De l'Horta a terres basques, passant pel comtat de Cerdanya

Ramat al Ripollés

Finalment, esta setmana ni tan sols he tingut temps de fer el repàs a les novetats blogosfèriques interessants que em proposava. La intenció era fer "posts de resistència", que encara que foren curtets serviren per no perdre el contacte amb vosaltres. En tot cas, la tònica serà esta -la d'escriure poc i breu- durant un temps, ja que quan s'apropen els terminis de finalització de recerques no hi ha massa temps per a fer res més que escriure, menjar i dormir. Tornant al tema inicial, un dels blogs que volia destacar és L'Horta pam a pam, que va nàixer este estiu i és un goig veure les seues fotografies i llegir els seus coneixements sobre el món de l'horta nord de València, la millor conservada.

En tot cas, més enllà de la recomanació hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció: el nom de l'autor, que és Ximo Galarza, qui sembla que és un meravellós professor de valencià i regidor del BLOC a Massamagrell. La qüestió és que el cognom, Galarza, m'ha fet vindre al cap un mot idèntic, galarza, que em va aparéixer en una recerca sobre fiscalitat a la vall de Ribes, hui en dia al Ripollés, a l'antic comtat de Cerdanya. Les galarzes -també galorzes o gallorces- eren els ramats d'ovella forasters que venien del pla a pasturar a les muntanyes de la zona, però el que més em va sobtar és que l'etimologia proposada per Coromines relacionara la paraula amb l'idioma basc: de gailortzen, gailortzea, derivat també en gaillur, gallor, galdur, amb el significat de "cima", "part alta de la muntanya".

El contacte entre un cas i l'altre seria el substrat de la llengua iberobasca que es pensa que es podia parlar a tota la zona pirinenca des de l'Atlàntic fins al Vallespir, la qual ha deixat sobretot petjades a les parts catalanoparlants més occidentals com la Ribagorça i el Pallars, on, per exemple, trobem els topònims Benavarri, Gerri i Algerri. Galarza o gallorsa, per la seua banda, seria una de les mostres més orientals d'aquella influència lingüística. No és estrany, doncs, que, coneixent el possible origen i evolució del mot, m'haja sorprés una mica trobar-lo al bell mig de l'Horta nord, encara que siga en forma de cognom. En tot cas, gràcies i enhorabona pel blog, Ximo.

No tots són iguals

Hi ha molts polítics honrats (i també molts deshonrats), però n'hi ha d'altres que no només són això sinó que, a més a més, són conseqüents amb la seua creença ferma en el sistema democràtic i el servici al ciutadà, són lleials, íntegres, dignes i honestos. Un dels que es mereix eixe reconeixement, per les seues actuacions reiterades, és l'exdiputat Carles Arnal, d'Els Verds-Esquerra Ecologista (deixant a un costat els embolics entre els diversos partits verds valencians).

365 contes

Com que esta setmana vaig ben curt de temps, la dedicaré a recomanar altres blogs... El primer d'ells és 365 contes, una iniciativa de la multibloguista Bajoqueta que consisteix a publicar diàriament i durant un any un conte d'una extensió màxima de 365 paraules (instruccions). El millor és que no els redacta ella sinó que comboia mitja catosfera a participar per tal de tindre els 365 dies de l'any un conte inèdit que llegir. Com que la participació valenciana de les més de 70 persones que han contribuït de moment amb els seus textos és ben minsa (Vidapervida, L'aixeta i no sé si algú més), vos anime des d'ací a enviar alguna de les vostres històries literàries breus. Encara queden 181 contes per omplir l'any i com a premi final hi haurà la publicació d'un llibre amb tots ells. Ja sabeu!

Memòria i identitat. Méndez i Barcelona

L'horroritzava perdre la seua memòria, és a dir la seua identitat, és a dir la necessitat de formar part del temps que ja se n'havia anat.

Méndez (2006), Francisco González Ledesma.

"Arreplegats del femer", el fons de pergamins de Nicolau Primitiu

Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca, 1877 - València, 1971)

A l'Arxiu del Regne de València hi ha un fons de 1.486 pergamins diversos anomenat "Nicolau Primitiu", atés que el va donar l'empresari, bibliòfil i editor homònim. En el catàleg corresponent, abans d'abordar la regesta i les característiques de cada document, s'inclouen un parell de cartes que el mateix Nicolau Primitiu Gómez Serrano va escriure en 1939 i 1967 acompanyant les dos remesses de pergamins que envià. En la primera d'elles, el sendemà de l'entrada de les tropes franquistes a València, explicava en valencià al director de l'Arxiu, Ferran Ferraz Penellas, la destrossa patrimonial que havia suposat l'estat de guerra:

Al principi la ordre fon de cremar-ho tot i destroçar-ho, sens aprofitar-ne res; a poc els va entrar, emperò, el "bon seny" i començaren a intervindre comitès i draparies, ab orde expressa de destinar el paperam a les fàbriques de paper. [...] Els pergamins, com les fàbriques de paper els rebutjaven i reclamaven el llur pes en paper, els drapaires anaven tirant-los als camions de la nedea pública, mes eren ab tal quantitat, que aquests tampoc volien carregar ab ell i acabaren per tirar-los al riu, d'on, els que no eren cremats pels xiquets, anaven a la mar. Els de la nedea anaven a les Cambres Becari on eren convertits en fempta i els de les fàbriques de paper eren tirats als muntons del rebuig d'on, per a fi de comptes, després del retriat, anaven a alimentar les fogaines de les calderes. Molts altres anaren a parar als femers de l'horta.

El balanç feia feredat (especialment a ulls d'un medievalista):

Nós no creuríem massa desatinat supondre'n una pèrdua [de pergamins] de més de 20.000 en el Regne de València, entre arxius eclesiàstics, municipals i particulars i, encara, una innumerable quantitat de còdex, cabreus i altres. [...] Més d'un centenar de quilograms de sagells de plom s'endugueren d'una draperia del carrer de Calatrava, procedents, principalment, de l'Arxiu de la Cúria, segons ens va dir un drapaire.

En tot cas, el mateix Gómez Serrano explicava que s'imposà com a missió rescatar tots aquells pergamins que poguera, arreplegant-los dels llocs on els tiraven, comprant-los als drapaires o preguntant a les fàbriques. Tanmateix, els problemes n'eren molts:

Realment la tasca veritable no poguérem encetar-la fins les darreries de 1936 i era ja un poc tard. [...] Ens dedicàrem a netejar i remendar els pergamins, molts arreplegats dels femers, estaven podrits i inservibles [...] Les fàbriques de paper, com la major part d'indústries, estaven en les mans dels comités revolucionaris, comunistes llibertaris de la CNT-FAI. [...] No era fàcil acostar-se a un drapaire ni menys a una fàbrica de paper, a demanar que'ns deixaren veure i triar, sens el perill, que podria tindre greus consecuències, d'ésser tractat de "beat" o de "fassiste". [...] A poc a poc anàrem guanyant-nos la confiança de drapaires i fàbriques de paper. D'alguns, emperò, no poguérem guanyar-nos-la mai. Férem quan poguérem, mes poguérem poc.

De fet, com explicava en 1967 al següent director de l'Arxiu, Constantí Ballester Julbe -ho feia ja en castellà a un membre de Lo Rat Penat, un signe dels temps i de les conseqüències socioculturals de vora 30 anys de franquisme- només el deixaren fusar en una fàbrica paperera:

Sólo en una de las fábricas de papel -La Papelera Levantina del camino de Burjasot- me dieron permiso para que los sábados por la tarde, en los cuales solo estaba el portero, podía entrar y llevarme los pergaminos que encontrase, pues el portero estaba en conocimiento de ello y no diría nada.

Tot plegat, només volia deixar constància pública del gest de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, un prohom valencianista que era plenament conscient de la importància de la conservació del patrimoni i l'estudi del passat valencià. Com resava la llegenda del seu ex libris, ens dedicarem a Treballar, Persistir, Esperar en el camí del valencianisme.

"Fret de collons"

Sembla que comença a arribar el que
a esta gelateria de la ciutat d'Alacant en deien fret de collons.

Amb les ganes

De la final de l'any passat

Hui, a l'hora de la partida, des de Barcelona podré mirar "Pequeño mundo antiguo" a Canal 9, una pel·lícula sobre la Llombardia del segle XIX. La principal final de Pilota Valenciana -"el nostre esport nacional" com li agradava dir a Tagarinet- no es podrà veure en directe ni ací ni tampoc -segons m'informen als comentaris- al territori valencià, on la "primícia" la donen en diferit en Punt2 a les 14:50, tres hores després que comence la partida... Gràcies per eixe gran suport a la pilota, dirigents de RTVV!

Addenda: Els que estem fora del país ens haurem de conformar amb veure la partida en diferit a partir de les 19:15 h. per TVVi en línia.

"Todo español lleva un almogávar dentro"

Santíssim Crist de "Ánimas de Ciegos",
patró de la Brigada Paracaidista Almogávares VI

En realitzar la investigació sobre els almogàvers de la qual parlava l'altre dia, vaig comprovar que en un determinat moment, quan el nacionalisme català prengué volada a finals del segle XIX, el mite passà a ser pràcticament un monopoli del catalanisme. Tanmateix, hi havia una línia dins del nucli dur de l'espanyolisme, en ambients militars, que havia mantingut la memòria almogàver, l'exponent més destacat de la qual era la recent publicació de les narracions històriques Yo, Berenguer de Rocafort (2005), Los almogávares y la orden del Temple (2008) i La misión secreta (2009), escrites per Guillermo Rocafort, suposat descendent d’aquell cabdill almogàver.

De fet, la primera novel·la va ser presentada per Ricardo de la Cierva i el general Fontenla al "Centro Cultural de los Ejércitos" de Madrid i va ser motiu d'una gira de conferències dutes a terme pel mateix Rocafort, fent reviure el mite almogàver dins l'exèrcit espanyol. La crònica de la xarrada que impartí a la "Hermandad Nacional de Antiguos Caballeros Legionarios," per exemple, explicava -en un estil que recordava altres èpoques- que Rocafort reivindicó la “españolidad” de la Compañía Almogávar, y aportó datos irrefutables que fueron unánimemente aceptados por la numerosa concurrencia. Igualment, en la del "Centro Cultural de los Ejércitos" oferí todo un “baño almogávar” para revivir nuestros espíritus dormidos por el asfixiante clima que nos rodea i concloure, ante el aplauso de un público entregado, que todo Español lleva un Almogávar dentro.

Així mateix, es va impartir una altra conferència a la BRIPAC, la Brigada d’infanteria lleugera paracaigudista de l’exèrcit espanyol creada en 1953 amb el sobrenom de "Almogávares", l’himne de la qual acaba cridant: ¡Por España! ¡Desperta Ferro! Es mi lema triunfar o morir. Rocafort valorava aquell acte amb les següents paraules:

Desde lo alto de esa Torre, firme y robusta de España, que es la BRIPAC, me queda la satisfacción de haber convivido durante unas horas con los Almogávares del siglo XXI. Quiero agradecer a todos los mandos y tropa que me han permitido llevar la “llama almogávar” a los espíritus de los bravos paracaidistas cuyas gargantas todavía vibran gritando el ¡Desperta Ferro! Ahora me queda culminar el Everest, y no me pienso contentar con ello, sino que no pararé hasta que las Banderas de los Almogávares y su Monumental Historia ondeen en los corazones de todos los españoles.

A més a més, eixa branca almogàver espanyolista, tot i que insignificant, té unes ramificacions si més no curioses, com es pot comprovar, per exemple, en la concessió del premi escolar "Ejército 2009" fa a penes uns mesos als 120 alumnes de 3r d'ESO del col·legi Tajamar de Madrid pel treball "¡Por España!¡Desperta Ferro!". En podeu trobar una sinopsi ací, on s'explica que, a banda de l'estudi històric, els mateixos Berenguer de Rocafort i el general Fontenla feren dos conferències al col·legi i els xiquets visitaren les instal·lacions de la BRIPAC a Paracuellos del Jarama. Un dels objectius declarats del treball era acercar el Ejército al alumnado, de 14 i 15 anys; no és d'estranyar si tenim en compte que el col·legi Tajamar és un centre d'ensenyament concertat de l'Opus Dei. I, de fet, sembla que l'objectiu es va aconseguir:

La visita [...] hizo que los alumnos regresaran en “estado de shock” por el ejemplar comportamiento y atención de todos los miembros del acuartelamiento para intentar mostrarnos su rutina [...] Desde ese día, creo que se ha logrado que algo más de un centenar de adolescentes sientan a los “paracas” como algo suyo, que se hayan reducido las distancias, en muchas ocasiones forzadas o manipuladas, entre ellos y el Ejército, que su idea de España como Nación se sostenga en la alternativa de una sólida base histórica-militar además del reconocimiento, a modo de ejemplo, de los ídolos nacionales y sus ya habituales gestas deportivas.

Els testimonis d'alguns dels xiquets també van en eixa mateixa línia:

"Me gustó el compañerismo que se respiraba…y el pensamiento de la misión ante todo, ideal paracaidista que escuché de boca de un paraca durante la visita".
"Nos enseñaron los coches que tenían. Había de 2 tipos, el URO, que es de fabricación española y es como un Hummer H1, con un motor de 163 CV y el IVECO, que es de fabricación italiana y llevaba un motor de 190 CV. Cada rueda del URO valía 2.500 €… el paraca que iba con nosotros nos contó que en Afganistán los americanos, que llevaban el Hummer, se quedaron impresionados con el URO porque era más fácil de utilizar que el suyo."
"Me quedo con la última diapositiva en la Conferencia: Sobre nosotros, Dios. Con nosotros, la Victoria. En nosotros, el Honor. ¡Triunfar o morir!"

Tota una sèrie de valors, associats al militarisme, la religió cristiana i l'exaltació patriòtica espanyola, impulsats -qui ho diria- a partir de l'estudi dels fets històrics dels almogàvers. Pobrets aquells si alçaren el cap! Tot i que, ben mirat, pobrets tots -Jaume I, Vinatea o molts altres- si alçaren el cap...

Fogons de la Barceloneta

Què dirien a la Ribera del nom d'este restaurant de la Barceloneta? Ja ho deia Sant Joan Fuster que a Suecə to' són putes i fogons! (segons la Valenciclopèdia...)

Gafes, ulleres i el valencià de Guardamar

Tota la vida dient "ulleres". Después hu deixàrem de dir perquè no era modern: havíem de dir "gafes". I ara senc io als meus néts dir "ulleres" una atra volta. Veges tu la tonteria que teníem denans!

Eixe és un testimoni extret de les enquestes sociolingüístiques fetes per Carles Segura per al treball Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó (2003), que es pot llegir parcialment al Google Books. M'ha cridat l'atenció perquè va haver una vegada que em vaig plantejar si la paraula castellana "gafas" provindria d'una arrel comuna al verb valencià "agafar" (tot i que després he sabut que Corominas proposava la procedència de l'arab "qafa" i que un altre possible origen és el mot "garfa", relacionat amb "garfio").

Reconstrucció gràfica de Guardamar en 1700 (Francesc Aracil)

El llibre també recull una altra història ben interessant, una rondalla de la zona que 'explica' perquè el parlar guardamarenc està fortament influenciat pel castellà, i fa així:

Diuen que fa molts anys, quan es va crear el món, el Nostre Senyor anava per les nostres terres repartint les llengües [...]
- Vosaltres parlareu en valencià -diuen que va dir quan arribà a Elx.
O bé, en un altre lloc:
- Vosaltres parlareu en castellà - va dir quan s'endinsà per l'horta d'Oriola. [...]
Quan se'n tornava cap a Guardamar, ja era un poc tard i el Nostre Senyor es trobava molt cansat. I conten que, en arribar a la costera del Montcaio, estava tan fatigat que es va asseure damunt una pedra i no va continuar el seu camí. Llavors els de Guardamar el van veure i, com que estaven esperant-lo, quan s'adonaren que no venia, li cridaren:
- Senyor, i nosaltres? En quina llengua hem de parlar?
El Nostre Senyor, que en aquell moment no tenia ganes de calfar-se el cap de tan cruixit com estava els va dir:
- Ai, fills meus, vosaltres parleu com sapieu.
I per això diuen que els de Guardamar, quan parlen, barregen molt el castellà i el valencià.

London calling

A la Tate Modern, tractant d'entendre el Performance art

Enmig del fragor de la mudança, aprofitant el pont barcelonés de la Mercè, vam fer una escapada a Londres, planejada abans de saber que hauríem de canviar de casa i pagar unes exorbitants quantitats de fiança i "honoraris" de la immobiliària. Era la segona estada en a penes sis mesos i confirmat, almenys per a mi: Londres és la ciutat dels desdejunis forts, els pubs de cervesa i la música en directe. Com que qui més qui menys supose que ja hi haurà anat, només faré unes quantes recomanacions -moltes d'elles al seu torn recomanades per bons amics que es nota que saben gaudir de les ciutats- que ixen una mica de les rutines marcades per les guies.

En primer lloc, l'hostal Piccadilly Backpackers és una bona opció si féu el viatge en grup i no vos fan nosa els llocs massificats (700 llits) i on de vegades pot fer la sensació que tal vegada Zed i Maynard estan a la rebotiga fent de les seues; és ben barat i està en ple centre (al costat de Piccadilly Circus), des d'on hi ha connexions excel·lents a qualsevol lloc de la ciutat i es poden fer passejades matutines pel Soho. Per desdejunar, tot i que ens quedàrem amb les ganes de provar el Fernandez & Wells, les bombes energètiques finlandeses de la Nordic Bakery (especialment recomanables els cinnamon bun) i els espectaculars croissants francesos de la Maison Bertaux compensaren qualsevol possibilitat de pena. Per rematar és irrenunciable un café de veritat -italià- al Bar Italia, obert vint-i-quatre hores al dia, entre decadent i alegre, entre turístic i autèntic...

Trobar un bon lloc on dinar o sopar a Londres no sempre és fàcil si es vol prescindir dels llocs de menjar ràpid, normalment asiàtics, que són una bona opció si aneu de mercadets (Camden, Portobello, Spitalfields, etc.). En tot cas, entre els que he anat provant em quede amb The Audley per dinar, un gastropub a Mayfair on es pot trobar bon menjar anglés, la Aphrodite Taverna per sopar, un pintoresc restaurant xipriota a Notting Hill, i el Jen Café a qualsevol hora, un baret del Soho on fan un menjar xinés casolà de primera. Per rematar, ja sabeu, café al Bar Italia... D'una altra banda, si sou dels que gaudiu amb el Jardí Botànic de València no podeu deixar l'oportunitat de destinar mig dia als Kew Gardens, que són els que contenen la major diversitat d'espècies vegetals del món en les seues més de 130 hectàrees. Igualment, si decidiu anar a Camden i aneu amb tranquil·litat, una bona opció és fer-ho en vaixell des dels canals de Little Venice.

Pel que fa als pubs on xarrar pels colzes mentre es van bevent unes quantes pintes, es poden trobar ambients un tant especials al Lamb & Flag, en un carreró proper al mercat de Covent Garden, al Princess Louise, al final de la New Oxford Street amb Holborn, o al The Hawley Arms, al costat de Camden, un bon preparatori per a les eixides nocturnes, per a les quals destaquen els nombrosos concerts de música en directe a discoteques o pubs. Entre les primeres cal destacar, també a Camden, el Koko, un impressionant teatre condicionat per al món de la nit, on mai hauria arribat a pensar que veuria en directe el ressorgir dels Dinosaur Jr, i, entre els segons -n'hi ha a cabassos-, personalment puc destacar el Monto Water Rats on, qui com no vol la cosa, un divendres a la nit tocaven fins a cinc grups de l'escena local (els Noisick, delerosos d'anar a Benicàssim, els millors).

I això, llevat del British, la Tate, Trafalgar Square i tot allò més típic, és el que puc recomanar de Londres. I vosaltres, hi heu estat? Alguna "contrarecomanació" per a futures visites?

Ira, ràbia, impotència, replantejament, resistència, refermament, persistència, intel·ligència, treball i ambició

Valencianistes a la processó cívica del 9 d'octubre de 2008

Ira és el que sents quan els violents t'ataquen, quan te tiren ous, quan van cara tu per agredir-te, quan t'apallissen -a tu o als teus companys-, quan coarten la teua llibertat i t'impedeixen participar d'un dia de festa i celebració col·lectiva. Ràbia i impotència és el que sents quan veus que la policia te tracta com si tu fores l'element conflictiu i deixa actuar impunement els violents, els que posen bombes a les seus dels partits, els que apedreguen manifestants, els que et persegueixen pels carrers de València, els que volen escampar el terror -són terroristes- perquè abandones les teues idees i et reclogues a casa. La mateixa ràbia i impotència que sents quan comproves que els principals partits polítics i els grans mitjans de comunicació fan el mateix: silencien la qüestió o posen a la mateixa alçada uns, demòcrates pacífics, i uns altres, feixistes violents.

Llavors tens un moment, breu o ben llarg, de replantejament. Les idees són importants, formen part de tu mateix, són la teua pròpia identitat, però tampoc has vingut a este món a ser un màrtir, a viure amb por o a morir per la causa. Llavors t'ho replanteges tot: m'allunye d'este món? Abandone? Viuré més tranquil, no em jugaré la integritat física, podré fer una vida normal, jo i els meus... Hi ha qui opta per eixa via: res a dir, està en el seu dret, és ben lògic. Hi ha, però, qui duu el replantejament a l'altre costat: al de la resistència, el refermament i la persistència. Resistirem, estes són les nostres idees i no les abandonarem, ans al contrari, les refermem, perquè són unes idees de alliberament, fraternitat, democràcia i justícia. Hi persistirem.

I la millor manera de persistir és fer-ho amb intel·ligència, treball i ambició. Amb este cas concret, el de les agressions físiques patides la vespra del 9 d'octubre i les coaccions de la mateixa processó cívica, pareix que allò de "ladran luego cabalgamos" pren un caire nou. Portaven lladrant impunement durant 30 anys, però el nostre galop havia quedat reduït a un camp tancat i circular apartat de les majories. Ara, tanmateix, el galop ha botat la tanca, ha entrat en l'hipòdrom de carreres i vol començar a competir davant el gran públic. Ho han vist, s'han adonat i han vingut a fotre'ns el cavall i el joquei. Com a mostra un botó que han destacat els companys de Valencianisme.com en el fil on ho expliquen tot detalladament i hi vessen les seues opinions al respecte; els mateixos anticatalanistes posaven blanc sobre negre eixa por a fer veure públicament el nostre valencianisme:

AL CATALANISMO, TOLERANCIA CERO. No consintamos NUNCA que esta gente se "camufle" más en la sociedad valenciana, que engañe al electorado utilizando simbología valenciana, que la gente pueda asociar su logotipo ni su partidillo con algo que suene a "VALENCIANISMO".
BLOC = CATALANISMO = SUCURSAL DE CiU = PPCC = cuatribarrada

Tenen por que passe el que explicava l'altre dia ací mateix: que la imatge del nacionalisme valencià d'esquerres no es reduïsca a la de "ser els catalanistes". Que per primera vegada i per fi -almenys a la ciutat de València, cabdal per al nostre futur- la imatge pública, el missatge i la pràctica del valencianisme concorde amb el que fem quotidianament els valencianistes: defendre, vetlar, impulsar i potenciar allò valencià. El conflicte, però, no ens beneficia, en absolut; per això hem d'actuar amb intel·ligència, treball i ambició: amb un bon full de ruta que done seguretat -física i mental-, amb unes bases potents que donen fluïdesa als nostres projectes i amb un plantejament capaç de fer créixer exponencialment el nostre moviment, d'arribar a la gent, fer-se sentir, explicar, convéncer i sumar.

La participació en la processó cívica del 9 d'octubre és un bon exponent d'eixe treball intel·ligent, ambiciós i coherent amb els nostres plantejaments, però hem de ser capaços de dur-la a terme sense ires, ràbies ni impotències. Per això convindria que l'any vinent en compte de ser-ne cinquanta en fórem cinc-cents i que en compte d'anar sense estratègia definida se sabera què fer des del primer moment, alhora que serà necessari continuar comptant amb l'inestimable suport de càrrecs polítics i de persones amb experiència dins del grup. També serà ben útil que s'exigisca de nou públicament a la Delegació de Govern que garantisca la nostra participació i que prohibisca les intimidacions, les coaccions, la violència i el terror. Quin Estat de Dret és este?

Tot plegat, només volia deixar constància del sentiment de molts de nosaltres que hem passat per eixe mateix procés d'ira, ràbia, impotència i replantejament, alhora que volia llançar un missatge de resistència, refermament i persistència per tal de continuar este camí amb intel·ligència, treball i ambició. Ànims per a tots i avant amb el valencianisme.


Addenda. Llocs que parlen dels fets del 9/10/09:
Valencianisme.com: Què ha passat a la processó del matí del 9 d'octubre?
No cap en cap cap!: 9/10/09. Ells no ho saben, però ja hem guanyat
Pepa Chesa: Indignació
Josep Maria Pañella: 9 d'octubre de 2009
Carles Choví: Jo també sóc BLOC
Rafa Cotanda: Jo també vaig estar

Definitiu. La bandera de València amb corona i blau existia al segle XV

Quan tot just ara fa tres anys van aparéixer a Vent d Cabylia una sèrie de posts arran de la publicació a la Viquipèdia de l'article sobre la bandera del País Valencià, preparat conjuntament amb Ferran Esquilache, ho deixàvem ben clar: per un costat, hi havia la 'qüestió erudita' de la senyera de València (des de quin moment la bandera de la ciutat de València portava corona i franja blava) i per un altre costat hi havia la 'qüestió politicoideològica' de l'ensenya nacional dels valencians (quins arguments existien per triar una bandera o una altra). Les nostres conclusions també eren ben clares: d'una banda, pensàvem -a l'espera de noves recerques documentals- que la bandera de la capital valenciana portava corona i blau almenys des del segle XV o XVI (en base a les imatges de les cartes portolanes i dos documents de 1545 i 1596 que Pere Maria Orts havia bandejat en la seua obra sobre el tema) i, de l'altra banda, optàvem per recuperar i guanyar la senyera amb corona i blau com a bandera del valencianisme (per raons del propi projecte nacionalista i per poder arribar a més gent).

Si algú "s'ho va perdre" i hi està realment interessat pot repassar aquells posts (1, 2, 3 i 4); tampoc és qüestió de repetir-se ací eternament. Un parell d'anys després, en ocasió del passat 9 d'octubre, l'historiador Pau Viciano publicà Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), en què, com ja vaig explicar, disfressà la 'qüestió politicoideològica' de 'qüestió erudita', tot tractant de desballestar la nostra argumentació com si l'haguérem basat sobretot amb apel·lacions a l'autenticitat històrica -res més lluny de la realitat. Val a dir, hi renovava i refermava el plantejament sobre la senyera de la ciutat de València fet per primera vegada per Pere Maria Orts en 1977, segons el qual la corona i el blau serien un afegit del segle XIX, sense precedents històrics anteriors. Com que segons Viciano la investigació d'Orts va establir que, durant segles, les quatre barres havien estat la senyera tradicional de la ciutat de València, ell mateix no s'estava de denunciar els mites i les tergiversacions del passat (que suposadament escometíem nosaltres).

Així, sense entrar en la 'qüestió politicoideològica' però tampoc en un dels puntals de la nostra argumentació a l'hora d'abordar la 'qüestió erudita' -que la senyera del rei, la de les quatre barres, no era la bandera del regne de València ni la d'Aragó ni la de Catalunya sinó "simplement" i sobretot una bandera dinàstica-, Viciano es llançava a muntar el seu trencaclosques per tal de plantejar que les representacions de les cartes portolanes tenien un caràcter informal i que potser el cas de la bandera valenciana es podia reduir a una simple convenció gràfica, alhora que -com jo abans- entrava a fer càbales sobre les quantitats de drap blau presents en els documents de 1545 i 1596. Huitanta pàgines senceres destinades a demostrar "l'evidència" que -des de l'època foral fins al Vuit-cents- no figurava cap corona sobre la tela de la bandera. Però ara, un 9 d'octubre després, podem confirmar -supose que el mateix Pau ho haurà d'acceptar- que la corona i l'augment blau (atzur seria allò correcte) existien almenys des del segle XV. Que com ho sabem? Perquè han aparegut eixes noves aportacions i documents als quals restàvem oberts fa tres anys, realitzades per l'arxiver i medievalista valencià Ramon Josep Pujades.

Carta portolana de Gabriel de Vallseca de 1439

El cap de la secció de Reial Patrimoni de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, format com tots nosaltres en la facultat d'història de la Universitat de València i gens sospitós de blaverisme, secessionisme lingüístic o "neoblaverisme il·lustrat" -ans al contrari- és el major especialista mundial en cartes portolanes medievals gràcies a la seua magna obra Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada (2007). Jo mateix en vaig fer referència l'estiu passat, sense saber el que vindria després: l'estudi detallat de La carta de Gabriel de Vallseca de 1439, dins del qual dedica un apartat de cinc pàgines a "La bandera de la ciutat de València", obligat, segons hi reconeix, per les apreciacions que havia realitzat poc abans Pau Viciano. L'obra va aparéixer fa uns mesos i estava disponible al mateix Arxiu de la Corona d'Aragó, però fins ara no havia pogut fer-ne fotocòpies per tal de donar-ne difusió (p. 129, 130, 131, 132 i 133 o pdf). Com hi podreu comprovar, jo mateix, quan Ramon Pujades em va donar a llegir les galerades, vaig poder tirar una maneta bo i aportant una referència documental de 1409 que quadrava a la perfecció amb el que ell havia conclós a partir del seu coneixement de la cartografia portolana.

A les fotocòpies -llàstima que no siguen en color on es veuen perfectament les imatges- podeu llegir in extenso l'explicació -pense que irrefutable- que fa Pujades, tot i que, ara i ací, tractaré de fer una breu síntesi d'allò més important. En primer lloc, desmunta els arguments aportats per Viciano per dubtar de les cartes portolanes en demostrar que totes aquelles que no dibuixen l'augment atzur amb corona a partir del segle XV són cartes que no pinten banderes de ciutats sinó banderes de senyories (i, com la senyoria governant a València era la dinastia reial aragonesa, en eixes poques cartes hi apareixen simplement les quatre barres, com també ho fan sobre Barcelona). Contràriament les cartes portolanes que es caracteritzen per un mínim de rigor vexil·lològic, si pinten les banderes de les ciutats, situen invariablement sobre València una bandera amb augment carregat de corona.

En segon lloc, Pujades indica que la primera representació coneguda de la bandera de València amb corona és la de la carta portolana de Macià de Viladesters de 1413, en què hi apareix sobre un augment blanc, que actuava -també en el cas d'altres cartes- com a substitut de la color previsible (i segons la lògica heràldica de l'època per a una corona d'or l'augment només podia ser atzur). D'una altra banda, la carta de Battista Beccari de 1426 és la primera en què la franja apareix de color blau i és precisament a l'escola dels Beccari a la qual Pujades atribueix la possible primera representació de la bandera de València amb corona i augment atzur en un mapamundi perdut de 1399, del qual se sap que portava fins a 330 banderes "en ciutats e castells" després que Francesco Beccari haguera residit a Barcelona i haguera demostrat una intensa voluntat d'actualització cartogràfica (el seu fill Battista hauria copiat la vexil·logia establida per son pare). Eixa data de 1399 -o 1413 com a molt tard- coincideix, a més a més, amb la primera referència documental de 1409 a una "bandera reyal d'or i flama a senyal de la ciutat" de València, emprada per a distingir les galeres pagades per la capital del regne.

Primera representació coneguda amb augment atzur i corona

en la carta portolana de Battista Beccari de 1426

Així les coses, Pujades situa a finals del segle XIV o començaments del XV la consolidació i identificació clara de la bandera de la ciutat de València amb una senyera reial augmentada amb corona d'or sobre franja de color blau-cel, ja que l'anterior carta coneguda més detallada (i de fora del taller dels Cresques, que seguien l'escola pròpia), la del mallorquí Guillem Soler datada entre 1370 i 1385, encara no incorpora l'augment amb corona. Tot plegat, deixant ben clar que les banderes representades a la cartografia portolana no responien a cap innovació, convenció gràfica o caprici, sinó al coneixement profund de la realitat de les naus que arribaven constantment als ports mediterranis, el mateix Pujades exposa una seqüència lògica sobre la formació de la bandera municipal valentina amb franja i corona que pareix definitiva:

• Entre el 5 d'octubre de 1364 i el 5 de març de 1366 Pere el Cerimonios concedí a la ciutat de València el privilegi d'afegir la corona reial com a distintiu de les seues armes, ja que aquelles són les dates dels dos documents conservats a la Cancelleria de l'ACA en què el rei passa d'escriure "València" a soles a afegir una corona autògrafa sobre la "l" de "València". Com afirma Pujades és possible que no se n'haja localitzat cap privilegi original d'aquella concessió perquè no va ser redactat en forma pública, a la qual cosa afig jo que això concorda perfectament amb el context de guerra del setge de Morvedre -llavors en mans dels castellans- dut a terme entre febrer i setembre de 1365. Durant aquell mateix setge se celebraren unes Corts de les quals no ens ha arribat cap instrument públic i, de fet, hi ha constància d'altres concessions fetes en temps de guerra que per les presses es feien in papirea forma, i no in pergamenea, amb el risc explícitament reconegut que això era perillós per a la seua conservació perpetua, per la facilitat amb què els papers es feien malbé (cf. el privilegi número CXXXIIII de Pere el Cerimoniós a l'Aureum Opus de la ciutat de València).

• El 10 de març de 1377 el Consell General de la ciutat de València ordenà uniformitzar els segells de totes les corts judicials municipals amb les barres i l'afegit de la corona perquè, com s'hi deia, després del segon setge de Pere el Cruel a la ciutat de València -alçat en abril de 1364- el Cerimoniós enadí la dita corona al dit senyal, e per maior certificació e memòria lo dit senyor ladonchs e de ladonchs a ençà contínuament en les sues reyals letres que ell signa de sa mà, ço és, en lo seu títol on se diu 'rey d'Aragó, de València et cetera', en la L que és mijana letra d'aquest nom, 'València', pinta de sa mà una corona.

• A partir de llavors (recordem que la carta de Guillem Soler encara no recull la franja amb corona) i en algun moment fins a finals de segle XIV o començaments del XV, s'anà incorporant el distintiu solemne de la corona, present als documents reials i els escuts municipals, a les banderes que identificaven la ciutat de València, si més no amb total seguretat en les que portaven els vaixells armats pel consell municipal, amb la seua franja atzur inherent a l'heràldica del moment.

Darrera representació de la bandera de València sense corona en una
carta portolana d'exhaustivitat vexil·lològica (Guillem Soler, entre 1370 i 1385)

Per tant, la bandera de la ciutat de València amb corona i franja blava, tal i com apareix a les cartes portolanes, existia almenys des del segle XV. No era cap invenció, mite ni tergiversació. Encara es podria discutir el fet de si la senyera cerimonial, la que es conservava a la Casa de la Ciutat i era treta en les processons de Sant Jordi i Sant Dionís, també va incorporar la corona i la franja blava o va restar inalterada, com sembla que també proposa Pujades, tot i que sense entrar de ple en la qüestió. Tanmateix, les notícies documentals semblen no deixar lloc al dubte: en 1449 el Consell ordenava fer una bandera d'or e flama per a substituir la que es treia en aquelles celebracions emperò ab corona i els documents de 1545 i 1596, també relatius a la confecció de la bandera municipal cerimonial, fan referències clares a la corona sobre la tela i a l'ús considerable de teixit blau. L'únic "misteri" que romandria, el de perquè els cronistes no citaven mai la franja quan descrivien la senyera cerimonial, s'explicaria -com ja vam dir- pel fet que no tenia cap importància simbòlica, ja que allò important eren les barres reials i el rat penat de l'asta (ni tan sols molts dels cronistes posteriors a 1876, moment en què sabem a ciència certa que hi era la franja blava, l'esmenten).

Tot plegat, doncs, espere que la 'qüestió erudita' quede definitivament tancada -sempre a l'espera de noves aportacions documentals que previsiblement reforçaran la hipòtesis explicativa plantejada- i que s'accepte de forma generalitzada que la bandera de la ciutat de València portava corona i blau almenys des de començaments del segle XV. Precisament un dels nostres objectius inicials era tractar de posar les cartes sobre la taula i resoldre definitivament la qüestió: sembla que tres anys després hem obtingut un resultat positiu en eixe aspecte. En tot cas, com hem deixat sempre claríssim, això és un simple fet historicista que no té massa a veure amb la tria contemporània d'una bandera nacional per al País Valencià. Les raons per a la tria són totes unes altres i pense que els nacionalistes valencians que acudiran, amb molta valentia, a la processó cívica del 9 d'octubre en honor de la senyera de València -per primera vegada convocats pel BLOC de la capital- les tenen ben clares. Per plantejament nacional, per identificació popular, per la pròpia història del valencianisme i per visió de país saben que no poden ni deuen renunciar a una bandera que reuneix bona part de la nostra societat entorn d'un sentiment identitari valencià.

I el millor és que no ho faran per pura tàctica o estratègia sinó que hi aniran amb el convenciment i el sentiment d'estar fent país, d'estar fent valencianisme i potser amb la seua fe i la seua actitud transmetran una altra imatge del nacionalisme valencià que no es reduïsca a "ser els catalanistes", aquella imatge que, de fet, s'adiu amb el que el nacionalisme valencià duu a la pràctica des de fa molt de temps: nosaltres, els valencianistes, som els més interessats a defendre la identitat valenciana, els que vetlem per la seua transmissió als nostres fills, a nivell lingüístic, a nivell sociològic, a nivell paisatgístic, a nivell cultural. I per això mateix, perquè ens sentim ben valencians, no podem sinó compartir els símbols identitaris majoritaris dels valencians, sense negar la nostra història i els nostres trets compartits amb altres pobles, sense renunciar al millor de l'herència fusteriana, però mostrant clarament que el nostre objectiu prioritari és un: impulsar i potenciar la identitat valenciana i allò que ens particularitza com a valencians en este món globalitzat.

A tall de tot açò, de la 'qüestió erudita' i de la 'qüestió politicoideològica' sobre la senyera de València i sobre la bandera del País Valencià només puc que refermar-me en el que vam escriure fa ja vora quatre anys i mig a un fil perdut de Valencianisme.com: Resumint, va ser en algun moment la Senyera coronada sobre blau de la ciutat de València la senyera de tot el regne (incloent les tres jurisdiccions existents, noble, eclesiàstica i reial)? No. Hi havia una bandera en època foral que representara tot el regne de València? No. Pot representar la senyera tricolor al País Valencià en l’actualitat? Sí. Per què ja ho va fer en època foral? No, simplement perquè així ho voldrem els valencians, si és que volem, perquè com mai no hi ha hagut una bandera de tot el país, de tot el regne, de tots els valencians, esta ens pot valdre, si volem. També ens podria valdre la de les quatre barres sense el blau, històricament més popular i menys centralista, però sembla que aquella batalla es va perdre. Els que no ho vam viure, per joventut, no tenim tants problemes en acceptar aquella derrota, però el que no volem és perdre la guerra. Si tenim una infraestructura feta, omplim-la de contingut, no amb la resignació dels vençuts, sinó amb la dignitat dels que lluiten pel seu país.

No cal renunciar a la quatribarrada, sinó acceptar la tricolor; de la mateixa manera que ningú rebutja el 9 d’octubre com a diada (al cap i a la fi dia de la conquesta de la ciutat, no del regne) però tampoc renuncia al 25 d’abril com a dia de reivindicació nacional; són dos dies que tant les institucions com els sectors populars celebren com a seus, això sí, posant diferent èmfasi en diverses qüestions. Sabem que les coses no són tan senzilles com podria semblar, sobretot per la dificultat de fer front a les provocacions de l’antivalencianisme organitzat, però si volem recuperar símbols per tal de contribuir a una veritable reconstrucció nacional, en este cas la Senyera amb el blau, no ens inventem arguments històrics si no existixen, no caiguem en l’error dels altres, els que en temps de la Transició, i encara hui en dia, manipulen la història fins extrems bàrbars per tal de defendre els seus interessos, espanyolitzadors (en el sentit excloent de la paraula) i antivalencianistes.

Amb la breu addenda que vaig escriure fa tres anys: Això sí, si guanyem una bandera però no som capaços de transformar el regionalisme imperant en projectes valencianistes de major o menor intensitat (però amb els conceptes clars), continuarem perdent el país.

Actualització: El diari Levante-El Mercantil Valenciano se n'ha fet ressò de la qüestió.

Cant a la Barceloneta

La mar de la Barceloneta, de nit

Quan vam arribar a la casa de la Barceloneta ho véiem tot menut: els carrers menuts, l'escala menuda, el bany menut, l'habitació menuda, el pis menut, la gent menuda... Tot plegat, però, em venia insistentment al cap el record d'un conte de Quim Monzó en el qual -si no recordava malament- una persona que arribava a un veïnat de gent extremadament petita acabava per empetitir-se ella mateixa, tot integrant-se harmònicament en l'entorn. Si fa no fa al cap d'uns pocs mesos és el que ens havia passat: ja no trobàvem res menut. Supose que nosaltres mateixos ens hi havíem acoblat sense adonar-nos-en. Sempre he tingut la sensació, en tot cas, que "els altres", els que ens veien de fora, els que no havien experimentat el mateix procés de 'barcelonetització', ho continuaven veient tot menut.

I supose que la casa nova, vista des de fora, també resulta menuda. Carrers menuts, pis menut, veïns menuts... Tant ens ha fet i tant ens farà. Per començar, pareix que tots ells van plens d'històries interessants: el carrer on va viure la Soledad Real i va ser desarticulat el PSUC l'any 1941, el pis d'un compositor tan apassionat que va gravar la partitura de l'Ave maris stella al terra, i un veïnat d'ací i d'allà, com la senyora Rosa, que va arribar d'Altea ara fa 62 anys seguint el seu home, pescador, que havia trobat faena al port de Barcelona. Per acabar, ho tenim ben clar: no hi ha res com açò i morirem amb una part de la Barceloneta al nostre cor. Per molts anys.

Espaldamaceta

Tot i que generalment sóc dels de mort als cansautors!, m'han recomanat un que m'està convencent: el tarragoní -que canta en castellà- Espaldamaceta. La qüestió, però, tingué trampa, ja que l'ham inicial fou una impressionant versió de "Mil millones de veces" de Los Planetas:

Després anà enganxant-me amb el disc Madera y poca luz:

I, finalment, l'EP que acaba de traure -i que presenta a la sala Be Cool dissabte a Barcelona- també promet:

A sant de Chapí, Capdepón i Roger de Flor: quan l'anticatalanisme s'avergonyeix d'Espanya

La prova física de la prohibició, la censura, la manipulació i la vergonya

Indignen el patetisme, la grolleria, la il·legalitat i la xenofòbia inherents al falsejament històric de l'òpera Roger de Flor de Ruperto Chapí que s'ha de representar en versió de concert el proper 9 d'octubre al Palau de la Música de València -la substitució de les estrofes on diu pueblo catalán per pueblo aragonés o pueblo valenciano-. Però, a més a més, m'ha interessat especialment el cas perquè el llibret escrit per Mariano Capdepón va ser una de les poques obres literàries que no vaig poder consultar en realitzar fa un temps una investigació -encara inèdita- sobre l'evolució del mite literari i historiogràfic dels almogàvers al nacionalisme espanyol i català des del seu inici a finals del segle XVIII fins a la guerra civil del XX. No es trobava a cap biblioteca catalanovalenciana i tampoc era qüestió de desplaçar-se a Madrid bo i comptant ja amb més d'una cinquantena de testimonis referents a la qüestió.

En qualsevol cas, el coneixement profund del context i la tradició artística que precedia el Roger de Flor de Chapí i Capdepón em fan concloure que el grau d'espanyolisme anticatalanista al qual ha arribat una part de la societat valenciana és demencial i aborronador, lluny de la certa naturalitat amb què es vivien els particularismes territorials en l'època de l'estrena de l'òpera. I és que precisament el segle que va de 1777 a 1878 fou el període en què el record de Roger de Flor i els almogàvers constituí un mite plenament compartit entre espanyols i catalans, bo i formant part d'un passat comú que s'exalçava indistintament, en català o en castellà, a Barcelona, Madrid, Cadis, Sevilla o València, en la seua condició de gesta històrica que servia per afirmar el passat gloriós dels territoris medievals que havien conformat Espanya.

En primer terme, l'any de 1777 constituí el tret d'eixida per a la recuperació del mite, quan l'alcoià Francesc Rico, sota l'empara de la Real Academia de Historia Española, reedità l'Expedición de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos escrita pel noble valencianocatalà Francesc de Montcada en 1623, en la qual, basant-se en Muntaner i fonts gregues, reconstruïa l'epopeia almogàver per terres anatòliques i hel·lèniques. I, de fet, les reimpressions i reedicions fetes a Madrid i París dins la col·lecció Tesoro de historiadores españoles foren la base perquè en 1841 Joaquim Rubió guanyara, amb el Roudor de Llobregat o sia Los catalans en Grècia, el primer premi d'un certamen literari convocat per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Des de llavors, en ple romanticisme nacionalista, les referències literàries a la qüestió començaren a sovintejar, ja fóra en obres de teatre o poemes d'Antoni de Bofarull, Marià Aguiló, Juan Justiniano o Joaquín Guichot, tot i que el veritable esclat arribaria a partir de 1859 a causa de la primera guerra del Marroc, en identificar els soldats participants en el conflicte bèl·lic amb els protagonistes d'aquella expedició medieval. La raó era doble i ben clara: Roger de Flor i els almogàvers representaven un exemple gloriós de gesta militar -catalana i espanyola- a l'estranger i, a més a més, de lluita contra els musulmans (obviant sempre que finalment s'aliaren amb els turcs). Les paraules de l'alcalde Francesc Permanyer en 1860 en ocasió dels Jocs Florals de Barcelona anaven en eixa direcció:

Sobrevingueren aconteixements que han portat fins á la Africa la bandera nacional [espanyola], y han fet desenvaynar de nou la espasa de don Jaume y dels reys Católichs, aquella espasa triunfadora que reconquistá á la santa fé y á la civilisació las terras y ciutats per tants seggles captivas de la mitja lluna.

Igualment, els textos de Víctor Balaguer, Damas Calvet, Joaquim Rubió o Anselm Clavé no deixen lloc al dubte quant a la seua bel·licositat, a la seua islamofòbia i a la seua exaltació hispanocatalana:

Lo insult fet á Castèlla / Las barras del brau Jofre també ofent / Pus es germá nostre pendó del d’ella, / Junts los pendons germans volen al vent (Rubió)
El sol de las Navas y de Lepanto vuelve á brillar en el cielo para España (Balaguer)
Est camp de gloria nostra vinguda / Transforme en cércol de gladiadors: / Llur sanch [dels turcs] ne será nostra beguda, / llurs xafats cascos fassan de gots. (Calvet)
Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch mora. [...] / Ferro, desperta ferro (Clavé)

Amb aquella espurna d'afirmació patriòtica i militar el mite es popularitzà a tota Espanya, amb obres de teatre com Venganza catalana del gadità Antonio García Gutiérrez que va ser reeditada fins a nou ocasions al llarg de 1864 i tingué un èxit de representació memorable a Madrid, en la qual, d'altra banda, hi tenia un paper destacat la princesa búlgara Maria, esposa de Roger de Flor, que acabava renunciant a la nacionalitat grega per adoptar l'espanyola:

Si ciego y débil inmola / Su patria á esa tirania, / Yo no soy desde este dia / griega, no! Soy española. / Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento, / y desmanes no consiento.

I, bé, dins d'este panorama general de construcció de la nació espanyola sobre la base d'un passat històric particular alhora que comú és on cal situar l'obra Roger de Flor escrita per Mariano Capdepón, un militar de tall liberal procedent del Baix Segura que féu carrera militar a Burgos, Vitòria i Madrid, tot arribant a ser ministre de Governació i de la Guerra a començaments de segle XX al temps que va anar conreant una bona diversitat de gèneres literaris, dels articles periodístics a les novel·les, passant pels poemes, les obres de teatre i sobretot els drames lírics que posteriorment prendrien la forma musicada de sarsueles i òperes. Entre la seua producció, per exemple, al costat de l'epopeia sobre els almogàvers catalanoaragonesos es poden trobar obres sobre les guerres fratricides al tron de Castella durant el segle XIV a terres d'Úbeda (Pero-Gil), sobre les Comunidades de Castella (El Comunero) o sobre Carles de Trastàmara, príncep d'Aragó i infant de Navarra (Príncipe de Viana).

Altrament, tot i que com he dit anteriorment no he tingut accés directe al Roger de Flor de Capdepón, sembla que la influència de l'exitosa obra anterior de García Gutiérrez hi tingué molt a veure, ja que, com en aquella, la princesa búlgara Maria hi tenia un paper molt destacat. Tot plegat, doncs, el llibret que emprà Chapí per fer la que ha estat considerada com la més wagneriana de les seues obres s'inseria plenament en una tradició de rememoració del passat històric català, reivindicat com una part integrant de la nació espanyola que s'estava construint aleshores, en la qual, entre d'altres factors, els components catòlic i bèl·lic eren ben importants.

Per tant, si l'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" en l'obra de Capdepón i Chapí sabera el que es fa, hauria d'admetre que nega tot encaix de Catalunya en Espanya, que els catalans no poden ser alhora catalans i espanyols i que Espanya és només una Castella ampliada. Podríem dir que rebutja tota pluralitat històrica o cultural d'Espanya i que s'avergonyeix del que hauria d'implicar ser espanyol, de tindre una diversitat de passats territorials i un present comú en què es conjugaren un sentiment d'unitat i germanor amb un d'orgull territorial.

Però el problema, evidentment, no és eixe. L'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" ni coneix el context del Roger de Flor de 1878 ni sap ben bé el que es fa. El veritable problema és que l'anticatalanisme sociològic, eixe que roman mentalment interioritzat sense discernir-ne ni unes raons de fons, ha quallat tan profundament en certs sectors de la societat valenciana que no és compatible amb la més mínima mostra de catalanitat -encara que faça referència als mateixos catalans!- en qualsevol àmbit de la vida pública. I si cal manipular el text d'una obra literària, com en la millor de les dictadures, s'ordena sense més problemes, sense càrrec de consciència, sense pudor, negant la pròpia història de l'Espanya que suposadament volen defendre. La perversió arriba a tal punt que ni tan sols respecten la memòria i l'obra dels polítics, militars o autors que, com Mariano Capdepón, posaren les bases de la seua nació espanyola al llarg del segle XIX.

Tant des del seu propi punt de vista, que, com la dels primers espanyolistes, no hauria d'avergonyir-se de la pluralitat històrica i territorial d'Espanya -ja fóra catalana, càntabra, castellana, andalusa, murciana o valenciana-, com des del punt de vista de la vergonya democràtica -com es pot admetre una manipulació d'eixes característiques?- el responsable de la censura hauria de ser cessat immediatament. Per antidemocràtic, per prevaricador, per immoral i per poca-vergonya. Com en tot, però, ells s'ho canten i ells s'ho ballen: ja diu Alfonso Grau que no passa res, que això és el més normal del món (a Corea del Nord supose). Però, vaja, ja deuen saber que eixe camí només duu a una eixida: cap a les independències dels territoris amb alternatives nacionalistes a l'espanyolisme o cap a l'exterminació final d'eixos nacionalistes, que segurament és el que els anticatalanistes radicals volen en el fons i en la forma...

Mudances, festes i crits a la Barceloneta

La mar de la Barceloneta, ara fa 5 anys

Encara no escric des del pis nou, però no perquè no ens hi hagem traslladat, que sí que ho hem fet, sinó perquè encara no ens han desplaçat la línia telefònica. Els darrers 10 dies han estat esgotadors (perdoneu els que encara no he pogut contestar els correus, però la bústia va plena i els endarreriments de tot tipus són a l'ordre del dia). No esperàvem haver de canviar de casa després de cinc anys, però l'Hotel Vela, eixe que incompleix la llei de costes i és el símbol de la Barcelona balafiadora, cutre i elitista emparada per l'admirada burgesia catalana -Fèlix Millets i companyia- i per tota la plana de l'esquerra municipal, mana. I mana que els edificis de primera línia de platja estiguen destinats a fer apartaments turístics, molt més rendibles que els lloguers tradicionals, així que una vegada que havíem moblada i feta nostra la casa, hem hagut de plegar. I bé, és una putada, però la veritat és que nosaltres també érem uns nouvinguts que havíem arribat a la Barceloneta animant el moviment immobiliari del barri i al cap i a la fi som jóvens i hem pogut refer-nos amb certa agilitat.

Tanmateix, despús-ahir, el dia que marxàvem definitivament se'ns trencava l'ànima en acomiadar-nos dels pocs veïns que tenen renda antiga i que veuen com el propietari està buidant l'edifici amb la suposable previsió de fer fora tothom per tal de refer-lo i destinar-lo al turisme. L'home major de la parella d'ancians del quart ens deia que li feia por: un dia t'agafa un mal de pit i no tindrem a qui cridar, sense ningú a prop. Ja no ens acompanyaran els tossits d'ell ni els esternuts d'ella cada matí, com tampoc els recurrents crits de Pirriiiiiii perquè el gosset -que havia baixat a soles l'escala per ser passejat pels néts- pujara novament cap a l'escalfor de la casa. El pescador del segon, l'amo de Cherubini, es lamentava d'un possible futur fora del barri: 39 años viviendo en esta casa, con los hijos criados aquí, con la de millones que me he gastado en el piso, pequeñito pero con todo equipado, como si fuera un barco: timones, velas, de todo, todo hecho a medida; con toda la vida en el barrio, si ahora me sacan de aquí...

Així estan les coses. Tant de bo la reforma es limite a fer un ascensor a través d'una sola filera de pisos buits i respecten els llogaters de renda antiga, tot i que l'actitud del propietari i de la immobiliària administradora, el seu secretisme i el seu desinterès total pel manteniment de l'edifici no fan presagiar res de bo. I en eixe estat de coses, més o menys general a bona part del barri, diumenge passat Jordi Hereu, l'alcalde de Barcelona, tingué la barra de presentar-se per primera vegada en el pregó de les festes de la Barceloneta, embrutant l'humil, bonic i sentit homenatge preparat en record de Pepe Rubianes. L'escridassada que s'endugué fou de les bones, com es pot comprovar en el segon dels següents vídeos (encara que com fou per sorpresa no estiguérem a l'aguait i no enregistràrem la pujada a l'escenari, que va ser, amb diferència, el moment amb més crits i insults de part de la gent del barri).

Bé, i durant els pròxims dies aniré fent recompte d'estos dies allunyat del blog. Salutacions de nou...