Banquers fraudulents: sempre han tingut impunitat total?

Ahir vaig escriure al blog d'Harca un post que crec que vos pot interessar, ja que tracta sobre l'edat mitjana però és, alhora, ben actual. En concret, aborda comparativament la qüestió dels financers que actuen de forma inepta o fraudulenta i acaben per eixir-ne indemnes en l'actualitat. Passava el mateix en època medieval? Ací vos transcric el que hi vaig escriure.

Banquers de començaments del segle XIV, comptant, feliços, els seus diners  

A l'edat mitjana europea també hi havia bancs, encara que no tingueren oficines per tot arreu, amb un rètol anunciant una marca comercial disposada a oferir bons interessos, una vaixella o un joc de paelles pel simple fet d'ingressar la nòmina o uns diners a llarg termini. Es tractava per contra, de particulars instal·lats en les grans ciutats que aproximadament des del segle XIII es dedicaven a fer tres tipus d'operacions financeres bàsiques: acceptar dipòsits de diners (per garantir-ne la seguretat a canvi d'una comissió), canviar els diferents tipus de moneda que corrien pels diversos territoris del món conegut (quedant-se'n, també, una comissió) i realitzar préstecs als que necessitaven de liquiditat urgent (cobrant uns interessos que podien arribar fàcilment al 20%). A més a més, també realitzaven altres operacions econòmiques en nom dels seus clients, com ara cobrar rendes, pagar deutes (domiciliacions al cap i a la fi) o cobrir descoberts, i tenien la seua pròpia borsa de negocis, ja que invertien tant els diners que tenien en dipòsit com els propis en altres afers, com per exemple les comandes mercantils, l'adquisició de terres o la compra de deute públic.

Per tant, més o menys eren banquers com els entenem hui en dia, tot i que amb un volum de negocis i una complexitat molt menor a la de qualsevol banca o caixa d'estalvis actual. En relació amb això, no obstant, hi havia una altra diferència fonamental: quan feien fallida, els banquers de l'edat mitjana es quedaven sense un xavo, havien de pegar a fugir o, fins i tot, eren ajusticiats. Per al cas del regne de València tenim nombrosos casos documentats gràcies als estudis de Juan Vicente García Marsilla. Per exemple, sabem que de la cinquantena de banquers que estava en actiu en la ciutat de València entre 1290 i 1325 feren fallida fins a set, no per "furtar" diners, sinó, generalment, per un excés d'ambició, ja que realitzaren inversions massa arriscades i perderen els dipòsits dels seus clients. És a dir, la mala praxi, combinada amb les conjuntures canviants d'un món com el medieval sotmés a guerres constants, provocà que determinats banquers s'hagueren de declarar en fallida, moment en què es procedia a repartir entre els seus clients la fiança que havien deixat davant el Justícia de València en el moment d'iniciar el seu negoci -normalment 1.000 marcs de plata-, així com la resta del seu patrimoni. Si això no bastava per a retornar els diners dipositats, havien de ser jutjats i podien ser condemnats, fins i tot, a la pena de mort. 

És per això que molts fugien de la ciutat, com sembla que va fer el banquer o canvista (que així els anomenaven en l'època per la seua tasca primigènia de canviar monedes) Arnau Ferrer, ja que els seus creditors reclamaren la seua cerca i captura al Justícia de València en 1299. Ferrer havia estat un dels financers més actius de la capital durant les dècades de 1280 i 1290, arribant a ser el principal banquer en la ciutat del rei Jaume II, el que no impedí la seua bancarrota. El mateix any caigué Ponç Fibla, devent una enorme quantitat -que actualment podria equivaldre a mig milió d'euros-, de manera que, com a mètode per a evitar ser jutjat per la justícia civil, es tonsurà i al·legà pertànyer a l'Església. Un poc més tard, en 1306, Bernat de Llémena i Bartomeu de Llagostera foren els que hagueren de tancar i deu anys després, en 1316, li tocà el torn a Francesc de Pals, la fallida del qual, segons el procés judicial conservat, afectà a 73 clients diferents. No debades, sabem que hi hagué un moment en què Pals hagué de refugiar-se en el monestir de Sant Vicent de la Roqueta, fins a on el perseguiren els seus creditors enfurismats. Finalment, entre 1324 i 1325 plegaren i es declararen insolvents Pere Ciriol i Francesc Planell, que era fill d'un dels principals banquers de la València de començaments del segle XIV -membre del govern municipal en repetides ocasions durant aquella època. Planell, com Ciriol, pegà a fugir i sa mare hagué de vendre totes les seues propietats en el terme de Benimaclet, on residien, per a poder ajudar-lo. 

Tot plegat, doncs, el risc que assumien els banquers era un risc veritable. Alguns es feren enormement rics i fundaren llinatges que perduraren al llarg dels segles com en el cas d'Arnau de Valleriola, un dels principals financers de la segona meitat del segle XIV, de la dinastia del qual encara es conserven nombroses petjades en la ciutat de València: el seu propi sepulcre funerari al Museu de Belles Arts, el carrer de Valeriola (el cognom perdé la "ll" pel camí), el palau de Joan de Valeriola, el palau dels Valeriola o el palau dels Català de Valeriola. D'altres, en canvi, no saberen o no pogueren reeixir en l'ofici de banquer i ho pagaren car, amb la ruïna i l'exili. Alguns, fins i tot, amb la seua vida, com el banquer de Barcelona Francesc de Castelló, que es declarà en fallida en 1360 i acabà sent ajusticiat. En el segle XXI, per contra, tot ha canviat: els financers fraudulents tenen impunitat total. S'enriqueixen amb els negocis dels seus clients en època de bonança econòmica, però quan arriba una crisi no es veuen ni mínimament afectats en el seu patrimoni, sinó que, per contra, són els mateixos clients i el conjunt de la societat els que han de pagar per les seues males arts. És això just? Caldrà tornar, ni que siga per una vegada, de forma excepcional, a la justícia del segle XIV? En este cas, si més no, sembla que era molt més lògica i racional que la nostra...

Polaris World i Marina de Cope. Els negocis murcians de la CAM i Bancaixa

I no li cau la cara de vergonya

L'altre dia va caure a les meues mans un article de la geògrafa de la Universitat de Caen Marie François publicat a la revista alacantina Investigaciones geográficas. El seu títol era "¿Hacia una región turística y residencial? Murcia, resort de Europa" i prompte es podrà trobar a internet, quan s'hi publique el número 52. Feia feredat i algunes coses que hi diu o de les que he pogut assabentar-me buscant a internet també ens afecten, desgraciadament, als valencians, tant per la semblança del model com per la inversió directa de diners. El text parla, en primer lloc, del desorbitat procés d'"artificialització" dels anys '90 i '00 amb una construcció d'espais urbans difusos sense precedents, contrària al model tradicional de ciutat mediterrània, concentrada i compacta (al País Valencià la superfície artificial ha augmentat en un 52% i a Múrcia en un 62%). I tot això com a resultat de l'impuls sense fre que ha rebut en els darrers anys el sector turístic de sol i platja, introduint-hi noves fórmules com les del turisme residencial en grans complexes temàtics, com Marina d'Or o els resorts de golf, amb el ple suport dels governs autonòmics corresponents.

En el cas murcià, la Llei del Turisme de 1996 i el Pla de Turisme de 2006 indiquen la clara voluntat del govern autonòmic de desenvolupar l'economia de la regió sobre el model basat en els resorts de golf, complexos residencials que posen en primer pla els camps de golf com a element diferencial que permet atraure un determinat tipus de turistes. I, en eixe nou model, el govern murcià ha comptat amb un aliat fonamental: l'empresa immobiliària i turística Polaris World, creada el 2001, que gestiona 6 resorts amb més de 15.000 habitatges. I en tenia projectats fins a 11, amb més de 55.000 residències, malgrat que el seu model és, a totes llums, insostenible. Només cal pensar, per exemple, que el consum hídric d'un camp de golf és molt superior al de nombrosos regadius o que el de les residències dels complexos tripliquen els d'una ciutat compacta (1.200 litres/dia vs. 450 litres/dia). Igualment, pel que fa a l'espai i la societat, els resorts tendeixen a la homogeneïtzació total: els habitatges, els carrers o la forma de viure-hi són exactament iguals. En canvi, els que hi resideixen, majoritàriament estrangers, no es relacionen amb la població local, trencant per complet la cohesió social i territorial.

Com deia, però, això sembla que no importe i compta amb el suport total de les autoritats públiques triades pels ciutadans murcians. L'exemple paradigmàtic és el projecte Marina de Cope, impulsat pel govern regional, que pretenia construir el resort més gran d'Europa entre Lorca i Águilas, amb 5 camps de golf i molts altres de futbol, cricket i polo, una marina de 25 hectàrees i 1.400 amarradors, 9.000 habitatges, 23.000 places hoteleres i capacitat per a una població total de 60.000 habitants. Tanmateix, el projecte comportà la requalificació parcial d'un parc natural i el PSOE, a instància de grups ecologistes, interposà un recurs davant el Tribunal Constitucional l'any 2001. Més d'una dècada després encara no s'ha pronunciat i el projecte roman paralitzat, el que ha coincidit amb la crisi immobiliària, tot i que a data de juny de 2011 l'executiu murcià encara gosava dir que el continuarien diguera el que diguera el Constitucional, ja que representava una inversió estratègica per a tota la regió.

No debades, el govern s'havia bolcat en el projecte: d'una banda, promogué la construcció de l'autopista Cartagena-Vera, que ha entrat en fallida per no acomplir ni el 25% de les seues expectatives (i el Ministeri ha hagut de rescatar l'empresa concessionària), i, d'una altra banda, construí un aeroport internacional a la localitat murciana de Corvera, que ha costat 250 milions d'euros i que s'ha solapat amb l'adequació de l'aeroport militar de San Javier, on tots els diners invertits no han servit absolutament de res (s'explica en el documental que enllace baix). Alhora, totes estes inversions públiques comptaven amb l'impuls de diversos bancs i caixes d'estalvi, especialment murcians i valencians. Per exemple, qui havia de finançar el projecte Marina de Cope? Doncs la CAM, Bancaixa, Iberdrola i algunes altres promotores, que havien promés invertir fins a 4.000 milions d'euros per a urbanitzar un espai de 21 milions de metres quadrats. Bàsicament les mateixes entitats que han finançat des de fa 10 anys els negocis de Polaris World, que s'han desvetlat finalment una ruïna amb més de 100 milions d'euros de deute.

Així les coses, per evitar la caiguda de l'empresa protegida pel govern murcià, la CAM, Bancaixa, Caja Murcia i Banco Popular van acceptar el canvi del deute de Polaris World per apartaments (que a dia de hui, evidentment, tenen un preu baixíssim). Tot plegat, doncs, els diners valencians també finançaren la salvatge explotació turística feta a Múrcia amb un resultat desastrós: un model econòmic inviable -pa per a hui i fam per a demà-, la desaparició del sistema financer valencià i, com sembla general en esta crisi, cap ni un responsable. Com si ací no haguera passat res. Què en penses, José Luis?

Ens alcen ben de matí i penquem, però...

Guardiola el té content

Guardiola és admirable. Ho dic de veres: fa bé el seu treball, és un model de comportament, és intel·ligent, elegant, tendre, poliglota, templat, culte i moltes coses més. Un ciutadà exemplar en tots els sentits. I el discurs de l’altre dia, una meravella, una joia. Ben pensat, ben dit, humil, emotiu, íntim, encoratjador. Una reivindicació de l’ofici, de l’amor al treball, de la importància de la família, de l’amistat, del companyerisme... Es pot entendre que haja agradat molt, que haja estat portada dels mitjans catalans, que haja un grup de facebook amb eixa frase o que, fins i tot, li hagen preguntat en roda de premsa si pensa en ell com a futur president de la Generalitat catalana.

El discurs, en si, parlava únicament de l’esport, de la seua relació amb el futbol com a jugador, com a entrenador i com a persona. Ara bé, just al final, va dir la frase màgica: “No oblidem mai que si ens aixequem ben d’hora, i no hi han retrets, no hi han excuses, i ens posem a pencar som un país imparable. Creieu-me que som imparables”. Això convertia el discurs en una arenga política. Una arenga a la manera de Guardiola, amb classe i sensibilitat, però una arenga política en tota regla. I el missatge, en els temps que corren, sembla, com a mínim, agosarat. Segons diu, aplicant-ho als catalans, s’ha de treballar sense retrets ni excuses. D’eixa forma el país és imparable. El cabet a la faena i hi haurà recompensa col·lectiva.

Però tindre fe en el treball és molt fàcil quan se’n té, de faena ben remunerada. I no és precisament això el que sobra entre la joventut catalana, valenciana o espanyola. Ans al contrari. Molts van creure eixe mateix conte: si treballaven de valent i no molestaven, obtindrien la recompensa, podrien viure una vida feliç. Tanmateix, molts  de nosaltres ens hem alçat ben de matí i hem pencat ben dur. I ho continuem fent, però se’ns comença a acabar la fe. Sobretot, quan comprovem que l’amiguisme prima per damunt dels mèrits. Quan ens adonem que no tindrem faena estable en la vida, ni pensions. O quan constatem que els nostres governants es giren contra nosaltres, en compte d’ajudar-nos. Però Guardiola diu que no han d’haver retrets ni excuses, perquè tot és, exclusivament, responsabilitat nostra... Paraula de sant. L’haurem d’acatar.

Publicat originàriament en el diari digital L'Informatiu

Allò que (suposadament) no es veu

Traducció de Jaume Ortolà i Font (2009)

Ja vaig parlar del projecte de Riurau Editors a tall de la relació entre la novel·la Michael Koolhas i el film The Jack Bull. Ara estic tenint el plaer de llegir Allò que es veu i allò que no es veu, la traducció valenciana realitzada per la mateixa editorial de Ce qu'on voit et ce qu'on ne voit pas, un llibret del polític i economista francés Frédéric Bastiat (1801-1850). En ell, a través d'exemples molt senzills i didàctics, tracta d'anar explicant la seua visió de l'economia basada en la defensa del liberalisme, en un moment (la primera meitat del segle XIX) en què això suposava haver de posicionar-se contra els grans poders econòmics nacionals, generalment ultraproteccionistes.

D'altra banda, la idea central que encapçala l'obra, per la qual Bastiat ha estat reconegut com un dels grans economistes de la història, és una regla bàsica que sembla que encara no ha aprés ningú (ni la majoria d'economistes, ni de governants, ni de ciutadans):

Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l'un s'até a l'efecte visible; l'altre para esment en l'efecte que es veu i en el que cal preveure.
Però aquesta diferència és enorme perquè quasi sempre passa que quan la conseqüència immediata és favorable les conseqüències ulteriors són funestes, i vicecersa. D'ací ve que el mal economista persegueix un petit bé present que serà seguit d'un gran mal futur, mentre que el verdader economista persegueix un gran bé futur a risc d'un petit mal present.

La tendència humana, com el mateix Bastiat constata, és cercar el benefici immediat, per la qual cosa, per tal d'evitar mals irreparables posteriors, fa un al·legat a favor de la previsió racional i calculada, que encara segueix ben vigent. Més de 150 anys després sembla que continuem igual. Maleïda desmemòria:

Això explica l'evolució fatalment dolorosa de la humanitat. La ignorància l'embolcalla en el bressol; i determina els seus actes per les primeres conseqüències, les úniques que pot preveure al principi. No és sinó a la llarga que aprèn a tenir en compte les altres. Dos mestres diferents li ensenyen aquesta lliçó: l'experiència i la previsió. L'experiència regeix eficaçment però brutalment. Ens instrueix de tots els efectes d'un acte fent-nos sentir-los, i no podem evitar d'acabar sabent que el foc crema a força de cremar-nos. Aquest rude doctor, jo voldria, tant com siga possible, substituir-lo per un altre de més dolç: la previsió. Per això estudiaré les conseqüències d'alguns fenòmens econòmics, oposant a les que "es veuen" les que "no es veuen".

Entre tots? Només quan trona

La columna d'esta setmana ha nascut a partir de la visualització d'este anunci:

No dubte de la bona fe de Buenafuente, el 'Follonero' o Millás a l’hora de protagonitzar l’espot Esto lo arreglamos entre todos, però això no lleva que la campanya em parega una broma de mal gust destinada a socialitzar culpabilitats i fer com que no hi ha hagut responsables polítics, econòmics ni ideològics de la crisi que ens afecta. No sé si heu vist l’anunci en qüestió, però l’explique en una línia: hem de recuperar l’optimisme i l’esperança, amb la iniciativa de tots plegats eixirem d’esta. Molt bonic, la unió fa la força i tot això. Un missatge de confiança en el treball col·lectiu. Si col·laborem tots junts i amb il·lusió no hi haurà qui ens pare. Consumiu, consumiu, que el món s’acaba... [Continua a l'Informatiu]

La gran depressió

La mort i l'avar (1523-1526)
Hans Holbein el Jove, gravat per a la Dansa de la Mort

[Les cites són traduccions al valencià fetes per mi a partir de la versió castellana]

Guy Bois (1934) és un dels pocs grans historiadors francesos que d'una manera o una altra s'han mantingut fidels a l'esperit científic de Marx. Dins del marxisme acadèmic, però, el seu va ser un dels primers marxismes heterodoxos, que no atenia a les observacions de Marx sobre la societat medieval -ben superficials- sinó als seus principis d'anàlisi de les estructures materials. Així, rebel·lant-se contra les nocions d'immutabilitat econòmica associades pel marxisme a la societat occidental preindustrial, Bois va encunyar el terme "economia monetària de producció" aplicat a la societat europea constituïda a partir del segle XIII, una economia-món en què, al seu parer, el capital, els intercanvis monetaritzats, les ciutats i el mercat tenien ja un paper central.

El seu pensament va influir poderosament en una part important del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València i bona mostra en són els nombrosos articles escrits per Antoni Furió, Pau Viciano o Juan Vicente García Marsilla sobre la xarxa jerarquitzada de mercats urbans medievals al regne de València, ja siguen mercats financers, immobiliaris, laborals, etc. Igualment, n'és bona prova que el seu darrer gran llibre d'història medieval, La grande dépression médiévale. XIVe et XVe siècles. Le précecédent d'une crise systémique (2000), fóra traduït pel mateix Pau Viciano per a Publicacions de la Universitat de València l'any següent de la seua edició francesa.

Jo, com a bon deixeble, el vaig llegir amb fruïció en el seu moment i, independentment de la valoració personal de les eines conceptuals aplicables a la investigació historiogràfica que fornia, sempre me'l vaig mirar amb una certa cautela per la seua finalitat declaradament presentista. Tanmateix, davant la crisi global que se'ns ha vingut damunt, potser seria hora d'anar abandonant aquelles cauteles i atorgar-li la raó que potser tenia, ara fa ja 9 anys. I és que el llibre comença amb la declaració que la seua redacció obeeix a l'intent que una reflexió sobre el drama de depressió medial servisca als que han decidit plantar cara a la ideologia mundialitzadora, que ell mateix rebutja radicalment, com raonà poc després a l'obra Una nova servitud. Assaig sobre la mundialització (2002).

Advertint que la història mai no es repeteix i que les circumstàncies i els factors són molt diferents, Bois recorda les semblances entre la llarga crisi medival de la societat europea (de 1350 a 1450) i el procés actual de mundialització, ja que ambdós moments es caracteritzen per un canvi global de llarga durada dut a terme a través de la desestabilització econòmica, social i cultural de la societat després d'un gran període d'expansió:

En el cas del feudalisme va ser l'emergència d'un feudalisme d'Estat en què l'aparell fiscal prengué el relleu d'una exacció senyorial afeblida. En el cas del capitalisme, la resposta ha estat la "financiarització" del sistema, duta a terme els darrers anys i que significa simplement el control del sistema (i en conseqüència del món) pels mercats financers. L'estafa intel·lectual de la ideologia mundialista [...] consisteix, bo i exalçant una mundialització adornada de les virtuts de la modernitat, a dissimular l'element decisiu del canvi, ço és, l'augment del poder dels mercats financers. [....] Tota la resta deriva més o menys directament d'ací: la mercantilització de totes les activitats socials com a objectiu central, fins i tot en els sectors que fins ara s'havien preservat (informació, sanitat, educació) [...] En els dos casos, el final d'un fort creixement i els canvis estructurals introduïts per a fer-li front causen estralls en el conjunt del teixit social.

A continuació assenyala un dels paral·lelismes més desconcertants de les similituds entre la crisi medieval i l'actual: la deflació, que en el cas medieval durà més d'un segle, i que actualment és el gran fantasma que pot agreujar la crisi. I vull dir a dia de hui -com indicaven este mateix diumenge els fulls d'economia d'El País-, i no fa 9 anys, ja que llavors Bois es dedicava "simplement" a predir-la:

Un fenómen anàleg [a la deflació medieval] [...] sembla actuar des de fa quasi vint anys. Evidentment, els mecanismes que determinen la pressió deflacionista no són els mateixos en dos sistemes tan diferents. Per últim, la deflació llarga o crònica es presenta com a inseparable d'un estat depressiu de les societats. La falta de perspectiva i sobretot la propensió dels economistes, incloent els més crítics, a raonar només sobre la conjuntura curta, no ha permés fins ara precisar el diagnòstic per al món contemporani. L'experiència medieval hauria de posar en evidència l'efecte perniciós i devastador d'esta malaltia social.

I el mateix feia Bois fa quasi una dècada pel que fa a la predicció de la crisi davant dels que pogueren objectar-li que si bé la crisi medieval va ser catastròfica i afectà greument els habitants de la societat occidental, en l'actualitat no havia passat de moment res comparable:

Ací, posem-nos en guàrdia una vegada més davant les trampes del temps curt. Tots els experts saben que la reestructuració del capitalisme s'ha acompanyat de la formació d'una gigantesca bombolla financera i de greus desequilibris en l'economia internacional. Actualment, el nivell de l'activitat mundial només es manté pel sobreconsum de les llars americanes, al preu d'un endeutament massiu i a costa de la resta del món. Què succeïrà quan la bombolla esclate? Ningú no ho sap. Però l'escenari d'un cataclisme no és el més improbable. I l'esclat de la bombolla, en el seu moment, serà una certesa.

Així, després de realitzar una anàlisi exhaustiva dels diversos sectors afectats per la crisi medieval a partir del seu utillatge metodològic i conceptual, Guy Bois tornava en les conclusions a realitzar comparances. Segons ell, la gran depressió medieval havia estat una crisi excepcional, per la seua durada -vora un segle i mig- i pels seus efectes devastadors -contracció demogràfica, multiplicació de la violència, marginació d'una gran bossa de pobres, aprofundiment de les diferències socials, oligarquització dels poders i afebliment de les actituds racionalistes-, la qual fou anunciada per síntomes anàlegs als que s'observen en el món contemporani de les darreres dècades:

¿No veiem en l'ordre econòmic, des de fa una desena d'anys, com es manifesta una tendència depressiva o deflació lenta que pareix revestir una doble dimensió, conjuntural (la correcció dels excessos especulatius ulteriors, particularment en el sector immobiliari) i estructural (un dèficit estructural de la demanda global)? No es multipliquen en l'ordre social els símptomes de desorganització? Hom no pot ignorar que la consolidació d'una desocupació massiva en nombrosos països desenvolupats [...] ha produït efectes devastadors. L'horitzó social s'ha trastornat: incertitud, precarietat, exclusió, aprofundiment de les desigualtats, violència, dissolució dels lligams familiars han esdevingut realitats familiars. A tot això també s'afig la crisi d'allò polític: l'ascens del poder econòmic provoca una doble asfixia de la democràcia, per l'estretiment de l'espai polític i la invasió de la corrupció. Per últim, la derrota de la raó completa el panorama: ascens d'allò irracional, feblesa de les elits intel·lectuals, esclerosi dels centres de producció i difusió del saber, i "mercantilització" d'este espai, com d'altra banda de la majoria d'aspectes de la vida social [...] En els dos casos l'aparició dels símptomes és conseqüència de la disminució del ritme de creixement.

Així doncs, el que Bois planteja és que, malgrat que els moments històrics siguen molt diferents, els símptomes observats en la contemporaneïtat apunten a una segona gran crisi de la societat occidental, precisament nascuda al període medieval. I adverteix que tots estos símptomes alarmants i probablement sistèmics apareixen ben evidents a l'hora de fer anàlisis objectives, però han estat amagats conscientment i negats des d'inicis de la dècada de 1990 pel que s'ha donat en denominar "pensament únic", un altre dels signes de la crisi.

Finalment, relaciona els intel·lectuals que neguen la crisi actual amb els historiadors que neguen que hi haguera una crisi medieval -que també els hi ha-, tot observant que els seus arguments són ben semblants:

• En els dos casos l'argument decisiu és la marxa cap a la "modernitat".
• En els dos casos se silencia el paper dels grans actors socials, com ara les classes dominants medievals que portaren l'Europa medieval al desastre, o les contemporànies, màximes conductores de la situació actual (negar eixe paper, diu Bois, seria com considerar igual de responsables de la crisi actual un assalariat qualsevol i un gestor d'un fons de pensions).
• Tampoc en cap dels dos casos es parla dels costos socials, polítics i intel·lectuals de la crisi, com ara l'afonament democràtic i racionalista del segle XV, que normalment ningú no relaciona amb la depressió generalitzada que l'originà.
• Finalment, en els dos casos s'intenta culpabilitzar les víctimes, carregant contra elles a compte del seu suposat arcaisme i del seu rebuig a l'adaptació "modernitzadora", alhora que se satanitza qualsevol resistència al discurs oficial del pensament únic que "ha de dur el progrés".

Davant de tot açò, que vist amb el temps espanta a qualsevol per la certesa de les anàlisis i de les observacions, només ens queda pregar -i lluitar- perquè les coses no vagen així i finalment ens en sortim molt abans i molt millor que els nostres avantpassats medievals. Però també Bois té resposta per a esta negació generalitzada de la llarga crisi que segons ell se'ns ve al damunt; bo i citant Emmanuel Todd proposa una interpretació antropològica de la nostra ceguesa:

Hem d'admetre, en el cor de l'ésser humà, l'existència d'un programa de negació de la realitat capaç de generar la il·lusió necessària per a la vida [...] Tota situació que es percep com a massa complexa, massa penosa, massa amenaçadora, és evitada, eliminada, negada. La crisi de la civilització que vivim és una situació d'este tipus que activa poderosament, al si de l'elit occidental, el programa biològic i intel·lectual de la negació de la realitat.

Semblen clarividents, però tant de bo s'equivoquen...