València, un país d'austriacistes

Fa justament tres mesos vaig anunciar que estava escrivint un text sobre la Guerra de Successió al regne de València, que m'havien encarregat des de la Revista de Catalunya. Hui el transcric sencer i done per closa la meua aportació a la commemoració del tercer centenari de la fi de l'esmentat conflicte bèl·lic. Espere que esta síntesi puga servir per a que ens fem una idea del que va ser i el que va suposar aquella guerra per als valencians. Qui vullga, també pot adquirir la revista, que conté un dossier especial amb articles de Josep Vicent Boira, Jordi Roca, Magí Sunyer, Gemma Pellissa i Cristian Altaba.

Les llibertats valencianes, tal com eren enteses en l'època, es van perdre entre 1707 i 1714

“This City and Kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself”. Això deia l’escriptor anglés Daniel Defoe, referint-se al Regne de València, en unes memòries novel·lades sobre la Guerra de Successió. No debades, la vila de Dénia fou la primera de la Monarquia Hispànica a proclamar oficialment l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei i, segons indicava un capellà proborbònic de València, el conjunt dels valencians esperava ser alliberat “de la esclavitud en que dizen están bajo el dominio de Felipe V: ni le tienen ni le quieren por rey, de las 100 partes de hombres y mugeres, las 90”. Així es comprova també en les inacabables llistes dels registres de la cancelleria imperial germànica que inclouen els noms dels exiliats per mitja Europa després de la definitiva derrota austriacista de 1714. Si dels 25.000 a 30.000 damnificats que hagueren d’abandonar la península Ibèrica es calcula que més de la meitat eren catalans, els valencians devien constituir el següent grup més abundant, almenys un 10%, per davant d’aragonesos, castellans, navarresos i mallorquins. En este sentit, tot i que durant molt de temps s’ha considerat que la intervenció valenciana en el conflicte estigué caracteritzada per constituir una simple revolta social de camperols –De bello rustico valentino l’anomenà un cronista de l’època–, els darrers estudis mostren que hi participaren membres de tots els grups socials de manera generalitzada i a tot el territori valencià. Amb excepcions individuals i locals, València fou, com vorem, un país d’austriacistes.

FORMACIÓ, ASCENS I DERROTA DE L’AUSTRIACISME AL REGNE DE VALÈNCIA (1700-1707)

Com és sabut, la Guerra de Successió va ser, en primer terme, una gran guerra internacional pel tron de la Monarquia Hispànica, protagonitzada per les principals potències europees del moment, després de la mort sense descendència de Carles II l’Encantat en novembre de l’any 1700. Hi tenien drets successoris la Casa d’Àustria del Sacre Imperi Germànic i la Casa de Borbó del Regne de França, per la qual es decidí el monarca espanyol en la persona de Felip d’Anjou, que fou coronat rei de Castella en maig de 1701. La resta de territoris de la Monarquia també el reconegueren, però al cap d’un any, en maig de 1702, la Corona Britànica, la República d’Holanda i l’Imperi Germànic li declararen la guerra i també a Lluís XIV de França, per por a que la nova i ferma aliança francoespanyola dominés per complet les directrius de l’economia i la política europees. Proposaven com a monarca l’arxiduc Carles d’Àustria, secundogènit de l’emperador germànic, i poc després se’ls hi afegiren el Regne de Portugal i el Ducat de Savoia, als quals calia sumar la major part dels territoris italians, que pertanyien als Estats citats. En este context internacional, els valencians, com els catalans, decidiren unir-se a les tropes angleses, alemanyes, holandeses i portugueses tres anys després d’haver començat la guerra, quan els aliats obriren un front oriental, pel Mediterrani, a la península Ibèrica. Xarxes de contactes entrellaçades a l’interior del país, en conjunció amb un grup de compatriotes que formaven part dels exèrcits aliats, prepararen el terreny per a l’alçament, que s’acabà produint durant l’estiu de 1705.

Els nuclis centrals de l’austriacisme valencià estigueren escampats arreu del territori. Al nord destacaren Vinaròs, fronterer amb Catalunya, i Vila-real, on es produïren investigacions, detencions i desterraments durant els primers anys del regnat de Felip V. Al sud, es requisaren pasquins i fardells de llibres favorables a l’Imperi Germànic a la ciutat d’Alacant, el principal port mercantil de la zona. Les altres dues principals urbs del Regne també esdevingueren focus d’irradiació proaustríaca. A València la presó de les torres dels Serrans s’omplí de dissidents, alhora que es produïren incidents com la veneració de retrats “del rey de los romanos” o l’apedregada de cases de francesos. A Xàtiva, per la seua banda, les mostres de “odio a la nación francesa y afecto a la Cassa de Austria” no cessaren, mitjançant processons satíriques contra Felip V i reunions secretes i no tan secretes de “desafectos y apasionados al Imperio”. Finalment, la vila d’Altea fou el principal punt d’entrada dels agents aliats en el territori valencià. Cada any des que començà la guerra, la flota que amenaçava les costes espanyoles s’aturava a la badia per fer aiguada, moment que aprofitaven els habitants de la comarca per tal de negligir la prohibició de comerciar amb els anglesos i els holandesos, principals compradors dels productes de la contornada, com la pansa i l’ametla. Ja després del primer contacte de 1703 les autoritats borbòniques advertiren que els alteans eren “apasionados de los ingleses”, mentre que a l’any següent es produí un important desembarcament d’austriacistes valencians, que escamparen el projecte d’aixecament del Regne. Seria en agost de 1705 quan es duria definitivament a terme, amb l’arribada del general Joan Baptista Basset al comandament d’un grup de tropes aliades.

Així, mentre la flota de l’arxiduc Carles es dirigia a Catalunya per tal de prendre Barcelona amb el suport dels vigatans, els valencians s’encarregaren d’organitzar la seua pròpia revolta. Des d’Altea Basset es dirigí cap a Dénia, la principal fortalesa de la zona, des d’on féu front a les tropes borbòniques del coronel català Rafel Nebot, enviat per Felip V per atallar l’avanç austriacista, i tractà d’animar altres nuclis a la rebel·lió a través d’“emissarios y amotinadores”. La següent vila en sumar-se a l’alçament, a banda d’uns conats a Castelló i Oriola, fou Vinaròs, amb l’ajuda de miquelets procedents del sud de Catalunya i la milícia municipal d’Ulldecona. De fet, l’ajut català també va ser providencial en l’extensió de la revolta valenciana, ja que el desembre de 1705 Nebot canvià al bàndol austriacista i uní forces amb Basset: “El rey Carlos III ocupa toda Cataluña, conserva nuestros privilegios. Los castellanos en públicas voces amenazan nuestra tierra de reducirla a esclavitud. Nuestra patria está en peligro. El rey Carlos nos llama con una carta que de él he recibido. Yo me declaro de su partido y desde ahora le sigo”. D'esta manera, hi hagué via lliure per a eixir de Dénia i avançar cap a València, atés que els austriacistes de la capital, liderats pel secretari del Consell municipal Josep Vicent Torres i el jutge de la Reial Audiència Manuel Mercader, advertiren a Basset del clamor popular que s’hi mostrava favorable. Els principals nuclis en el camí cap a la ciutat, com Gandia, Xàtiva i Alzira, s’afegiren de seguida i finalment, el 16 de desembre de 1705, també el Cap i Casal, després d’una breu deliberació, obrí les portes al general Basset en nom de Carles III. 

Joan Baptista Basset, un dels líders dels maulets valencians

Segons deixà escrit el cronista borbònic Vicent Bacallar, no només el poble se’n mostrà partidari, sinó també “la mayor parte de la nobleza”. Evidentment, la gran aristocràcia i els funcionaris de major graduació, partidaris de l’ordre establert, es mantingueren fidels a Felip V i abandonaren la ciutat, però, en efecte, més de la meitat de l’Estament Militar, que representava la noblesa i la cavalleria del Regne, romangué al seu lloc després de la proclamació del nou monarca, amb austriacistes tan assenyalats com els marquesos de Boïl, Noguera, la Casta i Rafal o els comtes de Cirat, Casal, Cervelló, Elda, i Vilafranquesa. També en l’Estament Eclesiàstic foren majoria els prelats que refermaren la causa austriacista, com el bisbe de Sogorb, l’abat de Benifassà, el prior de Valldecrist, el capítol catedralici de València o, encara uns anys més tard, l’arquebisbe mateix. De fet, el suport dels monjos i els capellans valencians a Carles III fou multitudinari des del començament del conflicte successori. Finalment, en sumar-se la capital a finals de 1705, també la gran majoria de l’Estament Reial estava del costat dels Àustria, amb l’excepció d’algunes localitats que mantingueren la seua fidelitat borbònica, com Morella, Peníscola, Sagunt o Xixona.

Les raons que mogueren la gran majoria de valencians a donar suport a l’austriacisme foren diverses. En primer lloc, hi havia un fort sentiment antifrancés a causa de les guerres constants mantingudes a finals de segle XVII; no debades, els víctors a Carles III se solien acompanyar amb un “Muiga la Casa de Borbó! Muiguen els gavatxos!”. Així mateix, les mesures preses per Felip V en arribar al tron i començar la guerra reforçaren aquella percepció, en prohibir el comerç amb els aliats i afavorir-lo amb els francesos, els productes dels quals inundaren la Corona d’Aragó, en detriment dels mercaders i artesans locals. De fet, una de les primeres peticions realitzades pels valencians al monarca austríac estigué relacionada amb una qüestió mercantil: poder participar en el comerç americà, únicament permés als castellans fins aleshores. D'esta manera, els súbdits del Regne de València i de la Corona d’Aragó pretenien fer un gir territorial en la política hispànica. D’una altra banda, sembla que també l’animadversió als francesos, vinculada a una determinada manera de governar, fou important en l’adhesió austriacista dels eclesiàstics valencians, ja que, segons sembla, consideraven que la política d’arrel francesa de Felip V era molt més intervencionista en els seus afers que no la dels Àustria. Finalment, en relació amb tot això, el mot més repetit en els textos austriacistes era el de “llibertat”, en contraposició amb la subjugació i el trencament dels furs i privilegis de cada terra que s’atribuïen als borbònics. Així, el manifest que inicià la rebel·lió de 1705 anunciava la intenció d’alliberar “la Monarquía de España del pesado yugo que le tiene impuesto la tiranía francesa” i incitava els valencians a aconseguir “la felicidad de recobrar su antigua libertad y seguro gozo de sus privilegios”. 

 

Per tant, encara que en el camp, en efecte, l’austriacisme aprofità les reivindicacions antisenyorials per fer-s’hi fort, la realitat és que l’alçament no fou una simple revolta de llauradors, sinó un moviment generalitzat arreu del país, incloent les principals ciutats i els diversos estrats de la societat. De fet, el regnat de Carles III com a monarca de València s’allargà durant més d’un any i mig, fins que els borbònics derrotaren els aliats en la batalla d’Almansa de 1707, i encara una considerable part dels valencians continuà lluitant després, fins el sotmetiment del Regne a final de 1708 i la definitiva derrota austriacista de 1714. Primerament, en produir-se l’alçament, Felip V envià ràpidament diversos regiments al territori valencià, amb ordres d’aplicar-s’hi amb especial duresa per tal d’exemplificar la cruesa dels càstigs que rebrien els rebels. Així, durant la primera meitat de 1706, d’una banda, es produïren diverses matances de miquelets i camperols “a sangre fría” –més de 200 a la Salzadella i una quantitat indeterminada a Manuel, poble que fou destruït, com també Ontinyent, Borriol i Quart de Poblet–, mentre que, d’una altra banda, un dels nuclis principals del Regne, Vila-real, fou pres carrer a carrer per tropes castellanes, navarreses i valones, que “passaron a cuchillo” vora 1.500 veïns i incendiaren la població. Aquell estiu, però, els austriacistes recuperaren la iniciativa amb el seu avanç cap a la part sud del Regne, que fou objecte d’una acarnissada disputa. Així, per bé que els aliats prengueren i saquejaren Alacant en agost de 1706, posteriorment la resta de municipis de la zona fou ocupada pels borbònics, amb xocs especialment durs com el d’Oriola, on moriren fins a 1.400 habitants i, com a càstig, s’aplicaren les lleis castellanes d’immediat. 

Aleshores, durant la tardor de 1706, Carles III arribà a València amb un exèrcit de 35.000 soldats, després d’haver repel·lit el setge borbònic de Barcelona, haver aconseguit l’adhesió del Regne d’Aragó i ser proclamat rei de Castella a Madrid. Segons apuntava al seu dietari el capellà proborbònic anteriorment esmentat, la rebuda va ser fervorosa: “Estaban locos en Valencia, era una Babilonia toda la ciudad”. L’entrada cerimonial tingué especial significació. Es féu pel portal de Quart el 10 d’octubre, l’endemà del centenari de la conquesta de la ciutat, i finalitzà a la catedral amb el jurament dels Furs per part del monarca, amb l’espasa de Jaume I a la mà, mentre es feien sonar les campanes de tota la metròpoli durant més de quatre hores. Feia més de 60 anys que un rei no visitava el Regne i la injecció d’orgull propi que significava per als valencians la presència de Carles III fou enorme. De fet, durant la seua estada, que s’allargà més de sis mesos, els fronts militars es mantingueren estables. En març de 1707, però, el monarca tornà a Barcelona per tal d’organitzar la defensa de Catalunya, al mateix temps que una part important de l’exèrcit aliat es dirigí cap al nord des d’Alacant. Llavors, volent aprofitar les notícies de descoordinació que arribaven de l’exèrcit borbònic, s’hi enfrontaren a la planura d’Almansa el 25 d’abril, amb un resultat, tanmateix, desastrós. El 80% dels 22.000 soldats proaustríacs foren morts o empresonats, tot deixant els valencians sense protecció davant l’avanç immediat de les tropes filipistes. 

Així, de la mateixa manera que la presència militar aliada havia estat fonamental per facilitar l’alçament austriacista valencià, també la seua desaparició del Regne comportà l’inici de la fi. Amb tot, molts valencians continuaren la lluita durant anys, tant a l’interior de les fronteres com fora d’elles. 

Nuclis mencionats en el text

LA REPRESSIÓ BORBÒNICA I L’EXILI COL·LECTIU DESPRÉS D’ALMANSA (1707-1747)

Dues setmanes després de la derrota d’Almansa, havent perdut també els regiments propis del Regne, que es trobaven a Requena, la ciutat de València capitulà davant les tropes borbòniques. Així ho feren també bona part de poblacions, tot i que les millor fortificades tractaren de resistir el màxim possible amb l’esperança d’un retorn de l’exèrcit aliat. A Xàtiva, per exemple, fins a 1.000 austriacistes i 2.500 borbònics moriren en la presa del castell, que finalment es reté en juny de 1707; tota la població civil fou empresonada i deportada a peu fins a Castella, “sin dexar persona viviente”, i la ciutat fou saquejada, enderrocada i cremada “para escarmiento de que otros no tomen las armas ni se defiendan pertinaces contra su legítimo rey y señor”. Encara a finals d’aquell mes arribà el càstig que marcaria l’esdevenir del conjunt del Regne: l’abolició del sistema jurídic i polític propi dels valencians, a través del Decret de Nova Planta. Els Furs, les Corts i els Consells municipals deixaren d’existir i foren substituïts per una administració militaritzada d’oficials castellans. La capital, a més a més, fou sotmesa a una fèrria vigilància mitjançant la instal·lació d’una guarnició en la ciutadella construïda ad hoc, amb els canons apuntant cap a l’interior de la ciutat. I, com assenyalava el mateix ministre Macanaz, un dels principals ideòlegs de la Nova Planta, la castellanització –tant política com lingüística– de la vida pública començà l’endemà mateix de la derrota: “se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y quedó formada a pie de la de Sevilla”. 

Finalment, l’eliminació de les estructures polítiques pròpies també donà pas a un increment exorbitant de la tributació fiscal, mitjançant la creació de nous impostos que drenaven els recursos monetaris dels valencians cap a l’administració borbònica. Tan gran fou la magnitud de la repressió que fins i tot els personatges que inicialment havien donat suport ferm a Felip V se’n queixaren després amargament en les seues cròniques i dietaris: “Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este Reyno, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos, y las que refieren los portugueses, las teníamos por imposturas, pero, quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: «Tengámonos lástima de ser governados por esta nación»”. És esta una de les raons per les quals, tot tractant d’aconseguir la suavització del càstig, els valencians borbònics de l’època tractaren de fer vore que l’alçament havia estat, bàsicament, un afer de camperols.

No obstant, l’aferrissada resistència de moltes ciutats i viles principals encara després de la derrota d’Almansa indica clarament el sentiment general: “no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas”. El municipi d’Agres fou saquejat a mata-degolla camí d’Alcoi, que resistí el bombardeig i els atacs de les tropes borbòniques fins a començament de 1708. Dénia, davall la direcció del general Basset, encara pogué aguantar pràcticament un any més, fins novembre, quan, després de deu dies d’envestides continuades, capitulà. Abans de fer-ho, però, dues terceres parts dels habitants, vora 800 persones, entre les quals es trobava el germà del duc de Gandia, s’embarcaren cap a l’exili. Llavors només quedà la ciutat d’Alacant com a únic punt austriacista del Regne i, davant l’avanç de les tropes borbòniques, es reté en pocs dies. Amb tot, encara hi hagué milers de valencians que seguiren lluitant per la causa de l’arxiduc: no només les partides de miquelets que continuaren operant al Regne durant alguns anys, sinó també tots aquells que havien partit a dominis austriacistes. Una part important se n’anà a les Illes Balears, un exili del qual no sabem gaire, tot i que deixà alguna petjada important, com, per exemple, l’intent de crear un bisbat propi a Menorca de la mà de l’antic rector de la Universitat de València. La major part, però, es dirigí a Catalunya, especialment a Barcelona, al recer de la cort de Carles III. Ací, els desplaçats –nobles, funcionaris, notaris, mercaders, artesans, eclesiàstics o soldats– s’organitzaren com una autèntica minoria nacional en l’exili, amb uns caps polítics reconeguts –els esmentats comte de Cirat i Josep Vicent Torres– i una vida col·lectiva que compartí els mateixos espais de sociabilitat durant diversos anys.

D’igual manera, també participaren conjuntament en l’èpica defensa final de la capital comtal, entre 1713 i 1714. Després de la signatura de la pau d’Utrecht, ja sense cap mena de suport militar aliat, les institucions catalanes i barcelonines decidiren continuar la resistència amb l’única esperança que “los Regnes d’Aragó y València, que és just que considerem com a nostres germans, units per tantes centúries, companys en tantes conquistes, reprendran les armes y, fent últim extermini de ses vides, sacudiran tan insuportable servitud y ajudaran a la comuna empresa de la llibertat”. En correspondència, els representants de “la nació valenciana” a Barcelona oferiren d’immediat el seu suport, dispostos a sacrificar-se “por la conservación de leyes y privilegios”. Així es formaren dos regiments, el de la Mare de Déu dels Desemparats, amb 300 homes d’infanteria, i el de Sant Vicent Ferrer, amb 250 fusellers, entre els quals destacaven noms com el de Francesc Mayans, oncle de l’il·lustrat Gregori Mayans. A més a més, l’algemesinenc Josep Marco, anomenat el Penjadet, capitanejava una companyia de miquelets pel seu compte i Joan Baptista Basset ocupava un dels rangs més alts de l’exèrcit resistent, el de general en cap de l’artilleria. Tanmateix, com és sabut, tots els esforços foren inútils i la ciutat caigué l’11 de setembre de 1714, en una darrera batalla que es cobrà la vida de molts valencians allí presents. Els principals caps militars foren enviats a presidi, mentre que la resta d’exiliats hagué d’abandonar la península: “el gobierno del duque de Anjou ha mandado salir de aquellos dominios todas las familias de españoles castellanas, aragonesas y valencianas que se hallavan en Cataluña”.

La majoria es dirigí a Nàpols, Sicília, Sardenya i Milà, els territoris itàlics que havien quedat en mans dels Àustries, però uns anys després, en ser recuperats pels Borbons, hagueren de tornar a començar un enèsim exili, en llocs com Viena i Buda. D’altres foren enviats a la frontera oriental de l’Imperi, on participaren en la Tercera Guerra Turca, amb una destacada participació en la presa de Belgrad, en l’antiga catedral de la qual foren dipositades les banderes dels regiments de la Ciutat i del Regne de València. També en els frustrats projectes de colonització que es plantejaren en aquella mateixa zona, entre 1725 i 1738, tingueren una notable intervenció, com a part integrant de “las quatro principales naciones que se supone formarán dicha nueva provincia, esto es, de castellanos, valencianos, aragoneses y catalanes”. La seua petjada, no obstant, s’anà diluint a final de la dècada de 1740, quan ja feia més de 40 anys que havien abandonat el territori valencià. Mentrimentres, els valencians que havien romàs al Regne feia més de 40 anys que patien el domini arbitrari de les tropes, els eclesiàstics, els jutges i els funcionaris borbònics, procedents majoritàriament de Castella. Així ho denunciaren a Carles III, encara en 1760, els representants de València, Barcelona, Saragossa i Palma, tot recordant com de “dañosas al bien público” havien estat les conseqüències de la Guerra de Successió. Damnoses, clar, per a aquells territoris que, com València, Catalunya, Aragó i Mallorca, havien estat majoritàriament partidaris del bàndol austriacista, el bàndol dels vençuts.

NOTA BIBLIOGRÀFICA

El lector interessat en el tema de l’article pot consultar els treballs següents: A. Alcoberro, L’exili austriacista (1713-1747) (Barcelona, Fundació Noguera, 2002); J.L. Cervera, Joan Baptista Basset. Vida i mort del líder maulet (València, Tres i Quatre, 2006); V.J. Escartí, El ‘Diario (1700-1715)’ de Josep Vicent Ortí i Major. Estudi i edició (València, Fundació Bancaixa, 2007); A. Garcia Espuche, Una societat assetjada. Barcelona, 1713-1714 (Barcelona, Empúries, 2014); J.M. Miñana, La Guerra de Sucesión en Valencia. De bello rustico valentino (València, Institució Alfons el Magnànim, 1985); J.F. Mira, Almansa 1707. Després de la batalla (València, Bromera, 2006); C. Pérez Aparicio, Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València (València, Tres i Quatre, 2008).

València, un país d'austriacistes (en procés)

Armes de Carles d'Àustria com a emperador del Sacre Imperi Germànic i rei de la Monarquia Hispànica

Fa poc m'encarregaren un article sobre la Guerra de Successió en el Regne de València per a un dossier de la Revista de Catalunya coordinat per Josep Vicent Boira. I hui, que és 29 de juny, el 307 aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta, voldria mostrar ací algun dels principals arguments exposats i de les cites de l'època emprades. Es titula "València, país d'austriacistes" i eixa és precisament la seua idea central, és a dir, que, malgrat que durant molt de temps s’ha considerat que la intervenció valenciana en el conflicte estigué caracteritzada per constituir una simple revolta social de camperols –De bello rustico valentino l’anomenà un cronista de l’època–, els darrers estudis indiquen que hi participaren membres de tots els grups socials de manera generalitzada i en tot el territori valencià. Amb excepcions individuals i locals, València fou un país d’austriacistes. Per exemple, l'escriptor anglés Daniel Defoe, referint-se als valencians, digué que «this City and Kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself», mentre que un capellà valencià apassionadament proborbònic, Isidre Sales, explicà que «ni le tienen ni le quieren por rey", a Felip V, "de las 100 partes de hombres y mugeres, las 90». 

Per tant, evidentment que l'aristocràcia valenciana i l'alt funcionariat estigueren a favor de l'orde establit que representava Felip V de Borbó -en quina rebel·lió no és així? també a Catalunya passà el mateix aleshores-, però no és cert que els austriacistes valencians foren únicament gent de classes populars. De fet, més de la mitat de l’Estament Militar, que representava la noblesa i la cavalleria del Regne, romangué al costat de l'arxiduc Carles després de la seua proclamació a València com a Carles III d'Àustria, amb austriacistes tan assenyalats com els marquesos de Boïl, Noguera, la Casta i Rafal, el germà del duc de Gandia o els comtes de Cirat, Casal, Cervelló, Elda i Vilafranquesa. També en l’Estament Eclesiàstic foren majoria els prelats de la jerarquia que refermaren la causa austriacista, com el bisbe de Sogorb, l’abat de Benifassà, el prior de Valldecrist o el capítol de la catedral de València. De fet, en un nivell més baix, el suport dels monjos i els capellans valencians a Carles III fou multitudinari des del començament del conflicte successori. Finalment, també la gran majoria de ciutats i viles pertanyents a l’Estament Reial estigué del costat dels Àustria, començant per la capital, tot i que amb algunes importants excepcions, com Morella, Peníscola, Sagunt o Xixona, que mantingueren la seua fidelitat borbònica. Per tant, no es pot dir que l'alçament austriacista de la Guerra de Successió fóra una simple revolta de classes populars contra les elits, sinó, mes prompte, una confrontació de models polítics i d'interessos socioeconòmics diferents, representats per dos dinasties distintes i suportats per una conjunció diversa de grups.  

Quant al desenvolupament del conflicte, els nuclis centrals de l’austriacisme valencià estigueren escampats arreu del territori. Al nord destacaren Vinaròs i Vila-real, mentre que al sud ho féu Alacant, principal port mercantil de la zona i actiu focus de propaganda imperial. Així mateix, les dos principals urbs del regne, València i Xàtiva, foren escenari de nombrosos actes proaustríacs, com la veneració de retrats «del rey de los romanos», l’apedregada de cases de francesos, processons satíriques contra Felip V o reunions de «apasionados al Imperio». Finalment, la vila d’Altea i la comarca de la Marina foren el principal punt d’entrada d'agents austriacistes en el territori valencià, ja que, des de l'inici del conflicte entre els Borbons i els Àustria en 1702, l'armada aliada s'hi aturava tots els anys a fer aiguada. Així, quan en agost de 1705 eixa armada es dirigia cap a Catalunya per tal d'animar els catalans a la rebel·lió, un destacament liderat per Joan Baptiste Basset desembarcà en Altea i, amb suport local, aconseguí l'adhesió de Dénia, que fou la primera vila de la Monarquia Hispànica a proclamar rei Carles III d'Àustria. La següent vila en sumar-se a l’alçament fou Vinaròs, amb l’ajuda de miquelets procedents del sud de Catalunya. De fet, l’ajut català també fou providencial en l’extensió de la revolta valenciana, ja que el coronel borbònic que contenia Basset a Dénia, Rafael Nebot, nascut a Riudoms, es passà al bàndol austriacista a finals de 1705 i deixà via lliure per tal que la gran majoria del regne, incloent la ciutat de València, proclamara la seua fidelitat a Carles III.

En produir-se l'alçament austriacista generalitzat, Felip V envià diversos regiments al territori valencià, amb ordes d’aplicar-se amb especial duresa per tal d’exemplificar la cruesa dels càstigs que rebrien els rebels. Així, durant la primera mitat de 1706, d’una banda, es produïren diverses matances de miquelets i camperols «a sangre fría» (més de 200 a la Salzadella i una quantitat indeterminada a Manuel, poble que fou destruït, com també Ontinyent, Borriol i Quart de Poblet), mentre que, d’una altra banda, un dels nuclis principals del regne, Vila-real, fou pres carrer a carrer per tropes castellanes, navarreses i valones, que «passaron a cuchillo» vora 1.500 veïns i incendiaren la població. No obstant això, en estiu d'aquell any 1706 els austriacistes recuperaren la iniciativa i avançaren en la part sud del Regne, que fou objecte d’una acarnissada disputa. D'una banda, els austriacistes saquejaren Alacant i, d'una altra banda, els borbònics prengueren Oriola, on moriren fins a 1.400 habitants i, com a càstig, s’aplicaren les lleis castellanes d’immediat. Aleshores, durant la tardor de 1706, Carles III arribà amb un exèrcit de 35.000 soldats a València, on va ser rebut fervorosament: «Estaban locos en Valencia, era una Babilonia toda la ciudad». L’entrada cerimonial tingué especial significació. Es féu pel portal de Quart el 10 d’octubre, el sendemà del centenari de la conquesta, i finalitzà en la catedral amb el jurament dels Furs per part del monarca, prenent amb la mà l’espasa de Jaume I, mentre es feien sonar les campanes de tota la metròpoli durant més de quatre hores. Feia més de 60 anys que un rei no es dignava a visitar el Regne i la injecció d’orgull propi i d'empoderament que significava per als valencians la presència de Carles III fou enorme. 

Tanmateix, per qüestions bèl·liques, en març de 1707 la cort del monarca es traslladà Barcelona i molt poc després, el 25 d'abril, es produí la fatídica batalla d'Almansa, en què el 80% dels 22.000 soldats proaustríacs que participaren foren morts o empresonats, deixant el camí expedit per a l'entrada d'un immens exèrcit borbònic en el territori valencià. També els dos regiments de la Ciutat i del Regne de València, que es trobaven a Requena, foren capturats, de manera que dos setmanes després la capital es lliurà, mentre que altres llocs amb importants fortificacions, com Xàtiva, tractaren de resistir esperant la tornada de l'auxili austriacista. Tanmateix, la ciutat només pogué aguantar durant un mes i el 6 de juny també capitulà, la població fou deportada a peu a Castella, «sin dexar persona viviente», i el 19 de juny fou arrasada i cremada sense pietat. Deu dies després, el 29 de juny de 1707, era publicat el Decret de Nova Planta, mitjançant el qual s'abolien les institucions i lleis pròpies del Regne de València, que passà a ser governat «por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo». Lloables i plausibles per al poder autoritari del monarca i per al centralisme castellà, clar, puix així ho assenyalà al cap de molt poc de temps el mateix Isidre Planes, el capellà valencià esmentat adés, que durant tota la guerra s'havia mostrat aferrissadament proborbònic. Tanmateix, en comprovar els abusos comesos per les autoritats borbòniques, propis d'una explotació colonial, es desenganyà i acabà afirmant que:

Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este reyno, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos y las que refieren los portugueses las teníamos por imposturas, pero, quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: «Tengámonos lástima de ser governados por esta nación [castellana]». 

I, en certa manera, encara n'arrosseguem les conseqüències...

Històries dels austriacistes valencians a Barcelona (1708-1711)

Barcelona en setembre de 1714

Com vaig comentar recentment, el darrer llibre d'Albert Garcia Espuche,  Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, és un enorme pou de dades per a conéixer la vida dels austriacistes valencians exiliats a la ciutat de Barcelona després de la derrota d'Almansa, en 1707. Moltes de les informacions provenen dels llibres de tres notaris valencians desplaçats, Cristòfol Aguilar, Fulgenci Artich i Joan Baptista Blasco, la clientela dels quals estava composta bàsicament de valencians, que actuaven com una autèntica minoria nacional en la diàspora. Segons indica el mateix Garcia Espuche, aquells notaris "esdevingueren elements de connexió entre els seus compatriotes" i "contribuïren a mantenir les relacions al si de la colònia del Regne de València a Barcelona". A continuació, passe a relatar algunes d'aquelles històries conservades en els esmentats llibres notarials, protagonitzades per valencians i esdevingudes entre 1708 i 1711. En altres posts em centraré en uns altres personatges o en l'acció col·lectiva d'aquell nombrós grup de valencians en la defensa final de Barcelona. 

En primer lloc, l'11 de novembre de 1708 Eusebi Pérez, de València, alliberà l'esclau remer Mohamad ben Mostafà, d'una galera que estava al moll de Barcelona, per tal d'encomanar-li una missió a la ciutat d'Alger, d'on era veí. Havia de presentar-se davant el cònsol de la nació anglesa i aconseguir que alliberaren Vicent Girona, àlies "Molvedre", que era mariner de Peníscola i veí de Sitges, de 33 anys, bru, de cabells negres, amb la cara marcada per la verola i aleshores captiu a la mateixa ciutat d'Alger. Quan Mostafà aconseguira la llibertat de Molvedre, segons el document notarial que va signar: "le pondrá franco de puertas y salida en la playa, de donde, quedando libre, pueda embarcarse en la embarcación que quisiere para venir a España, o qualquiera otra parte, y al puerto o playa donde más le convenga". En cas que no ho aconseguira, Mostafà hauria de pagar a Eusebi Pérez una indemnització de 300 pataques, un tipus de moneda algeriana. Amb tot, no coneixem el resultat final de la missió. 

Díhuit mesos més tard, el 2 de juny de 1710, Pere Tesa, mariner del Grau de València també exiliat a Barcelona, féu testament davant el notari valencià Fulgenci Artich. Ordenava ser enterrat en l'església barcelonina de Santa Maria del Mar i feia hereva la seua dona, Vicenta Romaní, al mateix temps que deixava nota de diversos negocis que se li quedaven a mitges pel tràngol de la mort. Tot i els perills de la guerra, havia continuat navegant entre Catalunya i el regne de València, de manera que deixava a deure diners a un mercader de Barcelona que li havia avançat una suma per tal de portar una càrrega de tramussos de València, a Josep Milà, també mariner del Grau de València exiliat a Barcelona, que li havia donat una altra quantitat per a dur-la a València, potser a la seua família o en pagament de mercaderies, i a Baptista Morales, de Vinaròs, també exiliat, que li n'havia donat una altra per a fer-la arribar a la seua muller, que s'havia quedat en aquella localitat del Maestrat.

A l'any següent, el 13 d'abril de 1711, era batejat en l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona el fill del matrimoni prohibit entre Domingo Barco, llaurador d'Alboraia, i Caterina Mundi. Barco era ni més ni menys que nebot de Joan Baptista Basset i havia estat nomenat governador militar dels voluntaris austriacistes valencians en 1705, fins que va caure en desgràcia quan Basset fou apartat dels llocs de comandament per Carles III. Finalment, Barco acabà exiliat a Barcelona i uns anys després, en 1710, fou condemnat per haver raptat a Caterina Mundi quan era una donzella i haver-se casat amb ella en contra del consentiment de la família. Havien tingut l'esmentat fill, Josep Francesc, però, abans de nàixer, Domingo Barco ingressà en presó , de manera que Caterina hagué de buscar-se la vida pel seu compte. Acabà vivint amb el seu fill a  la casa on s'havia instal·lat a Barcelona l'antic paborde de la catedral de València, Gaspar Fuster, natural d'Albocàsser. Segons deia, li havia oferit una habitació a Caterina, a canvi de la qual li cuinava un "puchero" tots els dies, a ell i al seu criat. Caterina, però, degué endeutar-se amb el paborde, ja que este li retingué dos caixes amb algunes "alaixes" com a penyora, les quals ella reclamà en 1713 davant el notari valencià Fulgenci Artich, ja que no totes eren seues, sinó que també hi havia objectes de Baptista Ros, llaurador de Meliana. Finalment hagueren de vendre algunes de les coses de les caixes per tal de saldar el deute. Poc després Gaspar Fuster embarcà cap al regne de Nàpols, on havia estat nomenat amb l'alt càrrec de bisbe de Bríndisi per Carles III, però fou rebutjat a la seua arribada pel fet de no ser nadiu del país i, aleshores, fou nomenat arquebisbe de Sàsser, a Sardenya, on el bocassí exercí des de 1714 fins a la seua mort en 1720. 

En darrer lloc, Ignasi Martí, mercader i botiguer de la ciutat de València, estigué a punt de ser assassinat a Barcelona per una qüestió d'honor familiar. S'havia exiliat amb el seu fill Josep, de 14 anys, trobant allotjament en casa de Margarida Costa, de 28 anys, i el seu fill, de 8, que vivien a soles i sense mitjans per a subsistir, ja que el seu marit els havia abandonat en 1705 per a servir a Felip V. Abans d'hostatjar-los, Margarida demanà consentiment als seus germans Pau i Marianna, que li'l concediren i fins i tot havien dinat tots plegats de quan en quan. Tanmateix, passat un temps, li digueren que no era decent que els acollira tenint ella marit i intentaren que els despatxara, fins que un dia, l'11 d'agost de 1711, Pau es presentà "aborronat ab sa capa y, sota de aquella, ab una gran carrabina" per tal de "fer saltar del cap lo cervell de Ignasi Martí", qui, segons deia, habitava "profanament ab sa germana". El mercader valencià no es trobava en la casa i isqué el seu fill, que li replicà que "se'n guardaria molt bé de fer saltar lo cervell a son pare, que son pare era un galant home que no feia mal a ell ni a ningú". Finalment, uns veïns observaren l'altercat i feren detindre a Pau, que fou processat judicialment davant la cort del veguer... Tot d'històries particulars que, en general, ens parlen de les dificultats i penúries que molts valencians hagueren de passar a causa d'una guerra civil pròpiament dita, la Guerra de Successió.

Les súpliques dels valencians austriacistes en 1708

L'arxiduc Carles d'Àustria, Carles III des de 1705 a 1714

Ho vaig explicar recentment al Lletraferit #04 en l'article "Després d'Almansa (1707-1747)" (ací el podeu comprar, si el voleu llegir sencer): l'exili de dècades per mitja Europa dels austriacistes valencians com a conseqüència de l'aixafament borbònic esdevingué una epopeia que a penes coneixem. El seu primer gran pas, en caure la ciutat de València després de la batalla d'Almansa, va ser Barcelona, on estava instal·lada la cort de Carles III i milers de valencians trobaren refugi. El meu admirat Albert Garcia Espuche, que ha dedicat bona part de la seua vida a estudiar l'època, n'acaba d'aportar informacions abundantíssimes en el seu darrer llibre, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, una veritable joia que aniré desgranant ací pel que respecta a aquell exili valencià. Hi destaca, primerament, l'anàlisi d'una sèrie de memorials de súpliques que un nombrós grup de valencians exiliats elevà a Carles III en 1708 per tal de rebre alguna ajuda, ja que ho havien perdut tot en abandonar el regne de València. Es conserven a l'Arxiu d'Estat de Viena i, com assenyala el mateix Garcia Espuche, "els drames personals que contenien són molt angoixants i mereixen ser recordats". En repassarem alguns, de nord a sud del país.  

Pere Pla, de Morella, havia lluitat contra els borbònics amb cavall i armes, però ho havia perdut tot a Huete, quan els enemics li prengueren la caravana que conduïa. Josep Buixeda, servint al castell de Peníscola, s'uní com a artiller a les tropes austriacistes i quan València fou ocupada pels borbònics passà a Dénia i després marxà cap a Barcelona, amb la dona i quatre fills. Dionís Albert, de Borbotó, va posar al servici de l'exèrcit de Carles III dos caravanes i dotze mules, juntament amb els seus germans, un dels quals va morir en la guerra i a l'altre li van tallar les dos mans. Hipòlit de Samper, capità de les milícies de la ciutat de València, hi havia deixat la família i es mantenia a Barcelona de la caritat de Josep Folch, comte de Cardona, un important noble valencià que acollia exiliats en la seua casa de Barcelona. Cristòfol Darder, de València, havia romàs al regne tractant de mantindre la resistència austriacista fent-se càrrec de les cartes que arribaven Barcelona, fins que sospitaren d'ell i assaltaren sa casa. Miquel Alegre, de València, havia estat empresonat pels borbònics després de l'alçament de Basset a Dénia i posteriorment, en declarar-se austriacista la capital, havia participat en la seua defensa; després d'Almansa havia marxat amb la dona embarassada i cinc fills a Barcelona, on no era capaç de mantindre'ls, ja que no podia treballar per les greus malalties que patia.

Jacint Benlloch, de Mislata, havia participat en la defensa inicial de València i en les eixides contra els borbònics a Burjassot i Xiva; en caure la ciutat havia hagut d'abandonar la família i marxar a Catalunya, on assistí al setge de Lleida i residia a Barcelona. Josepa Náchez, donzella de Russafa, havia marxat a Barcelona amb son pare, qui havia tornat al regne de València a través de Dénia i s'havia tornat a instal·lar a Russafa, on, des de l'alqueria on residia, prop de la mar, ajudava a mantindre la correspondència secreta amb els austriacistes i oferia recer als que volien eixir de València mentre esperaven una nau; als quatre mesos intentaren detindre'l, però fugí novament a Dénia, mentre la dona i una filla foren capturades i restaven empresonades a les torres dels Serrans. Vicent Carrillo, del Grau de València, havia estat empresonat per austriacista fins i tot abans de començar la guerra, primer a les torres dels Serrans i després en un calabós del castell de Xàtiva durant huit mesos, on havia passat molta misèria, com també l'estava passant ara la seua família, que s'havia quedat a València. José Sanón, de Bunyol, havia estat desterrat a Sicília abans de començar la guerra per austriacista i després havia participat com a capità de fusellers en les batalles de Requena, Xàtiva, Alacant i Múrcia; totes les seues possessions a Bunyol havien estat cremades i la seua família havia hagut de desplaçar-se a Dénia.

Gaspar Moreno, Vicent Grau, Tomàs Martín, Gaspar Just i set veïns més d'Alzira, així com Vicent Albelda, Ignasi Martín, Felip Pons, Nadal Borràs i cinc veïns més de Carcaixent, que havien servit l'exèrcit austriacista per tot el regne i havien deixat arrere casa i família, o residien amb alguns familiars a Barcelona en pobres circumstàncies, demanaven pensions per a poder mantindre's. Vicent Fluvià, de Carcaixent, havia hagut d'abandonar els seus pares i quatre germanes menudes, que no havien pogut fugir amb ell i havien estat expulsats de sa casa pels seguidors de Felip V. Andreu Aguilar, de Xàtiva, havia pagat tropes per a servir l'exèrcit austriacista a Dénia, la frontera de l'Aragó i altres llocs, però havia perdut la hisenda i les cases a Xàtiva i la Llosa, "las quales abrasaron los enemigos". Jeroni Eixea, Antoni Olomar i Basili Bru, jurats de Xàtiva, tots ells a Barcelona, demanaren ajudes col·lectives després del paorós incendi de la ciutat. José de Sepúlveda, d'Énguera, havia fugit de la població abans que els borbònics la saquejaren i havia anat a Barcelona per a defensar la ciutat; després havia tornat a València i havia participat en el setge de Montesa amb el seu germà, amb qui es trobava de nou a la capital comtal després de la derrota d'Almansa. Juan Ermoso, també d'Énguera, es trobava a Barcelona a càrrec dels germans Sepúlveda, després d'haver participat en els setges de la Font de la Figuera i de Xàtiva, on havia perdut la mare, un germà i tot el que tenia. Josep Pastor, jurat de Benigànim, havia defensat la vila fins la derrota d'Almansa, quan havia passat a Dénia i després a Alacant. Miquel Jeroni Garcia, justícia de l'Olleria, havia participat en les batalles de Xixona, Alacant, Xàtiva, Cabdet i Montesa, però finalment havia perdut tot el que tenia.

Salvador Albiñana havia servit en l'exèrcit de Carles III com a voluntari tant a València com a Barcelona i després d'Almansa encara havia anat a la Dénia resistent, on demanava una barraca i un tros de terra per a poder continuar la seua vida en finalitzar la guerra. Fèlix Fort, veí de Xaló, veié com sa casa era saquejada quan els borbònics cremaren el poble, de manera que se n'anà a València, on participà en la seua defensa, i després a Barcelona, on es trobava summament pobre. Josep Navarro va ser el primer austriacista declarat de Novelda juntament amb els seus tres germans, dos dels quals ja havien mort per la repressió borbònica; ell havia intercedit pels austriacistes alliberant uns quants empresonats a Vélez Blanco, que havia dut a Alacant i després a Barcelona, on es trobava amb la seua família i els seus nebots òrfens. Andreu Sevillano, clergue d'Alacant, havia estat empresonat i desterrat en diversos presidis pels borbònics, a Orà, Tarascó i Montpeller, d'on pogué fugir fins a arribar a terres austriacistes de Gènova; demanava ajuda per a sa mare i les germanes, que continuaven a Alacant. Ginés Pomares, d'Elx, es traslladà a Alacant quan la seua vila natal caigué en mans dels borbònics, en la qual, com a "aventurer", tractava d'introduir d'amagat queviures per als resistents. 

I encara n'hi havia més, de memorials i d'afectats per la derrota d'Almansa i el decantament cap als borbònics de la guerra al regne de València, on encara resistien alguns llocs com Dénia i Alacant. La flama, tanmateix, s'acabaria apagant i el gruix de valencians que aleshores suplicaven ajuda a Carles III es concentrà a defendre els darrers dominis austriacistes de la península, és a dir, els de Catalunya, que, com és ben sabut, caigueren finalment en 1714. S'iniciava així, per a aquells que es mantenien vius, una nova etapa de l'exili, esta volta en terra italiana, austríaca, hongaresa, flamenca, anglesa, etc. 

"Estaban tan obstinados". La repressió i castellanització del regne de València des de 1707

L'altre dia, fussant per la Bodleian Law Library, vaig trobar un llibre titulat Regalías de los señores reyes de Aragón, de Melchor de Macanaz, un dels principals ideòlegs dels Decrets de Nova Planta que van comportar l'abolició dels règims polítics propis de la Corona d'Aragó. Era una edició feta per un descendent seu en el segle XIX amb diversos informes que Macanaz havia enviat a Felip V entre 1711 i 1714 i que, per tant, no eren públics, sinó documents secrets destinats a informar el rei per tal de prendre decisions posteriors. Un d'ells m'ha deixat glaçat, ja que en poques línies mostra clarament: a) La fermesa que mostraren els valencians austriacistes en la seua lluita contra els borbònics. b) La brutal repressió que es dugué a terme a posteriori. c) El tractament del territori valencià com a territori conquerit, quasi colonial. d) La castellanització immediata i conscient del regne valencià (Sevilla, per exemple, va ser el model per a reorganitzar la ciutat de València). Pense que el text és suficientment eloqüent per ell a soles, així que vos deixe amb ell. I recordeu que l'escriu un ministre de Felip V de manera privada, per la qual cosa no hi ha cap necessitat d'exagerar o tergiversar les coses, ans al contrari:   

El rey me ordenó en enero de 1713 le formase una relación del gobierno antiguo de Aragón, Valencia y Cataluña, del que se había puesto en Aragón y Valencia desde que se les sujetó con las armas y de lo que se convendrá remediar para que todo acabe de perfeccionarse.

VALENCIA [...]

24-26. Luego que la capital se restituyó a la obediencia del rey [...] para las tropas y finanzas hubo un comisario ordenador, que hoy es allá superintendente de rentas reales y se llama don José de Pedrajas. [...] No quedó medio alguno por donde este ministro no sacase cuanto dinero, trigo, cebada y géneros halló, tanto en los comunes [ajuntaments] como en los particulares, y como tenía tropas y pueblos bajo su mando y su cuidado era mantener las tropas, aunque los daños que éstas hacían eran muchos, se les descontaban en su haber y todo cedía en beneficio del rey.

27. No hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que: Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas; Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron sitios en forma y mucha sangre; Denia fue dos veces sitiada; Tortosa [llavors en poder borbònic, però no la resta de Catalunya] largo tiempo bloqueada y después sitiada, y para todo esto se sacó de aquel reino cuanto los vasallos y comunes [ajuntaments] tenían.

28-31. Luego que la capital fue ocupada pasé yo en posta a reconocer el fondo de las finanzas de aquel reino y en breve tiempo remití relaciones de todo ello: número de pueblos, tanto del rey como de señorío, los vecinos de que se componían, sustancia y especies de comercio que tenían, lo que todo producía y usos en que se convertía, y los bienes que habían dejado los que seguían el partido enemigo. [...] Después de esto se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y que enviase plano de ella y proposición de los sujetos de que se había de componer, y lo ejecuté y quedó la ciudad formada al pie de la de Sevilla. 

Cal recordar també que un dels canvis immediats que comportà la Nova Planta fou que tots els documents de les institucions públiques (govern, ajuntaments, notaris) passaren a escriure's en castellà i no en valencià, com fins aleshores. Després que vinga Arturo Pérez Reverte a contar-nos romanços sobre l'extensió del castellà com a "consecuencia natural" de la història. Sort que tenim a Carles Fenollosa per a contestar-li: "Contra Pérez Reverte i tots els altres".

"Després d'Almansa (1707-1747)": El Lletraferit #04 es presenta a Benimaclet.

 Portada del Lletraferit #04, a partir d'una obra del quatretondí Moisés Mahiques

Un nou número del Lletraferit ja està a la venda. El presentem este dissabte 22 de març a migdia, a les 12 hores, al Bar La Murta de Benimaclet, i a partir d'esta setmana de ressaca fallera ja el podeu comprar per internet o a les següents llibreries i quioscos. Pel mateix preu de sempre, 5 euros, trobareu el 33% de continguts més, fins a 96 pàgines de literatura, història,  patrimoni i cultura. I és que a banda de les 11 seccions més o menys habituals, en este número hi ha fins a 3 entrevistes i 5 reportatges. L'entrevista que obri l'exemplar, per exemple, és la que Vicent Molins fa a quatre periodistes de RTVV: Xelo Miralles, Esperança Camps, Pura Requena i Reis Juan. Tot i no ser una revista d'actualitat, no hem volgut deixar de comentar un dels esdeveniments més funests de la història recent valenciana mitjançant el testimoni de la pròpia gent de la casa. La segona de les entrevistes és la que Josep Vicent Miralles fa a Jacinto Antón, Premi Nacional de Periodisme Cultural i especialista en el gènere d'aventures. El crític literari Carles Fenollosa ressenya amb la finesa que el caracteritza els seus dos darrers reculls d'articles: Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias (2009) i Héroes, aventureros y cobardes (2013). La tercera entrevista, finalment, és la que Felip Bens fa a Moisés Mahiques, un dels artistes valencians amb més projecció, que recentment participà en l'exposició col·lectiva Only Paper, juntament amb d'altres com Paula Bonet Tactelgraphics o Felipe Pantone. Sobre esta exposició, d'una altra banda, Molins parla detalladament en la secció d'art. 

La resta de seccions incorporen temes variats i nous col·laboradors, realment potents. Un d'ells és l'escriptor i poeta Andreu Sevilla, que parla del pantà d'Alarcó, allà on naix el Xúquer en la seu Conca natal. Un altre és Manuel Pérez, que fa una deliciosa panoràmica d'Alcoi com "la ciutat dels ponts". No debades, fem una mirada especial sobre l'Alcoià-Comtat, ja que la secció de menjar i beure també hi està dedicada: Toni de l'Hostal, una altra de les noves firmes, glossa el café-teatre L'Escenari, un clàssic de la nit alcoiana, mentre que jo mateix escric sobre els millors restaurants del Comtat, com L'Escaleta, una de les poques estreles Michelin valencianes. Toni Sabater, per la seua banda, ens parla de l'olivera com a arbre mil·lenari de la cultura mediterrània, mentre que Vicent Chilet se'n va molt més lluny, a la costa oest americana, per a oferir-nos un viatge pel comtat d'Oregon. El mateix Chilet també ens relata la seua experiència de passar un dia sencer amb Antonin Panenka, el futbolista que va inventar el penal més famós de la història. Finalment, Felip Bens escriu sobre la sèrie Breaking Bad a partir d'un dilema moral -què hagueres fet tu si fóres la dona de Walter White?-, Òscar Rueda ens descobrix els secrets amagats del barri de la Creu Coberta de València i César Sabater fa una peça ben picant i divertida sobre les actuacions de Rosita Amores al Teatre Alkázar de Russafa.

I encara queden els 5 reportatges! En un d'ells Juli Amadeu Àrias fa un recorregut sobre alguns oficis tradicionals valencians, com els velluters, els manters o els espardenyers, aportant un material gràfic de primera. En un altre Toni Sabater explica com i per què el Carme és el barri per excel·lència de la nit valentina, i és que hi hagué un grup de pioners que hi instal·laren els seus pubs als anys '60 i serviren de revulsiu cultural per a una zona deprimida per la recent riuada del Túria. Per una altra banda, tractem tres temes històrics. Primerament, Òscar Rueda comenta amb tota mena de detalls les vistes que el pintor flamenc Anton van den Wijngaerde (Antoni de les Vinyes) va fer de la ciutat i l'albufera de València en 1563: unes observacions per a recrear-se tranquil·lament en la contemplació del Cap i Casal de fa 450 anys. En segon lloc, l'historiador Daniel Reverter ens revela una història gens coneguda: hi hagué un grapat de mercaders valencians que participaren en la defensa final de Constantinoble contra els otomans en 1453; de fet, el pany de la muralla que tacaren amb la seua sang encara es pot observar si viatgem a Istanbul. En darrer lloc, jo mateix escric sobre la història dels 3.000 maulets valencians que hagueren d'exiliar-se després de la derrota d'Almansa i vagaren per mitja Europa: Catalunya, Nàpols, Sicília, Flandes, Anglaterra, Àustria, Hongria i Sèrbia, on fundaren, amb altres exiliats, una colònia anomenada Nova Barcelona. Ací vos deixe un extracte de l'article que conta la seua trista aventura, però si el voleu sencer, corregueu a demanar el vostre Lletraferit #04!

Conquesta borbònica de Barcelona en 1714. Dos batallons de valencians, el de 

Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats, participaren en la defensa de la ciutat

Després d'Almansa. L'exili austriacista valencià (1707-1747)

La història dels exilis polítics valencians encara està per fer. La dels que abandonaren el regne de València després de la guerra de la Unió o la revolta de les Germanies, la dels jueus i moriscos expulsats, la dels dissidents religiosos perseguits per la Inquisició, la dels represaliats per l’absolutisme i el moderantisme durant el segle XIX, la dels defensors de la Segona República, etc. De tots ells en sabem molt poc, i no és una excepció la dels austriacistes desterrats com a conseqüència de la Guerra de Successió. A penes si s’han escrit un parell d’articles des del punt de vista valencià i les fonts documentals més destacades continuen sent les Narraciones históricas, escrites pel noble de Montblanc Francesc de Castellví en la segona mitat del segle XVIII, i el llibre L’exili austriacista (1713-1747), publicat en 2002 pel professor de la Universitat de Barcelona Agustí Alcoberro, des d’una perspectiva eminentment catalana. No debades, Catalunya fou el territori que patí més durament els estralls del conflicte i que comptà amb una major adhesió a la causa de Carles d’Àustria, entre d’altres coses perquè la guerra s’hi allargà durant molts més anys que a la resta de la Corona d’Aragó. En tot cas, en atenció a les llistes de refugiats publicades, València degué ser el segon país més afectat. El mateix Daniel Defoe deixà escrit en unes memòries novel·lades sobre la guerra que “this city and kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself”. Dels 25.000 a 30.000 damnificats en què s’ha calculat el volum d’exiliats, probablement més de la mitat eren catalans i, a continuació, els valencians devien ser més del 10%, mentre que la resta estava conformada per una amalgama d’aragonesos, castellans, mallorquins, navarresos, biscaïns, sards i alguns alemanys que serviren en les tropes austriacistes durant tota la guerra. Unes 3.000 persones en aquells moments representaven el 0,75% de la població valenciana, el que equivaldria a un exili de 40.000 habitants en l’actualitat. 

La majoria d’ells isqué del regne poc abans o després de la batalla d’Almansa de 1707, en primer lloc a Catalunya i, en caure Barcelona en 1714, fonamentalment cap a les grans ciutats dels Habsburg, com Nàpols, Milà, Anvers, Viena o Buda, tot i que també hi ha constància de la presència de valencians en altres llocs, com Lisboa, Londres, Gènova i Roma. L’emperador Carles, des del moment en què abandonà la guerra en 1713 i fins a la fi dels seus dies en 1740, es féu càrrec d’aquell grup d’exiliats, que, com deia un informe de l’època, “después que abandonaron la patria a impulsos de su amor y afecto a la cesárea real persona de Su Magestad, tomaron el partido de vivir y morir a sus pies”. Molts passaren a exercir càrrecs en l’administració i l’exèrcit imperials o reberen pensions amb certa regularitat, encara que la sort de cadascun d’ells depengué en gran mesura de dos factors: de la seua pròpia posició abans del conflicte i de l’evolució territorial dels dominis habsbúrguics. Per a l’arquebisbe de València o el comte de Cardona no era el mateix viure a l’exili que per a persones sense ofici mobilitzades en favor de l’austriacisme en plena joventut. Tampoc foren iguals les condicions al començament, mentre encara durava la guerra, que quan finalitzà i s’hagué d’abandonar la península o encara més avant, quan els borbònics conqueriren Nàpols i Sicília i s’hagué d’organitzar un nou exili. És per això que es fa necessària una aproximació cronològica a tota esta trajectòria global.  

De València a Catalunya (1707-1714)
 

El 22 de març de 1707, després d’una intensa però breu estada de sis mesos, l’arxiduc Carles abandonà la ciutat de València camí de Barcelona. Amb ell anaven tots els membres de la cort, a la qual s’havien incorporat nombrosos valencians, com els comtes de Cardona, de Cirat, d’Elda, de Cervelló i de Vilafranquesa, els marquesos de la Casta, del Rafal, de Noguera i de Boïl, diversos magistrats de l’Audiència reial i del Consell d’Aragó, o el rector de la Universitat de València. Molt poc després es produïa la derrota d’Almansa i, abans que l’exèrcit borbònic es presentara davant de les portes del Cap i Casal, el govern austriacista, sense efectius militars amb els que oposar resistència, partí igualment cap a la capital catalana. Alguns dietaristes arriben a xifrar el desplaçament en 5.000 persones, de les quals l’especialista militar José Luis Cervera ha pogut documentar un mínim de 2.000. Fins a 164 notaris i escrivans, per exemple, trobaren ofici a Barcelona, que no fou l’únic lloc de recepció de valencians, ja que les Illes Balears, encara austriacistes i ben pròximes, també foren un destí important: “los demás del reyno de Valencia que se hallan en Cataluña, Mallorca, Menorca e Ivissa son tantos que parece ponderación el número que se refiere”, asseverava Francesc de Castellví en llistar els noms de més de 90 eclesiàstics i 310 caps de família exiliats a l’altura de 1709. En aquells moments havia caigut el conjunt del regne: València i Xàtiva en maig de 1707, Alzira en juny, Morella en desembre i Alcoi, Dénia i Alacant al llarg de 1708. En conseqüència, molts d’aquells que temien els ajusticiaments, les confiscacions i les represàlies borbòniques escaparen i intentaren mantindre el suport a la causa austriacista des de l’exterior. De fet, un destacament arribat des de Barcelona en huit embarcacions a les ordes del comte de Savallà atracà davant del Grau de València en setembre de 1710, amb l’esperança d’encoratjar l’alçament de la resistència valenciana, amb qui s’havia mantingut correspondència prèvia. Tanmateix, l’amenaça del governador borbònic de bombardejar i arrasar la ciutat si es produïa el desembarcament o qualsevol conat de rebel·lió avortà l’operació. Així, després de la pèrdua definitiva de Madrid i d’Aragó, els esforços se centraren en la defensa de Catalunya i les Balears, fins i tot després de la pau internacional d’Utrecht i l’abandonament de la guerra per part de Carles d’Àustria entre la primavera i l’estiu de 1713.

És ben conegut, per exemple, el paper dels valencians en l’èpica defensa del setge de Barcelona, condemnada al fracàs des d’un principi. Sense cap mena de suport militar exterior i sense cap possibilitat de victòria, les institucions catalanes i barcelonines decidiren continuar la resistència amb l’única esperança que “los regnes d’Aragó y València, que és just que considerem com a nostres germans, units per tantes centúries, companys en tantes conquistes, reprendran les armes y, fent últim extermini de ses vides, sacudiran tan insuportable servitud y ajudaran a la comuna empresa de la llibertat”. Els exiliats del regne, representats pel comte de Cirat i l’antic secretari municipal de València, el benisser Josep Vicent Torres, oferiren tot el suport de “la nació valenciana”, disposta a sacrificar-se “per la conservació de les lleys y privilegis”. Es formaren dos regiments, el de la Mare de Déu dels Desemparats, amb 300 hòmens d’infanteria, i el de Sant Vicent Ferrer, amb 250 fusellers, entre els que destacaven els noms de maulets de pedra picada com Tomàs d’Anglesola, Francesc Maians ‒tio de l’il·lustrat Gregori Maians‒, Joan Vila o Josep Ortiz. A més a més, l’algemesinenc Josep Marco, anomenat el Penjadet, capitanejava una companyia de miquelets pel seu compte i l’alboraier Joan Baptista Basset ocupava un dels rangs més alts de l’exèrcit resistent, el de general en cap de l’artilleria. Tots els esforços foren inútils i la ciutat caigué l’11 de setembre de 1714, en una batalla final que es cobrà la vida de molts dels valencians allí presents. Els principals caps militars, com Basset, Maians o Torres, foren empresonats i enviats als castells d’Hondarribia i d’Alacant, mentre que la resta foren expulsats de la península: “el gobierno del duque de Anjou ha mandado salir de aquellos dominios todas las familias de españoles castellanas, aragonesas y valencianas que se hallavan en Cataluña, dando sólo diez días de tiempo para tomar el rumbo de Italia, azia donde caminan todos”, s’informava en aquells moments des de la cort de Viena. Començava, per tant, una nova etapa per a l’austriacisme valencià, definitivament derrotat.

De Catalunya a terres de l’Imperi (1714-1725)
 

Quan Carles d’Àustria decidí retirar les seues tropes de Catalunya en juliol de 1713, marxaren també les principals famílies cortesanes i els funcionaris del govern reial que s’havia establit a Barcelona. Destinats majoritàriament a l’administració imperial, bona part d’ells es traslladà a Viena, on a començaments de 1714 es creà el Consell d’Espanya, un organisme destinat a governar els antics territoris hispànics que segons el Tractat d’Utrecht havien passat a mans dels Habsburg, és a dir, les províncies de Flandes, el ducat de Milà i els regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya ‒que prompte es perdé‒. En ell foren ubicats els principals aristòcrates i funcionaris austriacistes, com l’arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona, que n’era el president, o el capellà Pere Arnau, el tresorer Lluís Samper, el secretari per a Flandes Lleonard Porter i el secretari per a Sicília Joaquim de Rueda, tots ells valencians. De fet, a la cort vienesa es conformà l’anomenat “partit espanyol”, constituït bàsicament per catalans, valencians, castellans i aragonesos, que exercí una forta influència en la política imperial durant un parell dècades. Al seu si nasqué la preocupació pel futur del gran volum d’exiliats que anà abandonant Catalunya i Mallorca en acabar la guerra, i molt poc després de la caiguda de Barcelona elevaren peticions per tal d’assegurar “la subsistenzia de los españoles y demás vasallos que, por el amor a Vuestra Majestad, por su fidelidad y por la injuria de la guerra, perdieron sus bienes y la esperanza de mantenerse”.

L’emperador, en efecte, atengué aquelles reclamacions i mantingué “su pública reputación, sin permitir que en las Historias quede la menor nota contra su justizia, su equidad y su clemencia”. Dit i fet, el Consell d’Espanya s’encarregà de buscar ocupació a molts dels exiliats, especialment a juristes, oficials i eclesiàstics, que s’assentaren majoritàriament a Milà, Nàpols i Sicília, on es refugiaren més de 20.000 persones en total. A més a més, s’establí un sistema de pensions mínimes per als soldats retirats o invàlids, els individus sense ofici, les viudes i els òrfens. Amb tot, els incompliments estigueren a l’orde del dia i els sous anaren disminuint progressivament, de manera que hi hagué un continu goteig de desplaçaments cap a Viena, al recer de la cort imperial. Fou per això que en 1717 es decidí construir un Hospital d’Espanyols, al raval vienés de Währing, per a assistir als que no disposaven de recursos i, a més a més, “padecían el desconsuelo de no ser entendidos por la diferencia del lenguaje”. A començaments de 1718 ja estava en funcionament, amb un grup de metges, cirurgians, apotecaris i infermers catalans, llevat del mallorquí Jaume Andreu i el valencià Pere Matoses, que atenien una mitjana anual de 160 pacients. A banda d’això, l’alçament d’una església annexa dedicada a la Mercé convertí el lloc en un dels espais de sociabilitat per excel·lència de les classes populars exiliades. 

Per allí passaren, per exemple, alguns dels militars que tornaren impedits de la frontera hongaresa, on varen ser destinats els 2.500 hòmens, amb les seues famílies, dels regiments hispànics que servien en els exèrcits imperials. La seua actuació més destacada fou la de la Tercera Guerra Turca, entre 1716 i 1717, en la que, juntament amb un gran conjunt de tropes germàniques, aconseguiren prendre als otomans l’Eslavònia oriental, l’Oltènia i el Banat, actualment repartits entre Romania, Hongria, Croàcia i Sèrbia. Coneixem el nom d’uns 20 valencians dels molts que hi estigueren presents, entre ells cinc, Francesc Munyós, Cristòfol de Belda, Antoni Maina, Baltasar Bonet i el pare de Tomàs d’Àlias, que participaren directament en els setges de Timisoara i Belgrad, el comandant dels quals, el comte castellà d’Alcaudete, rebé les claus de les dos ciutats i, “en eterna memoria”, les envià al monestir extremeny de Guadalupe. Encara més, segons narra Francesc de Castellví, les banderes dels regiments de la ciutat de València i del regne de València, que havien sigut dissolts en acabar la guerra de Successió, foren dipositades en l’antiga catedral de Belgrad, on segurament foren destruïdes per les diverses ràtzies otomanes que es produïren al llarg del segle XVIII.
 

No pareix debades, per tant, que fóra un jurista valencià, Vicent Díaz de Sarralde, qui publicara a Nàpols en 1718 un extens poema èpic anomenat Epopeia panegírica, en el que explicava les campanyes contra els turcs amb certes reminiscències de les commemoracions de moros i cristians que imperaven a la seua València natal: “Antes que el Sarrazeno prevenido / acampe huestes que ha multiplicado, / Eugenio, valeroso y advertido, / asedia con su exército a Belgrado”. En acabar la guerra, aquells regiments hispànics, que havien experimentat la pèrdua d’un 15% dels seus efectius, foren instal·lats a la mateixa frontera oriental, on es documenten durant molt de temps entre Belgrad, Timisoara i Transilvània. D’una altra banda, també hi hagué un modest regiment hispànic a Flandes, amb seu a Anvers, i un altre a Nàpols, comandat pel coronel del Grau de València Vicent Estupinyà. Durant esta etapa, en conseqüència, els exiliats tractaren d’adaptar-se a la seua nova vida corrent per mitja Europa, un panorama que oferí alguna possibilitat de canvi després de la pau signada entre Carles VI i Felip V a mitjan dècada de 1720. 

La Pau de Viena i els projectes de colonització (1725-1734)
 

Tot i que els tractats d’Utrecht i Rastatt havien posat fi a la Guerra de Successió i al conflicte internacional entre 1713 i 1714, l’emperador austríac i el monarca espanyol no signaren un armistici mutu fins a 1725. Així, la Pau de Viena significà el reconeixement de l’statu quo territorial i l’amnistia dels represaliats polítics: els austriacistes a l’Espanya borbònica i els borbonistes als dominis austríacs de Flandes, Milà, Nàpols i Sicília. Això significà, en primer lloc, l’alliberament dels presoners de guerra, fonamentalment els alts comandaments militars de la defensa de Barcelona, que havien estat confinats durant més d’una dècada. Alguns, com el valencià Josep Vicent Torres o el català Francesc de Castellví, aprofitaren per abandonar la península i afegir-se a l’exili de la cort vienesa, on passaren a ocupar càrrecs administratius. Altres, però, isqueren de les presons greument malalts, com el comandant suprem de les forces resistents Antoni de Villarroel, que muigué a la Corunya uns mesos després, o el general Joan Baptiste Basset, que va malviure a Segòvia, on havia sigut traslladat, fins a començaments de 1728, quan va expirar en la més absoluta pobresa.
 

Inversament, els exiliats també tingueren la possibilitat de retornar als seus llocs d’origen i, de fet, alguns mamprengueren el camí de tornada després d’un emotiu tedèum celebrat al monestir de Montserrat de Viena. Amb tot, foren realment pocs i, sobretot, castellans. La majoria de valencians, catalans i aragonesos, per contra, romangueren a l’estranger o, en tot cas, únicament regressaren de forma temporal per tal de posar en orde la recuperació dels béns que els havien sigut confiscats. Així ho féu, per posar un cas, Andreu Micó Ferrando, fill d’exiliats, que retornà posteriorment a Nàpols, on també vivia la seua germana Maria, com a monja del convent de l’Esperit Sant. Cal dir, no obstant, que no tots els béns foren reintegrats i, per exemple, els milers de volums de les biblioteques personals de l’arquebisbe de València i el comte de Vilafranquesa passaren a constituir el germen de la Biblioteca Nacional d’Espanya, ideada pel confessor reial Pierre Robinet i el ministre borbònic Melchor de Macanaz, redactor dels Decrets de Nova Planta. 

D’una altra banda, la voluntat majoritària de no retornar a la península Ibèrica motivà la recuperació d’un pla colonitzador que ja s’havia suggerit en 1714 per a ubicar als exiliats, en aquell cas donant-los terres a Nàpols, Sardenya, Milà i Hongria. Ara, però, la destinació canviava i, sobretot, les possibilitats de dur a terme la colonització eren molt majors, ja que el tinent coronel Josep Plantí, qui anteriorment havia sigut professor de Dret a la Universitat de Barcelona, redactà un detallat projecte en 1725. Hi proposava la creació d’un territori colonial anomenat Principat d’Austrihispànica o Transhispànica, que s’ubicaria a la frontera croata conquerida als turcs, “donde, dignándose Su Magestad de conceder y distribuir en calidad de feudales aquellas porciones que se expressarán, deviessen los interessados conferirse en el lugar para asegurar con su industria lo que tal vez no podrán conseguir del erario de Su Magestad”. La idea era donar als exiliats una “nueva patria”, que, a més a més, estaria basada en els principis de llibertat, representativitat i igualtat que havien guiat els austriacistes. 

En primer lloc, les activitats colonitzadores serien dirigides per quatre diputats de “las quatro principales naciones que se supone formarán dicha nueva provincia, esto es, de castellanos, valencianos, aragoneses y catalanes”. Ells serien els encarregats de buscar un paratge que s’assemblara a la “tierra abandonada de España”, on s’instal·larien les granges dels nous pobladors, distribuïdes per sorts, totalment franques de tributació i escampades entorn d’una metròpoli amb capacitat per a unes 20.000 persones, anomenada Carolonoble o Carolina. Tots els colons, independentment de la seua naixença, serien considerats nobles, completament lliures i únicament sotmesos a l’emperador, qui, de fet, els cediria autonomia per a governar-se a través d’un Senat conformat per 12 magistrats, triats per votació sufragi de tots els caps de família, “lo que es preciso para no ser infelís el estado de la república”. Els assistiria, a més a més, un Congrés que reuniria cada tres anys a “todo el pueblo o común”, amb la funció de legislar per majoria i evitar “que se govierne absolutamente y despóticamente”. En definitiva, acceptada la permanència de l’exili, s’intentava reproduir a 2.000 quilòmetres de distància l’ideal de govern de la Corona d’Aragó que l’absolutisme de Felip V havia arrasat per complet. Tanmateix, el projecte de colonització no s’arribà a posar en marxa i la majoria d’exiliats continuà residint a Viena o als territoris itàlics meridionals, una situació que canvià radicalment amb la reconquesta borbònica d’estos darrers.

La trista aventura sèrbia i el final de l’exili (1734-1747)
 

La pèrdua de Nàpols i Sicília entre 1734 i 1735, com a resultat de la invasió liderada per Carles de Borbó, fill de Felip V, comportà una nova desgràcia per als exiliats austriacistes. La conseqüència més directa fou la suspensió immediata de les pensions que rebien, fonamentalment procedents de les rendes i terres italianes. A més, una part dels que hi havien trobat oficis o càrrecs hagué de marxar a Viena, on el Consell d’Espanya no se’n pogué fer càrrec, ja que acabà per desaparéixer a causa de la manca d’ingressos i territoris que gestionar. Els seus funcionaris foren jubilats amb la mitat del sou, mentre que les principals famílies nobiliàries foren directament acollides a la cort de l’emperador. La resta de refugiats, en canvi, quedà desemparada, sense protecció política ni econòmica, i fou llavors quan, com a darrera opció col·lectiva, s’intentà posar en marxa el vell pla de colonització a la frontera oriental de l’Imperi. La destinació triada en esta ocasió fou la Voivodina sèrbia, on, com ja hem indicat a l’inici, es projectà la ciutat de Nova Barcelona o Carlobagen, prop de l’actual Zrenjanin, que havia d’acollir, en teoria, a uns 2.000 colons. Amb tot, els bons propòsits anteriors de constituir una societat lliure i igualitària foren completament substituïts per una visió molt més pragmàtica. Es tractava, al cap i a la fi, de poder oferir una mínima oportunitat a un grup de persones empobrides i repetidament expulsades dels seus llocs de residència: “dando a cada cabeza de ellas un proporcionado terreno para su cultivo y distribuiendo en ellas por una vez el capital o ayuda para comprar granos, hazer habitazión cómmoda, comprar vacas, obexas, cabras u otro ganado con que establezerse”. Tanmateix... [Continua al Lletraferit #04]