Ramon Muntaner escrigué la seua crònica a les Cases de Bàrcena

Tradicionalment s’ha associat la figura del famós cronista medieval Ramon Muntaner a la localitat de Xirivella, a l’Horta Sud, però una recent investigació demostra que, amb tota probabilitat, la Xirivella que posseí era una alqueria situada en l’actual terme de les Cases de Bàrcena, una pedania de la Ciutat de València, a l’Horta Nord. 

Vicent Baydal i Ferran Esquilache, historiadors

Les paraules de l’aventurer, mariner i mercader de Peralada Ramon Muntaner (1276-1336), protagonista en primera persona de les gestes dels almogàvers a l’Imperi Bizantí, foren clares: escrigué la seua crònica, entre 1325 i 1328 quan era ciutadà del Cap i Casal, «estant jo en una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la orta de València». Però estes paraules tan precises, és a dir, que era una alqueria de la seua propietat, una casa de camp amb terrenys de cultiu, i tenia per nom Xilvella –un topònim que a partir del segle XVII derivaria a Xirivella–, a l’horta de la ciutat de València, serien malinterpretades unes generacions més tard, provocant un enigma històric que pareix haver arribat a la seua fi. 

En concret, fou el seu net homònim, el Ramon Muntaner del segle XV, qui en el seu testament de 1468 –els Muntaner tingueren unes vides prou longeves– afirmà per primera vegada que «mon avi» havia estat «senyor del lloch de Chilvella», això és, no ja d’una alqueria, d’una casa de camp unifamiliar, sinó d’una localitat sencera, atés que en època medieval un «lloch» equivalia una població agrupada, que en este cas no podia ser una altra que la Xirivella que continua situada a dia de hui a l’Horta Sud. 

Així fou com els cronistes del segle XVI i XVII, Pere Antoni Beuter o Francesc Diago, repetiren la idea, però ja aleshores el sempre meticulós Gaspar Escolano s’adonà que en l’època de Muntaner «Xilvella [...] perteneció a la Orden de Calatrava», de manera que l’única opció és que l’haguera posseït «en razón de algún empeño o asiento que hizo con él la Religión», és a dir, per alguna cessió o arrendament temporal de la senyoria. No obstant això, com han repetit altres erudits dels segles XIX, XX i XXI no s’ha trobat mai «dato alguno que pruebe este señorío», ja que de manera inequívoca l’Orde de Calatrava posseí Xirivella des del 1238 fins al 1386/1397. 

Això, sumat a l’altra contradicció que Xirivella fora una localitat o població –un «lloch»– i no una alqueria unifamiliar, portà a l’elaboració de successives hipòtesis que tractaven d’encaixar les clares paraules de Ramon Muntaner amb la seua possible possessió d’una part de la senyoria de Xirivella o d’una propietat concreta dins del seu terme, a l’Horta Sud. Però la solució a eixos evidents desajustos era una altra, i és que en època del cronista existí una altra Xirivella, a l’Horta Nord, que encaixa perfectament amb el seu relat i que hagué de ser l’alqueria que ell mateix posseí. 

Xilvella al-Xarquia, la Xirivella al nord de València 

En el Llibre del Repartiment de 1238 no apareix una única Xirivella d’època andalusina distribuïda entre els nous pobladors cristians, sinó dos: d’una banda, la Xilvella al-Xarquia o Xilvella de Llevant i, d’altra banda, la Xilvella al-Garbia o Xilvella de Ponent, que per a nosaltres es correspondrien amb la Xirivella del Nord i la Xirivella del Sud, ja que els musulmans orientaven els seus punts cardinals en funció de la posició de la Meca, situada al sud-est de la ciutat de València. Amb la Xirivella del Sud ja sabem el que va passar: fou donada per Jaume I a l’Orde de Calatrava, que la posseí de manera ininterrompuda, com a lloc amb una població agrupada consistent (en 1379, per exemple, tenia més de 200 habitants), fins a finals del segle XIV. 

Però on parava exactament i què passà a partir de la conquesta cristiana amb la Xilvella al-Xarquia, la del Nord? Segons hem pogut mostrar amb detall en el llibre De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell (IAM, 2020) i en un article acadèmic publicat en la revista Scripta (núm. 16, 2020), a través de tècniques de prospecció i reconstrucció morfològica de sistema hidràulic de la Séquia de Montcada, sabem que en època musulmana Xilvella al-Xarquia era una menuda horta de 12 hectàrees de regadiu amb unes poques cases al voltant que se situava entre els llogarets de Carraixet al sud, és a dir, el que després seria Bonrepòs, i Macarella al nord, que es mantingué com a nucli de població durant els segles XIII i XIV, encara que més tard desaparegué donant lloc a una gran partida rural propera al terme de Foios, segons mostren nombrosos documents històrics. 

De la Xilvella al-Xarquia, per contra, tot i haver realitzat una exhaustiva indagació entre centenars de protocols notarials de la zona conservats a l’Arxiu del Corpus Christi de València i a l’Arxiu del Regne de València, a penes si es poden trobar referències documentals, el que indica que amb tota probabilitat a partir de la conquesta cristiana deixà d’existir com a llogaret i passà a convertir-se en una alqueria i una xicoteta partida propera a Meliana, segons explicarem a continuació. No en va, els escassíssims documents trobats, de les allunyades dècades del 1430 i el 1700, així ho assenyalen i, pel que fa al tema que ens ocupa, coincidixen, a més a més, amb el testament de Macari Muntaner (c. 1315-1394) , fill i hereu de Ramon. 

La possessió rural de Ramon i Macari Muntaner, en l’altra Xirivella 

Concretament, una desena de compravendes realitzades davant el notari Bertomeu Tovia entre el 1433 i el 1439 reflectixen la transmissió entre particulars d’horts i menuts bancals de cereal i vinya en una zona de l’horta de València ( «in orta Valentie») denominada Xilvella de Meliana: «in termino vulgariter nuncupato [anomenat] de Chilvella de Meliana», «in termino qui dicitur de Chilvella de Meliana», «en terme de Chilvella de Meliana», etc. Per tant, resulta evident que aquelles terres, que a més s’indicava que confrontaven amb el Camí Reial de Morvedre (la tradicional Carretera de Barcelona) i amb el camí que portava a Meliana, es trobaven en una àrea que estaria en els voltants de la antiga horta musulmana de Xilvella al-Xarquia just fitant amb la mateixa Meliana. 

En este mateix sentit, un document molt posterior, un arrendament realitzat en 1703 davant el notari Josep Mora, indica que existia una alqueria «in partita nuncupata de Xirivella», amb 4,5 hectàrees que confrontaven amb el camí «del Girant loci de Meliana» (en efecte, el camí que porta a eixa població realitza uns girs molt particulars en esta zona) i que es trobaven «in territorio de Les Cases de Bàrcena», que era el nom que començà a rebre esta part de l’horta de València a partir del segle XVII, com explicarem més avant. 

Però és que, a més, tota aquella informació documental sobre un «terme» o «partita» rural de Xirivella –no un «lloch» o població agrupada sencera– coincidix plenament amb el testament del fill de Ramon Muntaner, Macari, que fou publicat el 8 d’octubre de 1394, després la seua mort, «in quadam rure sita et posita in horta Valentie, vulgariter nuncupata Chilvella», on residia amb la seua dona, Corsa Espanyola de Cervató. En relació amb això, cal dir que «rure» en llatí, com ha indicat al respecte l’historiador Mateu Rodrigo, vol dir «possessió rural» o «casa de camp» i, per tant, podem inferir que aquella Xirivella que pertanyia als Muntaner no era, evidentment, el poble de Xirivella de l’Horta Sud, que en aquells moments pertanyia a l’Orde de Calatrava, sinó aquella xicoteta partida, terme o explotació rural propera a Meliana. 

És a dir, era la Xilvella al-Xarquia de l’Horta Nord, on devien posseir una alqueria unifamiliar: «una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la orta de València», com escrigué de manera exacta el mateix cronista. Enigma, doncs, resolt. 

La integració de la Xirivella de Muntaner en les Cases de Bàrcena 

¿Per què eixa Xirivella, al costat de Meliana i en les Cases de Bàrcena, ha passat tan desapercebuda per als investigadors contemporanis, que no han pogut associar-la a la figura de Ramon Muntaner? Perquè el seu rastre desaparegué per complet al llarg del segle XX, com a fruit de la seua pròpia evolució històrica. 

En concret, Marco Ruiz de Bárcena (c. 1550-1614), un mercader de Burgos instal·lat en la ciutat de València, on aconseguí importantíssims càrrecs públics com el de racional i diputat de la Generalitat, adquirí una «alqueria gran» situada en el Camí Reial de Morvedre al voltant de l’any 1600 i promogué la instal·lació d’una desena de famílies arrendatàries que treballaren les seues terres, de manera que a partir de llavors es començà a conéixer la zona com «les Cases de Marco Ruy, dites de Bàrcena» o, simplement, «les Cases de Bàrcena», com encara hui en dia. 

I eixe lloc incloïa tant l’antiga horta i partida de Xirivella, a la part sud, com l’antiga horta i partida de Macarella, a la part nord, dos denominacions que es continuaren mantenint per a qüestions de reg al llarg del temps, segons mostra la documentació conservada en l’Arxiu de la Reial Séquia de Montcada, i, de fet, la de Macarella encara és comú entre els habitants de la zona. La de Xirivella, en canvi, caigué en desús a partir del 1940, quan les particions hidràuliques de l’esmentada séquia deixaren de rebre els noms de Macarella i Xirivella i passaren a anomenar-se, conjuntament, de les Cases de Bàrcena. 

És per això que en l’actualitat la Xirivella de l’Horta Nord, és a dir, la Xilvella al-Xarquia dels musulmans o la Xirivella de Meliana o «rure vulgariter nuncupata Chilvella» dels cristians baixmedievals, actualment integrada en una pedania de València, les Cases de Bàrcena, ha desaparegut i només pot trobar-se en la documentació històrica. Una Xirivella que, com hem vist, resol l’enigma històric que plantejaven les contradiccions establides pel fet que el net de Ramon Muntaner, mort uns 130 anys més tard que ell, pensara que el seu avi havia posseït no eixa xicoteta partida amb una alqueria unifamiliar al nord de València, sinó tot el senyoriu i població de la Xirivella de l’Horta Sud, una cosa que evidentment no encaixa ni amb la documentació històrica coneguda, ni amb les paraules concretes del cronista. 

A partir d’ara, doncs, la Xirivella del sud podrà continuar celebrant la seua vinculació onomàstica a Ramon Muntaner, com ha fet tradicionalment durant molt de temps, però també hauria de començar a fer-ho l’altra, la que hui en dia són les Cases de Bàrcena, ja que les evidències històriques la connecten amb esta figura de manera meridiana. Es podria començar, per exemple, instal·lant una placa commemorativa on el cronista contemplava l’àmplia horta de València i allà, al fons, veia a un costat el Cap i Casal i a l’altre les aigües de la Mediterrània que ell mateix havia solcat valerosament en la seua joventut.

Plànol de la ubicació de les Cases de Bàrcena i la localitat de Xirivella

Reconstrucció de les hortes andalusines sobre els actuals termes municipals

L'espai històric de l'horta andalusina de Xilvella, en un plànol de 1790

El nucli urbà de Bonrepòs vist des de l'horta històrica andalusina de Xilvella

La zona, entre Foios, Meliana, Bonrepòs i Almàssera, en un mapa de 1883

L'alqueria més antiga de les Cases de Bàrcena (d'època moderna)

L'alqueria més antiga de les Cases de Bàrcena (d'època moderna)

L'antiga Carretera de Barcelona (Camí Reial de Morvedre i Via Heraclia) vertebra el nucli de les Cases de Bàrcena

Camí de les Cases de Bàrcena (l'antiga Carretera de Barcelona)

El nucli tradicional de les Cases de Bàrcena

Ramon Muntaner escrivint la seua crònica, en un manuscrit del segle XIV

Inici de la crònica de Ramon Muntaner en un manuscrit del segle XIV

Ramon Muntaner acompanyà els almogàvers en les seues aventures a Orient

De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià

Vicent Baydal i Ferran Esquilache, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell, Institució Alfons el Magnànim, València, 2020

Després que Ferran Esquilache rebera a finals de 2017 l'encàrrec de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell d'estudiar un dels dos nuclis històrics del poble, el de Mirambell, corresponent a una antiga moreria medieval, ens vam endinsar en una apassionant investigació històrica, que ha combinat l'estudi arqueològic del paisatge agrari i urbà i la recerca de documents arxivístics i bibliogràfics. El resultat, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià, va ser publicat fa uns mesos gràcies a la bona tasca de la Institució Alfons el Magnànim, que oferix en la seua pàgina web la introducció del llibre, i nosaltres publiquem ací les conclusions, acompanyades de l'apèndix gràfic que ajuda a entendre les claus que expliquem en el contingut de l'obra. Si n'esteu més interessats, la podeu trobar en biblioteques, llibreries o adquirir des d'ací este estiu: https://bit.ly/2XnCBwV

Conclusions

Els orígens medievals de Bonrepòs i Mirambell s’amagaven fins ara darrere d’una boira espessa que no ens deixava vore molt més enllà de l’any 1472, quan se’ns apareixien pràcticament per primera vegada Bonrepòs com a lloc de cristians i Mirambell com a lloc de musulmans, els dos davall la senyoria de Francí Jardí de Menaguerra. Però poca cosa més. Endinsar-se en la boira de vegades resulta perillós, però d’altres permet arribar a zones més clares, amb el cel asserenat i una vista nítida en la qual podem albirar certes coses amb un poc més de detall. Després d’esta investigació no tot és serenitat i nitidesa pel que respecta al passat medieval de Bonrepòs i Mirambell, però si més no hem pogut assolir certes clarícies il·luminades per la sòlida historiografia prèvia sobre el Regne de València i per les informacions proporcionades per una combinació de dades procedents dels arxius, l’arqueologia hidràulica i les anàlisis morfològiques dels nuclis urbans. En este sentit, són diversos els coneixements als quals ara podem accedir en relació amb l’evolució històrica de l’actual municipi de Bonrepòs i Mirambell durant l’edat mitjana.

En primer lloc, un de ben important: la identificació amb total certesa de Bonrepòs amb l’anterior nucli, horta i terme de Carraixet, que devia el seu naixement al procés de construcció de l’Horta de València per part de llauradors berbers i àrabs en època d’al-Andalus, entre els segles VIII i XII. De fet, hem pogut identificar la superfície de l’horta original construïda amb l’aigua presa de la Séquia de Montcada que donà lloc a l’alqueria/aldea de Carraixet, la qual probablement prenia el seu nom de la denominació de l’àrea en època visigòtica altmedieval, per la gran presència de càrritx vora el barranc. Així mateix, no només hem reconstruït l’espai hidràulic de Carraixet, sinó també els de la zona adjacent vinculada a la mateixa séquia, detectant una clara jerarquia, amb l’alqueria/aldea de Foios com la més gran i dominant, amb una horta molt notable, continuada per la de Meliana, i d’altra banda tres alqueries i hortes més menudes, que eren les de Carraixet, Macarella i Xirivella –les dos darreres en l’actual terme de Cases de Bàrcena–, així com un rafal que estaria en l’origen de la posterior població de Vinalesa.

Aquell paisatge, no obstant això, es veié fortament alterat per la conquesta i l’ocupació cristianes de mitjan segle XIII, amb l’expulsió dels musulmans de les seues cases i terres i el repartiment de parcel·les entre cristians vinguts del nord i la seua progressiva instal·lació. A la zona, com a la resta de l’Horta de València, llavors totes les terres passaren a ser irrigades més enllà de les hortes originals andalusines i es produí un procés de nova colonització desenvolupat durant el període subsegüent. En este sentit, ens manquen moltes informacions sobre l’evolució concreta de l’antic nucli, horta i terme de Carraixet en aquells moments inicials de població cristiana, però tot sembla indicar que probablement les seues terres foren repartides per la Corona entre colons diversos –que l’habitarien o viurien en altres llocs–, alhora que la zona es mantingué dins del reialenc i davall el control de la ciutat de València, en la seua contribució particular almenys fins a mitjan segle XIV. Entorn d’aquella data, però, –si potser el lloc de Carraixet no havia tingut abans cap altre possessor feudal– passà a mans del cavaller Berenguer Fabra, habitant de la capital i a qui documentem com a senyor en l’any 1370.

A partir d’aleshores, en tot cas, s’enceta un període de gran mobilitat en la seua possessió senyorial, en consonància amb la menudesa del lloc en el context de l’Horta i les certes limitacions demogràfiques que semblen detectar-s’hi. Així les coses, si bé sembla que l’esmentat Fabra retornà la possessió a la mateixa ciutat de València en aquell any de 1370, unes dècades després, en 1411, trobem el prevere Pere Ossinyà, retor parroquial de Massamagrell i amb cert patrimoni a Albuixec però establit igualment a la capital, com a senyor del lloc de Carraixet. En relació amb això, no sabem si ell en fou el responsable, però llavors, a banda de la casa senyorial amb les instal·lacions necessàries per a fer vi, s’hi documenta un hort de set fanecades de tarongers, que devia resultar certament particular en el paisatge agrícola del moment i que encara hi continuava a finals de la centúria. Abans, però, altres senyors estigueren també en possessió del lloc, com el notari i escrivà del Consell municipal de València i de l’estament reial del Regne de València Jaume Desplà, entre 1411 i 1414 com a mínim; el cavaller Joan Escorna, de la baixa noblesa valenciana, entorn de 1417; i el jurista i cavaller Galceran Civera, qui en mantingué la senyoria almenys entre 1421 i 1437 i sembla que prengué la decisió de canviar el nom del nucli de Carraixet pel de Bonrepòs o Bellrepòs.

Dos factors pareixen estar darrere d’aquella determinació. D’una banda, la voluntat de prestigiar la possessió senyorial mitjançant una transformació toponímica que també es documenta en altres parts del Regne de València amb denominacions semblants, vinculades sempre als conceptes de confort i benestar. D’una altra banda, a més a més, en el cas concret de Carraixet cal tindre en compte que el nom havia quedat associat al patíbul amb les forques de la ciutat de València instal·lat ben a prop a mitjan segle XIV. En relació amb açò, hem pogut documentar que l’antic nucli, horta i terme andalusí de Carraixet també va donar nom en època cristiana al pas o pont que salvava el barranc proper en el seu encreuament amb l’antiga Via Augusta, llavors camí reial de Morvedre. D’ací que la instal·lació patibulària instal·lada a la vora meridional de la rambla també rebera des del principi el nom de «forques de Carraxet» –i que fins i tot amb el temps, probablement per la importància i el simbolisme tant de les forques com del camí reial, el conjunt del barranc en tota la seua extensió acabara rebent també aquella denominació–. Així doncs, la vinculació del nom de Carraixet a un lloc amb cadàvers penjant, mort i putrefacció possiblement impulsà el canvi toponímic de la població a Bonrepòs o Bellrepòs.

En este sentit, hi ha encara un altre factor que potser condicionà la tria concreta d’aquella denominació: el fet que els Civera, tant el pare de Galceran Civera com ell mateix, tingueren una especial veneració per la Mare de Déu de la Llet, en honor de la qual construïren una capella en el convent de Sant Doménec de València, consagrada pel papa Benet XIII i on instal·laren un bell retaule confeccionat pel pintor Antoni Peris, amb escenes de la Verge Maria donant el pit al Jesuset. Si els Civera associaven aquella mateixa figura de la Virgo Lactans a la de la Mare de Déu del Repòs o del Bon Repòs, com era habitual en la cultura cristiana medieval, eixa seria la més que segura raó per a la tria del nou nom del senyoriu de Carraixet. Amb tot, després de la mort de Galceran Civera cap a 1437 i la possessió del lloc per part de la seua viuda Margarida, almenys entre 1438 i 1439, la senyoria acabà passant finalment a un altre cavaller, Francesc de Menaguerra, qui finalment l’estabilitzà dins de la mateixa família ja per a la resta de l’Antic Règim.

En concret, sembla que Menaguerra també era un jurista ennoblit, procedent en este cas de Tarragona, des d’on arribà a València a mitjan dècada de 1430 per tal de fer-se càrrec de l’administració de l’Hospital de Sant Miquel, fundat a la ciutat, en la parròquia de Sant Joan del Mercat, pel seu besoncle, l’apotecari Francesc Conill. És probable, així mateix, que, per contacte amb les mateixes terres que posseïa la institució hospitalària a l’Horta Nord, Francesc acabara adquirint propietats en la mateixa zona, com ara una finca en el terme de Museros que posseïa almenys en 1440 i també el senyoriu de Bonrepòs, en alguna data indeterminada entre 1439 i 1454. Degué ser ell, a més a més, qui en aquell període fundà el nucli de Mirambell com a alqueria de musulmans o moreria rural, amb el seu propi terme i senyoria, que en qualsevol cas romangué sempre vinculada a la de Bonrepòs. Si més no, és a partir de 1454 quan trobem un seguit de caps de família avassallant-se en Mirambell –un altre topònim que pretenia prestigiar el nom de la senyoria– i quan aproximadament sembla començar la vida pròpia del lloc, que prompte assolí una notable importància dins del patrimoni dels Menaguerra. No debades, així ho permetien les condicions servils aplicades als musulmans com a població infidel, segregada i vençuda en el context medieval del Regne de València i de l’expansió feudal europea.

Altrament, en morir Francesc de Menaguerra en 1460 el senyoriu de Bonrepòs i Mirambell passà a un dels fills que havia tingut amb la també noble catalana Sibília Jardí, Francí Jardí de Menaguerra, qui anteriorment havia posseït el lloc de Tormos, a la Vall de Laguar, també de musulmans, una experiència que podria haver influït en la decisió de crear una moreria rural en els dominis familiars de l’Horta de València. De fet, durant la seua senyoria, que s’allargà almenys fins a la dècada de 1490, continuaren arribant famílies musulmanes a Mirambell i n’adquirí també la plena jurisdicció, per concessió de Joan II en 1472, la qual cosa li permeté assolir un intens domini sobre eixos mateixos vassalls. Val a dir, en un altre orde de coses, que aquell atorgament jurisdiccional, que també s’aplicava al lloc cristià de Bonrepòs, es feu pels molts serveis prestats a la Corona durant la Guerra Civil catalana, ja que no debades sembla que els Menaguerra destacaren per la seua carrera militar, tant Francí com el seu germà Ponç de Menaguerra, qui també és conegut per haver escrit el tractat de justes i tornejos Lo cavaller. Per la seua banda, Francí participà igualment en les campanyes de conquesta de Granada, tot i que degué morir en el tombant del segle XV i la senyoria de Bonrepòs i Mirambell passà a la seua viuda, Elionor de Castellví, qui finí en 1514. Finalment, uns anys després els llocs foren heretats per un nebot dels dos, el també tarragoní Pere Ramon de Montoliu, qui de fet compartí senyories al Camp de Tarragona i l’Horta de València fins que finalment els seus descendents s’establiren de manera exclusiva en terres valencianes.

En tot cas, no només hem pogut aportar llum als orígens andalusins de Carraixet i les seues transformacions en època cristiana, a l’evolució baixmedieval de la seua senyoria, a la substitució toponímica per Bonrepòs entorn de la dècada de 1430 o al procés de creació de la moreria de Mirambell cap a la de 1440, sinó que també hem pogut reunir certes informacions sobre el desenvolupament de les comunitats rurals cristiana i musulmana dels dos nuclis. Pel que fa a Carraixet/Bonrepòs, com hem apuntat, la conquesta cristiana va comportar el repartiment i la irrigació de totes les terres del terme, de manera que una part de les seues parcel·les, amb el transcurs del temps, acabaren en mans veïns de fora, especialment d’habitants de la ciutat de València, que les treballaven, les establien o les arrendaven a altres. També s’hi documenten algunes alqueries unifamiliars i, d’altra banda, podem suposar que després de la conquesta Carraixet va continuar com a nucli habitat, ara per cristians, tot i que no sabem si en el mateix lloc on hi havia l’anterior alqueria/aldea andalusina o en algun altre punt proper, on hui es troba el nucli històric de Bonrepòs, entorn de la plaça de l’Església i el carrer Major. En qualsevol cas, al llarg de la baixa edat mitjana fou sempre un lloc menut, que en els millors moments demogràfics documentats oscil·lava entre la desena i la quinzena de nuclis domèstics estables. En este sentit, a més a més, s’hi detecta una mobilitat familiar molt intensa, amb només uns pocs llinatges que tingueren certa continuïtat, com els Aguilella, els Badia, els Barberà o sobretot els Munyòs, però que en cap cas arribaren als segles moderns.

Per una altra banda, en el nucli hi devia destacar, evidentment, la «casa del senyor» que es documenta per primera vegada en 1411, en època del prevere Pere Ossinyà, amb el seu hort de tarongers contigu, i que a finals de centúria és esmentat com a «castell e casa de senyor», potser perquè els Menaguerra hi havien fet obres d’ampliació i fortificació. No debades, com hem dit, també foren ells els qui impulsaren la fundació de Mirambell com a lloc de musulmans entorn de la dècada de 1440, amb la instal·lació de famílies que provenien d’altres aljames autònomes i moreries del Regne de València. En relació amb això, hem pogut identificar alguns dels elements bàsics del seu disseny urbanístic originari, ben lligats a les característiques de la cultura islàmica. Concretament, el nucli format per la confluència dels carrers de Sant Joan i del Barranc amb la plaça de l’Ermita enmig –potser un total de 14 cases en principi, que ja estarien construïdes cap a la dècada de 1470– estava marcat per diversos factors: en primer lloc, per l’orientació cap a la Meca de la mesquita –més tard reconvertida en ermita de Sant Joan–; en segon lloc, per uns solars urbans sembla que quadrats, com era típic de les cases musulmanes; i, en tercer lloc, per un tancament de tot el conjunt mitjançant els murs de les mateixes vivendes, deixant un únic accés d’entrada per la part nord del mateix carrer de Sant Joan.

Tot plegat, allí viurien aquells primers pobladors de Mirambell, entre els quals destacaven famílies com els Hilal, els Gradano o els Sentido, que conformaren una menuda comunitat musulmana, amb alfaquí i alamí, i davall el ferri domini dels Menaguerra. En este sentit, s’hi albiren els mateixos procediments que els documentats en altres llocs de musulmans del Regne de València per tal de traure el major profit senyorial possible dels seus pobladors. En concret, els avassallaments es combinaven amb l’arrendament temporal de terres, els préstecs puntuals que anaven acumulant-se fins a adquirir un gran volum i l’ús de les grans prerrogatives jurisdiccionals dels senyors, que podien arribar a ocasionar l’esclavitud dels vassalls, com hem pogut comprovar almenys dos vegades durant la senyoria de Francí Jardí de Menaguerra. No debades, el cas de Mirambell s’erigix com un bon exemple de la importància fonamental que tingué per a bona part de la noblesa i la cavalleria del Regne de València l’explotació diferencial i més intensa de la població mudèjar i morisca fins a la seua expulsió en 1609. Per una altra banda, pel que fa a aquells mirambellans que foren finalment foragitats en eixa data, també hem pogut rescatar alguns dels fets que els marcaren a les darreries de l’edat mitjana, com ara l’enfrontament familiar que desembocà en l’assassinat primer d’Ahmad Gradano i després d’Abd Allah Sentido, un crim que commocionà la ciutat de València el dia del Corpus de 1491.

Són, en definitiva, xicotets espais de claror i visibilitat que ens han permés recuperar, del més profund de la boira, alguns fragments històrics que expliquen i ens ajuden a comprendre els orígens medievals d’un poble valencià de l’Horta Nord: Bonrepòs i Mirambell.

Apèndix gràfic

 Figura 1. Reconstrucció de l’horta entre Foios, Meliana i el barranc de Carraixet

 Figura 2. Hortes andalusines de Carraixet i alqueries veïnes

  Figura 3. Retaule de la Mare de Déu de la Llet, d’Antoni Peris, conservat en el Museu de Belles Arts de València

  Figura 4. Detall del retaule de la Mare de Déu de la Llet, d’Antoni Peris, conservat en el Museu de Belles Arts de València

  Figura 5. Esquema familiar dels Conill-Menaguerra-Montoliu

  Figura 6. Mapa de la distribució del poblament cristià i musulmà al Regne de València (segles XIV-XVII)

  Figura 7a. Pitxers islàmics de la primera mitat del segle XV apareguts en la mesquita de Mirambell

  Figura 7b. Pitxers islàmics de la primera mitat del segle XV apareguts en la mesquita de Mirambell

  Figura 8. Detall del plànol de València i l’Horta en 1883

  Figura 9. Bonrepòs i Mirambell en una fotografia aèria de 1945

  Figura 10. Mirambell en una fotografia aèria de 1987

  Figura 11. Reconstrucció de Mirambell en el segle XIX

  Figura 12. Reconstrucció de Mirambell en el segle XV

  Figura 13. Models de casa rural islàmica segons el despoblat de l’Atzuvieta, en la Vall d’Alcalà

  Figura 14. Alqueria d’en Martorell, a l’horta de Gandia

  Figura 15. Orientació de la mesquita de Mirambell cap a la Meca

  Figura 16a. Porta de la moreria de Berfull, a Rafelguaraf (Foto Vicenç Salvador Torres Guerola)

  Figura 16b. Porta de la moreria de Berfull, a Rafelguaraf (Foto Ripoll 531)

Figura 17. Mur posterior que tancava la moreria de Mirambell

Noves dades sobre els orígens baixmedievals de Rocafort

Rocafort en el plànol de València i la seua horta en 1883

Les informacions que existien fins al moment sobre els orígens de Rocafort eren realment escasses i un tant confuses. Com recolliren mossén Vicent Sorribes i Francesc Marco en les seues Notes per a una monografia històrica de Rocafort (1955) i més tard Albert Pérez en la Crònica de Rocafort (1988), la primera menció coneguda al topònim de Rocafort en la comarca de l’Horta de València era de mitjan segle XIV, citada per mossén Josep Sanchis Sivera en el Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1922). En concret, hi deia que “perteneció a doña Francisca Gemella, luego a su hija Andrea Mactano, y, finalmente, a Mateo Llançol, cuyos bienes le fueron confiscados, todo lo cual se lee en un documento que lleva la fecha de 12 de diciembre de 1349, pasando a Francisco Matet”; tanmateix, no hi oferia la referència arxivística, per la qual cosa aquell document no s’ha pogut tornar a trobar amb posterioritat. Al mateix temps, per als medievalistes amb una certa experiència, diverses coses criden l’atenció d’aquell passatge: per una banda, la poca freqüència del fet que la senyora d’un lloc –que havia de ser viuda per assolir eixa posició– fora succeïda també com a senyora per una filla –ja que si era fadrina, no ho podia fer, i si era casada, la titularitat la tindria l’espòs–, i, per una altra banda, els nuls paral·lels dels cognoms “Matet” –que ja Albert Pérez corregí per “Malet”–, “Gemella” i “Mactano”. Ara, però, gràcies al descobriment de noves dades i documents podem desembolicar la troca i aportar certes clarícies sobre el coneixement dels primers senyors i fundadors de Rocafort durant l’època baixmedieval. 

Les informacions aportades per la compra del senyoriu a mitjan segle XIV 

No hem localitzat el document que veié Sanchis Sivera, però hem trobat un altre d’un parell de setmanes abans, en el mateix context històric. Es tracta d’una anotació de la cancelleria reial de finals del segle XIV, en què es recordava que el 26 de novembre de 1349 l’“alcarea sive loco de Rochafort” havia sigut venuda per un comissionat de Pere el Cerimoniós al ciutadà de València Pere Malet, després que fóra confiscada a Mateu Llançol per haver participat en la revolta de la Unió de 1347-1348 contra el mateix monarca; a més a més, s’hi indicava que Llançol n’era el posseïdor com a hereu de la senyora Gamellata –“domina Gamellata”– i del seu fill Andreu Macià –“Andreas Maciani” en llatí– (1). Per tant, això canvia notablement les dades aportades per Sanchis Sivera: la senyora del lloc duria per cognom Gamell –un llinatge que encara és habitual hui en dia en comarques catalanes com la Selva, el Ripollès o el Gironès–, la qual cosa, feminitzat, donaria Na Gamella o Na Gamellata; tenia un fill –no una filla– de nom Andreu Macià; però tots dos haurien mort, passant l’alqueria o lloc de Rocafort al seu hereu, Mateu Llançol –qui tal vegada seria gendre de Gamellata–, i després arribaria per confiscació al fisc reial, que el vengué a Pere Malet –no Francesc, nom que degué anotar malament Sanchis Sivera– sembla que per 9.000 sous, ja que el document diu textualment “novem solidorum”, però segurament hi manca el mot “milia” per oblit de l’escrivà. 

A més a més, hem pogut complementar eixes dades amb les proporcionades per una carta atorgada pel mateix Pere el Cerimoniós a l’esmentat Pere Malet uns pocs anys després, el 3 de febrer de 1353. Concretament, amb ella confirmava que en la venda feta en 1349 del “locum sive alcaream vocatam de Rocafort, sitam in termino Valencie, que fuit Andree Maciani”, difunt, també s’incloïa la tercera part d’un cens que l’habitant de Morvedre Ramon de Vilanova tenia pel dot de la seua dona Andreua, qui era filla d’un altre Andreu Macià, “jurisperiti Valencie”, igualment difunt i avi del ja esmentat senyor de Rocafort; en haver mort Ramon de Vilanova, la tercera part del cens havia tornat al primer dels Andreus esmentats, el senyor de Rocafort, però, com este també havia finit, havia acabat passant a “Francisce, matri sue, et post Matheo Lançol, heredi universali ipsius Francisce” (2). Així les coses, combinant estes informacions amb les de l’anterior document, sabem que hi havia: un Andreu Macià avi, jurista de València, qui tenia una filla anomenada Andreua, casada amb Ramon de Vilanova, habitant de Sagunt, i segurament una nora anomenada Francesca Gamella –el nom aproximat que trobà Sanchis Sivera, “Francisca Gemella”–, Na Gamellata, la qual, al mateix temps, era mare d’Andreu Macià net, senyor de Rocafort a mitjan segle XIV, encara que tots dos, a la seua mort, foren succeïts per Mateu Llançol, abans de la confiscació reial i la compra feta per Pere Malet. Tot això, a més a més, ens ha obert la porta a conéixer les probables arrels de Rocafort a començaments de la centúria, de mans del jurista Andreu Macià. 

Les arrels de Rocafort en l’any 1301 

Els documents d’arxiu que citen un Andreu Macià com a “jurisperitus” de València entre les dècades de 1280 i 1320 –unes dates que es podrien correspondre perfectament amb l’avi del senyor de Rocafort de mitjan segle XIV– són relativament abundants, com a conseqüència dels seus diversos treballs per a les administracions públiques. Hi apareix, per exemple, en els llibres de la cort del justícia de València o en els manaments reials relatius a la procuració del Regne de València, ja que hi exercí com a assessor, advocat, jutge i lloctinent del procurador “citra Xucarum” durant aquell període, en època de Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II (3). De fet, la relació amb este darrer monarca fou tan estreta que el 6 de novembre de 1300, en plena campanya militar de les hosts reials contra el territori castellà del Regne de Múrcia, Macià, que ja pertanyia a l’entorn monàrquic més proper com a “fidelem domesticum et familiarem nostrum”, rebé un privilegi de protecció especial arreu dels dominis de la Corona, per a ell, la seua família i tots els seus béns, “sub nostra specialis comanda, ducatu, guidatico, proteccione et custodia” (4). I no només això, sinó que a penes un parell de mesos després encara fou objecte d’una altra important concessió, “propter multa grata et accepta servicia” que havia fet fins llavors al rei, “et cotidie facitis incessanter”. 

L’atorgament, amb data de 18 de gener de 1301, era doble: d’un costat, el jurista Andreu Macià, ciutadà de València, domèstic i familiar del monarca, rebia llicència per a construir un forn de coure pa i altres aliments “in alcharea de Godella”, mentres que, d’un altre costat, també se li atorgava “pro hereditatem francham et liberam omnes terras et possessiones de secano heremas ad nos pertinentes et pertinere debentes que per nos seu predecessores nostros aut alios nomine et auctoritate ipsorum nondum alicui seu aliquibus date vel concesse fuerunt, que concluduntur a monte quo dividitur terminus de Paterna et a barrancho qui descendit versus Godella et a via publica que itur de Godella apud Bethera usque ad terminum de Boffila et de Bethera”, és a dir, totes les terres ermes de secà que el rei tenia en l’àrea que quedava entre el mont que marcava el terme de Paterna, el barranc que descendia cap a Godella, el camí públic que anava de Godella a Bétera i els termes de Bofilla i de Bétera (5). Això és, probablement, tota una sèrie de parcel·les al nord-oest dels actuals termes de Godella i Rocafort, més enllà del barranc del Palmar. No era, però, en la ubicació exacta del posterior Rocafort, ni este topònim s’emprava encara, ja que possiblement aparegué amb posterioritat, una vegada que el jurista Andreu Macià amplià els dominis en la zona i hi instal·là la seua residència, així com la de diverses famílies, fins a aconseguir el reconeixement d’un terme compacte com a nou lloc de senyoriu. 

Del jurista Andreu Macià al ciutadà Pere Malet 

És ben probable, doncs, que el jurista Andreu Macià o els seus successors acabaren podent fundar un senyoriu a partir d’aquella i altres donacions o compres de terres properes a Godella. Si més no, en 1353 es deia que el lloc de Rocafort havia pertangut al seu net, també anomenat Andreu Macià, i a la seua mort havia passat a la nora, Francesca Gamella, qui l’havia traspassat en herència a Mateu Llançol. De Llançol sabem que fou un generós –membre de la baixa cavalleria–, possessor també de la quarta part del senyoriu de Vilallonga, actiu membre de la revolta de la Unió i condemnat a mort per això mateix a començaments de 1349, encara que sembla que la pena no es pogué acomplir, ja que havia fugit del regne. Les seues possessions, en tot cas, anaren a parar a mans del rei, que aquell mateix any vengué Rocafort al ciutadà de València i home de negocis Pere Malet, qui també havia participat en els fets de la rebel·lió, però, per contra, aconseguí el perdó reial i, de fet, en les dècades de 1350 i 1360 passà a convertir-se en un dels membres més destacats de l’oligarquia municipal de la capital, fins a assolir la condició de cavaller (6). I no només això, sinó que probablement també rebé de Pere el Cerimoniós una ampliació del terme senyorial de Rocafort, ja que en un memorial fet pel batle general del regne entorn de 1358 s’indicava que: “lo dit senyor rey ha venut e alienat a·n Pere Malet lo morabatí e lo terç del delme de Rochafort e dels havents terres en lo terme novellament al dit loch assignat” (7). 

Així doncs, moltes són les noves dades que hem pogut aportar sobre els orígens de Rocafort amb una breu aproximació a alguns dels arxius disponibles per a conéixer el passat de la Corona d’Aragó i el Regne de València. I moltes més són les que se’n podrien trobar a través d’una recerca específica duta a terme per especialistes en la matèria. La història de Rocafort, doncs, ens depararà moltíssimes sorpreses en el futur.

(1) ARV, Cancelleria, reg. 481, f. 28v-29r (c. 1386). 

(2) ACA, Cancelleria, reg. 895, f. 165v-166r (3-II-1353). 

(3) ACA, Cancelleria, reg. 70, f. 43r (21-XII-1286); reg. 74, f. 21v (21-XI-1287); reg. 85, f. 133v (19-III-1291); reg. 86, f. 66v (22-I-1292); reg. 86, f. 103v (22-II-1292); ARV, Justícia de València, vol. 6, f. 59r (24-V-1299). Així mateix, també hi apareix un “Andrea Maciani, jurisperito”, resident en la parròquia de Sant Esteve de València, que fou jurat del Consell municipal per la mateixa demarcació en 1320 i 1322 –potser, si era el mateix, ja al final de la seua vida–: ACA, Cancelleria, reg. 196, f. 199r (13-IV1298); AMV, Manual de Consells, A-1, f. 148v-151r (18-V-1320) i f. 191r-194r (30-V-1322). 

(4) ACA, Cancelleria, reg. 198, f. 216v (6-XI-1300). 

(5) ACA, Cancelleria, reg. 199, f. 16v-17r (18-I-1301). Agraïsc encaridament l’historiador i arqueòleg Ferran Esquilache les indicacions sobre la possible ubicació d’aquelles terres. 

(6) Les dades sobre Llançol i Malet es poden trobar en els Manuals de Consells de l’Arxiu Municipal de València i en la tesi doctoral de Mateu Rodrigo sobre La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real (Universitat de València, 1987). 

(7) ACA, Cancelleria, Cartes reials, Legislació, Lligall 8-16, f. 3v (c. 1358). La concessió a Pere Malet del terç delme de Rocafort per cent anys i del morabatí de manera perpètua es pot trobar, en efecte, en: ACA, Cancelleria, reg. 897, f. 84rv (28-IV-1354).

Article inicialment publicat en: Vicent Baydal, "Noves dades sobre els orígens baixmedievals de Rocafort", Festes Majors de Rocafort del 17 al 29 d'agost de 2018, Rocafort, Ajuntament de Rocafort, p. 18-21.

Eixir de Benimaclet a comprar tabac i acabar a Eivissa en 1777

 Una joia de llibre

 

Conéixer experts en història de la literatura valenciana és tot un goig. Entre d'altres coses perquè, a banda de compartir els seus coneixements, en ocasions et fan l'immens plaer d'obsequiar-te amb les seues investigacions. Això em va passar fa un any en conéixer Rafael Roca, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València i actualment el major expert en la Renaixença i en Teodor Llorente, una figura històrica que s'ha encarregat de rehabilitar en els darrers temps mitjançant llibres, conferències i exposicions. Un d'eixos llibres, el que encapçala este post sobre La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911), és el que em va regalar llavors. Es tracta d'una recopilació de les cròniques de les més de 140 visites que va fer l'esmentat centre excursionista durant poc més de 30 anys, sota la direcció del mateix Llorente, en un esforç inèdit fins aleshores de conéixer i vertebrar col·lectivament el país dels valencians.

L'obra, doncs, és una autèntica joia de vora 800 pàgines, amb un rigorós estudi introductori i nombroses fotos, que reflecteixen la realitat de tota una època a través dels ulls dels primers valencianistes contemporanis, els dels membres de Lo Rat Penat, una institució que hui en dia, desgraciadament, està en mans d'una gent que hauria de renegar del valencianisme, atés que convida a personatges com Luis María Ansón per a fer de mantenidor dels Jocs Florals d'enguany... És un plaer, en qualsevol cas, llegir les cròniques reunides i transcrites per Rafael Roca, ja que a través d'elles, a més de conéixer molts detalls d'aquell primer pensament valencianista, podem accedir a anècdotes i curiositats de tot tipus. I d'una d'elles volia parlar, reportar-la molt breument, puix si bé no passa d'un simple succeït, té la seua gràcia.

S'explica en una crònica publicada a Las Provincias el 30 de març de 1905 -segurament redactada per Josep Martínez Aloy, qui seria molt poc després alcalde de València- després que el Centre Excursionista de Lo Rat Penat haguera visitat l'ermita de Vera, en terme de Benimaclet, que llavors era una pedania de València. S'hi fa una descripció arquitectònica de l'exterior i de l'interior de l'ermita, així com de les seues peces artístiques principals, i, a més, es para especial atenció a un fet curiós: un exvot, un objecte oferit en agraïment per un suposat favor realitzat per la figura religiosa en qüestió, com els que hi ha en tants i tants santuaris d'arreu del món. En este cas l'exvot contenia una bella representació pictòrica -expresada por no torpe pincel- d'una barqueta rescatada prop de les costes d'Eivissa. I quina era la raó d'aquella pintura i d'aquell oferiment a les imatges religioses que habiten l'ermita? Ho explicava una llegenda escrita en el mateix exvot:

En el año 1777, día 4 de mayo, saliendo por la gola de la acequia de Vera al mar Mariano Camas y Vicente Cardona, con un barquito de 12 palmos de largo, con el objeto de ir a comprar tabaco a la barraca del Cañamelar, fueron arrebatados por un recio poniente y puestos en el golfo fluctuando cuatro días y tres noches, en cuyo conflicto imploraron el socorro de las imágenes arriba expuestas, en cuyo medio fueron socorridos de un barco catalán, que les tomó estando ya en el canal de Ibiza, en el cual era patrón Ramón Oliva, que los desembarcó en Denia.

Així doncs, sembla que els amics Mariano i Vicent tractaren d'anar navegant per la séquia de Vera amb una barqueta de poc més de dos metres i mig per tal d'arribar directament al Canyamelar, on és possible que els esperara, prop de la platja, un carregament de tabac de contraban, cosa que, evidentment, no explicitaren en el seu text. Es limitaren a dir que anaren a comprar tabac... Un fet que a ulls de hui en dia també té la seua gràcia, ja que és la típica excusa per a desaparéixer de casa, el que Marianet i Vicentet feren ni més ni menys que durant tres nits seguides. "Carinyo, me'n vaig a per tabac", digueren un divendres, i els bons hòmens no tornaren fins al dilluns següent explicant que s'havien perdut i que els havien rescatat vora Eivissa! En tot cas, deixant les bromes a banda, la veritat és que ho degueren passar molt malament navegant durant tants dies a la deriva, sense provisions i en una barqueta realment menuda. De bona se'n salvaren i per això estaven tan agraïts als sants de l'ermita.

Ara bé, això succeí en 1777 i l'exvot continuava en el seu lloc més d'un segle després, en 1905. Però algú sap si encara para per allà? Sempre que he anat a l'ermita de Vera l'he vista tancada i no sé com ni quan s'hi pot accedir. Ho sabeu vosaltres? Si algú ho sap li agrairia que deixara un comentari sobre la qüestió i, en qualsevol cas, si hi podeu entrar en alguna ocasió fixeu-vos-hi, mireu si hi ha exvots i, si és així, busqueu si encara hi ha este, tan interessant, de fa 235 anys.

L'ermita de Vera en l'actualitat