Alcoi-Barcelona-Berlín

Foto del rodatge de Yo soy la Juani (Albert Corbí)

Divendres passat, a l'FNAC de L'Illa-Diagonal de Barcelona, el fotògraf alcoià Albert Corbí Llorens va inaugurar la seua exposició Rostres esborrats. Petjades de cartells en les parets, basada en imatges preses a Berlin, una ciutat que el va impressionar segons les seues paraules, fonamentalment retrats muntats sobre revistes i instantànies de la vida subterrània del metro.

De fet, Llorens, juntament amb els seus amics Carlos Luján i Edu Nave, sembla abonat als premis i les exposicions a l'FNAC. Luján va ser Nou Talent FNAC del 2004 amb una exposició sobre Asiatown in Paris, any en què Nave va ser "menció d'honor", i Corbí va ser el Nou Talent del 2005 amb una visió sobre el món de la boxa. Així mateix, els tres van participar en el reportatge fotogràfic de Yo soy la Juani, la pel·lícula de Bigas Luna, que es podia contemplar fins a ahir a l'FNAC de València. Tot plegat, sembla que una bona fornada de talentosos fotògrafs valencians està arribant.

Però, a més a més, la inauguració de dissabte va ser especial perquè Corbí va convidar els seus amics també alcoians d'Arthur Caravan, que van oferir un intens concert de 45 minuts -i pareixien tranquil·lets!-, amb temes clàssics com el "Dolces respostes" d'ací baix o interessants versions com "De res" de l'Ovidi o la "Suzanne" catalana de Toti Soler feta a partir de la cançó de Leonard Cohen. No faltava el grup incondicional d'alcoians barcelonins que van formar una estranya sinergia triangular a la sala entre Alcoi, Barcelona i Berlín.

Un altre arrossòfil valencià enyoradís

Fa un parell de mesos i mig un post d'esta casa sobre lluita lliure va acabar derivant en un "intens debat" sobre la relació entre els valencians i la paella, la paella i l'estranger, i els valencians a l'estranger enyorant la paella (comptant amb la inestimable ajuda d'El Cadafal per aprofundir en la paella amb xoriço precuinada de França). Ara, un altre valencià a l'estranger, Davidet de la Safor palplantat a l'Argentina, reclama des del seu blog, Betum per a les sabates, dignitat per a la paella valenciana, tot acabant per proclamar un indestriable sentiment d'enyor que lliga l'arròs a la valencianitat:

SI! sense contemplacions! cride a tots els valencians de bé arreu del món a fer un boicot contra l'Argentina!!!
No tingau pietat!! quan vegau un argentí aniquileu-lo!
Sé que no tots son culpables, però ells han atacat primer i no han tingut ni el mínim detall d'eixir al carrer en massa a protestar per la greu agressió a la nostra terra! i en particular a la Paella!!!
si fills si!!!

Al canal de cuina, ok...és la 1 del mati i estic cansat de seguir la jornada electoral per fer un treball per a la uni...i si...me possat a vore ixe "gran" canal... Doncs tenien un madrileño fent una paella... sabeu que ha dit? "el mejor arroz es el chino para una buena paella, asi queda sueltecito" , dios!!!!! una paella en arrós xino?? no sé... Bomba, si! la fallera, ok...Hacendado, pase! pero Xino????? i sabeu quina verdura ha possat? pebre verd i ceba a trocets!!!! sols!!! si, sols això... a banda de possar-li cloxines, que dins del mal...tira-li...la paella de Monleón també en duia... Menys mal que ha dit: "la paella hay tantas formas de prepararla como españoles!"
Arribat aquest punt no ens queda altra: declarar la independència i savalguardar la identitat idisoluble de la paella valenciana! diferenciada d'eixe engendro de paella a mi que no me'n donen a probar que jo no en vull...
Us posse una foto tirada a la TV, ok...la cualitat no és massa bona, però si reconegueu al tiepet pel carrer, no dubteu: arreu-li un calbot! i després l'obligueu a menjar una Paella! siga com siga, que hi ha de molts tipus...si! però aixi de ruïns?

Ara parlant en serio, segur que ixa paella esta bona, mala pinta no feia del tot...però poden fer una Paella valenciana! optar per ixa...és absurd...una paella de conill...o una negra? mmm se'm fa la boca aigua! Açò de tirar de menys el menjar de casa no em va passar a Italia... un arroset al forn...arrós en costra, bollit, peix (de qualsevol tipus...aci sols fan que carn!!! vaig a fer-me vegetarià quan torne!)...si...suposse que el fet que aci no he cuinat en 3 mesos deu ser la culpa!...a banda tire molt més la terreta aquest cop.
A la gent, a passetjar pels carrers de València, Gandia inclós Xeraco. La mar... Mira per on...

Post sabatí (IV)

Un bon amic mallorquí m'envia esta peculiar història:

Una anècdota del Dia del Corpus d'un poble de Mallorca

( http://jcmllonja.balearweb.net/post/41462 )

A la madona de Son Gorreó l'havia anada a veure la Guàrdia Civil. La bona dona per la festa del Corpus, que ara la fan en diumenge, i a instàncies del batle i el rector, que volien el poble engalanat, havia fet treure a la jornalera dos cossiols defora, davant ca seva. Massa ell, mentre seia a la fresca dins un balancí, el cabo de la Guàrdia Civil, la va visitar i li va dir: "Madona, convendría que entrase estos tiestos." "I ara? I són tan verds i van tan bons... el meu nét els ve a regar cada setmana". "Entre las macetas. Impiden el paso." No li va voler dir que havia tret a defora dos plantosos cossiols amb dos enormes exemplars de cànnabis, altrament 'herba' o marihuana". "Me sap greu, perquè teníem el mateix nom". Ella era Maria. Idò, coses com aquestes, de la part forana. Un lloc de Mallorca on, segons els de Ciutat, hi habita la gent que menja cada dia frit de freixura.

Cap a on va la llengua?

Veig a L'Insomni este vídeo sobre la salut del català:


I, via Pàgina26, llig l'editorial d'El Periódico:
Els percentatges d'habitants de la Catalunya Nord i de l'Alguer (Sardenya) que consideren el català com a llengua pròpia són francament baixos. La situació a València no és gaire més bona. A les Balears, i fins i tot a la mateixa Catalunya, no arriben al 50%. Una llengua, per refermar la seva posició, ha d'estar atenta a tots els territoris on està present. Necessita una massa crítica de parlants que s'hi vegin reconeguts. Sense detriment de la riquesa cultural que aporta el bilingüisme, enquestes com la que comentem aporten encara més arguments per a accions decidides de l'Administració en favor de la llengua minoritzada.

I Cucarella, amb raó, denuncia que el nou portal en català de la Unió Europea només es dirigeix als ciutadans de Catalunya i les Illes Balears. Ara, segons ell, la culpa no la tenen els blaveros, sinó els secessionistes il·lustrats, entre els quals supose que estic jo. No obstant això, particularment, el meu "secessionisme il·lustrat" fa temps que reclama la doble denominació "català/valencià" per als organismes polítics estatals i internacionals, així com un estàndard escrit comú (de tot el domini lingüístic) per a tota la paperassa administrativa en català/valencià.

Tanmateix, la meua voluntat no serveix per a res perquè no exerceix cap poder; falta la voluntat política de les institucions (del PP, evidentment no, però sí de la resta de partits, del CVC, l'AVL, els mitjans de comunicació, etc.). Per tant, Cucarella sí que té part de raó, ja que els "secessionistes il·lustrats" amb cert poder, si més no acadèmic, haurien de mostrar la seua indignació i remoure cel i terra per tal de corregir esta situació ofensiva i surreal: si l'AVL diu que tots parlem la mateixa llengua, com pot ser que la Unió Europea faça un web en esta llengua i no es dirigisca als valencians???.

Total, uns grans dies per a la salut del català...

"Fent uns fonaments en los deserts arenosos del Mareñ"

Des de fa un temps la Biblioteca Suecana ha penjat a la xarxa una Col·lecció de publicacions de Sueca (la reserva espiritual del País Valencià) que permet investigar o simplement xafardejar per publicacions històriques de la població, com ara La Opinión de Sueca, El Sueco o El Anunciador comercial (ah, afortunats historiadors del futur que ho tindreu tot en línia!). Entre totes elles, destaca un exemplar de La Chicharra, el gran periódico joco-satírico burlesco fundat en 1868 -en plena Revolució Gloriosa- pel també gran periodista i polític valencià Francesc Peris Mencheta, a qui Constantí Llombart va comparar amb el cabdill de les Germanies, Vicent Peris: com ell, dus encara encesa en lo cor la flama de l'amor per les llibertats del nostre país; a tu, que, per damunt de tot, has segut i seràs sempre bon valencià.

L'exemplar en qüestió és del 23 de febrer de 1869 i conté una tragicòmica paròdia de la troballa arqueològica d'un manuscrit al Mareny, amb versos que podrien ser posats en boca dels quintos o els presos enviats al Marroc especialment a partir de la Guerra d'Àfrica de 1859-1860:

L'atre dia fent uns fonaments en los deserts arenosos del Mareñ pera construir una senia, s'encontrá baix les mateixes arrels d'una figuera borda, una llosa en una anella; alsá esta donava entrá a una espesie de fornet de parets de pasta de foguer; del techo penchava un cresol de pedra toscament treballat; y en el sentro y mich clavat en el piso un perol de temps de cuant Abigail fea arros en fesols y naps; dins una caixa de plom y en el seu interior dos sacs de guano q'anrrullaven un barral de vidre que trencat deixá en mans del revallaors un pergami plé de figures simbóliques, aserps, sagrantanes, astreles, graelles, borinots, etc. S'agué de cridar al astrólec Márius pa que'u desifrara, fet lo cual dia aixi:

Voy á partir ya que la infausta suerte
D'este clot á topaes me desterra;
En ignotas regiones cruda muerte
Buscaré si Deu vol, de guerra en guerra.
Voy á partir á la africana arena
Y entre micos estar llunt de les persones:
Lejos del mundo lloraré mi pena
Y els ulls m'aixuaran micos y mones.
Vos sois, sí, ¡oh D. Braulio! mi ruina
Per gastar vostra influensia en cuent[a?] estraña.
Astro esplendente fuí, mas ya declina
Entre nuvols d'olvit; ¡coses d'España!
Voy á partir, mas gócese en su obra
Y torechem, si vol, en un'astora;
Que para quien soy eso basta y sobra,
Portant com porte casi el faldó fora.
Doquier que vaya lágrimas vertiendo
Mesclaré llargament en suc dels nasos;
Negro pan de la emigracion comiendo
En ganchets de cresol, sendra a cabasos.
Voy á partir, trás via desastrosa;
Mes li chure á fe d'un desterrat,
Que mi sombra fatal y pavorosa
Tindrá sempre D. Braulio al seu costat.

Fel y vinagre respiraba asó, pero Márius no pogué saber, per més que olgué y revoltá el paper, ahon aniria á parar este Ovidio desgrasiat.
PIGOTA


Per cert, més d'un segle després, La Chicharra va renàixer en setembre de 2004 de la mà de Pep Blay i, tot i que ha anat apareixent i desapareixent, encara el mes passat va eixir la seua tirada de 6.000 exemplars per la Ribera baixa. Ha perdut el seu caràcter eminentment satíric, però continua exercint una sana crítica en valencià. I que dure.

De pesca (IV)

Via Desarmats, m'arriba un comunicat realitzat per Jordi Hereu, l'alcalde de Barcelona, davant el caos circulatori que està vivint la ciutat:

1. Los trenes están espatllados. Lo mejor que se puede hacer es coger el coche particular de cada uno y circular por la vía del tren, porque el tren no pasa.

2. También se puede arribar a Barcelona en caballo o burro català. Si veniu por la costa también se puede coger la golondrina.

3. Finalmente afegir que la línia del tren del dragon kan funciona amb normalitat. Pero no la cojáis porque al final siempre deja en la misma parada de la que habéis salido, es un timo

Afortunadament, vaig ser previsor i este cap de setmana vaig vindre en autobús. No crec, però, que a València es vegen mai com ací. És espectacular...

Sant Calze sí, Arxiu no

Catedral de València des de la plaça de la Mare de Déu

En una bona operació de màrqueting turístic, el Capítol Metropolità de València ha decidit promocionar la Seu valenciana com la Catedral del Santo Cáliz, la festa del qual se celebrarà este dijous, 25 d'octubre. No obstant això, sembla que els diners que ara es fan pagar per entrar a veure el sant calze, els frescos renaixentistes, les cadenes del port de Marsella preses pels valencians en 1423, el braç incorrupte de Sant Vicent Ferrer o la tomba d'Ausiàs March, no són suficients per mantindre un dels servicis bàsics que l'Església hauria de donar en tant que es tracta d'una funció pública: la consulta de l'Arxiu Capitular de la Catedral.

Ja fa uns anys, en el transcurs d'un col·loqui sobre els arxius de la ciutat de València, Telesforo Hernández, professor d'història moderna de la Universitat de València, arreplegava les queixes sobre el funcionament del catedralici pel tancament pràcticament continuat a causa d'unes inacabables obres de més de deu anys de duració. Ara les obres han acabat i l'Arxiu de la Catedral disposa d'unes instal·lacions adequades, però resulta que l'arxiver obri quan li dóna la gana, esta setmana sí i l'altra no, sense avís previ. Costaria realment poc a les institucions públiques facultar un becari o un contractat de biblioteconomia o d'història que ajudara en les tasques d'atenció al públic i/o catalogació, però el realment sorprenent és que els arxius eclesiàstics, supose que com a pertanyents a una institució privada, ni tan sols estan contemplats al directori de la" Direcció General d'Arxius i Innovació Tecnològica" de la Generalitat Valenciana, com si la seua informació no fóra d'interès públic per a la ciència.

Una política d'arxius racional i eficaç hauria de respondre als reptes i les necessitats dels investigadors i dels arxivers, bo i donant-hi solucions per garantir l'avanç d'un coneixement científic de qualitat i la bona gestió i conservació dels mateixos fons documentals. Tanmateix, el recent nomenament de la valldalbina Sofia Bellés com a directora de la Direcció General corresponent no permet albirar massa bones expectatives en eixe sentit, ja que precisament és especialista en "Innovació Tecnològica" i no en "Arxius"...

Una cosa més: per si no voleu fer viatges debades, el telèfon de l'Arxiu de la Catedral de València és : 96 315 68 81 (i no el que apareix en alguns directoris d'internet com a "teléfono del Archivo de la Catedral de Valencia").

Post sabatí (III)

De "L'última nit de Boris Grushenko", estranya traducció de "Love and Death" de Woody Allen, podem gaudir no només d'unes quantes bones frases sobre l'amor, el sexe i la mort, sinó també d'una mítica escena a imitació del millor cinema mut de començaments de segle XX:

- Sex without love is an empty experience.
- Yes, but as empty experiences go, it's one of the best.


- How many lovers do you have?
- In the midtown area?


- Leonid, I know I could have been a better wife to you.
Kinder. I could have made love with you more often. 
- Or once, even. 
- Once would have been nice.
 

- You're disgusting, but I love you.
- Well, my disgustingness is my best feature.   


- How long has it been since you've made love to a woman?
- What's today? Monday, Tuesday... Two years.
- Two years. You do remember how? 
- Well, if you start me, it'll all come back.                     


- You're the greatest lover I've ever had. 
- Well, I practise a lot when I'm alone.   


- Sonja, do you even know what love means?   
- There are many different kinds of love, Boris.
There's love between a man and a woman. 
Love between a mother and a son...
- Two women. Let's not forget my favourite.


- Regarding love... You know, what can you say?
It's not the quantity of your sexual relations that count.
It's the quality. On the other hand, if the quantity drops
below once every eight months, I would definitely look into it.

València vista per forasters (V)

Vista de València (Any 1675). "De la institució, govern polítich y jurídic, costums y observàncies de la Fàbrica vella, dita de Murs y Valls, y Nova, dita del riu" de Josep Llop

Journal du Voyage du sier des Essarts relata un viatge des de Madrid a Alacant, d'Alacant a València i de València a Madrid fet durant 1659 i 1660 per un desconegut cavaller francés d'Angers, qui va formar part de la comitiva de l'ambaixada de Lluís XIV traslladada a Madrid per demanar la mà de la infanta Maria Teresa i segellar la Pau dels Pirineus, la qual va suposar la cessió del Rosselló a la dinastia francesa.

Deixant de banda els estranys topònims emprats en la descripció del viatge, la visió de la ciutat de València repeteix el tòpic de l'abundància de jardins amb multitud de fruites, però detalla més que altres viatgers els diversos monuments o llocs de la ciutat: la catedral amb les seues relíquies, el Micalet, els ponts, el palau reial ("nada tiene de muy considerable"), la Llotja, la plaça del Mercat, la Casa de la Ciutat, el Palau de la Generalitat, l'església dels jesuïtes, el convent dels dominics (hui Capitania), el monestir de Sant Miquel dels Reis, l'Hospital (hui Biblioteca), el corral de comèdies (prop de l'actual carrer de les Comèdies), el bordell o "Casa Santa" (reclòs per la zona de na Jordana i Soguers) i l'armeria al Portal de la Mar (hui en dia reconstruït com a monument a "los caídos"). Finalment, cal destacar la seua impressió sobre la llengua dels valencians: "está mezclada de catalán, francés e italiano":

Fuimos a comer a Jijona y a dormir a Coyst (Alcoi) [...] El camino de Jijona a Alcoy es muy malo. Se sube la sierra Jarasqueta y es preciso bajar el monte San Antonio, que es de precipicio y muy elevado. Al pie están los restos de un gran convento de la orden de San Agustín, en otro tiempo magnífico. Fue destruido hace veinte años por un temblor de tierra [...] Habiendo pasado por Cosentañas, Albaida y Algenete, fuimos a comer a Renigan [...] es un pueblo bastante agradable [...] El 15 [de enero] hicimos ocho leguas por un terreno sumamente hermoso y bueno. El campo está todo él regado por las acequias y está muy poblado. Pasamos por La Puebla, Carcagente, Alcira, pueblecillo todo és rodeado por el río Júcar, Alcamejí y Almucafas, donde comimos [...] habiendo pasado por Silla y Catarache, y llegamos a Valencia [...]

la Seo [...] enseñan aquí el cáliz que sirvió a Nuestro Señor para hacer la cena, y es de ágata; su camisa siendo niño, en la que no hay costura, y la creen hecha por la Virgen Santísima, de la cual tienen también leche, los cabellos y el peine. Esto está en una cajita cubierta de diamantes, de suerte que apenas se ven sino algunos cabellos que parecen rubios. Hay un diente de San Cristóbal [...] Hay también trozos de la vera cruz, uno de los Inocentes y dos de los dineros de Judas [...] El campanario de la iglesia es bastante hermoso. Es una torre desde donde se descubre toda la ciudad, que es muy grande. Está situada como en una península, toda rodeada del Guadalaviar, río sobre el cual hay cinco hermosos puentes [...] al extremo de uno de ellos hay allí una hermosa alameda, que conduce al palacio del virrey, que nada tiene de muy considerable.

Las calles son estrechas y las casas mal construidas. Son mucho más hermosas todo alrededor de la ciudad, donde hay multitud de jardines, con frutas de todas clases y deliciosas [...] La Lonja de la Seda es bastante hermosa y está en la plaza del Mercado. Los jesuitas tienen aquí una hermosa iglesia. En la plaza de los Predicadores está la Casa de la Ciudad y de la Diputación. En ésta se reúnen los jueces del crimen, cuyas sentencias confirma el virrey, si bien le parece. Los habitantes hacen guardia en la puerta. El convento de los dominicos, llamado San Pedro Mártir, y el de San Jerónimo, llamado San Miguel de los Reyes, que está fuera de la ciudad, son los más hermosos de todos.

El Hospital merece bien ser visto. Es en forma de cruz y su capilla en el medio con una gran cúpula. El corral de la comedia es uno de los más hermosos de España, por su grandeza y su anchura. Hay aquí una casa que llaman Casa Santa; es el lugar destinado para los hombres y las mujeres que se quieren alegrar. Está dividida en varios cuartitos, en cada uno de los cuales hay una mujer aguardando fortuna, Todos los sábados hacen allí la visita para retirar a aquellas que están enfermas. Hay guardias en la puerta para impedir que se lleven allí armas, ni siquiera un pequeño cuchillo.

Esta ciudad está bastante poblada y hay en ella mucha nobleza. La lengua está mezclada de catalán, francés e italiano. El privilegio de la Iglesia no sirve aquí de nada [...] Sobre la puerta del mar se ve la Armería, donde están todas las municiones de guerra. Hay allí dos grandes salas de 80 pasos de largo, de 20 de ancho, y en el medio los mosquetes, cascos, picas, etc.

El mitjà de comunicació al servei del partit?

Nous temps?

Ho ha relacionat ben clarament Taronget a Valencianisme.com i també al seu blog:

a) Dilluns 13 d'Octubre. "Público": El mismísimo Zapatero le sugirió de forma sutil al líder socialista en la Comunidad Valenciana, Joan Ignasi Pla, que ya estaba sobrando en la secretaría general de su federación, tras el penoso resultado electoral el 27-M. Pero Pla no se dio por aludido y Zapatero tuvo que ser más contundente. A la segunda, Pla aceptó, pero puso como condición no hacerlo hasta su próximo Congreso, tras las elecciones de marzo. Ese pacto está provocando muchos quebraderos de cabeza en Ferraz, donde consideran que la falta de renovación en esa federación va a ser una rémora para el PSOE en términos electorales.

b) Dimarts 16 d'Octubre. "Cadena Ser": Una importante empresa de la construcción valenciana ha pagado las facturas de la reforma de la vivienda del líder de los socialistas valencianos, Joan Ignasi Plá, según ha podido saber la Cadena SER. El que fue candidato a la presidencia de la generalitat realizó obras por valor de 78.000 euros, 13 millones de las antiguas pesetas según las facturas que obran en poder de la Cadena SER. Los recibos fueron abonados en su totalidad por el Grupo Villegas, un grupo con importantes intereses urbanísticos en la Comunidad valenciana.

c) Dimecres 17 d'Octubre. "Pàgina26.com": El líder dels socialistes valencians compareixerà en roda de premsa dimecres a les 10 del matí per a desmentir documentalment aquestes acusacions.

Dimitirà Joan Ignasi Pla com reclama Malva-rosa Connection? El faran dimitir? Sembla que sí. En cas que finalment siga així, estarà ben claret el que ha passat: una ordre directa de Ferraz als "seus periodistes". Tan baix perfil tenen els de Prisa? És la SER una part orgànica del PSOE? Quines preguntes ens fem de vegades...

Quin plaer viure en dictadura!

Aprofite que Mayor Oreja s'ha llevat la màscara dient que no considera pertinent condemnar el franquisme, ja que s'hi vivia amb molta tranquil·litat i naturalitat en "una situación de extraordinaria placidez", per recuperar part d'un post de fa ja quasi any i mig. Hi vaig arreplegar unes quantes de les seues declaracions "no-nacionalistes", que ja indiquen que, a fi de garantir la unitat d'Espanya, no veuria amb mals ulls una nova guerra civil o una neteja ètnica de quant en quant:

http://www.ventdcabylia.com/2006/05/mayor-oreja-eixe-no-nacionalista.html

26 de gener de 2005:

Los proyectos tácticos en este sentido siempre han fracasado porque delante hay proyectos de raíz y de calado como son 'Euskal Herria' o la 'nación catalana'.El proyecto político que tenemos en frente es un proyecto de raíz, de calado, que nos gustará más o menos: 'Euskal Herría', la 'nación vasca' o la 'nación catalana'. No son táctica, son proyectos de calado, existan o no. El sentimiento que existe entre los nacionalistas es de calado, de raíz, y nosotros, ¿qué vamos a oponer a esos proyectos?, ¿tácticas, escenarios, sonrisas, juegos?. Pues yo creo que ese es el error (...)

El PP tendrá que saber bloquear la ruptura constitucional, y tenemos diez millones para hacerlo, lo podemos hacer, y ojalá en esa posición podemos atraer a todos los que, sin duda, coinciden con nosotros.

24 de març de 2006:

Ser hombre de Estado es defender la España constitucional. ¿O ser hombre de Estado es mirar ahora para otro lado o sumarse al efecto euforizante y anestesiante que algunos pretenden impulsarnos a todos en la actual situación política española? Ser hombre de Estado dentro de dos o tres años, cuando se sustancie el debate de la autodeterminación, ¿qué será: mirar para otro lado; entender que la autodeterminación forma parte de la estructura de España o ser hombre de Estado será enviar a las Fuerzas Armadas en aquel momento, cuando no haya más remedio ni haya otra fórmula, cuando no se haya podido, democráticamente, correctamente, por los cauces democráticos detener el proceso?

11 d'abril de 2006:
El plan de Zapatero es fundamentalmente legalizar y legitimar a ETA

28 d'abril de 2006:
Mayor Oreja augura que la 'realidad nacional' en Andalucía atraerá al islamismo
La reforma del Estatuto de Andalucía, con la inclusión del término 'realidad nacional', será un añadido al proceso de debilitamiento de la nación española que está provocando la política del Gobierno socialista y, como consecuencia última, la implantación de culturas ajenas a la historia de España.
Tras reconocer que en Andalucía no hay pretensiones separatistas, Mayor Oreja explicó que sí hay un fenómeno islamista, como en otras muchas partes de la Unión Europea, que resulta inquietante. El debilitamiento de la nación española significa no solo movimientos separatistas, sino también maneras de atraer determinadas corrientes, culturas que poco o nada tienen que ver con lo que ha sido siempre la historia España, dijo Mayor Oreja.

L'alcalde de Catarroja es fa un embolic amb la llengua valenciana

Catarroja, port (MeLiCa)

Al blog L'allipebre catarrogí donaven notícia de l'actuació de l'alcalde del PP, Francisco Chirivella, al recent sopar de lliurament dels premis Vila de Catarroja "Benvingut Oliver" d'Investigació Històrica, Narrativa i Narrativa Juvenil, i "Milagros Mir" d'Escultura. Hi podeu llegir-ho amb més deteniment, però ho resumiré breument:

Txirivella, l'abertzale de Catarroja, com allí l'anomenen sistemàticament, va aclarir que "l'Ajuntament de Catarroja mai promocionarà la llengua catalana ni res, sinó la llengua valenciana" en sentir que Gemma Pascual, la premiada en Narrativa Juvenil, agraïa la promoció de "la llengua catalana" que es feia a través d'aquells premis. Chirivella continuà el seu discurs, a l'estil PP, proclamant que "Catarroja és él millor poble del món" i "un poble d'artistes". Tot plegat, pel que fa a la llengua, no s'adonava que acabava de donar-li, amb les seues pròpies mans, el premi de Narrativa a Qimantú Segura, barceloní i català, per la seua obra "Molly Bloom, c'est moi", escrita en valencià de Barcelona, ço és, en català...

Post sabatí (II)

L'alcohol és molt roïn... Que li ho diguen a Fernando Arrabal:

1.0

La notícia musical d'esta setmana a tots els mitjans mundials ha estat l'aparició del nou disc de Radiohead, In Rainbows, disponible a internet per descarregar gratuïtament, a voluntat de l'oient. La notícia musical valenciana de la setmana, però, és l'aparició del nou disc d'Orxata Sound System, 1.0, també descarregable a la xarxa. Tanmateix, pocs mitjans valencians se'n faran ressò: menys dia de la raça i més música orxatera!

El quadern d'Orengo

Gandia, des de l'aire

El blog del socialista José Manuel Orengo, alcalde de Gandia, acaba de passar a la llista d'enllaços després de ser novetat de setembre. Tanmateix, el té obert des de gener de 2007 i, contra el que molts pensaven, l'ha mantingut després de les eleccions del passat maig. L'escriu ell, escriu bé, en valencià (què trist haver-se d'alegrar d'açò) i és un plaer llegir-lo. En un dels darrers posts, per exemple, explicava la seua postura sobre la presència de Gandia a la Fira de Frankfurt. Crec, a més, que és l'únic alcalde del País Valencià que manté un blog. Per això, cal felicitar-lo i animar-lo a continuar endavant, com també a la resta de polítics valencians -tan pocs, la majoria del BLOC- que transmeten el seu ideari a través dels blogs, tot ajudant a enfortir la societat civil democràtica valenciana. Una altra cosa són les polítiques municipals d'Orengo, que els seus veïns, internet a banda, han de jutjar dia a dia, a través del debat públic i les conteses electorals.

Els mercaders a l'oasi

Diu Pujol, d'una banda, que hi ha motius per tancar caixes i, d'altra banda, que el sistema espanyol ha entrat en crisi i, per tant, cal repensar, replantejar o refundar el catalanisme. Poc després, diuen que Artur Mas delega poder en Felip Puig per "dedicar-se a refundar el catalanisme", mentre nomena una comissió per desenvolupar eixa refundació i "un informe de CDC proposa deixar de banda la regeneració d'Espanya". No obstant això, a Duran i Lleida se li'n fot la sobirania. D'altra banda, Maragall diu que s'hauria d'haver canviat la constitució, però Montilla i Zapatero es mantenen ben quietets, el que enerva els ànims dels catalanistes d'esquerres. Tanmateix, estos malfien d'una Esquerra obedient que manté la respiració al costat de Montilla, a pesar que Carod brinda un referèndum d'autodeterminació d'ací sis anya, tot arreplegant una vella idea de l'associació Catalunya 2014. Alhora, naix el Cercle d'Estudis Sobiranistes amb l'objectiu de fer pedagogia sobre la necessitat i la possibilitat real d'independitzar Catalunya, mentre nombroses veus alerten del "rumb de col·lisió" dels catalans.

Abans de les eleccions catalanes de novembre de 2006 vaig comentar amb molta gent que el catalanisme electoral anava a la baixa: hi havia massa gent descontenta amb els seus partits, com va confirmar l'enorme abstenció. Ara, en canvi, s'olora un rebrot general del catalanisme, avivat, com li va dir Giles Tremlett a Enric Juliana, pel fet que "el consens s'ha acabat a Espanya perquè ja ha esgotat la seua funció". Caldrà veure cap a on camina Convergència i cap a on camina Unió; una primera contesa electoral catalana per separat, amb uns convergents més catalanistes que mai donaria una prova real de la força de cada partit -Unió, a tot estirar 8 a 10 diputats? També caldrà saber si en esta ocasió el tripartit podrà acabar la legislatura o Esquerra tornarà a moure fitxa en funció dels resultats electorals a Espanya i de la mateixa pressió de l'independentisme d'esquerres. Este, a més, té un nou referent a les comarques amb els actius regidors de les CUP. Alhora, el PSC continua desgastant-se a nivell català, però encara té temps per fer oblidar els desastres d'este primer any de legislatura. Pràcticament tothom està en procés de canvi o en standby; si actualment se celebraren eleccions a la Generalitat catalana sembla que molta gent tindria enormes dubtes sobre a qui votar. Com veiem, l'oasi català està ple de mercaders abeurant els seus camells: tenen, amb sort, tres anys per enfardar-los bé i tractar de vendre'ns un bon gènere. S'albiren canvis a la política catalana!?

Banville: Justificant les maldats

Encara no he llegit cap dels llibres de l'irlandès John Banville, però de ben segur que, com recomana bona part de la crítica i, vehementment, Joan Carles Girbés, el seu editor en català des de la valenciana Bromera, serà un plaer fer-ho. Tanmateix, hui m'ha esfereït la seua visió sobre "l'exitosa" substitució lingüística de l'anglès pel gaèlic a Irlanda durant el segle XIX segons diu en una entrevista publicada al Magazine:

¿Cómo un pequeño país como Irlanda ha dado y sigue dando tantos buenos escritores? La respuesta breve es porque nos encanta contar historias. La respuesta más larga diría que tiene que ver con nuestra extraña relación con el idioma inglés. Mi lengua materna es el inglés, pero posiblemente mi abuela habló gaélico. No nos prohibieron hablar nuestro idioma, que abandonamos mediado el siglo XIX, y durante la gran hambruna de los años 40 Irlanda se convirtió en un país que en diez años perdió su idioma y pasó a hablar en inglés. Cómo murió, por qué, no se comprende muy bien, pero sucedió. Quizá el gaélico dejó de hablarse porque es un idioma evasivo, muy oblicuo. Hablar gaélico es un modo de no comunicarse, de evitar la comunicación. Por ponerle dos ejemplos, en gaélico no se puede decir yo soy un hombre ni existe una palabra para decir no. Debió de ser difícil comunicarse en ese idioma.

Jo tampoc conec la història d'aquella substitució lingüística, però no tinc tanta imaginació ni tant de menyspreu per les llengües minoritàries; simplement puc raonar en bona lògica una història paral·lela a la de qualsevol llengua minoritzada en un estat dominat per un altre grup etnocultural diferent -en este cas l'anglès; en el nostre el castellà. De fet, una ràpida consulta a la Viquipèdia sobre la història de la llengua irlandesa confirma eixe destí comú dels col·lectius sense estat nacional propi (prohibició en l'alfabetització, marginació, abandó primerenc de les classes dominants i autoodi):

The Irish language has been a minority language at least since the 19th century [...] A combination of the introduction of a primary education system (the 'National Schools'), in which Irish was prohibited until 1871 and only English taught by order of the British government, and the Great Famine (An Gorta Mór) which hit a disportionately high number of Irish language speakers (who lived in the poorer areas heavily hit by famine deaths and emigration), hastened its rapid decline. Irish political leaders, such as Daniel O'Connell (Domhnall Ó Conaill), too were critical of the language, seeing it as 'backward', with English the language of the future. The National Schools run by the Roman Catholic Church discouraged its use until about 1890. This was because most economic opportunity for most Irish people arose at that time within the United States of America and the British Empire, which both used English. Contemporary reports spoke of Irish-speaking parents actively discouraging their children from speaking the language, and encouraging the use of English instead. This practice continued long after independence, as the stigma of speaking Irish remained very strong.

L'entrevista a Banville es titulava "Sempre podrem trobar motius per justificar la nostra maldat". Veritablement. Ara bé, el motiu de la inferioritat objectiva del gaèlic -un idioma "evasiu"- respecte a l'anglès -tan collonut- per justificar la seua desaparició sembla una broma de mal gust, per no dir coses pitjors...

Post sabatí (I)

Com que ja m'ha dit més d'un que les meues frikades desvirtuen un tant el blog, tractaré de posar-hi ordre: el dissabte serà el dia dels posts estranys. Així, a més d'incorporar una nova frase a internet -"post sabatí", sóc tot un pioner- sabreu què trobar per ací en cap de setmana. Això no lleva, però, que també escriga d'altres coses si s'escau, però en principi sempre hi haurà un sobre este món de la "cultura popular", que diria l'arqueòleg glamurós. I hui comence amb el món de la valenciana Ana Elena Pena (myspace) i un deliciós curtmetratge musical en homenatge a una de les millors escenes d'Hola, ¿estás sola?, d'Icíar Bollaín:

No hi ha diners per al Cabanyal?

Per a açò hi ha tots els diners del món i lo que faça falta

Es podia llegir ahir en tots els diaris valencians com el 20 Minutos: han començat les obres de condicionament del circuit urbà de Fórmula 1 a València, que estaran enllestides en a penes 10 mesos i costaran la menudesa de 41,2 milions d'euros. Vora 7.000 milions de pessetes!!!! Per a rehabilitar el Cabanyal no hi ha un duro i segons l'Ajuntament l'única solució per modernitzar el barri és la destrucció del seu cor per prolongar l'avinguda Blasco Ibáñez. I, com sempre, com ja va passar a La Punta, es tracta als desallotjats com si foren merda, perquè una altra cosa no es pot dir de les taxacions realitzades per les nostres institucions democràtiques, que [suposadament] han de vetllar pels drets dels ciutadans. Vegeu, sinó, este tall de la televisió de Las Provincias, el qual, malgrat l'ignominiós titular ja denunciat per Testigo Accidental, mostra la prepotència (superioritat en poder) del nostre Ajuntament i la impotència (manca de poder) dels veïns afectats:

"El Cabanyal se enfrenta a las brigadas de limpieza"

És a dir, es gasten 7.000 milions de pessetes en una obra de 10 mesos i 5,4 kilòmetres, a raó de 23 milions de pessetes el dia o vora 1.300 milions de pessetes per kilòmetre, i no són capaços d'invertir res en la neteja dels carrers i els solars abandonats, l'enllumenat, l'asfaltat, els transports i la construcció d'equipaments al barri del Cabanyal-Canyamelar. No és estrany que també Sr. Azul, Vlcblog i Veo...Veo hagen reaccionat indignats en la blogosfera valenciana.

Ara bé, segons diu José Luis Torró a l'ABC: al igual que ocurriese el pasado año durante el Encuentro Mundial de las Familias que presidió Su Santidad Benedicto XVI, el circuito urbano de Valencia será un magnífico escenario que contribuirá, todavía más, a hacer de nuestra ciudad una capital con resonancias en todo el mundo, haciendo subir muchos enteros el nivel de nuestra autoestima. I és que només fa que repetir la veu del seu amo, Francisco Camps, que continua obsessionat amb el seu espanyolisme (video d'InfoTV: 1'23"-1'53"): que este Gran Premio de Fórmula 1 sea una nueva tarjeta de presentación de todos los españoles delante del mundo para decirles que aquí sí, que aquí también sabemos hacer cosas potentes, cosas que nos enorgullecen a todos y cosas que al final sirven para que todos nos sintamos felices de ser lo que somos, valencianos y españoles.

No ho pot dir més clar: gastar-se 7.000 milions de pessetes en un circuit urbà no té cap funció social material; simplement sentir-nos feliços de ser valencians i espanyols perquè a Austràlia sone el nom de València gràcies a la Fórmula 1. Ara, per regenerar un barri en què viuen més de 20.000 persones, pràcticament únic en el món, que també podria ser un gran símbol (turístic i d'orgull) d'una gran València respectuosa amb el seu llegat històric, no cal invertir un euro. La ideologia magnificent i els interessos immobiliaris els poden...

L'INFO i la crisi del Compromís pel País Valencià

Si ahir parlava de Pàgina26.com, un nou diari electrònic d'àmbit del País Valencià i en valencià, hui toca InfoTV, un altre mitjà amb les mateixes aspiracions i que aguanta el tipus malgrat ser marginat per l'administració popular, que prefereix pagar favors i donar llicències de televisió a grups empresarials no valencians, com el de Federico Jiménez Losantos, o a cutres amiguets locals com els de Televalencia. Tot i que ja n'he parlat del poc que he vist d'este projecte televisiu -coses de viure a Barcelona-, voldria destacar que des de fa uns mesos tots podem accedir a l'informatiu diari d'InfoTV, L'INFO, a través d'internet, una boníssima forma de continuar connectats a la realitat valenciana. Canal 9 informa més bé del Matrix valencià:



A tall d'açò, ahir no em vaig poder més que indignar en vore Enric Morera repetint la cantilena dels valencianistes no autoritaris (contra els comunistes estalinistes, se'n desprèn). Per això, no m'agradaria deixar de passar l'oportunitat de penjar els comentaris que vaig fer en el seu moment, pel juliol, a valencianisme.com sobre l'actuació del BLOC en la crisi del Compromís pel País Valencià, així com el comentari que va deixar ací Ivan Marq, el qual va passar bastant inadvertit. Com dic, el PCPV ha arreplegat tempestes per la seua actuació anterior però haver de sentir els del BLOC dient que tot ho fan en nom del consens em trau de polleguera; que reconeguen les coses i en pau...

Vicentb a valencianisme.com:
- Independentment de que vullgueu Compromís o no, l'actuació del Bloc és la d'uns traïdors en tota regla. S'aprofiten que han tingut la sort de tindre majoria amb EiP (els 10 diputats previstos donaven 5 i 5) per passar a controlar el grup parlamentari. Evidentment, qui ho ha precipitat tot és EiP i la seua mala situació a EUPV, però això del Bloc, què voleu que vos diga? És de traïdor a la paraula donada (alhora que una jugada política que pot ser mestra: http://ventdcabylia.blogspot.com/2007/07/jugada-mestra-del-bloc-o-el-cam.html)

- L'actitud impositiva del majoritari PCPV té els fruits que té (EiP i Projecte Obert, quan han pogut, se li han tirat al coll)...

- A mi em sembla que la qüestió de Xambó l'han provocada EiP i Bloc. Per molta raó que tinguen en què Xambó té més experiència i que Sanchis ha sigut antiCompromís, la tria del càrrec de RTVV tocava a EUPV; com a EUPV estan dividits, el Bloc ha aprofitat per trencar-los definitivament donant suport a EiP i demanant la substitució de Marcos (!!!). Allò normal és que el Bloc haguera dit que si Marcos i el PCPV són majoritaris a EUPV, ells acataven la seua decisió sobirana (siga marginadora d'altres corrents o no). Està clar que s'han "aprofitat". I em sembla "bé" pensant en clau partidista del Bloc (no ho dic per mi sinó des d'algú que pensa des de dins del partit); ara, no sé quines conseqüències tindrà, ni, sobretot, com acabarà tot açò, però, malgrat la imatge de "netedat" que havia mantingut fins ara el Bloc, sembla clar el Bloc ha jugat brut. Crec que està prou clar. Una altra cosa són els precedents, el context, les causes, i la jugada política que això represente (de la mateixa manera que em va semblar una jugada política d'EUPV la negociació del CPV per part d'EUPV, ara em pareix que li l'estan tornant...)

- Hi haurà molta gent que passarà de votar EU o Bloc. La gent, davant d'estos "marejos" i vergonyes polítiques es recluïx a casa i en pau. Molta gent (com Apòstata desficiosa i molts altres) creia en el Compromís, no en el Bloc ni en EUPV i ara el que farà és no votar o, per exemple, en les properes espanyoles votar a Zapatero per evitar un Rajoy.

Ivan Marq a Vent d Cabylia:
M'ha colpit el teu punt de vista sincerament, amb el qual, des de l'altra vorera, estic plenament d'acord. I m'ha impactat, però, el silenci sepulcral dins el valencianisme polític al caliu de tota aquesta situació (què diu el Consell Nacional del Bloc? Què diuen alguns dels militants i simpatitzants notoris del progressisme nacionalista?). Ben poca cosa i un conjunt de tòpics manits que són només una mera caricatura del conflicte intern al si d'EUPV, que va més enllà de comunistes vs submarí bloquer. Del dualisme indestriable al si de l'esquerra política ja en parlarem, si vols. Tanmateix, el terratrèmol dins l'esquerra està sent majúscul i tot ha botat pels aires; en diversos col·lectius d'EU ja portem diverses assemblees i el Consell Nacional s'ha reunit dues vegades; i les opinions de ja s'han vist em premsa.

En efecte, tal volta ens falta encara nugar molts fils solts de tota la trama que ha fet dinamitar el Compromís, però els indicis són esfereïdors. No hem de passar per alt un fet inapelable: a la primera crisi el Compromís ha reventat. No està malament. En l'espurna el nomenament d'un càrrec irrellevant, que segons el Compromís li corresponia a EU nomenar-lo, i que s'ha configurat com l'aglutinant entre EiP i la direcció del Bloc.

Un calentó? No ho crec en absolut. Les primeres proves apunten a tota una estratègia ben armada i trabada. Anem a allò concret: en les reunions prèvies al nomenament del dit delegat, ni el Bloc ni EiP havia presentat cap candidat alternatiu. Rafa Xambó declarà fa uns dies que a ell li ho comunicaren 10 dies abans d'esclatar el merder; en eixe termini es produïren, ni més ni menys que tres reunions prèvies, i el seu nom no s'havia proposat entretant. Segons Ignacio Blanco, com ens ha assegurat públicament, Glòria Marcos s'enterà per la ràdio de la seua proposta i del primer colp de mà dels diputats del Bloc i EiP. La maniobra no ha sigut fruit d'un conflicte en la negociació; estava premeditada. Dementre, públicament, s'acusava a EUPV per no haver consensuat un càrrec que, teòricament, li corresponia nomenar; un error, potser, però això se soluciona negociant. No hi hagué tal negociació, però. Ho considere tot això més aclaridor que el creuament de declaracions a posteriori.

La teranyina d'excuses vessades fins al moment tal volta ens aplique poca llum. Però, si d'alguna cosa ens ha de servir la historiografia que devorem és per a matisar, criticar les fonts... I no perdre de vista els fets. Al remat, el que s'ha produït és una vulneració, no sols de les formes per totes les parts, sinó de les regles de joc per part del Bloc i EiP.

M'explique. En base a què es nomena síndica a Oltra? Perquè és més guapa que Glòria? Quins principis del Compromís ha vulnerat qui ha estat síndica fins ahir per remoure-la -i que justificaria, en aquest cas, l'autonomia del grup parlamentari per empendre aquesta acció-? I no ho oblidem: en els acords de Compromís, signats per les direccions de les formacions i, en el cas d'EU, per referèndum intern, la síndica l'elegia EU. I eixe acord el votaren quasi 200.000 valencians. Sembla obvi, però la magnitud de la felonia és descomunal: no es pot posar en una balança el nomenament d'un càrrec que forma part del "joc polític" amb totes les seues misèries, que la revocació d'eixes normes de joc de què he parlat.

Quant a les valoracions de futur, ho deixe per a un altre dia. Però, a curt termini, hi ha sobre el tapet que el grup parlamentari de Compromís envie al grup mixt a les diputades i diputat d'EU; per tant, l'estrangulament financer d'EUPV (el grup mixt no cobra subvencions i no nomena càrrecs), a més del caos polític que generaria. Bé, eixe últim ja està sobre la taula.

És la indecència política el que em dol, i espere -il·lusió mil·lenarista- que això passe factura. I a partir d'ací que intentem sobreviure a la grenya en l'extraparlamentarisme i en els confins d'un sistema estrangulador.

Pàgina26.com (I)

Diari electrònic valencià

Sí, des d'esta setmana col·labore en Pàgina26.com, el nou diari electrònic valencià aparegut a finals d'agost. En primer lloc la crítica, una i fonamental: no m'agrada el seu disseny. En comparació amb d'altres diaris digitals de l'àmbit lingüístic català és el menys bonic i atraient; particularment, m'agraden molt els de Tribuna.cat i Tribunamallorca.cat. En segon lloc l'aspecte positiu, també un de fonamental: és el primer diari d'àmbit general -dirigit a tota la societat i no a un determinat sector, com L'Avanç, Annanotícies o L'Accent- escrit íntegrament en valencià i que, a més a més, tracta de connectar informativament tot el país, del Sénia al Segura, amb notícies polítiques que afecten tot el territori valencià o a les grans i mitjanes ciutats, per sobre de l'estancament tradicionalment en províncies d'altres mitjans valencians.

Com que espere i confie que la qüestió del disseny serà solucionada en un futur (no immediat, però futur), he decidit participar-hi per tal d'ajudar a endegar un projecte il·lusionant i necessari per vertebrar una mica el nostre país, comunitat o com vulgueu dir-li. Al cap i a la fi, per a valencianistes o no, és el territori administratiu i històric en el qual vivim els valencians i, per tant, paga la pena estar informats de què es cou a cada lloc i també a nivell territorial; i si pot ser en valencià, millor que millor, que anem escassos de mitjans en la nostra llengua.

D'altra banda, sóc conscient de les dificultats ocasionades pel poc de capital i personal invertit inicialment, les quals provoquen, a més a més, alguna eventual descoordinació així com un funcionament més paregut a una agència de notícies i notes de premsa que a un diari amb línia editorial. En este sentit, per un costat, les institucions, especialment aquelles que promocionen l'ús social del valencià, haurien de coadjuvar financerament a consolidar i millorar el projecte, mentre que, per l'altre costat, tampoc cal considerar de forma excessivament negativa l'actual funcionament del diari, ja que permet als lectors sentir la veu de tots els partits polítics alhora que estar informat de diverses notícies diàries, no de immediatesa però relatives al País Valencià (terme que, per cert, no hi és emprat).

Tot plegat, em sembla un projecte interessant, complementari amb d'altres mitjans valencians, i esperem que de llarg recorregut. I, per cert, allí (en la portada, encara no en "Opinió", a l'espera de canvis de disseny) signe amb el meu nom, que fins ara havia mantingut en silenci, ja que quan vaig començar esta aventura bloguera no sabia si necessitaria de l'anonimat per escriure els meus textos i vaig recórrer als acrònims (Vent d Cabylia i també Saül Ahav dit el Balancy -en certa manera- ho són). En conseqüència, ja no tinc res a amagar i l'afegiré al blog.

Pàgina 26.com: Comença el curs polític

Xarxa Urbana

Fa poc m'he assabentat de l'existència d'una revista mensual, local i gratuïta feta a València-ciutat, Xarxa Urbana, disponible en paper (20.000 exemplars) i en línia (números des de febrer de 2006). Escorada clarament cap als temes socials i lligada a la política d'esquerres i els moviments veïnals progressistes, compta amb col·laboracions de gent com Giuseppe Grezzi o Rafa Xambó, i està escrita tres quarts en castellà i un quart en valencià, dirigida pel cegetista Miguel Ángel Ferris i maquetada per Lo Drap Pintat.

Al darrer número, per exemple, es tracta el problema de la vivenda, l'assignatura d'Educació per la ciutadania, el foment de la lectura, la igualtat de gènere i el cooperativisme, i s'inclouen sengles entrevistes a Marga Sanz i Mònica Oltra. Benvinguda siga i tant de bo tinga continuïtat per tractar de fiscalitzar la vida pública capicasalina. Sembla que la publicitat, bàsica per professionalitzar els projectes, tira endavant...