Banquers fraudulents: sempre han tingut impunitat total?

Ahir vaig escriure al blog d'Harca un post que crec que vos pot interessar, ja que tracta sobre l'edat mitjana però és, alhora, ben actual. En concret, aborda comparativament la qüestió dels financers que actuen de forma inepta o fraudulenta i acaben per eixir-ne indemnes en l'actualitat. Passava el mateix en època medieval? Ací vos transcric el que hi vaig escriure.

Banquers de començaments del segle XIV, comptant, feliços, els seus diners  

A l'edat mitjana europea també hi havia bancs, encara que no tingueren oficines per tot arreu, amb un rètol anunciant una marca comercial disposada a oferir bons interessos, una vaixella o un joc de paelles pel simple fet d'ingressar la nòmina o uns diners a llarg termini. Es tractava per contra, de particulars instal·lats en les grans ciutats que aproximadament des del segle XIII es dedicaven a fer tres tipus d'operacions financeres bàsiques: acceptar dipòsits de diners (per garantir-ne la seguretat a canvi d'una comissió), canviar els diferents tipus de moneda que corrien pels diversos territoris del món conegut (quedant-se'n, també, una comissió) i realitzar préstecs als que necessitaven de liquiditat urgent (cobrant uns interessos que podien arribar fàcilment al 20%). A més a més, també realitzaven altres operacions econòmiques en nom dels seus clients, com ara cobrar rendes, pagar deutes (domiciliacions al cap i a la fi) o cobrir descoberts, i tenien la seua pròpia borsa de negocis, ja que invertien tant els diners que tenien en dipòsit com els propis en altres afers, com per exemple les comandes mercantils, l'adquisició de terres o la compra de deute públic.

Per tant, més o menys eren banquers com els entenem hui en dia, tot i que amb un volum de negocis i una complexitat molt menor a la de qualsevol banca o caixa d'estalvis actual. En relació amb això, no obstant, hi havia una altra diferència fonamental: quan feien fallida, els banquers de l'edat mitjana es quedaven sense un xavo, havien de pegar a fugir o, fins i tot, eren ajusticiats. Per al cas del regne de València tenim nombrosos casos documentats gràcies als estudis de Juan Vicente García Marsilla. Per exemple, sabem que de la cinquantena de banquers que estava en actiu en la ciutat de València entre 1290 i 1325 feren fallida fins a set, no per "furtar" diners, sinó, generalment, per un excés d'ambició, ja que realitzaren inversions massa arriscades i perderen els dipòsits dels seus clients. És a dir, la mala praxi, combinada amb les conjuntures canviants d'un món com el medieval sotmés a guerres constants, provocà que determinats banquers s'hagueren de declarar en fallida, moment en què es procedia a repartir entre els seus clients la fiança que havien deixat davant el Justícia de València en el moment d'iniciar el seu negoci -normalment 1.000 marcs de plata-, així com la resta del seu patrimoni. Si això no bastava per a retornar els diners dipositats, havien de ser jutjats i podien ser condemnats, fins i tot, a la pena de mort. 

És per això que molts fugien de la ciutat, com sembla que va fer el banquer o canvista (que així els anomenaven en l'època per la seua tasca primigènia de canviar monedes) Arnau Ferrer, ja que els seus creditors reclamaren la seua cerca i captura al Justícia de València en 1299. Ferrer havia estat un dels financers més actius de la capital durant les dècades de 1280 i 1290, arribant a ser el principal banquer en la ciutat del rei Jaume II, el que no impedí la seua bancarrota. El mateix any caigué Ponç Fibla, devent una enorme quantitat -que actualment podria equivaldre a mig milió d'euros-, de manera que, com a mètode per a evitar ser jutjat per la justícia civil, es tonsurà i al·legà pertànyer a l'Església. Un poc més tard, en 1306, Bernat de Llémena i Bartomeu de Llagostera foren els que hagueren de tancar i deu anys després, en 1316, li tocà el torn a Francesc de Pals, la fallida del qual, segons el procés judicial conservat, afectà a 73 clients diferents. No debades, sabem que hi hagué un moment en què Pals hagué de refugiar-se en el monestir de Sant Vicent de la Roqueta, fins a on el perseguiren els seus creditors enfurismats. Finalment, entre 1324 i 1325 plegaren i es declararen insolvents Pere Ciriol i Francesc Planell, que era fill d'un dels principals banquers de la València de començaments del segle XIV -membre del govern municipal en repetides ocasions durant aquella època. Planell, com Ciriol, pegà a fugir i sa mare hagué de vendre totes les seues propietats en el terme de Benimaclet, on residien, per a poder ajudar-lo. 

Tot plegat, doncs, el risc que assumien els banquers era un risc veritable. Alguns es feren enormement rics i fundaren llinatges que perduraren al llarg dels segles com en el cas d'Arnau de Valleriola, un dels principals financers de la segona meitat del segle XIV, de la dinastia del qual encara es conserven nombroses petjades en la ciutat de València: el seu propi sepulcre funerari al Museu de Belles Arts, el carrer de Valeriola (el cognom perdé la "ll" pel camí), el palau de Joan de Valeriola, el palau dels Valeriola o el palau dels Català de Valeriola. D'altres, en canvi, no saberen o no pogueren reeixir en l'ofici de banquer i ho pagaren car, amb la ruïna i l'exili. Alguns, fins i tot, amb la seua vida, com el banquer de Barcelona Francesc de Castelló, que es declarà en fallida en 1360 i acabà sent ajusticiat. En el segle XXI, per contra, tot ha canviat: els financers fraudulents tenen impunitat total. S'enriqueixen amb els negocis dels seus clients en època de bonança econòmica, però quan arriba una crisi no es veuen ni mínimament afectats en el seu patrimoni, sinó que, per contra, són els mateixos clients i el conjunt de la societat els que han de pagar per les seues males arts. És això just? Caldrà tornar, ni que siga per una vegada, de forma excepcional, a la justícia del segle XIV? En este cas, si més no, sembla que era molt més lògica i racional que la nostra...

La reivindicació d'un "Banc de València" en 1857

Un trist destí per al poder financer valencià

Comentava l'altre dia l'economista Aurelio Martínez que: todas las comunidades, al menos en un primer momento, han conseguido salvar sus sistemas financieros, salvo la valenciana. Por algo será. I, perduts el Banc de València, Bancaixa i la CAM, també explicava les conseqüències de la desfeta del nostre sistema financer: lo que me decía el otro día un empresario: para un préstamo de 12.000 euros ahora tenía que tener la autorización de Madrid. Además, las comunidades que pierden a sus empresas importantes están perdiendo capital humano que será irrecuperable. Desaparece un segmento de alto valor añadido. La sociedad se habrá empobrecido y Valencia, en ese contexto, tendrá una oferta más reducida que otras comunidades en el segmento más cualificado. Quasi res, porta el paperet. I és que en un tres i no res s'ha llançat a perdre una de les claus nuclears del creixement socioeconòmic valencià del segle XX.

No debades, l'aspiració a tindre un poder financer valencià ve de lluny, de molt lluny. Es pot comprovar, per exemple, a les planes de la revista "El pensamiento de Valencia", el mitjà d'expressió del carlisme neocatolicista i reaccionari encapçalat per Antoni Aparisi i Guijarro. En concret, en 1857 el Govern Central autoritzà al Banc d'Espanya a obrir una sucursal a València, menyspreant les peticions dels burgesos valencians, que demanaven autorització per a establir un banc propi, amb diners i interessos valencians, segons havien fet altres ciutats com Barcelona, Bilbao o Saragossa. Així es comentava la qüestió a "El pensamiento de Valencia" quan encara no es coneixia la resolució de l'afer: Ha vuelto a agitarse en esta capital la cuestión del Banco. Creemos interpretar el pensamiento de Valencia si decimos que la fundación es una necesidad reconocida por todos, y el que sean valencianos sus fundadores, un deseo. Però, una vegada coneguda la decisió del govern espanyol, la reacció no es féu esperar, primer en boca del mateix Aparisi i Guijarro, en defensa de la seua "pàtria valenciana":

Acabamos de saber, que, según anuncia el telégrafo, la cuestión del Banco se ha resuelto en favor del de España. [...] Sentimos que el Banco de España se moleste en venir á Valencia; creíamos nosotros que los valencianos se bastaban y sobraban para establecer un Banco, para fomentar sus intereses, para "cuidar de su casa". Por lo visto no sirven para esto; valen sin duda mas los catalanes, los bilbaínos, los zaragozanos, etc. Nos dá el corazón, que esta cuestión que parece resuelta, volverá á suscitarse. Entonces y siempre, hijos de Valencia, defenderemos los intereses y la dignidad de esta amada patria.

Posteriorment fou Miquel Vicente Almazán qui escrigué un article titulat "El Banco de Valencia" en què afirmava que, tot i estimar a Espanya, estimamos mas si cabe á Valencia, y por lo mismo nos interesaremos privilegiadamente en su prosperidad. Així, afirmava que entre las varias mejoras que se proyectan en nuestro país [el valencià], la mas interesante, la mas popular, es sin disputa la de un Banco de emisión y descuento. No debades, la seua creació era una necesidad que sienten, proclaman, y desean ver todos cuanto antes satisfecha. Per això trobava inaudita la decisió del govern espanyol i l'atribuïa al centralisme irracional que el guiava: ¿por qué causa, pues, se desoyó la pretensión de los comerciantes de Valencia? No acertamos á esplicarla. Solo en un pais donde la centralización administrativa se haya absurdamente exagerada, pudiera acontecer que el gobierno presentase obstáculos á la egecucion de útiles proyectos que nada cuestan al Estado. Alhora, eixa mateixa centralització es transformava en una injusta distribució de les aportacions fiscals, que perjudicava els valencians:

Solo en un pais donde todo ande trastornado, pudiera acontecer que se impusiesen contribuciones á una provincia considerándola de primera clase, al propio tiempo que se le negaran los medios de acrecentar su prosperidad, medios que, á otros que pagan menos, se concedieron. ¿Nos encontraríamos en tan triste situación los valencianos? 

D'una altra banda, Vicente Almazán justificava la plena necessitat d'un banc propi, ja que: no es posible ir adelante sin uno ó mas establecimientos de crédito, porque, sin ellos, el comercio, la industria, la misma agricultura habían de estacionarse necesariamente. Ésto lo ven con toda claridad los valencianos, y de aquí ese clamoreo, ese continuo repetir la palabra Banco. A més a més: un comerciante de Valencia, con las mismas necesidades de crédito que los de otras provincias donde hay Banco, no encuentra medios para llenarlas... tiene, hablando con propiedad, que mendigar los ausilios parciales del favor ó de la usura. Però una sucursal del Banc d'Espanya no serviria per a omplir eixe buit, ja que hi havia dos qüestions clau. En primer lloc: el de España vendrá á establecer sucursal en Valencia; pero ¿satisfará las necesidades del pais [valencià]? I, en segon lloc: ¿consentirían los valencianos que estraños se aprovecháran de las utilidades á que piensan ellos, y no sin razón, tener mejor derecho, y tratándose ademas de operaciones en las cuales pueden garantirse mútuamente y á su satisfacción?

La resposta a la segona pregunta era clara: No: desde luego anunciamos que, si no consiguen establecer Banco propio, que si se establece en Valencia sucursal del de España, es posible, diremos mas, casi cierto, que se formará una sociedad de crédito, y en lucha con ella, no podrá subsistir el sucursal por largo tiempo. És a dir, que es plantejava la "guerra" al Banc d'Espanya: si s'establia a València impedint la creació d'un banc autòcton, els valencians fundarien una societat de crèdit pròpia -que sí que estaven permeses- bo i amenaçant el futur de la sucursal provinent de Madrid. La voluntat de tindre un poder financer valencià era ben clara: No hay que dudarlo; Valencia prospera, necesita un Banco y lo quiere suyo, fundado y sostenido por sus propios capitales. ¿Será posible que se desatienda tan natural y justa petición? ¿Será posible que quede desairada en este asunto la opinión pública, el deseo general de Valencia?

Doncs així va ser i en 1858 s'establí la sucursal del Banc d'Espanya a València, ignorant les peticions de la societat valenciana, davant la qual cosa, com advertien des de "El pensamiento de Valencia", es creà la Societat de Crèdit Valencià. Aquell va ser un dels primers antecedents d'un sistema financer autòcton, encara que el Banc de València pròpiament dit no es fundaria fins a 1900 (i passaria a ser de capital valencià en 1927). Com veieu, però, la cosa no ha canviat tant pel que fa al termes del debat. Ara, però, hi ha hagut un canvi important: han sigut les mateixes classes dirigents valencianes les que, amb la seua curtesa de mires, han donat per bo les molletes que els donaven des de Madrid i han malbaratat el poder autonòmic que per fi hem tingut. O recuperem l'esperit reivindicatiu que històricament ha tingut una part important de la dreta valenciana o continuarem de mal en pitjor. Per acabar, només recordaré les paraules amb les quals el reaccionari Miquel Vicente Almazán finalitzava en 1857 el seu article sobre el Banc de València: Somos valencianos, amamos á nuestro pais; ¿cómo fuera posible que no alentásemos á los que por su bien se interesan? 

La Caixa Popular

La Caixa Popular, una entitat valenciana. Ací, l'horari de totes les oficines

"Som una entitat valenciana". Són les paraules que figuren en un cartell a les portes de l'oficina que la Caixa Popular té al carrer Músic Ginés de la ciutat de València. I, com a tal, davant l'absorció de Bancaixa per part de Caja Madrid, cap allà he anat transferint els meus estalvis en els darrers temps. Esta mateixa setmana he tancat el compte que supose que ara pertanyia a Bankia i d'ací poc faré el mateix amb el que encara tinc a La Caixa, Caixabank o com es diga ara. I és que l'únic problema que he trobat amb la Caixa Popular és l'escàs nombre d'oficines que tenen a Barcelona: únicament 6 en tota la ciutat i prou allunyades de la Barceloneta, el que m'hi impedia operar amb normalitat. Quant a la resta, en canvi, tot són avantatges i per això, com que abandonaré la capital catalana en breu (encara no sé per a parar a on), preferisc concentrar totes les meues operacions en la mateixa Caixa Popular: menys comissions per transferències, menys comissions per descoberts, atenció en valencià, comptes en línia, oficines obertes totes les vesprades i tots els dissabtes (!), col·laboració amb una entitat cooperativa i una completa xarxa d'oficines al País Valencià i al conjunt d'Espanya (excepte a Catalunya, les Balears, Galícia i Astúries).

Concretament, com resava el cartell esmentat, la Caixa Popular està exclusivament implantada a terres valencianes, amb una desena d'oficines a la ciutat de València i una cinquantena a les comarques del Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l'Horta, la Ribera, la Safor, la Costera i la Vall d'Albaida (de Sagunt a Ontinyent). No obstant això, com que forma part del Grupo Caja Rural, que aglutina caixes de tot l'Estat en forma de banca federada (mantenint cadascuna la seua pròpia autonomia), s'hi pot operar a moltes altres entitats com si foren la mateixa Caixa Popular, sense cap mena de problemes. Així, pel que fa al territori valencià, es compta amb la nombrosa xarxa de Ruralcaja (ara Grup CRM), que té més de 60 punts d'atenció a la ciutat de València, vora 25 a la de Castelló de la Plana i una quinzena a la d'Alacant, o amb les oficines de moltes altres caixes rurals locals, com les de Vila-real, Vinaròs, Borriana, Almassora, Benicarló, Almenara, Onda, Vilafamés, Torrent, Algemesí, Albal, Xest, Alginet, Alcúdia, Altea, Callosa, etc. Igualment, a la resta d'Espanya es pot operar en altres Cajas Rurales, com les de Navarra, Aragón, Teruel, Multicaja, del Sur, Granada, Jaén, Córdoba, Ciudad Real, Albacete, Cuenca, Extremadura, Burgos, Salamanca, Soria, Zamora o el Banco Cooperativo Español.

Desconec les condicions de totes estes entitats que formen part del Grupo Caja Rural, però supose que, pel seu caire cooperatiu i per ser encara caixes, seran tan bones com les de la mateixa Caixa Popular. Jo no puc estar més content. No sent que m'estan intentant cisar a cada pas, tenen una atenció realment personalitzada i promouen tota una sèrie d'iniciatives de les quals et pots sentir ben orgullós: donen relacions preferencials a un bon nombre de cooperatives associades, financen anualment diversos projectes de desenvolupament, patrocinen escoles, clubs i competicions de pilota valenciana, col·laboren amb la Fundació Scout Sant Jordi, i atorguen ajudes i premis per a associacions, cooperatives, programes d'innovació pedagògica, etc. A més a més, encara que siga anecdòtic, de tant en tant realitzen obsequis, ja siga a través del sorteig d'unes maletes o del regal de llavors de tomaca donades per l'associació Slow Food. En definitiva, que m'alegre molt i molt d'haver passat a formar part de la Caixa Popular, no només pels seus avantatges financers, sinó també pel seu arrelament a la terra que l'ha vist nàixer. El següent pas, segurament, serà demanar una targeta de crèdit Compromís pel valencià, que cedeix el 0,7% de l'import de les compres a Escola Valenciana. Com ja vaig dir fa un any, sembla molt millor que els nostres diners es gestionen des de Paterna que des del passeig de la Castellana de Madrid. Ja sabeu!