dimarts, 29 de gener del 2013

El blau en l'escut del València Club de Futbol

Ara que el València Club de Futbol passarà a ser de tots els valencians -la Generalitat en serà la propietària-, caldrà posar fi a una vella polèmica que circula dins dels cenacles valencianistes (nacionalistes valencians, vull dir): ¿És cert que l'escut original del València CF no duia blau i constava únicament de la quadribarrada? ¿És cert que el blau s'hi afegí en plena batalla de València com a reacció blavera? En relació amb això, centenars d'imatges en què l'escut apareix exclusivament amb les quatre barres i el nom sobre una franja blanca corroborarien esta idea. Com, per exemple, totes estes: 

 Quadro commemoratiu del subcampionat "regional" de 1923-1924

Portada de la Historia del Valencia Fútbol Club, de 1941

Passe de l'abonada Pepita Gisbert, de 1943

Àlbum de 1946-1947

Calcomanies de la dècada de 1950

Fotografia de l'equip en la temporada 1950-1951

Portada de la Historia del Valencia C. de F., de 1963

Cartell del Trofeu Ramon de Carranza de 1967

Estes i moltes altres imatges: la història del futbol va plena d'escuts del València CF sense el blau, però no perquè no formara part integrant del mateix des d'un bon principi. Cal deixar-ho clar i resulta ben fàcil desmentir tal bola, probablement inventada per algú en vore alguns d'estos escuts que cromàticament només portaven el rat-penat en negre i les quatre barres roges i grogues. Per contra, també hi ha centenars d'imatges, des de ben al principi -el club es va fundar en 1919- que indiquen la presència de la franja blava en l'escut: en banderes, en l'equipament, en cartells, en postals, etc. Ací en van unes quantes:

 Benedicció de la bandera del València FC, en 1924

Cartell del València FC - Real Betis, de 1933

Cartell del València CF, de la temporada 1942-1943

Fotografia de Mundo, que va jugar en el València CF durant la dècada de 1940

Postal del València CF com a campió de la Copa del Generalíssim en 1954

Cartell anunciador de la final de la Copa de Fires de 1963

Portada de la revista Deportes, de 1969

Ara bé, per què esta duplicitat de representacions? La raó sembla clara: perquè el blau no tenia la significació simbòlica que va prendre a partir de la Transició i la batalla de València. En conseqüència, no importava gens si la franja blava, menuda i que servia de fons al nom de l'equip, es posava o no. De fet, tipogràficament era més fàcil no posar-la, ja que les lletres de "Valencia F.C." o "Valencia C.F." (el canvi de nom es va produir en 1941) ressaltaven molt millor si anaven en negre sobre un fons blanc. Per tant, l'escut es representava així moltes vegades, tot i que oficialment duia els colors tradicionals de l'ensenya municipal, incloent el blau. Tanmateix, sembla que tot canvià a partir del conflicte entre "catalanistes" i "blavers" que començà en 1977, de manera que la franja blava adquirí una importància cabdal. No és estrany, doncs, que siga molt més difícil trobar algun escut del València CF sense el blau a partir de llavors (algun n'hi ha, com el que adjunte baix de 1994). Així mateix, aquella mateixa temporada, la de 1977-1978, la directiva decidí recuperar la camiseta de la reial senyera que ja s'havia dut en la temporada 1956-1957, amb certs precedents en la final de Copa de 1934, durant la Segona República, quan  l'ensenya es portà vorejant el coll d'una samarreta fosca, com també podeu vore a continuació:

El València FC en la final de la Copa d'Espanya de 1934

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1956-1957


Camiseta de la Senyera, en la temporada 1976-1977

Portada de Valencia. 75 años de gloria, de 1994

Tot plegat, doncs, cal proscriure eixa hipòtesi infundada que encara circula per ahí. L'escut del València CF, com és lògic i normal, ha portat des de sempre els colors de l'ensenya de la ciutat de València (excepte el primer, que va durar de 1919 a 1921 i que es basava no en la bandera, sinó en l'escut municipal). En tot cas, la història de la seua representació és una mostra de la pròpia història politicoidentitària dels valencians: la franja blava en formava part, però no tenia la importància indispensable que adoptà en passar a simbolitzar la "lluita contra el catalanisme" a partir de 1977. Fins a aquell moment la bandera sense blau, que també s'identificava amb un símbol tradicional valencià, va conviure tranquil·lament amb la que duia blau, la bandera de la ciutat de València, triada pel nacionalisme valencià de començaments del segle XX com a ensenya representativa de tot el país. El problema vingué quan una i altra foren associades a ideologies polítiques i identitàries antagòniques. 

En qualsevol cas, tot i haver-se associat al regionalisme blaver durant els anys '70, no penseu que la senyera amb blau no és una bandera que, en el món del futbol, no cause rebuig per part de molts sectors espanyolistes. Ja ho va fer en 1977, quan el València CF decidí posar-se l'equipament de la senyera en el Santiago Bernabéu i rebé una xiulada monumental ("El público del Bernabéu no es autonomista" titulà El País en la crònica posterior). I ho continuà fent 34 anys després, en 2011, quan el rebé en Mestalla de la mateixa manera, com explica L'Emboirat en este post, on arreplegà nombrosos insults destinats al València per part d'aficionats  madridistes. No debades, com ja vaig exposar en este altre post, el significat de tot símbol depén d'una convenció social i al cap i a la fi la senyera tricolor representa oficialment al nostre país. És per això que aquells que no toleren la diferència, aquells de l'España unatampoc poden tolerar una bandera, un idioma o un nacionalisme que siguen diferents als espanyols...

Aficionats valencianistes, amb una quadribarrada, acompanyant l'autocar del València CF en la dècada de 1940 

Evolució històrica de l'escut del València CF 


Fonts: La majoria d'imatges d'este post estan extretes dels blogs Fotos del Valencia CF i Valencia en el recuerdo. A més, ja es va parlar d'este tema al fòrum de valencianisme.com

dijous, 24 de gener del 2013

"Blandín de Cornualla" i "La faula", dos obres en occità fetes a la Corona d'Aragó en el segle XIV

Mapa actual de l'occità i el català/valencià

L'occità, com tots sabem més o menys, és l'origen del català medieval. Segons expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs en la seua Història de la llengua catalana, el català es definí al llarg del segle XII, però no fou fins al regnat de Jaume I (1213-1276) que s'independitzà de l'occità, ja que fins a aquell moment les similituds eren encara molt grans com per a considerar-los idiomes diferents. Així, és a partir de la derrota de Muret i la renuncia dels comtes de Barcelona a dominar les terres occitanes -expandint-se, contràriament, cap al sud, cap a Mallorca i València- quan es detecta entre les capes lletrades una voluntat explícita d'allunyar la seua llengua de l'occitana i, per exemple, es substituïren els dígrafs "lh" i "nh" per "ll" o "yl" i "ny", així com l'aplec consonàntic final "tz" per "ts", és a dir: "belh" per "bell" o "beyl", "senhor" per "senyor" o "compratz" per "comprats". Alhora, també fou llavors quan es produïren moltíssims altres canvis lingüístics (vocàlics, consonàntics, morfosintàctics i lèxics) que configuraren dos llengües plenament autònomes i diferenciades (amb els seus propis parlars particulars i variants internes). En estes noves formes s'escrigueren, per exemple, les primeres obres narratives en català: el Llibre dels fets de Jaume I, l'extensa obra de Ramon Llull o les cròniques de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, redactades en la centúria que va de 1270 a 1370 aproximadament. Alhora, també l'escriptura utilitària, la que era emprada pels professionals de les lletres com els notaris i els oficials administratius, seguia eixes formes per a confeccionar els milers i milers de documents (epístoles, contractes, ordenances, etc.) que es requerien en la vida quotidiana. 

No obstant això, és ben conegut que encara fins a començaments del segle XV els catalans, valencians i mallorquins cultes mantingueren un fort vincle amb l'occità a través de la poesia trobadoresca, un gènere poètic nascut en el segle XII i practicat en les corts reials i nobiliàries mitjançant l'anomenada "llengua d'oc", "provençal" o "llemosí". En realitat, no es corresponia materialment amb cap dels parlars occitans (al principi del gènere encara s'hi incloïa el català com a tal), sinó que era una mena de "koiné" occitana artificial en la qual s'entenien tots. D'esta forma, nombrosos poetes de la Corona d'Aragó participaren activament en els cercles de la poesia trobadoresca durant molt de temps. Entre altres, hi destacaren Cerverí de Girona i Guillem de Berguedà en el segle XIII, Jaume March i Pere March en el XIV, o Jordi de Sant Jordi en el XV, tot i que amb ell, mort cap a 1424, es considera que el gènere trobadoresc posà el punt i final a les nostres terres, com mostra la immediata obra poètica d'Ausias March, molt diferent. Però el que desconeixia totalment és que durant esta època també alguns catalanòfons produïren altres tipus d'obres literàries en occità, ja que, si més no, ens han pervingut dos històries de cavalleries en eixa llengua: una de començaments del segle XIV, Blandín de Cornualla, anònima però atribuïda a un autor català per la gran presència de catalanismes, i una altra de 1370 aproximadament, La faula, composta pel donzell mallorquí Guillem de TorroellaLes dos són narracions en vers, en decasíl·labs la primera i en octosíl·labs la segona, que s'adscriuen d'una manera o d'una altra a la matèria de Bretanya i les llegendes artúriques que circulaven per Europa des del segle XII. La primera per la temàtica general, ja que compta amb la típica presència de sers fantàstics i donzelles encantades, i la segona perquè personatges com el rei Artús i la fada Morgana són protagonistes de la història, juntament amb el mateix autor, que la narra en veu pròpia. 

Fet i fet, resulta més interessant i complexa esta segona, La faula, que podeu llegir sencera ací. Torroella empra l'occità en la major part de l'obra, és a dir, quan narra en primera persona, però també utilitza el francés, quan intervenen altres personatges, i tal vegada esta elecció estiga relacionada amb una possible finalitat política de la narració: coincideix en el temps amb la invasió de Catalunya realitzada per Jaume IV de Mallorca en 1374, amb 6.000 mercenaris proporcionats pel rei de França, amb la intenció de recuperar la Corona de Mallorca que el seu pare havia perdut davant Pere el Cerimoniós 30 anys abans. Potser no debades La faula conta com Guillem de Torroella és engolit per una balena en el port de Sóller i dut fins a una illa encantada, en l'altre món, on resideix el rei Artús després d'haver mort, junt a Morgana. Ací Artús li explica, mirant en la fulla de l'espasa Excàlibur, que hi ha dos tipus de gent en el món: uns que estan alegres però duen els ulls tapats, el que és una injustícia, i uns altres que coneixen la veritat i estan tristos i lligats de mans i peus, el que tampoc és just. Per tant, potser l'obra era un clam per la tornada d'un rei justicier que posara ordre, és a dir, Jaume IV, que havia de venjar a son pare, traït i mort per Pere el Cerimoniós, que encara era el monarca de la Corona d'Aragó. Tanmateix, la invasió de l'aspirant a rei de Mallorca, tot i que arribà a les portes de Barcelona, fracassà finalment i ell mateix morí un any després, en 1375.

Quant a Blandín de Cornualla es tracta d'una obra més simple, limitada a les aventures del cavaller homònim i el seu company Guillot Ardit de Miramar. Lluiten contra un gegant, un cavaller negre o una serp, rescaten una donzella encantada, Brianda, i es casen amb ella i la seua germana, Irlanda. Una narració del gènere cavalleresc en tota regla. Però la particularitat d'esta és que si bé les edicions actuals de La faula són de difícil comprensió a causa del seu complex occità i la presència del francés, el Blandín, en canvi, és molt més accessible. En primer lloc, perquè el seu occità, transcrit per Arseni Pacheco en 1983, és molt proper al català, i en segon lloc perquè se n'han fet diverses versions actualitzades: una en prosa de Jordi Tiñena per a Bromera en 1999 (en estàndard català) i dos més que han tractat de mantindre l'estructura en vers, una en valencià i una altra en castellà. Estes darreres, de fet, no estan ni editades, ja que es corresponen a un treball de màster realitzat per Vicent Vidal per a la Universitat d'Alacant en 2012. El podeu consultar en línia en este darrer enllaç i vos en deixe una mostra de la versió occitana original i la valenciana actual per tal que en pugueu fer un tast. Fins ací el passeig medieval de hui per la llengua occitana, germana del nostre valencià/català.

Versió valenciana actualitzada                                 Versió occitana original

D’ací parteix el bon Blandín                                         D'aquí se part lo bon Blandin
se’n va per l’estret camí,                                            e va-se'n per l'estret camin,                       
i s’endinsa pel boscatge                                              e intra-se'n per lo boscatge
com a bon cavaller de paratge.                                    com a bon cavalier de paratge.
Ràpidament ell va a cercar                                          Apertament ell va cercar
aventura, per si la pogués trobar.                                ventura, si porria trobar.

I quan ja porta un temps anant                                     E quan ell hac un temps anat
pel boscatge on havia entrat,                                       per lo boscatge on era intrat,
va veure una donzella                                                  ell va veser una donzella,
molt i molt agraciada,                                                 mout graciosa a maravella
que vigilava en un bell prat                                          que guardava en un bell prat
un cavall blanc tot ensellat,                                          un cavall blanc tot ensellat,
i cantava agradablement                                              que cantava joliament
un cant d’amors certament.                                         un cant d'amors veraiament.


I quan Blandín veié la donzella,                                     E quan Blandin vi la donzella,
ràpidament va cap a ella,                                             apertament se'n va vers ella, 
i bellament la saludà,                                                   e bellament la saludet, 
i per amors li demanà,                                                 e d'amors ell li demanet,
i digué: —Donzella de molt alt llinatge,                          e dis: —Donzella de gran paratge
com és que sou ací en aquest boscatge?                        com és aissí en tal boscatge?


Aprofite, finalment, per a convidar-vos al DictadÒc 2013, un acte d'agermanament amb el poble i la llengua occitana que es celebrarà este dissabte 26 de gener a El Musical de Benimaclet. Hi tindré el plaer de participar amb una xarrada sobre l'origen de la identitat col·lectiva valenciana a les 20:30 h. de la vesprada. En acabar un bon soparet allà mateix. 

dilluns, 21 de gener del 2013

L'alt ribagorçà o benasqués: català o aragonés?


L'altre dia, en parlar de l'expansió medieval del català i l'aragonés cap al sud, vaig comentar que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre les dos llengües, el que prova que s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística era ben nítida, el que evidencia que foren idiomes trasplantats per nous pobladors. Però encara no havia sentit directament un d'eixos parlars de transició i ara ho he pogut fer gràcies a la bona faena d'Iberolingua, que ha donat a conéixer l'Archivo Audiovisual del Aragonés, un fons audiovisual de gravacions a persones que parlen l'esmentat idioma. Doncs bé, hi ha diversos exemples d'alguns dels parlars de transició que es conserven en la zona nord-oriental d'Aragó, bàsicament en la comarca històrica de la Ribagorça, on hi ha pobles en què es parla català occidental i en d'altres aragonés oriental, però amb tantes influències, préstecs i estructures comunes que es fa difícil establir el límit on acaba una llengua i on comença l'altra. Si no ho creieu o si no vos en podeu fer una idea, mireu estos vídeos de persones parlant en benasqués o alt ribagorçà, això és, la variant més nord-oriental de la llengua aragonesa: 



"Esquelles y dallas". Ens ho explica un parlant de Saúnc

"Ou de yegua". Ens ho explica un parlant d'Erisué

"El patués". Ens ho explica una parlant de Gia



  "Chuegos de homes". Ens ho expliquen dos parlants de Benasc

Impressionant, no? Este alt ribagorçà o benasqués sembla català nord-occidental de pobles catalans com El Pont de Suert o aragonesos com Benavarri, i fins i tot, en algunes coses, recorda al valencià de la zona nord-occidental, d'alguns pobles dels Ports i el Maestrat. Tanmateix, també comparteix característiques amb el baix ribagorçà, que podeu sentir en el vídeo que pose a continuació i que majoritàriament -hi ha alguna excepció- és clarament aragonés, un aragonés oriental de transició cap al català, però al cap i a la fi aragonés. Així les coses, pel que fa a l'alt ribagorçà, hi ha autors, com Pompeu Fabra, Joan Coromines o Manuel Alvar, que han defensat la seua inclusió dins del català, però d'altres, com Joan Veny i Antoni Badia, el consideren part de l'aragonés. Tant és així que encara d'altres prefereixen no decantar-se per una opció o per l'altra i el classifiquen, simplement, com a benasqués o patués (que és el nom que li donen els seus parlants), declarant que és un parlar de difícil classificació, en contrast amb l'aragonés de transició al català i el català de transició a l'aragonés. Podeu veure gràficament esta darrera postura en l'últim dels mapes que enllace a continuació.


"Chuegos" (incloent la pilota al trinquet). Ens ho explica una parlant de Fonts


Varietats lingüístiques presents al territori d'Aragó

Isoglosses dels parlars ribagorçans



Sembla que entre els que gasten l'alt ribagorçà hi ha una tendència a eixa darrera opció híbrida, tot i que escorada cap a l'aragonés: ells li diuen patués, s'entenen perfectament amb els catalans i consideren que el seu parlar és més paregut al català que a l'aragonés, però se senten aragonesos i els pocs que l'empren literàriament s'acullen abans a la normativa de l'Academia del Aragonés que a la de l'Institut d'Estudis Catalans. Per tant, encara que es redueix a uns pocs centenars o milers de parlants, este cas del benasqués resulta realment interessant: des d'un punt de vista filològic és molt difícil dilucidar si és un parlar català o aragonés -és, de fet, un parlar de transició-, per la qual cosa per a la normativització i la consideració final s'han de recórrer a altres criteris historicopolítics i identitaris. En eixe sentit, també té implicacions pel que fa al debat sobre les nacions i els nacionalismes: ¿els benasquesos s'haurien de considerar catalans o aragonesos en funció del que diga la filologia sobre el seu parlar, si és català o és aragonés? ¿O  eixe és un sentiment que ha de dependre d'altres factors? La resposta sembla evident... Però, alhora, ¿els benasquesos haurien de rebutjar visceralment la inclusió del seu parlar dins del català si això estiguera filològicament ben clar? Doncs la resposta també és evident: no.

D'una altra banda, com a mostra de permeabilitat i transició lingüística, el cas del benasqués també fa pensar en el procés de formació medieval del valencià com a resultat de la convergència d'una majoria de catalans (entorn d'un 60%) i d'una minoria, però molt significativa, d'aragonesos (entorn d'un 30%). És evident que el valencià s'assembla molt al català occidental de Catalunya, però també que té diferències, les quals potser es deguen en part a eixa influència aragonesa, de la mateixa manera que els nostres parlars "xurros" són parlars de base castellanoaragonesa influenciats pel valencià/català i viceversa, com ja vam parlar ací mateix (o en este altre blog sobre l'aragonés a terres valencianes o en este article de Joaquim Martí sobre les correspondències toponímiques entre l'Alt Palància i el Camp de Morvedre). No debades, els aragonesismes presents en el valencià actual són nombrosos i hauríem de fer-ne ús sense cap por, ja que són plenament històrics i normatius: mentira, corder, coixo, cego, atalbar, manifasser, fardatxo, fondo, a boqueta nit, etc. En relació amb tot això, fa poc que m'he assabentat que a Cocentaina fan alguns diminutius en -ico (un trossico, un gossico, els pisicos) i potser siga, precisament, per eixe substrat aragonés, ja que no debades fou una de les viles valencianoparlants amb major presència d'aragonesos al llarg de l'edat mitjana. Realment sorprenent, però, sentir-ho en ple segle XXI...

divendres, 18 de gener del 2013

"Never were there in València two lovers like us". Estellés en anglés

Estellés, al seu poble

Una de les coses bones de viatjar és que coneixes gent, amplies mires i eres més conscient de la magnitud de les teues pròpies coses. Jo encara no me n'he anat a Oxford, però ja estic preparant la imminent marxa, en la qual m'estan ajudant diversos amics que he conegut, curiosament, per obra i gràcia de la blogosfera. Un d'ells, un hebraista mostoleny poliglota, que inclou el valencià entre les moltes llengües que parla a la perfecció, m'ha presentat per correu un altre hebraista, en este cas holandés i que resideix actualment a Cambridge. I m'ha demanat si li podia fer arribar una cosa que no m'havia plantejat encara si existia: una traducció a l'anglés dels poemes d'Estellés, ja que, no debades, fou precisament l'amor als seus versos el que l'impel·lí a aprendre valencià. Pensa, doncs, que seria una bona idea que també l'hebraista holandés els llegira i qui sap si li pegara per traduir-los a l'holandés o a l'hebreu! Però, com dic, no m'havia plantejat la qüestió... Han traduït Estellés a l'anglés? 

Per fortuna, tenia la resposta ben a prop. Dominic Keown, professor de Cambridge, anglés d'origen irlandés, supporter del Manchester City i el Llevant UE, membre de La Cretina Comèdia i apassionat d'Ausias March, és el màxim especialista anglosaxó en el mestre de Burjassot. Li vaig preguntar, doncs, si existien traduccions angleses i la resposta va ser que molt poques... Estellés, pel que sembla, ha estat traduït sobretot al castellà, com indica ací Daniel P. Grau, i hi ha escasíssimes versions en anglés, com, per exemple, la breu selecció que va fer David H. Rosenthal sota el títol Nights that make nightPerò el mateix Keown està disposat a solucionar la mancança: ell mateix acaba de lliurar a l'editorial John Benjamins d'Amsterdan una selecció de la poesia del diví burjassoter traduïda a l'anglés amb el títol VAE: "After the Classics". Per tant, la publicació eixirà molt probablement enguany i comportarà un importantíssim salt del millor poeta valencià contemporani a l'àmbit internacional. Esperem que la versió li faça el màxim de justícia possible -traduir poesia sempre és molt difícil- i que Estellés comence a ser considerat com el que realment és: un poeta enorme d'escala europea.

Mentrestant, ens haurem de conformar amb els pocs poemes que estan traduïts de moment. Un d'ells, com no podia ser d'una altra manera, és el d'Els amants, que ací transcric en la versió del professor de la universitat novaiorquesa d'Albany Jack H. Smith, sota el títol de Lovers:



Flesh craves flesh (Ausias March)

Never were there in València two lovers like us.
We loved ferociously, from morn 'til night.
I recall everything, as you hang out the clothes.
Years have passed, many years: many things have happened.
Suddenly that wind, or love, seizes me still
And we roll on the ground amidst embraces and kisses.
We do not know love as a loving custom,
As a quiet custom of politeness and finery
(and may the chaste López-Picó pardon us).
Love, It awakens suddenly, like an old hurricane,
it throws us to the ground, it joins us together,
squeezing us tightly.
Sometimes I desired a courteous love,
With the gramophone on, kissing you idly,
Now a shoulder, next an ear lobe.
Our love is a brusque and savage love
And we feel a bitter yearning for the earth,
Of rolling upside down amidst kisses and clutches.
I'll say it clear. Primal, ... I know it.
We ignore Petrarch's work, we ignore many things.
The stanzas of Riba, the rhymes of Bécquer.
Afterwards, lying somehow on the ground,
We realise that we are barbarous, that this may not be,
we are not in the right age, and this and that.
Never were there in València two lovers like us,
Lovers like us are just not born!

No debades, probablement es tracte del poema més traduït d'Estellés, ja que, si més no, hi podem trobar versions en francés (ací la d'Amador Calvo, d'una traducció sencera del Llibre de les meravelles, o ací la de Pilar Chiva), en castellà (feta pel propi autor), en holandès (per part de Bob de Nijs), o en croata (de la mà de Pau Sif). Vos deixe, a més, amb uns quants poemes més del poeta, en esta ocasió recitats en valencià per les dolces i intenses veus de Reis Juan, Tomàs Llopis, Manel Rodríguez Castelló i Vicent Camps, en ocasió de l'exposició que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de dedicar-li en el context de l'Any Estellés. Gaudiu-los!



dimarts, 15 de gener del 2013

Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre la llengua dels musulmans del regne de València i l'origen catalanoaragonés de la llengua valenciana. Supose que la majoria de vosaltres ja l'haureu llegit, atés que ha tingut molta difusió per les xarxes socials. En tot cas, també m'agradaria tindre'l enllaçat des de Vent d Cabylia i el reproduïsc sencer a continuació per si encara no l'heu vist i vos pot interessar.

Abuabdal·là Yuan Fudayl, senyor de la Vall d’Alcalà, es declara vassall de l’infant Alfons, primogènit de Jaume I, i li cedeix el castell de Pego i altres. En aragonès i àrab, interliniats. Any 1234. Reial Cancelleria, Pergamins de Jaume I, núm. 947

Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A este "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'haguera convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'esta tradició al cas valencià, forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que esta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos). 

Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlara romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella. 

Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües) 

El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen esta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'esta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fets i dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".

D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant esta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317. 

També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprenguera "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".

Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII 
(A. Ferrando i M. Nicolás, Història de la llengua catalana, UOC, 2005, p. 198)

És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els hòmens que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En esta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents. 

dijous, 10 de gener del 2013

Tombem Pizarro. Un passeig per la València delirant



Punts de venda del Lletraferit #02. Ací en un mapa més gran

Després de la presentació que vam fer al pub-llibreria Slaughterhouse de Russafa, el Lletraferit #02 està disponible en diversos punts de venda. Com que la crisi apura, ens hem estalviat les importants despeses de distribució i l'hem repartit únicament en alguns llocs molt determinats, especialment pel centre de València, de manera que haureu de desplaçar-vos fins a ells en cas que vulgueu fullejar i comprar la revista físicament. Si no podeu fer-ho, també la podeu comprar a través d'internet i la rebreu a casa sense gastos d'enviament. No sabem com va la venda en llibreries i quioscs, però ja ens queden molts pocs exemplars per a atendre les peticions d'internet, així que afanyeu-vos-en! Mentrimentres, com a aperitiu hem decidit posar en la xarxa un dels textos de la revista, puix, ateses les seues implicacions sociològiques, pensem que cal donar-li una bona difusió. Es tracta de "Tombem Pizarro. Un passeig per la València delirat", un reportatge en què Toni Sabater i jo mateix fem un repàs als ignominiosos noms de carrer i monuments amb els quals hem de conviure els ciutadans de la capital valenciana. Espere que el gaudiu!

Monument a la raza española en la persona de Francisco Pizarro, situat entre el palau de la Generalitat i el palau de l'antiga Batlia de València (hui de la Diputació)
 
Segon diumenge de maig. Dotzenes de falleres completament nues només delatades pels seus ortodoxos cabells, agulles i arracades, tiren de les cordes que envolten la columna que sosté l’estàtua de Francisco Pizarro, "gloriós" dominador dels inques. A la plaça veïna, una multitud canta enfervorida la Salve a la Mare de Déu dels Desemparats. Pels cossos lliures de les falleres cauen gotes de suor que s’entretenen i moren en corbes ocultes, en plecs amorosos, en humides frondes. Al carrer estret que unix una plaça i l’altra, un grup de subversius mira l’escena i canta discretament "L’Estaca", de Lluís Llach, però les seues veus es perden entre els càntics dedicats a la patrona. Una remor d’expectació sobrevola la plaça de Manises en detectar alguns dels assistents un columnar moviment. Segur que tomba, insistixen els subversius. Les falleres es miren amb determinació i es conjuren en l’esforç definitiu. Coincidint amb el vers final que puja des de l’altra plaça ‒"mareee dels bons valenciaaaans!!!!!!"‒, entre plors i sanglots i aplaudiments, la columna cau i el cos incorrupte de Francisco Pizarro, el criador de porcs extremeny vingut a més, es desfà sobre l’asfalt en mig d’un estrèpit esmorteït per l’entusiasme dels subversius i els crits i salts i abraçades de les falleres en conill. Els tafaners de sempre ‒mans a les butxaques, ulls desorbitats‒ aprofiten per a posar-se morats mirant malaltissament tanta carn nua pegant bots. Teló.

Els sembla delirant? Doncs no ho sembla menys que mantindre la seua efígie, impertèrrita, darrere del palau de la Generalitat, al bell mig de Ciutat Vella. Perquè potser no sàpien que l’estàtua de Pizarro representa ni més ni menys que un monument a la raza española, instal·lat a València per ordre de les autoritats franquistes en 1969. I no és l’únic lloc de la memòria on els habitants del cap i casal recordem personatges tan sinistres com aquell, brutal conqueridor del Perú, assassí d’Atahualpa, i assassinat ell mateix pels almagristes dins de les lluites entre bàndols castellans a Amèrica. Els convidem a caminar per esta ciutat, la capital de tots els valencians, que exalça els valors de la guerra i la repressió contra els oprimits. De Pizarro a los Caídos, del General Elío a les guerres del Marroc, del General Urrutia a l’Ángel del Alcázar, tot un passeig per la València opressora i delirant.

El General Elío (Pla del Real)

"El Concejo y vecinos de Sueca han sido atropellados, dilapidados y defraudados de sus derechos por puro antojo. Lo que en este caso ha hecho resaltar de un modo singular y extraordinario esta tropelía es la conducta del General en gefe Don Xavier Elío. El tono de sus órdenes despóticas y amenazadoras anuncia a la patria días de opresión y de esclavitud". Són les paraules premonitòries d’un memorial presentat per les institucions valencianes davant les Corts liberals de Cadis en febrer de 1814. A penes tres mesos després Ferran VII tornava de França, s’instal·lava a Madrid i enderrocava l’obra constitucional construïda amb sang i suor durant la guerra contra Napoleó. L’escortà el mateix Francisco Javier Elío, militar d’origen navarrés, que fou capità general de València fins a 1820, governant l’antic regne amb una mà fèrria que el féu passar a la posteritat com un dels hòmens més temibles i sanguinaris de la reacció absolutista. "No estamos en tiempo de contemporizar y de manifestar debilidad. Las decisiones deben ser terminantes". Eixa era la seua màxima i, en conseqüència, durant els 6 anys del seu jou es dedicà al "exterminio de los malhechores revolucionarios", ja foren adversaris polítics o simples bandolers, abocats a la delinqüència després dels estralls de la guerra. El seu període de persecució i terror provocà més de 100 execucions, algunes especialment horripilants, com la del coronel reformista Joaquim Vidal, que morí de fam i vexacions, fou passat pel garrot vil i finalment penjat, amb el cap destrossat, a la riba del Túria.

Amb tot, l’acarnissament d’Elío es girà en la seua contra quan els liberals ocuparen el poder en 1820: l’empresonaren i l’ajusticiaren dos anys després davant del Pla del Real de València. Abans, però, mentre estava pres en la Ciutadella mantingué una intensa correspondència clandestina, destinada a agitar la contrarevolució i conspirar contra el constitucionalisme. En aquelles missives secretes deixava aflorar tot el seu odi contra el poble valencià: "Todas las provincias dicen algo, pero Valencia nada. ¡No conoce usted a sus paisanos!", "No hay que esperar nada de ellos, nada", "Son los más cobardes y canallas que hay en España". No obstant això, la seua imatge fou restaurada per la monarquia, quan Ferran VII aconseguí reinstaurar l’absolutisme en 1823: el seu cos fou traslladat solemnement a la catedral de València i el seu fill rebé el títol de Marqués de la Lealtad. No debades, més d’un segle després, en 1940, el periodista de la Falange José Rico de Estasén publicà un llibre en què l’exalçava com a màrtir de la reacció i li atribuïa els valors dels militars fidels a l’autoritat franquista. Aquell mateix any, l’Ajuntament del nou règim li dedicava un carrer, enfront d’on el van executar. I allà continua. 

Sant Vicent Ferrer en l'antiga Plaça dels Predicadors. Al fons, la Capitania General de l'exèrcit espanyol


La batalla de Tetuan, Capitania General i la Galeria Borbònica (Ciutat Vella)

El seu nom històric era el de plaça dels predicadors, ja que albergava el convent de Sant Domingo, el més notable de la ciutat juntament amb el de Sant Francesc ‒que s’alçava on actualment hi ha la plaça de l’Ajuntament. En la seua esplanada, al costat del Portal de la Mar, se celebraven grans predicacions com les de Sant Vicent Ferrer, hi passaven moltes de les processons i desfilades de la ciutat, i s’hi feien les mostres d’armes quan la població era equipada per a defendre’s de possibles invasions. Tanmateix, el fervor patriòtic que es va estendre arreu d’Espanya en 1860 com a conseqüència de la victòria militar aconseguida en l’anomenada guerra d’Àfrica va ocasionar un canvi onomàstic per a la plaça. A partir de llavors rebé el nom de Tetuan, en honor a la màxima peça cobrada en el Marroc durant uns enfrontaments que costaren la vida a més de 10.000 persones i que foren l’inici del colonialisme espanyol al territori nord-africà. Vist amb els ulls contemporanis, res del que enorgullir-se, com ja van copsar les autoritats republicanes de 1936, que la van rebatejar com a plaça de la Senyera ‒nom que actualment rep un carreronet al costat de l’avinguda de la Plata.

No menys ignominiós és l’ús que encara continua donant-se a l’antic convent dels dominicans, seu de la Capitania General de l’exèrcit espanyol a València des que va ser desamortitzat en el segle XIX. Es tracta d’un edifici d’un valor patrimonial incalculable, probablement el més emblemàtic de la València històrica després de la Llotja, la Catedral i el Palau de la Generalitat. No debades, fou la seu de moltes de les Corts forals valencianes i conté veritables joies arquitectòniques, com el claustre, l’aula capitular o l’espectacular Capella dels Reis. Tanmateix, és un il·lustre desconegut per al gran públic, ja que en ple segle XXI continua en mans dels militars, en compte de ser cedit al municipi per a obrir-lo a la ciutadania. Enfront seu, en canvi, el primer pis del palau de Cervelló acull l’anomenada Galeria Borbònica, en la qual l’Ajuntament gastà milions d’euros per tal d’ornar els retrats de personatges que tanta glòria han donat a València, com Carles IV, Ferran VII, o el general andalús Ramón María Narváez, primer duc de València per concessió d’Isabel II, un títol nobiliari que hui en dia està en mans Juan Narváez Díaz, un important ramader extremeny.

El General Urrutia (Quatre Carreres), Ángel del Alcázar (L’Olivereta) i el Monumento a los Caídos (L'Eixample)

El colpista General Urrutia també gaudix d’una avinguda important dins de la capital valenciana. Els mèrits per a honorar de manera tan principal al dit senyor són, a banda de revoltar-se contra el legítim govern republicà en 1936 a Saragossa i encarregar-se personalment de la immediata repressió contra els civils, el fet d’haver ostentat, entre 1950 i 1953, la capitania general de la III Regió Militar (València), assegurant-se de mantindre “la pau” al territori. Costa entendre ‒o no tant‒ per quines fosques raons l’actual corporació municipal, sense cap rubor, manté la voluntat de perpetuar en la memòria de la ciutat el nom d’un militar colpista sense més relació amb la capital i el país dels valencians que haver sigut honorat durant tres anys amb un càrrec de més que dubtosa legitimitat, per decisió, a més, d’un règim quallat en la immoralitat i el terror. Potser és perquè va rebre la Gran Creu de l’Orde de Cisneros, fundada per la Falange per tal de recordar "con emoción y gratitud la gesta libertadora iniciada por el ejército de España, junto al cual se alzó y combatió en la Cruzada, al que siempre se ligó la admiración entrañable que proclamaron los fundadores y primeros capitanes y con el cual selló para siempre su hermandad indestructible con la sangre vertida por un mismo ideal en cárceles y campos de batalla". Qui ho sap?

Tampoc les zones més populars de la ciutat han aconseguit alliberar-se de la seua dosi d’ignomínia a l’hora d’anomenar ‒i sobretot de mantindre‒ noms de carrers i places inversemblants en qualsevol societat plenament democràtica. Al barri de L’Olivereta encara es manté la denominació d’Ángel del Alcázar per a un carrer, que semblaria un oblit o una broma sinó fora perquè és una realitat que pot passejar-se qualsevol dia. Antonio Rivera Ramírez, “el Ángel del Alcázar”, va ser un jove militant ultracatòlic que durant la guerra civil va unir-se a la defensa de l’alcàsser de Toledo, ciutat a la que s’havien traslladat els seus pares des de la seua Segòvia natal. Durant el setge de la fortificació ‒on va morir com a conseqüència de les ferides rebudes‒ va fer constants mostres d’una bel·licositat i una animadversió cap als “enemics” ben poc comprensibles des d’una suposada religiositat extrema. Venerat durant el franquisme com un màrtir de la causa, la hagiografia del règim no es va estalviar de mitificar la seua memòria. El seu entusiasme quasi fanàtic es pot resumir amb una de les seues suposades frases: “Tirad, pero tirad sin odio”, dirigida als seus companys revoltats, i que mostra ben a les clares, entre el mal gust i la falsificació de la pietat, el deliri i els molts mèrits d’aquell a qui encara continuem honorant els valencians, sense saber ben bé perquè.

Un cas diferent, tot i que igualment delirant i vergonyós, és el de la plaça de la Porta de la Mar, un nom que substituí en 1980 el que havia tingut la plaça durant el franquisme, això és, del Marqués de Estella, un títol nobiliari pertanyent als Primo de Rivera. No obstant això, el que encara allotja és la més flagrant infracció de la Llei de la Memòria Històrica vista a València. No és una altra cosa que, simplement i planerament, el Monumento a los Caídos por Dios y por la Patria, erigit en 1946, en llaor del franquisme victoriós i en deshonor dels derrotats. No en va, les escultures i els relleus superiors mostren les armes dels rojos vençuts i representen "la paz", "la gloria", "el valor" i "la abnegación", mentres que una creu central recorda "la gloriosa cruzada" dels nacionalcatolicistes, a imatge i semblança de la del Valle de los Caídos. Tot un exemple d’adhesió als valors democràtics que en teoria cimenten la nostra societat actual.

Monumento a los Caídos por Dios y por la Patria e nla plaça de la Porta de la Mar


Una memòria descuidada

Acabem de fer un passeig per València, per una València opressora, que rememora i enaltix la violència, la guerra, l’autoritarisme, la repressió, el racisme, les dictadures i l’extermini. I és que malgrat que els ajuntaments democràtics ja han complit 33 anys, la lentitud i la desídia en l’adequació dels llocs de la memòria a la realitat democràtica han sigut la tònica dominant. En el cas de la capital valenciana no només els mencionats haurien de ser sotmesos a revisió, sinó també molts d’altres, com els carrers Reina Na Germana i Comte de Melito, principals repressors de les Germanies valencianes, que van rebre aquell nom en 1940, en el mateix ple municipal que aprovà el del General Elío. No debades, com hem vist, el franquisme s’encarregà d’honorar les principals figures reaccionàries de la història, com també ho féu en el cas del Cid, a qui, amb clara intenció castellanitzadora, li dedicà el nom de la ciutat (Valencia del Cid) i una avinguda principal en 1946, que continua contrastant amb els carrerons que tenen el rei Jaume I o l’emir Abu-Zayd, el darrer valí almohade de la taifa de Balansiyya.

És ben evident, l’erecció de monuments i la tria de l’onomàstica urbana són filles directes de cada època històrica. Sense anar més lluny, durant el període de govern republicà a partir de 1936 s’anomenà Lenin a l’avinguda del Port, Gorki al carrer de les Comèdies o FAI al de Pizarro. No cal, evidentment, arribar a estos extrems, igualment ideològics, però, si més no, seria d’agrair que per deferència al concepte de ciutadania s’esborraren els monuments a la Raza i a los Caídos, així com els carrers destinats a personatges d’infausta memòria per a les llibertats individuals i col·lectives dels valencians. Les mancances i les possibilitats de substitució en són moltes, des de referències a la jueria i la moreria medievals, inexistents en la toponímia valentina, fins a grans personatges històrics i literaris com Jerónimo Zurita, el cronista més important de la Corona d’Aragó -que te un simple carreronet-, o Gaetà Ripoll, el darrer ajusticiat per la Inquisició espanyola, a València en 1826, pel seu lliurepensament. Igualment, tampoc tenen lloc per al record molts valencians il·lustres, partidaris dels valors democràtics en els moments més adversos, com ara Francesc Bosch i Morata o Ricard Samper, ni el poeta valencià més llegit de les lletres valencianes en el segle XX, Vicent Andrés Estellés. És que València els vol oblidar i, per contra, commemorar l’opressió i fomentar el deliri?