Alberto Fabra s'assembla a Amador Mohedano, però a qui és realment clavat és al deejay Luis López (llegit a twitter i no és un muntatge):
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana.
dimecres, 27 de juliol del 2011
Fabrades
dimarts, 26 de juliol del 2011
Fabrià o fabrista?
Hui trien Fabra com a nou president de la Generalitat Valenciana. Ja vorem de què va el fabrisme, atés que ni el morerisme ni l'oltrisme ens governen per ara. Sembla difícil que siga pitjor que el que li va precedir, però també ens pensàvem que el campsisme no podia ser pitjor que el zaplanisme i mira on hem acabat...
No és el mateix “fabrià” que “fabrista”. Els grans autors o els intel·lectuals solen formar el primer tipus d’adjectiu, mentre que dels polítics se sol flexionar el segon. “Fabrià” de Pompeu Fabra, “fusterià” de Joan Fuster, “torrentià” de Ferran Torrent vs. “lermista” de Joan Lerma, “zaplanista” d’Eduardo Zaplana o “campsista” de Francisco Camps. Generalment, a un costat hi ha la raó crítica, l’art i les bones maneres de fer, mentre que a l’altre costat trobem el seguidisme, la política i les lluites d’interessos. De fet, hi ha qui, d’una manera o d’una altra, ha xafat els dos terrenys i ha generat adjectius de les dues classes: “llorentià” i “llorentista”, “blasquià” i “blasquista”, “fusterià” i “fusterista”... Els primers reservats a l’obra cultural, els segons als moviments sociopolítics que han produït.
Per tant, a priori serà difícil que el futur president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, genere l’adjectiu “fabrià”. És un polític, no un intel·lectual, i hi haurà “fabristes”, no “fabrians”. Tanmateix, si fera les coses bé, si reduira el deute valencià a nivells raonables sense renunciar al bé comú, si reorientara la despesa pública cap a equipaments, servicis i projectes de trellat, si trobara consensos en tots els àmbits socials, econòmics i culturals, i si tractara de ser el president de tots i no d’uns quants, segurament també acabaríem emprant el mot “fabrià” per a significar les coses ben fetes en política. Tanmateix, probablement això és demanar massa. És difícil que ni Fabra ni cap altre polític siga capaç de reunir tantes voluntats, puix al cap i a la fi són representants d’uns determinats interessos socials i d’unes formes particulars i generalment oposades de veure i entendre la vida. [Continua a la columna de l'Informatiu]
divendres, 22 de juliol del 2011
Cites al Festaborigen
Quan pensava que ja m'havia establert, torna i volta: un nou viatge d'ací cap allà, i la setmana vinent un altre. No em queixaré, que massa sort tinc que són a València. De fet, ahir em vaig poder prendre unes mentiretes a la salut de Camps, que desgraciadament ens ha deixat, i ara estic camí de Benissa, a veure si ens deixem caure pel Festaborigen. La cosa promet, ja que no només el públic serà filmat per un programa d'Antena 3 (el que enguany substituirà Arena mix), sinó que, a més a més, hi ha convocat pel facebook un striptease col·lectiu quan sone "Suavitat Universal" d'Orxata Sound System, al qual s'han apuntat ja vora 200 persones. Fins que no ho veja -més d'un centenar de persones ballant Orxata en conill- no m'ho creuré. Però allí estarem per a comprovar-ho. De moment, conjugant les dos coses, fins i tot s'ha creat un altre grup del facebook, amb el nom "Visc amb la por d'eixir bufat/en pilotes a Antena 3 al Festaborigen 2011". Ja vorem...
dimarts, 19 de juliol del 2011
41.250 euros, això no és res
Una dada molt més que simbòlica: el mateix dia que va ser processat per un possible suborn de la trama Gürtel, el president Camps se n'anà a sopar amb el propietari de la Fórmula 1, Bernie Ecclestone, per tal d'allargar el Gran Premi de València fins a l'any 2021. Una carrera que de moment ens ha costat 100 milions d'euros per la construcció del circuit urbà, més un canon anual que supera amb escreix els 20 milions d'euros anuals. Tranquil·lament, ens pot eixir la broma per molt més de 300 milions d'euros, quan continuem sense conéixer el seu veritable impacte per a l'economia valenciana -de tots els valencians, de Sorita al Pilar de la Foradada-, deixant de banda el gens menyspreable fet que el soroll dels cotxes ens recorda tots els anys que hem venut el cap i casal, com si fóra una cosa que es pot vendre, a major glòria d'un espectacle esportiu.
I la qüestió cabdal és que eixos milions d'euros, comptats com si no costaren de guanyar, aniran a formar part d'un deute molt més gran, els més de 17.600 milions que la Generalitat Valenciana deu a hores d'ara. Així, s'hi sumaran a la llarga llista de negocis deficitaris, unflats de preu o directament ruïnosos en què s'han invertit -per dir alguna cosa- eixos diners: els 15 milions d'euros per encarregar un projecte per a les inexistents torres de Calatrava, els més de 60 milions d'euros de la visita del Papa, els 215 milions que es volen gastar a la Ciutat de les Llengües, els més de 300 milions d'euros de la Ciutat de la Llum, els 400 milions de Terra Mítica (que es vol malvendre per uns 75), els 1.300 milions de la Ciutat de les Arts i les Ciències (pressupostada inicialment en la desena part), els més de 2.000 milions de l'America's Cup, etc.
Tot plegat, des que el PP arribara al poder en 1995, el deute valencià s'ha multiplicat per sis i hem passat de ser la quarta comunitat autònoma més endeutada a ser la primera, amb un 17,2% del nostre PIB. Evidentment, durant tot este temps s'han fet hospitals, col·legis i infraestructures -faltaria més!-, però amb una voluntat política ben penosa si la comparem amb l'inconscient i temerari balafiament en grans esdeveniments. Per exemple, som la segona autonomia que menys gasta en sanitat pública per persona, per darrere de les Balears, i la tercera en despesa per alumne, només per darrere d'Andalusia i Múrcia. Resumint, des que el PP ha arribat a la Generalitat, els diversos governs populars, més encara baix la presidència del senyor Camps, han malgastat els nostres diners sense trellat fins a arribar a xifres de rècord, desgraciadament negatives.
Ens han hipotecat el futur immediat, però per això no hi ha juí. És plenament legal i ha succeït amb el beneplàcit de la majoria democràtica que elecció rere elecció ha triat el Partit Popular. Tanmateix, l'altra cara de la moneda, la de la corrupció, sí que és punible. I ara li ha tocat al president Camps enfrontar-se amb la justícia per dilucidar si ha acceptat suborns valorats en 14.000 euros. Però ell no dóna la cara, sinó que continua en el seu món de fantasia i il·lusió afonant, si encara es pot més, les arques públiques i l'economia valenciana. Els del seu partit diuen que ací no ha passat res i que no cal que dimitisca encara siga declarat culpable o, fins i tot, encara que accepte la seua culpabilitat pagant la multa que l'evitaria anar a juí. Són 41.250 euros, una ridiculesa del 0,0002% si la comparem amb la xifra del deute públic que el mateix Camps ha alenat sense fi. I dic jo que, ja posats, li ho podríem afegir al compte de tots els valencians. No ens anirà d'això, que el mal ja està fet.
dilluns, 18 de juliol del 2011
Arthur Caravan contraataca
Després que fa quasi dos anys els furtaren la major part dels seus instruments i després d'haver voltat durant mesos amb l'espectacle Si t'arriba el dematí, els alcoians Arthur Caravan contraataquen amb la preparació d'un segon disc, per al qual han recorregut als projectes de micromecenatge facilitats per Verkami. I ja ho han fet, han aconseguit els 4.000 euros necessaris per a l'edició del proper CD i encara tractaran d'arreplegar-ne més al llarg dels 8 dies que manquen per a aportar diners al projecte. La cosa promet, com es pot comprovar als següents vídeos enregistrats al Cabaret Elèctric d'IcatFM, on, a banda de tornar a cantar la magnífica L'amor és cec i versionar en valencià I'm waiting for the man de la Velvet Underground, avançaren tres temes nous, Vents, Himne a l'alegria i Majors i menors. Gaudiu-los:
dimarts, 12 de juliol del 2011
La burrera al poder
Per fi estem arribant a mitjan juliol. El més fort de la meua agenda ja ha passat (mudances, un congrés i un parell d'articles). A veure si puc recuperar la seguida del blog i escriure almenys dos o tres posts a la setmana. Hui, com tots els dimarts, enllace la columna de l'Informatiu, en este cas sobre la burrera, violenta o pacífica, que ens envolta:
Alguns ens pensàvem que, com sol passar, amb l'arribada de l'estiu l'actualitat política baixaria uns quants graus en la seua intensitat, però res més lluny de la realitat. Els darrers dies ens han deixat tot un seguit de fets, actes i dites ben plens de vehemència. I tots ells, en major o menor grau, amb una màxima comuna: la burrera al poder. Repassem-los en un tres i no res.
En primer lloc, l'acte violent i intimidatori de fa una setmana, encapçalat pel GAV i España 2000, contra la presentació del llibre de Vicent Flor sobre l'anticatalanisme valencià. Lamentable. En qualsevol país on es defensaren les llibertats democràtiques ja faria temps que haurien buscat les cosconelles a personatges tan sinistres com Juan García Sentandreu i José Luis Roberto, dedicats des de fa molt de temps a incitar a l'odi i la violència. Ací no passa res. Afortunadament, l'electorat valencià els dóna l'esquena i no passen més enllà dels 22.000 vots. Amb tot, no hi ha prou amb això. L'absència de violència és un requisit fonamental i indispensable per al desenvolupament del joc polític lliure. Però resulta evident que els que ens governen des de fa 35 anys no estan disposats a garantir una democràcia plena. Prefereixen jugar amb la por i traure'n rèdits. Des del valencianisme, no queda una altra que continuar normalitzant espais de poder polític, social i cultural per tal d'acabar definitivament amb estes situacions. [Continua a la columna de l'Informatiu]
Categories:
l'Informatiu,
Política valenciana,
Valencianisme
dilluns, 11 de juliol del 2011
Un harquià es doctora
Tornant sobre la meua recent lectura de tesi doctoral, vos enllace el post que hui he penjat al blog d'Harca, que es diu precisament Un harquià es doctora. Hi podreu trobar els vídeos de la meua intervenció, la dels membres del tribunal i la dels directors de la pròpia tesi. En este sentit, algú em va dir que mai no havia vist una tesi doctoral per internet. Sé que no és la primera que circula per la xarxa (ací un exemple de la UOC), però sembla que sí que és la primera que ho fa en la nostra llengua (si més no, no he sigut capaç de trobar-ne una altra). Bé està ser-ne el pioner (si ho sóc), però, alhora, això vol dir que encara ens falta molt a l'hora de difondre la nostra tasca com a investigadors que, en teoria, hauríem d'estar al servici de la societat. I, en eixa tasca, la divulgació dels nostres treballs és el primer i fonamental pas. Per això mateix tracte de mantindre este blog, col·labore en el d'Harca i pense que la difusió d'actes com la lectura de la tesi doctoral (malgrat les meues mancances evidents) és pràcticament un deure. Per molt pocs que en siguen els interessats, haurà valgut la pena.
dimarts, 5 de juliol del 2011
Digueu-me demagog
Continue traslladant coses d'un lloc a un altre. Sembla que hui faré el viatge pràcticament definitiu. La setmana vinent ja estaré ben establit i en 10 dies començarà una vida nova. Mentrestant, a banda d'estos missatges telegràfics, vos torne a enllaçar la meua intervenció a l'Informatiu, en esta ocasió insistint sobre la política fiscal que ens afecta:
Quan fa un parell de setmanes vaig citar un cas de 1346 per tal d'il·lustrar la progressivitat dels impostos directes i la regressivitat dels indirectes va haver qui m'acusà de "demagog". En desconec la causa exacta, però tal vegada siga per recórrer a un exemple històric tan llunyà de nosaltres. En relació amb això, no sóc precisament dels que pensa que cal conéixer la història per no repetir-la -ja que la història mai no es repeteix-, sinó que cal conéixer-la, simplement i planerament, per aprendre a pensar críticament i, alhora, tindre molt clar que tots els actes col·lectius (encertats o erronis) tenen conseqüències (beneficioses o perjudicials) per als diversos grups socials. Per tant, l'exemple de 1346 no era més que una crossa per desenvolupar una reflexió subjacent: com fer front a la bombolla del deute públic que està a punt d'esclatar-nos a la cara, com ja ho ha fet la de la bombolla immobiliària.
I, en eixe sentit, un altre lector, en canvi, m’ha demanat que explique com va acabar la crisi del deute públic d’època medieval. Doncs, com vaig indicar, els interessos dels més poderosos prevalgueren: els impostos directes proporcionals a la riquesa pràcticament desaparegueren mentre augmentaren els tributs indirectes, de manera que les capes populars hagueren de fer un esforç econòmic més gran per tal de superar el forat financer de les institucions (que, en general, absorbia més del 50% dels ingressos fiscals). D'una altra banda, alguns consells municipals hagueren de suspendre pagaments durant diversos anys i renegociar a la baixa els interessos deguts als creditors. En altres casos, com eixa era la pitjor solució per als inversors, que tenien una forta influència sobre els governs, s'articularen mecanismes per evitar les fallides públiques, com ara les "Taules de canvis" de Barcelona (1401) o de València (1407). [Continua a la columna de l'Informatiu]
Quan fa un parell de setmanes vaig citar un cas de 1346 per tal d'il·lustrar la progressivitat dels impostos directes i la regressivitat dels indirectes va haver qui m'acusà de "demagog". En desconec la causa exacta, però tal vegada siga per recórrer a un exemple històric tan llunyà de nosaltres. En relació amb això, no sóc precisament dels que pensa que cal conéixer la història per no repetir-la -ja que la història mai no es repeteix-, sinó que cal conéixer-la, simplement i planerament, per aprendre a pensar críticament i, alhora, tindre molt clar que tots els actes col·lectius (encertats o erronis) tenen conseqüències (beneficioses o perjudicials) per als diversos grups socials. Per tant, l'exemple de 1346 no era més que una crossa per desenvolupar una reflexió subjacent: com fer front a la bombolla del deute públic que està a punt d'esclatar-nos a la cara, com ja ho ha fet la de la bombolla immobiliària.
I, en eixe sentit, un altre lector, en canvi, m’ha demanat que explique com va acabar la crisi del deute públic d’època medieval. Doncs, com vaig indicar, els interessos dels més poderosos prevalgueren: els impostos directes proporcionals a la riquesa pràcticament desaparegueren mentre augmentaren els tributs indirectes, de manera que les capes populars hagueren de fer un esforç econòmic més gran per tal de superar el forat financer de les institucions (que, en general, absorbia més del 50% dels ingressos fiscals). D'una altra banda, alguns consells municipals hagueren de suspendre pagaments durant diversos anys i renegociar a la baixa els interessos deguts als creditors. En altres casos, com eixa era la pitjor solució per als inversors, que tenien una forta influència sobre els governs, s'articularen mecanismes per evitar les fallides públiques, com ara les "Taules de canvis" de Barcelona (1401) o de València (1407). [Continua a la columna de l'Informatiu]
Categories:
l'Informatiu,
Política espanyola,
Política valenciana
Subscriure's a:
Missatges (Atom)