dimecres, 28 de gener de 2009

Alfi

Dijous per la nit tornem de fer-nos unes cerveses al Babia quan sentim una xica argentina cridant perquè hi ha un gosset al bell mig de Via Laietana. "Se li ha escapat" pensem i tire decidit a traure'l de la carretera davant el perill imminent del semàfor en verd per als cotxes. Però no, no és seu. De fet, no té ni idea de qui és l'amo, sinó que simplement l'ha vist allí palplantat i desorientat. Efectivament, no és de ningú dels presents. Tampoc d'una dona que passeja el seu propi gos i que s'acosta per saber de la situació. Mirem pels carrers adjacents, immediats a l'edifici de Correus, però no veiem ningú. El gos està banyat, brut i amb cara de vell: potser l'han abandonat. Cridem al 010 per saber què cal fer: ha de telefonar al servei de zoonosi, és a dir, a recollida d'animals. A recollida d'animals hi ha un contestador automàtic: només treballen fins a migdia. Cridem al 112: ha de telefonar a la Guàrdia Urbana. A la Guàrdia Urbana ens ho solucionen: en cinc minuts els enviem una patrulla. Passen cinc minuts, passen deu, passen quinze i els "urbanos" que no vénen.

A eixes hores el gosset s'ha mostrat tan simpàtic i s'ha portat tan bé que ja s'ha fet amb tothom: amb nosaltres, amb la dona del gos i amb el porter d'un edifici d'oficines que ha obert el portal a vore què passa; s'ha fet amb tothom excepte amb la xica argentina que cridava al principi de la història i que ha aprofitat la confusió per agafar un taxi a les primeres de canvi. Passa quasi mig hora i aquells que no vénen. Doncs res, ens l'enduem a casa i demà pel matí ja telefonarem als de zoonosi, o, el que és el mateix, als de recollida d'animals. Amb l'animal en braços i de camí a la Barceloneta ens trobem dos "urbanos" motoritzats. "Els dic alguna cosa?", "Dis-los". "Ens hem trobat este gosset, se'n poden fer càrrec?". Males cares, i, com que el gos és molt més simpàtic que ells, els diem que no patisquen, que ens el quedem.

Pesa prou, el gos, però no diu ni guau, continua impassible i amb una cara de simpàtic que no es pot aguantar. "Em recorda a Alf, l'extraterrestre de Melmac, li direm Alf". Arribem al portal de casa, el posem a terra i puja tot sol els cinc pisos sense ascensor. Entra a casa, ho mira i ho remira tot, i ens torna a mirar amb eixa careta. Criden els de la Guàrdia Urbana: "que estem ací, a Via Laietana i no hi ha ningú", "home, tres quarts d'hora després, vosté vorà, no patisca que ens quedem el gosset esta nit". Li donem de menjar, de beure, ens demana que li freguem la panxa i ens adonem que no és un gos sinó una gossa. Haurem de dir-li Alfi. Alfi cap ací, Alfi cap allí, quina gosseta més mona... "Ens n'anem al llit. Tu, Alfi, queda't al corralet que t'hem preparat". I Alfi que plora i que lladra per primera vegada perquè s'ha quedat a soles. "Alfi, mut!" I Alfi que calla i dormim tots ben a gust.

Al sendemà Alfi s'ha pixat. Era d'esperar. Però és tan bonica que no importa en absolut. Cridem als de recollida d'animals i diuen que vénen en mig hora. Jo me'n vaig cap a la duana del moll de la fusta, a fer-me autònom, i, pel que em diuen, Alfi es queda olorant el meu rastre a la porta de la casa. O potser olora el de Pirri, el gos de la parella d'ancians del quart. O tal vegada el de Cherubini, el gos del portuari i la gaditana del segon. Els de la zoonosi en dança arriben i Alfi tota contenta i mansa que se'n va amb ells. Adéu Alfi, et trobarem a faltar...

El següent pas per fer-se autònom és anar a la Seguretat Social, que jo la tinc enfront de l'estació de França. Hi vaig al dia següent d'haver-nos acomiadat d'Alfi. El camí natural per anar després a l'arxiu és per dins de la Ribera, passant pel fossar de les Moreres i el carrer Argenteria. A l'alçada del passeig del Born veig un cartell amb una foto d'Alfi i un número de telèfon: "Perdito perro. Se llama Ghea. Recompensa". Oivà! Telefone, parle amb un home d'evident accent italià i em diu que li agradaria conéixer-nos i "ringraziar-nos". Era una gossa italiana, què fort.

Passem a les huit de la vesprada per la seua botiga de moda i ens trobem Alfi amb dos germanets més, quasi idèntics i igual de simpàtics. Vincenzo -es diu com jo i tot- va tindre un fill el mateix dia que Ghea es va escapar; els seus pares han vingut de la Val d'Aosta, prop de Torí, a endur-se els gossets -que ja tenen dotze anys- en vista que no podran conviure amb el nou nat a Barcelona, on residien des de fa quatre anys; qui sap si Ghea va intuir alguna cosa, no volia tornar a Itàlia i mentre la dona estava a punt de parir va desviar el seu camí habitual pel carrer Argenteria, tot fugint cap a Via Laietana. Allí la vam trobar nosaltres, pensant-nos que era d'una xica argentina que cridava perquè hi havia un gosset al bell mig del carrer. Ghea és la deessa grega de la Terra. Ara segur que estarà ben contenta, al costat dels seus germans, Crono i Niké. Nosaltres li estem ben agraïts: ens va donar simpatia i, damunt, un grapat d'euros. Gràcies Alfi!

15 comentaris:

maria ha dit...

què bonic, Vicent. De veres hi ha un portuari i una gaditana al segón que tenen un gos que es diu Cherubini?

Comtessa d´Angeville ha dit...

Quina peneta per Alfi si la cosa no haguera acabat bé... T'haguera dit d'anar a per ella i jo me l'haguera quedat!!! Si per mi fora arreplegaria tots els gossos del carrer, com la meua veïna del poble que arreplega gats i ne té quaranta i tants dins de casa...

Jesús M. Tibau ha dit...

Bonica història amb final feliç.

Trellat ha dit...

M'alegre del final feliç. El que m'extranya és que no vos el quedareu després de tindre'l una nit a casa, deu ser dur veure com se'n va. M'alegre que Alfi trobara la seua família.
boooo

Anònim ha dit...

Muy bonita la historia. Yo que pensaba que os la quedabais, y la cruzabamos con Pom. Aunque me parece un poco pequeña para él. Nos vemos pronto!!! Besos

Marina ha dit...

Què wai.

Sfrazzera ha dit...

Xé tú quina historieta!!
Es que en la vida sempre hi han unes coincidències màgiques i troballes que a un el fan sentir ben viu. El divendres et veig cosinet?

morena ha dit...

Que chulo este post, me ha encantado!!

Vent d Cabylia ha dit...

Sí, Maria, no sé si ells ho escriuran amb "ch" o amb "q" -com també n'hi ha moltíssims per Llatinoamèrica- però al gos li diuen així.

Trellat, no veges la pena que dóna després del carinyo que li agarres. Per això el post... Però calia cridar perquè el recolliren, que podia tindre amo -com efectivament tenia-.

De creuar-lo amb Pom res, que estan molt matxutxos els dos...

Diana, el divendres? No serà el dissabte?

Salutacions a la resta. Ahir em va cridar l'amo d'Alfi i em va dir que els gossets ja havien retornat a Itàlia...

Toni de l'Hostal ha dit...

En estos casos, lo qu'hauríeu d'haver fet és clavar-li una injecció letal... a l'argentina dês collons, per əstralejãora! La tia figa...!

Sfrazzera ha dit...

Ah, no sé, no feu un soparet el divendres??O es el dissabte??Es que com ho he llegit per ací, no sé quin dia teniu festival!!
A pasar-ho bé!!

Sfrazzera ha dit...

Necessite saber si algú anirá en cotxe el dissabte perque aniré carregada de coses, i necessite transportar-ho amb cotxe, si nò, no arribe al bar, ni de conya!

Aina ha dit...

Quina coseta més graciosa, i quina història més tendra!
Et faré cas i buscaré la sèrie...gràcies!

L´amor és pa amb formatge ha dit...

Bonica història Vicent, encara que desprès del que he escoltat de les gosseres municipals jo me l´haguera quedat.

Vent d Cabylia ha dit...

No et cregues que no ho vam pensar, però no ens podem fer càrrec d'un gos, ara 20 dies a Barcelona, ara 10 a València, 5 fora, etc. Ens vam informar abans i, tot i que la gossera de Barcelona presenta problemes, ja no els sacrifiquen, sinó que, quan passen 20 dies i ningú no els ha reclamat, entren en procés d'adopció fins que algú se'ls queda (i ens digueren que la gent es queda precisament els més xicotets).