A sant de Chapí, Capdepón i Roger de Flor: quan l'anticatalanisme s'avergonyeix d'Espanya

La prova física de la prohibició, la censura, la manipulació i la vergonya

Indignen el patetisme, la grolleria, la il·legalitat i la xenofòbia inherents al falsejament històric de l'òpera Roger de Flor de Ruperto Chapí que s'ha de representar en versió de concert el proper 9 d'octubre al Palau de la Música de València -la substitució de les estrofes on diu pueblo catalán per pueblo aragonés o pueblo valenciano-. Però, a més a més, m'ha interessat especialment el cas perquè el llibret escrit per Mariano Capdepón va ser una de les poques obres literàries que no vaig poder consultar en realitzar fa un temps una investigació -encara inèdita- sobre l'evolució del mite literari i historiogràfic dels almogàvers al nacionalisme espanyol i català des del seu inici a finals del segle XVIII fins a la guerra civil del XX. No es trobava a cap biblioteca catalanovalenciana i tampoc era qüestió de desplaçar-se a Madrid bo i comptant ja amb més d'una cinquantena de testimonis referents a la qüestió.

En qualsevol cas, el coneixement profund del context i la tradició artística que precedia el Roger de Flor de Chapí i Capdepón em fan concloure que el grau d'espanyolisme anticatalanista al qual ha arribat una part de la societat valenciana és demencial i aborronador, lluny de la certa naturalitat amb què es vivien els particularismes territorials en l'època de l'estrena de l'òpera. I és que precisament el segle que va de 1777 a 1878 fou el període en què el record de Roger de Flor i els almogàvers constituí un mite plenament compartit entre espanyols i catalans, bo i formant part d'un passat comú que s'exalçava indistintament, en català o en castellà, a Barcelona, Madrid, Cadis, Sevilla o València, en la seua condició de gesta històrica que servia per afirmar el passat gloriós dels territoris medievals que havien conformat Espanya.

En primer terme, l'any de 1777 constituí el tret d'eixida per a la recuperació del mite, quan l'alcoià Francesc Rico, sota l'empara de la Real Academia de Historia Española, reedità l'Expedición de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos escrita pel noble valencianocatalà Francesc de Montcada en 1623, en la qual, basant-se en Muntaner i fonts gregues, reconstruïa l'epopeia almogàver per terres anatòliques i hel·lèniques. I, de fet, les reimpressions i reedicions fetes a Madrid i París dins la col·lecció Tesoro de historiadores españoles foren la base perquè en 1841 Joaquim Rubió guanyara, amb el Roudor de Llobregat o sia Los catalans en Grècia, el primer premi d'un certamen literari convocat per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Des de llavors, en ple romanticisme nacionalista, les referències literàries a la qüestió començaren a sovintejar, ja fóra en obres de teatre o poemes d'Antoni de Bofarull, Marià Aguiló, Juan Justiniano o Joaquín Guichot, tot i que el veritable esclat arribaria a partir de 1859 a causa de la primera guerra del Marroc, en identificar els soldats participants en el conflicte bèl·lic amb els protagonistes d'aquella expedició medieval. La raó era doble i ben clara: Roger de Flor i els almogàvers representaven un exemple gloriós de gesta militar -catalana i espanyola- a l'estranger i, a més a més, de lluita contra els musulmans (obviant sempre que finalment s'aliaren amb els turcs). Les paraules de l'alcalde Francesc Permanyer en 1860 en ocasió dels Jocs Florals de Barcelona anaven en eixa direcció:

Sobrevingueren aconteixements que han portat fins á la Africa la bandera nacional [espanyola], y han fet desenvaynar de nou la espasa de don Jaume y dels reys Católichs, aquella espasa triunfadora que reconquistá á la santa fé y á la civilisació las terras y ciutats per tants seggles captivas de la mitja lluna.

Igualment, els textos de Víctor Balaguer, Damas Calvet, Joaquim Rubió o Anselm Clavé no deixen lloc al dubte quant a la seua bel·licositat, a la seua islamofòbia i a la seua exaltació hispanocatalana:

Lo insult fet á Castèlla / Las barras del brau Jofre també ofent / Pus es germá nostre pendó del d’ella, / Junts los pendons germans volen al vent (Rubió)
El sol de las Navas y de Lepanto vuelve á brillar en el cielo para España (Balaguer)
Est camp de gloria nostra vinguda / Transforme en cércol de gladiadors: / Llur sanch [dels turcs] ne será nostra beguda, / llurs xafats cascos fassan de gots. (Calvet)
Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch mora. [...] / Ferro, desperta ferro (Clavé)

Amb aquella espurna d'afirmació patriòtica i militar el mite es popularitzà a tota Espanya, amb obres de teatre com Venganza catalana del gadità Antonio García Gutiérrez que va ser reeditada fins a nou ocasions al llarg de 1864 i tingué un èxit de representació memorable a Madrid, en la qual, d'altra banda, hi tenia un paper destacat la princesa búlgara Maria, esposa de Roger de Flor, que acabava renunciant a la nacionalitat grega per adoptar l'espanyola:

Si ciego y débil inmola / Su patria á esa tirania, / Yo no soy desde este dia / griega, no! Soy española. / Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento, / y desmanes no consiento.

I, bé, dins d'este panorama general de construcció de la nació espanyola sobre la base d'un passat històric particular alhora que comú és on cal situar l'obra Roger de Flor escrita per Mariano Capdepón, un militar de tall liberal procedent del Baix Segura que féu carrera militar a Burgos, Vitòria i Madrid, tot arribant a ser ministre de Governació i de la Guerra a començaments de segle XX al temps que va anar conreant una bona diversitat de gèneres literaris, dels articles periodístics a les novel·les, passant pels poemes, les obres de teatre i sobretot els drames lírics que posteriorment prendrien la forma musicada de sarsueles i òperes. Entre la seua producció, per exemple, al costat de l'epopeia sobre els almogàvers catalanoaragonesos es poden trobar obres sobre les guerres fratricides al tron de Castella durant el segle XIV a terres d'Úbeda (Pero-Gil), sobre les Comunidades de Castella (El Comunero) o sobre Carles de Trastàmara, príncep d'Aragó i infant de Navarra (Príncipe de Viana).

Altrament, tot i que com he dit anteriorment no he tingut accés directe al Roger de Flor de Capdepón, sembla que la influència de l'exitosa obra anterior de García Gutiérrez hi tingué molt a veure, ja que, com en aquella, la princesa búlgara Maria hi tenia un paper molt destacat. Tot plegat, doncs, el llibret que emprà Chapí per fer la que ha estat considerada com la més wagneriana de les seues obres s'inseria plenament en una tradició de rememoració del passat històric català, reivindicat com una part integrant de la nació espanyola que s'estava construint aleshores, en la qual, entre d'altres factors, els components catòlic i bèl·lic eren ben importants.

Per tant, si l'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" en l'obra de Capdepón i Chapí sabera el que es fa, hauria d'admetre que nega tot encaix de Catalunya en Espanya, que els catalans no poden ser alhora catalans i espanyols i que Espanya és només una Castella ampliada. Podríem dir que rebutja tota pluralitat històrica o cultural d'Espanya i que s'avergonyeix del que hauria d'implicar ser espanyol, de tindre una diversitat de passats territorials i un present comú en què es conjugaren un sentiment d'unitat i germanor amb un d'orgull territorial.

Però el problema, evidentment, no és eixe. L'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" ni coneix el context del Roger de Flor de 1878 ni sap ben bé el que es fa. El veritable problema és que l'anticatalanisme sociològic, eixe que roman mentalment interioritzat sense discernir-ne ni unes raons de fons, ha quallat tan profundament en certs sectors de la societat valenciana que no és compatible amb la més mínima mostra de catalanitat -encara que faça referència als mateixos catalans!- en qualsevol àmbit de la vida pública. I si cal manipular el text d'una obra literària, com en la millor de les dictadures, s'ordena sense més problemes, sense càrrec de consciència, sense pudor, negant la pròpia història de l'Espanya que suposadament volen defendre. La perversió arriba a tal punt que ni tan sols respecten la memòria i l'obra dels polítics, militars o autors que, com Mariano Capdepón, posaren les bases de la seua nació espanyola al llarg del segle XIX.

Tant des del seu propi punt de vista, que, com la dels primers espanyolistes, no hauria d'avergonyir-se de la pluralitat històrica i territorial d'Espanya -ja fóra catalana, càntabra, castellana, andalusa, murciana o valenciana-, com des del punt de vista de la vergonya democràtica -com es pot admetre una manipulació d'eixes característiques?- el responsable de la censura hauria de ser cessat immediatament. Per antidemocràtic, per prevaricador, per immoral i per poca-vergonya. Com en tot, però, ells s'ho canten i ells s'ho ballen: ja diu Alfonso Grau que no passa res, que això és el més normal del món (a Corea del Nord supose). Però, vaja, ja deuen saber que eixe camí només duu a una eixida: cap a les independències dels territoris amb alternatives nacionalistes a l'espanyolisme o cap a l'exterminació final d'eixos nacionalistes, que segurament és el que els anticatalanistes radicals volen en el fons i en la forma...