Pareix que Tur s'ha alçat cabrejat i ha escrit una mena de contestació,
No nos alegramos, als que
acusen l'Informatiu de celebrar els fracassos econòmics i polítics del govern i les institucions valencianes. En eixe sentit, és evident que el diari té una línia ben clara que tracta de posar en evidència les errades i excessos del partit governant, però, com el mateix Tur explica, eixa hauria de ser la principal funció del periodisme, la d'exercir de contrapés a l'enorme quantitat de poder concentrat pels polítics. Contràriament, el periodisme es converteix en crònica o propaganda partidista, que és el que fan molts altres mitjans.
L'Informatiu, evidentment, no és la panacea, però si més no exerceix una tasca higiènica de control del poder i fa de plataforma a una sèrie de columnistes que opinem amb una llibertat gens usual en altres llocs. Jo, per la meua banda, hi escric hui sobre el descens de visites turístiques a la ciutat de València:
Paret de la Presó Model de València. Podeu vore més imatges
en este blog sobre llocs que mereixen ser rescatats de l'oblit
Que a internet a penes es puguen trobar dades sobre el descens turístic patit per la ciutat de València des de començaments de 2009 és ben simptomàtic del nostre panorama sociopolític. Quasi ningú informa de les males notícies, no siga que s’acabe la festa contínua en la qual vivim segons alguns. Si les dades de 2008, que representaren un èxit en tant que mantingueren les de l’any anterior, les trobem en un còmode document oferit per la fundació municipal de turisme, les de 2009, en canvi, no passen d’una breu notícia al diari ADN que constata la caiguda d’un 5% del nombre de turistes arribats a la capital valenciana, que, en conseqüència, foren un poc menys de 2 milions. En l’informe triomfalista de l’any anterior, l’increment notable i continuat de visitants dels darrers temps era atribuït a l’estratègia d’apostar pel turisme de congressos i grans esdeveniments. Si bé el primer punt no genera dubtes, el segon és molt més discutible. Ara, però, no sabem què en pensen perquè ningú no ha dit res més enllà de preveure un creixement del 7% per al 2010. Tant de bo.
Tanmateix, les dades globals de les principals ciutats espanyoles durant 2009 inviten a fer una breu reflexió: Madrid fou la que menys baixà, passant de 7,3 milions de visitants a 7,2 milions, amb un repunt espectacular a finals d’any, mentre que Barcelona, per la seua banda, experimentà una reducció una mica superior del 2,2%, quedant-se en 6,5 milions, i Sevilla, amb un descens del 4%, en rebé un poc més de 2 milions. En aquells indrets, d’altra banda, l’evolució va ser ascendent en els anys anteriors, bo i aprofitant el temps de bonança econòmica i la irrupció de les companyies aèries de baix preu. Per tant, el creixement de València es va produir en el context d’una evolució generalitzada, però quan han vingut els primers problemes se n’ha ressentit amb més duresa. Així doncs, ni està clar que els grans esdeveniments siguen els principals responsables de l’increment turístic, ni, menys encara, pareixen sostenibles com a principal estratègia de futur a causa del seu alt cost –recordem els cànons a uns i altres– i la seua fugacitat temporal.
Contràriament, com pot explicar-se el menor impacte de la crisi en altres destins propers? Pel que fa a Madrid l’enorme porta oberta amb l’ampliació de Barajas té, sens dubte, bona cosa a veure, però sembla que en general la major resistència d’aquelles ciutats ha residit en una oferta diferent, associada prioritàriament al turisme monumental i cultural. Si la gent les visita no una sinó diverses vegades és perquè no se les acaben, sempre tenen racons, museus, llocs o ambients que no troben en altres llocs i volen tornar a veure’ls. València, si la coneixes a fons, tampoc te l’acabes, però no és això el que s’ofereix al visitant ni el que projecten cap al futur els seus governants, si més no des del punt de vista cultural. Sembla com si pensaren que amb la Ciutat de les Arts, les falles, els vaixells, els cotxes, les motos, els cavalls i el tennis estiguera tot solucionat, mentre que malbaraten el potencial turístic del patrimoni urbà. Els casos del Cabanyal, la Tabacalera i la Presó Model són ben esclaridors al respecte.
En primer lloc, algú pensa que el barri mariner, amb la seua extraordinària bellesa, no seria un focus turístic de primer orde si fóra rehabilitat i recuperara la seua dignitat? Pel que fa als altres dos espais, qui va tindre la brillant idea de convertir-los en oficines per a l’Ajuntament i la Generalitat? No hauria estat millor acondicionar-los, ni que fóra parcialment, com a centres culturals, de visita quasi obligada per a tot aquell que vinguera a la ciutat? Els seus edificis ben bé que ho mereixien. No debades l’antiga fàbrica de tabacs de Sevilla, seu de la Universitat, és un dels monuments més visitats de la ciutat, mentre que la de Bristol ha servit com a destacat motor de dinamització urbana. Quant a la presó, una de les construccions més importants de la València de finals del segle XIX, les seues naus han desaparegut ignominiosament a colp d’excavadora. Volen ser els primers en tot, però no han sabut ser els primers d’Espanya a fer un museu penitenciari, un gènere ben definit i reeixit en tot el món. Les condicions eren immillorables, però està ben clar que el model turístic i cultural de la ciutat va per un altre camí.
