Filmin

Imatges del catàleg de Filmin

En el post de despús-ahir, en què enllaçava una descàrrega no autoritzada del darrer treball discogràfic de Remigi Palmero, hi va haver certa polèmica: la productora, LaCasaCalba, es queixà amargament del fet d'haver de treballar de forma gratuïta... No entraré ara en el fons de la qüestió i en la inevitabilitat de certes coses a les quals cal adaptar-se (això o el ludisme, tu em diràs), sinó que aprofitaré per a parlar d'un web que tracta de trobar en internet una solució més que un agreujant dels problemes de comercialització de cert tipus d'audiovisuals. Es tracta de Filmin, una selecció de pel·lícules i curtmetratges de cinema independent que difícilment es poden veure en sales de projecció, perquè no són rendibles (algunes ni s'arriben a estrenar en molts llocs de la península Ibèrica).

Així, mitjançant l'agrupació en la pàgina i el pagament de 2 o 3 euros per visualització en línia (o de 10 euros mensuals per veure tots els films possibles al llarg de 3 mesos), s'intenta traure un profit econòmic que abans difícilment arribaria a través de vídeos i altres drets de comercialització i projecció. La particular situació d'estes pel·lícules, que es mouen en circuits minoritaris, fa que en general no es puguen veure en altres servidors gratuïts, per la qual cosa és possible que la idea puga funcionar. D'altra banda, el web és realment complet, amb una bona presentació, un blog i unes crítiques cinematogràfiques pròpies, la participació dels usuaris, etc. L'únic que potser falla de moment és el catàleg, un tant escàs, de 315 títols ara per ara. En tot cas, s'hi poden trobar coses molt interessants. Gaudiu-lo si l'aprofiteu!

Un jack bull al riu rau

Durant aquells dies de començaments d'any en què una grip i la televisió es van apoderar de mi, tot endinsant-me en els misteris del rafamorisme (imagineu-vos si vaig endarrerit contant coses :D), també vaig veure un telefilm que, entre tota la morralla que vaig engolir, em va cridar l'atenció. Es tractava de The Jack Bull (1999), un western protagonitzat per John Cusack, amb guió de son pare Dick i traduït al castellà com a Sin Piedad. La traducció, però, era ben desafortunada perquè si algun tema tractava la pel·lícula no era el dels actes impietosos del protagonista, sinó la seua lluita constant per la justícia en si mateixa (The Jack Bull fa referència a la raça de gossos que, com els pit bulls, no t'amollen una vegada que han decidit mossegar-te).

El comerciant de cavalls que interpreta Cusack no és un home violent ni cruel, sinó que ha de recórrer a la coacció quan la justícia "natural" -innata al sentit comú de la humanitat- xoca amb la justícia "legal", aquella que per influències li nega tot reconeixement i compensació pels excessos arbitraris comesos contra ell, dos dels seus animals i un dels seus ajudants indi, per un ranxer amb contactes poderosos en la cort judicial. Llavors el comerciant no defalleix ni es deté, coste el que coste, fins que l'ordre "just" és restablert. El film manté eixa tensió constant, encara que no acaba d'esclatar com a pel·lícula. La història de fons, en qualsevol cas, em va paréixer realment bona, raó per la qual vaig cercar-ne informació a internet.

I tant que era bona: una adaptació de la novel·la Michael Koolhaas de l'escriptor romàntic prussià Heinrich von Kleist, que cap a 1810 aprofità uns fets històrics reals del segle XVI per construir una història a través de la qual s'oposava a l'actitud acomodatícia dels regnes germànics vers l'expansionisme de l'Imperi Napoleònic. Calia cercar la justícia, malgrat que xocara amb la llei i les institucions, o almenys eixe és el missatge que es desprén de l'adaptació de la història a l'Oest americà de mitjan segle XIX. No he tingut l'oportunitat de llegir la novel·la, encara que -i ací anava- resulta que en tenim una traducció al valencià noveta de trinca: la publicada pel benisser Jaume Ortolà l'any passat en el seu interessant projecte de Riurau Editors. En parlà l'altre dia Vicent Usó i ací es pot llegir pràcticament tota la primera meitat de la seua versió: una veritable troballa i un veritable goig.

Rescabalaments

Scarlett Johansson, A love song for Bobby Long (2004)

Faré dos coses per tal de rescabalar-me de les crítiques que vaig rebre per la meua darrera recomanació cinematogràfica, Stranger than fiction, i, alhora, per tal de rescabalar Scarlett Johansson (que, evidentment, no necessita qui la rescabale però és una forma de parlar) de la porqueria d'historieta que ha fet amb Woody Allen (personalment crec que el millor de la pel·lícula és sorprenentment Penélope Cruz, i per a què diga jo això...).

D'una banda, faré una nova recomanació, una pel·lícula que vaig vore tres vegades en a penes un mes perquè no me'n cansava i encara no me'n canse: A love song for Bobby Long (en castellà Una canción del pasado). Com sempre, no puc dir molta cosa per no desvetlar més del necessari. Només uns quants mots i una frase: Scarlett Johansson, John Travolta (que ací ho fa realment bé), afores de Nova Orleans, jazz, blues, literatura i Everyone knows that books are better than life! That's why they're books. Per cert, si cerqueu a l'emule esteu atents també a la banda sonora i a una esceneta pujada de to de la mateixa Scarlett Johansson no inclosa en el muntatge final.

D'altra banda, reivindicaré Stranger tha fiction (Más extraño que la ficción en la versió en castellà) amb l'escena que és el clímax subreptici de la pel·lícula malgrat començar al minut 41. D'un costat, com fer un món millor només preparant galetes, i de l'altre costat com ser tan moniato de fer malbé un moment així. Només l'he trobada en anglés, així que incloc baix una ràpida traducció al valencià, basada en el guió original de Zach Helm. Per entendre millor l'escena cal saber que ella té una cafeteria-pastisseria i ell és un inspector d'hisenda que li està fent una auditoria:



Harold Crick: Bé, bona nit.

Ana: Vol una galeta?
Harold: Oh, no.
Ana: Vinga, estan calentetes i mantecoses, acabades de traure del forn.
Harold: No, no m'agraden les galetes.
Ana: No li agraden les galetes? Però a vosté què li passa?
Harold: No ho sé.
Ana: A tothom li agraden les galetes
Harold: Ja, ho sé.
Ana: Després d'un dia terrible, sa mare no li va preparar mai llet amb galetes?
Harold: No, ma mare no en sabia fer. Les úniques galetes que vaig prendre eren comprades al supermercat.
Ana: Hm, val, assega's.
Harold: No, jo...
Ana: No, assega's... I ara menge's una galeta.
Harold: De veritat, no puc.
Ana: Senyor Creek, ha estat un dia realment terrible. Ho sé, jo me n'he encarregat, així que agafe la galeta, mulle-la en la llet i menge-se-la
...
Harold: Mmmmm, guau, realment és una galeta boníssima. Mm... Quan va decidir fer-se pastissera?
Ana: A la Universitat
Harold: Com una Escola de Cuina?
Ana: En realitat vaig fer Dret en Harvard
Harold: Oh, oh, ho sent, he suposat que era...
Ana: No, està bé. No vaig acabar.
Harold: Passà alguna cosa?
Ana: No, m'acceptaren per molt poc, la veritat. L'única raó per la qual em deixaren entrar va ser pel meu escrit de petició: com anava a fer del món un lloc millor amb el meu títol. I, en fi, havíem de participar en aquelles sessions d'estudi, els meus companys i jo, de vegades tota la nit. I, per això, vaig començar a fer pastissos perquè ningú no es quedara amb gana mentre treballàvem. De vegades cuinava tota la vesprada a la cuina de la residència i després portava les meues delicatessen als grups d'estudi, i a la gent els encantaven.

Menge...
Feia galetes de farina de civada, barretes de mantega de cacahuet, encenalls de xocolata negra amb nous de macadàmia, i tothom menjava i era feliç, i estudiàvem més i feien millor els exàmens, i més gent començà a vindre als grups d'estudi, i jo portava més coses per picar, i sempre cercava millors receptes fins arribar als croissants de formatge ricotta amb albercoc i les barretes de moca amb almetlla glacé i les merengues de llimona glacejades amb bresquilla almivarada. I al final del semestre tenia vint-i-set companys d'estudi, huit quaderns plens de receptes i una mitjana de 5, així que ho vaig deixar. Vaig pensar que si anava a fer del món un lloc millor, el podria fer amb galetes...
Li agraden?
Harold: M'agraden.
Ana: Me n'alegre.
Harold: Gràcies per obligar-me a menjar-les.
Ana: De res.
Harold: Hauria d'anar-me'n. Gràcies per les galetes.
Ana: Per què no se les emporta a casa?
Harold: Oh, no...
Ana: Vinga!
Harold: No, de veritat, per favor...
Ana: "No, de veritat, per favor"
Harold: No, de veritat, per favor, no puc.
Ana: No pot?
Harold: No, no, vull dir... mire, constituïrien un regal. De fet, ni tan sols hauria d'haver pres les altres, així que...
Ana: Bé, tranquil, no li ho diré a ningú.
Harold: Sí, ho sé, però si ho fera...
Ana: Bé, no ho faré.
Harold: Sí, però si ho fera...
Ana: Creu que telefonaré a...?
Harold: Les compraré, i ho faré encantat. Què li sembla?... I així no hi haurà problemes... Què?
Ana: No.
Harold: Per favor.
Ana: No.
Harold: Vull dir, només he dit...
Ana: Via!
Harold: No, de veritat, no passa res.
Ana: Moga a casa!
Harold: Val... Ha fet...? Ha fet eixes galetes per a mi, no? Vosté només tractava de ser amable i jo ho he llançat
tot a perdre... Val. Potser açò li sone molt estrany, però crec que estic immers en una tragèdia.

"Teaser" de "King Conqueror"

Mentre m'arriben notícies que la productora catalana d'Enric Calpena està preparant un documental sobre Jaume I -féu via, que no arribeu al centenari!-, descobrisc les primeres imatges de la pel·lícula King Conqueror. Només un comentari: espere que eixos no siguen els efectes especials definitius.

Ah, i que la productora baixe els fums, si més no. Un usuari de youtube els ha recriminat les típiques errades històriques, com ara la presència d'unes ulleres o d'un guantellet armat al segle XIII. La resposta ha estat "Obviously it seems you are an expert". Doncs sí, l'usuari sembla un bon expert que pertany a un grup de recreació històrica (extremadament rigorosos en general), que fa coses com estes:

Quan encenc la tele, sent Mòniques per totes bandes

En ocasions sembla que només hi haja deu dobladors a tota Espanya que ho doblen tot. O almenys eixa és la impressió que em fa a mi, que sent una vegada i una altra les mateixes veus en les més variades pel·lícules i sèries. En el meu cas, com he estat gran seguidor de Friends, mesure els dobladors pels seus personatges: eixa és Phoebe, eixa altra Monica, aquell Ross, este Chandler, etc. Sobretot a les dues primeres les sent per totes bandes.

Doncs bé, és molt fàcil saber qui hi ha darrere d'estes veus mitjançant el web Eldoblaje.com, La base de datos del doblaje en España. Així, per exemple, es poden conéixer ràpidament els dobladors de Friends i saber que Concha García Valero "és" Monica Geller. I amb raó em sona la seua veu; des que debutara a Canción triste de Hill Street ha doblat més de 750 actrius, sense comptar anuncis: és la mare de Luke Skywalker, la Moneypenny de James Bond, Geena Davis a La Mosca, Bridget Fonda a El Padrí III, Jeanne Tripplehorne a Instint bàsic, Irina a Stalingrado, Madeleine Stowe a Dotze micos, Kristin Scott Thomas a El pacient anglés i a Quatre bodes i un funeral... Constantino Romero, en canvi, no té ni la meitat de doblatges.

Una darrera dada: han estat registrats 2.719 dobladors que han doblat 45.139 actors, una ràtio entre d'uns 16 actors per doblador. Ja sabeu, si voleu tindre més informació sobre el vostre doblador favorit esta és la vostra web.

Stranger than fiction

Abans que se m'oblide: un altre dels grans descobriments del Nadal ha estat la pel·lícula Más extraño que la ficción, una "delícia" com diuen per ahí. La vaig vore en el tren de tornada de Barcelona i no sé si em va pillar el "dia tonto", però em va semblar una xicotetat joia; tal volta una mica intranscendent, però plena de grans veritats. Llàstima que no puga parlar-ne més, és com la novel·la El noi del pijama de ratlles, que no pots contar res, simplement recomanar-la. Així que no puc dir més, únicament que tracteu de veure-la [ací a l'emule]. Quan l'hageu vist en parlem. No vos la perdeu!

Balanç nadalenc

Vaixell P. de Satrústegui, per a 672 passatgers (1890-1927)

Ja hem passat un altre cicle nadalenc amb pastissets de moniato de la iaia, qui, per cert, m'ha informat que el meu besavi matern també anà a fer les Amèriques, precisament a Nova York, per les mateixes dates en què ho feia el meu avi patern, el qual, finalment, per l'edat que hi va ser anotada, no pot ser el que apareix al registres d'Ellis Island amb el mateix nom. És impressionant pegar una ullada a les llistes de valencians que hi apareixen, per exemple, en el vaixell P. de Satrústegui, eixit de València el 26 de setembre de 1920 i arribat a Nova York el 17 d'octubre d'aquell mateix any, amb més de 100 paisans (menció especial a Miguel Lledó, qui, en preguntar-li la seua "city or town" va respondre "Cabañal", on tenia la seua dona, al carrer Escalante).

A Salt fan la Festa anual del Cistell

En altre orde de coses, he esclarit que, efectivament com deia Toni Cucarella, la foto que vaig posar en el text sobre l'etimologia de basquet no és en essència un "basquet", sinó una "caixa" o "caixó", ja que els basquets eren cistells ovalats fets generalment amb matapoll. Amb tot, com que de basquets originaris ja no se'n fan (jo no no recorde haver-ne conegut, a no ser que siguen simples "cistelles" com les d'arreplegar bolets), segurament les caixes per a transportar fruita també han acabat rebent eixe nom per la seua similitud de funcions (el que, de fet, enriqueix la llengua en "reutilitzar" el mot i no perdre'l). D'altra banda, no sé si el "guillot" al que feia referència Cucarella seria el "cistellot", molt més gran, emprat per transportar paneres.

L'alba, més enllà de Montcada

Pel que fa a València cal dir que l'Arxiu Municipal ha millorat notablement amb el canvi al Palau de Cervelló, on també podreu observar un pis sencer dedicat a honrar la memòria dels Borbons, un caprici personal de Rita que va costar més de 500 milions de pessetes si no em falla la memòria. També cal dir que el Maramao continua estant bé, tot i que un peliu car, el Nostre bar i La Pepica molt bé, sobretot si no pagues tu, i que l'Horta Nord continua sent un molt bon lloc per passejar, fins i tot per contemplar l'alba (que no "amanèixer") quan se t'ha escapat un gos intel·lectual.

I si l'any passat va ser el de la visió de The hills have eyes i el descobriment de José Mojica Marins i d'Estanislau Verdet, enguany ha estat el de Naked lunch de Cronenberg, La silla de Fernando [Fernán-Gómez], l'estrany experiment de Gus Van Sant amb la Psicosis de Hitchcock, i els grans Ratatat (de Brooklyn havien de ser). Una desgràcia no haver sabut que Les Mãedeus presentaven el disc a Ca Revolta...

Quant a la blogosfera valenciana l'any que hem deixat ha significat l'adéu d'uns quants blogs, com ara Garrotades des de València, Busca-li qui t'ha pegat, El bloc d'Enric Gil i Bacàvia, mentre que l'Aphönic ha estat abandonat pel seu principal autor, Comunicació i identitat ha tancat per a lectors no convidats, i Antiprovincianisme d'Ignasi Mora ha estat pràcticament substituït pel suposadament col·lectiu Bloc pel país. Per cert, entre els 137 aspirants a participar en la primera antologia literària de la catosfera crec que només en som 12 valencians: Filant prim, Salms, Anotacions rizomàtiques, La vida diferida, Va de bo, cavallers, Marta Insa, Vent d Cabylia, Tirant al cap, Nausica, Més content que un gínjol, Ultralocàlia i El Cadafal. Sort a tots.

I ací tornem a la marxeta: a preparar unes quantes classes, una ponència, una ressenya i els papers de l'estada a Florència, i a continuar amb la recerca de la tesi, que els registres de Jaume II es resisteixen a oferir la informació necessària per esclarir unes quantes coses fonamentals [per a la intel·ligibilitat de l'evolució de la fiscalitat reial]. Au, bon any 2008!

Post sabatí (III)

De "L'última nit de Boris Grushenko", estranya traducció de "Love and Death" de Woody Allen, podem gaudir no només d'unes quantes bones frases sobre l'amor, el sexe i la mort, sinó també d'una mítica escena a imitació del millor cinema mut de començaments de segle XX:

- Sex without love is an empty experience.
- Yes, but as empty experiences go, it's one of the best.


- How many lovers do you have?
- In the midtown area?


- Leonid, I know I could have been a better wife to you.
Kinder. I could have made love with you more often. 
- Or once, even. 
- Once would have been nice.
 

- You're disgusting, but I love you.
- Well, my disgustingness is my best feature.   


- How long has it been since you've made love to a woman?
- What's today? Monday, Tuesday... Two years.
- Two years. You do remember how? 
- Well, if you start me, it'll all come back.                     


- You're the greatest lover I've ever had. 
- Well, I practise a lot when I'm alone.   


- Sonja, do you even know what love means?   
- There are many different kinds of love, Boris.
There's love between a man and a woman. 
Love between a mother and a son...
- Two women. Let's not forget my favourite.


- Regarding love... You know, what can you say?
It's not the quantity of your sexual relations that count.
It's the quality. On the other hand, if the quantity drops
below once every eight months, I would definitely look into it.

Post sabatí (I)

Com que ja m'ha dit més d'un que les meues frikades desvirtuen un tant el blog, tractaré de posar-hi ordre: el dissabte serà el dia dels posts estranys. Així, a més d'incorporar una nova frase a internet -"post sabatí", sóc tot un pioner- sabreu què trobar per ací en cap de setmana. Això no lleva, però, que també escriga d'altres coses si s'escau, però en principi sempre hi haurà un sobre este món de la "cultura popular", que diria l'arqueòleg glamurós. I hui comence amb el món de la valenciana Ana Elena Pena (myspace) i un deliciós curtmetratge musical en homenatge a una de les millors escenes d'Hola, ¿estás sola?, d'Icíar Bollaín:

Pareguts raonables (I)

Ahir vaig vore "The hills have eyes", la de 1977, el clàssic de Wes Craven del qual ell mateix ha fet un remake este any que acaba. Independentment que la comparació entre una i altra, la de 1977 i 2006, es presta a fer una anàlisi de com millorar notablement una pel·lícula amb xicotets canvis de guió, una millor definició dels personatges i una adequació de les tècniques cinematogràfiques, el que més em va sobtar va ser un paregut raonable que hi vaig trobar:

El salvatge "Mart" a la pel·lícula


El salvatge "Toni de l'Hostal" a Mãemeua

Colla de farsants?

Estos dies estic aprofitant per vore una mica més la televisió de l'habitual, tot gaudint dels canals per cable de cals meus pares. D'una banda he descobert els films de terror de Zé do Caixão -també anomenat Coffin Joe-, un personatge creat pel brasiler José Mojica Marins (biografia), director brasiler que va ser definit com una barreja entre Russ Meyer i Luis Buñuel, i jo encara diria més, entre estos, Jess Franco i Leopoldo Panero (sólo ETA hace oposición), és a dir: terror i drama psicològic, pors psíquiques, rèptils, aranyes, insectes, sexe, desig, canibalisme, relacions turmentoses, mort, experiments, creus, religió judeocristiana, turbulència... Ací vos deixe l'enllaç a un documental sobre José Mojica a l'emule i el tràiler d'Esta noite encarnarei no teu cadáver (1967) al Youtube:

També he descobert el programa Extreme Makeover, traduït al castellà com Cambio Radical, on algun lleig o lletja (de vegades suposat) se sotmet a diverses operacions (rinoplàstia, lifting, abdominoplàstia, mentoplàstia, liposucció, implants dentals, implants de pèl, peelings, etc.) i acaba tenint una cara-cartró impressionant davant el goig i cridòria dels seus familiars i amics. Fa por, però ahí que estava jo veient-ho.

Abans: Un tio normal

Després: Un tio estirat.

Finalment, ja en els canals generalistes he pogut observar, a trossos i mossos, com avança l'imperi del misteri d'Íker Jiménez. Conec gent que veu el programa perquè li diverteix la seua manera de vendre'ns la moto tot i que no se'n creu ni pruna, però també conec altra gent que desgraciadament creu en estes coses i li té una mena de respecte per la seua "rigorositat" en el tractament d'allò paranormal. Ahir vaig poder sentir també el seu programa de ràdio i certament ell i el seu equip són meravellosos en crear climes misteriosos, amb uns calificatius adequats i minuciosos com si d'una novel·la de Poe es tractara, amb indicis casuals en el moment oportú o terribles sensacions en llocs suggestius. Uns artistes, uns "farsants amb gràcia" com diu el crític David Broc, com aquells que venien xarops miraculosos al salvatge Oest nord-americà. Llibres d'un únic exemplar al món que troben en una llibreria qualsevol d'un petit poble de la muntanya, bolígrafs que cauen assenyalant certs registres que no s'havien mirat, monges caritatives que acullen i donen la clau als laboriosos i cansats periodistes, etc. El més trist és que científics amb títols, investigadors reconeguts per la comunitat acadèmica (historiadors de l'art, arquitectes, metges, etc.), es presten a donar "rigorositat" a estes "profundes" recerques, tot embolicant la troca, llevant clarividència a les investigacions científiques i confonent el personal.



I és que moltes vegades la "conxorxa" és recolzada per megaproduccions internacionals, com la que van passar i "analitzar" el dia de Nadal, The Exodus decoded, un documental dirigit pel jueu canadenc Simcha Jacobovici que tracta de demostrar que els fets narrats a l'Èxode, el segon llibre del Pentateuc (l'esclavitud del poble hebreu, les plagues d'Egipte, la travessia pel desert guiats per Moisés, les taules de la llei, l'arca de l'aliança, els 10 manaments, i, per fi, la terra promesa d'Israel per al poble elegit de Déu), van ser verídics. El documental ha estat produït per James Cameron (el de Titanic entre d'altres) i, evidentment, amaga (o no tant) els interessos de jueus i sectes cristianes per demostrar que allò narrat a la Bíblia és vertader, incloent les suposades traves posades pels musulmans per amagar-ho (si no pagues els permisos a Egipte i inclous la visió d'almenys un arqueòleg de la zona és normal que no et deixen filmar a zones arqueològiques; no és qüestió d'amagar res). Li passa una mica com a les teories de Bilbeny, les quals ja vaig tractar de criticar al blog d'Esclafamuntanyes: certes coses són versemblants però la teoria sencera en si ha de pressuposar massa coses (i massa males voluntats) per ser sostenible; a més, són teories polítiques de finalitats simples, bastant allunyades dels interessos reals de la historiografia. No diré més que la pregunta i resposta final del documental: "va ser l'Èxode un esdeveniment de la natura o va obrar en ell la mà de Déu? Deixarem que l'espectador decidisca". El que faria jo amb els diners invertits en eixe documental per explicar la conquesta i colonització de les terres andalusines que formarien Aragó, Catalunya, Balears, València i Múrcia... Ens falten departaments de comunicació i d'atracció de capital als historiadors nostrats...



Tot plegat, misteris que han copat la programació de Cuatro, aquella cadena inicialment "seriosa" que ràpidament ha derivat cap a un Channel nº 4 frívol i escabrós, uns matins de García Campoy totalment roses i un Gabilondo diluit. De fet, sembla que la cadena s'ha rendit al faener Íker Jiménez i el trau fins i tot en els especials de Disney per parlar de la misteriosa silueta de Mickey Mouse que apareix en totes bandes com una enigmàtica senyal. Però moltes anècdotes i històries són tan increïbles que passa com amb el PP després de mentir en l'11-M: després ja no et pots creure res, almenys de les mateixes persones. I, si no, mireu este impagable vídeo del Gran Wyoming, que té ferotges crítiques al Youtube per clavar-se amb l'idolatrat Jiménez:

O sobretot el cas d'Istotxnikov, "un cosmonauta rus que la Unió Soviètica va voler apartar de la Història" segons Íker Jiménez i el seu investigador Gerardo Peláez, la història del qual es tractava, irrisòriament, d'un muntatge creat i exposat pel fotògraf català Joan Fontcuberta.

Ho explica amb més detall Magonia i ja ho va denunciar el crític televisiu Ferran Monegal, el qual, a més a més, va traure el tall de la setmana següent en què Jiménez, davant l'allau de crítiques, es "disculpava", mantenint al cap i a la fi la seua farsa total: si no és un misteri es tracta d'una llegenda còsmica.

En tot cas, s'hi crega o no, amb Íker es poden disfrutar de casos com el del fantasma del Palau de la Generalitat, detectat segurament els dies en què s'hi acosten Alfonso Rus o Eduardo Zaplana per allí. És l'enigmàtica clau que els falta...

La nit de Nadal

He sobreviscut a unes setmanes intenses de treball en què el blog se n'ha ressentit (i continuarà fent-ho), però almenys sembla que està valent la pena. Ara han arribat les vacances de Nadal, estic a València, espere poder assistir a gatxulls diversos ja que ahir no ho vaig poder fer, i, mentrestant, gràcies a un bon veí que accedeix a internet via linksys, puc fer-ho jo de moment i comentar la metàfora de la pel·lícula passada ahir per la nit pel mític Cine Club (Butaca) de La 2.

Es tractava de The Cardinal (1963) d'Otto Preminger. Encara no l'he vista, però el meu interès pel seu director arran de vore Anatomy of a Murder (1959), una de les pel·lícules que estranyament més ha aconseguit divertir-me durant dues hores i mitja, i pels títols de crèdit dissenyats per Saul Bass, han fet que conega ja els detalls i problemes de la gravació amb el "terrible Otto", que va portar pel carrer de l'amargura el protagonista Tom Tryon, així com la part bàsica de l'argument.

Doncs bé, en engegar la televisió, conforme es veia el comiat de la missa de Nadal de Benet XVI apareixia la mascareta de Cine Club per donar pas a la pel·lícula. Evidentment no sé qui va ser el responsable de la seua programació, però sembla que hi havia una clara intenció d'enllaçar un fet amb un altre: el film tracta sobre la vida d'un sacerdot nord-americà que arriba a cardenal després d'haver superat pels fets les injustícies i contradiccions de la jerarquia eclesiàstica catòlica, com ara en el cas de la seua tebiesa contra el nazisme a Europa o el racisme als Estats Units d'Amèrica, però sense enfrontar-se fortament a ella per finalment formar-hi part amb el seu ascens al cardenalat. És a dir, com en quasi totes les obres de Preminger, els actes bondadosos de les persones conviuen amb els seus mateixos actes roïns o injustos; al cap i a la fi, som pura contradicció i ningú és del tot bo ni del tot malvat.

Era doncs un missatge socialista redemptor cap a l'Església de dia de Nadal: no ens agrades però reconeixem que fas moltes coses bones? O, contràriament, era un missatge socialista incisiu contra l'Església malgrat ser dia de Nadal: tot i haver-hi algunes persones amb bona intenció no teniu més solució que la destrucció total? Segurament no era ni una cosa ni l'altra i probablement els programadors van pensar "què posem després de la missa?" i va respondre algú "Una de rectors i va que xuta..."

Andarella diu (II): Història i cinema històric

Ferrer anglès que ensenyava a regar als àrabs i després els matava.
Un avançat de la civilització i alhora un tio bragat

Andarella torna a honorar este blog, parlant d'Història i cinema històric:

Veia no fa molt un debat a la televisió sobre el tractament de la història en el cinema històric, i deia un expert en cinema que els historiadors sempre es queixen i trauen pegues a les pel·lícules històriques, fins al punt que arribà a dir que els considerava un club de renegons. I deia este home que el cinema té les seus pròpies regles, que res tenen a veure amb la ciència, principalment que la gent va al cinema per entretindre’s, que ha d’haver drama, i fins i tot comèdia.

L’altre contertulià era un historiador, del que no recorde el nom, que era especialista en cinema històric, d’eixos que va al cine i treu un bloc i un boli amb llum a la punta. I deia este home que per fer cinema històric cal traduir el passat al present, de manera que s’expliquen fets reals del passat i/o ambientats en ell des d’un punt de vista del present, per a que l’espectador l’entenga. I com a exemple del que no s’ha de fer posava Braveheart, en la que el protagonista, William Wallace, inicia la seua participació a la guerra amb els anglesos per l’assassinat de la seua estimada, amb un concepte d’amor que és propi del romanticisme, i per tant anacrònic al segle XIII. I acaba la pel·lícula amb el protagonista cridant freedom (llibertat política o nacional, s’entén), un concepte polític que tampoc existia al segle XIII.

Conclusió que es desprèn del debat: que el cinema històric no conta històries del passat, sinó històries del present, amb els nostres valors, ambientades en el passat com un mer decorat. Però clar, em sembla a mi que les coses no són tan senzilles, perquè actualment el cinema, com la televisió, és alguna cosa més que pur entreteniment, ja que compleix una funció d’alliçonament social, i com a tal, és l’únic contacte de la major part de la societat amb la història, i alguna responsabilitat ha de tindre el món del cinema.

A qualsevol pel·lícula històrica se li poden retreure molts errors i anacronismes, i quan més especialista s’és en un període, més se li’n trauen, però en la meua opinió n’hi ha de passables i no passables, existeix un límit. En el cas que esmentava de Braveheart des del punt de vista històric té molts errors, i deixant de banda que esta història no té res a veure amb el vertader Wallace, el principal error és considerar aquells fets com una independència nacional contemporània, però des del punt de vista de la divulgació històrica que pot fer el cinema és prou acceptable. Per exemple, es pot veure molt bé l’actitud dels nobles com a grup social, sempre actuant en favor del seu interès propi i amb l’única finalitat d’aconseguir nous senyorius, per sobre de qualsevol sentiment nacional.

Per contra, una pel·lícula no tan acceptable (sempre des del punt de vista històric) és Kingdom of heaven (El Reino de los cielos en versió espanyola) que té un argument completament anacrònic i increïble. Ni més ni menys que tracta d’un ferrer que viu en una aldea anglesa, que després de matar a un capellà és nomenat senyor feudal a Terra Santa, on ensenya a regar als seus vassalls àrabs (en aquell moment els màxims coneixedors de la hidràulica, mentre que a Anglaterra mai s’ha vist una séquia), es lliga una princesa, i defensa Jerusalem de les tropes musulmanes de Saladí, per acabar de nou de ferrer al seu poblet natal, amb princesa inclosa. Certament els guionistes estaven inspirats. Per cert, el missatge d’aliança de civilitzacions inspirat en les croades que desprenia la pel·lícula, amb la guerra d’Iraq encara recent, va ser impagable.

Una altra esgarrifa, i que ens toca de prop als valencians, va ser aquell Ausiàs March que va estrenar Canal 9 al 2004 amb forta polèmica per la de barbaritats que es cometien, a més de fer parlar l’Ausiàs en castellà, clar, però això és un altre tema. Encara recorde que fins i tot la vaig enregistrar per veure-la amb detall posteriorment, però finalment no vaig tindre estómac per tornar-la a "patir".

Per contra este mateix Canal 9 va ser qui, al seus inicis (eren altres temps, no massa millors però), ens va passar Tramuntana en 1991, una magnífica pel·lícula que tractava del viatge d’uns colons catalans des dels Pirineus fins a Borriana, al segle XIII, però que per desgràcia no va tindre massa èxit.

Resumint, que ha d’existir el terme mitjà. Una pel·lícula històrica no és un llibre d’història, ni és la seua finalitat ensenyar, sinó entretindre. Però això no vol dir donar carta blanca als guionistes. Una mica de responsabilitat senyors.