Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana.
diumenge, 31 de desembre del 2006
Pareguts raonables (I)
dissabte, 30 de desembre del 2006
Colla de farsants?
També he descobert el programa Extreme Makeover, traduït al castellà com Cambio Radical, on algun lleig o lletja (de vegades suposat) se sotmet a diverses operacions (rinoplàstia, lifting, abdominoplàstia, mentoplàstia, liposucció, implants dentals, implants de pèl, peelings, etc.) i acaba tenint una cara-cartró impressionant davant el goig i cridòria dels seus familiars i amics. Fa por, però ahí que estava jo veient-ho.
Finalment, ja en els canals generalistes he pogut observar, a trossos i mossos, com avança l'imperi del misteri d'Íker Jiménez. Conec gent que veu el programa perquè li diverteix la seua manera de vendre'ns la moto tot i que no se'n creu ni pruna, però també conec altra gent que desgraciadament creu en estes coses i li té una mena de respecte per la seua "rigorositat" en el tractament d'allò paranormal. Ahir vaig poder sentir també el seu programa de ràdio i certament ell i el seu equip són meravellosos en crear climes misteriosos, amb uns calificatius adequats i minuciosos com si d'una novel·la de Poe es tractara, amb indicis casuals en el moment oportú o terribles sensacions en llocs suggestius. Uns artistes, uns "farsants amb gràcia" com diu el crític David Broc, com aquells que venien xarops miraculosos al salvatge Oest nord-americà. Llibres d'un únic exemplar al món que troben en una llibreria qualsevol d'un petit poble de la muntanya, bolígrafs que cauen assenyalant certs registres que no s'havien mirat, monges caritatives que acullen i donen la clau als laboriosos i cansats periodistes, etc. El més trist és que científics amb títols, investigadors reconeguts per la comunitat acadèmica (historiadors de l'art, arquitectes, metges, etc.), es presten a donar "rigorositat" a estes "profundes" recerques, tot embolicant la troca, llevant clarividència a les investigacions científiques i confonent el personal.
I és que moltes vegades la "conxorxa" és recolzada per megaproduccions internacionals, com la que van passar i "analitzar" el dia de Nadal, The Exodus decoded, un documental dirigit pel jueu canadenc Simcha Jacobovici que tracta de demostrar que els fets narrats a l'Èxode, el segon llibre del Pentateuc (l'esclavitud del poble hebreu, les plagues d'Egipte, la travessia pel desert guiats per Moisés, les taules de la llei, l'arca de l'aliança, els 10 manaments, i, per fi, la terra promesa d'Israel per al poble elegit de Déu), van ser verídics. El documental ha estat produït per James Cameron (el de Titanic entre d'altres) i, evidentment, amaga (o no tant) els interessos de jueus i sectes cristianes per demostrar que allò narrat a la Bíblia és vertader, incloent les suposades traves posades pels musulmans per amagar-ho (si no pagues els permisos a Egipte i inclous la visió d'almenys un arqueòleg de la zona és normal que no et deixen filmar a zones arqueològiques; no és qüestió d'amagar res). Li passa una mica com a les teories de Bilbeny, les quals ja vaig tractar de criticar al blog d'Esclafamuntanyes: certes coses són versemblants però la teoria sencera en si ha de pressuposar massa coses (i massa males voluntats) per ser sostenible; a més, són teories polítiques de finalitats simples, bastant allunyades dels interessos reals de la historiografia. No diré més que la pregunta i resposta final del documental: "va ser l'Èxode un esdeveniment de la natura o va obrar en ell la mà de Déu? Deixarem que l'espectador decidisca". El que faria jo amb els diners invertits en eixe documental per explicar la conquesta i colonització de les terres andalusines que formarien Aragó, Catalunya, Balears, València i Múrcia... Ens falten departaments de comunicació i d'atracció de capital als historiadors nostrats...
Tot plegat, misteris que han copat la programació de Cuatro, aquella cadena inicialment "seriosa" que ràpidament ha derivat cap a un Channel nº 4 frívol i escabrós, uns matins de García Campoy totalment roses i un Gabilondo diluit. De fet, sembla que la cadena s'ha rendit al faener Íker Jiménez i el trau fins i tot en els especials de Disney per parlar de la misteriosa silueta de Mickey Mouse que apareix en totes bandes com una enigmàtica senyal. Però moltes anècdotes i històries són tan increïbles que passa com amb el PP després de mentir en l'11-M: després ja no et pots creure res, almenys de les mateixes persones. I, si no, mireu este impagable vídeo del Gran Wyoming, que té ferotges crítiques al Youtube per clavar-se amb l'idolatrat Jiménez:
O sobretot el cas d'Istotxnikov, "un cosmonauta rus que la Unió Soviètica va voler apartar de la Història" segons Íker Jiménez i el seu investigador Gerardo Peláez, la història del qual es tractava, irrisòriament, d'un muntatge creat i exposat pel fotògraf català Joan Fontcuberta.
En tot cas, s'hi crega o no, amb Íker es poden disfrutar de casos com el del fantasma del Palau de la Generalitat, detectat segurament els dies en què s'hi acosten Alfonso Rus o Eduardo Zaplana per allí. És l'enigmàtica clau que els falta...
dilluns, 25 de desembre del 2006
La nit de Nadal
Doncs bé, en engegar la televisió, conforme es veia el comiat de la missa de Nadal de Benet XVI apareixia la mascareta de Cine Club per donar pas a la pel·lícula. Evidentment no sé qui va ser el responsable de la seua programació, però sembla que hi havia una clara intenció d'enllaçar un fet amb un altre: el film tracta sobre la vida d'un sacerdot nord-americà que arriba a cardenal després d'haver superat pels fets les injustícies i contradiccions de la jerarquia eclesiàstica catòlica, com ara en el cas de la seua tebiesa contra el nazisme a Europa o el racisme als Estats Units d'Amèrica, però sense enfrontar-se fortament a ella per finalment formar-hi part amb el seu ascens al cardenalat. És a dir, com en quasi totes les obres de Preminger, els actes bondadosos de les persones conviuen amb els seus mateixos actes roïns o injustos; al cap i a la fi, som pura contradicció i ningú és del tot bo ni del tot malvat.
Era doncs un missatge socialista redemptor cap a l'Església de dia de Nadal: no ens agrades però reconeixem que fas moltes coses bones? O, contràriament, era un missatge socialista incisiu contra l'Església malgrat ser dia de Nadal: tot i haver-hi algunes persones amb bona intenció no teniu més solució que la destrucció total? Segurament no era ni una cosa ni l'altra i probablement els programadors van pensar "què posem després de la missa?" i va respondre algú "Una de rectors i va que xuta..."
dimarts, 19 de desembre del 2006
Seychelles, quin paradís!
La república es declarà independent de la Gran Bretanya el1976 i des de 1977 fins a 2004 el seu president va ser el populista Albert René, arribat al poder a través d'un colp d'estat. En 1979 instaurà el seu partit polític com a únic, el Partit Progressista del Poble de Seychelles, i així i tot convocà eleccions en 1984 i 1989, que evidentment guanyà. Tanmateix, el 1993, davant la pressió interna i de la comunitat internacional, procedí a una obertura del sistema polític i continuà guanyant les eleccions democràtiques amb més del 65% dels vots. En 2001 el seu suport baixà al 54% front el 45% del candidat del Partit Nacional de Seychelles, que al·legà frau electoral. En 2004, el president, de 70 anys, després de quasi 30 al poder i sembla que afectat per una malaltia, traspassà els poders al seu vicepresident.
El més particular del seu mandat ha estat el sistema econòmic desenvolupat: l'Estat dirigeix quasi absolutament l'economia, aportant més del 50% del Producte Interior Brut i controlant les llicències d'importació de béns i servicis, bo i redistribuint-los. D'altra banda, una política de baixa pressió fiscal i d'encobriment de la procedència de les divises estrangeres han atret capitals fugitius de tot el món. De fet, en 1995 l'Acta de Desenvolupament Econòmic donà immunitat de tota extradició als estrangers i de confiscació dels seus béns, tot i que hagué de ser derogada finalment per la pressió de Gran Bretanya. Tanmateix, comprar la nacionalitat seychelliana és relativament barat: 25.000 dòlars. I els ciutadans seychellians rarament són extraditats.
Així Seychelles ha arribat a ser l'estat amb la renda per càpita i l'Índex de Desenvolupament Humà més alts de l'Àfrica sudsahariana, però a costa de ser un d'eixos paradisos fiscals que els països de l'OCDE pressionen amb tanta tibiesa. Al cap i a la fi, si no eres tan parat com Mayte Zaldívar, és rendible anar a un paradís fiscal: platja, pocs impostos i res d'extradicions. No seria una bona manera de lluitar contra el crim organitzat i el frau fiscal als nostres països eradicar-los completament? Si voleu participar donar més força a la pressió exercida per l'organització europea ATTAC contra la delinqüència financera i els paradisos fiscals podeu signar ací.
O si preferiu amagar els vostres capitals podeu contactar amb l'Oficina d'Inversió de les Seychelles o comprar un bitllet d'avió a qualsevol d'estos llocs: Anguilla, Antigua i Barbuda, Aruba, Bahamas, Bahrein, Belize, Illes Bermuda, Illes Caiman, Illes Cook, Xipre, Dominica, Gibraltar, Granada, Guernsey, Illa de Man, Jersey, Malta, Illes Maurici, Montserrat, Nauru, Antilles Holandeses, Niue, Samoa, St. Christopher & Nevis, St. Lucia, San Marino, St. Vincent and the Grenadines, Turks & Caicos Islands, US Virgin Islands, Vanatu, etc. I en eixe cas segur que esteu contents de sentir l'himne d'eixe gran petit país: l'Himne seychellià.
dilluns, 18 de desembre del 2006
Quina por
Clàusula final de la carta de poblament atorgada per Alfons II d'Aragó als colons de Villel (Aragó). Febrer de l'any de 1180.
divendres, 15 de desembre del 2006
Llibre dels fets de Jaume I
- Reproducció digital del manuscrit de la Biblioteca Universitària de Barcelona (1343)
- Reproducció digital del manuscrit de la Biblioteca Nacional d'Espanya (s. XV, segons Soldevila)
- Reproducció digital de l'edició de Marià Aguiló (1873)
Però finalment he trobat l'edició més útil a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, precisament la que feia més temps que estava penjada a la xarxa:
- Edició digital (.html) basada en l'edició de Marià Aguiló (1873)
No és una meravella perquè l'ortografia no està normalitzada i hi ha certes errades de transcripció, però facilita la cerca de determinats passatges. En tot cas, he penjat la còpia d'eixa edició en un sol document de word a l'excel·lent servidor gratuït d'Archive.org:
- Llibre dels fets (.doc). Edició digital basada en l'edició de Marià Aguiló (1873)
dijous, 14 de desembre del 2006
dimecres, 13 de desembre del 2006
Sva-Ters en directe a València
dimarts, 12 de desembre del 2006
El moll de l'os
...com la part comestible de fruites que tenen pinyol o clovella:
Però moll encara té més significats etimològicament diferents. També hi tenim el moll que serveix per a facilitar l'embarcament i el desembarcament de persones i mercaderies i, de vegades, de refugi a les naus, que deriva del grec môlos i del llatí moles (com també, per exemple, mola):
I, encara hi ha més molls al món vegetal...:
...i també al món animal, del llatí mullus, el meu moll preferit, :
divendres, 8 de desembre del 2006
L'infant i l'orat diuen la veritat... Adagis 270 anys després (III)
Continue amb la selecció de Carles Ros:
Gòs que lladra, no mocèga.
Gallina vella, fa bon caldo.
Gat nyaulador, jamès bon caçador.
Hostes vindràn, que de casa ens trauràn.
Hon se fa foch ix fum.
Hon no hià sanch, nos fan botifarres.
Lo Cavaller, à la guerra, y el Laurador, à la terra.
La dona qui prèn, sòn cos vèn.
La lletra per lo cul entra.
Lo menester fa fer.
Largues rahons acurten la nit.
Lo qui diu que ja sab prou, lo cap té mes gros que un bou.
Lhoste, com lo peix menut, al cab de tres dies put.
Lo criat questà pagat, té sempre lo braç trencat.
Lo qui sevix à comù, servix à tots, y a ningú.
Lo Laurador tè de estar prop dels qui fa treballar.
Lhome qui lluny và à casar, va enganyat, ò va à enganyar.
La dona qui es ben casada, no té sogra ni cunyada
Los colses no has de possar en taula, pera mentjar.
Lo qui un cove sabrà fer, jà pot dir ques Cistellèr.
La rahó no vol força.
Lo mal entra per lliures, è ix per onces.
Lo manar no vol par.
Los qui casen per amors sempre viuen ab dolors.
Lo peix pera quil mereix, y la ganya pera el gat.
Linfant, y lorat, diuen la veritat.
Lo temps tot ho cura.
Lo quel Metje erra, cobri la terra,
La bona capa, mòlt tapa.
Lo que not ha de aprofitar, deixau anar.
Lamistat no tè preu.
Lo barato es car.
La experiencia, es mare de la sciencia.
La practica trau Mestres.
Lo burro de Arcadia, carregat dor, y mentja palla.
La recayguda, es pitjor que la cayguda.
dimecres, 6 de desembre del 2006
Problemes d'habitatge
Algú s'apunta a la peregrinació?
Via: Jàfer.
dimarts, 5 de desembre del 2006
Darrers descobriments musicals
Vídeo 1, Vídeo 2 (i més al youtube).
- Anímic: Anímic és un grup de música l'estil del qual ningú s'atreveix a definir. En ocasions s'ha dit que naveguen entre un pop suau amb aires folk, encara que això tampoc ajuda massa a fer-se una idea de com sonen. La millor opció, escoltar algun tema, aleshores quedarà patent que la bona música no té estil. Terapia per a nostàlgics d'infàncies perdudes.
Cançó 1, Cançó 2 (i ací podeu baixar les cançons del seu darrer disc sota llicència Creative Commons)
diumenge, 3 de desembre del 2006
Abertzales valencians, no voteu Batasuna (CpPV), voteu PP
- Si voleu cultura obrera (Sólo he sido un obrero que ha terminado el trabajo de un compañero, Rafael Blasco)
- Si voleu anticolonialisme (Intuyo que en la actitud de los sirs y lords ingleses en la UE, que defienden a propietarios franceses, alemanes o ingleses, hay un deje colonialista. [...] No nos merecemos el trato que nos da la UE y tiene un deje colonialista)
- Si voleu defensa de la terra (Ya está bien de considerar piratas a los promotores como malvados personajes de Dickens y de menoscabar el buen nombre de nuestra tierra)
- Si voleu anar contra els rics (Es un conflicto de ricos y pobres. Estoy con los pobres y no me sorprende que el PSOE, por una vez, sea socialista, y no esté con los lords)
- Si voleu ecologisme d'esquerres (No quiero a los promotores satisfechos, los quiero prósperos, honrados y concienciados con el medio ambiente [...] El gobierno de Francisco Camps en medio ambiente en lo que hace al verde es claramente de izquierdas)
- Si voleu intervencionisme (El promotor quiere construir para ganar dinero, pero el político debe encauzar ese ímpetu hacia el bien común)
· Cites extretes de l'entrevista concedida pel conseller Meló d'Alger a Las Provincias
· Post inspirat pel de No cap en cap cap!
· Quina poca vergonya i falta de respecte de la dreta valenciana cap als ciutadans valencians. No coneixen la civilització ni la volen conèixer
dissabte, 2 de desembre del 2006
Ivan_marq (I): La "VI Semana de Estudos Medievais" (Porto)
ENTRE UNA CRÒNICA MAL FETA I UN LLIBRE DE VIATGES BARAT.
En primer lloc cal dir, com en tants altres aspectes, la historiografia medieval portuguesa ha estat quasi desconeguda tant en l’àmbit castellà com en el catalano-aragonés. En els darrers anys, tanmateix, hi ha hagut una gran voluntat dels historiadors lusitans d’estretir vincles amb els de la resta de la península, que donen peu a establir pautes i fenòmens anàlegs. Per exemple, en les grans esdeveniments de la historiografia medieval castellana no han faltat enguany la presència dels principals professors portuguesos i de joves investigadors (als cursos d’Àvila, a les trobades internacionals de Nájera) o, en el cas navarrés, en
Fruit d’aquest interés, vull agrair a
Sens dubte, allò més positiu fou l’excursió que acompanyà el programa, que exemplificà en aquest cas les aportacions de Luís Carlos Amaral i Lúcia Rosas (tots dos de
Les tranquil·les –adjectiu molt preat per aquelles latituds- vetllades nocturnes en els bars de la ciutat, de llum intimista i de conversa íntima, ens van despullar a nosaltres mateixos i també alguns dels introvertits companys de professió portuguesos. I tot això unit a la familiaritat de la llengua, la qual ens ajudà a brindar amb les copes tintades de rubí la nostra última nit. De matí, seguírem la ruta que ens dirigia on el sol estava naixent. Les muralles i les cases senyorials castellanes ens reberen a Ciudad Rodrigo, en el dia de San Andrés. Sota els pòrtics de la plaça major, tastarem les migas, el xoriço i el tresor dels vins que amaguen la seua terra grisenca. Era dia de fira i un trompetista animava l’ambient. La prudència i la panxa plena ens aconsellaren no demanar-li que emulara un homòleg seu de les antípodes que no fa massa ens deixà bocabadats.
Només un breu i crec que necessari comentari: el cas de l'expansió feudal catalana (Catalunya Nova, regne de València i regne de Mallorques) no ha estat tractada i, de fet, si hi hagueren acudit els principals representants del posicionament teòric que per estos llocs és preeminent (vegeu el col·loqui de 2002 El Feudalisme, comptat i debatut -crònica ací-), el desacord hauria estat quasi total. Com ivan_marq deixa caure les posicions de Ruiz de la Peña i de Sesma són inequívoques: Reconquesta i Repoblació. Per ací una nova fornada de medievalistes que ha succeït els Soldevila i companyia creu que és millor conceptualitzar l'expansió feudal a la península ibèrica com un procés de Conquesta i Colonització feudals.
Aquesta mena de tripijocs [...] afavoreix l'elaboració d'un subjecte narratiu historiogràfic comú, la "reconquista" com a procediment de "formació nacional" (M. Barceló). És a dir, el concepte "reconquesta" obeeix a la defensa d'una mena de continuum essencialista en l'esdevenir històric espanyol des de l'antiguitat, segons la seqüència tradicional: Ibers - Hispània romana - Espanya visigoda - Espanya musulmana - Reconquesta - Espanya dels reis catòlics - Espanya moderna. I, per altra banda, resulta obvi que "repoblació" no és més que un calc de "reconquesta" i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d'aquest darrer terme: la pretesa recuperació d'Hispània i la restauració d'un ens nacional preexistent (J. Torró).
Però no es tracta només d'una qüestió de distorsió nacionalista del discurs historiogràfic sinó que l'afany de singularització, d'aïllament dels casos, no permet entendre el problema. Treballs com els de Robert Bartlett posen en evidència la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l'arribada dels europeus a les costes d'Amèrica, l'Àfrica i l'Àsia en els segles XV i XVI (J. Torró). La conquesta d'Al-Andalus no es tracta d'un procés de "recuperació" d'un territori perdut, res tenien a veure la societat visigòtica del segle VII i la societat feudal del segle XI: es tracta d'un procés particular d'expansió de la societat feudal occidental. En definitiva com diu Barceló, de bon grat sembla acceptar-se el cost d'aquesta operació [de la reconquesta]: no entendre. I els historiadors el que pretenem, o almenys això pensava jo, és entendre.
Miquel Barceló, Musulmans i Catalunya, 1999, p. 25 i 26 (Ressenya de Pere Balanyà)
Josep Torró, El naixement d'una colònia, 2006 (1ª ed. 1999), p. 19 i 20
dijous, 30 de novembre del 2006
Com és possible?
Canviar a pitjor?
dimarts, 28 de novembre del 2006
Pseudo-futurologia electoral (II)
Les condicions són les següents:
1. 99 diputats per a les eleccions autonòmiques de 2007
2. Sense modificacions en la barrera del 5% autonòmic (si hi hagués potser ara entrarien UV-LVE o CV per la circumscripció de València) i aplicació normal de la Llei d'Hont.
3. Repartiment dels diputats per circumscripcions (Castelló-25, València-41, Alacant-33) conforme als càlculs realitzats per Víctor Baeta en este article.
El càlcul:
1. Molt i molt arriscat, perquè d'ací a 6 mesos i amb una campanya per davant qui sap què pot passar i com poden anar les coses
2. El PP baixa lleugerament a Castelló (un 3%) i Alacant (2%) pels casos de corrupció i l'especulació urbanística. Es manté i fins i tot puja a València.
3. El PSOE es manté a València i Alacant i repunta a Castelló un 2%.
4. El Compromís pel País Valencià (CPV) obté uns resultats a la baixa, situats en el 10% a les 3 circumscripcions, que en pocs casos igualen la suma de l'Entesa i el Bloc al 2003. A Castelló baixa un 0,5% d'aquella suma, a València un 2% i a Alacant es manté.
5. ERPV, UV-LVE o CV no entren a les Corts, situant-se per baix o per sobre del 3% a alguna circumscripció però en cap cas per sobre del 5% provincial o autonòmic.
| RESULTATS 2003 | RESULTATS 2007 |
CASTELLÓ | PP: 49 % (13) | PP: 46 % (12) |
VALÈNCIA | PP: 47 % (19) | PP: 48 % (21) |
ALACANT | PP: 49,1% (16) | PP: 46,5 % (16) |
TOTAL | PP: 48 | PP: 49 |
Conseqüències:
1. Hi ha majoria d'esquerres, però tremendament ajustada: 50 diputats contra 49 de la dreta. Per una banda, cal destacar que qualsevol petit canvi en el càlcul en qualsevol circumscripció pot decantar la balança cap a l'altre costat, i, per altra banda, que amb un resultat així es dóna peu a possibles "Tamayassos".
2. El PSOE, mantenint bàsicament els resultats, és el gran beneficiat que els vots del BLOC no es perden afavorint el partit guanyador (el PP) per la Llei d'Hont com passava fins ara, és a dir, amb uns percentatges pràcticament iguals als de 2003 guanya 6 diputats (per l'ampliació a 99) però el PP únicament en guanya 1.
3. El CPV no arriba ni als 10 escons repartits. No sé ara quin balla dels seus càlculs. Supose que el cinqué per València, que no sé a qui ha estat "repartit".
Facen joc de nou! Serà Pla el nostre president immediat?
dilluns, 27 de novembre del 2006
És necessari que els socorreu ràpidament...
Quoniam, o filii Dei, si pacem apud vos tenendam et Ecclesiae jura conservanda fideliter sustentare virilius solito polliciti Deo estis, exstat operae pretium ut insuper ad quoddam aliud Dei negotium et vestrum, emendatione deifica nuper vegetati, probitatis vestrae valitudinem versetis, necesse est enim quatinus confratribus vestris in Orientali plaga conversantibus, auxilio vestro jam saepe acclamato indigis accelerato itinere succurratis.
Extracte del discurs del papa Urbà II en el Concili de Clermont (1095) segons el cronista Fulcher de Chartres a De Gesta Francorum et aliorum Hierosolimitanorum.
Europa, efectivament, al llarg dels segles medievals s'expandí cap a l'Est (terres bizantines i musulmanes d'Òrient Pròxim, però també terres baltiques i eslaves de l'Europa oriental), cap a l'Oest (terres cèltiques de la costa europea atlàntica i les Illes Britàniques), i cap al Sud (terres araboberbers de la península ibèrica i l'illa de Sicília). El mateix fenomen que durà a la societat feudal occidental a expandir-se per tot el món sense límit, abordant durant el segle XV els continents africà, asiàtic i americà.
Per més informació a casa nostra:
Miquel Barceló, “Fer colònies i la historiografia catalana”, L’Espill. Segona època, 6 (hivern de 2000)
Robert Bartlett, La formación de la Europa medieval: conquista, civilización y cambio cultural. 950-1350. València: Universitat de València / Granada: Universidad de Granada, 2003.
Antoni Mas
Josep Torró, El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276). Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1999.
Josep Torró, “Jérusalem ou Valence: la première colonie d’Occident“, Annales. Histoire, Sciences sociales, 55 (Setembre-Octubre de 2000)
Josep Torró, "Pour en finir avec la «Reconquête». L’occupation chrétienne d’al-Andalus, la soumission et la disparition des populations musulmanes (XIIe – XIIIe siècle)
dissabte, 25 de novembre del 2006
A propòsit del discurs de Carod
Volem ser, els partits que conformem la majoria, el govern d’un poble que assumeix serenament la seva condició de nació; amb naturalitat, no com un gest d’hostilitat cap a ningú, sinó com una afirmació tranquil·la d’allò que som i que no volem deixar de ser, sense complexos, ni incomoditats, ni ambigüitats.
Discurs de Josep-Lluís Carod-Rovira com a portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el discurs d'investidura del president de la Generalitat de Catalunya. 24 de novembre de 2006
Eixe és el valencianisme que jo somnie per al País Valencià. Un valencianisme que estiga per damunt dels partits, amb un mínim comú denominador clar i ras: símbols, llengua i cultura inclosos, fonamentals i imprescindibles, però sobretot amb el país com a horitzó polític immediat per tots els projectes polítics (per a uns encaixat dins d'Espanya i per altres amb aspiració de formar un Estat propi). Un valencianisme que servisca com a eina política per cohesionar la societat valenciana i gestionar polítiques que veritablement tracten de beneficiar i arribar a la major part de ciutadans que viuen al País Valencià. Serà algun dia possible?
PS: I no crec que la diferenciació entre nació política i nació cultural que fa servir Joan-Francesc Mira siga útil. Nació només hi ha una i és la politicoidentitària, la identitat que es fa política, i la política que fa identitat, és a dir, el nacionalisme, evidentment cimentat sobre una cultura específica, però la cultura per si soles no forma una nació.