A través del grup creat a Facebook "Vull eixir de copes amb Ferran Torrent", que pretén reunir a 500 seguidors de l'escriptor valencià, demanar "a Rita que ens preste el Mercat Central com als dels barquets aquells" i celebrar una gran farra amb tots dos, he arribat a una entrevista feta durant la promoció de Només socis, fa vora un any, en què exposa -en clau bròfega- algunes idees ben interessants:
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana.
dijous, 29 de gener del 2009
La vida vol excés (I)
dimecres, 28 de gener del 2009
Alfi
Dijous per la nit tornem de fer-nos unes cerveses al Babia quan sentim una xica argentina cridant perquè hi ha un gosset al bell mig de Via Laietana. "Se li ha escapat" pensem i tire decidit a traure'l de la carretera davant el perill imminent del semàfor en verd per als cotxes. Però no, no és seu. De fet, no té ni idea de qui és l'amo, sinó que simplement l'ha vist allí palplantat i desorientat. Efectivament, no és de ningú dels presents. Tampoc d'una dona que passeja el seu propi gos i que s'acosta per saber de la situació. Mirem pels carrers adjacents, immediats a l'edifici de Correus, però no veiem ningú. El gos està banyat, brut i amb cara de vell: potser l'han abandonat. Cridem al 010 per saber què cal fer: ha de telefonar al servei de zoonosi, és a dir, a recollida d'animals. A recollida d'animals hi ha un contestador automàtic: només treballen fins a migdia. Cridem al 112: ha de telefonar a la Guàrdia Urbana. A la Guàrdia Urbana ens ho solucionen: en cinc minuts els enviem una patrulla. Passen cinc minuts, passen deu, passen quinze i els "urbanos" que no vénen.
A eixes hores el gosset s'ha mostrat tan simpàtic i s'ha portat tan bé que ja s'ha fet amb tothom: amb nosaltres, amb la dona del gos i amb el porter d'un edifici d'oficines que ha obert el portal a vore què passa; s'ha fet amb tothom excepte amb la xica argentina que cridava al principi de la història i que ha aprofitat la confusió per agafar un taxi a les primeres de canvi. Passa quasi mig hora i aquells que no vénen. Doncs res, ens l'enduem a casa i demà pel matí ja telefonarem als de zoonosi, o, el que és el mateix, als de recollida d'animals. Amb l'animal en braços i de camí a la Barceloneta ens trobem dos "urbanos" motoritzats. "Els dic alguna cosa?", "Dis-los". "Ens hem trobat este gosset, se'n poden fer càrrec?". Males cares, i, com que el gos és molt més simpàtic que ells, els diem que no patisquen, que ens el quedem.
Pesa prou, el gos, però no diu ni guau, continua impassible i amb una cara de simpàtic que no es pot aguantar. "Em recorda a Alf, l'extraterrestre de Melmac, li direm Alf". Arribem al portal de casa, el posem a terra i puja tot sol els cinc pisos sense ascensor. Entra a casa, ho mira i ho remira tot, i ens torna a mirar amb eixa careta. Criden els de la Guàrdia Urbana: "que estem ací, a Via Laietana i no hi ha ningú", "home, tres quarts d'hora després, vosté vorà, no patisca que ens quedem el gosset esta nit". Li donem de menjar, de beure, ens demana que li freguem la panxa i ens adonem que no és un gos sinó una gossa. Haurem de dir-li Alfi. Alfi cap ací, Alfi cap allí, quina gosseta més mona... "Ens n'anem al llit. Tu, Alfi, queda't al corralet que t'hem preparat". I Alfi que plora i que lladra per primera vegada perquè s'ha quedat a soles. "Alfi, mut!" I Alfi que calla i dormim tots ben a gust.
Al sendemà Alfi s'ha pixat. Era d'esperar. Però és tan bonica que no importa en absolut. Cridem als de recollida d'animals i diuen que vénen en mig hora. Jo me'n vaig cap a la duana del moll de la fusta, a fer-me autònom, i, pel que em diuen, Alfi es queda olorant el meu rastre a la porta de la casa. O potser olora el de Pirri, el gos de la parella d'ancians del quart. O tal vegada el de Cherubini, el gos del portuari i la gaditana del segon. Els de la zoonosi en dança arriben i Alfi tota contenta i mansa que se'n va amb ells. Adéu Alfi, et trobarem a faltar...
El següent pas per fer-se autònom és anar a la Seguretat Social, que jo la tinc enfront de l'estació de França. Hi vaig al dia següent d'haver-nos acomiadat d'Alfi. El camí natural per anar després a l'arxiu és per dins de la Ribera, passant pel fossar de les Moreres i el carrer Argenteria. A l'alçada del passeig del Born veig un cartell amb una foto d'Alfi i un número de telèfon: "Perdito perro. Se llama Ghea. Recompensa". Oivà! Telefone, parle amb un home d'evident accent italià i em diu que li agradaria conéixer-nos i "ringraziar-nos". Era una gossa italiana, què fort.
Passem a les huit de la vesprada per la seua botiga de moda i ens trobem Alfi amb dos germanets més, quasi idèntics i igual de simpàtics. Vincenzo -es diu com jo i tot- va tindre un fill el mateix dia que Ghea es va escapar; els seus pares han vingut de la Val d'Aosta, prop de Torí, a endur-se els gossets -que ja tenen dotze anys- en vista que no podran conviure amb el nou nat a Barcelona, on residien des de fa quatre anys; qui sap si Ghea va intuir alguna cosa, no volia tornar a Itàlia i mentre la dona estava a punt de parir va desviar el seu camí habitual pel carrer Argenteria, tot fugint cap a Via Laietana. Allí la vam trobar nosaltres, pensant-nos que era d'una xica argentina que cridava perquè hi havia un gosset al bell mig del carrer. Ghea és la deessa grega de la Terra. Ara segur que estarà ben contenta, al costat dels seus germans, Crono i Niké. Nosaltres li estem ben agraïts: ens va donar simpatia i, damunt, un grapat d'euros. Gràcies Alfi!
A eixes hores el gosset s'ha mostrat tan simpàtic i s'ha portat tan bé que ja s'ha fet amb tothom: amb nosaltres, amb la dona del gos i amb el porter d'un edifici d'oficines que ha obert el portal a vore què passa; s'ha fet amb tothom excepte amb la xica argentina que cridava al principi de la història i que ha aprofitat la confusió per agafar un taxi a les primeres de canvi. Passa quasi mig hora i aquells que no vénen. Doncs res, ens l'enduem a casa i demà pel matí ja telefonarem als de zoonosi, o, el que és el mateix, als de recollida d'animals. Amb l'animal en braços i de camí a la Barceloneta ens trobem dos "urbanos" motoritzats. "Els dic alguna cosa?", "Dis-los". "Ens hem trobat este gosset, se'n poden fer càrrec?". Males cares, i, com que el gos és molt més simpàtic que ells, els diem que no patisquen, que ens el quedem.
Pesa prou, el gos, però no diu ni guau, continua impassible i amb una cara de simpàtic que no es pot aguantar. "Em recorda a Alf, l'extraterrestre de Melmac, li direm Alf". Arribem al portal de casa, el posem a terra i puja tot sol els cinc pisos sense ascensor. Entra a casa, ho mira i ho remira tot, i ens torna a mirar amb eixa careta. Criden els de la Guàrdia Urbana: "que estem ací, a Via Laietana i no hi ha ningú", "home, tres quarts d'hora després, vosté vorà, no patisca que ens quedem el gosset esta nit". Li donem de menjar, de beure, ens demana que li freguem la panxa i ens adonem que no és un gos sinó una gossa. Haurem de dir-li Alfi. Alfi cap ací, Alfi cap allí, quina gosseta més mona... "Ens n'anem al llit. Tu, Alfi, queda't al corralet que t'hem preparat". I Alfi que plora i que lladra per primera vegada perquè s'ha quedat a soles. "Alfi, mut!" I Alfi que calla i dormim tots ben a gust.
Al sendemà Alfi s'ha pixat. Era d'esperar. Però és tan bonica que no importa en absolut. Cridem als de recollida d'animals i diuen que vénen en mig hora. Jo me'n vaig cap a la duana del moll de la fusta, a fer-me autònom, i, pel que em diuen, Alfi es queda olorant el meu rastre a la porta de la casa. O potser olora el de Pirri, el gos de la parella d'ancians del quart. O tal vegada el de Cherubini, el gos del portuari i la gaditana del segon. Els de la zoonosi en dança arriben i Alfi tota contenta i mansa que se'n va amb ells. Adéu Alfi, et trobarem a faltar...
El següent pas per fer-se autònom és anar a la Seguretat Social, que jo la tinc enfront de l'estació de França. Hi vaig al dia següent d'haver-nos acomiadat d'Alfi. El camí natural per anar després a l'arxiu és per dins de la Ribera, passant pel fossar de les Moreres i el carrer Argenteria. A l'alçada del passeig del Born veig un cartell amb una foto d'Alfi i un número de telèfon: "Perdito perro. Se llama Ghea. Recompensa". Oivà! Telefone, parle amb un home d'evident accent italià i em diu que li agradaria conéixer-nos i "ringraziar-nos". Era una gossa italiana, què fort.
Passem a les huit de la vesprada per la seua botiga de moda i ens trobem Alfi amb dos germanets més, quasi idèntics i igual de simpàtics. Vincenzo -es diu com jo i tot- va tindre un fill el mateix dia que Ghea es va escapar; els seus pares han vingut de la Val d'Aosta, prop de Torí, a endur-se els gossets -que ja tenen dotze anys- en vista que no podran conviure amb el nou nat a Barcelona, on residien des de fa quatre anys; qui sap si Ghea va intuir alguna cosa, no volia tornar a Itàlia i mentre la dona estava a punt de parir va desviar el seu camí habitual pel carrer Argenteria, tot fugint cap a Via Laietana. Allí la vam trobar nosaltres, pensant-nos que era d'una xica argentina que cridava perquè hi havia un gosset al bell mig del carrer. Ghea és la deessa grega de la Terra. Ara segur que estarà ben contenta, al costat dels seus germans, Crono i Niké. Nosaltres li estem ben agraïts: ens va donar simpatia i, damunt, un grapat d'euros. Gràcies Alfi!
dilluns, 26 de gener del 2009
Autònom
Un quart d'hora per a les nou d'un matí d'hivern qualsevol. La llum del sol em desentumix la cara mentre tracte d'observar, amb els ulls mig clucs, la superfície del mar. A la duana encara no han obert i, malgrat la cua per enfrontar-se als funcionaris d'hisenda, he preferit esperar al moll de la fusta. Mentre el meu cos tracta d'absorbir els rajos lumínics un bon grup de coloms s'acosta cercant la mateixa escalfor. Se m'apropen, alguns baixen els esgraons que duen vora mar i uns altres parrupegen al recer dels meus peus. Per primera volta en molt de temps, crec, em provoquen certa simpatia dins de la ciutat. Pense en els coloms grisos de coa ratllada i potes grogues que han arribat per primera vegada des de la costa oest a cap May, on la badia de Delaware troba l'Atlàntic. Nova Jersey, potser, és un bon lloc per anar. Si poguera volar, com els coloms, tal vegada dirigiria el meu esbart cap a Long Beach Island i, exhausts pel viatge transoceànic, restaríem a descansar sota el mateix sol que ens calfa ara i ací, a Barcelona. Un home amb una canya valenciana se'ns aproxima i els coloms fugen. No pareix que vagen molt lluny. Jo tampoc. Torne a la cua i em faig autònom.
Primer aniversari de La Cretina Comèdia
dissabte, 24 de gener del 2009
El "roc" de la Cassalla
No coneixia res d'Eduard Joanes ni del grup Pantaix, però fa poc vaig trobar al youtube el "Roc de la Cassalla" i un breu text de Rafa Xambó que acompanya l'enllaç del seu disc "Gastronomia radioactiva" (1982) per a l'emule:
És una llàstima -em fa eixa impressió- que aquest joves no coneguen els seus antecedents més immediats, la trinitat del rock en valencià: Bustamante, Pep Laguarda i Remigi Palmero. Encara són a temps de rebuscar per les botigues, o per internet que surt més a compte, els tres discos fundacionals: Cambrers, de Bustamante -recentment reeditat-, Brossa d'ahir, el dylanià disc de Laguarda a punt de reeditar, i l'imprescindible Humitat relativa de Palmero. I acabarien d'arrodonir el coneixement dels orígens si trobaren el treball de Cotó-en-pèl (Pep Llopis), Cuixa, Pantaix, Dropos...També hi ha l'enllaç a un altre disc de Pantaix, "Secretament", després del qual sembla que el grup es va desfer. Fóra com fóra, deixaren la seua empremta a ritme de rock:
dimecres, 21 de gener del 2009
Cognoms
Ahir em preguntava una Baidaleta que com sé que hi ha 116 Baydals valencians. Molt fàcil: perquè a internet [ací] es poden consultar les dades del padró espanyol de 2006 i esbrinar la distribució territorial dels cognoms -sense accents!- per la província de naixement o per la de residència. Així, per exemple, sé que hi ha 124 Baydals registrats de primer cognom: 94 nascuts a la demarcació d'Alacant, 22 a la de València -que fan els 116 valencians que deia i als qual ara pense que caldria sumar el meu nebot, nat després de la confecció del padró-, 3 a altres circumscripcions i 5 a l'estranger. Pel que fa als Baidals, en canvi, es pot saber que hi ha 180 de primer cognom a tot l'Estat: 107 procedents de la província d'Alacant, 7 de la de València, 6 de la de Madrid, 7 d'altres llocs i ni més ni menys que 53 de l'estranger.
Així mateix, gràcies a esta ferramenta he pogut comprovar que el meu segon cognom, "Sala", té un origen clarament catalanoparlant, ja que el 86% de les persones cognominades de primer així corresponen per este ordre a Barcelona, Alacant, Girona, València, Lleida i les Illes Balears. D'altra banda, en esta altra pàgina web es pot consultar la llista de cognoms més comuna a cada lloc, tant al conjunt d'Espanya com a cadascuna de les províncies. S'hi pot comprovar que excepte a Lleida, on resisteixen els Morrell i Morell, a la resta del territori s'han imposat els cognoms d'origen castellà, donada la seua major concentració i repetició en unes poques variants -García, López, Pérez, González, Sánchez, Martínez, Rodríguez, Fernández...-, una característica del sistema onomàstic castellà que li ha conferit una capacitat de multiplicació exponencial.
Finalment, supose que existiran eines similars arreu del món, però jo només en conec una altra: la d'Itàlia, on per exemple vaig poder comprovar que no hi ha cap Baydal/Baidal però sí que hi ha molts Sala concentrats al Piemont, la Llombardia, el Trentino, el Véneto, l'Emília-Romanya, el Lazio i la part nord-occidental de Sicília. Si teniu curiositat per conéixer la distribució dels vostres cognoms a terres hispàniques o itàliques ja sabeu el que heu de fer...
Actualització: Tonet, de Bel·la Txao, ens ofereix una eina fantàstica per a cercar el nostre cognom a nivell mundial, i com diu Dani d'El Cadafal, també pot emprar-se per continents com Europa.
dimarts, 20 de gener del 2009
Arthur Caravan: Música per a embarassades i nadadors
En el IV Recital dels Innocents també vaig tindre el plaer de vore actuar -per primera vegada- els Arthur Caravan i vaig aprofitar per comprar l'esperat disc, numerat i decorat amb dibuixos de gimnàstica per a embarassades i consells per a nadadors. Ara, com el d'Ix, el tinc signat pel cantant Pau Miquel amb una espècie de tito que em dóna les gràcies per haver-lo adquirit. La veritat és que paga la pena perquè hi són totes les lletres, però si teniu interés per sentir-lo ja podeu descarregar-vos les cançons des de LastFM, on el propi grup les ha penjades amb llicència Creative Commons.
De les que no coneixia m'han captivat les lletres d'"Àrides estances" i de "Perpètua desànima", la intensitat d'"Scotland-Hrvatska", la innocència d'"En despertar", el desassossec de "Christmas in China" i la passió in crescendo de "Menjars al llit, somnis en la taula", que arriba a disputar-li la condició de favorita a la meravellosa "L'amor és cec". Les van tocar totes dues seguides al mateix recital de l'Alcúdia i, encara que no van fer la primera sencera, em va impressionar el seu directe:
Ací la podeu sentir millor i sencera:
De les que no coneixia m'han captivat les lletres d'"Àrides estances" i de "Perpètua desànima", la intensitat d'"Scotland-Hrvatska", la innocència d'"En despertar", el desassossec de "Christmas in China" i la passió in crescendo de "Menjars al llit, somnis en la taula", que arriba a disputar-li la condició de favorita a la meravellosa "L'amor és cec". Les van tocar totes dues seguides al mateix recital de l'Alcúdia i, encara que no van fer la primera sencera, em va impressionar el seu directe:
Ací la podeu sentir millor i sencera:
Lluna decreixent atura't! Inverteix les nits i els dies! / Tu des d'allà dalt veus, la casa cau, i els esperits es queden / Puja pels graons i escales fins al menjador on dormen / Fes girar el temps i torna allà on les parets tremolen / Punxa els vells vinils i enceta el ball mentre els cuiners preparen menjars al llit i somnis en la taula / Lluna decreixent, atura't ja! / Fes per invertir les nits i els dies! / Espanta el mal i aguanta el sol!He vist la paraula follar escrita amb lletra de xiquet / Trenca el llit del Senyor Pena i Mr. Avorriment / Pesto pâ quinze que en som sis / Tira-li sabó a la rata que hi ha dins del vàter. / Amaga les muntanyes de paper i aprova l'examen / Eno i Lou Reed s'acomiaden de Bach des del balcó / Llava la roba amb pinces d'estendre / Clava el suavitzant dins de la nevera / Pop Corn i Wonder Dog es fan un petó al terrat / Toca el tambor a l'entrada del menjador / Grava la veu amb reverb, i grava-la i clava-la dins d'un cossiol / M'han dit que faran un parc industrial a l'entrada del pàrquing / Dóna'm un xuxo, un ruta i un cigarro que tinc fam / Trau el whisky per les orelles i et farem una infusió / Entra en patins i toca l'acordió / Tira't a terra i desplega els llençols / Pren-te un fong i mor-te de calor / Algú ens vol dir alguna cosa amb el grinyola de les portes / S'ha obert una llosa del pis i hem vist un cuc / Dóna-li droga al samurai que t'ha furtat l'estimada / Toca el rock and roll de les cinc del matí / Enfonsa el pis i riu-te de la policia que et demana la taula de mescles / Tremola per l'skinhead i dóna-li un flam amb nata / Demà em furtaran la bicicleta i aniré a peu / Belmondo canta un tango i el Dorao un flamenco / Toca el Hallogallo a les dotze de la nit de l'any següent / Àfrica Verda i Coltrane se't clava pels forats del nas / Fes un submarí bai de taula i traga't tot el fum / Dóna'm una banderilla que avui estic trist / Avui he vist una xica rubieta que ahir em va mirar / Ahir se'n va anar per la porta la xica rogeta que ahir em va mirar / Ai! la xica de roig, la xica de verda i la xica de blanc s'enduen muntanyes de llibres, muntanyes de discos, muntanyes de roba, muntanyes de paper perquè la casa cau i els esperits es queden.
dissabte, 17 de gener del 2009
Barcelona, 1391: L'assalt del call
Comentaven al blog de Vicè Vucciria que a Israel haurien de recordar la tragèdia dels sefardites de Salònica, vora 50.000 jueus exterminats durant la Segona Guerra Mundial, per tal de solidaritzar-se amb el dolor de les morts palestines, però com bé va afimar ací mateix l'amic Jesús els ciutadans israelians no van precisament falts de memòria a l'hora de recordar les persecucions que han patit els seus avantpassats. El problema no rau ací i espere trobar algunes claus en la resposta que el mateix Jesús ha promés.
Mentrestant, sí que voldria recordar una de les tantes altres persecucions que ha patit el poble jueu al llarg de la història, la que tingué lloc a casa nostra en 1391, amb nombrosos assalts a les jueries de la península ibèrica, l'assassinat de milers de jueus i la conversió forçosa de molts altres. La successió d'atacs descrigué una trajectòria de sud a nord, començant des de Sevilla impulsada per les arengues de l'ardiaca d'Écija. Un mes més tard, el 9 de juliol, el dietari del Consell de Barcelona registrava que els avalots antijueus ja havien arribat a València, on la jueria havia estat assaltada i els seus pobladors morts o convertits, com finalment també passaria a la mateixa ciutat comtal:
Vora dos setmanes després, els problemes arribaren a Barcelona, on començava a sentir-se remor o avelot de poble contra los juheus, per la qual cosa les autoritats decidiren fer una demostració de força per tal que mal no·s posqués seguir contra los dits juheus. Tanmateix, novament un parell de setmanes més tard, el dissabte 5 d'agost de 1391, ningú no pogué evitar l'avelot contra los juheus de Barchinona realitzat a primera hora del matí -vers ora de despertada-, concloent amb tot lo call robat e morts diverses juheus.
Els consellers municipals decidiren protegir de nou els jueus -que entre altres coses eren un dels béns més preuats del patrimoni reial- i ordenaren fer guaites durant tot el diumenge. El sendemà, dilluns, convocaren la milícia ciutadana i empresonaren alguns dels castellans que havien arribat des d'Andalusia atiant l'odi contra els jueus, però vora la una del migdia - quasi ora de mig jorn passada I ora- hi hagué un nou motí popular que alliberà els castellans i es dirigí a l'edifici reial on estaven arrecerats els jueus, combatent-los durant tota la vesprada:
Mentrestant, sí que voldria recordar una de les tantes altres persecucions que ha patit el poble jueu al llarg de la història, la que tingué lloc a casa nostra en 1391, amb nombrosos assalts a les jueries de la península ibèrica, l'assassinat de milers de jueus i la conversió forçosa de molts altres. La successió d'atacs descrigué una trajectòria de sud a nord, començant des de Sevilla impulsada per les arengues de l'ardiaca d'Écija. Un mes més tard, el 9 de juliol, el dietari del Consell de Barcelona registrava que els avalots antijueus ja havien arribat a València, on la jueria havia estat assaltada i els seus pobladors morts o convertits, com finalment també passaria a la mateixa ciutat comtal:
Se moch avalot e remor en la ciutat de València per lo poble d’aquella ciutat contra los juheus qui de fet foren tots robats e gran partida moriren e la maior partida se feren christians. E en la sinagoga major del dit call fo feta esgleya sota invocació de Sent Cristofer, que fo lo dit die de dicmenge la sua festa. E en lo dit call fo feta altre esgleya sots invocació de Sancta Maria de Gràcia. E lo gran clerga lur lo rau [rabí] se feu christià e pres lo àbit de Sent Domingo preycador.
Els consellers municipals decidiren protegir de nou els jueus -que entre altres coses eren un dels béns més preuats del patrimoni reial- i ordenaren fer guaites durant tot el diumenge. El sendemà, dilluns, convocaren la milícia ciutadana i empresonaren alguns dels castellans que havien arribat des d'Andalusia atiant l'odi contra els jueus, però vora la una del migdia -
Comoch-se avalot de mariners e pescadors e altres qui per lo carrer de la Mar vengueren ab armes e ballestes parades, e foren en la plaça del Blat dient “muyra tot hom e viva lo Rey e lo poble”, en tant que s’ensenyoriren de la cort del veguer y aquella obriren e·n tragueren los dits castellans preses y tots los altres preses, que no n·i romàs alcun, e -avalot fet- vengueren al Castell nou, hon se eren recullits los juheus e aquell combateren matent foch a les portes e per terrats tirant-hi ab ballestes, e durà tro ora del seny.A eixa hora del capvespre, a més, se sumaren a l'alçament els llauradors de la contornada, que aprofitaren el context de violència per fer una foguera a la plaça de Sant Jaume amb els arxius dels oficials reials que registraven els drets senyorials que havien de pagar: vengueren pageses e sagramental [milícia] de fora, qui obriren la cort e scrivania del batle e prengueren los libres que·y trobaren, los quals cremaren en lo foch en la plaça de Sent Jacme. Al dia següent, dimarts 8 d'agost de 1391, el dietari del Consell de Barcelona narrava els resultats de tot plegat, uns 300 jueus assassinats i la resta obligats a convertir-se al cristianisme:
Tots los juheus qui eren en lo dit castell e la maior partida se faeren christians, sinó forsa CCC qui·n moriren. E per los dits pageses fo aprés fet fortívolment escorcoy del dit Castell nou.
Categories:
Barcelona,
Història,
Jueus,
Palestina-Israel
dimarts, 13 de gener del 2009
La revista Eines
Calendari Horta 2009. 12 mirades
Tot i que ja du un any i mig entre nosaltres, encara no havia parlat de la revista Eines. Papers per al canvi social, que va aparéixer a la ciutat de València l'estiu del 2007. Com van explicar al web de la Xarxa d'Organitzacions Progressistes Valencianes, i com manifesten els seus mateixos impulsors, es tracta d'una publicació crítica, "que vol convertir-se en una ferramenta de reflexió per al canvi social".
El problema és el de sempre a València: massa voluntarisme... Si bé la intenció inicial de la revista era eixir mensualment, en principi ho va fer cada dos mesos i des del maig passat només han aparegut dos números. En tot cas, la revista paga la pena i ho podeu comprovar en l'exemplar d'octubre, dedicat a l'horta, amb articles d'Antonio Montiel, Anna Gimeno o Maria Josep Picó. A més, com també han destacat a Tu Mente Crea, el disseny, sota la direcció de Tomás Gorria, "és excel·lent" i fa goig tindre'l a les mans.
Finalment, cal ressenyar que es tracta d'una revista gratuïta, que es pot aconseguir a diversos centres i locals de la capital i les rodalies, tot i que també ofereix una subscripció de 30 euros per 6 números i una samarreta com les que podeu vore ací. Així mateix, amb l'entrada de l'any han editat un calendari 2009 amb diverses fotos de l'horta -en la línia dels que ja va auspiciar Per l'Horta el 2004 i el 2005- que es pot aconseguir per 6 euros, bo i comprant-lo a Ca Revolta o demanant-lo a través del seu web. Jo potser me'n faça amb un, tot i que el de Vinçon, com diu l'Apòstata, també és ben xulo...
El problema és el de sempre a València: massa voluntarisme... Si bé la intenció inicial de la revista era eixir mensualment, en principi ho va fer cada dos mesos i des del maig passat només han aparegut dos números. En tot cas, la revista paga la pena i ho podeu comprovar en l'exemplar d'octubre, dedicat a l'horta, amb articles d'Antonio Montiel, Anna Gimeno o Maria Josep Picó. A més, com també han destacat a Tu Mente Crea, el disseny, sota la direcció de Tomás Gorria, "és excel·lent" i fa goig tindre'l a les mans.
Finalment, cal ressenyar que es tracta d'una revista gratuïta, que es pot aconseguir a diversos centres i locals de la capital i les rodalies, tot i que també ofereix una subscripció de 30 euros per 6 números i una samarreta com les que podeu vore ací. Així mateix, amb l'entrada de l'any han editat un calendari 2009 amb diverses fotos de l'horta -en la línia dels que ja va auspiciar Per l'Horta el 2004 i el 2005- que es pot aconseguir per 6 euros, bo i comprant-lo a Ca Revolta o demanant-lo a través del seu web. Jo potser me'n faça amb un, tot i que el de Vinçon, com diu l'Apòstata, també és ben xulo...
diumenge, 11 de gener del 2009
Ovidi Twins: Noves cançons a la xarxa
El darrer 28 de desembre vaig assistir al IV Recital dels Innocents, del qual algun dia, potser, faré uns breus apunts sobre la intensitat de l'esdeveniment i la magnificència dels assistents. El trac ara a col·lació simplement perquè va ser el causant que entrara uns dies després al myspace dels Ovidi Twins i hi descobrira dos cançons penjades per primera vegada a la xarxa, que, sumades als temes que han tocat darrerament, em fan esperar amb més impaciència el que podria conformar un nou disc: Llaors del timonet, Caramelets d'agüelo, Copa Amèrica... Ànim bessons!
I vos enllace (ací) les dos cançons a les quals em referisc a través del reproductor "Pretendo" que els mateixos Ovidi Twins tenen al myspace (van passant a soles o clicant els botons negres del mig). En primer lloc hi ha un "orxata remix" de Bambolletes, que s'inicia al crit de "Foc a Babilònia, Puta Babilònia, Que creme Babilònia, Fooooc", perpetrat per Garcieta, i a continuació -com també en el vídeo de baix- hi podeu trobar una bella oda arabesca a Torrefiel, eixe barri oblidat de València, a mig camí entre Marjalenes i Tavernes Blanques. El vers del camp de penques és colpidor...
I vos enllace (ací) les dos cançons a les quals em referisc a través del reproductor "Pretendo" que els mateixos Ovidi Twins tenen al myspace (van passant a soles o clicant els botons negres del mig). En primer lloc hi ha un "orxata remix" de Bambolletes, que s'inicia al crit de "Foc a Babilònia, Puta Babilònia, Que creme Babilònia, Fooooc", perpetrat per Garcieta, i a continuació -com també en el vídeo de baix- hi podeu trobar una bella oda arabesca a Torrefiel, eixe barri oblidat de València, a mig camí entre Marjalenes i Tavernes Blanques. El vers del camp de penques és colpidor...
divendres, 9 de gener del 2009
Israel i el regne de València: es pot comparar?
els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan
Em pregunten l'opinió sobre la qüestió de Gaza. Més o menys ja la vaig avançar en un post de fa dos anys i mig que recentment un filòleg hebraista ha esmenat i comentat: sembla que no pararan fins a fer-se amb tot el territori al qual aspiren. Em pareix, com va dir ahir Vicent Partal, que no hi ha cap voluntat d'arribar a una pau estable i reconéixer mútuament els estats de Palestina i Israel, i, en eixe sentit, tenen totes les de guanyar els segons.
Tot i que mai m'ha agradat fer comparacions entre èpoques històriques molt allunyades -perquè les variables que hi intervenen són massa diferents- la situació em recorda a la del regne de València durant el segle XIII i les primeries del XIV: entre 1233 i 1245 els cristians conquereixen la totalitat d'un territori, però dins de les noves fronteres hi romanen grans illes d'indígenes musulmans, que es rebel·len uns anys després, entre 1248 i 1258, amb contínues escaramusses, atacs i resistències, i encara més tard, en 1276, amb una gran revolta arreu del país. Els cristians, però, controlen els nuclis principals -ciutats i viles-, estan millor organitzats, tenen més recursos i una voluntat ferma de dominar i quedar-s'hi a les noves terres conquerides.
La fi de la qüestió és ben coneguda: molt més tard, en 1609, tres segles després, tots els musulmans -que encara eren un terç de la població valenciana- van ser expulsats d'un territori que en origen, durant més de cinc segles, havien poblat i dominat, un territori que consideraven seu, com els palestins també consideraven seus els territoris que conformaren el primer estat d'Israel i com hui en dia consideren seus els territoris de Gaza, Cisjordània o Jerusalem. Em fa, per tant, la mateixa sensació: encara que hagen de passar dècades, fins que no tinga tots els territoris als quals aspira, Israel no s'aturarà. Controlen els nuclis principals, estan millor organitzats, tenen més recursos i una voluntat ferma de dominar i quedar-s'hi.
Tanmateix, és ací on haurien d'entrar les variables diferenciadores de la contemporaneïtat: el suposat poder de la comunitat internacional, els perills mundials de l'armamentística moderna en mans d'estats o grups terroristes, etc.
Tot i que mai m'ha agradat fer comparacions entre èpoques històriques molt allunyades -perquè les variables que hi intervenen són massa diferents- la situació em recorda a la del regne de València durant el segle XIII i les primeries del XIV: entre 1233 i 1245 els cristians conquereixen la totalitat d'un territori, però dins de les noves fronteres hi romanen grans illes d'indígenes musulmans, que es rebel·len uns anys després, entre 1248 i 1258, amb contínues escaramusses, atacs i resistències, i encara més tard, en 1276, amb una gran revolta arreu del país. Els cristians, però, controlen els nuclis principals -ciutats i viles-, estan millor organitzats, tenen més recursos i una voluntat ferma de dominar i quedar-s'hi a les noves terres conquerides.
a primeries del segle XIV (Marc Belzunces explica com el va fer
a partir dels mapes proporcionats per Enric Guinot)
Després de la revolta de 1276 els musulmans continuen sent majoria demogràfica durant vora mig segle, però ja no suposen una amenaça tan seriosa. Tanmateix, les autoritats cristianes sempre temen que amb l'ajuda dels seus congèneres del regne fronterer de Granada, els musulmans autòctons encara puguen disputar-los el territori i, per això, participen activament en les expedicions militars contra les terres veïnes: a la ciutat d'Almeria en 1309 i al regne de Granada en 1329. Finalment, però, l'arribada incessant de nous colons possibilita que la població cristiana supere la musulmana, tot alleujant el "problema", encara que les disputes i els recels mai desapareixen del tot, com palesa el fet que molts musulmans se sumen a les hosts castellanes de Pere el Cruel contra els cristians valencians durant la terrible guerra que tingué lloc entre 1356 i 1375.a partir dels mapes proporcionats per Enric Guinot)
La fi de la qüestió és ben coneguda: molt més tard, en 1609, tres segles després, tots els musulmans -que encara eren un terç de la població valenciana- van ser expulsats d'un territori que en origen, durant més de cinc segles, havien poblat i dominat, un territori que consideraven seu, com els palestins també consideraven seus els territoris que conformaren el primer estat d'Israel i com hui en dia consideren seus els territoris de Gaza, Cisjordània o Jerusalem. Em fa, per tant, la mateixa sensació: encara que hagen de passar dècades, fins que no tinga tots els territoris als quals aspira, Israel no s'aturarà. Controlen els nuclis principals, estan millor organitzats, tenen més recursos i una voluntat ferma de dominar i quedar-s'hi.
Tanmateix, és ací on haurien d'entrar les variables diferenciadores de la contemporaneïtat: el suposat poder de la comunitat internacional, els perills mundials de l'armamentística moderna en mans d'estats o grups terroristes, etc.
dijous, 8 de gener del 2009
Blogs Valencianistes (I)
Com van anunciar a Valencianisme.com i a No cap en cap cap m'he incorporat a la nova etapa de Blogs Valencianistes, amb un nou disseny, més atractiu, i una sèrie de repassos periòdics al més interessant del que els bloguistes argumenten entorn del món del nacionalisme valencià. En el meu cas em limitaré a fer una valoració mensual d'alguna de les matèries principals tractades, bo i intentant relacionar-la amb una reflexió de caràcter més general, que aniré enllaçant ací, com també faig amb els articles que escric per a Pàgina26. Així doncs, a continuació copie l'article corresponent al mes de desembre que acabem de deixar (i perdoneu-me que escriga sobre mi en tercera persona, però els posts es publiquen en un to neutre i sense el nom de l'autor).
Desembre: La blogosfera pren el pols de l'opinió valencianista. Publicat a Blogs Valencianistes.
Podem dir a ciència certa que fa 3 anys, en gener de 2006, quan el BLOC celebrava el seu darrer Congrés Nacional, la blogosfera valencianista encara no existia: de tots els blogs ací indexats únicament hi havia els de Pere Fuset, Xavi Bellot i La Mirada Crítica, i no seria fins passar el Congrés, al llarg de l'any 2006, quan van aparéixer els d'Enric Morera, Enric Nomdedéu, Xavi López, Vicent Baydal, Pepa Chesa o No cap en cap cap. Per tant, deixant de banda que la conjuntura política i les expectatives de futur del principal partit del valencianisme eren ben diferents, les opinions a internet sobre el seu Congrés ni estaven ni eren esperades per ningú.
Ara, en canvi, a quasi tres mesos vista, la blogosfera ha estat ben activa a l'hora d'informar, comentar i opinar sobre la immediata reunió nacional del BLOC que es durà a terme entre el 28 de febrer i l'1 de març de 2009. D'una banda, quatre dels autors de les ponències presentades, Pere Fuset, Ignasi Bellido, Rafel Carbonell i Juli Just, tenen blog i els tres primers han fet nombroses referències i explicacions de la seua participació ací, ací, ací, ací, ací, ací o ací. D'una altra banda, càrrecs, membres o simpatitzants del partit, com ara Enric Nomdedéu, Jordi Julià, Xavi Bellot, Vicent Baydal, Amadeu_horta o Taronget, han expressat el seu acord general amb el text d'una ponència que pretén introduir modificacions de discurs i organització més notables que no la de 2006.
La blogosfera valenciana, però, no s'ha limitat a beneïr el full de ruta proposat per les ponències oficials del BLOC, sinó que també ha mostrat les seues crítiques, com ara les manifestades pel militant històric Raimon Galiana, pel ferm catalanista Toni Cucarella, o pel jove Guybrush. Tanmateix, on s'ha mostrat més eficaç el món bloguer ha estat en el camp de l'opinió d'aquells que no tenen blog: en molts altres posts, ja siguen d'Enric Morera (ací i ací), de Pere Fuset, de Raimon Galiana o de Toni Cucarella, molts nacionalistes han fet palés el seu punt de vista, que de forma genérica sembla decantar-se cap a la conformitat amb les noves propostes del partit. En eixe sentit, també s'han revelat interessants els diversos debats encetats als fòrums de Valencianisme.com, Racocatalà i Antiblavers.
En definitiva, tot i que fins d'ací dos mesos no se sabrà el resultat definitiu del procés congressual, la blogosfera ja ha servit per tal que uns quants centenars -potser milers- d'interessats coneguen de primera mà els plantejaments del proper Congrés del BLOC, les impressions dels seus promotors i les opinions diverses dels deus militants o simpatitzants. Davant del silenci dels grans mitjans -únicament Vilaweb i Bon Dia Torrent han entrevistat Enric Morera-, els blogs s'han mostrat com una important eina de difusió del missatge valencianista a la ciutadania, així com de democratització interna del moviment.
Fa 3 anys els discursos del valencianisme eren menys coneguts i menys plurals; ara, ja en el 2009, la blogosfera ha donat peu a superar prejuïns, acostar-lo a la societat i mantindre un canal continu de debat i reflexió. Cal, però, que el treball dels polítics valencianistes siga intens, ferm i coherent per tal d'acompanyar este xicotet però intens impuls que entre tots hem donat des de la plataforma cibernètica.
Desembre: La blogosfera pren el pols de l'opinió valencianista. Publicat a Blogs Valencianistes.
Podem dir a ciència certa que fa 3 anys, en gener de 2006, quan el BLOC celebrava el seu darrer Congrés Nacional, la blogosfera valencianista encara no existia: de tots els blogs ací indexats únicament hi havia els de Pere Fuset, Xavi Bellot i La Mirada Crítica, i no seria fins passar el Congrés, al llarg de l'any 2006, quan van aparéixer els d'Enric Morera, Enric Nomdedéu, Xavi López, Vicent Baydal, Pepa Chesa o No cap en cap cap. Per tant, deixant de banda que la conjuntura política i les expectatives de futur del principal partit del valencianisme eren ben diferents, les opinions a internet sobre el seu Congrés ni estaven ni eren esperades per ningú.
Ara, en canvi, a quasi tres mesos vista, la blogosfera ha estat ben activa a l'hora d'informar, comentar i opinar sobre la immediata reunió nacional del BLOC que es durà a terme entre el 28 de febrer i l'1 de març de 2009. D'una banda, quatre dels autors de les ponències presentades, Pere Fuset, Ignasi Bellido, Rafel Carbonell i Juli Just, tenen blog i els tres primers han fet nombroses referències i explicacions de la seua participació ací, ací, ací, ací, ací, ací o ací. D'una altra banda, càrrecs, membres o simpatitzants del partit, com ara Enric Nomdedéu, Jordi Julià, Xavi Bellot, Vicent Baydal, Amadeu_horta o Taronget, han expressat el seu acord general amb el text d'una ponència que pretén introduir modificacions de discurs i organització més notables que no la de 2006.
La blogosfera valenciana, però, no s'ha limitat a beneïr el full de ruta proposat per les ponències oficials del BLOC, sinó que també ha mostrat les seues crítiques, com ara les manifestades pel militant històric Raimon Galiana, pel ferm catalanista Toni Cucarella, o pel jove Guybrush. Tanmateix, on s'ha mostrat més eficaç el món bloguer ha estat en el camp de l'opinió d'aquells que no tenen blog: en molts altres posts, ja siguen d'Enric Morera (ací i ací), de Pere Fuset, de Raimon Galiana o de Toni Cucarella, molts nacionalistes han fet palés el seu punt de vista, que de forma genérica sembla decantar-se cap a la conformitat amb les noves propostes del partit. En eixe sentit, també s'han revelat interessants els diversos debats encetats als fòrums de Valencianisme.com, Racocatalà i Antiblavers.
En definitiva, tot i que fins d'ací dos mesos no se sabrà el resultat definitiu del procés congressual, la blogosfera ja ha servit per tal que uns quants centenars -potser milers- d'interessats coneguen de primera mà els plantejaments del proper Congrés del BLOC, les impressions dels seus promotors i les opinions diverses dels deus militants o simpatitzants. Davant del silenci dels grans mitjans -únicament Vilaweb i Bon Dia Torrent han entrevistat Enric Morera-, els blogs s'han mostrat com una important eina de difusió del missatge valencianista a la ciutadania, així com de democratització interna del moviment.
Fa 3 anys els discursos del valencianisme eren menys coneguts i menys plurals; ara, ja en el 2009, la blogosfera ha donat peu a superar prejuïns, acostar-lo a la societat i mantindre un canal continu de debat i reflexió. Cal, però, que el treball dels polítics valencianistes siga intens, ferm i coherent per tal d'acompanyar este xicotet però intens impuls que entre tots hem donat des de la plataforma cibernètica.
Categories:
Blogosfera,
BlogsValencianistes,
Valencianisme
dimarts, 6 de gener del 2009
Regal de Reixos a la Barceloneta
Platja de Sant Sebastià. La Barceloneta. Hui mateix
Hem tingut un regal de Reixos com mai no ens pensàvem que tindríem: la major estora blanca que fins el moment hem vist cobrir la platja de baix de casa. Algun hivern ja havia pedregat o fins i tot nevat, però com la granissada de hui res. Set hores després, la platja encara és blanca i les macetes i els terrats van plens de pedra. Hem gaudit la granissada des dels finestrals i després, mentre es feia l'arròs del putxero, hem baixat a passejar, córrer, botar, tirar boles de gel i fer fotos tot enjogassats. Gràcies Melcior, que sé que has sigut tu...
Hem tingut un regal de Reixos com mai no ens pensàvem que tindríem: la major estora blanca que fins el moment hem vist cobrir la platja de baix de casa. Algun hivern ja havia pedregat o fins i tot nevat, però com la granissada de hui res. Set hores després, la platja encara és blanca i les macetes i els terrats van plens de pedra. Hem gaudit la granissada des dels finestrals i després, mentre es feia l'arròs del putxero, hem baixat a passejar, córrer, botar, tirar boles de gel i fer fotos tot enjogassats. Gràcies Melcior, que sé que has sigut tu...
dilluns, 5 de gener del 2009
Rifes de Nadal, fa cinc segles i mig
Fa dos setmanes que la majoria de nosaltres vam comprovar una vegada més que la loteria de Nadal -i la loteria en general- sempre toca a uns altres, però un xicotet raig d'esperança ens fa jugar any rere any, no vaja a ser que ens toque i ens solucione la vida! Demà, els més jugadors encara tenen una altra oportunitat amb el sorteig del Xiquet, en el qual, segons les estadístiques, els valencians som els que més juguem per càpita. De ben segur que no té res a veure amb això, però la qüestió és que ara fa 556 anys els habitants del cap-i-casal ja van participar en un sorteig consistent en la rifa d'un "lot" de béns, en el sentit més purament etimològic del terme "loteria".
Ho explicà Pedro López Elum en un article titulat "Una rifa en la Valencia bajomedieval (1452-1453)" basat en un plec de documents conservats de forma conjunta a la secció "Varia" de l'Arxiu del Regne de València. La iniciativa i la gestió del sorteig era privada, duta a terme pel mercader Raimon Giner, autoritzat com a maestre de les sorts per part de la monarquia -regnant en aquell moment Alfons el Magnànim-, la qual, però, s'assegurava la recepció d'una cinquena part dels beneficis finals nets. És ben curiós, d'altra banda, que la concessió reial justificara la jocalia com una forma de reduir les blasfemias i els juramenta illicita que la gent practicava recurrentment durant el temps d'oci nadalenc: in Gatlia, Yspania, Italia et regione Flandesi in festivitatibus Nativitatis Domini.
Així les coses, el 15 d'octubre de 1452 el maestre de les sorts féu el primer pregó públic a la plaça de Santa Tecla de València -a l'actual carrer de la Mar amb el d'Avellanes- anunciant els suculents premis, un total de 20 objectes que costaven 4.284 sous 4 diners : 1 sclava blanqua, 1 terraç d'argent, 12 plats d'argent, 1 taça d'argent, 4 copes d'argent dauradas, 1 spada gineta. Un mes després, el 13 de novembre, començà la venda de sorts a l'oficina que el batle general havia facilitat al mercader encarregat de la rifa, que anà registrant en una llarga llista els noms dels participants, la quantitat jugada i la modalitat d'aposta: per qualsevol objecte del lot -a 10 sous la participació- o per la taça d'argent en concret -a 1 sou 6 diners-.
Durant set setmanes seguides, fins el 7 de gener de 1453, es vengueren participacions de forma ininterrompuda, tot arribant a la venda de 921 participacions pel conjunt d'objectes i 128 per la taça d'argent, per part d'un total de 195 compradors que invertiren un total de 9.402 sous. Hi havia de tot, especialment grups mitjans urbans: cristians i musulmans, hòmens i dones, mercaders, artesans i estudiants... Tanmateix, encara haurien d'esperar un mes per a la realització del sorteig, que tingué lloc l'11 de febrer en presència dels honorables En Johan de Castellví, mustaçaf en l'any present de la ciutat de València, e En Castellví, e En Vilarasa, e En Miquel Pellicer e altres honrats hòmens, e present gran multitud de poble.
El sistema del sorteig era el següent: en un sac, caixa o gerra s'introduïen targetes amb els noms dels participants -tantes com participacions jugades- i en una altra targetes dels 20 objectes rifats i també unes quantes en blanc, de les quals un xiquet extreia per parelles targetes de participants i d'objectes, però només 20, de forma que en el segon recipient -si s'extreien algunes targetes en blanc- podien restar objectes que passaven a mans de l'organització del sorteig. Tanmateix, el sistema degué originar conflictes el mateix dia del sorteig, ja que els corredors no havien pregonat degudament l'existència de les targetes en blanc i la possibilitat que l'organització es quedara amb part dels objectes, per la qual cosa la documentació explicita que s'hagueren d'sguarar tots los albarans blanchs.
A més a més, no sabem si pel fet que el millor premi -l'esclava dita Lucia, que valia vora un terç del conjunt total d'objectes- li tocara a Francesc Guiot, el mercader i notari que apareixia en la documentació com l'encarregat d'assegurar el bon funcionament de la rifa, o per les mateixes ganes de gresca del populatxo, el sorteig no arribà a la seua fi, ja que les gents e·ls hòmens es dedicaren a llançar tarongades e altres burles, de forma que restaren 3 targetes per extraure, corresponents a la tassa i dos plats d'argent. La resta d'objectes anà a parar a mans del notari Antoni d'Altavilla (el terràs d'argent), de Jacme Castella, Bernat Rodrigo, Francesc Escrivà, Leornard d'Aragó, Pere Dolcet, el cavaller Luis de Nájera, el calceter Francesc Salvador, el corder Pere Morales, l'argenter Jacme Esteve i el cotoner Miquel Aparici (un plat d'argent cadascú), de Bernat Rodrigo -novament-, Bernat Colomer, Pere Cardona i el formenter Francesc Ferrer (una copa d'argent cadascú), així com -novament- de Bernat Colomer (l'espasa gineta).
No sabem, doncs, si els valencians de l'època se sentiren encara més defraudats que nosaltres mateixos demà, després que no ens haja tocat la grossa del sorteig del Xiquet. Si més no, és possible que la sospita d'haver practicat maganxes planara en aquell moment sobre el sorteig, cosa que no passarà demà. Qui de segur isqué guanyant -com sempre passa en el joc- fou qui l'organitzà: 4.512 sous 2 diners nets per al mercader i maestre de les sorts Raimon Giner, dels quals degué donar, com s'havia estipulat, una cinquena part del lucre al batle general, representant màxim del patrimoni reial al regne.
Ho explicà Pedro López Elum en un article titulat "Una rifa en la Valencia bajomedieval (1452-1453)" basat en un plec de documents conservats de forma conjunta a la secció "Varia" de l'Arxiu del Regne de València. La iniciativa i la gestió del sorteig era privada, duta a terme pel mercader Raimon Giner, autoritzat com a maestre de les sorts per part de la monarquia -regnant en aquell moment Alfons el Magnànim-, la qual, però, s'assegurava la recepció d'una cinquena part dels beneficis finals nets. És ben curiós, d'altra banda, que la concessió reial justificara la jocalia com una forma de reduir les blasfemias i els juramenta illicita que la gent practicava recurrentment durant el temps d'oci nadalenc: in Gatlia, Yspania, Italia et regione Flandesi in festivitatibus Nativitatis Domini.
Així les coses, el 15 d'octubre de 1452 el maestre de les sorts féu el primer pregó públic a la plaça de Santa Tecla de València -a l'actual carrer de la Mar amb el d'Avellanes- anunciant els suculents premis, un total de 20 objectes que costaven 4.284 sous 4 diners : 1 sclava blanqua, 1 terraç d'argent, 12 plats d'argent, 1 taça d'argent, 4 copes d'argent dauradas, 1 spada gineta. Un mes després, el 13 de novembre, començà la venda de sorts a l'oficina que el batle general havia facilitat al mercader encarregat de la rifa, que anà registrant en una llarga llista els noms dels participants, la quantitat jugada i la modalitat d'aposta: per qualsevol objecte del lot -a 10 sous la participació- o per la taça d'argent en concret -a 1 sou 6 diners-.
Durant set setmanes seguides, fins el 7 de gener de 1453, es vengueren participacions de forma ininterrompuda, tot arribant a la venda de 921 participacions pel conjunt d'objectes i 128 per la taça d'argent, per part d'un total de 195 compradors que invertiren un total de 9.402 sous. Hi havia de tot, especialment grups mitjans urbans: cristians i musulmans, hòmens i dones, mercaders, artesans i estudiants... Tanmateix, encara haurien d'esperar un mes per a la realització del sorteig, que tingué lloc l'11 de febrer en presència dels honorables En Johan de Castellví, mustaçaf en l'any present de la ciutat de València, e En Castellví, e En Vilarasa, e En Miquel Pellicer e altres honrats hòmens, e present gran multitud de poble.
El sistema del sorteig era el següent: en un sac, caixa o gerra s'introduïen targetes amb els noms dels participants -tantes com participacions jugades- i en una altra targetes dels 20 objectes rifats i també unes quantes en blanc, de les quals un xiquet extreia per parelles targetes de participants i d'objectes, però només 20, de forma que en el segon recipient -si s'extreien algunes targetes en blanc- podien restar objectes que passaven a mans de l'organització del sorteig. Tanmateix, el sistema degué originar conflictes el mateix dia del sorteig, ja que els corredors no havien pregonat degudament l'existència de les targetes en blanc i la possibilitat que l'organització es quedara amb part dels objectes, per la qual cosa la documentació explicita que s'hagueren d'sguarar tots los albarans blanchs.
A més a més, no sabem si pel fet que el millor premi -l'esclava dita Lucia, que valia vora un terç del conjunt total d'objectes- li tocara a Francesc Guiot, el mercader i notari que apareixia en la documentació com l'encarregat d'assegurar el bon funcionament de la rifa, o per les mateixes ganes de gresca del populatxo, el sorteig no arribà a la seua fi, ja que les gents e·ls hòmens es dedicaren a llançar tarongades e altres burles, de forma que restaren 3 targetes per extraure, corresponents a la tassa i dos plats d'argent. La resta d'objectes anà a parar a mans del notari Antoni d'Altavilla (el terràs d'argent), de Jacme Castella, Bernat Rodrigo, Francesc Escrivà, Leornard d'Aragó, Pere Dolcet, el cavaller Luis de Nájera, el calceter Francesc Salvador, el corder Pere Morales, l'argenter Jacme Esteve i el cotoner Miquel Aparici (un plat d'argent cadascú), de Bernat Rodrigo -novament-, Bernat Colomer, Pere Cardona i el formenter Francesc Ferrer (una copa d'argent cadascú), així com -novament- de Bernat Colomer (l'espasa gineta).
No sabem, doncs, si els valencians de l'època se sentiren encara més defraudats que nosaltres mateixos demà, després que no ens haja tocat la grossa del sorteig del Xiquet. Si més no, és possible que la sospita d'haver practicat maganxes planara en aquell moment sobre el sorteig, cosa que no passarà demà. Qui de segur isqué guanyant -com sempre passa en el joc- fou qui l'organitzà: 4.512 sous 2 diners nets per al mercader i maestre de les sorts Raimon Giner, dels quals degué donar, com s'havia estipulat, una cinquena part del lucre al batle general, representant màxim del patrimoni reial al regne.
dissabte, 3 de gener del 2009
El cantautor d'albães
A Albal hi ha gent pâ tot, fins i tot trobem "cantautors" d'albães que canten en els descansos de secundària de La Florida:
dijous, 1 de gener del 2009
Primer propòsit
Saó: Grau d'humitat d'una terra abundant o suficient
perquè produïsca fruit, especialment després d'una ploguda
perquè produïsca fruit, especialment després d'una ploguda
Ja he acomplit el meu primer propòsit de l'any: subscriure'm a El Punt i Saó durant l'any 2009, 100 euros per 52 números i 38 euros per 11 números respectivament. D'una banda, farà cosa d'un mes el setmanari El Punt va realitzar una crida pública anunciant que es retirava de la venda en quioscos per tal d'estalviar despeses i reclamant alhora nous subscriptors per assegurar la continuïtat d'un seriós projecte que començà en 1998. D'altra banda, la revista Saó també llançà recentment un crit d'ajuda, car la Generalitat Valenciana -seguint la seua política de "ferma" ajuda a la llengua valenciana- ha decidit no renovar les subscripcions que tenien nombrosos centres públics fins a un nombre de 1.500, el que suposa una estocada quasi de mort per a una revista que ix mensualment des de fa més de trenta anys.
Vos convide també a vosaltres a sumar esforços i tractar d'evitar que el panorama informatiu i comunicatiu del nostre país es quede sense dos de les poques veus que parlen en valencià i ho fan de forma rigorosa i digna. Podeu subscriure-vos a El Punt ací (o dirigint-vos a atencioclient[arrova]elpunt.cat o al telèfon 902 45 60 00) i a Saó, segons m'ha fet arribar Josep Manel, demanant la subscripció anual de 38 euros a sari_sao[arrova]yahoo.es. Bon any a tots!
Vos convide també a vosaltres a sumar esforços i tractar d'evitar que el panorama informatiu i comunicatiu del nostre país es quede sense dos de les poques veus que parlen en valencià i ho fan de forma rigorosa i digna. Podeu subscriure-vos a El Punt ací (o dirigint-vos a atencioclient[arrova]elpunt.cat o al telèfon 902 45 60 00) i a Saó, segons m'ha fet arribar Josep Manel, demanant la subscripció anual de 38 euros a sari_sao[arrova]yahoo.es. Bon any a tots!
Categories:
Mitjans de comunicació,
Valencià/Català
Subscriure's a:
Missatges (Atom)