Hi ha gent que ha conegut Déu

Fa mes i mig vaig donar a conéixer els primers plantejaments d'un nou moviment religiós molt nostrat: l'Església d'Emiliojosé (Martí Gómez). Ara continuaré aportant informacions sobre les accions dels seus primers seguidors. Abans de tot, però, cal tornar a visionar el vídeo originari d'esta nova manera d'entendre la vida, bo i observant, com diu Juanxo, que siempre descubro cosas nuevas... cuando le pregunta x el gelat i diu q està de categoria emilio josé nuestro dios embiste como un toro...

Doncs bé, els seus seguidors s'organitzaren i, després que un d'ells trobara Emilio José a la Llosa de Ranes un dia d'estiu a les 4 de la matinada, el convidaren a dinar i a un partit del València CF un diumenge de setembre. Els preparatius foren intensos: es plantejà muntar la plataforma Saque de honor de Emilio José en Mestalla, es debatí quina seria la primera pregunta a fer-li (a tu com te diuen?, evidentment), etc. Finalment, tot i que els fidels van assistir-hi, Emilio José es va excusar a última hora.

Tanmateix, els emiliojoseologians no es rendiren i van organitzar una expedició de recerca a la Llosa que va tindre la seua recompensa ara fa dos setmanes, el diumenge 15 de novembre de 2008, quan va tindre lloc un històric esmorzar amb Emilio José. A partir d'ell tenim noves informacions sobre el nostre ídol: té 16 anys i la veu que en el vídeo diu xe diga-li qu'eres futbolista, xe diga-li és la de sa tia. A més, s'hi enregistrà una entrevista a Emilio José al bar de l'esmorzar -que no s'ha fet pública perquè Déu només parla als escollits- i s'està projectant una nova expedició per al gener. No puc més que deixar-vos amb una foto del moment i el testimoni d'un dels escollits, que ha tingut la sort de veure'l, tocar-lo i parlar amb Ell:

El tío actuó como si nos conociese de toda la vida....se lo pasó también genial con nosotros..nos prometió que se vendrá a ver algun partido a mestalla, recuerdo las veces que coreamos con él el famoso "àstiààààààààà"..fueron decenas de veces seguro...

Companyons meus!

Cercant un significat exacte per al mot "companyó" (en un context militar marítim) he trobat que una de les seues accepcions medievals és la de "testicles". "Collons" vaja. Així apareix als Costums de Tortosa, una recopilació jurídica duta a terme l'any 1272, que en el seu llibre sisé, rúbrica huitena, capítol sisé parla de qui fos castrat o espadó, ço és que no ha los compaynons, que hom los li ha tolts... Efectivament, si t'han castrat t'has quedat sense els teus "companyons" de sempre.

L'interés (en 1843)

Agents de borsa, ben desvanits

Ara que els cicles de Kondratiev han fet de les seues posant fi a una etapa de creixement i especulació in crescendo (el mexicà Luis Ramírez Sandoval, com molts altres, ja ho va advertir per l'any 2004), és l'hora de recordar que la manca d'ètica pràcticament connatural als especuladors és un mal que ve de lluny, com podem observar si ens atenem a les descripcions fetes a Los españoles pintados por sí mismos, la primera col·lecció de quadres costumistes publicada a Espanya entre 1843 i 1844, tot seguint la via iniciada per l'anglesa Heads of the people or Portraits of the English (1840-1841) i la francesa Les Français peints par eux-mêmes (1841-1842).

Al costat de l'emigrat, la cigarrera, l'apotecari, el porter, l'accionista de mines o el diputat a Corts, s'hi parlava, d'una banda, de l'usurer i, d'altra banda, de l'agent de borsa. Del primer es deia que:

Como el oficio de prestar á logro causa tan poca fatiga, parece que media humanidad se ha propuesto evadir la sentencia del Todopoderoso de ganar el pan con el sudor de su rostro, y se ha dedicado á proporcionar refrescos á la otra media cuando traspira demasiado para que sude por ella y por sí [...] Aludo tan solo á aquellos que adventicia, facticia ó ficticiamente son tan inmorales, es decir que nacieron tan exentos de moralidad, perdieron tan absolutamente su moralidad, ó transigen tan por entero con su moralidad, que especulan sobre las miserias y pasiones de sus semejantes: trato espresamente de los Usureros, de aquellos que tienen suficiente dureza del corazón para que ni el aspecto de la desgracia les conmueva ni los ruegos les ablanden; de aquellos que respiran tanta malignidad que ceban al vicio hasta la trampa y reclaman á la pobreza hasta la red [...] y al pequeño que surca desfallecido en la hondonada, le van adelantando su mísero alimento hasta que se estrella en el primer escollo.

En segon lloc, sobre els agents de borsa, tipus il·lustrats amb gravats com el de dalt, queia ja l'acusació de ser els responsables -fa més de 160 anys- del malviure de molts treballadors:

El Agente de Bolsa no necesita ni mucha aplicación ni mucho estudio: "nace", como el poeta, aunque medra mucho más que el poeta [...] La Bolsa, por una de esas contradicciones tan frecuentes de la especie humana, ha venido a ser una necesidad en Madrid, cuando no tenemos una peseta. Sin embargo, en ella llueve el maná para los israelitas, y en su cuadrilongo y desmantelado recinto, se sacrifican diariamente víctimas humanas al ídolo de la actualidad, EL INTERÉS [...] Los sacerdotes sacrificadores de este moderno templo, son los Agentes.

Sembla que la borsa continua sent el mateix temple modern on hi ha l'únic Déu del guany i l'interés.

Parlem en valencià

No és que vaja a glossar ara les raons per les quals parlar en valencià en la nostra quotidianitat, sinó que simplement vull aprofitar per recomanar el blog que ocupa eixe domini a blogger amb el nom En valencià: Actualitat de la nostra llengua. S'encarrega d'anar proporcionant notícies sobre l'ús i la promoció del valencià al nostre país, generalment positives, com ara els premis literaris, les parelles lingüístiques, els cursos gratuïts o els cicles de cinema, però d'altres que quasi fan plorar, com ara esta de fa un parell de mesos: El Port de Sagunt només tindrà una obra en valencià... i és de mim. En qualsevol cas, paga la pena anar seguint-lo.

Objecte d'estudi?

Són els blogs una forma d'assaig?

M'informen d'una cosa que m'espanta una miqueta. Hi ha una assignatura a la llicenciatura de Filologia Catalana de la Universitat de València en què Vent d Cabylia ha estat proposat com a objecte d'estudi. Ho cerque a internet i ho trobe: és L'assaig català, una optativa de tercer curs impartida per Gonçal López-Pampló, exbloguista i bon coneixedor de la catosfera, com palesa el seu darrer article al número 45 de Caràcters. Concretament, un dels tres treballs a realitzar en l'assignatura és l'anàlisi d'una de les propostes de lectura realitzades, entre les quals, a banda d'una sèrie de llibres d'assaig i d'una selecció d'articles de premsa, hi ha una llista de blogs en relació amb el tema 4, "Noves textualitats electròniques: blogs i assaig": Base de badades, El Llibreter, Flaneuse, Vent d Cabylia, Totxanes, totxos i maons, Un que passava i Salms.

I dic que m'espanta una miqueta perquè, tot i que la definició d'assaig pot ser bastant laxa -gènere en prosa no narratiu que aborda d'una manera lliure els problemes més diversos- sí que podrem convindre que l'assaig tradicional té una voluntat de creació literària, de sistematització estructural i de transcendència intel·lectual que els blogs generalment no assoleixen ni tan sols tracten d'acomplir. Si més no Vent d Cabylia és un calaix de sastre que no "aborda problemes" sinó que simplement es dedica a compartir quasi quotidianament informacions, opinions o continguts, ja siguen polítics, culturals o humorístics, amb la gent que passa per ací habitualment o amb aquells que poden buscar determinades matèries a internet. Tot des de la simple voluntat/necessitat/gust de comunicar, és a dir, de: transmetre, fer conèixer (alguna cosa) a algú; fer participar d'allò que hom posseeix, fer-ho comú.

No hi ha creació, sistematizació ni transcendència. Dubte molt, per tant, que Vent d Cabylia siga una forma de practicar l'assaig. En qualsevol cas, si hi ha algun incaut estudiant que decideix triar-lo com a objecte d'estudi, li deixe ad ell l'aprofundiment de l'anàlisi. Sort! L'any passat vaig fer per a la Revista del Vinalopó una de les primeres ressenyes valencianes d'un blog de la catosfera, Ultralocàlia, i va ser realment difícil.

El papa és del València Club de Futbol

El papa, amb el València CF

M'ha impactat la foto d'Adri Herreros amb la prova definitiva: el papa és del València. Està presa als carrers de Madrid el 16 d'abril de 2008, poques hores abans de la darrera final de la Copa del rei de futbol entre el València i el Getafe. Brofegueria en estat pur. Esta altra de Perolo és encara millor però només es pot enllaçar.

Marquet i Compartir dóna gustet

A través d'Òscar m'adone que Vinga va! té un canal al youtube i a través d'este canal de youtube m'adone que Marc Sempere, el d'Ix, té un nou projecte musical anomenat Marquet dins del marc general de Compartir dóna gustet, un espai de cultura lliure, compartida i transmissió directa. Segons el seu propi web Marquet és un artista paellero embarcat en un projecte de reinterpretació de cançons de la tradició oral que donarà com a fruit un primer disc amb col·laboradors com Pau Riba, Miquel Gil, Sílvia Pérez Cruz, L'Ateneu Musical de Cocentaina o Roger i Laia de Cabo San Roque, i un segon de remescles electròniques.

Al canal esmentat hi ha vídeos sobre el procés de treball... Alguns són veritables mostres antropològiques, com estos dos raonaments del cantãor el Xiquet del Carmen (el primer sobre el "mozarabismo" valencià i el segon sobre els "pisos", que com diuen els mateixos de Vinga va! sembla que haja fet la lletra un activista de V de Vivienda):






A banda, hi ha un tres vídeos, ben interessants: un preparat per a la Gal·la dels Premis Ovidi Montllor 2008 sobre una cançó del mateix Ovidi i dos odes a la paella, una a Cocentaina i una altra a la Barceloneta: la paella es una cosa seria (Marquet, com ja he dit, és un artista paellero!):

Lo fet del cors de Santa Bàrbara

Santa Bàrbera de l'ermita homònima de Monòver

El projecte en què prompte acabaré la meua participació a l'Institut Universitari Europeu de Florència, una extensió de la base de dades Notaires vénetiens au Moyen Orient (1360-1520) aplicada als mercaders catalans a Ultramar (incloent valencians i mallorquins que s'acollien als consolats de catalans que hi havia als ports de la Mediterrània i entenent Ultramar com a les zones circumdants a Alexandria, Damasc, Rodes i Xipre), m'ha deparat a banda del coneixement de gent i documentació nova, un estrany i misteriós cas amb el qual Íker Jiménez podria fer uns minuts de televisió: lo fet del cors de Santa Bàrbara.

Sabia -perquè és més de l'època que treballe a la tesi- que en 1322 Jaume II havia demanat al soldà de Babilònia (d'Egipte) la relíquia del cos de Santa Bàrbera (a banda d'un tros de la Veracreu i el Sant Calze, el que deixaria per terra la teoria que el de València siga el de veritat venint directament de San Juan de la Peña). El que no sabia, però, és que vora un segle després, el seu besnét, Martí l'Humà, continuava demanant als governants egipcis el mateix cos de la santa, coetània de Sant Vicent Màrtir i martiritzada com ell en època de les persecucions romanes de començaments del segle IV, tot i que en el seu cas a terres orientals, concretament a la província de Bitínia, a l'actual Turquia.

El pare de Bàrbera, per allunyar-la dels seus pretendents i dels seus contactes amb el cristianisme, la tancà en una torre, on ella va obrir tres finestres que representaven la Trinitat -d'ací que la seua iconografia incloga eixa torre-. Finalment, el pare la denuncià als tribunals i, després que la martiritzaren i la sotmeteren a escarni públic, ell mateix li tallà el cap -l' espasa és un altre dels seus atributs-, però Déu, com a càstig, féu que li caiguera un llamp en el cap, que el fulminà. D'ací que ens en recordem de Santa Bàrbera quan trone (per tal que intercedisca davant la Providència).

Icona oriental de Santa Bàrbera

Doncs bé, entre la selecció documental que he treballat he trobat fins a cinc documents en què el rei Martí sol·licita al cònsol de catalans en Alexandria o al soldà mameluc d'Egipte l'obtenció del cos de la màrtir i el seu enviament a terres de la Corona d'Aragó. En primer lloc, el 6 de juny de 1400, el monarca recorda al cònsul en Alexandria, Bernat Ametler -de vegades escrit "Amenler", com encara es pronuncia "ametla" a alguns llocs valencians-, que ja abans que partira de Barcelona li havia encomanat que obtinguera la relíquia, amb consentiment del soldà però arribant al furt si calia:

Que ja abans que partíssets de nós vos havíem encarregat e manat que si per altra via no podíets haver lo dit cors de Madona Santa Bàrbera que féssets tot vostre poder ajustant-hi totes maneres possibles d’aver-lo per via de furt que féssets tot vostre poder ajustant-hi totes maneres possibles d’aver-lo per via de furt, per què fets per manera que ab consentiment del dit Soldà lo dit cors sia furtat despenent-hi tots aquells diners que a vós serà ben vist faedor a fi que nos haiam lo dit cors vós emperò portet-nos letra testimonial del dit Soldà com aquell cors és lo cors de Madona Santa Bàrbara.

Més d'un any després, el 21 de novembre de 1401, com que el rei havia rebut cartes del cònsol però no cap feia referència a la qüestió, li tornava a escriure, dient-li que havia passat massa temps i que, d'altra banda, podia gastar en l'afer fins a 500 ducats. Realment impacient, tres setmanes i mitja després, Martí l'Humà trametia una nova missiva sobre·l fet del cors de Madona Santa Bàrbera [...] per millor reduir-vos-ho a memòria, ja que no havia obtingut encara resposta. Finalment, sembla que una mica enutjat, el 28 d'agost de 1402 envià un nou comissionat, el també barceloní Pere Merlès, que, d'una banda havia de renyar el cònsol:

Molt som meravellats com ha gran temps que no•ns havets scrit sobre lo fet del cors del Santa Bàrbara, lo qual axí com sabets desijam molt haver per què us pregam e manam ab sobirana diligència treballets en haver, car gran plaer e servey nos en farets segons vos recitarà pus largament de part nostra lo feel nostre En Pere Merlés, portador de la present.

I, d'altra banda, havia de presentar-se davant el mateix soldà egipci -que tampoc li contestava sobre la qüestió- per pregar-li que l'ajudarà a dur a bon port la voluntat reial, un fet que li donaria sobiran plaer:

Diverses vegades havem scrit a vostre pare pregant-lo affectuosament volgués dar loch e manera per amor nostra que nós poguéssem haver lo cors de Santa Bàrbara en lo qual havem singular devoció de què resposta alguna no havem haüda, per què us pregam tan affectuosament com podem que, axí com nós complauríem a vós en tot ço que poguéssem dins nostra senyoria, vullats dar manera e obra ab tot acabament que nós haiam lo dit cors de Santa Bàrbera, car cosa serà que•ns farets sobiran plaer.

Desconec com va quedar la cosa -desgraciadament, perquè m'he quedat amb les ganes-, però supose que en no res perquè actualment hi ha diversos llocs que es disputen "l'autenticitat" de les relíquies de la santa màrtir, però cap és nostrat: l'illa veneciana de Torcello, el poble italià de Rieti, Piacenza, Constantinoble i, de fet, El Caire (i atenció que els pits de Santa Bàrbera estan un a Novgorod, un altre a Pomerània... i un altre a Montecatini Termini?). En tot cas, "l'intrigant" procés que s'obria davant els meus ulls quan vaig llegir el primer document va anar esdevenint en sainet amb les repetitives ordres posteriors. Imagine al cònsol i mercader Bernat Ametler al seu obrador del port d'Alexandria llegint les noves del rei: "una altra vegada amb el temeta de Santa Bàrbera... quin home més pesat!!". Segurament no era així, però imaginar és debades...

Per cert, a qui li plaga llegir català medieval, fent el post he trobat este relat d'un viatge de pelegrins catalans a Terra Santa (de 1323!).

Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana

Foto d'Sphinx

La bloguista Maria Folch, la nostra Marieta, castellonera que viu a Roma, ha tingut l'excel·lent idea de promoure i mantindre el Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana, en les seues mateixes paraules, el "diccionariet". La cosa consisteix a triar una paraula que ens estimem, donar-li una definició "afectiva", basada en la lliure associació d'idees que ens refereix l'esmentat mot, i enviar-ho tot plegat a diccionariafectiu@gmail.com, amb la signatura que hi voleu que aparega. Maria s'encarregarà d'anar publicant les noves entrades al blog del Diccionari Afectiu.

De moment se n'han fet ressó L'hidroavió apagafocs, De res massa, A l'atzar agraeixo, Un altre invent, Emigdi Subirats, Tens un racó dalt del món, Antaviana i El cadafal. Molts altres bloguistes i internautes ja hi han participat, amb paraules i definicions tan boniques com foraster, sucrellet, tren, argilaga o llaüt, mentre que jo he enviat cosconelles i bufalander. I moltes més que n'enviaré conforme em vagen venint al cap. Per cert s'hi pot repetir de paraula amb noves definicions personals. Bé, ja sabeu què heu de fer si voleu participar-hi. Tots tenim paraules especials que estimem o paraules més normals que lliguem a unes determinades sensacions afectives, molt personals. Llarga vida al Diccionariet!

Discórrer

Durant la meua darrera estada a Barcelona vaig assistir a una xarrada del sempre interessant antropòleg Manuel Delgado. En parlar dels passejos a través de les ciutats, dels actes deambulatoris -individuals o col·lectius, per plaer o amb fins socials-, va fer una observació que em va agradar moltíssim: la paraula "discórrer" té un triple significat, el de "transitar", el de "pensar" i el de "fer discursos". Sempre ho he practicat amb intensitat parcialment o totalment: discórrer mentre discórrec i discórrer discorrent mentre discórrec.

Sis coses sense importància que et fan feliç

Hui que és diumenge i la vida transcorre tranquil·la i serena aprofitaré per a continuar el mem que em va passar Aurora Monfort la setmana passada: enumerar 6 coses sense importància que ens facen feliços i passar el mem a uns altres 6 blogs.

Les 6 coses:
- Prendre un spritz al sol del Santa Marta diumenges al matí.
- Estrényer-nos ben fort per a fer una becadeta.
- Pensar en l'illa.
- Jugar amb el meu nebot.
- Que la gata em mire per tal que la seguisca.
- Esmorzar amb cervesa i cacaus.

I ara 6 bloguistes dels quals m'agradaria saber 6 coses sense importància que els fan feliços, però que, evidentment, poden declinar esta indiscreta invitació a fer-les públiques:
- Marta
- Emili
- Trellat
- Menta amb fraula
- Diana
- Santi

Entorn de "Barres i Corones"

Ahir es va fer la presentació oficial del llibre de Pau Viciano Barres i corones al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València. Evidentment, com que ara estic a Florència, no hi vaig poder assistir, però l'ocasió em servirà per comentar uns quants textos que s'han publicat durant les darreres setmanes entorn de la qüestió de la senyera. El post és dels llargs, o siga que qui estiga cansat de senyera no cal que continue....

Cronològicament el primer escrit a aparéixer fou un article d'El Temps signat per Núria Cadenes (el podeu llegir ací i ací). Comença de forma ben esbiaixada (la ciutat de València es va incorporar a la corona catalana...), i continua citant un dels paràgrafs que precisament més em van molestar de l'obra de Viciano: que les posicions enfrontades han cercat legitimitat amb apel·lacions a l'autenticitat històrica dels símbols que defensen. Ja vaig rebatre eixa asseveració si es referia a nosaltres.

Després passa a citar Viciano a través d'una entrevista en la qual diu que el problema de l'oficialització de la senyera coronada és que s'haja criminalitzat l'altra bandera, a la qual tampoc no es dóna cap reconeixement històric. Totalment d'acord: la quadribarrada és una bandera històrica valenciana la qual ha de tindre -i ja té a molts llocs per simple tradició- el seu espai simbòlic, com va passar en la mateixa commemoració historicista del darrer 9 d'octubre en què un facsímil del Penó de la Conquesta va desfilar per la ciutat de València sense que ningú el xiulara ni el cremara. A continuació Viciano insisteix en aquell fragment que ja va discutir Rafa Company en postular que:

No cal dir que per al conjunt del País Valencià no hi ha cap altra bandera que la de les quatre barres, que és la que identifica l'únic projecte de creació d'un país alternatiu a la identitat espanyola, la que ha identificat tota la gent que ha estat a favor del país; gent més catalanista o menys catalanista o federalista, etcètera, però que es trobava en un espai ampli, de confluència.

Supose que parla de la contemporaneïtat, perquè històricament la quadribarrada és "simplement" -que ja és- la bandera del rei i del reialenc. Però fins i tot parlant de la contemporaneïtat no entenc la raó d'este bandejament total del valencianisme anterior a Fuster, el de començaments del segle XX fins a la Guerra Civil Espanyola, bona part del qual trià indiscutiblement la senyera coronada com a bandera del País Valencià (terme impulsat també aleshores, durant la II República). Potser aquell nacionalisme no alçà un gat pel rabo, però és que "el nostre" (el posterior a Fuster) tampoc; com el primer valencianisme hem pogut influir sobre la política valenciana, però sense exercir un poder executiu real. Per això continue sense comprendre eixe menysteniment.

I si ens cenyim als darrers 50 anys, doncs ara, hui en dia, existeix un projecte valencianista alternatiu a la identitat espanyola que tria la senyera coronada com a bandera del país. "Valencianisme de construcció", "neovalencianisme", "tercerviísme", "blaverisme il·lustrat" o simplement "valencianisme", digueu-li com vulgueu, però existeix. Potser encara mínim però existeix en la ment i el cor de moltíssims valencianistes, com bé saben els nombrosos usuaris que han passat per Valencianisme.com o el grup de jóvens que anàren el darrer 9 d'octubre tant a la desfilada en honor de la senyera coronada del matí com a la manifestació nacionalista de la vesprada. Potser no tenim un "Nosaltres, els valencians" iniciàtic, però anem fent feina, amb les dos senyeres al front i convençuts que amb el nostre valencianisme -que vol unir tots els valencianismes possibles- podrem alçar, si cal, un elefant pel rabo.

Tornant a l'article d'El Temps la resta se centra en el contingut de Barres i corones i el famós trencaclosques: cap font documental o cronística parla de la franja blava amb la corona fins al segle XIX però a partir del segle XV sí que apareix en moltíssimes cartes portolanes. Viciano aprofundeix en la qüestió de la convenció gràfica afirmant que: la manera més lògica [d'incloure la corona de l'escut a les banderes representades als portolans] és pintar una mena de requadre que enganxa amb l'asta. I, dins del requadre, la corona. Una manera lògica, però tan coincident amb l'actual senyera...

Però bé, no hi tornaré sinó que simplement aprofitaré la qüestió per dir que, havent parlat amb alguns dels que han treballat en la documentació de la recreació històrica de la desfilada del darrer 9 d'octubre, l'opinió més generalitzada entre ells era que almenys durant el segle XV, com raona Viciano, no hi havia franja blava ni corona sobre la tela a la senyera de la ciutat. Amb tot, certa autocensura, la prevenció contra possibles problemes polítics i el fet que la qüestió no estiga encara plenament resolta, els induí a fer una mena de pastitx amb la representació de la suposada bandera de València en 1428: amb una corona sencera (on l'actual franja roja és groga) i amb molt poquet de blau (el necessari per evitar polèmiques).

9 d'Octubre de 2008: Suposada senyera representativa del regne de València.
A banda, hi havia la suposada senyera de la ciutat de València, molt semblant,
però més gran i bipartida (Foto de F. Bustamante)

Per cert, també em van dir que la intenció ferma de la Generalitat és repetir tots els anys en algun dels caps de setmana entre el 28 de setembre -la rendició de Balansiya- i el 9 d'octubre -l'entrada cristiana a la ciutat- per tal d'"escalfar" l'ambient de la festivitat. Amb la "crisi" no sé que passarà i, d'altra banda, després de l'experiència d'enguany no sé si han pensat en les gotes fredes...

Passant a un altre dels textos periodístics publicats en els darrers dies arran del llibre de Pau Viciano, trobem l'entrevista que li van fer a Pàgina26.com. A destacar el mateix titular basat en les paraules de Viciano: La qüestió no està tancada perquè podrien aparéixer noves dades històriques. No obstant això, evidentment, pensa que la seua interpretació és la més raonable amb les informacions ara disponibles. Parla també de la "descriminalització" de la "quadribarrada", reivindicant-la com a bandera valenciana, almenys, com a senyera històrica.

I, pel que fa a la qüestió del projecte nacional, afirma que tots els qui estiguen a favor d'un País Valencià amb major autogovern, més sostenible i més fidel a la seua llengua i a la seua identitat estem en el mateix vaixell. En això hi podem estar d'acord moltíssims valencians; el problema ve a l'hora de definir la "nostra identitat": si ens considerem valencians-catalans deixem molta gent fora del vaixell, si ens considerem "simplement" valencians -que personalment és el que crec que "som" pel nostre procés històric- hi podem anar moltíssims més. Pot ser un senzill matís, però extraordinàriament important.

Per altra banda, també hi ha hagut l'article publicat al Levante-El Mercantil Valenciano per part d'Alfons Garcia, que des del seu mateix titular, "La ciencia adapta su discurso sobre la Senyera", conté una bona sèrie de desgavells. En primera instància sembla donar a entendre que, com si estiguera "adaptant-se" a la voluntat popular, Viciano aposte per l'existència de la franja blava a la senyera des del segle XV, ja que el subtítol de la notícia és:

Un estudio de un historiador de la Universitat acepta la presencia de la franja azul y la corona a partir del siglo XV, pero considera que eran una "solución gráfica· y su función era sólo "ornamental".

Després, en parlar dels mapes portolans, diu que el más claro es uno de 1440, realizado por un anónimo mallorquín y conservado en Florencia, referint-se a este, però sense tindre cap tipus de base per afirmar això (què passa amb els de 1426, 1447, 1456, 1466 o 1473, per dir-ne uns quants?). Però el que sí que m'ha tocat realment la moral és que diga que hem acusat Pere Maria Orts d'amagar documents -cosa que sí que hem fet i pensem fermament com vam explicar ací-, però mai desde posiciones políticas del valencianismo de raíz regionalista. En tot cas, el que defensem és el valencianisme més nacionalista possible perquè fem del País Valencià el nostre objecte de construcció nacional. Caldrà insistir en esta explicació!

L'article d'Alfons Garcia, en darrer terme, desenvolupa correctament les hipòtesis de Viciano en explicar que, segons l'autor, la Senyera oficial, la que llevaba el Justicia de la ciudad en las solemnidades, no tenía azul ni corona, tot exposant la qüestió de la "convenció gràfica" a l'hora de representar l'escut municipal com a bandera sobre les cartes portolanes, el fet que potser el blau que apareix als documents del segle XVI s'emprava per a fer una beina per a l'asta, i que la seua conclusió és que possiblement s'hi va afegir la franja blava amb ornaments grocs entorn de 1876.

Finalment, com deia al principi, ahir es va produir la presentació de Barres i Corones a l'Octubre. Qui llija la crònica publicada a Valencianisme.com pensarà que pràcticament fou un acte d'exaltació a la senyera tricolor coronada, però, segons m'han contat, no fou ben bé així, sinó que les diferències entre la bandera i el projecte de país triats per uns -els de la taula- i per uns altres -com Rafa Company entre el públic- eren ben paleses.

Davant d'això no puc més que tornar a repetir que el valencianisme que propugnem, eixe que tant sembla escarotar alguns, és simplement un valencianisme que creiem arrelat a la identitat dels valencians que ens diem valencians des de temps immemorials com a forma de diferenciar-nos d'altres grups humans, d'altres pobles com ara el castellà o el català. I eixa autoidentificació col·lectiva està arrelada a una terra, a una llengua i a una cultura, les valencianes, que són aquelles que volem defensar i impulsar -enfront de la seua destrucció- perquè ens particularitzen i ens conformen com a poble. Per això, com a poble diferenciat -que forma part d'una comunitat lingüística compartida amb catalans i balears- triem una bandera i un projecte nacionalista propis. Ni per matar el pare ni per matar la mare. Simplement per valencianisme.

PS: Mentre escric el post m'informen que este cap de setmana o el següent Salvador Enguix publicarà un reportatge sobre el debat entorn la senyera a La Vanguardia. Ja veurem!

Sénior i el Cor Brutal peguen fort

Divendres passat, quan parlava de la versió de "Suzanne" d'Arthur Caravan, Toni de l'Hostal deia que també hauríem de quedar-nos amb Sénior i el Cor brutal. I una vegada visitat el seu myspace, on es poden sentir sis de les cançons que eixiran publicades el 10 de desembre en el seu primer disc "Experiència Gratificant", cal dir que tenia tota la raó del món. Cançons divertides, cançons profundes, cançons senzilles, cançons melangioses, lletres interessantíssimes, versos genials... La majoria podria sonar en les ràdios generalistes a tothora (si no hi haguera eixe prejudici contra tot el que no siga en castellà o l'anglés, clar).

D'altra banda, sembla que tot allò que fan té un punt de qualitat i distinció. Així, a banda del bon videoclip que corre per youtube (ací, baix), se'n van anar el darrer mes de març a Montevideo a gravar el disc que ara eixirà, en honor d'una ciutat que consideren la més rockera de Llatinoamèrica. Per a l'ocasió Senior va obrir un blog en què anava relatant les sensacions del dia a dia de la gravació. Fins i tot van ser entrevistats a un programa de ràdio uruguaià on cantaren tres cançons en directe i explicaren que "el cor brutal" tenia la significació en origen de "el coro brutal", però la majoria de la gent -com jo mateix- ho interpreta de primeres com "el corazón brutal".

Si els voleu gaudir en directe a finals de novembre i començaments de desembre tocaran diverses vegades a València. Mentrestant deixe ací algunes de les seues cançons, amb alguns fragments de les lletres.




I després al sendemà tot són ganes d'escampar,
i les nits del diumenge se'm fan sempre les 13.
Hores d'ara trobe a faltar gitar-me acompanyat,
que em despullen per la nit i que em follen de bon matí.


Atenció al final tan divertit (i compartisc el darrer vers!)


Quan no saps lo que tens sembla que no tens res...
Si no saps lo que tens ben prompte ja no ho tindràs i ho trobaràs a faltar,
tota eixa ansietat que se'ns et consumirà si no saps lo que tens.


Està nit he eixit al carrer i he vist com em miraves,
com demanant-me perdó per les voreres i les cases,
i és que està trencant-me el cor vore com t'humilien a poc a poc,
València eres un puta.
I ara ja no és com abans quan m'abraçaves i m'engrunsaves,
estan deixant-te sense orgull tractant d'europeïtzar-te,
vull tornar a fer-te l'amor amb sandàlies i sense tacons,
València eres un puta, València eres una puta.
Esta nit he eixit al carrer i no et reconeixia,
tens el cor de formigó, he plorat fins que s'ha fet de dia.
I demà mataré alguns dels teus proxenetes i els altres se n'aniran corrent,
i València ho celebrarem, ho celebrarem, ho celebrarem.

Per cert, eixe de baix a la dreta és qui jo em pense? (Llepoman disfressat d'humà?)

Dels ponts i els conceptes

Pont de Brooklyn (La Llumenera de Nova York)

Cortázar va escriure que un puente es un hombre cruzando un puente perquè si cap home creua el pont no hi ha pont, ja que la mancança de la seua funció -salvar un riu, una vall o un obstacle per connectar dos punts- li lleva tota significació conceptual -humana-. Val a dir, un puente, aunque se tenga el deseo de tenderlo y toda obra sea un puente hacia y desde algo, no es verdaderamente puente mientras los hombres no lo crucen. La màxima, en este cas aplicada a un objecte (el pont) o a un fet concret (creuar), també es pot estendre als conceptes polítics, socials o culturals, però llavors la cosa es complica ja que tot pot dependre de la definició concreta d'eixa idea.

Per exemple, vivim en una democràcia? Legislativament i per definició d'Estat sí, però tot depén de la significació concreta que hom li vullga donar al concepte de democràcia. Per a alguns no viurem en una democràcia o almenys en una democràcia plena perquè, com en el cas del pont de Cortázar, per molta democràcia formal que hi haja esta no té una significació completa ja que no acompleix la seua funció; però esta funció, d'altra banda, depén de la definició funcional de democràcia que es trie: per a uns pot ser la de permetre l'alternativa de partits en el govern sense produir inestabilitats, per a d'altres la de garantir el pluralisme i els drets de les minories, per uns altres la d'aprofundir en determinats valors considerats democràtics, com ara la participació popular, la tolerància, l'equitat, la justícia social, etc.

Això és, la "democràcia" serien "els hòmens fent democràcia" però tot depén del que entenguem per "democràcia". Per això és tan important definir clarament els conceptes i donar-los-hi valor, tot recordant constantment el que signifiquen. Aparentment en un altre cantó, Benedetti -no sé si contestant Cortázar- escrigué que para cruzarlo o para no cruzarlo ahí está el puente. Les possibilitats que s'obrin en sotmetre a anàlisi esta afirmació amb l'altra són massa nombroses per abordar-les ara. Simplement deixe la cosa ací...

De l'Artemio Franchi a Mestalla

Bons records de l'Artemio Franchi

Com a remat d'una esplèndida setmana florentina ahir vaig tornar a l'Artemio Franchi a veure la Fiorentina guanyar contra l'Atalanta de Bergamo. No em volia quedar amb el regust amarg de l'empat amb sabor a derrota del partit de Champions League contra el Bayern de Múnic i vaig encertar de partit: gol de Gilardino, bon joc dels viola i emoció fins al final; 2 a 1 al remat. Feia molt de temps que no anava tant seguit a un camp de futbol. Va haver un temps de la meua vida en què no fallava cada quinze dies, a animar al València CF sense descans, com he explicat recentment a un post del blog Últimes vesprades a Mestalla, obert en honor i record de l'estadi valencià que desapareixerà en pocs anys.

A Florència, malgrat la brevetat de la meua estada, hi he anat ja tres vegades, una intensitat que es deu a raons diverses i confluents. En primer lloc pel mateix coliseu florentí, l'Stadio Comunale Artemio Franchi, l'únic gran edifici "modern" que té la ciutat, juntament amb l'Estació de trens de Santa Maria Novella, que particularment no m'acaba de fer el pes. Va ser, de fet, el primer monument que vaig veure en el trajecte iniciàtic cap a casa per indicació d'un ufanós taxista florentí: lo Stadio Comunale, quaranta-cinque milla spettatori. Després, hi he passat quasi tots els dies amb l'autobús gaudint, ni que siga per uns pocs segons, de la seua bellesa arquitectònica:

On comença la Curva Fiesole i per on passa l'autobús

Es tracta d'una obra realitzada entre 1929 i 1932, una de les primeres de Pier Luigi Nervi, arquitecte lligat a les tendències futuristes i racionalistes. De fet, sempre em recorda a la piscina de les Arenes de València, privatitzada els darrers anys de forma impune per l'Ajuntament i construïda per Gutiérrez Soto i Borso di Carminati en 1934 en la mateixa línia racionalista de línies clares i senzilles. D'altra banda, el mateix Nervi fou un dels arquitecte icona del feixisme italià i precisament el camp florentí, llavors dit Stadio Giovanni Berta en honor d'un jove feixista italià llançat i ofegat a l'Arno en un enfrontament amb els comunistes en 1921, va tindre lloc un històric partit entre Espanya i Itàlia que començà la maledicció històrica dels quarts de final en els Mundials de futbol.

Aquell no era un partit normal d'una Espanya normal contra una Itàlia normal. Era un partit de quarts de final d'un Mundial celebrat en 1934 en una Itàlia governada per un Benito Mussolini que havia ordenat la victòria final de la seua selecció nacional, com finalment va resultar. I l'Espanya del '34 era una Espanya republicana amb huit jugadors bascos (Ciriaco, Cilaurren, Muguerza, Lafuente, Iraragorri, Lángara, Gorostiza i Regueiro), un valencià (Quincoces), un català (Zamora) i un andalús (Fede) a l'onze titular. El joc fou duríssim, hi hagué quatre jugadors italians i set de la selecció espanyola lesionats -l'àrbitre fou suspés per vida després del partit- i el partit finalitzà amb el resultat d'empat a 1. Al dia següent, amb les nombroses baixes resultants com la de Zamora amb dos costelles trencades, es jugà el partit de desempat novament a l'estadi de Florència; Itàlia acabà vencent 1-0 amb gol de Giuseppe Meazza, segurament precedit d'una falta al porter Nogués.

Instantània del gol de Meazza en 1934

En segon lloc, hi volia anar per la pròpia significació de l'Artemio Franchi. Com he dit, en arribant vaig tindre una primera mostra de l'enorgulliment que produïa l'estadi entre una gran part dels florentins i després, durant la meua estada ací, he assistit al procés de presentació d'un nou camp, d'eixos tan espectaculars que fan ara, però sense que ningú haja esmentat la paraula "demolició" per a l'antic estadi, sinó que s'hagen sentit veus per cercar-li una nova funció: seu dels partits de rugbi de la selecció italiana, cicle de concerts de grans estrelles, etc.

Aixi doncs, hi he enfilat cap a l'estadi de la Fiorentina en tres ocasions i hi he observat que també ací és un lloc on s'afermen els signes d'identitat territorials. La curva Fiesole, un fons espectacular on un mínim de 2.000 persones animen sense parar -ni tan sols per a insultar l'àrbitre a no ser que la cosa siga molt greu- canta repetidament el nom de la ciutat -divers del club-, tant l'actual (Firenze) com l'històric (Fiorenza). Al Parterre de Maratona, la part de seients posats sobre l'antiga pista d'atletisme en ocasió del Mundial de 1990, hi ha una colla de gent que es dedica a cridar als seus jugadors aprofitant que els poden escoltar a ran de camp, o a insultar els visitants dient-los de tot, específicament insults d'alteritat italiana com lombardo o romano di merda. Finalment, al darrer partit que hi he anat han repartit gratuïtament un dels Firenze informa passats, una revista d'història sobre el Granducato di Toscana en què he trobat les úniques traces de voluntat de recuperació de la llengua pròpia dins de la secció Alla riscoperta del vernacolo.

En definitiva, portant la qüestió cap a un dels temes recurrents d'este blog, tot i que el seguiment d'un equip de futbol no fa el nacionalisme -pot haver-hi moltes raons externes per a ser d'una o d'una altra esquadra-, sí que és un bon element per tal d'apropar-hi molta gent a un missatge particularista, sobretot si és el mateix club qui el facilita i el potencia. En el cas del València CF i el valencianisme la mateixa confusió de noms, la rivalitat amb els dos grans -els de La Meseta i el Barça-, i la voluntat de fer un equip de país -supose que autonomia en el seu concepte- iniciada per Paco Roig (centenars de penyes arreu del territori) i potenciada per la Generalitat i per Ràdio Televisió Valenciana, fan del principal equip de la ciutat de València un caldo de cultiu ben fèrtil per al valencianisme nacionalista.

En eixe sentit, ha estat una llàstima la vinguda a menys de l'Aplec VCF, però, com he dit, cal que siga la presidència, amb tots els ressorts de poder a la seua disposició, la que tracte de donar exemple i impulsar un discurs de valencianisme potent. Amb l'eixida de Juan Soler i l'arribada del puçolenc Vicent Soriano hem guanyat en la qüestió, però, com quasi sempre, als valencianistes -en els dos sentits- ens pareix insuficients. D'altra banda, un discurs nacionalista estrictament valencianista també ajudaria a assenyalar el camí i pressionar la direcció del València CF en eixa direcció. El problema és que, a la fi, sempre acabem en la mateixa dicotomia: estem així per la manca de sintonia del projecte nacionalista amb el valencianisme temperamental o perquè no donem per a més com a poble diferenciat?

Un post llarg que ha derivat de l'Artemio Franchi al valencianisme de Mestalla. Vos deixe, però, amb unes quantes fotografies més de l'estadi florentí trobades majoritàriament a Flickr.

Suzanne en valencià (Arthur Caravan)

Fa nou mesos anunciava que el disc d'Arthur Caravan s'apropava. Estes coses sempre van lentes (Les Mãedeus, per exemple, encara no han publicat el seu esperat primer disc i fa un any que el presentaven!), però sembla que cada vegada queda menys. Si més no al seu myspace diuen "we've got premescles!!" i han afegit una cançó de la que ja vaig parlar fa un any: la versió en valencià de "Suzanne" de Leonard Cohen, que malgrat el que va comentar llavors Toni de l'Hostal sí que sembla passada pel tamís de la que cantava als anys '70 Toti Soler, amb lletra adaptada per Josep Maria Andreu. Ací teniu les dos versions:

La de Toti Soler


I la dels Arthur Caravan

Susanna té una casa enllà de la ribera.
Us hi porta a sentir l'aigua i les barques al capvespre.
I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta.
I ella us dóna té i taronges d'unes terres estrangeres.
I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per ella,
de seguida us capta l'onda. Mira el riu i deixa entendre
que ella té un amor per sempre.

I voleu fer el camí amb ella.
I sabeu que ella el fa a cegues.
I sabeu que ella es confia,
que el seu cos es dóna al vostre per no res.

I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua,
va passar un temps fent guaita i va veure que el buscaven
de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven.
I va dir: «Des d'ara, els homes
mariners seran i amb barques aniran...».
Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre.
Solitari com un home, deixà anar
sobre nosaltres el seu clam.

I el camí que ell fa feu vostre
i voleu seguir-lo a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit d'ell mou el vostre com un cos.

I llavors Susanna us porta fins al riu amb la mà estesa.
Al vestit, hi duu les roses i els parracs de les trinxeres,
mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra.
I us ensenya a veure coses que no hauríeu sabut veure,
allà entremig d'escombraries i entremig de flors enceses,
com hi ha herois entre les algues, com hi ha infants que amor no tenen.
I Susanna el mirall desa.

I voleu fer el camí amb ella.
I voleu seguir-la a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit seu ella ajusta al vostre cos.

Com van anunciar fa poc al blog del Centre Cultural Ovidi Montllor la setmana vinent actuaran a València (el dijous 13 de novembre a l'Octubre) i a Alcoi (el divendres 14 de novembre al Teatre Principal amb Verdcel, Miquel Gil, Feliu Ventura i Pau Alabajos). Qui puga, que els gaudisca!

La paraula clau és "moniato"

Tal vegada hauria de ser el gentilici dels habitants del món: moniatos i moniates

Segons les estadístiques del meu comptador durant el darrer mes, a banda dels quasi tradicionals Vicent Baydal, Vent de Cabylia, Vent d Cabylia, Tatiana Sisquella i Barres i corones, la paraula clau per a arribar al blog ha estat moniato, més de 100 cerques, la majoria de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. Algun professor ha manat fer un treball sobre el tubèrcul del mes. Potser això sí que era una premonició del que trobarien al blog...

"Singles" (Fadrins) a Canal 9

Enrique Arce, Diana Palazón i Pau Durà, d'esquerra a dreta en primera fila.

El jove Daniel Gómez en la segona a la dreta

Despús-ahir no vaig poder vore Singles, una de les noves sèries de producció pròpia que emet Canal 9. Ho vaig fer per primera vegada dilluns passat, des de Barcelona, que també hi ha d'haver coses bones de la reciprocitat (i a veure si la fan plena ja). Com sempre, coincidisc amb Juli Martínez Amorós, que la va recomanar fa ben poc a Pàgina26, una setmana després que també ho fera Sergi Pitarch. La sèrie no és una passada però, si més no, entreté. Tanmateix, no ha quallat i si bé el primer capítol va tindre ja un fluix 10% de share ha anat baixant fins al 4%. Sembla que no durarà molt.

En qualsevol cas, eixe ha de ser el camí a seguir per Radio Televisió Valenciana. Si pot ser amb èxits com Autoindefinits o L'Alqueria Blanca millor que millor, però eixa és l'única manera de donar a conéixer o mantindre una indústria audiovisual valenciana i en valencià. Els actors principals de Singles havien treballat fins el moment en moltes sèries de televisió fetes a Barcelona o a Madrid, per exemple a Plats Bruts i Siete Vidas l'acoià Pau Durà, a Periodistas i Compañeros el valencià Enrique Arce, o a Al salir de clase i a Hospital Central l'elxana Diana Palazón. Singles ha estat pràcticament l'estrena a la seua pròpia televisió, la televisió dels valencians. Una llàstima els resultats d'audiència.

I se m'oblidava! També un bloguer és protagonista fixe de la sèrie: Nelo Gómez, amb el qual vam seguir el seu darrer curs abans del selectiu al blog Ca' Nelo i que ara acaba de començar les classes a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València. Sort amb la carrera professional!

Premonicions

Settignano

Ahir em van passar tres coses, si més no, curioses i potser premonitòries de la intensa setmana que m'espera. En primer lloc, vaig trobar per segona vegada Il pazzo di Settignano, això és, "El Boig de Settignano", el poblet que hi ha en els turons del nordest de Florència. És un home major, ben vestit amb tratges vells, amb el seu maletí i unes sabates de mudar marrons, que quan et veu vindre de lluny per un caminal es queda quiet i et mira fixament fins que passes al seu costat. Diuen que saluda segons el seu humor. A mi, almenys, m'ha retornat els dos buon giorno que li he llançat fins el moment.

Després, ja a hora de dinar retornava a casa amb una bona compra de vi i en baixar de l'autobús se m'ha trencat la caixa on portava les botelles. Un xiquet de Coverciano, un barri entre Florència i Settignano, en veure el ruixat que queia m'ha ajudat a transportar-les malgrat que vivia a 15 minuts cap a una altra direcció. Grazie mille Simone!

Finalment, per la vesprada, mentre esperava un altre autobús un jove estudiant nordamericà m'ha pres -com sol passar- per italià i m'ha preguntat per l'èxit de la música estadounidenca a Itàlia. Li he dit que no era italià sinó valencià, de València, on hi ha Espanya. Llavors m'ha preguntat que si hi havia molts mexicans a Itàlia... Supose que volia dir "espanyols". Pensava que eixa confusió era pràcticament una llegenda urbana però he pogut comprovar que no (i això que el xicon era de Califòrnia). Ja vorem si eren premonicions o simples anècdotes.

Amfitrió

Amphitryon, divertit musical alemany de 1935

Em perdonareu que no escriga molt o molt dens durant estos dies, però estic fent plaenterament d'amfitrió florentí amb els deures i drets que això comporta. A sant d'açò m'ha vingut al cap quin seria l'origen etimològic de la paraula "amfitrió", ja que amb els mots grecs sempre vaig molt perdut... I resulta que, contràriament al que em pensava, no és cap paraula composta sinó directament el nom d'una persona, el nom d'Amphitryion (Αμφιτρύων), qui apareix a la mitologia grega com a general de Tebes, fill del rei de Tirint i marit d'Alcmena, filla del rei de Micenes que acabaria sent la mare d'Hércules, tot engendrant-lo amb Zeus després que este adoptara la forma humana d'Amphitryon per mantindre-hi relacions.

Tanmateix, tot i que de la mitologia grega passà també a la cultura romana, l'ús i el significat modern del mot procedeixen directament de França i, en particular, de l'obra de Molière, L'Amphitryon, de 1668, que s'inspirava en un clàssic de Plaute. Concretament, segons explica el Tresore de la Langue Français, prové de la frase Le veritable Amphytrion est l'Amphitryon oú l'on dine, que vindria a ser "L'Amfitrió veritable és l'Amfitrió que convida a sopar". A partir d'ací, amb el sentit genèric de "qui té convidats a casa o a taula", passà a d'altres llengües veïnes i ara, precisament, em veig fent d'amfitrió a Florència...