diumenge, 10 de setembre del 2017

Per què els catalans tenen dret a decidir (i els valencians ara per ara no)?

Farà cosa d'un any i mig el catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona Borja de Riquer va publicar un article a La Vanguardia titulat "Drets, història i política" [també en castellà, "Derechos, historia y política"], que explicava molt clarament per què és plenament democràtic i ètic que els catalans puguen pronunciar-se en un referèndum sobre el seu futur col·lectiu (i plenament antidemocràtic i antiètic tractat d'impedir-ho). Pense que va passar molt desapercebut i val la pena recuperar-lo perquè, des d'un punt de vista històric i polític, deixa ben clar per quina raó els catalans tenen dret a decidir (com també els bascos del País Basc, com vorem després) i altres col·lectivitats que en l'actualitat formen part d'Espanya no. El podeu llegir a continuació:

"Mapa político de España", aparegut en 1852 en la Cartografía hispano-científica de Francisco Jorge Torres Villegas

"No fa gaire, parlant amb uns col·legues no catalans sobre l’actual situació política de Catalunya vaig emprar la tàctica de portar la reflexió cap el terreny històric i jurídic i començar per plantejar com s’havia aconseguit exercir els drets ­universals. Atès que érem historiadors, coincidírem que la democràcia s’havia construït, amb força dificultats, a partir de dos principis fonamentals: que les lleis sempre han de provenir de la voluntat dels ciu­tadans i que tota la legislació ha de respectar els drets fonamentals i universals de les persones. I que era una qüestió ­bàsica que aquests dos principis es consideressin de forma simultània: si en faltava un dels dos, allò no era una autèntica ­democràcia. 

La segona qüestió de la conversa se centrà en com havia variat la consideració de quins eren els ciutadans amb drets polítics. Dos segles de revolucions i lluites van forçar grans canvis respecte a qui podia exercir com a ciutadà. Primer només eren els homes molt rics, després tots els homes i, finalment, ho són totes les dones i els ­homes. I això s’aconseguí trencant la legalitat llavors vigent i denun­ciant i lluitant contra els nombrosos arguments jurídics, polítics, filosòfics i teològics que s’hi oposaven. Assolir drets que avui considerem inqüestionables –el vot femení o la desaparició de l’esclavitud– suposà molt sovint haver de revoltar-se contra governs. 

Els historiadors sabem que, des de les revolucions americana i francesa de finals del segle XVIII, els drets naturals o universals dels ciutadans són considerats ante­riors a tota constitució política i que, per això, estan per sobre d’elles. I també coneixem prou bé que un principi fonamental del funcionament de la democràcia és aquell que planteja que cal canviar les lleis per a poder atendre els drets naturals exigits pels ciutadans. Dit d’una altra manera, que mai la legislació ­democràtica no pot impedir l’exercici dels drets bàsics. D’aquesta manera, davant la demanda d’un dret natural o universal no es pot respondre que l’actual legislació no ho ­recull, sinó que cal analitzar si es tracta ­realment d’un dret just.

Fins ací els meus col·legues i jo estàvem d’acord. La tercera qüestió a debatre vingué quan calgué concretar si els catalans formem o no una col·lectivitat homogènia i, per tant, un subjecte polític amb dret a decidir lliurement sobre qualsevol qüestió que l’afecti. És en aquest terreny on es ­produeix la confrontació entre el dret ­previ, el natural, i la legislació posterior. El debat, llavors, se centrà en diverses preguntes: han de prevaler sempre les unitats polítiques estatals acordades en el passat?; han de persistir aquestes unitats fins i tot quan es van imposar per procediments discutibles en termes democràtics?; una minoria, que constitueix una col·lectivitat homogènia, ha de restar permanentment sotmesa a la voluntat de la majoria?; si aquesta minoria manifesta democràticament la seva voluntat de separar-se, és just que el govern i les lleis de la majoria refusin aquest desig? 

Davant la complexitat que provocava respondre, convinguérem que calia analitzar històricament cada cas, però que la lògica històrica i política ens portava a considerar que si una col·lectivitat que tenia institucions pròpies –un govern i un parlament escollits democràticament– manifestava la seva voluntat majoritària de voler decidir lliurement el seu futur, aquesta demanda difícilment podia ser refusada, diguessin el que diguessin les lleis aprovades en el passat. I, molt menys si resultava, com era el cas espanyol, que les circumstàncies en què aquestes lleis van ser elaborades eren força diferents a les actuals. 

Estiguérem d’acord que les dues qües­tions rellevants que calia tenir en compte llavors eren verificar si aquesta voluntat d’emancipació era realment majoritària i veure si la col·lectivitat reunia els requisits per a fer viable l’Estat que volia conformar. Respecte d’aquest segon requisit, parlàrem de la necessitat d’una història comuna, d’un territori definit, d’homogeneïtat cultural, de viabilitat econòmica, de capacitat per mantenir relacions internacionals, etcètera. Això semblava fonamental, atès que servia per desautoritzar els arguments absurds que sostenen que seguint el primer principi es podria arribar al fet que un petit poble o una barriada també tingués el seu dret de crear un Estat. No, territoris o localitats que no tenen un sentiment particularista diferent dels seus veïns, que no han manifestat políticament mai el desig de constituir un Estat propi i que no són viables per si sols per fer-ho, no poden ser mai subjectes de sobirania

D’aquesta manera, aquests col·legues i jo arribàrem a la conclusió que, en el pla teòric i històric, resultava evident que els catalans haurien de tenir el dret a decidir lliurement el seu futur polític i que seria anti­democràtic, i difícil de justi­ficar en el terreny ètic, impe­dir-ho".



L'argumentació de Riquer pareix impecable. No només els historiadors i els juristes sabem que les lleis no són immutables. Això ho sap qualsevol persona. Tots els mesos s'aproven lleis i normatives noves en funció del poder concedit als organismes legislatius i executius per part de la ciutadania, a través dels seus vots. Les lleis, doncs, s'ajusten i s'han d'ajustar a la voluntat dels ciutadans, quan esta s'expressa majoritàriament. Però de quina voluntat parlem ací? De la dels ciutadans espanyols en conjunt o de la dels ciutadans catalans en particular? Existix un subjecte polític català que tinga dret a decidir? Si és així, per què? Seguint l'exposició de Riquer, podem comprovar que, en efecte, existix i per dos raons. La primera és que hi ha una majoria de ciutadans que, a través dels seus vots, han manifestat una majoria clara no ja d'emancipar-se sinó de celebrar un referèndum per a decidir sobre el seu futur. La segona raó és que eixa voluntat d'autodeterminar-se pot traduir-se perfectament, per raons històriques, culturals i d'autoorganització política i jurídica, en un nou estat dins del concert internacional (al contrari que un poble o un barri que, fins i tot encara que volgueren esdevindre estats sense tindre cap raó de fons per a fer-ho, materialment no podrien).

En eixe sentit, per això indicava al principi que també els ciutadans del País Basc tenen el mateix dret a decidir, ja que complixen els mateixos requisits: han expressat en les urnes la seua voluntat majoritària de fer-ho de manera continuada i tenen les condicions materials per a esdevindre un estat. Els bascos d'Euskadi són un subjecte polític ara per ara, però no així el que es coneix com Euskal Herria, ja que en eixe territori que inclou Navarra i el País Bascofrancés no hi ha una majoria de ciutadans partidària de l'autodeterminació. I, per eixa mateixa raó, el ben cert és que els valencians no tenim a dia de hui dret a decidir, ja que, tot i que podríem tindre les condicions materials per a ser un estat, en l'actualitat eixa no és una reivindicació majoritària dels ciutadans valencians. Evidentment, eixa és una situació que pot variar amb el temps, en funció de les propostes fetes pels partits i moviments polítics i el suport que reben per part de la ciutadania... En eixe sentit, hi haurà igualment qui diga que La Rioja, Extremadura, Múrcia o Andalusia, que en l'actualitat s'autogovernen parcialment mitjançant parlaments i governs autonòmics, també podrien tindre dret a autodeterminar-se en un futur i esdevindre estats-nació. Sí, en la teoria sí. Però, en la pràctica, algun dia els ciutadans d'eixos territoris desitjaran majoritàriament deixar de formar part de la nació i l'estat espanyols? Potser el mapa de dalt respon eixa pregunta...

dimarts, 5 de setembre del 2017

El cas dels valencians i del valencianisme en perspectiva històrica

Territoris europeus amb moviments nacionalistes

Els valencians ni som un poble anòmal, ni moll, ni constituït per una amarga singularitat, com deia l’assagista de Sueca. Som «simplement» un poble que es veu permanentment impel·lit a renunciar a la seua particularitat cultural, històrica i identitària, a la seua valencianitat, per part de l’estat del qual forma part des de fa uns cinc segles: Espanya. Així és. I és que els estats plurinacionals, o conformats per diversos territoris i grups etnoculturals amb personalitats col·lectives pròpies basades en una història i una cultura diferents unes d’altres, són una rara avis a Occident. Suïssa, Canadà i poca cosa més. La resta, o bé han acabat separant-se per a donar estats propis als diversos territoris diferenciats (com en el cas dels països bàltics i dels balcànics o el de la separació entre Noruega i Suècia en 1905, d’Irlanda del Regne Unit en 1921 o de Txèquia i Eslovàquia en 1993), o bé mantenen una relació un tant problemàtica entre ells (com en el cas de Flandes i Valònia en Bèlgica o d’Escòcia i Anglaterra en el mateix Regne Unit), o bé, finalment, el grup etnocultural més gran i dominant d’eixe estat ha eliminat al llarg de la història o encara en l’actualitat tracta d’eliminar les diferències perifèriques per la via de la unificació i l’assimilació (com ha passat i passa amb els polonesos, els francesos i els castellans respecte dels caixubis, occitans, bretons, corsos, bascos, gallecs, catalans o valencians en els casos de Polònia, França i Espanya). 

Eixe fenomen polític i històric, vinculat al llarg procés de construcció de les nacions durant l’època contemporània i amb arrels en els segles moderns, és el que marca la sensació d’anomalia, mollesa i singular amargor. No el fet que els valencians no ens sentim catalans, com assenyalava Fuster, sinó que no encaixem en un estat que no vetla per la personalitat col·lectiva, els interessos generals i la cultura pròpia del poble valencià, sinó, més prompte, tot el contrari, com a resultat d’un intens centralisme de matriu històrica i cultural castellana. Però no és una situació anòmala, sinó ben corrent –tot i que contraproduent per als territoris perifèrics com el nostre– en els estats-nació contemporanis. Tampoc mostra una mollesa congènita o general del poble valencià. Tot i que certament hi hagué un important rebuig social cap a la llengua, la cultura i la identitat valencianes i un fort avanç cap a l’assimilació castellanoespanyola durant les dècades centrals del segle XX, en plena consonància amb la repressió dictatorial franquista, el fet que encara existisca un grup etnocultural valencià amb els seus trets particulars distintius apunta un important grau de resistència col·lectiva. La major part de les elits polítiques i econòmiques, sens dubte, van col·laborar amb aquell procés de descomposició, però entre bona part dels habitants del territori valencià encara hi ha un potent sentiment diferencial, vinculat a una cultura i una història pròpies. 

Igualment, tampoc el nostre cas és més singular o més amarg que el de molts altres grups etnoculturals menors encabits en estats que els han impel·lit a renunciar a les seues particularitats i han acabat desapareixent o estan en procés de fer-ho, com ha succeït amb els esmentats caixubis o els diversos pobles occitans. A Espanya el procés d’assimilació encapçalat pel grup dominant de l’estat, els castellans, va ser finalment respost, des de finals del segle XIX, per propostes nacionalistes alternatives, com la dels bascos i els catalans en primer lloc. Poc després els valencians també van desenvolupar el seu propi nacionalisme, quasi sempre a imitació del cas català, molt semblant històricament, i fins i tot a partir de la dècada de 1960 el mateix valencianisme va plantejar ser part integrant del projecte nacional català. És per això que el valencianisme sempre ha anat en certa manera a rebuf dels progressos del catalanisme dins del conjunt d’Espanya, tant pel que fa als beneficis –com l’establiment d’un marc autonòmic o el reconeixement de l’oficialitat de la llengua pròpia– com pel que fa als desavantatges –com els atacs persistents a tot nacionalisme i tota cultura que siguen alternatius als castellanoespanyols–. En conseqüència, la nova posició del nacionalisme català, que per primera vegada en la història ha optat majoritàriament per l’independentisme, està tenint també repercussions en el valencianisme, que ha tornat a centrar el seu marc nacional en la societat i el territori valencians –també per una evolució interna pròpia del darrer quart de segle– i es manté a l’aguait de la resolució final de la qüestió catalana. 

En eixe sentit, vivim moments d’incertesa en l’esforçat camí de mantindre i projectar cap al futur les particularitats històriques, culturals i identitàries pròpies, en funció del que passe al conjunt de l’estat espanyol al voltant de les relacions entre els seus diversos grups etnoculturals. Amb tot, també és cert que, tirant la vista arrere, els avanços en eixa senda són notables. Fa uns cent anys Carles Salvador i Vicent Tomàs i Martí van fundar la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes del Reialme de València, una organització que pretenia agrupar les escassíssimes forces valencianistes disperses al llarg del territori valencià més enllà de la capital. Ara, per contra, el valencianisme ha cristal·litzat políticament, amb representants als parlaments europeu, espanyol i valencià i fins i tot amb una destacada participació en el govern autonòmic propi. Així mateix, s’han fet avanços en el discurs valencianista i la seua expansió social, que va conformant entre una part important dels habitants del territori –tot i que amb dificultats– una sèrie de consensos entorn de l’autogovern, la defensa dels interessos valencians i la promoció de la cultura pròpia. Igualment, esta mateixa cultura ha conegut un cert esclat en els darrers anys, amb una important difusió social de la música valenciana, un reconeixement de la importància de les festivitats i tradicions diferencials, una posada en valor de nombrosos elements històrics patrimonials arreu del país i un augment progressiu de la població alfabetitzada en valencià. 

Ben cert és que tot això s’ha produït en un context de retrocés del percentatge total de la població valenciana que empra quotidianament el valencià, com a fruit, per una banda, de l’important procés d’arribada de gents d’altres parts que ha tingut lloc en les darreres dècades i, per una altra banda, de les polítiques, ni vertebradores ni valencianistes, que han propiciat paral·lelament els successius governs autonòmics. Els avanços indicats també s’han produït en un context en què la provincialització, el rebuig frontal al valencianisme i la voluntat d’assimilació a la cultura castellana són encara forts en segments importants de la societat valenciana. I, així mateix, tampoc s’ha desenvolupat un panorama comunicatiu de país ni un ecosistema d’empreses culturals fortes, dos aspectes que resulten imprescindibles en tot projecte que aspire a impulsar amb eficàcia una identitat col·lectiva pròpia i diferencial. En conseqüència, encara són molts, i molt importants, els reptes que ha d’afrontar el valencianisme per tal d’evitar la desaparició del grup etnocultural valencià i mantindre, enfortir i projectar cap al futur les particularitats històriques, culturals i identitàries pròpies. Caldrà força i intel·ligència per part dels polítics en actiu que representen les idees valencianistes, amb el suport de la seua base social, que haurà de continuar buscant mitjans d’expansió; caldrà demanar comptes i iniciatives a les elits econòmiques per tal que vetlen pels interessos i el futur del conjunt del territori valencià i dels valencians, que sustenten la seua riquesa; i caldrà, igualment, perseverar en la llarga marxa del valencianisme que pretén preservar i adaptar a la contemporaneïtat, amb orgull, la riquesa d’una personalitat col·lectiva que enfonsa les seues arrels en l’edat mitjana.

Col·laboració per al Calendari dels Brillants 2018, per amable invitació del seu curador, l'erudit i cronista benisser, Joan Josep Cardona. Qui el vullga adquirir, pot dirigir-se a la MACMA (Mancomunitat Cultural de la Marina Alta) o a llibreries com París València i Fan Set de la ciutat de València.

L'any 2018 farà cent anys de la Declaració Valencianista, 
mitjançant la qual un moviment polític contemporani va demanar per primera vegada un Estat Valencià propi