Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sexualitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sexualitat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 d’agost del 2013

Un carall i un conyet en plena febre

Continue amb els versos anònims del segle XVII, en este cas uns que s'han pogut trobar en un manuscrit conservat a la Biblioteca Menéndez y Pelayo de Santander. Representen, en concret, un encontre entre dos sexes personificats: un "carall" en gran estat d'excitació i un "cony" en les mateixes condicions, que el desitja, però té por que li faça mal per la seua grandària excessiva. Llavors el "carall" convenç el "cony" dient-li que minvarà al tacte amb la seua pell, com així succeeix, en efecte, quan acaben acoblant-se l'un amb l'altre:


Rabiós estava un carall,
i, pensant com ho faria
(que la fúria que tenia
li causava gran treball),
diu: "Oh, llibertat de gall,
que la que vols te pots prendre!
Déu me'n do una de tendra
que sia a mon cabal
per curar-me d'aquest mal,
i que jo l'haja de fendre!" [travessar]

Veia aprés un cony boig,
que molt agrament plorava.
Diu-li que de què es queixava;
respon que li feia goig,
"mes com te miro tan roig
reparo en l'envestida,
perquè tu passes de mida".
Però respongué-li ell:
"Assegur que esta pell
deixa la fava escarida". [esmorteïda]

I lo conyet, tot alegre
oint aquesta resposta,
a poc a poc se acosta,
augmentant-se-li la febre.
Feien com qui pica pebre;
lo pobre cony se queixava,
però lo gust que hi trobava
lo feia tot alegrar,
i aprés se va despicar [venjar]
deixant marxita la fava. 

dilluns, 12 d’agost del 2013

Un dit a la calor del braser

En els propers posts continuaré transcrivint alguns d'aquells poemes eròtics del segle XVII que vos comentava l'altre dia a través de l'exemple de Margarida. Hui toca un sobre la masturbació femenina, produïda per l'absència de l'amant -que no "regava" a la xica en qüestió- i també per la calor que li arribava d'un braser que la calfava en hivern:

Una xica s'estava aquestos dies
escalfant-se a un braser, perquè hivern era,
arremangada, i d'aquesta manera 
divertia ses grans melancolies,
les quals eren perquè lo seu Elies [estimat]
no li havia regat la badoquera,
puix, pocs dies havia, ausentat s'era
dels seus ulls, que el plorà qual Jeremies.

En açò, lo calor féu son ofici,
i de tal modo vingué a enquietar-se
la xicota que en res remei trobava.
Son dit posant-se dins, digué: "Ai, Maurici,
qui pogués en tos braços menejar-se!"
I els ulls en blanc tragué, i son dit en bava.


divendres, 9 d’agost del 2013

Les arts amatòries de Margarida, una dona del segle XVII

Documentant-me per a un minirelat eròtic -o què sé jo què serà- ha caigut en les meues mans una joieta: el llibre Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII, editat per Albert Rossich en 1985. Es tracta d'un recull de 44 poemes de l'esmentada centúria, entre 1600 i 1700, aproximadament la meitat d'ells del conegut literat tortosí Francesc Vicent Garcia, "el rector de Vallfogona", i quasi tota la resta anònims. D'estos darrers no n'havia llegit mai cap i la veritat és que són tot un goig, molt indicats, a més a més, per a les calors estiuenques que ens assalten durant el xafogós mes d'agost. Vos en deixe mostra d'un poema intitulat Una Margarida bella, conservat a la Biblioteca de Catalunya i que descriu les incomparables qualitats com a amant de l'esmentada dona, sempre disposada a complaure al poeta, però també a agafar la iniciativa fins al punt, si ho he entés bé, de deixar-lo exhaust després d'un cunnilingus ("mai he menjat millor cosa!"):

Frontispici del manual sexual The School of Venus (1680)
Ella té los pits tan tendres
que les mamelles s'acorren 
de vèurer que tot és llet,
tant de dintre com de fora;
cos d'agulla de cosir,
la cintura melindrosa,
lo ventre una caramida [imant]
per lo que atrau i deporta,
més blanc és que mil cotons,
rodonet com una poma;
de les anques no en dic res,
perquè mai li mir la gropa,
sols sé que em fan més servei 
que no dos coixins de ploma;
lo conyet, fresc i vermell,
barbaprim, estreta gola,
pareix la rosa poncella   
quan li toca el sol la copa,                           
posat entre les dos cuixes                         
ab serrells de or que l'adornen,
pareix lo arc de Sant Martí
al mig de dos blanques torres;
[...]
Ella em diu: "Lo meu senyor,
lo meu bé, la mia mona,
lo meu rei, la mia vida
i lo meu Papa de Roma,
vós sou lo meu cotonet,
vós sou la mia persona,
vós sou lo meu regalet,
vós sou la mia amor dolça.
A vós jo tinc de servir
i de vós he de ser tota,
ab vós me tinc de folgar
i ab vós tinc de ser nòvia.
[...]
No voleu que jo em despulle?
Ai, vaja, amor, fora roba,
que és lo millor gust del món
ninguna cosa ens destorbe!
Ai, aguardau-vos un poc,
feu-me alguna catxamona,
que a l'instant allò es prepara
i com més va més s'adoba 
(jo no ho dic gens per a mi:
sempre tinc lo vent en popa
per a navegar tal mar
i per ballar tal xacona!).
Faré sempre vostre gust,
puix del meu no en só senyora,
en tot quant vós me maneu
mai faré la orella sorda,
majorment del que em dieu 
jo n'estic sempre ganosa;
[...]
Ai pobret, no cuiteu tant:
no vull que perdau les forces.
No us mogau, lo meu cotó,
que ja tiro jo prou coces!
Los talons al matalàs,
alt i baix lo ventre torna,
per amunt i per avall:
No us apar que bé que es porta?
Mirau-me, feu-me un beset,
perquè en gustarem el doble.
No us mateu, deixau-me fer,
que de vós no en vull més goma,
sinó sols que conserveu
plena de coll vostra trompa."
[...]
Per anar més airoseta
s'arremanga fins als colzes
posant-se en tall les polseres,
los cabells i tot s'adorna.
Posada ja en aquest punt,
comença de fer la ronda,
saltant, ballant per la cambra,
dansant la baixa fangosa,
i, estant jo sobre del llit,
de quant en quant se m'acosta,
posa'm la mà a la bragueta
i em toca la cantimplora.
Quan ha fet ja prou la bèstia
i li apar que ja és hora,
recula quatre o cinc passos
i arremet com una onsa.
Ja em despulla, ja m'abraça,
ja em plapa, regala i toca,
ja em besa, ja em frega els pits,
ja em grata, ja em fa pussogues.
[...]
Jo us diré què em succeí 
ab esta tan galant mossa:
després de ser-m'hi folgat
algunes trenta mil voltes,
ab astuciosa traça,
com la més subtil rabosa,
me pregà encaridament
la deixàs pujar dessobre.
Fiu-ho per a fer-li'n pler,
puix estàvem a les fosques,
i ella féu la gabieta:
mai he menjat millor cosa!
Se folgà, no cal dir com,
i a mi també em fou gustosa,
però restí tan cansat
que no era bo per cosa.
Veus ací lo que passà,
punt per punt, coma per coma;
teniu-me per escusat,
puix estic en la masmorra.
Servesca açò de disculpa
si no us he tornat resposta
a tres cartes, i açò basta
de ma gustosa història.

dimecres, 25 de maig del 2011

Ciclorutes

La setmana passada, buscant la cançó "Llepa la bicicleta" dels Ovidi Twins -que havia eixit al segon capítol del programa Trau la llengua- vaig anar a parar a un blog fet amb molt de bon rotllo: Agitació ciclobollera. La cosa va nàixer com a imitació a les Ciclobollos originals, que són de Lavapiés, es presenten amb el sobrenom de dykes on bikes, fan ciclorutes per Madrid i assisteixen a tota mena de bicicletades "transmaribolloqueers". Les de València fan coses paregudes, però es presenten amb el crit de guerra de la cançó dels Ovidi adés esmentada: Llepa! Llepa! Llepa! A més, en la mateixa línia, tenen un lema ben glamurós: No tenim trellat, però tenim l'estil. Llepa la bicicleta! I, per si fóra poc, mantenen el blog amb molt d'humor. A tall d'exemple, fa poc llançaven la següent enquesta:
T'animaries a participar en una ruta ciclobollera?
- Sí!! Estic desitjosa d'esdeveniments i ultrahiperconscienciada: sóc queer, vegana i anticapitalista.
- Sí. Però crec que en el fons açò és una estratègia fina per a lligar-se xicones guapes fora dels ambients de bolleria industrial. I m'encanta!!!
- Perles, com s'anem a animar si sou d'allò més intermitent, esteu emparellades, il·localitzables, desorganitzades i el blog el teniu abandonadíssim!!
- No. No estic d'acord amb estes dinàmiques excloents. Perquè no s'apunteu vosaltres a les rutes obertes a tothom de vetustos i endogàmics col·lectius heterociclistes i així sumem esforços?

En definitiva, que vénen ganes de participar-hi, tot i que no sigues trans, ni mari, ni bollo, ni queer... I això malgrat el que diuen els cafres de Mãemeua en el seu darrer capítol, on m'han volgut fer passar per fogolitri, amb la connivència de Fuset i l'ínclit Fuster. Rojos i nacionalistes: què s'havia d'esperar d'esta mala gent?


Per sort, com que no hi ha mal que no tinga bé, això em podrà servir d'excusa per comentar-li a la xicona que les forces fogolítriques del món em reclamen i caldria compensar-ho amb altes dosis de pràctica heterosexual. De fet, hui mateix ens en anem una setmaneta de vacances a paratges desconeguts (per fi) i no hi haurà millor moment per recordar-li-ho. No debades, anem de cicloruta i no serà qüestió, precisament, de fer-la transmaribolloqueer. Em sembla que no és el moment. O això espere, que mai se sap. Fins la setmana que ve!

dijous, 26 de novembre del 2009

Ribalderies diverses

Estava jo buscant l'extensió per les llengües ibèriques dels mots antics ribald, ribalderia i ribaldar -suposadament provinents del francés riber, "rebolcar-se", amb el sentit de "rufià", "bergant"-, quan vaig tupar amb una interessant recerca titulada Treball de dialectologia sobre Extremoduro. La tasca, supose que realitzada per un jove o grup de jóvens d'algun institut o universitat de Catalunya entorn de 1999, consistia a identificar els trets dialectals de l'oralitat i els textos del grup de música, fortament caracteritzats per la parla extremenya del seu compositor i cantant Robe Iniesta.

Així, mentre que, d'una banda, s'hi analitzava l'aspiració de la "s", el ieisme, la confusió fonològica entre "r" i "l", la caiguda de la "d" intervocàlica o el tipus d'entonació, d'una altra banda, s'examinava la morfositaxi i el lèxic de les lletres de la banda: el leisme i laisme, el tancament de les vocals finals "e" i "o" en "i" i "u", les formes arcaiques d'alguns adverbis, l'ús dels pronoms personals i una llarga retafila de paraules particulars. En l'anàlisi d'estes darreres, la part més llarga del treball, destacava, per exemple, l'explicació que es feia de mots com agila (camina, enfila), me añurgo (m'entravesse), castúo (de "casta" extremenya), colorín (cagarnera), malear (fer maleses), pella (massa de fang que treballa el terrisser), percudío (brut), sostribar (recolzar), soterrizo (soterrani) o zarrio (persona indesitjable).

Però el que més em va sobtar, dins d'un context de bons coneixements lingüístics, fou la manca d'explicació de la paraula lefa, sobre la qual s'hi deia:
Aquesta paraula surt a la cançó Pedrá [...] Apareix al fragment següent: La vida desperdiciada, ¡tanta lefa para nada! ¡escupe bastarda! És una paraula que no hem trobat a cap diccionari i això ens fa pensar que pertany al vocabulari d’argot [...] Normalment, l’argot que fa servir ens és familiar o, si més no, reconeixible. Però aquesta paraula, tot i entendre-la com a sinònim de història o cosa en aquest context, no l’havíem sentit mai. Així doncs, tot i donant per suposat que és una paraula d’argot, desconeguda al nostre entorn, no cal descartar la possibilitat que formi part d’un argot local, proper a Extremadura, o que tingui un matís extremeny. És per això que hem decidit incloure-la en aquest apartat de lèxic, encara que sense aclarir-ne el seu significat i valor.
Suposava que no era un extraordinari exercici d'ironia sinó un desconeixement real, tot i que juraria que cap a 1999 era ja una paraula d'ús ben comú entre els jóvens. La veritat és que aleshores no existia la Frikipedia per donar la solució, però aquella situació de desconeixement em va fer dubtar sobre l'origen i el procés d'extensió del mot al conjunt de l'estat: tenia una ascendència eminentment castellana (com a eufemisme de leche) i no podia ser molt antiga ja que no constava al Corpus Diacrónico Español, ni a les parles llatinoamericanes, ni al Don Juan Notorio.

I, efectivament, després d'una breu cerca vaig trobar que Luis Antonio de Villena explica a Fácil: historia particular de un chico de la vida (1996) que la paraula començà a emprar-se entre la joventut madrilenya durant la dècada de 1960, així que és de suposar que anà estenent-se des d'allí a la resta de la societat espanyola. La referència més antiga que he pogut trobar en català ha estat la de Lefa'm, el poema del barceloní Pepe Sales escrit a Palma en 1984 i cantat recentment pel seu amic Albert Pla. En tot cas, no és desgavellat pensar que la veritable expansió del mot es donà particularment en els anys '90 a través de pel·lícules com Historias del Kronen (1995) o de cançons com les d'Extremoduro (precisament aquella en què s'inclouen uns versos en català: I destrossarem el monstre del pou més profund del nostre cap)
.



dimecres, 22 d’abril del 2009

De la Visanteta a Don Juan Notorio

Errol Flynn i Viveca Lindfors a les Adventures of Don Juan (1948)

Fa un temps, cercant informació sobre El virgo de Visanteta, l'obra més coneguda de Josep Bernat i Baldoví del qual enguany se celebra el bicentenari del seu naixement, va aparéixer en la pantalla del meu ordinador l'article de José Antonio Cerezo "Impresos eróticos españoles en prensas clandestinas (1880-1936)", que estudia els peus d'impremta i els pseudònims humorístics de la literatura eròtica d'eixe període, tot oferint alhora un primer catàleg d'impresos. Al costat de les obres de "Ricardo de la Verga", el "Padre Melacasques" o el "Barón de Polla Tiesa", s'indexa la de Bernat i Baldoví, escrita en vers y una poqueta brosa per una Musa més puta que les gallines, i també una altra, d'"Ambrosio el de la Carabina", que em va cridar l'atenció per haver-la vist anteriorment al portal de la paròdia teatral espanyola de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

Es tracta de l'obra de teatre Don Juan Notorio: burdel en cinco actos y 2.000 escándalos, publicada fa 135 anys, en 1874, en temps de la Primera República, a l'"Establecimiento Jodeográfico Ultramontano" de Sanlúcar de la Barrameda, que ara m'he entretingut en llegir per damunt. I vaja! Pegueu-li una miradeta si voleu i ací vos en faré cinc cèntims. Es tracta d'un duel dialèctic i físic entre Don Juan Tenorio i Don Luis Metía (digo Mejía), acompanyats a un bordell, entre d'altres, de les prostitutes Paca Avellana i Rita Mamellas. Els susdits ensenyen al públic
unos hermosos miembros que causan la admiración de las putas congregadas, i comencen a fer gala del seu historial sexual amb hòmens i dones. Comença Don Juan parlant de les seues correries a Roma i a Nàpols, del bujarrón emporio, on posà un cartell a la porta de sa casa:
Búsquenle los mamadores,
cérquenle los pajilleros,
páguenle bien los señores:
a todos joderá fieros,
nadie sentirá dolores.
Amb el resultat que: en medio año que mi presencia gozó Nápoles, no hay culo extraño que con amor y sin daño no lo fornicara yo. Por donde quiera que fui al muchacho me tiré, a la viuda la jodí, al clérigo forniqué, y a todos gusto les di. Don Luis contraataca amb la seua estada a Flandes, on tingué una suerte tan bestial que fornicamos en Gante y en la casa episcopal a los pajes más preciosos; ¡aún de alegría me crispo al recordar sus hermosos culos! ¡Y al buen obispo le echamos doce cuantiosos polvos! ¡Qué gozo el nuestro! Posteriorment passà a França, on també posa un cartellet a la porta de casa:
Parará aquí algunos meses,
y no trae más intereses,
ni se aviene a más empresas,
que a lamerlo a las francesas
y a joder a los franceses.
Amb tot, fan recompte de la llista dels hòmens jodidos i les dones folladas, i guanya de lluny Don Juan: desde una princesa real al más miserable esclavo... ha recorrido mi nabo toda la escala social. Don Luis accepta la derrota però li fa veure que encara hi ha una cosa que no ha aconseguit, el virgo de una novicia que esté para profesar, repte davant del qual Don Juan afirma que li sobraran a penes sis dies per a aconseguir-lo, ja que n'empra: uno para calentarlas, otro para enloquecerlas, otro para prepararlas, media hora para joderlas y nada para dejarlas. Abans d'anar-se'n del bordell, però, les dones presents reclamen l'ús dels seus membres, ja que com diu Paca Avellana: No me iré, que ya hasta el moño inundada estoy de leche: no me iré sin que se me eche un polvo o más en el coño. ¡Yo os adoro, y por mi vida siento, y justo es que se entienda, tras de oír tanta jodienda no poder ser yo jodida! L'escena acaba en una:
Jodienda general. Paca Avellana se tiende en el suelo, se abre de piernas y sufre el violento empuje de la picha de Don Luis sin proferir el menor grito, antes por el contrario relamiéndose de gusto. Rita Mamellas se sube encima de la mesa y se pone de culo a Don Juan, que se la tira a lo perro, mientras que la Cristobalina le menea los huevos para que le venga más pronto. Un comparsa se lo lame a ella. Todos los espectadores, ante ese bellísimo cuadro, siéntense animados de nuevo, y agarrando a las putas sobrantes las joden a diestro y siniestro. La orquesta debe tocar... se los cojones durante esta escena.
La història continua amb la conquesta de Doña Ana Pantoja i la novícia Doña Inés de Zorra per part de Don Juan, qui envia una carta a esta darrera mitjançant la monja Brígida, que just abans de donar-li-la parla amb ella dels pensaments luxuriosos que li vénen recurrentment al cap, conversa que acaba amb una escena lèsbica en què Brígida, que tiene una palmatoria en las manos para alumbrar a Doña Inés mientras examina el libro, saca con presteza la vela de la palmatoria, ábrele las bellas, redondas y blanquísimas piernas a Doña Inés y con mucho tacto se la introduce con acompasados movimientos, besándole al mismo tiempo las riquísimas tetas. La carta sedueix la jove Inés, que es rendeix als encants de Don Juan; l'escena següent, evidentment, és el seu encontre sexual:
Desabróchale el vestido, le saca las tetas, se las palpa, le mama los pezones; luego le toca las pantorrillas, le da su lengua, le riza y desriza los pelos del chumino, le mete el dedo, le frota el clítoris; hace que ella le menee los huevos, le empuñe el instrumento, le dé besos en el prepucio, etc., etc. Todo esto queda a cargo del actor... y sobre todo de la actriz... y sobre todo de ambos a la vez.
Els tradicionals versos d'amor són substituïts per uns altres molt més pràctics: ¿No es verdad ángel de amor que en este lecho caliente podremos tranquilamente fornicar mucho mejor? Tanmateix, després d'haver aconseguit el seu repte, Don Juan es veu abocat a un terrible càstig: la impotència el duu a un hospital de malalties venèrees, on Rita Mamellas, amb el sexe sifilític, sin ningún pelo y lleno de llagas, le coloca su boca sobre su coño horrible [per tal de contagiar-lo], mientras tanto uno de los bujarrones se prepara a darle por el culo. Doña Inés, no obstant això, apareix en l'últim sospir com un àngel salvador, allibera Don Juan i li retorna la seua potència. Quina història!

dijous, 12 de juny del 2008

Blogs picants

Durant molt de temps crec que l'únic blog en valencià i fet per valencians dedicat estrictament al sexe era una trista pàgina de Blogger on eixia una tia en conill i dalt posava "porno en valencià" o alguna cosa així. Ara no el trobe, però existia. Més tard, i no sé si del mateix autor, va aparéixer Chuplamelos. Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se'n riu, un blog en valencià de les Normes del Puig, sense massa mirament que diguem. Darrerament, per fortuna, ha aparegut el blog de la Lucrècia de Borja i Bairén, Les dones no som tan complicades, que ben ràpidament ha atret un bon grapat de catalanolectors. I ara, tot i que no sé si continuarà pel mateix camí, Eixa altra Edat Mitjana, de Jerónimo Méndez, incideix en les diverses visions medievals sobre la sàtira i la sexualitat a partir de les obres literàries i plàstiques. Els seus primers posts, si més no, prometen molt.