He sobreviscut a unes setmanes intenses de treball en què el blog se n'ha ressentit (i continuarà fent-ho), però almenys sembla que està valent la pena. Ara han arribat les vacances de Nadal, estic a València, espere poder assistir a gatxulls diversos ja que ahir no ho vaig poder fer, i, mentrestant, gràcies a un bon veí que accedeix a internet via linksys, puc fer-ho jo de moment i comentar la metàfora de la pel·lícula passada ahir per la nit pel mític Cine Club (Butaca) de La 2.
Es tractava de The Cardinal (1963) d'Otto Preminger. Encara no l'he vista, però el meu interès pel seu director arran de vore Anatomy of a Murder (1959), una de les pel·lícules que estranyament més ha aconseguit divertir-me durant dues hores i mitja, i pels títols de crèdit dissenyats per Saul Bass, han fet que conega ja els detalls i problemes de la gravació amb el "terrible Otto", que va portar pel carrer de l'amargura el protagonista Tom Tryon, així com la part bàsica de l'argument.
Doncs bé, en engegar la televisió, conforme es veia el comiat de la missa de Nadal de Benet XVI apareixia la mascareta de Cine Club per donar pas a la pel·lícula. Evidentment no sé qui va ser el responsable de la seua programació, però sembla que hi havia una clara intenció d'enllaçar un fet amb un altre: el film tracta sobre la vida d'un sacerdot nord-americà que arriba a cardenal després d'haver superat pels fets les injustícies i contradiccions de la jerarquia eclesiàstica catòlica, com ara en el cas de la seua tebiesa contra el nazisme a Europa o el racisme als Estats Units d'Amèrica, però sense enfrontar-se fortament a ella per finalment formar-hi part amb el seu ascens al cardenalat. És a dir, com en quasi totes les obres de Preminger, els actes bondadosos de les persones conviuen amb els seus mateixos actes roïns o injustos; al cap i a la fi, som pura contradicció i ningú és del tot bo ni del tot malvat.
Era doncs un missatge socialista redemptor cap a l'Església de dia de Nadal: no ens agrades però reconeixem que fas moltes coses bones? O, contràriament, era un missatge socialista incisiu contra l'Església malgrat ser dia de Nadal: tot i haver-hi algunes persones amb bona intenció no teniu més solució que la destrucció total? Segurament no era ni una cosa ni l'altra i probablement els programadors van pensar "què posem després de la missa?" i va respondre algú "Una de rectors i va que xuta..."
Doncs bé, en engegar la televisió, conforme es veia el comiat de la missa de Nadal de Benet XVI apareixia la mascareta de Cine Club per donar pas a la pel·lícula. Evidentment no sé qui va ser el responsable de la seua programació, però sembla que hi havia una clara intenció d'enllaçar un fet amb un altre: el film tracta sobre la vida d'un sacerdot nord-americà que arriba a cardenal després d'haver superat pels fets les injustícies i contradiccions de la jerarquia eclesiàstica catòlica, com ara en el cas de la seua tebiesa contra el nazisme a Europa o el racisme als Estats Units d'Amèrica, però sense enfrontar-se fortament a ella per finalment formar-hi part amb el seu ascens al cardenalat. És a dir, com en quasi totes les obres de Preminger, els actes bondadosos de les persones conviuen amb els seus mateixos actes roïns o injustos; al cap i a la fi, som pura contradicció i ningú és del tot bo ni del tot malvat.
Era doncs un missatge socialista redemptor cap a l'Església de dia de Nadal: no ens agrades però reconeixem que fas moltes coses bones? O, contràriament, era un missatge socialista incisiu contra l'Església malgrat ser dia de Nadal: tot i haver-hi algunes persones amb bona intenció no teniu més solució que la destrucció total? Segurament no era ni una cosa ni l'altra i probablement els programadors van pensar "què posem després de la missa?" i va respondre algú "Una de rectors i va que xuta..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada