat de Barcelona, Victor Balaguer: donar nom als nombrosos carrers que es van formar en la ciutat comtal arran de l'Eixample projectat per Ildefons Cerdà. No sé si vos heu fixat alguna vegada quan hi heu passejat o circulat per aquella part de l'urbs barcelonina, però tots els noms de carrer estan relacionats amb elements cabdals de la història catalana: institucions (Corts, Consell de Cent, Diputació, Parlament), sobirans fundacionals (comte Borrell, comte d'Urgell), herois populars (Hug de Pallars, Pau Claris, Fontanella, Casanova, Villarroel), líders militars (Roger de Llúria, Roger de Flor, Bernat de Rocafort, Conrad de Lança), territoris de la Corona d'Aragó (València, Mallorca, Aragó, Sicília, Sardenya, Nàpols), literats (Ramon Llull, Muntaner, Ausiàs March, Aribau, Balmes), etc. Com explique en un reportatge que acabe de preparar per al número #02 del Lletraferit, la tria de l'onomàstica urbana és filla directa de cada època històrica i reflecteix, d'una manera o d'una altra, la sensibilitat col·lectiva de cada societat.

Però això té poc a veure amb la història que em contaren l'altre dia, una nit plujosa de dissabte després de sopar en agradable companyia al Racó de la Corbella, i que aprofite per traslladar-vos. Està relacionada, més bé, amb la casualitat, o amb la serendipitat, que diria un presentador de Cuatro els diumenges a la nit. Resulta que, segons apunta l'escriptor valencià Santiago Posteguillo al seu darrer llibre La noche en que Frankenstein leyó el Quijote, a l'encreuament del carrer Àngel Guimerà amb l'avinguda Pérez Galdós de València es produeix una estranya coincidència: es troben, entre la contaminació ocasionada pel trànsit permanent, els premis Nobel de Literatura que van poder ser i no foren. Això és, en primer lloc, l'Acadèmia Sueca volgué en 1904 premiar a dos autors de llengües llatines que estaven en procés de recuperació literària i sonaren els noms de Frédéric Mistral en representació de l'occità i d'Àngel Guimerà en representació del català; però el posicionament catalanista del darrer, féu que les autoritats espanyoles promocionaren un autor alternatiu en castellà, Echegaray, que finalment fou premiat, ex aequo, amb el primer. 

Així les coses, durant els següents 17 anys i de forma ininterrompuda l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona va proposar Guimerà per al Nobel. Però la RAE, des de Madrid, continuà oferint candidatures alternatives, Menéndez y Pelayo primer i Benito Pérez Galdós després. La diversitat de propostes fetes des d'un mateix Estat no afavorien, evidentment, a cap de les dos opcions, però finalment, en 1916, el director de l'Acadèmia Sueca es decantà per Pérez Galdós -de qui la majoria de nosaltres coneixem la cara perquè eixia en els bitllets de 1.000 pessetes. Tanmateix, com que Galdós era d'esquerres i s'havia arribat a presentar pels socialistes amb Pablo Iglesias, li arribaren nombroses crítiques dels seus adversaris polítics, un fet que impulsà als suecs, davant la polèmica, a optar per un autor del país, de la mateixa Suècia. I, així, mancats d'un suport ple i decidit per part de la societat espanyola del moment, les dos principals figures literàries de la Catalunya i l'Espanya de finals del segle XIX i començaments del XX es quedaren sense un merescut premi Nobel. Un per catalanista i l'altre per esquerrà. I ara, si més no, el destí ha volgut que des de 1984 -any en què l'antic Camí de Trànsits passà a anomenar-se avinguda Pérez Galdós- els dos compartisquen la seua pena, nit i dia, en un encreuament de la ciutat de València. I, encara que Posteguillo no ho adverteix, també és casualitat que, precisament allà, hi haja un bar anomenat España.

A més, cal apuntar una altra casualitat: que tots dos eren canaris. Galdós nasqué a Las Palmas de Gran Canaria en 1843 i se n'anà a Madrid als 19 anys, mentre que Guimerà nasqué en 1845 a Santa Cruz de Tenerife, una ciutat que abandonà als 7 anys però que l'acompanyà sempre, ja que sa mare, amb qui estigué molt unit i visqué fins als 40, era de les Illes Canàries -on ella s'havia amistançat amb un català acabat d'arribar. De fet, tot i convertir-se en una de les figures cabdals del catalanisme -o precisament per això-, la consciència de mestissatge, de romandre entre dos mons culturals diferents, sempre fou una constant en l'obra de Guimerà -només cal pensar en l'arxiconeguda a Catalunya Mar i cel, la història d'amor entre una cristiana i un musulmà que era, alhora, fill de musulmà i de cristiana. Així doncs, és possible, fins i tot, que Galdós i Guimerà xarren a la seua cantonada de València en castellà amb accent canari. O que Guimerà li parle amb el seu català barceloní, que després de 28 anys a València segur que Galdós ja l'entén perfectament. Siga en la llengua que siga, ahir sens dubte que comentaren la notícia de Marías. Ells és que estan sempre molt ben informats, de l'actualitat literària...

PS: He descobert també que Àngel Guimerà va viure més de 40 anys a la mateixa illa de cases en la qual vaig residir durant un any a Barcelona, ell a la part del carrer de Petritxol i jo a la d'En Roca...

Unes persones apareixen reflectides en el portal de l'encreuament en qüestió mentre es llegia

la història de Posteguillo sobre Guimerà i Galdós a València. Casualitat? Serendipitat?

A tall d'Àngel Guimerà (I): Història, empatia i política

Postal commemorativa d'un dels molts homenatges públics fets a Àngel Guimerà (1845-1924)

El filòsof Tzvetan Todorov destacava ahir l'afany de la historiadora i periodista Gitta Sereny per comprendre el mal, és a dir, la seua idea i els seus estudis adreçats a demostrar que és possible comprendre fins i tot els crims més atroços reconstruint la vida dels seus autors, les seues relacions i contactes amb altres persones del seu voltant, les circumstàncies en les quals s'havien trobat, etc. Tot plegat, la identitat de cada persona no seria una altra cosa que la seua història, i qui desitja comprendre els seus comportaments particulars ha de tractar de reconstruir detalladament eixa pròpia història. Segons conclou Todorov, doncs, no podem prescindir de l'empatia si l'objecte de la nostra investigació és comprendre les raons dels individus i de la societat. I, afig jo, això -mostrar-se empàtic amb tots aquells que estudiem- no s'ha de fer com a forma de justificació, sinó, simplement i planerament, per tal de comprendre'ls, de trobar una explicació als seus actes i poder extraure'n conclusions i consells per a les nostres pròpies actuacions.

En llegir això, per deformació professional, no he pogut evitar pensar en tants i tants historiadors, filòlegs o altres estudiosos que tracten el passat amb ulls del present, sense fer cap esforç per tractar d'entendre l'època que estudien, ja siga de fa 500 anys o de mig segle arrere -segur que jo també ho faig contínuament per molta atenció que hi tracte de parar... I tot açò, a més, ha vingut a coincidir amb un aspecte d'un article que sempre havia volgut comentar: "El teatre procedent del Principat representat a València (1833-1936)", que el gandià Gabriel Garcia Frasquet publicà a la revista Caplletra en 1988. En ell fa un repàs de les obres teatrals representades per companyies catalanes i en català a la capital valenciana entre 1878 i 1936, palesant el seu escàs èxit i la seua poca incidència social en el circuit cultural valentí. Una mostra seria el fracàs econòmic i de públic de la gira que la companyia Nolla-Casals va fer a la ciutat de València en 1920, acompanyada, ni més ni menys, que del principal dramaturg català de l'època, Àngel Guimerà. Així narra Garcia Frasquet la visita:

Guimerà fou homenatjat per les autoritats i pel món de la cultura; l’alcalde unionista Ricard Samper, parlant un valencià horrible acabat d’estrenar, li besà el front i prometé dedicar-li un carrer de la ciutat [...] Guimerà, tot i acabar la gira amb un crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes!, no s’estalvià d’embolicar la troca el dia de la presentació en el Principal, quan, aplaudit pel públic com una glòria nacional, no cal dir que espanyola, pronuncià aquestes paraules tan confusionàries: Sento no posseir la llengua valenciana per a donar-vos les gràcies en ella pels vostres aplaudiments; però en llengua catalana us envio el meu testimoni de gratitud.

Primerament, ja és de destacar el comentari sobre el "valencià horrible" de l'alcalde de València, una apreciació sobre la qual, a més, no s'indica cap mena de font (o és que l'autor del text estava allí per a sentir-lo parlar?). Però, en segon lloc, el que és més greu, s'acusa a Àngel Guimera d'"embolicar la troca" per diferenciar el valencià del català, com si allò no fóra el més normal del món en aquella època, fins i tot entre els més ferms defensors de la unitat de la llengua, no només entre els valencians, sinó també entre els catalans. Caldrà recordar que aquell mateix any de 1920, era el propi Pompeu Fabra qui deia als valencians:  

Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels "vostres" grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt dels parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear.

Des de la pròpia consciència d'unitat, es tenia molt clar que hi havia realitats diferenciades entre el català i el valencià. No debades, encara en 1930 l'historiador Lluís Revest publicava La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, una obra que analitzava les propostes de Fabra i les adaptava al valencià per tal de caminar cap a la unitat lingüística, un procés que s'entenia obert i en construcció. Les Normes de Castelló sobre la qüestió ortogràfica no es signarien sinó un parell d'anys després. Per això, tot plegat, les paraules d'Àngel Guimerà no han de sonar gens estranyes: era molt conscient que el seu parlar barceloní no era considerat un equivalent directe del valencià per al públic que l'aplaudia al Teatre Principal, menys encara en una època en què no hi havia mitjans audiovisuals de masses com hui en dia. Així doncs, ni "embolicà la troca" malgrat els crits de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! -quina és la relació entre una cosa i l'altra?-, ni les seues paraules eren confusionàries. No ho eren , clar, si es miren amb els ulls de 1920 i no amb els de 1988, que és el que va fer Gabriel Garcia Frasquet, jutjant la unitat de la llengua com un fet indiscutible, puix no debades en la seua època esta consideració estava molt més consolidada.

Doncs això passa de continu en la nostra professió i sembla mentida que hi haja tants i tants historiadors que no tracten de desenvolupar l'empatia en les seues investigacions. No fer-ho condueix a la mala història i el veritable drama d'això és que, com també deia ahir l'hispanista anglés John H. Elliot, la mala història condueix a una mala política. Inversament, la bona història és totalment necessària per a fer bones polítiques. És a dir, que com millors historiadors tinga un país, millors polítics tindrà. I en tot este procés l'empatia, com hem vist, és fonamental, ja que és un dels requeriments cabdals per a fer bona història, això és, per a comprendre els processos històrics i que esta comprensió ens puga guiar en el nostre futur. Empatia, bona història i bona política, a tall de Todorov, Sereny, Guimerà i Elliott. Però la realitat és que jo volia parlar d'un altre fet relacionat amb Àngel Guimerà i la ciutat de València. En el proper post serà...

Un València CF aspre i lliguer

J.R. March et alii, Bronco y liguero. Las 6 ligas del Valencia CF, L'Oronella, 2012

A mon pare. El culpable de tot. Així comença Bronco y liguero. Las 6 Ligas del Valencia CF. I és que, no debades, molts de nosaltres som aficionats del València perquè ho hem mamat a casa, des de ben menuts, anant al Mestalla cada dos setmanes o de quan en quan, posant-nos cara a la tele els dissabtes o els dimecres per la nit, romanent enganxats a la ràdio -des de casa o el cotxe- els diumenges per la vesprada. I a colp de derrotes frustrants o humiliants, de furts arbitrals i de reiterats menyspreus mediàtics. Però, també, evidentment, a base d'alegries i d'il·lusions compartides, això és, a base d'èxits, de triomfs i de victòries en els torneigs més importants de la competició futbolística: copes, recopes, fèries, uefes, i, sobretot, lligues, el campionat estatal, el campionat de la regularitat, el campionat més difícil juntament amb l'anhelada -des de la desesperança i l'enyorança- Champions League. 

Doncs així comença l'obra de José Ricardo March, un dels nostres, un valencianista fins a la medul·la -abstingueu-vos els d'altres equips! Una obra coral que ja ha sigut tot un èxit de vendes -en la seua primera aparició en els quioscs valencians, de la mà de l'editorial L'Oronella i el diari Superdeporte, el 6 d'octubre passat. L'estructura és senzilla, però funciona a la perfecció, com l'engranatge d'un rellotge suís: una introducció sobre el significat d'"aspre" (bronco), la qualitat principal que ha fet triomfar històricament el València, i un capítol sobre els orígens de l'equip i sobre cada campionat que va representar un triomf lliguer, acompanyats d'una ressemblança de la principal figura d'aquell any i d'un relat confeccionat per algun autor convidat: Vicente Cuenca, Vicent Molins, José Lizondo, Toni Sabater, Rafa Lahuerta, Rafa Lupión i Vicent Chilet.

Tots ells, el text principal de March i els relats, tenen una cosa en comú: la qualitat literària i el gust per la memòria, per covar-la, per protegir-la, per arrecerar-la, per alimentar-la i projectar-la cap al futur. Tot un goig per als aficionats al València i a la bona literatura i l'epopeia lírica. El mateix March -més ressonàncies líriques no podia tindre el seu cognom!- ho afirma al bell començament: Hacer memoria [...] y (re)vivir, a través de la ficción literaria, los años en los que fuimos los mejores. Un apetitoso aperitivo para abrir boca a los triunfos que están por venir. Quant a la literatura i l'epopeia, suren per tot el llibre. Ací un primer tast: Cierren los ojos e imaginen el escenario. Septiembre de 1941. Un grupo de jóvenes, llenos de brío y ansiosos por salir del fango de la postguerra. Un estadio nuevo, reconstruido tras servir como campo de reclutamiento, abastecimiento y concentración de presos. Y una afición rota por el dolor que busca el único consuelo posible al desgarro bélico en un futbol primitivo, furioso, popular y combativo. 

O un altre: Fue, en esencia, una máquina de fútbol, un grupo destinado a demostrar que, más allá de legañas, frío y miseria, era posible ser feliz en la Valencia de la postguerra. Al menos en Mestalla. O un altre: Sostengo que los momentos decisivos de nuestras vidas se inician sin que exista una conciencia activa que nos advierta que estamos a punto de entrar en un camino que lo va a cambiar todo. O un altre: Aquel gentil tendero moldeó la imbatibilidad hasta convertirla en constumbre entonando pro primera vez el "Buenos días, venimos a molestar". O un altre: Yo no soy de misas, yo soy del Valencia [...] Sólo me gusta más que el fútbol la expectativa de ver fútbol. O un altre: Y entonces llegó Di Stefano con su verbo parco en palabras y rico en gruñidos, capaz de poner en su sitio a cualquiera, ya fuera un novato o un curtido veterano, con solo mascullar una casi inaudible sentencia. O un altre: Si había que parir en Mestalla se paría. Y punto [...] Me pasé 9 meses en el corazón de un título que fue para siempre el relato de una infancia, el eco de unos días felices, la única liga que pudimos compartir mi padre y yo.

O un altre darrer: Vista desde fuera,la exigencia de la afición del Valencia raya la crueldad [...] No hay generación de valencianistas que no haya visto a su equipo como el mejor, del mismo modo que han acabado sucumbiendo a la frustración posterior de no dar continuidad a esas alegrías puntuales [...] Esos desengaños conducen a la grada a esa reivindicación amarga [...] Es sobre la base volcánica de ese inconformismo en el que cada Valencia acaba obrando el pequeño milagro [...] recordando a nuestros jugadores que, de vez en cuando, no hubo escudo más grande que el del murciélago. Com veieu, si eres valencianista, t'agrada el futbol i la literatura, este llibre és tot un goig per als sentits. L'únic retret, també des de la "reivindicació amarga" i "l'inconformisme", és que només en puguem disposar de la versió en castellà, especialment venint d'una editorial com L'Oronella que es reclama promotora de la llengua, la cultura i la identitat valencianes. Una decisió economicista, supose, però que podria haver-se evitat, si més no, amb una doble edició amb la qual els compradors haguérem triat la llengua del llibre que compràvem.

En tot cas, amb els tasts que vos he posat, podeu imaginar quina mena de llibre és. Un llibre per a rememorar els èxits del València. Un llibre per a fer valencianisme futbolístic. I un llibre per a gaudir de la bona literatura. Si sou del València CF, no hi ha excusa per a no tindre'l en casa, i demà tindreu novament l'oportunitat d'adquirir-lo a tots els quioscs valencians, juntament amb el Superdeporte, al preu conjunt de 9,75 euros.