dilluns, 25 de setembre del 2023

Els mites nacionals espanyols i la seua idea del període medieval

Deixe ací la versió en valencià del capítol amb què he col·laborat en The Routledge Handbook of Spanish History (Andrew Dowling, ed., 2023), titulat "Spanish National Myths and their Conception of the Middle Ages" (que en el moment de publicació d'este post es pot llegir en obert en anglés). També teniu ací la seua versió en castellà


ELS MITES NACIONALS ESPANYOLS I LA SEUA IDEA DEL PERÍODE MEDIEVAL 

Segons resava el Discurs Preliminar de la primera Constitució liberal del Regne d’Espanya, aprovada en 1812 en el context de la Guerra de la Independència contra les tropes napoleòniques, “los españoles fueron en tiempo de los godos una nación libre e independiente, formando un mismo y un único imperio”. El procés de construcció de l’Estat-nació espanyol contemporani es fonamentava, doncs, en el mite històric segons el qual la nació espanyola s’havia organitzat per primera vegada com a estat independent a l’alba de l’edat mitjana gràcies al Regne dels Visigots, una idea que s’havia forjat en tractar de buscar un passat comú per al conjunt de pobles i territoris ibèrics que conformaven Espanya, malgrat que poc o res tingueren a veure amb aquella organització política que havia desaparegut més de mil anys abans i que havia donat pas a una complexa evolució posterior. 

En efecte, després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, el període medieval s’havia iniciat en la península Ibèrica amb la creació del Regne dels Visigots, un poble germànic que al llarg del segle VI va instal·lar la seua capital a Toledo, va dominar el conjunt del territori peninsular i es va convertir de l’arrianisme al catolicisme, unint-se religiosament amb els pobladors hispànics i passant a col·laborar estretament amb l’Església catòlica. No obstant això, aquell Estat visigòtic, inestable i amb grans febleses estructurals, a penes si va durar un parell de centúries, ja que va ser completament eliminat per la conquesta musulmana de tropes àrabs i berbers que es va iniciar l’any 711 i que va donar lloc a la integració de la major part de la península Ibèrica en la geografia política, social i cultural de l’Islam, amb el nom d’al-Andalus. No debades, gràcies a la contínua arribada de grups orientals i nord-africans i a fenòmens d’assimilació de la població local es va produir un procés d’islamització i arabització social i durant les següents tres centúries més de dos terceres parts del territori ibèric estigueren governades per successius Estats islàmics, que van arribar al cim del seu poder amb el Califat omeia de Còrdova proclamat l’any 929, el qual, no obstant això, acabà desintegrant-se en el 1031, fet que va donar pas a una divisió política en menuts emirats o taifes –units momentàniament pels imperis nord-africans dels almoràvits i els almohades entre els segles XI i XIII– i a una progressiva hegemonia i expansió territorial dels regnes cristians que s’havien format en la part nord de la península. 

En concret, poques dècades després de la conquesta islàmica de principis del segle VIII, diverses zones de l’àrea septentrional del Cantàbric i els Pirineus van passar a control dels cristians i es van formar, d’una banda, el Regne d’Astúries, creat per dirigents d’origen hispano-visigot, i, d’altra banda, distints comtats pirinencs, que van estar en mans de Carlemany i els emperadors carolingis. Amb el temps, entre els segles IX i XI, del citat regne s’acabaren formant els Regnes de Portugal, Lleó i Castella –estos dos fusionats institucionalment en el segle XIII com a Corona de Castella–, i de la unió diversa i autònoma dels comtats pirinencs es van constituir els Regnes de Navarra i Aragó i el Principat de Catalunya –els dos últims units dinàsticament en el segle XII com a Corona d’Aragó, mantenint cadascun les seues institucions–. Així, amb el progressiu desplegament del feudalisme en cadascun d’ells, el desenvolupament de la seua complexitat sociopolítica i l’expansió territorial que es va viure en el conjunt de l’Europa romano-llatina a partir del segle XI, els monarques d’aquells territoris van encapçalar, d’una banda, la conquesta cristiana de terres andalusines en diverses onades al llarg de les centúries, cosa que va donar lloc a la creació de dos territoris polítics més en el marc de la Corona d’Aragó, els Regnes de Mallorca i de València, alhora que s’impulsava, a partir de la baixa edat mitjana, la formació d’Estats feudals amb institucions estructurades i cada vegada més centralitzades. 

En aquell període, a més, entre els segles XIII i XV, van cristal·litzar identitats col·lectives de tipus premodern i etnicitats diverses en cadascun d’eixos regnes, vinculades a estructures politicoadministratives o idiomes romanços propis: la portuguesa en el Regne de Portugal; la castellana en la Corona de Castella, però també la basca a les Províncies Basques i la gallega a la regió de Galícia, que es trobaven a l’interior de les seues fronteres; la basco-navarresa al Regne de Navarra; i, dins de l’àmbit de la Corona d’Aragó, l’aragonesa en el Regne d’Aragó; la catalana en el Principat de Catalunya; la catalano-mallorquina en el Regne de Mallorca; i la valenciana en el Regne de València. Per tant, el resultat final dels fets i l’evolució desenvolupada durant el llarg període medieval va ser una situació de pluralitat política, cultural i identitària, totalment diferent a la del moment d’existència del Regne dels Visigots i l’arribada dels musulmans en el segle VIII. No obstant això, just al final de l’edat mitjana, entre les acaballes del segle XV i principis del XVI, la major part d’aquells territoris –excepte Portugal– van quedar units davall una mateixa monarquia amb el matrimoni dels Reis Catòlics, Isabel i Ferran, que regien les Corones de Castella i Aragó i hi van incorporar el Regne de Navarra mitjançant una invasió, de manera que a partir del 1516 tots ells van passar a ser governats per una nova dinastia, la dels  Habsburgs, encarnada pel seu net Carles I, qui, a més a més, hi va sumar el títol d’emperador romano-germànic, nombrosos territoris europeus i el vast Imperi americà que en aquells dies s’estava conquerint. 

Es va conformar així la Monarquia Hispànica, una comunitat política imperial i pluriètnica que fundava els seus criteris de legitimitat i cohesió en la fidelitat a la dinastia Habsburg i la defensa de la unitat catòlica de l’Imperi, i que era governada des de Castella, el regne més poderós i on el monarca podia actuar de forma més autoritària –especialment des de l’aixafament de la rebel·lió popular de les Comunitats en 1521–, al mateix temps que cadascun dels territoris politicoadministratius que s’havien format durant l’edat mitjana mantenien les seues lleis, institucions, costums, memòria i cultura pròpies –era el cas, en la península Ibèrica, de Navarra, les Províncies Basques, Aragó, Catalunya, València i Mallorca–. Així, en aquella monarquia composta al llarg de l’edat moderna els cronistes i erudits van escriure tant històries territorials, que defenien patriotismes particulars de cadascun de les comunitats polítiques i ètniques d’origen medieval, com històries generals d’Espanya, que tractaven el passat del conjunt dels habitants de la península Ibèrica amb una atenció especial al Regne de Castella, el més gran i dominant. De fet, el fenomen es va accentuar durant el segle XVIII, després de l’adveniment de la dinastia dels Borbons i l’abolició de les institucions pròpies d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca entre 1700 i 1715, i el desenvolupament de l’absolutisme i l’avanç de la castellanització jurídica i cultural del conjunt del Regne d’Espanya al llarg de tota la centúria, que en aquells dies va perdre la resta de les seues possessions europees. 

En eixe context, els intel·lectuals il·lustrats i sobretot els liberals del segle XIX van anar elaborant una concepció contemporània de la nació espanyola com una comunitat sobirana de ciutadans dotats de una llei comuna que es legitimava sobre determinats fonaments polítics, històrics i culturals. Entre tals fonaments destacava la identificació nacional amb la institució monàrquica, amb la religió catòlica i amb la llengua castellana, al mateix temps que es van anar fixant una sèrie de mites historicistes vinculats a diverses idees motrius: el caràcter indòmit i guerrer del poble espanyol, la resistència pertinaç contra les invasions i el destí teleològic a la unificació dels diversos territoris ibèrics que conformaven Espanya –tot i l’evident excepció de Portugal–. En conseqüència, a partir d’aquell moment eixes idees impregnaren els relats del passat nacional i conformaren al llarg de la contemporaneïtat un cànon històric dominant, de caràcter liberal-conservador, que encara hui dona base a bona part dels mites de l’imaginari de la ciutadania espanyola o, per contrast, a la seua resposta i discussió per part de discursos alternatius. Vegem-ho per al cas del període medieval. 


Els mites medievals del cànon històric del nacionalisme espanyol 

Encara que el cànon històric del nacionalisme espanyol s’acabà fixant entre la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, de la mà d’autors com Modesto Lafuente, Ramón Menéndez Pidal, Marcelino Menéndez Pelayo, Miguel de Unamuno, Ramiro de Maeztu o Claudio Sánchez Albornoz, els seus plantejaments fonamentals responien a la situació de partida heretada de la centúria anterior, entre el despotisme il·lustrat uniformitzador i els inicis de la revolució liberal, alhora que una part important dels seus elements procedien de les memòries històriques de caràcter general o territorial que s’havien relatat durant l’edat mitjana i moderna. És per això que, per a enfortir el procés de construcció de l’Estat-nació espanyol contemporani com a monarquia centralitzada amb capital a Madrid, es van privilegiar fets del passat històric de les societats ibèriques que mostraven una voluntat o una progressió cap a la  unitat política, el catolicisme, la vinculació amb els reis i la preeminència dels castellans. Així mateix, el context revolucionari del liberalisme, amb la lluita inicial contra els francesos i els posteriors enfrontaments civils que van protagonitzar el segle XIX, en combinació amb una posició subalterna i una visió d’Espanya en decadència en el marc internacional, van estimular la potenciació d’un orgull nacional basat en la idea d’un poble espanyol feroç i sempre disposat a la lluita i la resistència contra els enemics, malgrat qualsevol circumstància. 

A partir d’esta perspectiva, l’edat mitjana s’observava  com un període que mostrava dos moments d’unitat política catòlica de la pràctica totalitat de la península Ibèrica, el del Regne dels Visigots a partir de la seua conversió religiosa i el de la Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics, separats per una disgregació de vora huit segles entesa com un llarg parèntesi de desenvolupament nacional en el qual emergia la preponderància de Castella. En conseqüència, s’idealitzaven aquelles dos organitzacions polítiques dels segles VI-VII i XV-XVI i es rebutjava la causa de la disgregació dels cristians, originada per la invasió islàmica i la formació d’al-Andalus, alhora que tot aquell interval era subsumit dins d’una nova clau interpretativa, l’anomenada Reconquista, que permetia encaixar tots els factors que es consideraven comuns al projecte d’Estat-nació impulsat per les elits espanyoles contemporànies: la defensa de la Cristiandat, l’expulsió de l’invasor o l’enemic, el lideratge dels reis, la col·laboració entre els diversos territoris i finalment la seua unitat, amb la preponderància de Castella entre tots ells. 

Pel que respecta al  regne visigòtic, la seua idealització extrema va començar amb la historiografia il·lustrada, que, en el context de la nova monarquia absoluta i centralitzadora instaurada pels Borbons en el segle XVIII, va vore en ella el primer moment en què s’havia donat una unitat política i legislativa –amb el Liber iudiciorum– al conjunt de la península Ibèrica, amb un Estat amb capital a Toledo que havia aconseguit conjugar la varietat de pobles autòctons que havien experimentat prèviament un procés de romanització. En este sentit, els visigots i els seus reis apareixien com una societat de braus guerrers que substituïen els febles i decadents romans del segle V, la qual cosa d’alguna manera justificava que en este cas, excepcionalment, els ibèrics no hagueren tractat d’oposar-se a una invasió externa. De fet, els mateixos visigots eren els que s’havien convertit religiosament de l’arrianisme al catolicisme, amb una decisió promulgada pel rei Recared en el Concili de Toledo del 589 per tal d’aconseguir la tasca d’unificació amb la població local, de manera que la visió d’una monarquia unitària, aguerrida, centralitzada i catòlica quedava plenament legitimada i fixada en l’imaginari dels orígens històrics del Regne d’Espanya. No debades, el bisbe Sant Isidor de Sevilla havia escrit com a prefaci per a la seua Historia Gothorum una Laus Hispaniae, o “Lloança d’Hispània”, que es prenia com a mostra d’un antiquíssim orgull nacional pel sòl patri. 

D’acord amb això, quan a mitjan segle XVIII Ferran VI va decidir instal·lar estàtues de tots els monarques de la història d’Espanya en el palau reial de Madrid, la Reial Acadèmia de la Història va emetre un dictamen per a dilucidar quins havien sigut els reis espanyols en el qual s’indicava que el primer d’ells havia estat Ataülf, el monarca amb què els visigots havien arribat a la península en el segle V. Així mateix, molt més avant Ramiro de Maeztu afirmaria que el “ser de la Hispanidad” s’havia originat en el període visigòtic –“la patria la crea un valor; en el caso de España, la conversión de Recaredo y de la monarquía visigoda a la religión del pueblo dominado”–, per la qual cosa no resulta estrany que en època de la dictadura franquista, de nacionalisme espanyol extrem, els reis visigots foren d’obligat aprenentatge en les escoles i la seua època es concebera com la d’un esplendorós “amor nacional a la ley y el orden”. En tot cas, encara que la mitificació del Regne dels Visigots es produïra en època moderna, la veritat és que tenia profundes arrels en el goticisme que sempre havien mostrat els monarques dels Regnes d’Astúries, Lleó i Castella, que es reivindicaven hereus dels visigots refugiats al Cantàbric després de la conquesta musulmana del segle VIII, cosa que d’alguna manera legitimava i reforçava tant la seua preeminència sobre la resta de sobirans ibèrics com el seu lideratge en la lluita contra l’Islam. 

Però com afrontar que el feroç, unit i catòlic regne visigot havia sucumbit davant l’avanç musulmà? Ja en les mateixes cròniques medievals s’explicava aquella caiguda com un castic diví pels vicis i l’allunyament dels preceptes catòlics dels darrers reis visigots, exemplificats en la llegenda de Florinda la Cava, a qui el rei Rodrigo hauria posseït carnalment, amb la conseqüent petició d’auxili del pare d’ella, el comte visigot de Ceuta Don Julián, a les tropes islàmiques que acabarien envaint la península. Això enllaçava amb l’altre element de les cròniques medievals asturianes, lleoneses i castellanes que en la contemporaneïtat es va mitificar per a explicar el desenvolupament històric de l’edat mitjana: el de la “ruina” i “perdición de España” davant l’Islam i la promesa de la seua “salvación” cristiana, que en funció dels interessos del nacionalisme espanyol del segle XIX es va reinterpretar davall el concepte de Reconquista, encunyat llavors. Això, en consonància amb el profund catolicisme del nacionalisme dominant –Espanya ha sigut en la contemporaneïtat un Estat confessional fins a 1978, amb l’única excepció del període de la Segona República entre el 1931 i el 1939–, implicava que l’arribada dels musulmans a la península Ibèrica fora vista com una irrupció opressora que havia destruït la nació espanyola, la qual, després de la seua caiguda i desunió , havia hagut de redimir-se a través d’un llarg procés de lluita contra l’enemic exterior fins a la seua expulsió definitiva. 

En paraules de l’arabista Eduardo Saavedra la invasió islàmica havia sigut una “inmensa catástrofe nacional”, i en les del citat Modest Lafuente “una de las catástrofes más terribles de España, acaso la mayor que haya sufrido”. Al-Andalus i l’extens període de presència i influència musulmana en la península Ibèrica no formaven, doncs, part del relat nacional espanyol si no era en el paper d’enemic a combatre i aniquilar, tot i el poder que havia mostrat el Califat de Còrdova com l’Estat més vigorós de tot el continent europeu en la seua època. Al mateix temps, el protagonisme en el relat i la missió d’expulsar l’estranger, reconstruir la nació i reintegrar al catolicisme el conjunt de la península Ibèrica era per als combatius líders dels nous territoris cristians sorgits en la zona septentrional, especialment per als que acabarien formant la Corona de Castella, que es vinculaven a l’herència visigoda. Així, es van elevar a la categoria de mites nacionals espanyols tres figures bèl·liques en especial: Don Pelayo (Pelai), Santiago Matamoros (Sant Jaume) i el Cid Campeador. 

En concret, segons les cròniques dels reis asturians dels segles IX i X, Pelai havia sigut el primer guerrer a véncer els musulmans, als quals hauria derrotat en las muntanyes asturianes en la Batalla de Covadonga –de l’existència de la qual en l’actualitat no hi ha cap prova–, havent promés “la salvación de Hispania y la reparación del ejército del pueblo godo” i fundant, a més, el Regne d’Astúries l’any  718. En conseqüència, en la contemporaneïtat va esdevindre el principal mite fundacional de la idea de Reconquista, que era la gran clau interpretativa de l’edat mitjana ibèrica des del punt de vista de les idees hegemòniques del nacionalisme espanyol. Així mateix, es va potenciar també una figura religiosa ja especialment important des de l’edat mitjana, la de l’apòstol Santiago, a la qual  els reis de Lleó i Castella s’havien vinculat a partir del segle XI, en el context de les croades, donant cobertura a dos llegendes infundades relatives als primers moments de domini islàmic de la península: la de l’aparició de la tomba del mencionat apòstol cap a l’any 813 a Galícia, en el lloc on es va fundar Santiago de Compostel·la, i la de la Batalla de Clavijo en el 844, en la qual l’apòstol s’hauria aparegut per tal d’ajudar a véncer les tropes del rei asturià Ramir I contra els musulmans d’Abd al-Rahman  II i que hauria estat el fet clau per a impulsar les peregrinacions del Camí de Santiago. És per això que el crit de guerra dels exèrcits castellano-lleonesos acabaria sent ¡Dios y Santiago! o ¡Santiago y cierra España!, i el mateix apòstol va ser conegut com a Santiago Matamoros, un altre element que va ser privilegiat com a mite nacional d’època medieval, en connexió amb el catolicisme preeminent en els plantejaments nacionalistes espanyols de la contemporaneïtat. Així, la anomenada Reconquista no sols hauria estat una guerra justa, de recuperació d’allò perdut pels espanyols, sinó també una guerra santa contra l’Islam. 

Igualment, en el mateix camp conceptual de la bel·licositat, la Cristiandat i l’orgull nacional, la figura del cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar (c. 1045-1099), anomenat el Cid Campeador, va ser elevada a la categoria de mite especialment durant la primera meitat del segle XX, a través dels estudis de Ramón Menéndez Pidal. En la seua trajectòria vital, glossada per històries i cantars de gesta dels segles XII i XIII, es veia la sublimació de les virtuts del poble de Castella, i per tant d’Espanya: el Cid havia sigut un guerrer valerós, un bon cristià i un vassall lleial que s’havia mantingut fidel als valors fonamentals del regne, malgrat els errors del seu rei. Era, doncs, l’heroi nacional que assentava els fonaments materials i morals de l’ésser d’Espanya, més enllà de l’eventual situació política de l’Estat. A més, amb el Cantar de mio Cid s’iniciava la literatura en castellà, la llengua romànica que estava naixent en aquells moments junt amb els escrits de Gonzalo de Berceo, cosa que també afegia una dimensió cultural de primer orde al personatge i ratificava la primacia de Castella en tota la fonamentació de la construcció nacional espanyola: “tradición de Castilla, la unidora, hecha realidad en su lengua y su cultura”, afirmava el mateix Menéndez Pidal. 

En relació amb això, l’evident pluralitat política i cultural de la península Ibèrica durant l’edat mitjana, amb territoris i etnicitats diverses sovint enfrontades, era mostrada, per contra, com un camí lineal cap a una unificació liderada per la Corona de Castella i jalonada per recurrents episodis de col·laboració, com, sobretot, la multitudinària Batalla de les Navas de Tolosa de 1212, en la qual  Alfons VIII de Castella va ser auxiliat per les hosts de Pere II d’Aragó i Sanç VII de Navarra i la seua victòria contra el califa Muhammad al-Nàssir va suposar la retirada dels almohades d’al-Andalus i un enorme avanç de les conquestes cristianes fins a mitjan segle XIII. Aquell pretés clima de col·laboració constant, per la fe cristiana i per la recuperació d’Espanya segons els criteris que fonamentaven la idea contemporània de la Reconquista, serien el germen de la reunificació nacional espanyola, ara amb regions i llengües diferents que havien arribat a la contemporaneïtat, però sempre amb la preeminència de Castella i de l’idioma  castellà. Un destí unitari que es materialitzaria –excepte en  el cas de Portugal– amb els Reis Catòlics, en els quals el cànon històric espanyol enaltia sobretot el paper d’Isabel de Castella, tot i que, d’acord amb els paràmetres culturals i polítics de l’època, el seu marit Ferran d’Aragó sempre va tindre un paper més rellevant en el govern de tots els territoris de la nova Monarquia Hispànica plural que es va conformar amb ells. 

En qualsevol cas, justament Isabel i Ferran eren els monarques que tancaven l’edat mitjana i amb ells el parèntesi de la Reconquista a tots els nivells, tant en el territorial com en l’espiritual , amb una data enormement simbòlica, la de l’any 1492, quan els poders musulmans van ser definitivament expulsats de la península Ibèrica amb la conquesta castellana de l’Emirat nassarita de Granada, els Reis Catòlics van decretar el desterrament dels jueus dels seus regnes i Cristòfor Colom va arribar a Amèrica, la conquesta i el domini de la qual per part de la Corona de Castella va avançar en els anys subsegüents. De fet, la nova era que començava llavors, amb l’adveniment de la edat moderna, era vista pel cànon històric del nacionalisme com la veritable edat d’or d’Espanya, no només perquè havia passat a ser la principal potència mundial amb el seu imperi, sobretot en el segle XVI, sinó també perquè les arts i les lletres castellanes van florir com mai abans, especialment al llarg del segle XVII, amb figures com Diego Velázquez o Miguel de Cervantes. L’edat mitjana, doncs, quedava com un llarg període de redempció nacional després de l’expulsió  del paradís provocada per la invasió islàmica; una redempció que s’havia vehiculat a través dels valors fonamentals de la nació: el desig d’unitat política i territorial, la vindicació del catolicisme, la identificació amb la monarquia, la idea d’un poble fidel i aguerrit, i la preeminència de Castella. 

En realitat, no obstant, aquells eren els valors dominants que impulsaven el procés de construcció liberal de l’Estat-nació espanyol contemporani, de caràcter moderat i conservador, per la qual cosa, evidentment, en funció de la diversitat de posicions ideològiques que han estat en joc entre els segles XIX i XX, també han existit altres mirades històriques que han matisat o rebutjat eixos valors i els mites vinculats a ells. És el cas dels projectes polítics progressistes o dels plantejaments realitzats pels nacionalismes alternatius subestatals sorgits a partir de la década de 1890. 


Els plantejaments progressistes i dels nacionalismes subestatals alternatius 

En la contemporaneïtat Espanya s’ha organitzat políticament de manera predominant com un Estat conservador o autoritari i amb una forta centralització, amb uns pocs períodes emmarcats per constitucions de caràcter progressista i tendents a una certa descentralització: els de 1868-1874, amb el Sexenni Democràtic i la Primera República; 1931-1939, amb la Segona República, interrompuda per l’alçament franquista de 1936; i a partir de 1978, amb un Estat de les Autonomies regit per una monarquia parlamentària amb la constitució hui vigent, la qual, si bé inicialment mostrava un to democràtic avançat, en l’actualitat revela evidents símptomes d’esgotament, tant en la qüestió de l’organització territorial com en la sociopolítica. Així, el predomini conservador i centralitzador de la contemporaneïtat explica en bona part que els principals mites patris estiguen vinculats a plantejaments fets des de posicions nacionalistes espanyoles de dretes, encara que és evident, com mostra la mencionada alternança, que també s’han postulat plantejaments diferents, des del nacionalisme espanyol d’esquerres i des de posicions que bé defensen el federalisme entre els diversos territoris d’Espanya o bé aposten per un projecte nacionalista alternatiu a l’espanyol, com en el destacat cas dels nacionalismes català i basc, hegemònics a Catalunya i el País Basc. 

En conseqüència, eixos altres plantejaments han qüestionat el relat dominant i han construït els seus propis mites per a cada època històrica del passat hispànic, com la mateixa  edat mitjana. En concret, per a este període, destaquen dos formulats des del nacionalisme espanyol progressista, el mite de les tres cultures i el de les llibertats medievals dels diversos regnes, que ataquen les bases del cànon històric nacionalista conservador, ja que discutixen tant la seua identificació amb la religió catòlica i la vindicació d’un poble guerrer i enemic de les invasions estrangeres com la seua adhesió extrema a la monarquia i la preeminència d’una  Castella centralitzadora. Així, a mitjan segle XX, en el context de l’exili republicà provocat per la instauració de la dictadura franquista, el filòleg i historiador de la cultura Américo Castro va plantejar que la “esencia” d’allò espanyol no estava tant en l’herència romano-catòlica com en la convivència de tres “castas” o religions, això és, la cristiana, la islàmica i la jueva, que havien compartit la península durant bona part dels segles medievals i havien originat una cultura rica i avançada, com es mostraria, per exemple, amb l’esplendor d’al-Andalus  o el Toledo d’època d’Alfons X el Savi. De fet, la culminació de l’anomenada Reconquista i la imposició d’un model uniformitzador i intolerant amb els Reis Catòlics i la Inquisició espanyola eren les que havien donat pas a una època de guerres constants i empobriment a tots els nivells, amb el resultat d’un procés de decadència hispànica al llarg dels temps moderns. 

Tal visió, encara que desmentida per la historiografia recent –atés que l’edat mitjana no va ser una època de tolerància i convivència pacífica entre cristians, musulmans i jueus, ni en el territori andalusí ni en els regnes del nord, sinó de coexistència condicionada per determinades circumstàncies històriques i amb una tendència evident a la violència i l’exclusió–, continua sent un mite nacional important entre certa part de la ciutadania espanyola. Així mateix, en un altre orde de coses, des del mateix moment d’inici de la Revolució Liberal el 1810, els sectors més radicals del liberalisme van girar els seus ulls cap al període medieval com el moment en què les antigues Corts havien representat el bastió de les llibertats col·lectives enfront del despotisme dels monarques i justificaven, conseqüentment, un retorn a aquella senda històrica –també ho van fer els tradicionalistes, però des d’una perspectiva sociopolítica totalment diferent–. Així, per exemple, el Regne de Lleó era exalçat com el bressol del parlamentarisme europeu, amb les seues Corts documentades ja en el segle XII, i es destacaven les llibertats i la sobirania de les comunitats polítiques que s’havien vehiculat a través de la via parlamentària tant a Castella com especialment a Aragó, Catalunya i València, on, a més, havien existit altres institucions que vetlaven pels interessos del poble, com les Diputacions del General o el Justícia Major aragonés. 

És més, encara que de manera minoritària, la idea dels espanyols com a nació lliure en època medieval es mantindria en determinades corrents del progressisme que desembocarien en tendències republicanes federalistes. Des d’esta perspectiva el gran punt d’inflexió que acabava amb aquella època daurada era el de l’aixafament de la  revolució de les Comunitats de Castella a principis del segle XVI –i també de les Germanies de València i Mallorca i els Irmandiños de Galícia–, que havia donat pas al despotisme monàrquic, la uniformització política i la decadència hispànica durant l’edat moderna, en mans de les  dinasties estrangeres dels Habsburgs i els Borbons. De fet, esta visió històrica d’exaltació dels segles medievals i abominació dels moderns és la que acabaren adoptant majoritàriament els nacionalismes alternatius a l’espanyol que anaren forjant-se entre la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX, amb especial potència a Catalunya, el País Basc, Navarra i Galícia, i menor força a València, Mallorca, Aragó o Andalusia. No debades, el desenvolupament polític de les comunitats humanes per a les que reclamaven sobirania nacional en la contemporaneïtat, separant-se de l’Estat espanyol en les seues versions més extremes, tenien un clar precedent en els territoris forjats durant l’edat mitjana, després de la desaparició del Regne dels Visigots, que havien estada progressivament dominats per la Monarquia Hispànica governada des de Castella a partir dels Reis Catòlics. 

Així doncs, la comprensió del període medieval per a la major part dels nacionalismes que qüestionaven el projecte d’Estat desenvolupat al llarg del segle XIX era antagònica a la del cànon històric del nacionalisme espanyol en molts aspectes: no era una etapa de redempció ni de parèntesi, sinó sovint el moment d’eclosió o plenitud nacional; no existia una identificació amb la monarquia visigòtica, ni amb la preeminència de la història i la llengua de Castella, sinó una vinculació directa amb els pobles i territoris polítics que havien modelat les col·lectivitats per a les que es reclamava un Estat-nació en el present; igualment, desapareixia la idea d’un pretés destí manifest cap a la unificació dels diversos grups poblacionals ibèrics, destacant per contra la seua individualització, la tendència a mantindre l’autonomia i els episodis d’enfrontament amb Castella; i, finalment, més que destacar la ferocitat o l’èxit en l’expulsió de l’estranger –encara que també– es remarcaven altres valors civilitzadors que foren diferents als que es consideraven típics dels espanyols o castellans.

Per tant, ni Recared, ni Pelai, ni el Cid, ni Les Navas de Tolosa, ni els Reis Catòlics, ni la llengua castellana, ni la subsumpció de tot això en la idea general de Reconquista formen part dels mites medievals d’estos altres nacionalismes, que han fet la seua pròpia selecció, enfrontada al cànon històric espanyolista dominant. Entre el basquisme i el galleguisme, en tot cas, el període medieval no ha resultat habitualment el més destacat, ja que tradicionalment els orígens de la nació basca o gallega s’han fet remuntar a l’Antiguitat: en aquells temps, d’una banda, els bascos haurien constituït una comunitat política i cultural que conservaria la seua independència fins a la integració de les Províncies Basques i del Regne de Navarra en la Corona de Castella durant l’edat mitjana, mentres que, d’altra banda, els gallecs haurien desenvolupat la seua ètnia amb l’arribada dels antics pobles cèltics, que serien el precedent directe de la població de la Galícia contemporània. De l’edat mitjana, doncs, se solen destacar gestes que es consideren pròpies o que els enfronten a visigots, carolingis, asturians, lleonesos o castellans, bo i mitificant, en el cas basc, la Batalla de Roncesvalles, l’esplendor del Regne de Navarra i la figura del mariscal Pere de Navarra durant la conquesta castellana del 1512, o, en el cas gallec, l’existència del Regne dels Sueus –paral·lel al dels visigots–, les rebel·lions de la noblesa local contra els monarques asturians en el segle IX, la creació i pèrdua del Regne de Galícia, i la Gran Guerra Irmandiña de 1467-1469, amb la consegüent execució del mariscal Pedro Pardo de Cela el 1483 per orde dels Reis Catòlics. 

Per als catalans, per la seua banda, els temps medievals serien els que haurien vist el naixement i esplendor de la nació i la llengua, amb la ruptura del vassallatge del comte Guifré el Pilós als emperadors carolingis, l’advocació a figures religioses tan simbòliques com Santa Maria de Montserrat o Sant Jordi, la conquesta i domini de nous territoris en el segle XIII –Mallorca i València– amb el rei Jaume I, o la producció dels primers textos literaris en català, com els de Ramon Llull. A més, es destaquen valors que allunyen els catalans dels castellans i els entronquen amb els mites típics d’altres nacions europees, com els d’Anglaterra, presa com a model: Catalunya, doncs, també hauria estat bressol del parlamentarisme i la seua expansió territorial hauria estat caracteritzada no tant per la imposició militar com pel  dinamisme comercial i una organització política federalitzant. En conseqüència, el procés de vinculació amb Castella en dos actes, primer a través de l’elecció d’un rei de dinastia castellana en el Compromís de Casp del 1412 i després amb el matrimoni dels Reis Catòlics i la formació de la Monarquia Hispànica, és vist com una catàstrofe nacional que dona inici a un període de decadència en l’època moderna, únicament esmenat pel procés de Renaixença de la segona meitat del segle XIX que donaria llum al nacionalisme català. 

Són visions de l’edat mitjana, per tant, molt diferents de les del nacionalisme espanyol contemporani i els mites vinculats a ell, que en l’actualitat van sent superats i desconstruïts en el camp historiogràfic, però que encara dominen bona part de la discussió política i el discurs públic sobre el passat hispànic. 


Els usos públics dels mites medievals a Espanya 

En el tens debat entre diferents projectes nacionalistes que s’ha produït a l’Espanya de les dos darreres dècades ha estat habitual que des de les fileres de l’espanyolisme  es llancen acusacions al catalanisme, el basquisme i altres nacionalismes subestatals de ser moviments anacrònics, passats de moda i defensors de particularismes i privilegis medievals, incapaços d’adaptar-se a la modernitat que representaria la projecció de la identitat nacional espanyola de preeminència castellana. De fet, entre la ciutadania espanyola hi sol haver un menor interés pels segles medievals, vistos com una època d’opressió, mentres que, per contra, existix més interés pels temps moderns, identificats com els de major importància del passat d’Espanya gràcies al seu imperi i tota una sèrie de gestes militars i culturals, tot seguint el cànon històric dominant. No debades, això té una clara correspondència en l’acció pública estatal, més predisposada a organitzar commemoracions o finançar projectes vinculats a l’edat moderna –com, per exemple, les sèries televisives Isabel (2012) i Carlos, rey emperador (2015) de Radio Televisión Española–, alhora que també té el seu reflex en els principals èxits editorials, com les novel·les d’Arturo Pérez Reverte sobre els terços de Flandes o el llibre d’Elvira Roca Barea Imperiofobia y leyenda negra, destinat a defendre el període imperial espanyol. 

Això contrasta amb la visió predominant en els nacionalismes subestatals, en els quals l’edat mitjana és concebuda com una època d’autonomia i independència respecte de Castella, com en el cas basc i gallec, o fins i tot com la vertadera època d’esplendor i plentitud nacional, com en el cas català, amb tota una constel·lació de mites que són el fonament primigeni del seu imaginari nacional. En qualsevol cas, tot i no ser l’època preferida pel nacionalisme espanyol de base castellana, la veritat és que la situació de confrontació política dels darrers anys ha fet que s’haja produït també un fenomen de reivindicació i orgull per eixe passat medieval hispànic, segons la perspectiva conservadora de base castellana construïda a partir del segle XIX. Per exemple, el Regne dels Visigots és objecte de llibres de divulgació i novel·les històriques des d’una òptica nacionalcatòlica, el nom de Pelayo s’ha posat de moda entre els sectors socials de dretes, la figura del Cid torna a ser reivindicada com la del guerrer castellà fidel als valors eterns del poble espanyol i, especialment, la formació política d’ultradreta VOX ha fet seua per complet la idea de Reconquista tant contra l’enemic exterior, és a dir els immigrants estrangers i especialment els musulmans, com contra l’enemic interior, això és, contra els defensors dels nacionalismes subestatals que qüestionen el seu projecte nacional; en conseqüència, els seus dirigents celebren mítings de particular simbolisme en llocs com Covadonga o Granada i fan una fèrria defensa de la institució monàrquica com a capdavantera de la seua idea d’Espanya. 

Igualment, també entre la dreta moderada s’ha tornat a fer explícita la visió de l’edat mitjana com la d’un període de redempció que conduïx teleològicament cap a la formació d’Espanya amb els Reis Catòlics i el pas al gloriós imperi espanyol, que donaria lloc a la Hispanitat com “el hito más importante de la humanidad y la etapa más brillante del hombre”, en paraules del líder conservador Pablo Casado. Davant esta situació, el mite més potent que ha oferit el nacionalisme espanyol progressista ha sigut el de les tres cultures, que, tot i els seus febles fonaments historiogràfics, ha intentat encaixar en un únic relat el passat plural i divers de la península Ibèrica durant el període medieval i, de fet, ha servit de base a projectes com el de l’Aliança de Civilitzacions, el programa de l’ONU de col·laboració entre el món occidental i l’islàmic proposat pel president socialista José Luis Rodríguez Zapatero a principis del segle XXI. Per contra, el mite de les llibertats medievals només manté cert ressò entre els sectors republicans del nacionalisme espanyol, que continuen centrant la seua atenció en el fatal desenllaç de l’alçament de les Comunitats com el moment de confirmació de l’absolutisme monàrquic; de fet, per exemple, la que s’esgrimix com a bandera nacional espanyola per part del republicanisme hi afig el color morat en honor als pendons que alçaven els comuners revolucionaris i també ha estat el morat el color de marca triat per Podem, la formació política d’esquerra radical. 

Per la seua banda, en els últims anys el medievalisme acadèmic espanyol ha conegut una expansió i una diversificació sense precedents, amb nous interessos historiogràfics que van molt més enllà de la història política i nacional tradicional, de manera que s’ha centrat en l’estudi de qüestions com la formació del feudalisme i l’articulació del sistema senyorial, l’organització socioeconòmica de l’espai i el paisatge, les formes d’exercici del poder i la gènesi de l’Estat modern, la importància dels fenòmens territorials i regionals, l’evolució dels sistemes urbans o les minories i la marginalitat. I, encara que s’han diluït els grans paradigmes d’interpretació global de la història d’Espanya, sí que s’han abordat i tractat de desconstruir alguns dels principals mites fixats pel cànon històric dominant, com el de Don Pelayo i la Batalla de Covadonga, el del paper dels musulmans i al-Andalus en la història d’Espanya, o el de la idea de Reconquista, que, malgrat continuar dominant el panorama historiogràfic internacional, és cada vegada més qüestionat, amb profunds coneixements i reflexions sobre la qüestió, en l’àmbit espanyol. No obstant això, tota esta tasca de desconstrucció continua sense arribar a amplis sectors de la política i la ciutadania del país, entre els quals continuen funcionant els mites clàssics sobre el període medieval que es van fixar entre mitjans dels segles XIX i XX. 

Tal vegada és moment, doncs, de tractar d’articular relats alternatius basats en l’enorme avanç dels coneixements historiogràfics que s’ha produït en les darreres dècades, de manera que mostren una edat mitjana en la península Ibèrica sense apriorismes nacionalistes ni teleologismes de cap mena que justifiquen el present, sinó que es limiten a explicar de forma oberta l’enorme complexitat i diversitat d’aquell període. 


Bibliografia seleccionada 

Álvarez Junco, José i De la Fuente Monge, Gregorio. El relato nacional. Historia de la historia de España. Madrid, 2017. 

Andreu Miralles, Xavier. El descubrimiento de España. Mito romántico e identidad nacional. Barcelona, 2016. 

Balfour, Sebastian i Quiroga, Alejandro. España reinventada. Nación e identidad desde la Transición. Barcelona, 2007. 

García Sanjuán, Alejandro, La conquista islámica de la Península Ibérica y la tergiversación del pasado. Del catastrofismo al negacionismo. Madrid, 2013. 

Kamen, Henry. La invención de España.  Leyendas e ilusiones que han construido la realidad española. Barcelona, 2020. 

Manzano Moreno, Eduardo. Historia de España. Épocas medievales. Barcelona, 2010. 

Morales, Antonio, Fusi, Juan Pablo i De Blas, Andrés (eds.). Historia de la nación y del nacionalismo español. Barcelona, 2013. 

Núñez Seixas, Xosé M. Suspiros de España. El nacionalismo español, 1808-2018. Barcelona, 2018. 

Pérez Vejo, Tomás. España imaginada. Historia de la invención de una nación. Barcelona, 2015. 

Ríos Saloma, Martín F. La Reconquista. Una construcción historiográfica (siglos XVI-XIX). Mexico DF i Madrid, 2011.

dimarts, 21 de març del 2023

Les 'Acta Curiarum Regni Valentiae': fer memòria

El passat 10 de març (del 2023) vam presentar en el Palau dels Borja, la seu de les Corts Valencianes, el primer volum d'un projecte tan llargament anhelat per la historiografia valenciana: la transcripció, edició i publicació sistemàtica de les Acta Curiarum Regni Valentiae, és a dir, de la principal documentació relativa a les successives reunions de Corts i Parlaments del Regne de València des de la seua fundació en 1238 per part de Jaume I d'Aragó fins a la seua abolició en 1707 per part de Felip V de Borbó (ací en trobareu més informació). Serà un projecte que s'allargarà durant anys i en el qual participaran nombrosos medievalistes i modernistes, però del qual ja fa temps que s'estan fent treballs i ara hi posem la primera pedra per a la seua successiva publicació en la col·lecció de Fonts Històriques Valencianes de la Universitat de València. El primer volum, disponible en paper i en pdf, el podeu descarregar des d'ací mateix i a continuació vos deixe la intervenció que vaig fer en aquell acte de presentació, que podeu vore íntegrament, amb la intervenció del president de les Corts Valencianes Enric Morera, el president del Comité científic d'edició Antoni Furió, la vicerectora de Cultura de la Universitat Jaume I Carmen Lázaro, el vicesecretari general de la Universitat d'Alacant Josep Ochoa i la rectora de la Universitat de València Mavi Mestre, ací mateix.



Molt excel·lent senyor president de les Corts Valencianes; honorable senyora consellera de la Generalitat Valenciana; honorable senyora presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; il·lustríssims senyors secretaris autonòmics; il·lustríssims senyors acadèmics i acadèmiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; senyora rectora magnífica de la Universitat de València; molt il·lustre senyora presidenta del Consell Valencià de Cultura; il·lustres senyores i senyors membres del Consell Valencià de Cultura; il·lustríssims i il·lustres senyors i senyores de les autoritats i càrrecs acadèmics i universitaris que hui esteu ací; sobirana ciutadania valenciana: per què estem ací, al Palau dels Borja, la seu del Parlament del valencià? El lloc, el fòrum, on els representants polítics dels valencians tracten els interessos del poble valencià; dialoguen, discutixen, s’enfronten, arriben a acords, tracten de millorar la vida dels valencians des del seu propi punt de vista i des de la seua ideologia. 

Si estem ací és perquè hi hagué un dia que a la catedral de València, o al convent de Sant Domingo de València, o a la catedral de Sogorb, o l’actual catedral d’Oriola, o al convent de franciscans de Montsó, també hi hagueren uns representants polítics dels valencians reunits en Corts per a prendre decisions de govern, legislació, fiscalitat, defensa, vida quotidiana o molts altres aspectes que afectaven el conjunt de naturals del Regne de València, un territori polític i econòmic que podem definir com un Estat medieval, amb les seues fronteres, la seua moneda, els seus pesos, les seues mesures, el seu dret civil, el seu dret públic, les seues institucions, els seus tribunals, la seua hisenda, el seu monarca, els seus patrons religiosos i els seus interessos col·lectius propis. 

Un Estat que va decidir fundar Jaume I en 1238, just en conquerir la ciutat de València, amb un codi jurídic elaborat ex professo –els Furs de València– i amb unes fronteres que anaven des de Vinaròs fins a Biar en aquell primer moment i fins a Oriola un poc després, en temps del seu net Jaume II. Un territori que a partir de llavors, per obra i gràcia del subjecte polític i institucional que conformaven els seus habitants, va començar a generar una consciència col·lectiva de ser valencià del Sénia al Segura, que amb els seus daltabaixos ha arribat fins als nostres dies. 

Per això estem ací. Per això hui en dia tenim unes Corts que representen a tots els valencians, eixe poble que habita un territori que continua sent pràcticament el mateix que el del Regne de València. Un regne que, no obstant això, no ha existit sempre: va començar el 1238 amb Jaume I i totes les gents que, arribades fonamentalment d’Aragó i de Catalunya –però també d’altres llocs de la península Ibèrica i d’Europa–, van apartar i arraconar el poble islàmic que vivia prèviament en eixes terres, però aquell territori polític, aquell Estat antic –que era un dels set que existien en el conjunt ibèric, junt amb Aragó, Catalunya, Mallorca, Navarra, Castella i Portugal– va arribar a la seua fi, a sang i foc, el 1707 per decisió d’un altre monarca, Felip V de Borbó. Però aquelles flames no van acabar amb la memòria d’un poble que va continuar sentint-se valencià i vinculat a una terra i a una col·lectivitat que, tot i que amb dubtes i pors, ha volgut en època contemporània, en els nostres dies, tindre novament unes institucions polítiques pròpies. 

En eixa memòria i en eixa voluntat contemporània ha tingut un paper importantíssim –cabdal– la història, el record d’uns fets que ens expliquen com a grup humà, com a poble d’Europa, entre tants altres pobles d’Europa. Uns fets i un record que han servit d’aliment, de guia i de far en la llarga travessia dels valencians, i que continuen servint de referència i d’exemple tant per a les coses bones com per a les coses roïnes. La documentació relativa a les assemblees parlamentàries valencianes continguda en este primer volum de les Acta Curiarum Regni Valentiae –que podeu consultar en el llibre que prompte tindreu entre les mans, en el repositori digital de la Universitat de València o en la pàgina web feta a l’efecte per l’estudi de disseny Granissat amb el suport de la Universitat Jaume I de Castelló i d’un projecte d’excel·lència científica finançat per la Generalitat Valenciana– així ho mostra. 

En 1238 Jaume I i el seu equip de juristes van voler fundar un regne nou que tenia com a primer principi inspirador, segons consta en el pròleg dels Furs de València, un dels preceptes fonamentals de l’antic dret romà: “honestament viure i als altres no agreujar” i, segons continuava el mateix pròleg, “donar dret a tots tan bé al pobre com al ric”. Però no totes les gents que van arribar a aquell nou regne compartien eixa decisió i durant molt de temps, durant moltes dècades, hi hagué una aferrissada disputa entre els qui volien aplicar en terres valencianes lleis i institucions procedents del Regne d’Aragó –i, per tant, qüestionaven les pròpies del Regne de València– i, d’una altra banda, els qui volien enfortir, consolidar i desenvolupar les lleis i institucions valencianes. Els anys que transcorren en este primer volum, del 1238 fins al 1326, són, d’un costat, anys de negociacions i de pactes amb els successius reis –Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II–, però també, d’un altre costat, són anys d’enfrontaments entre els mateixos habitants del Regne de València. 

Disputes gravíssimes que van arribar a la lluita armada i a la guerra civil en 1287, i després a tensions constants, d’una forta agressivitat. Quina va ser la via per a acabar resolent aquell xoc, aquell conflicte brutal? La via va ser el diàleg, la trobada i el parlament amb els rivals polítics, fins que just quan acaba este primer volum, en la dècada de 1320, es van assentar les bases d’un gran acord. Un gran acord en què uns i altres hagueren de cedir una miqueta, i no tots van quedar contents, però que va establir, ja en les Corts de 1329-1330, un marc polític i jurídic acceptat de manera general i vinculat estrictament al Regne de València. Uns i altres van entendre que precisament el Regne de València era una oportunitat i un benefici, una causa comuna que els afavoria a tots –vingueren d’on vingueren– i amb la qual –sent valencians amb orgull i dignitat– podien fer front d’una manera més avantatjosa als reptes que ens posa la vida davant. 

I això és el que es podrà observar amb claredat en els següents volums de les Acta Curiarum Regni Valentiae, que aniran publicant-se al llarg dels pròxims anys, gràcies a la tasca del comité científic d’edició conformat per professors de les Universitats Jaume I de Castelló, de València i d’Alacant, presidit per n’Antoni Furió i Diego, al qual aprofite per a agrair-li públicament el seu mestratge –que m’ha fet ser qui soc– i agrair-li també el seu incansable treball per enfortir eixa herència històrica que és la valencianitat. Estic segur que, tot i les moltes dificultats i certs endarreriments que ha patit este projecte, finalment arribarà a bon port, ara que per fi hem posat la primera pedra en forma de llibre de la col·lecció Fonts Històriques Valencianes. 

Nosaltres, els historiadors, no som més que ningú, però tenim una funció important: fer memòria del passat. En este sentit, m’agradaria aprofitar també esta tribuna ocasional en la seu de les Corts Valencianes, en el nostre Parlament, per a dirigir-me als legítims representants polítics de la ciutadania valenciana. Per favor, facen-se dignes de tots nosaltres. Els valencians i les valencianes venim de molt lluny, com estes actes parlamentàries de l’època foral ens mostren. I hui en dia som molts els valencianes i les valencianes que volem anar molt lluny. Els qui treballem en una empresa, als polígons, a l’oficina, a casa, a les universitats, a l’administració, els qui conciliem vida laboral i vida familiar, els qui som fills, mares, pares, germans, simplement ciutadans, volem una vida bona, digna, i en això tornen a ser clau les nostres institucions, les Corts Valencianes, el Govern Valencià, la política valenciana que tracta els nostres afers. 

Els valencians hem sigut –i som– independentment de les institucions polítiques. A mi no m’ha ensenyat a ser valencià cap polític. Això em va vindre donat: m’ho van ensenyar els meus pares, que estan ací –una besada forta–. Però en el context del segle XXI necessitem de la política valenciana per a continuar sent valencians i tindre una vida millor i digna. El nostre autogovern torna a ser una oportunitat i un benefici, una causa comuna que ens afavorix a tots –vinguem d’on vinguem– i amb la qual –sent valencians amb orgull i dignitat– podem fer front d’una manera més avantatjosa als reptes que ens posa la vida davant. Enfortisquen eixe autogovern sense dubtes ni pors, creguen-se’l de veritat, facen-se dignes i facen-nos dignes de la nostra història, del nostre present i del nostre futur col·lectiu com a valencians. Ací estarem humilment els historiadors per a fer-los memòria. 

Moltíssimes gràcies.

dimecres, 23 de novembre del 2022

"Pàtria Nova": Els jóvens valencianistes de fa 100 anys

Pàtria Nova, núm. 1 (6 de març de 1915)

Treballarem perquè el nostre poble tinga consciència de la trista situació d’esclavatge en què es troba per la permanència del fet històric que ens desposseí de les nostres llibertats, convertint-nos en un poble dominat. Defensarem la nostra llengua contra tots els atacs, perquè ella és el nostre esperit i per tant allò que més devem estimar. En tots els ordes de la personalitat valenciana, esmortuïda, projectarem les nostres energies amb aquella fe i aquell gran amor que ens lliura de tota crítica apassionada i baixa”. Eren les paraules amb què, el 24 de març de 1923, s’encetava la segona època de Pàtria Nova, el setmanari valencianista conformat fonamentalment per redactors provinents de l’entorn de la Joventut Valencianista, com Adolf Pizcueta, Vicent Tomàs i Martí, Enric Duran i Tortajada o Francesc Almela i Vives

L’entitat era la més duradora i persistent del valencianisme polític des dels inicis del moviment setze anys abans, plenament vinculats a la celebració de l’Assemblea Regionalista Valenciana el 29 i 30 de juny de 1907, impulsada pel doctor Faustí Barberà i l’associació València Nova per tal de commemorar el segon centenari de l’abolició dels Furs de València i promoure la unitat dels partits polítics entorn de l’ideal valencianista. El projecte no va reeixir, però, com a conseqüència de la seua activitat, en 1908 es van fundar dos organitzacions: el Centre Regionalista Valentí i l’esmentada Joventut Valencianista, que uns anys després, el 26 de juliol de 1914, va organitzar al Teatre Eslava de València el primer gran Acte d’Afirmació Valencianista, una trobada en què van convocar novament partits de diverses tendències, des del blasquisme fins al carlisme, per tal que aprovaren que en el futur “la Regió Valenciana serà l’única soberana de son govern interior i, per lo tant, dictarà sos lleis orgàniques, cuidarà de sa llegislació civil, penal, administrativa i processal, i de l’establiment i percepció dels impostos”. 

Encara que l’acte tampoc va tindre efectes immediats, com a resultat del seu manifest, en què es preveia la creació d’un “periòdic regionaliste”, als nou mesos, en març de 1915, va nàixer, també de la mà de la Joventut Valencianista, el setmanari Pàtria Nova, destinat “a desfer totes les velles mentires ab qu’el centralisme absorbent va pretendre disfrasar totes les misèries que engendrà sa funestíssima gestió” i en pro de “la VALÈNCIA gran i poderosa del pervindre!”. Però la mampresa a penes si va durar mig any, ja que en agost, després d’un gran escàndol amb huit detinguts ocasionat per les protestes dels jóvens valencianistes al Teatre Principal de València durant la celebració dels Jocs Florals de Lo Rat Penat –per la tria com a mantenidor del polític conservador andalús José Estrada–, la publicació va quedar interrompuda de sobte. No obstant això, l’associació no va desistir i tres anys després, en novembre de 1918, va ser una de les dos impulsores de les primeres bases programàtiques del nacionalisme valencià contemporani, la Declaració Valencianista, vinculades al naixement del partit Unió Valencianista Regional, liderat per l'advocat i banquer Ignasi Villalonga.

I tampoc els fracassos electorals subsegüents van espantar els successius membres de la Joventut Valencianista, que en 1919 van crear l’Agrupació Escolar Nacionalista i amb la seua activitat constant van posar les bases de la celebració contemporània del 9 d’Octubre com a Diada Nacional Valenciana, alhora que en la primavera de 1923 van decidir reflotar la capçalera de Pàtria Nova, per tal de reivindicar “les veus d’una València que ni llengües noves, ni impròpies coloracions úniques d’un mateix mapa, poden esborrar”. Així que novament durant mig any es van llançar a la seua acció de propaganda d’un “valencianisme actiu”, gràcies als noms esmentats al principi i d’altres com Carles Salvador, Llorenç Sorlí, Bernat Castelló i encara pseudònims com Espigolador, El Cicerone, The Whip o Mestre Pla

En concret, la publicació, de quatre pàgines setmanals, eixida de la Impremta Ramon Soto del carrer Quart 64 de València i venuda en tres quioscos de la ciutat –el Moderno, Minerva i de Sant Martí–, es componia de diverses seccions, des de l’“Editorial” fins a les “Notes deportives”, passant per “Lo que diuen els altres” –un recull d’opinions de grans escriptors–, “En la Atenas del Mediterráneo” –sobre l’estat urbanístic de la ciutat de València–, “Glosses” –notícies d’actualitat–, “Trossos i mossos” –comentaris polítics des d’un punt de vista valencianista–, “Vocabulari” –per tal d’ajudar a l’alfabetització en valencià–, un “Poema” –de Teodor Llorente a Miquel Duran– o altres col·laboracions puntuals, totes elles entreverades de frases històriques d’exaltació nacional i lingüística com ara: “És dolç i bell morir per la pàtria” (Horaci);  “El qui no ama la llengua que parla no s’ama a si mateix” (Sèneca); “L’idioma és un tresor més preuat que les llibertats i constitucions dels pobles, perquè les constitucions poden restablir-se, les llibertats poden guanyar-se, i no l’idioma, que és la mateixa personalitat” (Lajos Kossuth); “Mai se té raó contra la llengua” (Marià Aguiló). 

Però tampoc aquella Pàtria Nova va poder tindre molt de recorregut, ja que a penes una setmana després de la publicació del seu número 22, del 8 de setembre de 1923, en què els redactors hi afirmaven, esperançats, que “guanya fermeça la realitat de l’Espanya plurinacional” i “arribarà un dia –que nosaltres no imaginem llunyà– en què l’Espanya unitarista serà una cosa inexistent”, el general andalús Miguel Primo de Rivera va donar un colp d’Estat i va instaurar una dictadura, preludi de la de Francisco Franco tretze anys més tard, en què els valencianistes quedaven proscrits. Però la seua petjada hi va quedar, ja que sempre resta un solatge del que fem en cada moment, que després és aprofitat o acrescut pels qui venen darrere. Així que, com aquells jóvens valencianistes de fa 100 anys, tot i les moltes adversitats, val la pena que no defallim.

Text publicat en el Calendari dels Brillants 2023

Pàtria Nova, Segona Època, núm. 1 (24 de març de 1923)

diumenge, 2 d’octubre del 2022

El pregó per a la XXII edició del "Tirant de lletra", de la Falla Na Jordana

A continuació el pregó de la XXII edició del Tirant de lletra

Ara ojats què us fan a saber de part de les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana, com ha arribat una nova edició del Tirant de lletra, la que fa vint-i-dos. Per ço, les mateixes molt il·lustres senyores i senyors, precedint deliberació de la seua insigne associació, i amb el suport de la Regidoria de Festes de l’Ajuntament de València, el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, han proveït, establit e ordenat que se facen e gaudisquen huit dies de festa, començant hui, Primer d’Octubre, e finint diumenge de la setmana vinent, 9 d’Octubre, Sant Donís, Dia Nacional del Poble Valencià. 

Primerament, fan a saber que el cantaor de l’Alcúdia Jonatan Penalba farà un concert de benvinguda, agafant cançons velles i fent que sonen diferent, e tot seguit una exhibició pirotècnica ens omplirà el cor i el pit de pólvora i de trons. Més avant, lo diumenge per lo matí les colles de dolçainers e tabaleteres portaran la música per diverses parts de la ciutat amb les seues xaramites e tabals, anafils, clarons, tamborinos e musetes, per tal que amb tanta remor e magnificència no es puguen defendre los tristos de tanta alegria. També hi haurà una mostra de dibuixos al carbonet de Pepe Puche, tirant de llapissera i d’enginy, i una nit golfa amb dos cabretes, Fran Tudela e Saray Cerro, que molt parlen e molt fan riure. E per a rematar, un dinar de germanor, amb molt de plaer e molta alegria, per ço que tots aquells qui tenen l’esperança perduda la puguen retrobar. 

Però, com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotmetent fàcilment a oblivió los actes per longitud de temps envellits, lo principal acte d’este Tirant de lletra serà justament la lectura d’una versió dramatitzada del Tirant lo Blanch, la immortal obra de l’egregi e virtuós cavaller valencià Joanot Martorell, mereixedor d’honor, glòria, fama e contínua bona memòria. Un valencià nascut ací, al Cap i Casal, que va viure relativament poc, 55 anys, entre els anys del Senyor 1410 i 1465, però quins 55 anys més intensos, quines 55 falles plantades cada març en una vida de passió i aventura. Amb arrels familiars a Gandia i terres a la vall de Xaló, als 24 anys principià les seues expedicions com a cavaller de fortuna per mitja Europa: Sardenya, Catalunya, Castella, Portugal, Anglaterra, Nàpols… Enèrgic, impulsiu, atrevit, animós, bohemi, rodamon, la seua vida fou una successió de bregues, desafiaments, deutes, batalles, juís, presons, tertúlies, discussions e viatges cap al no-res. 

Als 50, entre València i Dénia, fadrí, tot i la seua incessant busca de l’amor, decidí començar a escriure el llibre que narraria les aventures –qui sap si imaginades– d’un insigne descendent del rei Artús, el cavaller bretó Tirant de Roca Salada, per tal que per oblit no foren delides de la pensa humana, i ho feu, a més, en valencià, per ço que la nació d’on ell era natural, la valenciana, se’n poguera alegrar e molt ajudar de la seua obra. I escrigué i escrigué durant tres anys, vora dos milions de lletres, més de 400.000 paraules, amb les quals, impulsat pel foc que li eixia de dins i per la seua genialitat lletraferida, compongué un llibre cabdal, una meravella universal. Perquè si la Ilíada és la narració més important de l’antiguitat grecoromana, o els Viatges de Marco Polo ho són de l’Europa del segle XIII, o La Divina Comèdia de Dante Alighieri ho és del XIV, Romeu i Julieta de Shakespeare del XVI, i Don Quixot de la Manxa de Cervantes del XVII, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell és la principal obra literària de la història occidental al llarg de tot el segle XV. 

Per què? Doncs perquè és la primera novel·la moderna: amb uns espais molt concrets i coneguts, amb uns personatges realistes que es comporten de manera natural i amb una trama molt ben entrellaçada, però que té alhora un desenllaç clar, i està farcida d’aventures, humor, ironia, i, sobretot, de desig. Tot allò era una novetat cabdal en la literatura medieval i és per això que a Miguel de Cervantes –sempre tan intel·ligent– li va agradar tant, perquè veia com algú, cent cinquanta anys abans, havia obert la mateixa línia de narració moderna que ell mateix duria a la culminació amb el seu Don Quixot. I és que, en efecte, en total contrast amb la resta de llibres de cavalleria de l'època, el Tirant lo Blanch mostra una història i uns ambients que no són imaginaris, irreals, màgics o sobrenaturals, sinó que són ben reals i plausibles, i sobretot construïx uns personatges que són molt humans. 

Evidentment, Tirant és el millor cavaller del món, més liberal, ardit, savi e enginyós que tot altre; això no ho dubta ningú, però no té unes qualitats miraculoses ni sobrehumanes, sinó que patix i té pors, angoixes i dubtes; sobretot, sobretot, en la seua relació amorosa amb Carmesina, la princesa de l’Imperi Bizantí. I Carmesina, sí, és la donzella més bonica del món, rica e liberal, la bella Carmesina, amb pits cristal·lins com dos pomes del Paradís; però també es comporta com qualsevol altra dona de la seua jove edat, 14 anys: és juganera, revoltosa, ingènua, esperitada, i, al mateix temps, té pors, inseguretats i decepcions constants. I la novel·la és una constant imbricació entre eixos dos mons: entre les meravelles admirables dels personatges principals i les seues relacions, que són molt humanes, mundanes, com les nostres: plenes d’alegries sobtades, de moments de felicitat, però també de fracassos i desenganys. 

I, en eixe sentit, de tots els personatges que apareixen en la novel·la, entre els quals també hi ha Diafebus, Estefania, l’Emperador, l’Emperadriu, Ricomana, Felip de França, Hipòlit, Plaerdemavida, la Viuda Reposada o el senyor d’Agramunt, la relació més important, com no podia ser d’una altra manera, és la de Tirant i Carmesina. El seu amor –el seu extrem amor– va i ve, experimenta daltabaixos i combina moments de gran felicitat amb altres de terrible frustració, però no només és important el seu amor, sinó fins i tot encara més ho és el seu desig: la voluntat que tenen constantment de tocar-se, de besar-se, de gitar-se, de fer-se l’amor, d’amar-se carnalment, tot i que el codi d’honor de l’època establia que no podien fer-ho si no estaven casats. I eixe conflicte –eixa tensió– es manté i es manté i es manté al llarg de tota la novel·la, fins que finalment es produïx una subversió total dels valors: Tirant entra al castell i en poc de temps venç la delitosa batalla, e la princesa Carmesina ret ses armes. 

Perquè, com diu el mestre Joan Francesc Mira, el Tirant lo Blanch és una obra molt subversiva –per exemple, un cavaller qualsevol acaba sent coronat com a emperador de Bizanci perquè és l’amant de l’Emperadriu, cosa impensable en l’època–. I eixa mateixa subversió de valors també l’aplica Martorell a la relació entre Tirant i Carmesina, que, com he dit, acaben fent l’amor i, per tant, al remat no guanya l’ortodòxia moral de l’honor de l’abstinència sexual, com era habitual en els llibres de cavalleries, sinó que triomfa la dissidència, l’heterodòxia del plaer carnal… El plaer carnal, en definitiva, es convertix en honor. I això és molt, molt, molt modern, i per això el Tirant ha agradat tant al llarg de la història. 

Però cal dir que durant molt de temps tota eixa meravella literària bastida per Joanot Martorell fou, en part, ignorada pels valencians. Ell morí en 1465, completament arruïnat, i el manuscrit ja no estava en les seues mans: havia passat precisament a un dels seus prestadors, el cavaller català Martí Joan de Galba, que el feu imprimir vint-i-cinc anys després, en 1490, amb una edició de 715 exemplars eixits del taller de l’impressor saxó Nikolaus Spindeler a València. Era, de fet, una enorme tirada per a l’època, que hui es correspondria amb desenes de milers de llibres, i el seu èxit fou tan gran que a penes set anys després, en 1497, la novel·la es tornà a reeditar a Barcelona, amb 300 exemplars més, fets en la impremta del castellà Diego Gumiel. Però a continuació, durant vora quatre-cents anys, l’obra no es tornà a publicar més en la nostra llengua, com a conseqüència del fet que el valencià començà a deixar de considerar-se com un idioma d’alta cultura i s’inicià un procés de menysteniment que s’ha allargat pràcticament fins als nostres dies. No debades, dels més de mil llibres incunables originals només ens han arribat quatre! 

Per sort, foren altres llengües les que mantingueren la vigència i la transmissió del Tirant. Primerament es traduí al castellà, a Valladolid en 1511, més tard a l’italià, primer a Venècia en 1538 i després amb moltes altres reedicions al llarg dels segles XVI i XVII. Més tard, en el XVIII, foren les traduccions franceses les predominants i així fou com a finals del XIX, amb l’inici de la nostra Renaixença lingüística i cultural, es pogué redescobrir i tornar a publicar el Tirant lo Blanch novament en valencià, gràcies a l’impuls del mallorquí Marià Aguiló, que el reedità en quatre volums entre 1873 i 1905. I des de llavors, des de fa aproximadament un segle i mig, els valencians novament estem donant-li l’enorme importància que es mereix pel seu crucial paper en la història de la literatura occidental, com també ho mostra, per exemple, el fet que s’haja traduït a moltíssims altres idiomes, com ara l’anglés, el neerlandés, l’alemany, el finés, el romanés, el xinés, el suec, el portugués, el polonés, el rus, el japonés, etc. 

I és per tot això que, darrerament, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana us fan a saber que és tan remarcable e volguda la vostra participació en la vint-i-dosena edició del Tirant de lletra. Poble de València, ciutat edificada en pròspera fortuna de ser molt pomposa e de molt valentíssimes persones poblada, e de tots béns fructífera, e de gent molt bona e pacífica e de bona conversació, veniu a llegir el Tirant lo Blanch amb nosaltres, e més si sou fallers, o amants de les nostres festes e de la nostra cultura, perquè l’excelsa novel·la de Joanot Martorell és com vosaltres: passional, amotinadora, cercadora del plaer, la diversió, el soroll, els somnis, l’amor i la vida. És una obra sublim, igual que tots vosaltres i nosaltres aspirem a ser sublims de manera permanent, encara que siga amb pors, desenganys, inseguretats i decepcions, però sempre, sempre, per molt que la falla es convertisca en cendra tots els anys, amb l’esperança constant de passar-nos-ho bé a tota ultrança, de ser feliços, de cremar-ho tot i tornar a renàixer. 

E perquè les dites coses vinguen a notícia de totes e tots, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana manen fer e publicar el present pregó per tota la ciutat de València, les xarxes socials i més enllà. 

Pregó finit. 

Die I mensis octobri anno Domini MMXXII.


Este és el pregó que -amb molt de plaer e alegria!- vaig llegir el dissabte 1 d'octubre de 2022 per a iniciar el Tirant de lletra i així cridar tant a la lectura pública del Tirant lo Blanch de Joanot Martorell com a la resta d'activitats organitzades al llarg de la setmana per la Falla Na Jordana. A continuació el vídeo publicat en les xarxes de la mateixa falla: 




dimecres, 9 de març del 2022

Si poguera fer màgia… en el camp de la història

Ai, si jo poguera fer màgia, faria xas i de sobte tots els documents conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Històric Nacional, l’Arxiu Secret del Vaticà, l’Arxiu del Regne de València, l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca de València, l’Arxiu de la Catedral de València, l’Arxiu Municipal de València i tots els arxius de tota la geografia valenciana, tota Espanya, tota Europa i tot el món estarien digitalitzats i disponibles en línia per a consultar-los quan volguérem. I no només els arxius, clar, sinó també totes les biblioteques d’arreu  del planeta, amb tots els seus llibres, diaris, revistes i col·leccions d’imatges i fotografies perfectament indexats i preparats per a oferir-nos la immensitat de dades que contenen. 

Així les coses, faria un altre xas i tant el Ministeri de Ciència com la Conselleria d’Innovació multiplicarien exponencialment els fons destinats a projectes d’investigació per tal de fer front a la infinitat de qüestions que podrien ser analitzades amb tota eixa enorme quantitat d’informació accessible, alhora que també invertirien de manera potent i sostinguda en tot un programa d’excavacions arqueològiques de jaciments de totes les èpoques històriques que ens proporcionarien nous coneixements valuosíssims sobre la forma de viure de les societats pretèrites. I, ja posats, màgia per ací, màgia per allà, l’Escola d’Estudis Medievals que el Consell Superior d’Investigacions Científiques tenia a València reapareixeria, amb diversos científics titulars i nous programes de recerca sobre el passat foral valencià. 

Ah, clar, i abracadabra i apareixeria una Càtedra Universitària de Divulgació Històrica que, en col·laboració amb À Punt i diversos mitjans de comunicació privats, s’encarregaria de formar historiadors i periodistes per a redactar articles, escriure llibres, fer guions i idear programes relacionats amb la difusió de la nostra història. De fet, de resultes d’això, hocus pocus, tots els dies i totes les setmanes hi hauria en els diaris, les ràdios i les televisions abundants espais per a la divulgació: un programa televisiu de debat sobre aspectes històrics i culturals valencians; un altre en format de documental i un altre, per què no, com a reality; píndoles ací i allà sobre llengua valenciana; un programa radiofònic íntegrament dedicat a la història valenciana; una sèrie sobre la vida de Jaume I –només per a començar, després una altra sobre la guerra entre la Corona d’Aragó i la de Castella en el segle XIV i encara una altra sobre les Germanies o sobre la Guerra de Successió–; una pel·lícula sobre la impressora renaixentista Jerònima Galés i una altra sobre la duquessa d’Almodóvar… 

I no hi hauria excés d’oferta perquè la demanda social de coneixement històric és molt forta, ni tampoc hi hauria risc d’esgotament dels temes perquè la història valenciana no s’acaba mai, de manera que, hamalahí, hamalahà, les editorials nostrades començarien a tindre grans col·leccions de divulgació històrica i farien còmics, molts còmics, amb aventures sobre els grups de caça-recol·lectors que vivien a la Cova del Bolomor, els ibers que ho feien a l’Alcúdia d’Elx, els berbers que es desplaçaren a terres valencianes entre els segles VIII i X, les primeres famílies aragoneses i catalanes que hi arribaren després de la conquesta de Jaume I, Joan Lluís Vives passejant per València i mitja Europa, els moriscos que es feien pirates, la trama de dones que col·laborava amb la resistència mauleta després de la batalla d’Almansa, la Guerra del Francés, les Guerres Carlistes, la Guerra Civil. 

I de tot això i molt més també hi haurien videojocs, evidentment, i, alohomora, les institucions públiques mostrarien un especial interés per conéixer la història valenciana i fer-la arribar a la ciutadania, creant, per exemple, un Institut d’Estudis Valencianistes destinat a investigar l’evolució històrica de les identitats col·lectives de les societats que han habitat el territori valencià. I, sim salabim, també crearien i dotarien un fum de nous museus, amb seus diverses des de Vinaròs fins a Oriola, passant per Sant Mateu, Sogorb, Llíria, Torrent, València, Gandia, Dénia, Alcoi, Elx o Alacant: el Museu de la Història dels Valencians, el Museu de l’Arquitectura Valenciana,  el Museu Marítim Valencià, el Museu de la Indústria, el Museu de la Música, el Museu del Segle d’Or, que, bada bim badabum, s’instal·laria en el convent de Sant Doménec de València, que l’exèrcit donaria al govern de tots els valencians. 

Un govern que, a més a més, faria per dignificar, amb un altre xas màgic, les ruïnes del Palau del Real enderrocat en 1810 i fins i tot, novament per què no, en reconstruiria parcialment una torre, una façana, un cos sencer… En definitiva, tota una sèrie d’encanteris que ens farien conéixer molt més bé la nostra història, tindre-la present a tothora i estimar-la amb molta major comprensió i passió, la qual cosa ens faria voler-nos més com a col·lectiu i enfortir els lligams que ens unixen com a valencians. Un fet que al remat, alakazam, afermaria el nostre autogovern, dignificaria la gestió pública i redundaria en benefici del benestar general de tota la ciutadania valenciana. Del respecte pel passat a la millora del nostre present i el nostre futur!


Text publicat en Màgia, el llibret de la Falla Avinguda, de Torrent, de 2022

diumenge, 20 de febrer del 2022

"No permita el maestro que los niños hablen en el idioma valenciano". Com es va imposar el castellà i prohibir el valencià en el segle XVIII?

N'hem parlat ja diverses vegades ací mateix: encara que el procés de diglòssia i de potenciació del castellà com a llengua de cultura entre les classes dirigents valencianes va començar entre els segles XVI i XVII, abans de l'abolició de les institucions del Regne de València decretada per Felip V en 1707, allò cert és que el resultat de la Guerra de Successió comportà un salt qualitatiu en l'avanç del castellà i la marginació del valencià en la societat valenciana per via de la imposició política i militar. No debades, formava part d'un pla global de centralització i uniformització del Regne d'Espanya mitjançant la castellanització jurídica, política i cultural, que va anar acompanyada, a més dels Decrets de Nova Planta, de la creació d'institucions estatals amb seu a Madrid com la Real Academia de la Lengua Española, la Real Academia de la Historia, el Museo del Prado, la Biblioteca Nacional de España, etc. I eixa imposició va tindre dos vies fonamentals al llarg del segle XVIII, com bé estudià Brauli Montoya en este article: una primera, just després de la Batalla d'Almansa de 1707, que afectava les institucions i les lleis, i una segona, entre les dècades de 1760 i 1780, que afectava l'ensenyament escolar. 

En concret, fins a 1707, encara que especialment durant el segle XVII el castellà s'havia consolidat -junt amb el llatí- com la principal llengua de l'alta cultura per als valencians, hi havia un àmbit cabdal en què el valencià havia mantingut eixe estatus i s'erigia com un baluard de la tradició i la història pròpia: era, sense cap mena de dubte, la llengua escrita de les institucions del regne. I, en conseqüència, els furs, les actes, les missives o altres comunicacions de les Corts Valencianes, els Estaments, la Generalitat, la Justícia o els Consells municipals s'escrivien de forma immensament majoritària en valencià i, en consonància amb això, els escrivans, notaris i  oficials del regne dominaven tant la llengua llatina com la valenciana, amb tot el que això comportava. De fet, també els contractes i escriptures notarials es redactaven en algun d'aquells dos idiomes, de manera que el valencià continuava tenint un indubtable prestigi públic i privat a tots els efectes i de ben segur que d'haver-se mantingut eixa situació fins al segle XIX la Renaixença valenciana hauria estat molt més potent (de fet, segur que el manteniment del dret civil a Catalunya després de 1714, a diferència del cas valencià, tingué certa influència en la disparitat de Renaixences, com apuntàvem ací).

Però la Batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707 i l'abolició dels Furs i de les institucions del Regne de València el 29 de juny posterior capgirà aquella situació, ja que immediatament la nova administració borbònica implantada per Felip V imposà per complet el castellà com a llengua pública i institucional. En concret, en agost de 1707 la Real Chancillería, és a dir, la institució que va substituir la Reial Audiència valenciana com a màxim organisme de justícia i govern del territori valencià, seguint el model de les Reales Chancillerías de Valladolid i Granada, va ordenar els notaris de la ciutat de València que les escriptures públiques "se abrán de dar en lengua castellana", alhora que l'Ajuntament hauria d'emprar la mateixa llengua en "todos los libros de acuerdos y demás que la ciudad refiere". L'acatament taxatiu de l'orde, i la seua extensió a tots els municipis del regne, el tenim molt clar els historiadors que hem freqüentat els arxius històrics: fins a mitjan 1707 les actes municipals i la resta de documentació administrativa està en valencià o llatí i a partir de llavors, en passar la pàgina, comença a estar tot sistemàticament en castellà. El manament inicial de la Real Chancillería a la ciutat de València el podeu vore ací mateix, en este document de l'Arxiu Municipal de València (les paraules acabades de citar estan en les notes al marge del final):

Arxiu Municipal de València, Llibre Capitular, D-2, f. 105r

I ací podeu vore part de la instrucció de la mateixa Real Chancillería que va estendre aquella decisió a tots els notaris i ajuntaments valencians un mes després, el 7 de setembre de 1707, segons una còpia conservada a l'Arxiu Històric de Petrer, que m'ha facilitat el mateix Brauli Montoya (es tracta en concret del foli 1v, on es diu, cap a mitjan pàgina que s'havia de convocar a tots els notaris "y les advertirá han de autuar en adelante en lengua castellana, y que para su más fácil instrucción se está imprimiendo un libro que se llama 'Melgarejo de Escritura' y que le hallarán impreso en todo este mes a muy moderado precio"):

Arxiu Històric de Petrer, Consells de 1700 a 1712, carpeta 49-3, fulls solts, f. 1v

De fet, segons sabem a ciència certa, el control sobre els notaris durant els següents anys va ser exhaustiu, amb porgues i una vigilància estricta tant pel que feia a la llengua emprada com pel que feia al possible ús de l'antic dret civil valencià en els contractes privats, per tal que la castellanització fora completa. La situació de l'idioma valencià, per tant, va patir un daltabaix brutal a partir de 1707, ja que va deixar de ser la llengua de les lleis, de les institucions i dels contractes, substituïda per complet pel castellà. I a eixa situació de marginació del valencià se li va afegir un nou colp un parell de generacions més tard: no només es volia que el castellà fora la llengua pública i institucional, sinó també la de l'ensenyament bàsic -com ja passava en les grans ciutats, com València, però ara es volia remarcar-ne l'obligatorietat per a qualsevol municipi, fora del tamany que fora i fora amb la seua situació sociolingüística que fora-. I així va ser com Carles III de Borbó, fill de Felip V -i el mateix rei que Felip VI va posar en el seu despatx en parlar de la declaració independentista catalana el 3 d'octubre de 2017-, va promulgar el 23 de juny de 1768 una Reial Cèdula en què s’obligava a fer l’ensenyament de primària i les matèries bàsiques en castellà: “que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana”.

Amb tot, segons sembla, l'orde no es va acomplir a tot arreu i el més probable és que molts mestres locals continuaren emprant el valencià en les seues classes de primària, per la qual cosa dèneu anys després, entre el 26 i el 29 de març de 1787, es va tornar a promulgar un manament semblant, en este cas una Carta Orde de la Real Audiencia de València -el nom que havia acabat donant-se a la Real Chancillería establida en 1707- enviada a totes les capitals de corregiment, que havien de fer-la arribar a absolutament tots els pobles valencians. I en ella, a banda de l'obligatorietat de l'assistència a escola dels menors de 5 a 12 anys -en realitat, els xiquets a l'escola i les xiquetes a costura-, s'hi establia la prohibició de parlar en valencià i novament l'ensenyament exclusiu en castellà (en les línies 9-11 del document mostrat avall): "no permita el maestro que los niños hablen en el idioma valenciano, sí que les instruya en el castellano para la mejor pronunciación", una tasca que havia de ser supervisada pels capellans locals ("en lo que contribuyan, por su parte, los curas párrocos en su celo"). En definitiva, d'aquella manera l'àmbit sociolingüístic del castellà a terres valencianes encara s'escampava més: ja no només era la llengua del poder, sinó que també havia de ser la llengua de la gent amb una mínima instrucció.


Portada de la Reial Cèdula de 23 de juny de 1768

Arxiu Històric d'Alcoi, Fons de la Batlia i el Corregiment, Ordes i veredes, 14 d'abril de 1787

El procés d'imposició del castellà, de fet, no s'interrompria al llarg dels segles XIX i XX, quan el sistema educatiu començà a eixamplar-se de manera massiva, amb el castellà com a única llengua vehicular, i hi hagué períodes d'especial virulència repressiva contra les llengües no castellanes, com la postguerra franquista. De tot això i molt més, i també de la possibilitat o no de fer viable el valencià com a llengua de futur -ja que sens dubte ha recuperat espais en els darrers 40 anys-, vaig parlar més extensament ací. Però ara simplement volia oferir les dades clares i irrefutables que contradiuen els qui afirmen que "nunca fue la nuestra lengua de imposición" i que és el valencià el que s'ha imposat o s'imposa per la força. En el nostre cas, per contra, històricament el castellà s'ha imposat de manera recurrent i ho ha fet amb especial força, a més a més, amb sistemes polítics absolutistes, dictatorials o escassament democràtics. No n'hi ha cap dubte.