"Fret de collons"

Sembla que comença a arribar el que
a esta gelateria de la ciutat d'Alacant en deien fret de collons.

La vila d'Alacant en 1367 (II)

Els estralls de la guerra

Com vaig explicar en l'anterior post els habitants de la vila d'Alacant encara patien en 1367 les conseqüències de la guerra oberta entre els monarques de Castella i d'Aragó des de 1356. Aquell mateix any, en les Corts valencianes celebrades pel febrer a Castelló de la Plana, els síndics alacantins recordaven el saqueig de la vila en 1364 i explicaven que havia quedat buida després de la mort, segrest, fugida o vagareig indigent de la major part dels seus habitants:

Quan la dita vila fou entrada a espasa fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo regne de Granada qui se'n portaren moros, que aquelles poques persones que·s salvaren [...] isqueren en camissa nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte.

Amb tot, per tal de no perdre el control total del sud del regne, Pere el Cerimoniós havia ordenat als antics habitants d'Alacant, per manament e prechs, que tornaren a la vila, tot i que després de les tribulacions e destruccions que diverses vegades e en diversos temps havien patit continuava quasi deserta, que no·y són a present LX pobladors. De 1.000 a 60 pobladors: eixe era el balanç de la guerra per a Alacant. I, de més a més, els 60 que havien tornat continuaven experimentant els atacs dels castellans i dels musulmans, que procedien a fer noves captures:

Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no·y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, en axí que per la poca gent que·y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que·y són tornades.

Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defensar-se ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament anaven aconseguint dia a dia:

En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat senyor e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió.

Cal dir, en tot cas, que estos escenaris dantescos conformen un lloc comú en les descripcions realitzades pels diversos síndics municipals a l'hora de guanyar les gràcies reials. Tanmateix, la desestructuració de la vila era innegable, així com el patiment dels seus habitants. L'ordre sobre els plors i els crits de les dones i els xiquets que comentàvem l'altre dia ho confirma. Afortunadament, la majoria de nosaltres no hem conegut els patiments causats per les guerres...


PS: Perdoneu si no conteste els comentaris, però els membres d'Harca hem marxat a Utrecht.

La vila d'Alacant en 1367 (I)

Castell d'Alacant

Primavera de l'any 1367. Feia més de 10 anys que la guerra havia arribat al sud de les terres valencianes. Era el conflicte més llarg i cruel que es recordava a la governació d'Oriola des de la seua incorporació al regne de València a començaments del segle XIV, després que Jaume II conquerira el regne de Múrcia. De fet, aquella conquesta subjeia en la confrontació oberta pel rei de Castella, que aspirava a reincorporar al seu domini els seus antics territoris. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx havien estat, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs on preferentment s'havien enviat els cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General pagaven per tal de defensar la terra.

Tanmateix, durant l'hivern de 1365 l'abast de l'ofensiva del rei castellà Pere el Cruel superà la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés Pere el Cerimoniós. A l'interior va caure Castellfabib, al sud, després d'un saqueig aterrador, Alacant. Amb tot, uns mesos després uns pocs valents -molt pocs- decidiren tornar a la vila, tot i que aquella continuava sent una zona inestable. Els atacs ocasionals seguien colpejant Alacant i era necessari defensar-la amb totes les forces possibles. Per això, en maig de 1367 el comú de la vila decidí realitzar una petició que encara hui en dia aborrona en llegir-la: demanaren que cada vegada que la vila fos atacada hi romangueren els hòmens però les seues dones i fills pogueren ser traslladats a altres llocs per tal que aquells no s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada pel Cerimoniós:

En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs o molt oppreses los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants), se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs.

En conseqüència, el rei atorgava finalment la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari:

A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses.

El rastre que havia deixat i continuava deixant la guerra era terrorífic. En el proper post observarem com els habitants d'Alacant, per aquell mateix any de 1367, recordaven la destrucció de 1364 i les tribulacions que patien d'anys ençà.

De pesca (VI): Faloco

Tot i que existeix des de fa més de tres anys i mig, farà poc que he descobert el blog de Fabián López, Faloco, subtitulat Xixona life style, i en el post d'ahir m'ha cridat l'atenció que pensara que la primera estrofa de "La manta al coll" -les xicones de Xixona s'han comprat una romana- s'adaptava localment a cada poble valencià. S'ha dut una sorpresa ben agradable en comprovar que no és així i, alhora, aporta un document ben interessant sobre la força de la cançó a la ciutat d'Alacant, un vídeo en què ell i uns amics l'ensenyen a unes alacantines que no la sabien i volien aprendre-la al llarg d'estes mateixes fogueres que tot just acaben de finalitzar:

Paga la pena pegar-li una ullada, especialment si voleu saber coses sobre l'Almarx de Mora, la misteriosa habitació número 6 del Bar Stop de Xixona, el naixement de la Font de Bugaia, la faena de "fer caixons", les històries del pantà de Tibi, el parlar (tenir, poualet, com poïa ser...), les expressions i el lèxic xixonencs, la Carrasqueta, la polèmica de les banderetes i les festes de Xixona, i molts altres aspectes de la vida xixonenca que troben ressò al blog de Faloco.