El país necessari

Titular de Las Provincias, abans d'apuntar-se a la Batalla de València en 1979

Una de les coses que més em va sobtar en arribar a viure a Barcelona, fa una desena d'anys, va ser que quan la gent em preguntava «que tu d’on ets?» i jo contestava que «de València» em retrucaven: «de València, però de quina part?». I no, no es que volgueren saber el barri de la capital del qual provenia, sinó que estaven referint-se al conjunt del país; el nom popular del nostre país per als catalans, tot i la nomenclatura oficial dels mitjans de comunicació o dels ambients més polititzats -que ens anomenen País Valencià-, és simplement i planerament València. És així des de fa segles, ja que eixe ha sigut el nom d’històric del nostre territori. Com és sabut, les terres islàmiques i castellanes que van conquerir Jaume I i Jaume II entre 1233 i 1304 van rebre el nom de Regne de València. Però eixa expressió no significava que el regne pertanyera a la ciutat de València -igual que la de Regne d’Aragó no indicava cap mena de pertinença a un municipi-, sinó que únicament al·ludia al nom del territori, València, que coincidia amb el de la capital. València era el nom de la ciutat i València era el nom del regne, del conjunt de terres que anaven del Sénia al Segura i fitaven amb Catalunya, Aragó i Castella. 

És per això que el nom de València -com també el de «el Reino», que s’ha mantingut en zones frontereres castellanoparlants- s’ha conservat fins a hui en altres llocs per a referir-se a tot el  nostre territori. I és també per això que el nostre gentilici col·lectiu i la nostra llengua reben d’ací el seu nom: som valencians i parlem valencià perquè històricament el nom del nostre territori ha sigut València. Ara bé, aquell nom comú i inclusiu va començar a decaure en el moment que primer, en 1707, va desaparéixer el regne al qual feia referència i després, en 1833, es van crear les tres províncies de Castelló, València i Alacant, que han vehiculat bona part de la nostra vida política i administrativa des de fa quasi dos segles. Així, el subjecte col·lectiu provincial anà prenent cada vegada més força, de manera que els «valencians» passaren a identificar-se amb els habitants de la ciutat i de la província, enfront dels «castellonencs» i els «alacantins», habitants de les ciutats i les províncies respectives. 

Per eixa raó, el nom de València, tot i que era emprat a bastament per les primeres fornades de regionalistes valencians, sorgides precisament en la capital, no acabava de funcionar bé per al conjunt del país ja a finals del segle XIX. Així, per exemple, quan la principal institució valencianista del moment, Lo Rat Penat, visità Castelló de la Plana en 1909, l’acte acabà amb un: «¡Vixquen els bons valencians! ¡Vixca Castelló! ¡Vixca Alacant! ¡Vixca el Reyalme Valencià!». Es recorria, doncs, a esta darrera expressió, com també a les sinònimes Reine Valencià, Regne Valencià o Regne de València, però això tampoc solucionava la qüestió del nom global, en tant que el territori valencià ja no constituïa cap regne. En conseqüència, des dels sectors més valencianistes es feren propostes alternatives, com les de Valentínia, Valentània o Valensània, propugnades per Faustí Barberà i Rossend Gumiel entorn de 1907. No obstant això, cap d’elles quallà i els noms de València i Regne (o Antic Regne) de València continuaren sent els més estesos, juntament amb el de Regió Valenciana, que, evidentment, no devia satisfer les pretensions d’un nacionalisme valencià que continuava avançant i madurant. 

Així les coses, amb l’esclat valencianista de la Segona República aparegué un nom nou, el de País Valencià, que anteriorment mai s’havia emprat amb un significat polític i social, sinó simplement geogràfic. Com va indicar Joan Fuster, va ser en les planes de la revista Acció Valenciana, publicada entre 1930 i 1931, on va començar a utilitzar-se i reivindicar-se el terme. Es tractava del butlletí quinzenal d’Acció Cultural Valenciana, una organització de jóvens historiadors i filòlegs nacionalistes entre els quals hi havia progressistes i conservadors, com Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Joan Beneyto o Felip Mateu i Llopis. La terminologia va ser ràpidament adoptada per la gran majoria del valencianisme fins al punt que l’empresari de dretes i promotor de l’important setmanari El Camí Joaquim Reig l’emprà profusament en l’opuscle Concepte doctrinal del valencianisme, de 1932, i aquell mateix any, en una emotiva Processó del 9 d’Octubre a València, amb presència de l’alcalde i el president de la Diputació de Castelló i representants de la ciutat i la província d’Alacant, un regidor valencianista de Sedaví féu un abrandat parlament improvisat amb les següents paraules: «Com que València -vullc dir el País Valencià- compta amb hòmens que en tots els sectors de la vida estan plenament capacitats dels nostres problemes, el nostre Estatut és la única forma de fer-los aparèixer a la vida pública sense atra finalitat que l'engrandiment moral i material del País Valencià». 

Durant la dècada de 1930 el terme va anar guanyant espais públics, especialment en l’àmbit polític, en consonància amb les aspiracions autonomistes, però la instauració del franquisme va comportar la desfeta del valencianisme i la tornada al provincialisme i el centralisme més ferotges, per als quals eren ben útils els noms de Región Valenciana o simplement Levante, que havia vingut covant-se des de la integració nacional en Espanya des de mitjan segle XIX. País Valencià va quedar, doncs, relegat als ambients de l’exili i del nacionalisme valencià, especialment aquell que va formar-se gràcies a l’impuls de Joan Fuster en la dècada de 1960. Des d’ací, el nom tornà a estendre’s entre tots els sectors polítics al caliu de les expectatives democràtiques dels darrers anys del franquisme i els primers de la Transició. De fet, el «Proyecto de Estatuto de Autonomía del País Valenciano» començat a negociar en 1979 pels diputats valencians d’UCD, AP, PSOE, PCE i UDPV va ser admés a tràmit en les Corts espanyoles en setembre de 1981 amb un primer article que afirmava que: «El pueblo valenciano, cuya forma histórica de institucionalización política fue el Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma de acuerdo con lo dispuesto en la Constitución y en el presente Estatuto, con la denominación del País Valenciano». 

A Madrid, no obstant això, l’articulat va ser modificat i, en consonància amb les tesis del blaverisme dretà nascut uns anys abans, que el vinculava al projecte de Països Catalans, el terme País Valencià va ser eliminat i substituït pel de Comunitat Valenciana. D’eixa manera, el primer va ser relegat a l’ostracisme, identificat amb els sectors més d’esquerres i de tendència catalanista, mentre que el segon ha sigut des de 1982 el nom oficial del nostre territori, que no és una altra cosa que una actualització del més clàssic de Regió Valenciana, però aplicat al marc autonòmic que ha organitzat l’Estat espanyol durant les darreres dècades. Heus ací la diferència entre País Valencià i Comunitat Valenciana: el fet de considerar-se un país veritablement autònom, un conjunt de ciutadans que pot tractar de tu a tu amb qualsevol altra comunitat humana, començant per la resta d’Espanya, o ser una simple regió, que pot tindre autogovern, però és dependent, subsidiària i subalterna de les decisions preses per altres. Davant d’esta disjuntiva, una de les màximes mostres d’afecte onomàstic que un valencià pot fer al seu territori i la seua gent és la d’anomenar-los País Valencià, perquè per a qualsevol col·lectivitat, si en té la necessitat i les capacitats -i nosaltres les tenim-, sempre serà millor considerar-se i ser un país que una regió (ergo, una comunitat subsidiària i dependent).

Això, racionalment, no significa un trencament amb Espanya, ni un posicionament radical o necessàriament d’esquerres, ni res per l’estil. És, en primer lloc, una mostra d’autoestima, d’orgull col·lectiu i de consideració històrica cap al nostre territori, de la mateixa manera que també ho denoten altres denominacions com ara País Basc -un nom igualment encunyat en el segle XX i que ha sigut universalment acceptat- o la mateixa qualificació de länder (països) dels diversos estats alemanys federats. En segon lloc, considerar-nos un país és tan important perquè, com explica Joan Francesc Mira en Sobre la nació dels valencians, això implica tot «un projecte de defensa, reforçament i creixement d’aquells béns comuns que configuren l’àmbit de vida de la societat valenciana». És a dir, des del moment en què ens considerem de veres un país, impulsarem sense embuts el nostre patrimoni comú: el cultural (lingüístic, històric), el natural (paisatgístic, mediambiental), el socioeconòmic (el benestar, l’educació, la sanitat, les comunicacions) i el polític (un autogovern cohesionador i realment responsable davant de la ciutadania). En definitiva, el que hauria de buscar qualsevol polític valencià preocupat pels valencians, siga quina siga la seua orientació ideològica. 

És evident que el terme de País Valencià continua connotat en la ment d'una gran majoria dels nostres conciutadans i que això presenta moltíssimes dificultats per a la seua extensió, però ja és hora, precisament, d’eliminar eixes connotacions, de presentar-lo com un terme inclusiu, de tots els valencians independentment del seu grau de valencianisme o de la seua filiació política. En determinats contextos es pot combinar amb multitud de variants que ajuden a normalitzar-lo («el nostre país, el valencià», «València, el nostre país», «la gent d’ací, del país», «els ciutadans valencians, del nostre país»,  «el país dels valencians»,  etc.), així com utilitzar-lo sense por normalitzat en castellà («el País Valenciano»). No cal que siga el principal cavall de batalla, però sí un cavall de tir, que ens ajude, amb naturalitat i pedagogia, a tirar del carro de la societat valenciana, eixa que durant segles va rebre el nom de València i que des de 1930 també ha sigut anomenada País Valencià, en plena consonància amb les aspiracions vertebradores, democràtiques i de millora política i social del conjunt de la ciutadania valenciana.

El País Valencià, el llibre del conservador Felip Mateu i Llopis publicat en 1933

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

Valencians i catalans, veïns i cosins

Foto icònica d'un Aplec del Puig del segle XXI de germanor entre sensibilitats diferents del valencianisme

Ja en l’assemblea de Pau i Treva de l’any 1198 entre Pere el Catòlic i els principals barons dels comtats catalans es feia menció a «totam Cathaloniam» i es definien les seues fronteres. Ergo, fa més de huit segles, que es diu prompte, que Catalunya i els catalans estan allí, primer des de Salses i després des de Portbou fins a Alcanar. I no se n’han d’anar. Tot sembla indicar que continuaran durant molts més segles en eixe mateix territori, exercint de catalans, però també de veïns nostres, dels valencians, com també ho són dels francesos, els aragonesos o el conjunt d’espanyols. No ens convé odiar-los ni dur-nos malament, si no volem amargar-nos l’existència, com li passa a qualsevol que té una mala relació amb els seus veïns, ni tampoc podem obviar-los, com si no existiren, perquè el que fan i el que fem ens influïx mútuament i molt directament. 

Però mai hem viscut en la mateixa casa ni hem format una mateixa llar. Hem compartit edifici, això sí, des de la Corona d’Aragó fins a l’actual Espanya. I és ben cert que la majoria dels habitants del Regne de València que començaren a sentir-se valencians per primera volta, allà pel segle XIV, procedien de Catalunya, entorn d’un 65%, per un 30% de pobladors procedents de l’Aragó, segons els estudis detallats d’Enric Guinot. També és ben cert que el valencià que parlem és una varietat d’aquella mateixa llengua que portaren els catalans, amb les aportacions de les gents que han habitat des d’aleshores el territori valencià. No obstant això, ja fa molts segles, sis com a mínim, que també es diu prompte, que ja no som pares i fills. Som, en tot cas, cosins, com sàviament recorda la dita popular. 

No és sobrer explicar-ho en una tribuna valencianista, ja que el nacionalisme valencià contemporani, el dels darrers 50 anys, ha crescut sobre una formulació segons la qual els valencians de la part valencianoparlant del país seríem catalans i hauríem d’adherir-nos teòricament a una identitat col·lectiva catalana, per procedir majoritàriament dels catalans que colonitzaren el regne durant l’edat mitjana. Però tampoc cal ser historiador ni sociòleg per a suposar que els segles no passen debades i saber que en el nostre cas hi ha hagut una altra identitat, la valenciana, que és la que hem heretat des de fa moltes generacions. Tenim un cas propi que mostra clarament eixa prevalença i consolidació històrica: el dels mallorquins de pobles com Santa Margalida, Llucmajor o Manacor que durant el segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, poblaren molts municipis de la Marina i el Comtat, com Xaló, Llíber, Tàrbena, Pedreguer, Fageca o Famorca. 

Sempre hi havia hagut fama d’això, però només recentment, gràcies a estudis molt detallats, s’han pogut conéixer les dades que constaten que més del 90% de la població d’alguns d’ells era mallorquina. Així les coses, potser hauríem de concloure que actualment eixos pobles són i haurien de sentir-se mallorquins, ja que quan aquells pobladors hi desembarcaren, en ple segle XVII, se sentien i es consideraven mallorquins. Però evidentment no és així perquè arribaren fa ja quatre segles i progressivament s’integraren en el sentiment identitari valencià, de manera que actualment se senten valencians. Ara bé, no es consideren mallorquins, sinó valencians, però sí que s’ha donat un fenomen molt interessant des del moment en què han sigut plenament conscients dels seus orígens: hi ha una simpatia i una atenció especials entre uns i altres, amb actes culturals, celebracions, activitats conjuntes, etc. 

Probablement eixa actitud de col·laboració i intercanvi des del coneixement acurat de la història i l’afirmació de la pròpia identitat és la que millor serviria al valencianisme a l’hora d’abordar la seua relació amb els veïns i cosins catalans. Això, no obstant, no evitarà el joc brut dels anticatalanistes, que atacaran qualsevol acte conjunt amb catalans i balears, per molt que es faça des de la valencianitat més ferma, ja que en realitat aquells no aspiren a potenciar la cultura valenciana en la riquesa de la seua història, sinó que es limiten a intentar evitar que el nacionalisme valencià puga avançar en la nostra societat. Però segurament en esta darrera tasca, la de fer avançar socialment el projecte valencianista, sí que seria molt útil afirmar sense embuts la pròpia identitat valenciana i distingir-la sense cap mena de complexos de la catalana, com cada volta fem més valencianistes, vinguem d’on vinguem. 

Així ho feien també, per exemple, els nostres avantpassats valencianistes de la dècada de 1930, que, davant de les acusacions interessades de pancatalanisme fetes pel diari republicà El Pueblo, contestaven rotundament des del setmanari El Camí: «Els valencianistes no volen atra cosa que la consagració de la personalitat valenciana amb independència de tot atre poder. Políticament no acceptem cap tutela. Per això voldríem que ningun partit valencià depenguera de “jefes” situats més allà dels límits del País Valencià. Nosatres, que no odiem a Catalunya, que li hem agraït tot el seu esforç vers la llibertat dels pobles hispànics, no toleraríem que adoptara atra postura respecte a València, que la que adoptà quan floria la Confederació valenciano-catalano-aragonesa. Govern propi, independent de Madrid i Barcelona. Parlar de pancatalanisme en el sentit de fer de València “prolongació” de ningú, és pedre el temps. Els actes dels valencianistes, ens abonen... ¡Valencians de totes les terres: ha arribat l’hora de pensar en gran!». En efecte, ha arribat l'hora.

Reivindicació de l'Estat Valencià en una manifestació valencianista dels anys 30

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

La identitat valenciana del benestar

El Regne de València, un territori jurídicament dividit entre 1238 i 1330

Tot i que el nacionalisme valencià contemporani n’ha fet bandera, la identitat col·lectiva valenciana no va nàixer, precisament, vinculada a la llengua. De fet, el primer ús conegut del gentilici valencià amb un sentit identitari clar, de 1336, fou aplicat en aragonés i al noble d’orígens aragonesos Pedro de Xèrica, a qui el rei Pere el Cerimoniós recordà que havia d’assistir a les Corts valencianes “e fazer todos actos de richos homnes e valençanos”. Havia passat vora un segle des del naixement del Regne de València i per primera volta feia la seua aparició plena un nou subjecte polític: el dels valencians representats en les Corts a través de les seues elits estamentals (els nobles, els eclesiàstics i els governants de les ciutats i les viles reials). No és que abans no s’hagueren celebrat assemblees de Corts, més d'una desena des de 1261, sinó que la de 1336 es reunia en un escenari totalment diferent: per primera vegada la pràctica totalitat del regne es regia pels Furs de València. Anteriorment, des de la seua fundació en època de Jaume I, el regne havia estat dividit en dos grans zones, com es pot observar en el mapa anterior: la que aplicava els Furs de València, pertanyent sobretot al rei, i la que aplicava els Furs d’Aragó, pertanyent sobretot als senyors feudals d’origen aragonés, majoritaris dins de l’estament nobiliari. 

Així les coses, prompte es formaren dos bàndols que motivaren una profunda divisió política ja des de les primeres Corts de 1261: el del rei, amb el suport ferm de la capital i quasi totes les viles reials, que pretenien que tot el regne es regira pels Furs de València, i el dels senyors, sobretot aragonesos, que defensaven el dret a aplicar els Furs d’Aragó en els seus dominis. En tot cas, no es tractava d’una divisió poblacional, en funció de l’origen dels colonitzadors –català o aragonés– que havien anat a poblar el regne, ja que, d’una banda, tots els nuclis eren mixtos, com la mateixa ciutat de València, on hi havia aproximadament un 65% de catalans, un 25% d’aragonesos i un 10% de castellans i navarresos, mentre que, d’una altra banda, hi havia nuclis de majoria poblacional aragonesa, com Alpont o Ademús, que tenien Furs de València, i altres de majoria poblacional catalana, com Vilafranca, Borriana, l’Alcúdia, Oliva o Càrcer, que es regien pels Furs d’Aragó. Per tant, la llengua majoritària parlada en un lloc o altre no determinava el bàndol, sinó la llei que el senyor corresponent havia decidit aplicar-hi. 

Però, evidentment, l’enfrontament no era una simple qüestió jurídica, sinó de poder polític i econòmic. Per un costat, els Furs de València atorgaven al rei i als seus vassalls de les ciutats i viles reials els màxims poders judicials, així com el dret a imposar monopolis i tributs i emprar a discreció els recursos naturals de qualsevol lloc del regne. Per l’altre costat, els Furs d’Aragó reservaven importants funcions de justícia, els monopolis i els tributs als senyors, així com els recursos naturals a ells i les comunitats que poblaven els seus senyorius. Aplicar unes lleis o altres, per tant, significava guanyar o perdre poder material, cosa que abocà a una profunda disputa que s’allargà durant moltes dècades i arribà a la guerra civil en la dècada de 1280. De fet, fins a 1330 no hi hagué cap reunió de Corts en què els partidaris dels furs aragonesos aprovaren el que es debatia o proposava en l’assemblea, de manera que la institució parlamentària quedava inutilitzada per la manca d’acord general entre els principals actors polítics del regne. 

Finalment, després de molts anys de confrontacions, en les Corts de 1329-1330 s’arribà a una solució consensuada, que consistia en la renúncia als Furs d’Aragó per part dels qui els observaven i l’acceptació consegüent d’uns nous Furs de València, modificats per a incloure el repartiment d’aquells poders que estaven en disputa entre el rei i els senyors, entre els nuclis de llei valenciana i els de llei aragonesa. Així, amb l’excepció d’uns poquíssims senyorius que mantingueren els Furs d’Aragó, per primera vegada la gran majoria passà a estar sotmesa als de València i les Corts pogueren funcionar com un veritable organisme de govern general del regne. De fet, si una de les parts accedí a renunciar als Furs d’Aragó i l’altra a modificar els de València és perquè acabaren adonant-se de la utilitat d’unir esforços. Com afirmava el noble d’origen navarroaragonés Pedro de Monteagudo, senyor de l’Alcúdia, el fet que s’adheriren a una mateixa llei era “gran benefici” per a tots, ja que donava “unitat en lo dit regne”. Així, precisament en la dècada de 1330 començaren a aparéixer els esments als valencians com a subjecte polític i a partir de llavors, a poc a poc, aquella identitat col·lectiva anà creixent i estenent-se entre els habitants del regne, independentment de la seua llengua i origen, fins a afirmar-se rotundament durant el segle XV, com ha mostrat Agustín Rubio Vela en els seus estudis sobre la qüestió.

El cas dels nostres avantpassats, salvant les moltíssimes distàncies, pot servir-nos d’exemple metafòric per a l’actualitat. Cal tindre en compte, en primer lloc, que els processos de construcció identitària es desenvolupen a llarg termini, durant dècades i dècades de confrontacions, avanços i retrocessos; el mateix valencianisme contemporani porta més d’un segle tractant de potenciar des d’un punt de vista nacional la identitat valenciana, amb més o menys èxits. Però, a més a més, tampoc cal perdre de vista, en segon lloc, que en estos fenòmens, a banda dels marcadors culturals o lingüístics, moltes vegades fonamentals, també juguen un paper cabdal altres elements clau, com la utilitat política i material del marc col·lectiu proposat. En relació amb açò, potser fora bo que el valencianisme tinguera ben presents eixos dos vectors davant la possibilitat no tan llunyana d’ocupar certes responsabilitats de govern. Per un costat, plantant, amb tacte, la llavor d’aquelles estructures que són cabdals per al futur de la identitat valenciana, com la recuperació de la radiotelevisió pública, la promoció d’un sistema de mitjans de comunicació en clau de país, l’impuls d’un ensenyament públic de qualitat o l’aprofundiment de les pròpies bases teòriques del valencianisme. I, per un altre costat, posant en el centre del debat polític els beneficis materials, de benestar col·lectiu, que l’adopció d’una perspectiva valencianista comporta per a tots, ja siga per la qüestió de la inversió estatal i el finançament autonòmic o per la de la reorganització administrativa del país. 

En definitiva, el valencianisme ha de posar des de les institucions públiques els fonaments que serviran per al seu aprofundiment durant les següents generacions, però, al mateix temps, ha de guanyar-se la confiança de la ciutadania mostrant, en primer lloc, que la potenciació de la identitat valenciana representa una millora bàsica i essencial de la vida quotidiana del conjunt dels valencians. En resum, fer país i fer un país millor per a tots. En l'actualitat hi ha fins a un 65% dels valencians, els que se senten més o tant valencians com espanyols, plenament receptius a eixe missatge, el de la identitat valenciana del benestar.

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.