dimecres, 3 de desembre del 2014

Els valencians: ni molls ni folls



Avançament de Desperta Ferro!, d'Arrap

Els amics del grup de rap Arrap trauen nou disc, o hauríem de dir "pendrive", perquè així el publicaran, amb un pen en què s'inclouen les cançons, els audiovisuals i un "quadern de bitàcola", amb textos que hem escrit gent com els periodistes David Segarra, Amàlia Garrigós i Pau Corachan, el periodista i polític David Fernàndez o jo mateix. Quan em van demanar que escriguera un text ho vaig tindre molt clar, donat el seu caràcter rebel: un aprofundiment en el que ja vaig exposar ací mateix fa un any, arran de la reacció de la societat valenciana contra el tancament de RTVV, en un post que es deia "Tot està per fer i tot és possible: Els valencians no som molls". Com hi explicava, això és bàsicament una visió que el discurs nacionalista espanyol ha abocat contemporàniament sobre les societats de les regions perifèriques i que estes han acceptat de manera general, perpetuant així el procés desitjat de subjugació col·lectiva. Cal canviar les tornes, doncs, i rebel·lar-se, per molt difícil que siga, contra eixa construcció mental. Si pensem que som molls, ens hi resignarem i continuarem sent-ho. Si pensem que això és fruit d'un procés de dominació i que tot està per fer, tal volta acabem reeixint en la nostra voluntat de canviar les coses. Vos deixe ací l'article sencer.

Ni molls ni folls, sinó valents i indòmits

Els gallecs, dubitatius, els catalans, pactistes, els valencians, molls. Són els tòpics adjudicats a diversos pobles ibèrics com a visió, en negatiu, dels valors que s’atribuïxen a la figura de l’espanyol ideal, que seria decidit, conqueridor i valent. Però això no es correspon a una qualitat intrínseca de tots eixos pobles al llarg de la història, sinó que és, merament, una construcció cultural feta en època contemporània, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, quan les regions hagueren de reformular les idees que tenien sobre si mateixes en funció de la progressiva afirmació del nacionalisme espanyol de base castellana. 

En concret, el galleguisme, el catalanisme i el valencianisme constataren amb recança l’avanç vigorós de l’Estat-nació espanyol i hagueren de recórrer a pretesos motius històrics que explicaren el seu fracàs col·lectiu. Arribaren a la conclusió que segurament havien tingut sempre un tarannà assossegat, per la qual cosa no havien pogut fer res davant l’actitud guerrejadora i dominant dels castellans. El mateix Joan Fuster ajudà a difondre esta visió en elevar a categoria general, en Nosaltres, els valencians, un parell d’esments del segle XVII que es referien als valencians com a «molls i folls». Els bascos i els navarresos, per contra, foren els únics pobles no castellans que es definiren com a aguerrits i això perquè per a ells el procés de construcció de l’Estat espanyol no comportà una despersonalització tan gran com en la resta de territoris esquarterats per províncies, atés que mantingueren els furs propis com a resultat de les guerres carlines del segle XIX.

Històricament, per tant, ni els gallecs, ni els catalans, ni els valencians han sigut passius, pacífics o meninfots per sistema. Ni tampoc els bascos i els navarresos han sigut sempre atrevits. Això són atribucions posteriors que tracten d’explicar fets contemporanis. Ben al contrari, per exemple, en el mateix segle XVII els valencians tenien fama de ser un poble valerós. Ho deixava ben clar el cronista Gaspar Escolano, qui en 1610 els qualificava de «naturalmente generosos, fuertes de coraçón, animosos, ayrados, ardientes, executivos, promptos, intrépidos y acometedores de empressas, por arduas y peligrosas que sean; no tiene nación el mundo de mayor coraje y execución». De fet, tant els nobles dissidents com els bandolers camparen pel regne de València durant molt de temps, mentre els virreis de l’època es veien impotents per a imposar l’ordre social. Paral·lelament, els versos de l’època cantaven “lo valor y la hassanya” dels terços valencians i, així mateix, la resistència ferotge mostrada pels austriacistes ja en el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, arribà al punt que, segons indicava un ministre borbònic: “no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas, Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron asedios y mucha sangre, y Denia fue dos veces sitiada”. 


Les referències als valencians com a poble audaç i rebel se succeeixen des de la seua fundació, en època medieval, fins als temps contemporanis. L’alçament contra l’ocupació napoleònica de 1808 fou, per exemple, especialment turbulenta, amb avalots que recorden, segons l’historiador Manuel Ardit, a la presa de la Bastilla que donà el tret d’eixida a la Revolució Francesa. Durant les dècades posteriors, a més a més, es produïren constants alçaments progressistes en diferents ciutats valencianes que coadjuvaren a l’adveniment de la Primera i la Segona República en 1868 i 1931. Tanmateix, la victòria dels nacionals en la Guerra Civil espanyola i la instauració del franquisme refermaren la sensació de derrota col·lectiva: els valencians havien sigut molls, els catalans pactistes i els gallecs dubitatius, i, al remat, havien acabat perdent la batalla. Insistisc, però, que això no es correspon amb un fet històric incontrovertible, sinó, més aïna, amb un lament presentista.


Valencians intrèpids i subversius n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent. Moltes vegades al llarg de la història han tingut un paper cabdal en el progrés de la societat valenciana i és per això que no ens hem de considerar un poble eternament moll ni foll. Ans al contrari, som un poble plural, com tots, en què cadascú, i cada generació, tria la seua opció. La de molts, com la d’Arrap, ara i ací, és la dels valents i els indòmits, els que no es resignen i es rebel·len contra l’ordre establert, amb cançons i accions que cerquen un futur millor per al poble valencià.

dilluns, 1 de desembre del 2014

Tenim novel·lista, Maria Folch

Presentació en la Llibreria 3i4 de València, amb l'autora, Maria Folch, i l'historiador i poeta Ferran Archilés

Fa un parell de setmanes es va presentar a València Després vénen els anys, la novel·la de Maria Folch, la nostra Marieta per als que estem en la blogosfera des de fa set o huit anys. L'edició l'ha feta Llibres de la Drassana, l'editorial en què, com sabeu, estic implicat i, com que la trobada, l'acte, el dinar posterior, el dia, el procés d'edició i tot, van ser tan bonics, voldria deixar-ne constància també al blog. Hi deixaré una part del meu parlament públic, en què vinc a dir que la novel·la és una meravella, que conéixer gent així a través de la blogosfera és un goig i que tenim novel·lista, Maria Folch, esperem que per molts llibres més. I si voleu escoltar les coses tan boniques que diu de viva veu, tindreu l'oportunitat pròximament: el dimecres 10 de desembre a les 19:30 hores a Vilaweb, a Barcelona, amb la presència de Vicent Partal i Ricard Gacia, i el dijous 11 de desembre a les 19 hores a la llibreria Argot de Castelló, amb Lluís Meseguer i Carles Bellver. Poder participar en la publicació d'un llibre així fa immensament feliç, la veritat... Gràcies, Maria!

Presentació de Després vénen els anys (15 de novembre de 2014) 

La meua presència en la taula de presentació es deu a una doble condició: sóc membre de l’editorial Llibres de la Drassana i sóc amic de Maria. Però el primer que vull deixar clar és que la novel·la no l’hem editada en tant que amics de Maria, sinó en tant que obra de primer ordre, de magnífica opera prima, que al nostre entendre refulgix amb una llum encegadora dins del panorama literari valencià. I, dit això, sí que vull començar parlant de la nostra faceta d’amics per a enllaçar-la després amb la publicació de l'obra.

Maria i jo ens vàrem conéixer virtualment fa set anys a través del món dels blogs. Ella tenia –té– un blog a Vilaweb, que es deia El meu país d’Itàlia (ara Un altre país), mitjançant el qual donava la seua pròpia visió de la societat italiana com a valenciana establerta allà, amant del País Valencià i també d’Itàlia. Jo, per la meua banda, tenia –tinc– un blog anomenat Vent d Cabylia, en el qual parlava de valencianisme, llengua, història i altres divertiments personals, també com a traslladat del meu país, tot i que en este cas a un lloc molt més proper, Barcelona. I el món dels blogs valencians, sobretot fa uns anys, quan no hi havia ni facebook, ni twitter, ni altres eines digitals que ens han absorbit l’atenció, era com era: un reduït grup d’entusiastes amb aquella nova eina que ens permetia conéixer punts de vista i opinions que fins al moment ens havien restat amagats i costava realment de trobar en la nostra vida quotidiana. Al final, doncs, ens buscàvem i ens acabàvem trobant tots, deixant-nos comentaris i iniciant una simpatia mútua que moltes voltes acabava convertint-se en amistat real.

Eixe va ser el nostre cas. El 24 d’agost de l’any 2007 Maria encetava el seu blog, amb un post que es deia "Eccomi" i en el qual afirmava: “Intentaré escriure sobre Itàlia, el meu país d’Itàlia, fa quasi 10 anys que visc ací. Intentaré explicar coses que passen per ací (del lado de acá), parlaré de llocs, parlaré molt de Roma, la ciutat complexa i esplèndida que ara és també la meua ciutat. Inevitablement escriuré sobre el lado de allá i sobre Castelló, que és la meua ciutat i que cada vegada desconec més”. Al sendemà jo ja li deixava un comentari dient-li que quina casualitat, que jo estava estudiant italià per a anar l’any següent a Itàlia i xino xano les lectures mútues anaren construint l’amistat. I, en efecte, just un any després em plantava a Itàlia per a passar tres mesos a Florència. Però abans, evidentment, vaig passar per Roma per a que Maria m’ensenyara, com va deixar escrit en un post preciós, la seua República de les Meravelles. També la va ensenyar a un altre amic comú del món dels blogs, Jesús de Prado, un mostoleny poliglot que recita versos d’Estellés com si fóra nascut al mateix Burjassot. I encara amb un altre company de complicitats blogueres, Alexandre Serrano, un català traslladat a Madrid amb una profunditat de pensament difícil d’igualar, vàrem decidir nomenar-la Presidenta de la República de les Meravelles. Estàvem –estem– ben enjogassats...  

Després vàrem continuar quedant ocasionalment, a Madrid, València, Barcelona, i hem mantingut la relació d’amistat per les xarxes. Fins que fa just nou mesos i mig Maria em va dir que havia escrit una novel·la i que si me la podia llegir per a donar-li la meua opinió i aconsellar-la a l’hora d’intentar publicar-la. De seguida m’hi vaig posar i em va semblar un text magnífic, amb una sensibilitat i una capacitat de transmetre emocions extraordinària, tant que en acabar-la li vaig dir, literalment: “Jo no sóc de plorar amb els llibres, però m'han agafat moltes ploreres amb el teu llibre. M'han emocionat moltíssim moltes coses i, sobretot, com les contes”. Aleshores, no obstant, Llibres de la Drassana encara no s’havia fundat. La teníem en ment, però encara no s’havia materialitzat i, en conseqüència, simplement li vaig transmetre la meua opinió, dient-li que era una obra excel·lent i amb molt de potencial. Uns mesos després, quan l’editorial ja era una realitat, ella em va comentar que encara no tenia res en ferm i vaig aprofitar l’oportunitat: si volia editar la novel·la amb nosaltres, tenia totes les portes obertes del món. I, afortunadament, les va travessar. 

Quant a l’obra pròpiament dita, no vull contar molt. És millor que la llegiu directament, si no ho heu fet ja. En tot cas, com podeu vore en la sinopsi de la contraportada, és la història d’una trobada entre una persona major i una altra d’edat mitjana que fan memòria de dos fets principals: la defensa de Castelló de la Plana contra els nacionals en la Guerra Civil espanyola en 1938 i l’èxode dels italians de Iugoslàvia en acabar la Segona Guerra Mundial, en 1947. Però allò important, al meu entendre, no és tant el contingut d’eixes històries com la manera de contar-les. I no vull dir que el contingut no siga fonamental en l’excel·lència de l’obra. De fet, en un moment determinat la protagonista afirma que és una “llàstima que ningú haja escrit una gran novel·la sobre Castelló” perquè “totes les ciutats se’n mereixerien almenys una”. I jo, personalment, crec que esta és una gran -grandíssima- novel·la sobre Castelló i suplix en bona part eixa mancança. D’una altra banda, la història de la colonització italiana de part de Iugoslàvia i el seu èxode posterior crec que és totalment desconeguda per a la majoria de nosaltres i que algú te la descobrisca d’una manera tan bella és tota una troballa, d’aquelles que et fan llegir un llibre molt a gust. 

En qualsevol cas, com apuntava, el que més m’agrada de la novel·la és la forma que té Maria d’explicar les coses, la seua mirada, “l’esguard”, que diu ella constantment. La manera que té de fixar-se en les coses més menudes, més quotidianes i, potser per això, més essencials. En el món literari sempre hi ha el mal costum de buscar en els autors novells paral·lels literaris amb altres escriptors més coneguts. I, en llegir la novel·la de Maria, de seguida em va vindre al cap un nom: Erri de Luca. Jo no sé si a ella li agradarà que diga que és com l’Erri de Luca valenciana, però per a mi ja ho és. I espere que açò siga només l’inici d’una llarga carrera literària, que continue contant-nos eixes històries sorprenents i desconegudes, que continue aprofundint en eixa mirada, en eixe esguard, en eixa manera de contar les coses, per tal que d’ací un temps pugam dir d’altres escriptors que són com Maria Folch, els Maria Folch d’un altre lloc. Tant de bo.

divendres, 21 de novembre del 2014

Presentació del "Lletraferit" #05

En van cinc
Demà presentem el Lletraferit #05 en El Negrito de València, amb la intervenció de Josep Vicent Miralles, Andreu Escrivà, Miquel Nadal i Vicent Molins. Tots ells i encara molts altres noms, com Sergi Tarín, Carles Fenollosa, Amaia Crespo, Alexandre Serrano, David Brieva, Toni Sabater, Lucrècia de Borja, Felip Bens, Marc Gomar, Manuel Pérez o Frederic Aparisi, hi escriuen amb reportatges i entrevistes ben variats, des d'un especial sobre la màfia fins a diverses xarrades amb el cuiner Ricard Camarena, l'humorista Eugeni Alemany, l'escriptor Philip Hoare, la il·lustradora Maria Herreros o el grup Orxata Sound System. Podeu trobar l'índex complet en el lloc de venda per internet (sense despeses d'enviament) i també el podeu trobar en la vostra llibreria habitual (si no, que el demanen al distribuïdor!). Jo vos deixe ací amb un extracte del meu article sobre "Els Anglesola contra els Sabata. Quan els bàndols dominaven València", una apassionant història sobre la violència de tint mafiós que va dominar la vida pública valenciana a mitjan segle XVII, després de l'empobriment general causat per l'expulsió dels moriscos. I qui vullga i puga, ja sap, demà dissabte a les 12:30 h. ens fem un vermutet en El Negrito!

Bandolers atacant una caravana de mercaders (Esaias van de Velde, c. 1629)

L'espectacular batuda de 1648

Són les set del matí del dimarts 12 de maig de 1648, els cavalls del virrei castellà de València, don Duarte Fernando Álvarez de Toledo, Pimentel y Portugal, comte d’Oropesa, i de la seua nombrosa comitiva renillen nerviosos en eixir pel portal de Sant Vicent camí de Torrent, la localitat triada per a ser la plaça d’armes des d’on es dirigiran les operacions desplegades, simultàniament, en el conjunt del regne. A eixa mateixa hora, els justícies de totes les principals ciutats i viles valencianes, preparats amb els seus cossos d’orde públic, obrin les cartes secretes que han rebut del virrei i dels Estaments, la representació política del regne fora de Corts. 

Les instruccions són clares: cada dia durant huit dies, des de l’eixida de sol fins a la posta, faran batudes pel terme respectiu i detindran tots els delinqüents i bandolers que hi trobaran. Els trametran als sis batallons amb 120 hòmens a cavall i 150 soldats d’infanteria que s’han escampat pel regne i ells els duran a València, als calabossos de Sant Narcís i a les torres de Serrans i de Quart, especialment habilitades com a presó. No cal acusació, no cal procés judicial, no cal saber si els detinguts són de jurisdicció reial, eclesiàstica o nobiliària, no cal, en definitiva, entendre’s de raons. Fins i tot una junta de teòlegs ha fet públic un informe que dóna suport a l’actuació del virrei, per tal d’acabar, per la via expeditiva, amb «la calamidad de esta república y la insolencia con que la tienen tiraniçada los bandos y sus valedores».  

Tres dies després, el cavaller de l’orde de Montesa Tomàs Anglesola, fill i hereu del jurat de València Guillem Ramon Anglesola, és escapçat en la plaça de la Seu sense juí, per manament directe del virrei. Encara tres dies més tard, quan la batuda pel regne toca a la seua fi, és el torn del xabienc i cap de colla de bandolers Pere Cholbi, que és penjat en la plaça del Mercat. El virrei els responsabilitza de formar un grup dedicat al frau, la corrupció i l’extorsió mitjançant el control de càrrecs públics i l’ús recurrent de la violència: «regulaban los contratos, arrendamientos, introduciones de mercadurías y hasta las mismas disposiciones tocantes a la hazienda real y al comercio público, por el temor que infundían a todos su condición y los homicidios que sus parciales avían cometido».

No obstant això, el virrei no s’atrevix amb un dels caps màxims del grup, el marqués de Guadalest, batle general i almirall d’Aragó. És un dels principals nobles del regne i ha sigut cridat a la cort de Madrid, per tal d’allunyar-lo del centre d’operacions. D’una manera o d’una altra, la gran aristocràcia sempre se’n salva, és llei de vida. Però centenars d’implicats d’arreu del país, des de Morella fins a Santa Pola, són traslladats a les presons de València. La majoria són bandolers, gent integrada en quadrilles que actuen fora de la llei, però també hi ha cavallers i ciutadans «honrats», als quals els primers fan la faena bruta en els seus negocis turbulents i les seues lluites pel poder. Vint-i-tres d’ells són ajusticiats fins a començaments de juliol. No hi ha pràcticament cap setmana sense execucions.

El comte d’Oropesa albira, per fi, el control absolut de l’orde públic: «dentro de brebes días se á de conseguir el exterminio total de los vandos y la quietud universal de este reyno, quedando dispuestas las materias de suerte que no puedan lebantar cabeza los facinerosos, ni llegue a verse la justicia en la desautoridad y flaqueça que tantos años á se experimenta». En efecte, ja fa unes quantes dècades que el regne és controlat pels bàndols i els successius virreis de València han sigut incapaços d’imposar la pau social.

El desastre de l’expulsió dels moriscos

Una tercera part del regne de València és un erm. En febrer de 1610 el vent recorre, astorat per la buidor, l’interior de les cases que han quedat sense una ànima. Per tota la serra d’Espadà, el Camp del Túria, les hortes de Morvedre, Alzira, Xàtiva i Gandia, les valls i muntanyes del Comtat i la Marina, la terra plora. Ha deixat de sentir els peus que quotidianament la calcigaven, treballaven i estimaven. Els peus i els cossos dels més de 130.000 moriscos, una tercera part de la població valenciana, que han sigut expulsats a causa d’una decisió presa a Madrid pel favorit del rei, el duc de Lerma, castellà i fill de valenciana, d’una Borja. S’ha deixat portar pels sectors més radicals de l’Església, els que, com el patriarca i arquebisbe de València Joan de Ribera, feia temps que en reclamaven l’expulsió. De passada, ha pegat un colp de puny damunt de la taula en proclamar Felip III com al rei més cristià d’Europa. Ah, sí, també s’ha quedat amb tot el patrimoni dels nombrosos moriscos que han abandonat el seu marquesat de Dénia. És el principal argument que ha exposat a la noblesa valenciana per a buidar els seus propis senyorius: podran quedar-se amb la propietat de tot i repoblar-los de bell nou. 

Dubitatius i temorosos, els senyors valencians accepten i col·laboren en l’expulsió. Després se’n penediran. Quasi ningú vol treballar en els llocs aspres dels moriscos i el procés de repoblació és parcial i molt lent. Les terres, sense gent que les treballe i les habite, no valen res: no són collides, ni pasturades, ni generen comerç, ni diners, ni rendes per als rendistes. La noblesa valenciana, sense ingressos, s’empobrix. I deixa de pagar els deutes que té amb banquers, mercaders i altres prestadors dels mercats urbans. I tot això, evidentment, afectà la inversió, el consum, el treball i les expectatives de futur dels valencians. Després de deu anys de miratge, durant els quals tots esperen que de sobte es recupere la normalitat, l’orde social comença a desballestar-se. A principis de la dècada de 1620 es formen colles de bandolers ací i allà i les famílies dominants de les ciutats i les viles es llancen amb més força que mai sobre els càrrecs i els negocis públics, una altra manera d’obtindre renda. Segons denuncia el virrei en 1624, les males gents han cobrat «més ànimo per a continuar son mal viure y inquietar la república».

[Continua en la revista Lletraferit #05...]

dimecres, 19 de novembre del 2014

Entrevista d'Alexandre Ordaz en "Pensem-nos" (Ràdio Puçol)

Fa unes setmanes el presentador del programa Pensem-nos de Ràdio Puçol, Alexandre Ordaz, em va pillar per banda per a fer-me una entrevista sobre Fer Harca. Històries medievals valencianes, la revista Lletraferit, l'editorial Llibres de la Drassana, el procés de formació de la identitat col·lectiva valenciana durant l'edat mitjana, la visió de la trajectòria històrica dels valencians des d'un punt de vista valencianista i, com no, també de l'ensenya nacional dels valencians, és a dir, de senyeres. Per si teniu gust d'escoltar els 30 minuts d'entrevista, ací els enllace. Vos demane ja disculpes pel soroll de fons, però anava escopetejat i ho vam haver de fer en el primer lloc que vam poder. Aprofite també per a agrair a Alexandre Ordaz l'interés mostrat en parlar de tots estos temes: gràcies!

 


dimarts, 11 de novembre del 2014

El verkami de Llibres de la Drassana

Algunes de les portades dels llibres i revistes inclosos en el projecte de microfinançament
Fa temps que volia escriure animant-vos a participar en el verkami de Llibres de la Drassana, l'editorial en la qual es va publicar Fer Harca. Històries medievals valencianes (amb un èxit que supera amb molt d'escreix totes les nostres expectatives, moltíssimes gràcies!) i en la qual estic implicat com a part del Consell editorial. Però la cosa ha anat tan bé que tampoc no ha calgut fins el moment: s'han superat els 275 mecenes, s'han demanat més de 400 llibres i revistes, s'ha arribat als 7.000 euros que es van marcar com a objectiu i encara queda un darrer dia de comboi general. En qualsevol cas, hui sí que ho faré, per si encara queda algú que, tot i la murga que hem donat per terra, mar i aire, encara no se n'ha assabentat. La bona qüestió és que, com tirar avant una editorial sense grans inversions empresarials és una faena difícil, es pensà en el microfinançament com una manera de garantir una previsió mínima de vendes, comptar amb un avançament de diners per a fer front a les despeses de maquetació i impressió, i reduir, tot plegat, els riscos econòmics. No estan inclosos tots els llibres que publicarà l'editorial en els pròxims mesos, però sí la majoria i els podreu trobar amb descomptes d'entre l'11% i el 25%, en funció dels packs que trieu (es poden triar tots els que vullgueu). Vos els enviaran a casa signats pels autors i sense cap despesa de desplaçament (a no ser que siga a l'estranger). A continuació vos en faig cinc cèntims de cadascun:

- Fer Harca. Històries medievals valencianes, del Grup Harca, que som Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i jo mateix. 16 històries variades sobre la València medieval i més enllà, explicades amb caràcter amé i divulgatiu. Ja estem preparant la segona edició, després d'una primera reimpressió de la primera edició, atés l'èxit assolit.

- La revista cultural Lletraferit, amb entrevistes a escriptors, cuiners, artistes i altres personatges valencians o de fora. I seccions sobre literatura, gastronomia, art, natura, història, música, futbol i sexe, amb algunes de les millors signatures del panorama periodístic i cultural valencià.

- La novel·la Després vénen els anys, de Maria Folch, un preciós llibre sobre la memòria de la guerra civil a Castelló de la Plana i l’èxode a l'Alguer dels italians ètnics de Iugoslàvia en 1947. És, diria jo, la gran novel·la de Castelló que encara no s'havia fet.

- El llibre Les dones no som (tan) complicades, de la nostra consultora seximental Lucrècia de Borja. 69 escrits, ni més ni menys, que aborden, sense pèls a la llengua, les grans veritats amoroses i sexuals de la dona moderna. Ah, i amb il·lustracions de Luis Galbis i pròleg de Toni de l'Hostal!

- La balada del Bar Torino (en castellà), unes memòries de Rafa Lahuerta sobre l'afició al València Club de Futbol i la ciutat de València, en què l'eco del camp de Mestalla marca el ritme dels dies com un rellotge exacte. Una joia per a tot apassionat del futbol i tot aquell que s'estime el cap i casal.

- El llibre de cròniques i relats Créixer sense Maradona, d’una nova generació de periodistes valencians, Albert Asunción, Carles Fenollosa, Antonio Mateo i Alejandro Zahínos, que reuneixen una col·lecció de peces magnífiques a cavall entra el periodisme futbolístic i la literatura. Il·lustrat per Víctor Visa.
 
- El llibre infantil Somiar gols. Contes (i futbol) de pares a fills (o Soñar goles. Cuentos (y fútbol) de padres a hijos), de l'historiador i periodista Miquel Nadal, que és una adaptació al món del futbol de 13 clàssics de la literatura universal. Cada conte està il·lustrat per Luis Galbis.

- El llibre gastronòmic La cuina del Cabanyal (o La cocina del Cabañal), de Marisa Villalba i Felip Bens, en què també intervenen Pep Martorell i Sergi Tarín, un extens receptari amb explicacions antropològiques sobre la cultura tradicional dels Poblats Marítims de València.

- El llibre gastronòmic La cuina de la Marina (o La cocina de la Marina), de Josep Vicent Miralles, que amb una prosa molt divertida i un fum de fotografies dóna a conéixer l’enorme riquesa culinària de la comarca.

I això és tot, que no és poc. Si voleu pegar-li una ullada i participar, ací teniu l'enllaç. Recordeu que hui és l'últim dia per a fer-ho. Després, en tot cas, podreu trobar les publicacions de Llibres de la Drassana en llibreries d'arreu del país. Seguim!  

Ja està quasi tot el peix venut. Afanyeu-vos!

dissabte, 8 de novembre del 2014

Com es fomenta la cultura a Catalunya: Jordi de Fenollar (III)

A propòsit del que hem estat parlant estos dies sobre la presència del valencià en els mitjans i la diferència amb Catalunya, recupere un article publicat per Teodor Llorente Falcó, fill del patriarca de la Renaixença, de la sèrie que vaig començar fa un temps amb els articles que aquell autor va publicar en Las Provincias al llarg de l'any 1930, amb el pseudònim de Jordi de Fenollar, just abans de l'arribada de la Segona República. Com es pot comprovar en els seus escrits, Llorente era el típic conservador de la segona generació de la Renaixença: partidari de la unitat de la llengua i admirador del nacionalisme català, però valencianista en l'àmbit polític, simbòlic i cultural, i ben conscient de la molta faena que calia fer de manera constant. Un dels textos que va escriure llavors estava precisament dedicat a l'enorme tasca de foment públic i privat de la cultura a Catalunya, en contraposició amb el que passava a terres valencianes. Vos el copie a continuació perquè, si el traslladem al tema concret de la cultura valenciana, pareix que, a pesar dels 84 anys transcorreguts, continuem en una situació molt similar. És cert que ara tenim l'AVL, una sèrie de premis literaris i algunes ajudes públiques, però no és suficient. I, sobretot, si mirem al sector privat, als nostres prohoms, ¿qui hi que faça una tasca de mecenatge de la cultura en la nostra llengua? Potser n'hi han més, però l'únic nom que em ve ara al cap és Lluís Planes, qui, no debades, rebrà en breu el premi Joan Baptista Basset de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc. A vore si s'anima algú més. Molts ho agrairem i reconeixerem públicament. Igual som més, fins i tot, que els runners de la ciutat de València...

Lluís Planes, un dels pocs exemples d'empresari amb èxit i mecenes de la cultura valenciana

Cómo se fomenta la cultura en Cataluña 
 (Teodor Llorente Falcó, Las Provincias, 22 de maig de 1930)

En Valencia la mayoría de la gente que dispone de medios económicos no piensa, para la hora de la muerte, más que en a salvación de su alma. No censuramos este criterio. Salvar el alma del castigo eterno es deber primordial de todo buen cristiano. Pero es que esto no es incompatible con acordarse de la vida cultural en sus diversos aspectos, ya que también se hace una obra muy meritoria ante Dios difundiendo la cultura. Bueno es que para bien de alma se deje lo que en vida, muchas veces, debió darse; pero no se olviden instituciones que pueden prestar grandes beneficios a la sociedad, y que por falta de suficientes recursos no pueden desenvolverse debidamente.

En Cataluña no sucede esto; hay dinero para todo. Gracias a esto los hombres dedicados al estudio cuentan con estímulos suficientes para entregarse con todo entusiasmo a dicha labor cultural. El número de legados destinados a tales fines es muy nutrido, y en este artículo nos proponemos enumerar algunos de ellos. El Institut d'Estudis Cataláns tiene establecidos los siguientes premios: de Francisco Vives, consistente en 5.000 pesetas, y que se adjudica cada cinco años, para un trabajo de investigación histórica de Cataluña; de Isidro Bonsoms, de 10.000 y un accésit de 2.000, cada quince años, a la mejor obra sobre Cervantes; y de Durán y Bas, de 5.000, cada cinco años, a una obra jurídica o social. El Ayuntamiento: Premio Martorell, de 20.000 pesetas, cada cinco años, a la mejor obra de arqueología de España; de Fernando Asina, 6.000, cada cinco años, al mejor trabajo de investigación científica en Ciencias físicas; de Pelfort, consistente en dos becas para estudiar instituciones pedagógicas en el extranjero, entre alumnos de la Escuela Normal de Maestros, con un donativo de 4.000 pesetas, al que más se haya distinguido en sus estudios; y de Masana, de 20.000 pesetas, cada cuatro años, a la mejor obra ilustrada sobre iconografía o historia de la indumentaria catalana. Academia de Buenas Letras: Premios de Patxot y Ferrer, cuatro anuales de 2.000 pesetas cada uno, con sujeción a temas de la vida catalana.

Sociedad Económica de Amigos del País: Premio de Angel Baixeras, 1.000 pesetas, a instituciones de carácter benéfico; del doctor Francisco Garí y Boix, 1.100 pesetas, para recompensar actos morales de notable utilidad social; de Brusi Ferrer, importe de los cupones de una anualidad de varios títulos de papel de la Deuda, con destino a la muchacha que a juicio de la Junta lo merezca; del doctor Marques y Matas, de 1.800 pesetas, para el mejor alumno de la Facultad de Farmacia; de doña Dolores Borrell, de 300, al estudiante que, ganándose su subsistencia, acredite mayor lucimiento en sus estudios; de José Pelfort y Manció, 1.500, sobre un tema de investigación científica; del doctor don José Blanc y Benet, de 1.000, sobre un tema científico catalán; y de Agell, de 2.000, de carácter cultural, y que se viene adjudicando desde hace 63 años. Fundación Marí Patxot Rabell: Concede becas para estudiantes catalanes pobres de gran capacidad, con objeto de que puedan proseguir sus estudios, y premios de 10.000 y 5.000 para monografías sobre diferentes materias, y de las que se han publicado ya varias. Fundación Bernat Metge, iniciada por Cambó, y que tiene por objeto la traducción al catalán de los clásicos griegos y latinos, habiéndose publicado ya gran número de volúmenes. El Premio Creixell, de 5.000 pesetas, anual, a la mejor novela catalana.

Y aun pudiéramos añadir otras muchas más, entre ellas una de Cambó, para conferencias y cursos en la Universidad de París; otra, también de Cambó, para publicar la Biblia en catalán; una tercera, para la publicación en catalán también de la Biblia que están haciendo los monjes de Montserrat, etc., etc. Este es el cuadro que ofrece Cataluña en favor de su movimiento cultural. ¿Están seguros de que cumplen con sus deberes valencianistas los hijos de esta tierra que, contando con disponibilidades económicas, se olvidan de sostener y fomentar los fines culturales de su amada Valencia?

dijous, 6 de novembre del 2014

A propòsit de "Plaza". L'ús del valencià en els mitjans escrits

"La biblioteca perdida del librero Vicente Salvà", Plaza, núm. 1, novembre de 2014

Ho vaig comentar ahir per facebook, però també vull deixar memòria ací: en l'acabada d'estrenar revista mensual en paper Plaza, del mateix grup empresarial que el diari digital Valencia Plaza, podreu trobar un article meu sobre la vida del llibreter Vicent Salvà, en una secció que han titulat "Valencia es Historia". I vull deixar-ne memòria, fonamentalment, per dos raons. La primera és que, per un malentés, el text ha eixit sense cap referència de fonts, però és necessari deixar clar que la major part de les informacions utilitzades provenen del blog de Diego Mallén i especialment de l'estudi introductori al Catálogo de la Biblioteca de Salvá, "El viaje bibliográfico de Pere Salvá", publicat per Romà Seguí en 2001, i de l'article de Germán Ramírez Aledón "Las librerías de Vicente Salvá en Londres y París (1825-1849)", inclòs en el llibre en premsa Pasiones bibliográficas. Trabajos commemorativos del XX aniversario de la Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés. En pròximes col·laboracions, si en la revista tenen a bé que continue publicant-les, tractaré que no torne a passar. El divulgador ha de mostrar sempre que darrere del seu treball hi ha encara un altre de molt més dur, fet amb la paciència i la perseverança de l'investigador. Les meues disculpes públiques, doncs, als afectats.

La segona raó és que, com ja va passar amb la sèrie d'articles que vaig publicar en Valencia Plaza l'estiu passat, moltíssima gent m'ha demanat que per què no els escrivia en valencià. Com si ho triara jo. Com si la revista o el diari foren meus. La resposta és clara: és una decisió editorial i jo, com a simple col·laborador, l'accepte o la rebutge. I trien això, evidentment, per raons econòmiques: els articles en castellà tenen no sé quantes voltes més de lectors que en valencià, també els meus. De fet, supose que este article sobre els projectes urbanístics que podrien haver canviat l'urbanisme de València entre 1927 i 1954 és l'escrit més llegit que jo haja redactat mai: d'haver-lo publicat en valencià difícilment seria així. Amb tot, com es va comentar en un interessant debat mantingut a propòsit d'això en twitter també és molt probable que una doble versió, bilingüe, haguera acumulat encara més lectures. Ara bé, qui ha de fer la doble versió? Els autors massa faena tenen amb la que tenen. Hauria de ser un traductor que passara els articles de valencià a castellà i també alguns de castellà a valencià; fer una doble versió completa de tot el diari seria ja la llet. Però novament ací tupem amb el criteri empresarial. Qui ho paga això? En el debat de twitter es deia que la traducció puntual d'alguns articles la podia pagar la societat civil mitjançant el microfinançament d'un traductor, però ¿realment els valencianistes posaríem uns 20.000 euros anuals -tirant per baix- per a pagar eixa persona? Ho veig extremadament improbable...

D'una altra banda, em fa la impressió com si no fórem molt conscients de la situació del valencianisme i l'ús de la llengua valenciana. Hem millorat molt i hem aconseguit formar una generació de gent una bona part de la qual és capaç de llegir i escriure correctament en valencià, però les dades globals d'ús literari del valencià encara són lamentablement baixes. En eixe sentit, no conec cap editor valencià que no es dedique a publicar en la nostra llengua en primer lloc perquè ell mateix siga nacionalista valencià. Evidentment, també tracten de buscar negoci i guanyar diners, però es llancen a l'aventura del valencià per una premissa prèvia: són valencianistes i tenen una voluntat conscient d'impulsar la llengua. El mateix passa amb les poques publicacions periòdiques que tenim: Saó, El Temps, La Veu o Lletraferit no es fan per negoci, totes són deficitàries. Es fan perquè un grup de valencianistes, amb molt bona voluntat però sense el suport de cap gran capital, decideixen tirar-les avant, siga com siga i perquè fan del valencià un eix bàsic de la seua activitat.

Al remat, en açò ens passa, com en moltes altres coses, que vivim amb angoixa el descompassament entre les nostres pròpies idees i accions i les de la societat valenciana en la qual vivim. Ens agradaria tindre mitjans en valencià, però no en tenim. Ens agradaria tindre premsa diària i publicacions periòdiques en valencià, però no en tenim. Ens agradaria tindre empresaris valencianistes, però apenes n'hi ha perquè el valencianisme no està majoritàriament estés entre la societat. Ens agradaria que el valencià fóra una llengua en expansió, però és a la inversa. Hi ha manera de canviar tot això? I, sobretot, ¿de convéncer empresaris disposats a invertir grans capitals -com ho és la gent del grup Plaza, que barata no li ix la cosa- de la viabilitat de publicar en valencià? Sí. Estenent el valencianisme, incrementant en l'àmbit personal el consum de productes literaris i audiovisuals en valencià, reclamant i fent campanyes -¿per a quan una plataforma activa exclusivament per la llengua organitzada des de la societat civil valenciana?-, etc. I finalment, segurament la més important i que va estretament lligada a tot això, fent que el valencianisme polític entre en les institucions públiques i puga invertir una part dels diners destinada a mil altres coses sense justificació raonada a la promoció del valencià. 

A Catalunya, que és, evidentment, el nostre exemple més proper, no hi ha tantes publicacions en català debades. Primer hi hagué una societat civil que es preocupà per això i una ciutadania que donà suport a partits catalanistes, els quals bastiren un sistema educatiu que permeté fer de la llengua un vehicle habitual d'expressió, també per escrit. Posteriorment, el suport de les institucions públiques a les publicacions en català, especialment de la Generalitat de Catalunya, ha sigut constant i amb un carro de milions per davant. Això va possibilitar, fins i tot, que als 30 anys de govern autonòmic, fa relativament poc, les principals capçaleres de diaris del país, La Vanguardia i El Periódico, començaren a fer edicions bilingües. Però la situació valenciana, com en tantes altres coses, està, lamentablement per als valencianistes, a anys llum. D'ací la nostra la nostra decepció. Tant de bo pugam canviar-la. Ha canviat en alguns aspectes importants per a bé en els darrers 30 anys, però no tant com voldríem. Cal perseverar i continuar trencant barreres pel que fa a l'ús del valencià, però per a això cal que demostrem que no és només una qüestió ideològica, sinó també un bon negoci. En som molts i si alguns empresaris importants apostaren pel valencià segur que acabarien traient rendiments, tant econòmics com socials. Tindre suport públic, d'altra banda, els seria essencial. En les mans de tots està...

dimarts, 4 de novembre del 2014

De la Nit de les Animetes a la de Halloween. La complexa tasca de projectar una identitat cap al futur

Amb tota la consideració a Josep Miquel Moya, pel seu bon treball i per haver incitat la següent reflexió

Estos dies he vist per les xarxes un vídeo de Josep Miquel Moya, actual membre de l'Executiva Local de Compromís per Gandia i regidor del seu Ajuntament entre 2001 i 2012, que no vaig vore en el moment de la seua publicació, en Tots Sants de 2009, ara fa cinc anys. En tot cas, el tema amb què s'inicia i a propòsit del qual volia parlar és el mateix: el progressiu costum de celebrar Halloween entre els valencians, que el mateix Moya atribueix al fet que som "un poble festiu" i un poble "permeable", la qual cosa, segons afirma, potser siga un aspecte interessant per a certes coses, però "potser també delate una espècie de complex d'inferioritat". A més a més, Moya introdueix un altre factor afegit i estretament relacionat: la globalització i la generalització d'uns mateixos costums, uns mateixos menjars i uns mateixos comportaments socials i polítics en tot el món. La cosa em va cridar l'atenció perquè tot just eixos dies estava repassant el llibre de Ferran Archilés Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, que precisament fa d'eixa qüestió un tema clau de tot el discurs fusterià.

Segons explica Archilés, Fuster estava fent una profunda reflexió sobre el procés de modernització mundial en els anys anteriors a la redacció de Nosaltres, els valencians. Fins i tot es va presentar a una beca d'estudis de la Fundació March per a desenvolupar un projecte anomenat Técnica, cultura, masa, en què insistia en els efectes de la tècnica a l'hora de transformar els costums i donar pas a una societat de masses que caminava cap a la uniformitat total. Archilés arriba a apuntar que potser aquelles idees el dugueren a fer de la llengua el marcador bàsic de tota societat futura, en tant que és més difícil de transformar -requereix d'un procés més evident i notori- que altres manifestacions culturals o antropològiques. Si el món caminava cap a una uniformització global, la llengua seria l'últim reducte de la identitat pròpia. Ara bé, el tema és molt complex i amb la perspectiva del temps sabem que, d'una banda, no tot es pot uniformitzar, ja que molts aspectes propis depenen de factors locals costosament transformables, i que, d'una altra banda, el principal problema no és tant afegir-se a certs costums aliens -cada vegada més universals-, sinó perdre o deixar passar l'oportunitat de reforçar o recrear els propis.

El món, cada volta més a prop i més semblant
Tots caminem cap a la universalització de certs marcadors culturals, els principals d'ells emanats de la cultura mediàtica dominant, procedent dels Estats Units d'Amèrica. A molts ens xoca que ara celebrem Halloween -a mi el primer-, però ja quasi veiem normal la presència del Pare Noel en Nadal, fer un bon sopar la mateixa nit de Nadal o celebrar el Dia de la Mare i el de Sant Valentí, que són, igualment, costums importats. Com també són foranis, o marcats per una modernització que ens va igualant a tots, moltíssims dels nostres hàbits i actes quotidians, des de la vestimenta fins a l'entreteniment. El problema de fons no és incorporar-se a tot això (benvingut siga el menjar japonés a les nostres taules, per exemple), sinó perdre el que tenim de propi i que també podem aportar a eixa universalització (aportem la paella, sense anar més lluny, però a molts també ens agradaria aportar una literatura amb veu pròpia). En relació amb això, cal desterrar la idea que l'afegiment a la cultura particular de costums que van globalitzant-se siga resultat d'un "complex d'inferioritat". És, més prompte, una conseqüència lògica i poc evitable d'eixa uniformització progressiva de la Humanitat, que, en tot cas, difícilment mai serà global del tot (pels condicionants històrics, geogràfics, econòmics, polítics i socials de cada lloc).

O és que, per exemple, els valencians som l'únic poble del món que adopta la festa de Halloween, potser perquè tenim un especial complex d'inferioritat? No, també ho fan els japonesos i no direm, precisament, que tenen cap complex per sentir-se com a tals.  O els habitants de la resta de l'Estat espanyol, ja siguen de Madrid o de Sevilla, incloent també els d'aquells llocs on hi ha identitats nacionals alternatives a l'espanyola, com el País Basc o Catalunya. En tots eixos llocs molta gent es disfressa i celebra Tots Sants a la manera americana, però no per això conclourem que la celebració respon a un cert malestar o una evident confusió nacional -idea inculcada i matinguda pels nacionalistes valencians per la nostra sensació permanent de fracàs. Sí que hi ha llocs, com a Catalunya, on es tracta de contraposar a Halloween una festa pròpia, la Castanyada, però això difícilment frenarà la seua celebració: com a molt, s'hi mantindrà una dualitat. Ací, com deia, rau l'essència del problema, que no és incorporar, sinó perdre la singularització. Els catalans no deixaran de ser catalans per abocar-se al futbol -un esport importat fa poc més de d'un segle- o per celebrar el Halloween, sinó per deixar de fer una sèrie de coses que els caracteritzen a ells i a ningú més, tinguen la tradició que tinguen, i que consideren com a pròpies i singulars: des d'una llengua de fa vora 1.000 anys fins a unes tradicions de fa poc més de cent anys, com els castells, les sardanes o les calçotades. 

Japonés integrant-se en la cultura catalana. Menja calçot i seràs catalanot!
Els valencians tampoc deixarem de ser valencians per celebrar Halloween o Sant Valentí -ens agraden més o menys a alguns-, però sí que correm el risc de perdre tants elements propis que la nostra identitat acabe per desllavassar-se totalment i passe a ser una forma sense cap singularitat enriquidora ni original. El gran problema que tenim és que eixos elements estan en una situació totalment passiva i inerme davant la maquinària globalitzadora dels grans mitjans mundials. Els mecanismes que les societats amb consciència particular utilitzen per a mantindre o envigorir els trets propis són bàsicament dos: l'educació i els mitjans de comunicació locals, "nacionals". A través de l'educació transmeten la llengua pròpia i les tradicions culturals que són considerades com a pròpies; també fan el mateix a través de les televisions i ràdios, donant, per afegiment, una consciència de país a la comunitat humana de la qual formen part. I els valencians tenim un sistema educatiu que només compleix molt parcialment eixa funció, ja siga pel que fa a la llengua en les zones valencianoparlants o pel que fa als factors culturals i identitaris propis en les zones castellanoparlants. I dels mitjans públics ni en parlem, perquè ja ni en tenim... Per tant, els aspectes culturals propis i la consciència identitària particular es mantenen en les relacions socials quotidianes de certa gent, però sense cap capacitat de reproducció col·lectiva, ja que les nostres institucions no els donen cap suport. I eixa simple quotidianitat té poc a fer a la llarga, si no és posada en valor públicament de manera constant.

En definitiva, pense que cal canviar el xip i el discurs. No és que els valencians tingam complexos d'inferioritat i per això adoptem costums aliens -això ho fa tothom, també les societats amb identitats fortes-, sinó que: a) La nostra identitat està en un procés permanent de definició, en el qual caldrà trobar uns mínims comuns denominadors. Qui és valencià? El que és faller? El que diu constantment "nano"? El que és d'un equip de futbol valencià? Només aquells que parlen valencià? O només els que se senten nacionalistes valencians? La resposta haurà de ser, evidentment, oberta, plural i heterogènia, però amb certs factors comuns i inclusius, que servisquen, a més a més, per a donar base a una societat més harmònica i millor organitzada en el futur que construïm dia a dia. b) Els factors que molts considerem com a propis valencians, ja siguen culturals o de consciència, no tenen un impuls públic col·lectiu. I açò perquè els que pensem que ha de ser així no hem aconseguit convéncer la resta de valencians de la seua necessitat peremptòria, ja que és una de les poques possibilitats que ens permetrà continuar identificant-nos com a valencians arrelats a una història i unes tradicions pròpies. No es tracta, doncs, de rebutjar allò alié per sistema, sinó de mantindre i recuperar allò que ens singularitza. Podem celebrar Halloween, però també podem mantindre i renovar la nostra Nit de les Animetes. La tasca, no obstant, és complicada: cal fer país a tothora, en tots els àmbits i de manera constant. I cal, evidentment, conquerir l'espai públic, convéncer el conjunt dels valencians que val la pena, que és útil i beneficiós per a tots nosaltres mantindre i projectar cap al futur una identitat valenciana pròpia.

dijous, 16 d’octubre del 2014

València en Vimeo

Normalment per les nits, després de sopar, treballe. Continue davant de l'ordinador com al llarg del dia, bo i tractant d'aprofitar la solitud i el retir que Oxford em proporcionen provisionalment. Però hi ha dies que necessite descansar, el cos m'ho demana, i ahir va ser un d'ells. Així que vaig decidir dedicar-me a una de les meues activitats favorites, fussar per internet, per Vimeo concretament. La primera cerca va ser "València". I amb això ja vaig tindre prou... Vaig ordenar els vídeos pel nombre de visites i hala, a disfrutar. Hi ha un poc de tot i entre les peces així referenciades apareixen magnífics documentals, curts i videoclips de gent com Anna Boluda (Homo Baby Boom), César Sabater (Cinespañol), Sara Monedero (Gordofobia) i Orxata Sound System (Violència). Però ara volia parlar-vos dels vídeos, alguns més casolans i d'altres professionals, que s'hi poden trobar sobre la ciutat de València. Tot i que hi ha alguns de denúncia, com el que recull imatges de la Primavera Valenciana o el que mostra la impossibilitat de circular amb normalitat a València pel Carril Bici, la realitat és que la majoria d'ells són peces de tall "turístic", per dir-ho d'alguna manera. És a dir, que mostren la València vista pels visitants, la València bonica i despreocupada, que cau a vegades en els tòpics i el bonrotllisme. Ací en teniu un parell de mostres:






I ací un altre de tall molt més rudimentari, però que val la pena per les vistes que ensenya al principi, que són les que veuen els creueristes en arribar al port de València:



Hi ha un altre, ben xulo i ben complet, amb les gravacions fetes sobre una bici del Valenbisi per un visitant que residí en la ciutat durant tres mesos. Ara bé, la música aflamencada crec que no li xoca gens:



Pitjor encara és qui se'n puja al Micalet (a partir del minut 1:06) i grava unes imatges aèries ben interessants de la ciutat, però les ambienta amb música de Lole y Manuel, com si estiguérem en l'Andalusia occidental:





I si de bicis parlàvem, cal apuntar que Vimeo va ple de vídeos d'skaters i bikers, locals o de fora, que van a València a passar uns dies i rodar pels seus carrers. Alguns d'ells, com els xics del primer vídeo o les xiques del tercer, paguen la pena de vore només pel que fan, estiguen o no al cap i casal:






Però si hi han uns vídeos que m'han agradat especialment són els dos darrers que posaré i que van més enllà de la imatge típica de València. El primer està fet per un estudi audiovisual colombianocatalà i, tot i ser igualmente bonrotllista, s'acosta un peliu més a la vida dels valencians:





El segon i darrer, finalment, no té comparació amb res perquè és una passada de vídeo, que m'arribà a emocionar pels llocs que hi apareixen però també pel títol, "Fins prompte, València". Es tracta del treball de fi de màster un jove riojà, Israel Melero, que anà a València a estudiar durant tres anys i abans de deixar-la li reté un homenatge com pocs li han fet: un vídeo de time lapses amb més 50.000 fotografies. Sembla que tingué certa nomenada l'any passat, quan fou penjat en la xarxa, i aparegué en el Levante-EMV i Las Provincias, però jo no l'havia vist encara. Si vosaltres tampoc, gaudiu-lo!



dimarts, 7 d’octubre del 2014

La Galeria de la Fama (de Jaume Monzó)

Fa temps que els posts "xorra" s'han acabat, ja ho sé, però no em resistisc a fer-ne un, el de la Galeria de la Fama de frases en valencià, que publica Jaume Monzó en el seu facebook (i, tot i que ho fa en públic, segur que hi ha molta gent que se l'està perdent). Es tracta d'una sèrie de personatges històrics que digueren frases cèlebres, amb la particularitat, diu Monzó, que ho feren en valencià. Ací vos en deixe una bona selecció! Les meues favorites crec que són les d'Ausias March, Dora la Exploradora i Sèneca. Cal dir que Marie Curie també mou molta raó...