diumenge, 29 de desembre del 2013

D'Oxford al sud valencià

 
Un clàssic sobre Oxford escrit per James Morris en 1965. 
En la 2a edició de 1978, l'autora era, tanmateix, Jan Morris.

No, no és que em trasllade novament de residència: d'Oxford al sud valencià és simplement el viatge que proposa este post. Com molts sabeu, tot i que no ho havia comentat encara al blog, ja fa un temps que vaig començar a complir el somni que vaig expressar ací mateix ara fa tres anys, quan encarava, pel Nadal, la recta final de la tesi doctoral. Fa nou mesos que estic a Oxford, al Corpus Christi College, amb una beca postdoctoral de la Generalitat de Catalunya, per tal de dur a terme un projecte d'investigació comparatiu entre el sistema polític anglés i el de la Corona d'Aragó durant l'edat mitjana. L'objectiu final, tot plegat, és caracteritzar millor la naturalesa de l'anomenat pactisme i tractar de contextualitzar-lo detalladament a nivell europeu, així com donar-lo a conéixer dins del món de la historiografia anglosaxona. Ara, per exemple, estic atrafegat amb un article sobre la construcció intel·lectual del mateix concepte de pactisme en l'època contemporània i en la preparació d'una ponència per a un col·loqui acadèmic a la Casa Velázquez de Madrid sobre la creació i promulgació dels Furs com a "protoconstitució" del regne de València. Vaig i vinc, en tot cas, per qüestió de congressos i també perquè una part del projecte l'he de desenvolupar amb materials bibliogràfics que només puc trobar a València i Barcelona (la mateixa raó per la qual residisc majoritàriament a Oxford). Amb els temps que corren per als investigadors, especialment per als d'humanitats, em puc considerar un afortunat: tinc una de les poquíssimes beques postdoctorals que s'han convocat en els darrers anys a l'Estat espanyol. L'adaptació a Oxford, no obstant això, ha estat dura, tant pel canvi de país -clima, llengua, costums, menjar- com de mètode de treball -esta investigació, exclusivament bibliogràfica, es troba en les antípodes de la recerca d'arxiu a la qual estava acostumat. Igualment, la distància amb l'estimada sempre es fa costera amunt, però, coratjosos de mena com som, això no va ser obstacle perquè ens casàrem l'estiu passat ni perquè, si tot va bé, siguem pares l'estiu que ve (tant de bo!). És, segurament, un dels signes del temps, això de la distància i la precarietat, així que no ens tirem arrere: històries d'amor més complicades i atípiques s'han vist. 

Com la d'Elizabeth Tuckniss i James/Jan Morris, l'autor/a d'Oxford, un dels regals que he rebut este Nadal. Es tracta d'un acurat retrat de la ciutat, en la línia dels nombrosos llibres de viatges que el gal·lés Morris publicà en la dècada de 1950 i 1960, quan era un dels periodistes més cèlebres del Regne Unit: fou, per exemple, qui cobrí la primera ascensió a l'Everest o qui donà les primeres informacions de la Segona Guerra Àrab-Israelita. Una delícia de llibre, pel que duc llegit, i és per això que vaig decidir buscar informació sobre l'autor, amb la sorpresa de trobar-me la història d'amor que ara explicaré. James Morris es casà als 23 anys, en 1949, amb Elisabeth Tuckniss i junts tingueren 5 fills, fins que als 38 anys, en 1964, ell decidí començar a rebre tractament mèdic per a canviar de sexe, ja que des de menut s'havia sentit dona, cosa que la seua muller respectà. De fet, no es divorciaren fins que ell tornà al Regne Unit oficialment com una dona, amb el nom de Jan Morris, després d'haver-se sotmés a una operació de reassignació de sexe al Marroc en 1972. Com que el matrimoni entre dos persones del mateix sexe no era legal, hagueren de demanar el divorç i continuar sent parella quasi d'amagat; de fet, es presentaven en públic, davant dels que no els coneixien, com a cunyades. Durant més de tres dècades les dos dones visqueren juntes i criaren als seus fills -un dels quals és el poeta i músic en llengua gal·lesa Twm Morys-, fins que a començaments del segle XXI la unió civil entre persones del mateix sexe -amb els mateixos drets que els matrimonis, però sense rebre eixe nom- fou aprovada al Regne Unit. Llavors desaparegué l'obstacle per a oficialitzar novament el seu amor i en 2008, quan Elizabeth tenia 84 anys i Jan 81, decidiren unir-se legalment en un jutjat del nord de Gal·les, vora 60 anys després d'haver-se unit per primera vegada, llavors en matrimoni. I qui sap si encara tindran ganes de tornar a formar-ne un, després que la nova llei britànica que entrarà en vigor en març de 2014 permeta els matrimonis -ja amb eixe nom- homosexuals. Allò que tenen clar, si més no, és que en la seua làpida conjunta posarà, en gal·lés i en anglés, "Ací jauen dos amics, al final d'una vida".

D'històries d'amor igualment complicades també va ple l'altre llibre que he rebut estes dates: Llegendes del sud, de l'alteà i professor de Filologia de la Universitat d'Alacant Joan Borja. En este cas es tracta, fonamentalment, de dites i contaralles sobre amors, desamors, històries felices i tràgiques d'hòmens i dones del sud valencià, de la Marina fins al Vinalopó, passant pel Comtat, l'Alcoià i l'Alacantí. Hi ha històries entre musulmans i cristians, bandolers i veïns, personatges llegendaris i reals, com, per exemple, la de Mila la del Frangí, una jove de Cocentaina que hagué de denunciar el seu amant, el bandoler Calderón, després que este matara l'home de Mila en un atac de zels i li donara a menjar el seu fetge fregit amb una cabeça d'alls, sense que ella fóra conscient del que estava ingerint. Però no només d'afers amorosos parla el llibre, sinó de molts altres temes, com ara succeïts, rondalles, malnoms, festes, tradicions, rivalitats, etc. I ho fa amb una gràcia especial, la que necessita tota una invitació a descobrir que davall l'enorme mantell de formigó quotidià hi ha tot un país: el país del sud, amb les seues ficcions, els seus fantasmes i la seua màgia. Vos el recomane enfervoridament. Descobrireu, per exemple, que diuen que la mare de Sant Vicent Ferrer era de Xixona, que la imatge de la Puríssima Xiqueta va esdevindre patrona de Benissa després que la hi deixaren uns pelegrins, que l'illa de Benidorm prové d'una coltellada pegada al Puig Campana per un dels cavallers de Carlemany o que un fadrí d'Elx preferí ficar-li mà a una olla de moniatos que a la seua nòvia, prova definitiva que no l'estimava com calia. Tot això i molt més, fins a dos-centes històries diferents, entre les quals també hi ha la de les Danses del Rei Moro del poble d'Agost (a l'Alacantí), que se celebren durant estos dies, del 26 de desembre a l'1 de gener, i que fins ara desconeixia per complet. Com podeu observar al vídeo de baix, consistixen de diversos dies de ball, a ritme de tabal i dolçaina, protagonitzats pels danseros -quintos d'eixe any-, entorn de les figures del rei moro i la reina mora. El 27 de desembre es fa la serenata a la reina mora i és també la nit dels coets, alhora que a diversos llocs de la plaça del poble es pengen les taronges que seran despenjades en Cap d'Any. Eixe dia, 1 de gener, els quintos de l'any següent entren a la plaça arrossegant un carro, que carregaran amb les taronges, enmig d'una pluja de papers amb anisets i caramels que els llancen els que acaben les festes aleshores. Una tradició ben bonica que em servix per a felicitar-vos el Nadal i desitjar-vos un 2014 realment gojós. Gaudiu-los!!



dimarts, 26 de novembre del 2013

Miquel Barceló, "in memoriam"

Reproduïsc el post conjunt que hem publicat al blog d'Harca. La figura de Miquel Barceló ha estat realment important per a molts de nosaltres. Crec que mai no trobarem a ningú tan refotudament brillant a l'hora de fer història, si més no història andalusina. 


Pero ciertos de nosotros, por acciones seguramente cometidas pero que resultan imposibles de recordar, nos hallamos constreñidos a perseguir una manada de bestias incansables, borrosas, sin que jamás, a pesar de todos los esfuerzos, consigamos disminuir la distancia, irreductible. Y después morimos.
Miquel Barceló, “Prólogo”, Arqueología Medieval. En las afueras del Medievalismo, 1988.

Miquel Barceló i Perelló (1939-2013)

Ha degut fer fred, aquests dies i nits en què l'admirat Miquel Barceló ha esperat, sabedor, la mort. A trenc d'alba, o no, se n'ha anat: ens ha deixat orfes d'una intel·ligència admirable, d'una capacitat demiúrgica de crear coneixement del no res. Veure el funcionament d'una societat, la resistència a la dominació dels grups tribals araboberbers, on només vèiem camps, bancals, séquies i antics costums de reg. El Barceló enfant terrible, el Barceló temible, el Barceló mestre, el Barceló far, el Barceló genuí, el Barceló dels darrers dies, el gran Barceló, ja no estarà més entre nosaltres, al món dels vius, que ha abandonat als 74 anys, víctima de la malaltia que l'ha perseguit des dels 31. Una lluita pertinaç que segurament li forjà el caràcter i marcà els traços d'una biografia singular: el filòleg que fou historiador, l'historiador que s'ubicà als afores del medievalisme, el medievalista que fou un geni.

Nascut a Felanitx (Mallorca) el 1939, als 18 anys marxà a Barcelona a cursar la carrera de Filologia romànica, amb el desig d'esdevenir escriptor. En finalitzar, però, abandonà les aspiracions literàries i decidí marxar a l'estranger, primer a Anglaterra i després als Estats Units d'Amèrica, on impartí, a Nova York, classes universitàries de castellà entre els 24 i els 30 anys. Aleshores, en 1970, li diagnosticaren la malaltia que el féu retornar a Barcelona, on, després de diverses operacions, s'integrà en el professorat d'Història de la Universitat Autònoma, acabada de fundar uns anys abans. Tot just llavors, amb 32 anys, es doctorà a la Universitat de València amb una breu tesi, sota la direcció d'Antonio Ubieto, sobre la llegenda de Roderic i Julià, que marcava els inicis de la invasió musulmana de la península Ibèrica el 711. De fet, durant aquella època estudià l'evolució de l'estat visigot a través de l'emissió de monedes i la recaptació fiscal, que el portaren a interessar-se per l'estat andalusí, influenciat per l'obra de Samir Amin, de qui traduí en 1974 Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales. En ple moviment descolonitzador, Amin cercava l'origen de la dominació occidental capitalista sobre la resta del món i el trobava en l'especificitat del feudalisme, basat en un sistema de rendes i dependències personals, molt més estricte, controlador i modificador de les societats que la resta de formacions estatals tradicionals, caracteritzades per una dominació fiscal més permissiva vers els dominats. Pierre Guichard reblà el clau un parell d'anys després, en 1976, amb la publicació d'Al-Ándalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, en què, per primera vegada, s'explicava la diferència radical entre la societat andalusina, amb un marcat component tribal, i la societat cristiana del nord de la península Ibèrica, emmarcada dins dels paràmetres feudals.

A partir d'ací, el coneixement de la societat andalusina ocupà les investigacions d'en Barceló: com funcionava a tots els nivells, tant en el de la relació tributària i l'organització de l'estat, com en el de la producció, la reproducció social i el desplegament sobre el territori. Així, en 1984, als 45 anys -eren uns altres temps, en què cap ANECA exigia una producció estakhanovista i esbojarrada-, publicà els seus primers llibres historiogràfics, tot dirigint el segon volum de la Historia de los pueblos de España, sobre "Los antiguos territorios de la Corona de Aragón", i fent una primera aproximació Sobre Mayūrqa, la Mallorca andalusina. Llavors, conscient de la necessitat d'anar més enllà de les fons escrites musulmanes i cristianes, com ressenyà enèrgicament a Girona, el 1985, en el col·loqui sobre l'expansió del feudalisme català, començà a prospectar arqueològicament determinats llocs d'assentament rural andalusí. Els primers foren la vall de los Guájares, a l'antic territori nassarita, i el mateix espai mallorquí, dels quals nasqueren Les aigües cercades; (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca), en 1986, i Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, en 1988. En aquells moments Barceló ja comptava amb un equip format a l'Autònoma que es dedicà durant els següents anys a perfeccionar i estendre la metodologia finalment sistematitzada a El agua que no duerme: fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí, publicat en 1996. Els resultats de tot plegat foren espectaculars: una nova forma de pensar històricament el paisatge donà peu a una nova forma de comprendre la societat andalusina, la seua manera de gestionar el territori, la seua organització interna, les seues relacions de dominació, etc.

No debades, la utilitat i la capacitat de seducció intel·lectual de la proposta d'en Barceló menaren a la seua expansió: a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Múrcia, a Castella, a Andalusia, per tot arreu, hi ha hagut seguidors, discutidors i perfeccionadors del seu pensament. I és per això que tots lamentem la seua pèrdua i li retem el sentit homenatge que mereix la seua persona, una figura que ha canviat el rumb de la historiografia hispànica, per a bé i per a sempre més. En la seua darrera entrevista, publicada fa uns pocs mesos a L'Avenç, deia que de ben menut s'adonà "que hi havia dos grups de llibres i que, probablement, hi havia més passió en la Catena aurea o en els toms de portada verdosa de sant Tomàs d’Aquino que no podia llegir, que en els volums rebregats d’en Blasco Ibáñez i altres", i, per tant, "que el secret estava amagat en aquella escriptura que no entenia, més que en les històries aquelles d’homes i dones que jugaven a metges". Donem gràcies, doncs, al fet que aquell Miquel Barceló que va eixir de la facultat de filologia de Barcelona en els anys '60 es dediqués finalment a la primera classe de llibres, els de recerca i anàlisi, i no a la segona, els de literatura, que conreà únicament en jubilar-se, amb El terme de Manacor (2007) i A trenc d'alba (2009). Tots nosaltres, com a historiadors i persones interessades en el significat històric de la societat en la que vivim, ens hem beneficiat enormement d'aquella decisió. D'una manera o d'una altra, la seua tasca i el seu llegat ens han canviat la vida. Gràcies, Miquel, per tot, encara que ja no pugues sentir-nos...

Finalment, atès que, malauradament, no hem pogut dur a terme l'entrevista que teníem aparaulada amb ell, per a la qual s'havia mostrat predisposat i il·lusionat, no podem més que recomanar-vos ferventment eixa altra a la que hem fet esment, que la revista L'Avenç acaba de posar en línia: "Miquel Barceló, estudiós d'exterminis".

divendres, 22 de novembre del 2013

L'escòria del valencianisme

Article originalment publicat a la Tribuna d'opinió de la Fundació Nexe.

 Foto impagable de Lluís Bertomeu i Vicente Burgos, nous consellers de RTVV (Germán Caballero, 2013)

Em desdejune amb "El nudo valenciano", un article publicat pel membre del comité executiu provincial del PP de València, José Morgan, en què justifica la "inevitabilitat" del tancament de RTVV: Alberto Fabra no hauria pres "una decisión de este calado y con una carga de antipopularidad tan grande si ésta no fuera inevitable". Això és com dir que la instauració d'una dictadura és irremeiable, ja que és una determinació de gran calat i clarament impopular. Un argument demagògic, vaja. Sofisme en estat pur, com el del mateix Fabra indicant que si no liquida RTVV haurà de tancar col·legis i hospitals. Segur? És l'única opció? Diu que no té els 40 milions necessaris per a assegurar-ne la continuïtat i, en canvi, vol gastar-ne 105 en clausurar-la. Al mateix temps, els pressupostos de la Generalitat Valenciana han destinat enguany 310 milions a la Ciutat de les Arts i de les Ciències i fins a 50 milions a la Societat de Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, destinada a promocionar màsters de golf, tornejos d'hípica, regates i altres mandangues que s'han mostrat clarament deficitàries i una presa de pèl per a tots els valencians. A què juguem, doncs?

No podrem negar, en tot cas, que d'una manera o una altra a Fabra ja se'l veia vindre. Des que passà a convertir-se en president de la Generalitat Valenciana en trista substitució de l'imputat Camps, no s'ha dedicat a una altra cosa que anar liquidant l'autonomia i el benestar dels valencians, impel·lit per l'herència rebuda de 16 anys de govern popular i el maltracte financer i polític d'un Estat espanyol davant el qual no ha sabut fer una altra cosa que acatxar el cap. Encara més penosa i irritant des d'un punt de vista del nacionalisme valencià és la reacció de l'anomenat sector valencianista del PP, eixos que no s'han cansat de repetir que els populars representaven la defensa dels interessos del poble valencià. Així ho ha manifestat repetidament el mateix Morgan, identificant el projecte polític de Fabra amb el New Deal de Roosevelt (!), un pretés tracte amb els ciutadans "basado en la defensa de los intereses valencianos". En una altra ocasió, esmentant-me com un referent, afirmava creure decididament en el poble valencià i advocava per la "defensa de nuestro autogobierno, un derecho primigenio de los valencianos que en sí mismo representa nuestra existencia como pueblo desde hace ocho siglos". 

On han quedat totes aquelles paraules? Se les ha endut el vent? O és que eren més falses que les pessetes de Negrín? Sí, això és el que ha quedat ben clar: no eren més que pura xarrameca bastarda (en la tercera accepció del diccionari). Mireu, sinó, el discurset de Serafín Castellano dient que "RTVV si no estiguera n'hi hauria que inventar-la, per a defendre la nostra llengua, per a defendre les nostres tradicions, per a defendre la nostra cultura i per a defendre, sobretot, eixos fets diferencials dels que tan orgullosos som els valencians". No els cau la cara de vergonya a estos falsos valencianistes del PP? No tenen el coratge d'abandonar el partit que més frontalment ataca tot allò que ells diuen defensar? Perquè el tancament de RTVV, no sé si se n'adonen, és la humiliació més gran i manifesta que podien fer a dia de hui a la societat valenciana, que, de fet, està responent d'una manera molt transversal. Ni l'infrafinançament autonòmic, ni la desaparició de les caixes d'estalvi, ni la manca d'inversió estatal, ni els entrebancs a l'ensenyament en valencià, han sigut percebuts d'una manera tan clara i general com un intent de destrucció de la vertebració identitària construïda amb penes i esforços durant els darrers 30 anys. 

 


No debades, una ràdio i una televisió pròpies són un dels pilars bàsics de qualsevol comunitat identitària en època contemporània. Sense un imaginari i un discurs col·lectiu reproduïts pels mitjans de comunicació, començant pels públics, no hi ha possibilitats de projectar els interessos comuns cap al futur. És per això que si algú de veritat és i se sent valencianista no pot continuar ni un segon més dins d'un partit polític que, ben al contrari, arrasa eixos mitjans i, per tant, carrega salvatgement contra els fonaments  de tota identitat valenciana. És vergonyós i vergonyant veure que ni tan sols callen, sinó que s'atreveixen a justificar la desfeta, com si les paraules que deien fins ahir no significaren absolutament res. És més, hi ha qui fins i tot té la santa barra de participar directament en el procés de liquidació de RTVV, com Lluís Bertomeu, un dels cinc nous consellers d'administració de l'ens nomenats pel PP. Este és qui, des de dins del partit, no s'ha cansat de donar lliçons de valencianitat, proclamant que, "clar i ras, el Partit Popular de la CV és el valencianisme polític a la nostra terra, el valencianisme dels fets, de la gestió real i pròxima als ciutadans de la política en clau valenciana, útil i realitzable".

No hi ha paraules per definir-los... O potser sí. Tenint en compte que l'escòria és en origen el subproducte no útil que s'obté en el procés de purificació del metall, podríem dir, fent una analogia, que són "l'escòria del valencianisme": allò que sobra i que no serveix absolutament per a res dins del moviment valencianista.

dijous, 7 de novembre del 2013

Tot està per fer i tot és possible: Els valencians no som molls

Tot açò ho diré a tall de la reacció de la societat valenciana davant l'anunci de tancament de Radio Televisió Valenciana per part del govern de la Generalitat del PP comandat per Alberto Fabra. Mai, en la meua vida política conscient, havia vist tant de consens i tanta unió entre els valencians, foren de la ideologia que foren.


Lluitem amb totes les nostres forces pel futur de RTVV, pel futur del poble valencià

Diumenge passat vaig participar en la sessió d'un congrés a Manchester en què, a banda de parlar del naixement de la identitat col·lectiva valenciana en el segle XIV per la meua part i de l'ús dels adjectius en la poesia de Vicent Andrés Estellés per part d'Aina Monferrer, Helena Miguélez-Carballeira ens va fer un tast de la seua investigació sobre la construcció  de la masculinitat en els discursos nacionals del galleguisme i el catalanisme. Enfocant-ho des d'una perspectiva d'estudis postcolonials, que tan reveladors s'han mostrat a l'hora d'explicar les societats contemporànies, la investigadora gallega va explicar, grosso modo i simplificant molt, que les construccions intel·lectuals alternatives al nacionalisme espanyol, com el catalanisme i el galleguisme, van haver d'adoptar un discurs diferencial respecte al concepte de "masculinitat", així com respecte de tots els conceptes tradicionals lligats a ell, és a dir, la independència, la valentia, la capacitat de resposta, etc. No debades, el mateix espanyolisme, hegemònic i dominador en l'Estat-nació construït al segle XIX, va assumir tots eixos valors. Això és, que "l'espanyol" era el "mascle ibèric", el "conqueridor", el "valent", el "ferotge", mentre que "el català" o "el gallec" eren els "efeminats", "pacífics", "passius", "calmats", etc. I tot això perquè, en la dialèctica en què van nàixer el catalanisme i el galleguisme, adoptaren una posició de submissió: allò fort era allò espanyol, mentre que allò català i allò gallec naixia -es construïa- amb una perspectiva de minorització. Esta visió, evidentment, es pot aplicar també al cas valencià... 

Encara està per estudiar, i desconec si abans de les conceptualitzacions de Joan Fuster, que va ser el primer gran intel·lectual contemporani que va concebre el País Valencià amb una força realment poderosa, ja hi hagué estes visions. Però el mateix Fuster, com correspon a un moment primerenc de formació de la consciència valenciana moderna -ja fa més de 50 anys-, va incidir molt en eixe aspecte: els valencians érem "molls", com va dir el comte-duc d'Olivares, sempre havíem sigut obedients i "sucursalistes", sense capacitat per a alçar-nos. I eixe discurs, una construcció intel·lectual feta en un moment determinat, ha sigut assumida posteriorment per la majoria dels valencians. Tanmateix, si mirem com a mínim abans del segle XIX trobarem tot el contrari. No puc oferir-vos ara les cites concretes, perquè em trobe lluny de la meua biblioteca personal, però el que he observat al llarg de les centúries és que, des de les primeres històries valencianes del segle XV que començaren a percebre els habitants del regne de València com un subjecte col·lectiu, els valencians sempre apareixien com un poble aguerrit, valent i disposat a tot. Ja fóra per a saquejar i prendre les cadenes del port de Marsella en 1423, per a lluitar en condició de coronels, capitans o soldats al nord d'Àfrica, a França o a Flandes, per a rebel·lar-se contra els nobles o contra el rei en les Germanies i la Guerra de Successió, o per a fer front a una invasió del regne. Per a mostra, un parell de botons:

Bé serà que es diga lo valor i hassanya de la mia gent, que és la valenciana; dels de Vinaròs, de Rossell i la Plana, que és just per lo món córrega la fama perquè de francesos grans victòries guanya. Això deia el conegut i influent pare Pere Esteve, franciscà de la Marina, a mitjan segle XIX.

Els fets valencians dels mesos de maig i juny de l’any 1808 van ser especialment violents, probablement més que els que van ocórrer a qualsevol altre lloc d’Espanya. El dia 27 de maig fou assassinat el baró d’Albalat, Miguel Saavedra, a la porta del palau del comte de Cervelló de València. Fou degollat per la multitud, aquest ens social tan imprecís, li tallaren el cap allí mateix i el passejaren per la ciutat enganxat en una pica d’aquelles que utilitzaven els raiers que baixaven fusta pel Túria. Una cosa així recorda molt al passeig de caps tallats de defensors de la Bastilla que va tenir lloc a París el 14 de juliol de 1789. .. Miguel Saavedra havia protagonitzat un desgraciat incident en la revolta valenciana contra les milícies d’agost de l’any 1801: va ordenar disparar a la tropa que comandava i a conseqüència van morir tres persones. Allí, a la porta del palau de Cervelló, es va aplicar allò que algun historiador ha anomenat la “cultura de la retribució” i que es resumeix en un refrany molt conegut: qui la fa, la paga. Això ho explica l'historiador Manuel Ardit a tall de la reacció valenciana contra la invasió napoleònica de començaments del segle XIX.
Esta idea de valentia, de gallardia, de revolta contra les agressions o contra el poder establert quan hi havia una raó de pes, s'anà repetint, que jo haja vist, en les consideracions pròpies dels valencians fins al segle XIX. També en les que es feien des de fora, com en les visions dels viatgers que ens visitaren en els segles XVIII i XIX, com Daniel Defoe o Alexandre Laborde, que feien especial èmfasi en la mala llet dels valencians de classe baixa, que es caracteritzaven per ser capaços de matar a la més mínima ofensa. Eixa concepció, tanmateix, desaparegué per complet -no sabem exactament quan- en el moment en què es construí una idea de nació espanyola en què "l'espanyol" era el mascle valent i aguerrit. A partir d'ací, doncs, el valencià -com el català o el gallec-, expressions regionals de la valentia espanyola, passaven a ser vistos com a subjectes menors, allunyats dels valors apegats a la masculinitat i, per tant, dòcils i capaços de ser dominats sense massa problema. És per això, per exemple, que, quan Jaume Vicens Vives tractà de construir els fonaments d'un nou concepte de catalanitat després de la Guerra Civil espanyola, dedicà ni més ni menys que un capítol sencer (!) a "La virilitat del país" en el seu assaig Notícia de Catalunya (1954). Tractava, precisament, de llevar-se de damunt eixe "càrrec" de la catalanitat i el catalanisme com incapaços de ser i comportar-se masculinament, concloent que la seua forma de virilitat era la del treball, el pacte i la perseverància, uns conceptes que han influït fortament en el catalanisme posterior.

On vull arribar, finalment, és que la idea dels valencians "molls", "febles" i "incapaços" és, encara que no ho semble, una construcció intel·lectual. Perfectament es podria fer una història dels valencians, almenys fins a la Guerra Civil, destacant tot el contrari: que els valencians ens hem alçat i hem lluitat recurrentment: a la Guerra de la Unió de 1347, a l'Interregne de 1410, a les Germanies de 1519, a la Segona Germania de 1693, a la Guerra de Successió de 1705, a la Guerra del Francés de 1808, a la Primera República de 1868, a la Guerra Civil de 1936 -els valencians anaren a enfrontar-se directament amb els quarters de l'exercit, cal recordar-ho, que es diu prompte-, i en tantes altres revoltes i alçaments populars breus que encara desconeixem. Evidentment, és difícil de vore i de comprendre, perquè ens han educat precisament en el contrari i, el que és més important, en part com a conseqüència d'això també ens hem comportat així: l'hegemonia, la dominació dels altres, ens ha deixat en una situació d'inferioritat que no fa més que enfonsar-nos a nosaltres mateixos... El que cal, però, és ser conscients de tot el contrari: que la història es fa a cada generació i que tot és possible, que no som "febles" per naturalesa, sinó que la fortalesa o la feblesa depenen dels actes quotidians, de comportar-nos amb dignitat, de fer el que toca sense doblegar-nos a les arbitrarietats, de ser valents individualment i col·lectivament. En definitiva, no vos cregau els tòpics que ens afebleixen com a societat: potser tenen un rerefons de veritat, però, sobretot, tenen un rerefons de submissió, que és com ens han volgut i ens volen des de fa tant de temps. Com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible!

divendres, 11 d’octubre del 2013

Toni de l'Hostal (nét) al MIM 2013 de Sueca

No sé què m'agrada més de Toni de l'Hostal (nét), si la seua faceta de cantant o la d'humorista. Tot un festival la seua actuació al MIM de Sueca del passat setembre! No vos perdeu les versions d'"Olor a garrofa" (minut 29) i d'"Al vent" / "Cagant al vol" (minut 35)...

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Cal dir "les Illes" o "ses Illes"?

Ara que l'actualitat informativa s'hi està centrant arran de la valenta vaga indefinida duta a terme pels docents contra l'anomenat Tractament Integrat de Llengües decretat pel Govern Balear, veig que encara hi ha molta gent de l'entorn valencianista o catalanista que tracta de fer la gràcia d'anomenar "ses Illes" a les Balears. De ben segur que ho fan amb tota la bona voluntat del món i pensant-se que reprodueixen el sentir i la manera de pensar dels habitants de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, però, com ha explicat a facebook recentment el lingüista Gabriel Bibiloni, res més lluny de la realitat. La seua intervenció va sorgir arran d'un post, enllaçat per la magnífica pàgina d'En bon valencià, que mostrava la indignació del mallorquí Llorenç Carreres cada vegada que sentia l'expressió "ses Illes". Per a entendre la seua reacció -potser un pèl exagerada- basta amb llegir les paraules d'en Bibiloni:

Em permet de fer una petita aportació explicant quina és la pràctica normal de la majoria dels illencs, tot intentant complementar el que diu Llorenç Carreres. La primera cosa que els continentals han de tenir en compte és que les Illes no són una entitat com el Principat o el País Valencià (entitats territorials, administratives i de sentiments). Les Illes Balears són una entitat física (un arxipèlag), una entitat administrativa (perquè són una comunitat autònoma i una província espanyola) però no han estat mai una entitat emocional. Cadascú se sent només de la seva illa i això condiciona el llenguatge. Cap illenc no dirà "jo sóc de les Illes" o "de les Illes Balears" ni, si és a Barcelona, dirà "vaig cap a les Illes". Aquí sempre fem servir el nom de cada illa, perquè ens sentim de la nostra illa i alguns, en un nivell immediatament superior, ja passam directament als Països Catalans.
 
Naturalment, hi ha ocasions en què s'ha de fer referència al conjunt, i en aquests casos s'ha de dir (i no hi ha cap problema) "les Illes Balears" (nom oficial i complet), o "les Balears" (sempre amb article) o simplement "les Illes". L'ús d'una forma o una altra depèn del context: en un context més col·loquial o de proximitat poden dir "les Illes" perquè ja ens entenem (nosaltres només en tenim unes). Sobre l'article cal tenir present que en el parlar col·loquial els illencs diem "ses illes", les poques vegades que ho diem, perquè en el llenguatge col·loquial tots els articles se salen. A la llengua escrita i formal sempre és "les Illes" (perquè a la llengua formal no hi ha articles salats), i quan veiem que els continentals diuen —i sobretot escriuen— "Ses Illes", ho veiem com una mostra d'ignorància del nostre sistema d'articles, de la nostra realitat, i com una gracieta que ens fa molt poca gràcia. Esper haver-ho aclarit un poc.

Així doncs, fóra bo de tindre-ho en compte: si no som balears, millor que no diguem "ses Illes", ja que no respon a la pròpia realitat dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. Ells no gasten a penes eixa expressió i, per tant, ho troben realment estrany quan es fa des de fora, emprant, a més a més, l'article salat -cosa que els catalans i valencians no fem de manera general. En conseqüència, més que simpatia per l'expressió trobarem certa animadversió. "Les Illes", "les Illes Balears" o "les Balears" són, per contra, les formes més apropiades i adequades per a evitar susceptibilitats. D'una altra banda, hi afegisc l'article "Existeixen, les Balears?", dels professors Miquel Àngel Casasnovas i Maria del Mar Vanrell, que aporta una bona visió interna de la qüestió, amb tota una sèrie de dades històriques que solem desconéixer des de fora i no tenim en compte a l'hora d'intentar comprendre la qüestió balear.

Jacques Nicolas Bellin, Carte des Isles de Maiorque, Minorque et Yvice (1740)

divendres, 27 de setembre del 2013

Presentacions de "Dies", de Toni Sabater, i del Lletraferit #03

 Presentació del Lletraferit #03 a l'Slaughter de Russafa

Divendres passat presentàrem a la llibreria-carnisseria Slaughter el número #03 de la revista Lletraferit. Ha costat d'eixir, però finalment ho ha fet i amb molta potència. Hi podreu trobar 6 reportatges diferents, tots ells ben interessants, sobre "l'arquitecte de Nova York" Rafael Guastavino, les arrels valencianes de l'heroi nacional cubà José Martí, el gran escriptor de Boston Dennis Lehane, els fugitius nazis del III Reich que passaren la seua vida a la comarca de la Marina, l'epopeia a Txernòbil de l'aviador Nikolai Mèlnik, qui acabà els seus dies a Alacant, i l'aventura dels valencians que després de la guerra civil espanyola anaren a cultivar els arrossars que actualment ocupen els marjals sevillans de Doñana. Però, a més a més, la varietat i l'atractiu de les columnes, textos d'entre una i dos pàgines, no es queden arrere. Hi ha 10 peces sobre: el monestir de la Valldigna, la sèquia d'en Gasch com a vertebradora de la vida al Cabanyal-Canyamelar, la ciutat bretona de Vannes, on va morir Sant Vicent Ferrer, els riuraus com a element arquitectònic valencià, l'artista multidisciplinar Ana Elena Pena, la banda de música Mi Sostingut, la història de l'animació als camps de futbol, el restaurant Sabors de Benialí, un tribut al pub Swan de Benimaclet, recentment tancat, i, com sempre, la Memòria de l'Entrecuix per cloure la revista, en esta ocasió amb un escrit titulat "Carn que vol carn". Tot plegat, pense que paga la pena. Si més no, haver col·laborat en la seua confecció ja ho ha fet, així com participar en la seua presentació, un acte realment divertit en el qual vam comptar amb la inestimable col·laboració del periodista Juli Amadeu Àrias, que ens narrà amb detall la història de l'ucraïnés Mèlnik, del professor Jesús Pàrraga, en tant que la seua família provenia dels arrossars sevillans on hi havia la colònia valenciana adés esmentada, i de Mi Sostingut, que tancà l'acte amb Llull Cobain i Els 4 Teletubbies de l'Apocalipsi, com veieu en la foto de dalt. A tots ells i a la seixantena de persones que hi assistí, moltes gràcies, i a vosaltres, ja sabeu, podeu trobar el Lletraferit als quioscos o comprar-lo per internet sense despeses d'enviament.

Este divendres, d'una altra banda, és a dir, hui, participe en una altra presentació, la del llibre Dies, de Toni Sabater. Ho faig en tant que prologuista del llibre i amic personal de l'autor. El que he escrit al pròleg, però, no té res a vore amb la nostra amistat: ho dic perquè ho pense tal qual, això és, que és, veritablement, una delícia de llibre. Es tracta d'un dietari en què recorda fets quotidians de la seua vida passada o actual amb una sensibilitat tal que acabes identificant-te plenament amb ell; quasi, quasi, voldries ser ell. I és que hi traspuen una sèrie d'amors que connecten d'immediat amb molts de nosaltres: l'amor (passional) per la literatura, per la família, pels viatges, pel valencià i per la ciutat de València. Hi ha una delicada mescla de tots eixos elements, entre els quals sura sempre la seua major passió: la lectura selecta i exigent. Com es comenta a la pròpia biografia de l'autor que s'inclou al llibre: "en l'estela de lletres d'eixe camí estan els grecs i els llatins, certa anglofília que enyora i recrea el sud, la gran literatura de totes les èpoques, la poesia com a cim de totes les arts, la curiositat o l'interés per obres oblidades o perdudes, la passió per la història o un culturalisme viscut íntima i intensament i que és per a ell prou més que una moda o un estil literari". Per tant, no puc fer més que recomanar-vos el llibre, sobretot si compartiu alguns d'eixos amors que tan bé ha sabut destil·lar Toni Sabater en Dies. Avall vos en deixe el pròleg per tal que aneu fent boca. Si esteu interessats, el podeu comprar ací per un mòdic preu o, igualment, el podreu adquirir en la presentació d'esta vesprada, a partir de les 19 hores a l'església neobizantina del Centre Cultural la Beneficència, un marc ben especial per a un llibre que viu d'una manera tan intensa la ciutat de València. Vos esperem! 

Dies, Toni Sabater, València, 2013

Diuen que llegir no ens fa millors persones. Discrepe. Sempre hi haurà àvids lectors que encarnaran el mal sobre la faç de la terra, però, en general, les persones realment aficionades a la literatura solen ser cultes, agradables, intel·lectualment atractives i dispostes a fer un món més feliç i millor per als que els envolten i el conjunt de persones que habiten este planeta. Això és, almenys, el que m’indica l’experiència pròpia. Potser he tingut molta sort i he anat a parar amb uns lectors realment extraordinaris. Però no ho crec. Vull pensar que la literatura, com la cultura en general, ens fa més educats, més civilitzats, més lliures i més apassionats per la vida. Si no ho pensara així, la meua ja escassa fe en la possibilitat de construir un món millor s’afonaria definitivament. Per fortuna, el llibre de Toni Sabater em referma en eixa convicció. El seu dietari destil·la moltes classes d’amor i una de les que destaca, sens dubte, és l’amor per la literatura. Un amor que ho impregna tot i sura pels seus escrits, en els 48 ací publicats, redactats entre agost de 2008 i febrer de 2012 a manera de dietari. Un amor que, tot plegat, el fa millor. Fa que visca més, més intensament i més delitosament. Un cant a la vida a través de la literatura.

No debades, eixa estima, eixe desig, eixe vici per les lletres ‒ell n’arriba a dir “petulància insuportable”‒ és el punt de partida de l’exquisidesa amb què explica molts altres amors. Uns d’individuals, a la pròpia persona i la seua reflexió vital. Li agrada mirar arrere, captar el record d’instants determinats, fer memòria de la seua trajectòria, des del mateix moment del naixement fins a l’actualitat. Uns altres amors són, però, col·lectius. Un dels més pregons, a la família. Filla, pares, germans, iaios, tios, nebots i parella passegen pels textos que Toni ens regala. Els actes més quotidians, però també els tràngols més pesarosos, es convertixen en matèria literària en passar pel seu tamís. Amb una proximitat que emociona: entendrix, alegra, preocupa, delecta, satisfà. Al remat, allò més íntim, allò que en principi poc pot interessar a qui no el coneix, esdevé també part del lector, part de nosaltres. És per això també que arribem a identificar-nos amb els espais que marquen els seus dies. Com la caseta del Vedat, nucli central de construcció familiar on, a més a més, començà el seu amor per la literatura. O els llocs als quals viatja, amb una evident vocació mediterrània: Dénia, el Mareny, l’Almardà, el Delta de l’Ebre, Ventimiglia, Brindisi, Venècia, Corfú, Salònica, Atenes...

Però si de llocs parlem, l’altre gran amor que rutila al llarg del llibre és el que l’autor professa a la ciutat de València. Una ciutat que ha viscut des de sempre. L’ha viscuda, fins i tot, més enllà de la seua pròpia existència: a la Russafa del seu avi, al Velluters de son pare. La seua València arrela, en tot cas, a Extramurs, l’Eixample de les classes menestrals. A la Petxina i el Botànic, d’on naixen les seues constants passejades per l’urbs: Àngel Guimerà, Martí l’Humà, Calixte III, Palleter, Gabriel Miró, Quart, Túria. Unes passejades que s’endinsen en la Ciutat Vella, pel Carme, el Mercat, la Seu, Sant Francesc o la Xerea, i que també van més enllà, fins a Mestalla, el Cabanyal, les Arenes o Natzaret. I no només els carrers i els barris de València apareixen repetidament evocats, sinó també les seues celebracions i el seu patrimoni: les Falles, el Corpus, la Universitat Vella, la Llotja. Una ciutat que estima profundament. I ens la fa estimar encara més a través dels seus textos. De la mateixa manera que ell ha aprés a venerar-la, com una amant tel·lúrica, gràcies als versos d’Estellés, un referent indefugible si parlem de València, passió i lletres.

Això entronca amb el darrer gran amor col·lectiu que ens brinda el dietari: l’amor pels valencians, per la memòria col·lectiva dels valencians, pels valencians com a poble. A la seua llengua, tan maltractada durant tants anys, especialment a la ciutat de València i especialment durant l’ominós franquisme. Una llengua que l’autor ha recuperat i que tracta de dignificar, en el dia a dia i també a través de la literatura. Perquè el seu amor és molt profund i ens el contagia: a les lletres, als seus, a la Mediterrània, a València i als valencians. En acabar la lectura del llibre, a banda d’haver fruït d’un exquisit goig intel·lectual, tenim més ganes de llegir, de viure i d’estimar. Què més podríem demanar? Poc més: eixos són els nuclis fonamentals de la literatura. A Toni Sabater, no obstant, sí que li podem demanar una cosa: que continue escrivint i publicant més enllà d’esta opera prima. Que ho faça en forma de dietari, de ficció o de poesia. Com vullga. Però que ens faça viure més i més intensament a través de la literatura. Els que compartim el seu amor a la vida i a les lletres valencianes sempre li ho agrairem.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Dels màrtirs cristians d'al-Àndalus als màrtirs valencians del segle XXI

 Execució de Sant Eulogi, bisbe de Toledo i màrtir cordovés, en l'any 859

Les tropes musulmanes enviades des de Damasc entraren en la península Ibèrica l'any 711 i poc després hi establiren una forma de govern independent, encarnada en l'emirat omeia de Còrdova, que hi va regir de 756 a 929. Quan hi arribaren, evidentment, la península no estava buida, sinó que hi havia entre 4 i 7 milions d'habitants -les fonts són massa escasses com per saber-ho amb certesa- que, a nivell general, professaven el cristianisme o estaven sotmesos a governants cristians, procedents de la noblesa i la jerarquia eclesiàstica visigoda. La nova situació de domini islàmic, però, trasbalsà les coses. El fet que hi haguera una nova hegemonia política, cultural i religiosa, afegit a la contínua arribada de clans àrabs i berbers -que eren endogàmics, però captaven dones dels grups rivals, de manera que ells s'enfortien i afeblien les possibilitats de reproducció i perpetuació dels altres-, inicià un procés d'aculturació primer i d'assimilació completa després. De fet, uns segles després les comunitats cristianes eren pràcticament inexistents a tot al-Àndalus i el període dels almoràvits, de 1062 a 1147, es considera el final de tota mena de cristianisme andalusí.

Segons les hipòtesis de Richard Bulliet, el moment crucial del procés d'islamització es produí entre l'any 850 i el 950, quan, en un segle, es passà del 20%  al 50% de musulmans entre els pobladors d'al-Àndalus. A l'inici d'esta etapa, a més a més, fou quan l'Estat andalusí es definí com a malikista, una de les escoles més rigoroses de l'Islam sunnita, i es produí un fenomen molt poc conegut, però realment interessant per al coneixement històric de les minories en procés d'assimilació: el moviment dels màrtirs voluntaris de Còrdova. En concret, fins a 48 persones (Flora, Maria, Abundi, Adolf, Joan, Emiles, Jeremies, Coloma, Fàndila, Anastasi, Fèlix, Digna, Amador, Pere, Ludovic, Argimir, Àurea, Elies, Natàlia, Isidor i molts altres, fonamentalment de la zona que va de Còrdova a Sevilla) foren executades entre l'any 850 i el 859 perquè, intencionadament, feren declaració de la seua fe cristiana o blasfemaren contra la religió musulmana en llocs públics, per tal de ser ajusticiats segons ordenava la llei islàmica. 

Molts d'ells provenien de famílies mixtes, cristianomusulmanes, el que els feia legalment musulmans, però volien mantindre la fe cristiana de forma rigorosa, reaccionant contra el procés d'aculturació que observaven entre els seus congèneres. Així ho palesen els textos que van escriure els seus ideòlegs, com el Liber apologeticus martyrum, en què defensaven la immolació com a forma de fer reaccionar els altres cristians, als que acusaven de febles i detractors del cristianisme: tot i que molts no abjuraven de la seua fe, substituïen el llatí per l'àrab, vestien a la manera oriental, es circumcidaven, guardaven els dejuns propis de l'Islam, etc. Cal fer notar, a més a més, que estos líders eclesiàstics, com els abats Speraindeo i Samsó o el bisbe de Toledo, Eulogi, s'havien format o havien fet viatges per les terres del nord peninsular, com Navarra, Aragó i Astúries, on havien conegut societats en què el cristianisme era la ideologia hegemònica i dominant. El contrast entre estos llocs i al-Àndalus, on es constatava la progressiva arabització dels cristians, els dugueren a posicions tan extremes.

El moviment, però, acabà amb la detenció i l'execució del bisbe Eulogi en l'any 859. Fou una primera gran constatació del malestar cristià, que es repetí posteriorment amb certes revoltes a finals del segle IX a la zona granadina, que, tanmateix, foren apaivagant-se amb la pròpia minorització de la població cristiana. Cada vegada eren menys i amb un poder d'influència menor en una societat en què l'Islam com a religió i l'àrab com a llengua s'anaren consolidant per complet... Vos sona d'alguna cosa esta història? La podeu comparar a algun altre procés proper? Supose que molts de vosaltres estareu pensant en el nostre propi cas, el valencià. L'espanyolització nacional i la castellanització lingüística començaren realment com a fenomen de masses -no limitat exclusivament a les elits- fa un segle i mig aproximadament, i ara, per primera vegada en la història del País Valencià des de fa més de sis segles, els valencianoparlants han passat a ser minoria en la globalitat del territori. Això ha coincidit, a més a més, amb un apoderament de certs sectors socials valencians i una intensificació palpable de les formes extremes del nacionalisme espanyol durant els darrers anys. Els màrtirs no haurien de tardar a aparéixer, o potser ja ho estan fent a la seua manera...

Segurament la comparació és massa arriscada, però el que és cert és que eixos tres fenòmens -minorització, apoderament i intolerància- estan donant-se. Les dades d'ús del valencià, en primer lloc, són clares: s'ha passat del 55,1% de gent que parlava valencià a casa en 1992 (sempre, quasi sempre, més que en castellà o indistintament) a un escàs 37,2% en 2010. En eixe mateix període, del 67,5% que deia saber parlar el valencià s'ha disminuït a un 48,5%, i estem referint-nos exclusivament a la zona valencianoparlant del país (deixant fora els 600.000 valencians de la zona castellanoparlant). Els valencianoparlants, doncs, han passat a ser minoria en tots els sentits. L'evolució, evidentment, té molt a vore amb el creixement demogràfic del país, que en eixos 18 anys ha passat de 3,9 milions d'habitants a 5,1 milions, un 23,6% més de població, quasi tota arribada de llocs on no es parla valencià. No obstant això, el fenomen també està intrínsecament relacionat amb la feblíssima política lingüística de promoció del valencià, tant a l'ensenyament com a qualsevol altre àmbit, que s'ha dut a terme des dels òrgans de govern. 

No debades, en altres territoris amb uns balanços demogràfics similars, la trajectòria de l'ús i el coneixement de la llengua pròpia ha sigut ben diferent: a Catalunya, per exemple, l'ús familiar només ha caigut del 53,3% al 52% entre 2003 i 2008 (etapa per a la qual hi ha dades, amb un creixement de la població del 10%, de 6,6 milions a 7,3 milions d'habitants, durant eixos anys). Molt més espectacular ha sigut l'evolució del coneixement de la llengua: si bé en 1991 un 68,3% dels catalans sabien parlar català, en 2007 eren fins a un 75,6%, tot i les contínues arribades de nouvinguts, com a resultat, sens dubte, de les constants campanyes per tal de prestigiar i promoure el català. Al País Basc els avanços en el coneixement de l'eusquera han sigut encara més notables: si bé en 1981 només el 32% de la població era bilingüe (tan sols un 21% era capaç de parlar basc i l'altre 11% el podia entendre), en 2011 fins al 49% ho és (amb un 32% de població bascoparlant activa). De ser minoria, doncs, (en 1981 el 68% dels bascos eren monolingües castellans) s'ha passat a un equilibri en què el basc agafa cada vegada més força. 

El sistema d'ensenyament i l'hegemonia política i cultural del catalanisme i el basquisme han sigut fonamentals en eixos processos. Al País Valencià, per contra, l'hegemonia de l'espanyolisme castellanocèntric ha tingut efectes devastadors per a la llengua valenciana. Això, però, també ha coincidit amb les primeres generacions de valencians contemporanis educats en valencià. Tot i ser minoria, per primera vegada han tingut possibilitat de fer vida en valencià en molts àmbits que no havien imaginat els seus antecessors i alguns d'ells, imbuïts de valencianisme, han aspirat a la completa normalització del valencià en el seu país. Eixa aspiració, a més a més, s'ha vist reforçada per l'apoderament que han permés l'educació, l'accés a la cultura, les noves tecnologies i el coneixement d'altres situacions que a priori podrien ser anàlogues en el context de l'Estat espanyol, com la de Catalunya i el País Basc. En conseqüència, el contrast entre els desigs propis i la situació real del País Valencià, tant a nivell d'hegemonia política com cultural, causa un malestar evident entre eixos valencians apoderats (com, en certa manera, els passava als cristians d'al-Àndalus, sobretot a aquells que havien vist amb els seus propis ulls la preeminència del cristianisme en altres territoris).

Cal afegir a este fenomen el de la intensificació recent de les actituds intolerants de l'espanyolisme dins del territori valencià. Hi intervenen ací l'odi creixent a l'alteritat castellanoespanyola, especialment arran del creixement de l'independentisme català, i la pròpia minorització dels valencianoparlants. Com que el valencià està cada vegada menys present dins la societat valenciana i com que aquells que els molesta tot allò que no siga una Espanya castellanoparlant estan cada vegada més envalentits i molests amb els que parlen altres llengües, els conflictes han començat a sorgir, precisament amb els valencians que volen normalitzar el valencià en la seua vida quotidiana. En pocs mesos hem assistit a nombrosos casos d'imposició lingüística: Carles Mateu, d'Almenara, ha sigut condemnat a presó en tant que el jutge ha al·legat  que no volgué parlar en castellà per a allargar el moment de sotmetre's a l'alcoholímetre de la Guàrdia Civil; Laura, de Castelló, va ser expulsada de l'Arenal Sound per parlar en valencià als membres de la seguretat privada; Cristian, per la seua banda, hi va ser agredit; Miquel Gironés, d'Ontinyent, va ser detingut per la policia nacional espanyola a la ciutat de València per la mateixa raó; Elvira va ser humiliada a la consulta del metge, a Castelló, també per parlar en valencià, etc.

Tot plegat, la minorització dels valencianoparlants sumada a l'apoderament d'alguns d'ells i la intolerància creixent d'una part de l'espanyolisme -especialment del que ocupa forces de poder- està fent incrementar els casos de conflicte. Salvant les moltes distàncies, és un cas similar al dels cristians andalusins del segle IX, que veien com la seua posició s'afeblia i anaven camí de ser assimilats per uns patrons hegemònics arribats de fora, en un context en què la minorització pròpia i la imposició externa s'enfortien. En aquell cas tractaren de llançar un crit de rebel·lia mitjançant el martiri voluntari. Ara, evidentment, no arribem a eixe punt, però ser conseqüent amb la pròpia consciència valenciana i valencianista està causant conflictes, cada vegada més habituals, amb la identitat espanyola i espanyolista que no entén la pluralitat i la diversitat com a fets positius, sinó com una mena de molèstia insuportable que cal exterminar. Històricament hi ha hagut molts casos d'imposició lingüística, però segurament no hi havia una capacitat de resistència com la que ara tenim certs sectors valencians, des de la nostra defensa de determinats drets cívics. A qualsevol ens pot tocar i, ans al contrari, eixos casos no ens deuen espantar i afeblir en la nostra posició lingüística, sinó encoratjar a utilitzar el valencià en qualsevol àmbit de la vida pública i privada. Conec, desgraciadament, massa persones valencianoparlants que sempre utilitzen de primeres el castellà, persones que tenen el valencià com a llengua familiar i fins i tot laboral (què no faran els que tenen el valencià com a llengua exclusivament de família?). En este sentit, a l'espera que els temps polítics canvien, el nostre exemple ha de ser cabdal en la revifada del valencià: com ja vaig explicar ací, l'ús crea l'ús i, a més a més, és un fenomen exponencial. Si no l'utilitzem nosaltres, altrament, qui ho farà? Estarem sent amargs còmplices de la seua desaparició...

En tot cas, també sabem que la immolació dels cristians d'al-Àndalus no va conduir enlloc, sinó que tres segles després havien sigut completament assimilats, tant a nivell religiós com lingüístic i identitari. És a dir, que eixa fidelitat extrema a les idees en un moment concret tampoc garanteix per si soles la reversió d'una situació de minorització. La solució complementària, més bé, sembla passar pel mateix fenomen que hauria garantit la pervivència dels cristians andalusins, és a dir, tractar de ser hegemònics en tots els àmbits de la societat: en la política, l'economia, la cultura, etc. O som capaços de fer que els discursos valencianistes, centrats en el País Valencià i les particularitats de la cultura valenciana, siguen el centre dels pensaments i els actes de la majoria d'agents socials del territori valencià, o aquells que som valencians, valencianistes i valencianoparlants, correrem la mateixa sort que aquella minoria cristiana en procés d'aculturació al segle IX: serem assimilats i perdrem les especificitats que ens fan ser un poble propi, el poble valencià tal i com l'entenem hui en dia. La fidelitat lingüística és completament necessària, coste el que coste, malgrat qualsevol possible agressió, però també l'hem d'acompanyar d'un valencianisme quotidià que servisca per a anar construint el nostre país.

Sé que molts de vosaltres esteu en eixos dos camins i no puc més que congratular-vos per això, amb la certa recança que provoca el desig perquè en fórem molts més. Estes són simplement unes reflexions, crec que de quan en quan necessàries, per tractar de comprendre en quina situació estem i per què ens passa el que ens passa. Ànims de tot cor als que tracten de fer del valencià una llengua útil en qualsevol àmbit, i que per això mateix pateixen imposicions lingüístiques, siguen del caire que siguen, puix a voltes són simples humiliacions quotidianes que no arriben als mitjans de comunicació. I ànims, igualment, als que participen o simpatitzen amb el moviment valencianista, fonamental per a la reproducció de la consciència col·lectiva valenciana, per a la pervivència del valencià i per a la millora de la qualitat de vida de tots els valencians. En estes ocasions, i d'una forma un tant irredemptista, potser com la de certs cristians que visqueren a al-Àndalus sota domini islàmic, em venen ganes de cridar ben fort: Visca el País Valencià!!

dilluns, 16 de setembre del 2013

La qüestió identitària valenciana, catalana i espanyola a les xarxes socials

Ja ho hem comentat alguna volta: els blogs com a fòrum d'intercanvi d'opinions han perdut molta força davant l'aparició de les xarxes socials. Ací és més complicat i lent deixar un comentari, mentre que allà és immediat. Es pot parlar de l'actualitat en temps real i mantindre intenses discussions quasi com si s'estiguera tertuliant en persona davant d'un café o una cervesa. Això, però, també té una problema: la fugacitat de les xarxes. Mentre que els blogs resten per escrit i oberts a tothom, els textos penjats a facebook i twitter es caracteritzen per perdre's en la immensitat del ciberespai -cosa que com a historiador em fot especialment. L'altre dia, per exemple, es va establir un profitós debat al meu mur arran del post d'El Blog de Masclet, "Preguntes i reflexions per a valencians normals", sobre el suport d'una part important del nacionalisme valencià als actes de la #ViaCatalana de l'11 de setembre. Jo hi deia que Compartisc molts dels "dubtes" que es formulen en este post... Ara bé, valencians "normals" ho som tots! I, tot seguit, fins a 12 persones vam dir la nostra: 
  • Cesk Xagal Supose que amb allò de "normal", aquest individu es refereix al què segueix la seua norma.
    Per cert, que si pensa com escriu ja va bé el gatxó...
  • Joan Giner Monfort És una llàstima que assimisca el que han dit els mitjans de comunicació intoxicadors: no era la via catalana, era la via valenciana. No convocaven associacions catalanes sinó valencianes. Els manifestants eren valencians. On hi ha la "invasió"? Més encara: era pel dret del POBLE VALENCIÀ a decicir lliurement el seu futur, no per la llibertat dels Països Catalans ni res de paregut. Ja m'agrada que un valencianista no catalanista siga educat i respectuós. Ara, el discurs hauria sigut molt més interessant si no donara per bona tota la demagògia que llegim als diaris, ràdios i twitters del PP.
  • Vicent Baydal No, es referix precisament a valencians que no es preocupen del tema nacional (ni en un sentit ni en un altre), sinó que se senten espanyols i valencians (o espanyols i alacantins, per exemple) perquè és el que pensa la major part de la nostra societat (que no es calfen el cap amb eixos temes, vaja, però es podrien preocupar pel tema si veieren que, en efecte, Espanya no ens convé com a valencians)
  • Josep Nebot Cerdà molts "alcoians normals" no ho veiem igual. I potser algú podria preguntar-se si un poc de culpa de tot no la té també una visió tan curta que no veu més enllà d'hortes i tarongerars ni té cap interés en fer-ho... Posats a reparti, que no ho paguem tot els "catalanistes".
  • Vicent Baydal A vore, se celebrava un 11 de setembre, en el mateix dia que una immensa cadena humana catalana: era un acte catalanista (valencià i ben valencià, però catalanista), això no és pot negar, crec jo. Si era pel dret del poble valencià a decidir allò lògic és que s'haguera fet un 9 d'octubre, dic jo... (i en cap moment es va convocar per res explícitament valencià, sinó "per la llengua i la llibertat", així, en genèric)
  • Vicent Baydal Sí, el conec un poc, i sé que reconeix que una bona part de la culpa la té eixe valencianisme de boqueta que després ha sigut submís al castellanoespanyolisme i era més anticatalanisme que valencianisme. Però una cosa no lleva l'altra, vaja.
  • Josep Palau Baduell A mi m'agradria apuntar, com a català, q al Principat som molts q no creiem en els PPCC, com sembla a vegades q volen fer creure. Com deia abans, parlem diferents variants de la mateixa llengua, però som nacions diferents. Al menys com ho veig jo.
  • Cesk Xagal Estic amb Pep: potser el major problema d'aquests autonomenats valencianistes, consisteix en el reduccionisme neocantonalista però amb eixida a Madrid, que coarta la seua visió.
  • Josep Roselló Ivars Vos propose una cosa, estimats amics, per què no ens deixem de 'catalanistes' i 'blaveros' (poseu-li l'ordre que vulgueu) i ens centrem en que el principal diari d'Alacant, sempre prou provincialista, publica notícies com estes: http://www.diarioinformacion.com/.../1414271.html
  • Joan Giner Monfort Vicent Baydal, es fa el mateix dia que l'altra en solidaritat amb un poble germà i veí. Té lògica que siga així aprofitant la publicitat. Enlloc he vist que siga invasió, que els valencians vulguem quedar com al germà de segona, que s'opte per una independència conjunta sense fronteres ni barreres ni autonomia per als valencians. Allò que cadascú dóna per sobreentés diu molt del que pensem. Jo també crec que els valencianistes no hem gestionat bé de vegades la germanor amb els altres territoris i que això ens ha fet més mal que bé. Ara, d'això a fer interpretacions agosarades o demagògiques hi ha una passa important. I repetisc que veig reflexions interessants al bloc (mesclades amb interpretacions malicioses).
  • Cesk Xagal I el "catalanisme" no té perquè implicar la creació d'una federació de països amb la mateixa llengua i cultura semblant... o potser sí, cosa dels valencians seria...
    El que evidentment SÍ hauria de ser és fixar un guió i prendre exemple, tant de allò bo com d'allò dolent, que podem aprendre d'aquells que ens porten anys en l'amor pel què i pel qui són.
  • Hugo Mas La veritat és que jo no compartisc ni un sol dels "dubtes". Alcoians tocapilotes...
  • Cesk Xagal Hehehe... no canvies, Hugo.
  • Joan Giner Monfort Un punt a estudiar de la batalla de València, també de l'actual, és el tractament que es dóna des dels mitjans de comunicació d'estes notícies, de les eixides de mare del govern valencià amb l'anticatalanisme, etc., per distraure dels problemes econòmics, polítics i etc. que tenen/tenim.
  • Cesk Xagal Joan, a dia de hui, i donada la situació en la que es troba el govern del PP i en la situació en què ens ha posat a tots els ciutadans, qualsevol distracció de qualsevol tipus els resulta vàlida.
  • Cesk Xagal Però "lo cortés no quita lo valiente"...
  • Dèlia Amorós Podria dir missa (i podria ben dir-la, a més a més), però no donaré credibilitat ni discutiré cap contingut ideològic de ningú que signe amb anònim o amb pseudònim. Parlem-ne, però fem-ho tots amb les mateixes regles.
  • Montxo V. Sempere L'argument núm. 5 incorre en fal·làcia. No es pot sentir "només valencià" quan el país resta per construir encara. Un sentiment nacional no es gesta, mai, des de zero, ni tampoc en un poques generacions. I al País Valencià, hi ha qui sent simpatia o afinitat a la identitat espanyola (= murciana, andalusa, castellana, aragonesa...) i hi ha qui se sent afinitat a la identitat catalana (o catalànica o mediterrània, etc...). El sentiment nacional valencià existirà desprès d'un llarg de temps de mestissatge cultural però, per a això, cal tolerància entre tots i restar d'acord en qüestions bàsiques.
  • Vicent Baydal Home, les dos identitats més esteses al País Valencià són l'espanyola i la valenciana (a soles o de manera dual, compartida), però no totes eixes que dius...
  • Montxo V. Sempere Jo tinc les meues reserves. He parlat d'afinitats, no d'identitats més esteses. Vist des d'Alacant.
  • Josep Palau Baduell Tal com ho veig jo molta de la culpa la tenim des del Principat, que des de la Reinaixença es va crear aquesta idea de PPCC, absurda a més no poder, basada en la llengua i una història "comuna". Això ha fet que molts catalans creguin que hem d'estar units pq vam formar part d'una confederació, però jo no ho acabo de veure: perquè només agafen, llavors, la part catalanoparlant d'Aragó i en canvi, agafen tot el territori del País Valencià? I també, suposo, que hi ha hagut qui ha volgut mesclar valencianisme amb catalanisme, quan poden ser (i haurien de ser) dues coses completament diferents, amb els llaços lingüístics, culturals, etc. que vulgueu, però en el fons som dues nacions diferents. I el que a mi m'agradaria és que s'estengués un valencianisme propi sense influències, ni espanyoles ni catalanes, que es reconeixés en ell mateix, sense necessitat de comparar-se, ni admirar, ni menystenir als altres. I també, com està passant ara a Catalunya, es pot crear un sentiment català sense haver de ser catalanoparlant: alguns dels més amics més catalans, més independentistes, no parlen gairebé mai el català. No pot tenir un sentiment únicament valencià un castellanoparlant? Tot això són les meves càbales sense un coneixement del País Valencià.
  • Montxo V. Sempere Les identitats col·lectives són una qüestió política, i les afinitats culturals són una qüestió individual. Per a mi, no existeix una identitat valenciana prou definida com per a afirmar que es pot sentir "valencians a soles", perquè això crea una exclussió de qui no se sent valencià a soles, i això implica la immensa majoria de la societat. Això que comenta l'amic Josep, no seria possible al País Valencià si cada vegada que algú reivindica el País Valencià, des de la seua afinitat cultural catalana, o algú altre reivindica el País Valenciano, des d'una altra aragonesa o castellana, sempre hi ha algú que responga: "no em vingues amb invents, jo sóc valencià a soles". Així no crec que construïm cap país.
  • Cesk Xagal Montxo, possiblement el lloc on és fa palès de forma més evident l'autoodi valencià és, precisament, Alacant.
  • Josep Palau Baduell Tens un Regne de València des del segle XIII fins al XVIII, home... És una cosa prou històrica i duradora per deixar empremta en una societat.
  • Lluís Fornés Pérez-Costa Per mi, Josep Palau Baduell for President. Això és una persona de trellat.
  • Vicent Baydal Per això s'ha de continuar construint una identitat col·lectiva valenciana sobre la bona base que ja tenim (un territori, una història, una memòria col·lectiva, un gentilici, una llengua particular per a una part de nosaltres, etc.) amb uns elements comuns que no siguen excloents... D'una altra banda, hi ha un 2% que diuen sentir-se valencians a soles en les enquestes del CIS, i un 9% més valencians que espanyols
  • Vicent Baydal També la identitat "provincial" ha fet molt de forat en la identitat històrica valenciana i hi ha molta gent que se sent "castellonenca, valenciana -en sentit provincial- o alacantina" i espanyola, deixant totalment al marge la identitat col·lectiva valenciana de tot el país...
  • Montxo V. Sempere La història és només una de les raons, va bé per saber d'on venim, per evitar repetir errors, però no tenim per què repetir-la necessàriament. Per a mi, per damunt de tot està la voluntat democràtica i sobirana. Perquè si ens posem historicistes, puc dir que de Biar cap avall hi tingueren els seus propis Furs diferenciats de la resta del Regne de València, tot i que estigueren compilats en els mateixos Furs de València i que, per açò potser, el sud valencià té una "identitat diferenciada" per emprempta històrica, perquè sempre s'ha vist a València com una cosa molt llunyana...
  • Josep Palau Baduell Sí, Montxo, però ho deia en el sentit que no és una invenció de la transició, com altres CCAA.
  • Vicent Baydal Clar, el sud valencià de Biar cap avall té una identitat diferenciada precisament per això, primer perquè formaven la governació d'Oriola (l'única del regne a banda de la de València) i després perquè ha sigut la part més gran de la província d'Alacant. Les identitats si no és amb visió històrica no s'entenen... Es poden modificar mitjançant grans canvis politicoadministratius, però el pes de la història és molt fort
  • Josep Palau Baduell I vull fer notar, respecte a les xifres que donava en Vicent, que a Catalunya tampoc estem per tirar coets, i mireu la que estem liant. Això són dades del CIS del juny d'enguany: Un 50.6 % se sent més català que espanyol (un 25,1% només català i un 25,8% més català que espanyol) mentre que només un 6% se sent únicament espanyol , un 5% sent més espanyol que català i un 34,5% tan català com espanyol.
  • Vicent Baydal Un dels problemes del valencianisme és que ací l'espanyolisme (en molts casos fortament anticatalanista i antivalencianista) és molt poderós socialment... Ens n'anem a xifres del 31% (per l'11% català): un 13,7% se sent únicament espanyol i un 17,8% més espanyol que valencià.
  • Montxo V. Sempere Per a mi, la solució està en trobar una identificació comuna per a tots eixos pobles que parlem la mateixa llengua. Com els escandinaus... cadascú se sentirá del seu país: danés, noruec, suec, islandès, feroés o, potser també, finlandès. Però tots comparteixen una afinitat cultural escandinava que distingueixen entre el seu món més proper culturalment de la resta del món. El mateix passa amb valencians, catalans i balears. Si a Espanya hi haguera un Estat que no ens escanyara fiscalment, ni ens aïllara culturalment, i ens fos favorable per als nostres projectes i visió de futur, el sentiment d'espanyolitat podria haver sigut perfectament la identitat comuna. Però com no és així...
  • Josep Palau Baduell Això que dius dels escandinaus, és precisament el que jo voldria per a nosaltres, però no ho hem sabut gestionar bé. Perquè des de Catalunya s'ha actuat com una mena de primus inter pares aglutinador que ha semblat menystenir als altres. Això també ha fet que valencians i balears ens hàgiu anat "odiant" (i amb raó), i per acabar-ho d'adobar, que els espanyolistes ho han sabut aprofitar per fotre encara més, fent-vos creure aquesta colonització des de Catalunya per aprofitar i destruir el valencianisme i l'illisme (o com s'hagi de dir).
  • Josep Palau Baduell I potser l'exemple més clar d'això és que no puguem veure les teles dels uns i dels altres, amb el que disfrutava jo quan era petit d'un programa d'un tio gras i calb de Canal 9, que la cançó era alguna cosa així com "on estan, on estan, a guanyar diners".
  • Vicent Baydal Hahaahaha! Un respecte pel "tio gras i calb", que era el gran Joan Monleon!! http://www.ventdcabylia.com/...
    www.ventdcabylia.com
    Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
  • Josep Palau Baduell Respecte total, però no recordava el nom. Però veus com m'has entès a la primera
  • Montxo V. Sempere Sí, però els països escandinaus sí que han tingut també un "primus inter pares", que era Suècia, i de la qual s'han anat seccessionant-se a poc a poc cada part. Ací, en canvi, mai no hem estat units políticament amb el poble català, ni amb el poble balear, i es lògic que des d'aquesta premissa les èlits culturals als tres països plantegen una unió, evidentment, democràtica i sobirana per damun de tot. Restar "separats" sembla, doncs, com una antigualla, una reminiscència mitgeval que s'ha de resoldre en els temps actuals.
  • Josep Palau Baduell Però aquí hi ha el problema, que de tres estats confederats, un ha agafat les regnes, menystenint als altres. Per això (i generalitzo i mai s'ha de fer), no ens podeu veure ni a València ni a Balears. I repeteixo, aquesta unió s'ha basat sobretot amb la llengua, que per mi és un error. Diga'ls-hi als austríacs i suïssos que formen part del mateix perquè parlen alemany. O, Moldàvia, un exemple potser més controvertit: tothom pensava que, acabada la URSS, s'unirien a Romània perquè parlaven romanès, però poc a poc s'ha anat dissipant la idea i han creat la seva identitat moldovesa (com es digui). I ara no volen saber res de Romania (bé, mentre no era de la UE no en volien saber res, ara potser s'ho estan repensant).
    És difícil, però, l'èxit d'Espanya és haver creat una identitat artificial i haver aniquilat les anteriors. Com a bons francesos.
  • Montxo V. Sempere Estic d'acord que una unió política no es pot basar només en la llengua. Absolutament d'acord. Però tampoc es pot justificar políticament que tres pobles romanguen separats únicament per raons històriques. El que cal és entesa i vore si tenim prou projectes comuns com perquè ens esperone la unitat. I jo crec que sí. En el context mundial i europeu actual, hi ha raons de sobres com perquè anem bastint un projecte comú.
  • Vicent Baydal Ja, però és que, sobretot amb les dades a la mà, el País Valencià no pot basar la seua identitat ni les seues idees de futur primordialment en la llengua. Ha de ser un element cabdal, però insistint només en això no anem enlloc. L'auge del sentiment i l'independentisme català en els darrers anys és una conjunció de factors en què la defensa cultural específica té un paper important, però també el respecte a la resta de cultures, un missatge integrador i un aprofundiment dels beneficis de l'autogovern... País Valencià, primer que res. Federacions posteriors, ja vorem. Primer fem país per a tots el valencians (pense jo, vaja)
  • Josep Palau Baduell Sempre he pensat, llamame iluso porque tenga una ilusión, que si lo de Catalunya acaba a bon port i les coses ens van funcionant millor fora d'Espanya, el País Valencià i Balears us hi acabareu animant, no a unir-vos a nosaltres, sinó a anar cap a la independència i, amb el temps, formar una confederació, com la dels segles medievals, que podríem anomenar "Hispània oriental", per no ferir a ningú
  • Montxo V. Sempere Què hispània ni que tres quartos. Ibèria, que els íbers eren només a eixe costat.
  • Josep Palau Baduell Però, és el que diu el Vicent, basar això en llengua (al PV no pot ser pq en teniu dos) és inútil. L'èxit del que està passant a Catalunya és precisament que hem deixat del banda el "folklore" (la llengua, la cultura, la botifarra, les sardanes i polles vàries) i ho hem centrat en l'amor a on vivim, i sobretot la qüestió econòmica. No sabeu el bé que ens ha fet per la nostra causa la crisi i la majoria pepera a Madrit.
  • Vicent Baydal Ui, si Catalunya s'independitza tinc quimera que aniran a aniquilar el nacionalisme valencià i balear sense contemplacions (amb l'excusa del quintacolumnisme) i que tots els avanços dels darrers anys aniran per terra. No sé si sobreviurem. Tant de bo no, però... En tot cas, d'això no té cap culpa l'independentisme català, sinó l'espanyolisme castellanista. Feu via, feu!
  • Montxo V. Sempere Si açò passara, Vicent, tingues per seguir que hi hauria una resposta d'auto-defensa al nivell de la violència d'eixa repressió. Així va sorgir ETA.
  • Josep Palau Baduell Ja ho deien els grecs per espantar els nens "que vénen els Catalans"...
  • Josep Palau Baduell Ah, havia "misread" el que deies, Vicent, els que aniran a aniquilar són els espanyols, oi?
  • Gràcia Jiménez Estic molt d'acord amb Josep Roselló Ivars. Ma mare és de Castelló, m'he criat a Alacant, he estudiat i viscut a València i Elx i ara visc a cavall entre l'Alacantí i la Marina Alta. I forme part des de fa més de 25 anys del moviment cívic per la norma...Mostra'n més...
  • Josep Arroyo doncs jo en compartisc algun que altre, però hi ha un bon grapat que no hi ha per on agarrar-los...

D'una altra banda, també hi ha textos penjats a les xarxes que mereixerien quedar en un blog i no perdre's en el temps i l'espai. És el cas, per exemple, del que el guionista catarrogí Paco López Barrio va escriure precisament a tall d'un debat de facebook sobre la qüestió identitària espanyola. No em puc resistir a reproduir-lo per tal de deixar-ne constància, ja que aporta alguns arguments realment interessants que no se solen sentir en altres marcs de discussió:

Ayer tuvimos un buen intercambio de opiniones en el muro del amigo Jesús Párraga, a cuenta del tema de Catalunya. A partir de cierto momento me dió pereza seguir porque necesitaba argumentar con algo más de extensión. El caso es que recordé otra conversación que tuve años atrás con otro amigo periodista, a propósito de los Acuerdos de Stormont y el Ulster. Intentaré resumir la argumentación de mi amigo:
 
El estatuto de autonomía que va a tener el Ulster, con unas pocas competencias casi simbólicas, se queda a años luz de los estatutos de que ya disfrutan Catalunya y Euskadi. Y pese a ser tan escaso ha sido suficiente para conseguir que el IRA deje las armas. Ahora bien... no sólo se trata de techos competenciales, sino de valores simbólicos. Ahí está la gran diferencia: Los británicos han sido muy tacaños en las competencias, pero siempre han sido muy generosos con los símbolos. En España ha sido al revés. Hay unos estatutos de autonomía con una gran capacidad de autogobierno, pero una absoluta mezquindad en temas simbólicos.
 
Cuando escoceses o galeses han ido a la guerra, a defender el Imperio Británico, iban con sus propias unidades: Los Fusileros de Gales, los Lanceros de Escocia... con sus propios mandos y sus propias banderas e himnos. Desde hace muchísimo sus deportistas compiten internacionalmente con su propia selección regional. El famoso Torneo 5 Naciones de rugby, enfrenta a Inglaterra, Escocia, Gales, Irlanda y Francia. Y la familia real británica acude a los partidos con toda normalidad. Cuando les preguntan su nacionalidad a Sean Connery o Anthony Hopkins contestan escocés y galés respectivamente, sin que nadie se ofenda porque no se autodefinan como británicos (ambos lo evitan) y no pasa nada.
 
En cambio en España esos pequeños "desahogos" en lo simbólico siempre se han reprimido. Primero con la violencia de estado. Y, ya en democracia, con leyes. O con desprecios. Cuando se planteó el uso de otras lenguas en el Senado hubo que aguantar las burlas de la caverna, como ha habido que aguantarlas cuando se ha hablado de una selección catalana de futbol. No lovidemos la mala leche con la que el presidente del Congreso le retiró la palabra a Joan Tardà por querer emplear, en una sola frase y como gesto simbólico, el catalán. Aquí se ha cuestionado que la película Pa Negre, caso de ser seleccionada para los Oscars, se hubiese presentado en la lengua original en la que se rodó (porque si representa a España debe ir en español, decían).
 
Aún recordamos todos el "Pujol, enano, habla castellano" y un montón de lindezas similares. Y ahi tenemos a Wert y su deseo de "españolizar a los niños catalanes". Ni al más conservador de los ministros británicos le habría pasado jamás por la cabeza britanizar a los niños escoceses. Si en Eurovisión se ha cantado alguna vez en catalán fue porque se presentó Andorra un año. 

Si en estos temas, que muchas veces son secundarios, se hubiese abierto un poco más la mano, no se habría encabronado tanto la situación. Pero España ha padecido una ceguera y una insensibilidad histórica hacia todo lo no-castellano que roza lo patológico. No es el autogobierno lo que más peocupa, sino la identidad. Si Catalunya y Euskadi pidiesen las plenas competencias en TODO a cambio de renunciar a lengua y bandera propias estoy seguro de que sería más fácil. Podría hasta ser como un estado, en la práctica, si disimulase que lo es, y se presentase como inequívocamente española. Mucho más fácil. Porque no nos engañemos. Para la España tradicional no hay unidad sin uniformidad, sin "unidad de destino en lo universal", que decía Franco. España le pide a Catalunya que le venda su alma, nada menos. Y los catalanes no quieren. Y esto desgraciadamente aun lo entiende muy poca gente en la meseta. Y esto es lo que les rompe los esquemas, no la balanza fiscal.

Ens veiem, en qualsevol cas, a les xarxes. Ací les meues, per si voleu sumar-vos a la festa: https://www.facebook.com/vicent.baydal  https://twitter.com/vicentbaydal