dimarts, 15 de gener de 2013

Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre la llengua dels musulmans del regne de València i l'origen catalanoaragonés de la llengua valenciana. Supose que la majoria de vosaltres ja l'haureu llegit, atés que ha tingut molta difusió per les xarxes socials. En tot cas, també m'agradaria tindre'l enllaçat des de Vent d Cabylia i el reproduïsc sencer a continuació per si encara no l'heu vist i vos pot interessar.

Abuabdal·là Yuan Fudayl, senyor de la Vall d’Alcalà, es declara vassall de l’infant Alfons, primogènit de Jaume I, i li cedeix el castell de Pego i altres. En aragonès i àrab, interliniats. Any 1234. Reial Cancelleria, Pergamins de Jaume I, núm. 947

Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A este "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'haguera convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'esta tradició al cas valencià, forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que esta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos). 

Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlara romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella. 

Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües) 

El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen esta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'esta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fets i dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".

D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant esta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317. 

També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprenguera "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".

Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII 
(A. Ferrando i M. Nicolás, Història de la llengua catalana, UOC, 2005, p. 198)

És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els hòmens que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En esta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents. 

7 comentaris:

Alexandre ha dit...

A vegades s'aprenen coses de les quals, encara que puguin ser òbvies, no te n’havies adonat perquè mai te les havies plantejat. Per exemple, que la confusió d'isoglosses i riquesa en parles de transició a la Ribagorça i la Llitera i la nítida separació més el sud té una explicació tan ferma i lògica com la que dones. Això constata aquell vell adagio que en les ciències (incloses les socials) fer-se les preguntes adients és tan cabdal com donar-hi resposta.A vegades s'aprenen coses que encara que puguin ser òbvies, mai t'havies plantejat. Per exemple, que aquesta confusió d'isoglosses en tot

Alexandre ha dit...

Alça...se m'ha escolat la primera frase dues vegades (pensava que se m'havia esborrat i he tornat a començar: el sistema d'insertar comentaris a blogger sempre m'enreda!) Si pots o vols editar...

Vent d Cabylia ha dit...

No et preocupes, Alexandre, farem com que no llegim les dos darreres frases! (no ho puc editar, sinó que hauria d'eliminar els teus comentaris per complet i no és qüestió)... Quant a les parles de transició, en faré un post, ni que siga breu, properament!

Oscar ha dit...

Molt intessant i molt clarificador, Vicent. Com sempre. Només una reflexió, la influència d'eixe llenguatge àrab en el nostre valencià, i una malesa (com dirien per la Plana): no sé si els teus (i meus) amics de L'Oronella estaran conformes, jeje.

Josep ha dit...

És molt interessant com totes eixes xicotetes referències ens ajuden a reconstruir què es parlava en una determinada època.

M'ha fet pensar en els processos de substitució lingüística. En el cas musulmà, supose que les diferències culturals i l'aïllament respecte als cristians tingué a vore amb el fet que foren tan reticents a aprendre el romanç. En el cas castellà/valencià, com que som tots cristians i tots parlaven un romanç, això facilita el contacte i per tant l'assimilació lingüística (o, dit d'una altra manera, l'arraconament d'una de les dos llengües).

M'ha cridat l'atenció això dels 40 anys com a mínim per a aprendre romanç. ¿És una aproximació a ull o et bases en alguna dada?

Salutacions

Vent d Cabylia ha dit...

En efecte, Oscar, la llengua i la geografia valencianes tenen molts arabismes... Quant a la qüestió de l'origen del valencià, em sembla que cada vegada més els que defensen una normativització independent (que cada vegada són menys) no ho fan per l'origen o les diferències amb altres parlars del domini lingüístic, sinó, simplement, per una qüestió politicoidentitària.

Josep, com dius, la qüestió lingüística estava intrínsecament relacionada amb la diferència ètnica, però no només perquè els musulmans "no volgueren" integrar-se, sinó perquè als mateixos cristians que els dominaven (nobles i senyors) els interessava que mantingueren eixa diferència i no s'assimilaren, ja que així podien explotar-los més intensament que als cristians. Quant als 40 anys, foren els representants dels mateixos musulmans és que demanaren eixe temps quan foren obligats a convertir-se tots en 1525 i, de fet, Carles I els concedí una moratòria per eixe termini, durant el qual la Inquisició no podia actuar contra ells. Finalment, cal especificar que, davant la pressió assimiladora que es produí especialment a la fi d'aquell termini, des de 1565, en vespres de l'expulsió de 1609 sí que havia augmentat la quantitat de musulmans (sobretot hòmens adults) que sabia parlar valencià o castellà. Hi ha un article de Bernard Vincent molt interessant sobre la qüestió.

Josep ha dit...

Gràcies per la info!