dilluns, 22 d’octubre del 2012

A tall d'Àngel Guimerà (I): Història, empatia i política

Postal commemorativa d'un dels molts homenatges públics fets a Àngel Guimerà (1845-1924)

El filòsof Tzvetan Todorov destacava ahir l'afany de la historiadora i periodista Gitta Sereny per comprendre el mal, és a dir, la seua idea i els seus estudis adreçats a demostrar que és possible comprendre fins i tot els crims més atroços reconstruint la vida dels seus autors, les seues relacions i contactes amb altres persones del seu voltant, les circumstàncies en les quals s'havien trobat, etc. Tot plegat, la identitat de cada persona no seria una altra cosa que la seua història, i qui desitja comprendre els seus comportaments particulars ha de tractar de reconstruir detalladament eixa pròpia història. Segons conclou Todorov, doncs, no podem prescindir de l'empatia si l'objecte de la nostra investigació és comprendre les raons dels individus i de la societat. I, afig jo, això -mostrar-se empàtic amb tots aquells que estudiem- no s'ha de fer com a forma de justificació, sinó, simplement i planerament, per tal de comprendre'ls, de trobar una explicació als seus actes i poder extraure'n conclusions i consells per a les nostres pròpies actuacions.

En llegir això, per deformació professional, no he pogut evitar pensar en tants i tants historiadors, filòlegs o altres estudiosos que tracten el passat amb ulls del present, sense fer cap esforç per tractar d'entendre l'època que estudien, ja siga de fa 500 anys o de mig segle arrere -segur que jo també ho faig contínuament per molta atenció que hi tracte de parar... I tot açò, a més, ha vingut a coincidir amb un aspecte d'un article que sempre havia volgut comentar: "El teatre procedent del Principat representat a València (1833-1936)", que el gandià Gabriel Garcia Frasquet publicà a la revista Caplletra en 1988. En ell fa un repàs de les obres teatrals representades per companyies catalanes i en català a la capital valenciana entre 1878 i 1936, palesant el seu escàs èxit i la seua poca incidència social en el circuit cultural valentí. Una mostra seria el fracàs econòmic i de públic de la gira que la companyia Nolla-Casals va fer a la ciutat de València en 1920, acompanyada, ni més ni menys, que del principal dramaturg català de l'època, Àngel Guimerà. Així narra Garcia Frasquet la visita:
Guimerà fou homenatjat per les autoritats i pel món de la cultura; l’alcalde unionista Ricard Samper, parlant un valencià horrible acabat d’estrenar, li besà el front i prometé dedicar-li un carrer de la ciutat [...] Guimerà, tot i acabar la gira amb un crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes!, no s’estalvià d’embolicar la troca el dia de la presentació en el Principal, quan, aplaudit pel públic com una glòria nacional, no cal dir que espanyola, pronuncià aquestes paraules tan confusionàries: Sento no posseir la llengua valenciana per a donar-vos les gràcies en ella pels vostres aplaudiments; però en llengua catalana us envio el meu testimoni de gratitud.
Primerament, ja és de destacar el comentari sobre el "valencià horrible" de l'alcalde de València, una apreciació sobre la qual, a més, no s'indica cap mena de font (o és que l'autor del text estava allí per a sentir-lo parlar?). Però, en segon lloc, el que és més greu, s'acusa a Àngel Guimera d'"embolicar la troca" per diferenciar el valencià del català, com si allò no fóra el més normal del món en aquella època, fins i tot entre els més ferms defensors de la unitat de la llengua, no només entre els valencians, sinó també entre els catalans. Caldrà recordar que aquell mateix any de 1920, era el propi Pompeu Fabra qui deia als valencians:  
Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels "vostres" grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt dels parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear.
Des de la pròpia consciència d'unitat, es tenia molt clar que hi havia realitats diferenciades entre el català i el valencià. No debades, encara en 1930 l'historiador Lluís Revest publicava La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, una obra que analitzava les propostes de Fabra i les adaptava al valencià per tal de caminar cap a la unitat lingüística, un procés que s'entenia obert i en construcció. Les Normes de Castelló sobre la qüestió ortogràfica no es signarien sinó un parell d'anys després. Per això, tot plegat, les paraules d'Àngel Guimerà no han de sonar gens estranyes: era molt conscient que el seu parlar barceloní no era considerat un equivalent directe del valencià per al públic que l'aplaudia al Teatre Principal, menys encara en una època en què no hi havia mitjans audiovisuals de masses com hui en dia. Així doncs, ni "embolicà la troca" malgrat els crits de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! -quina és la relació entre una cosa i l'altra?-, ni les seues paraules eren confusionàries. No ho eren , clar, si es miren amb els ulls de 1920 i no amb els de 1988, que és el que va fer Gabriel Garcia Frasquet, jutjant la unitat de la llengua com un fet indiscutible, puix no debades en la seua època esta consideració estava molt més consolidada.

Doncs això passa de continu en la nostra professió i sembla mentida que hi haja tants i tants historiadors que no tracten de desenvolupar l'empatia en les seues investigacions. No fer-ho condueix a la mala història i el veritable drama d'això és que, com també deia ahir l'hispanista anglés John H. Elliot, la mala història condueix a una mala política. Inversament, la bona història és totalment necessària per a fer bones polítiques. És a dir, que com millors historiadors tinga un país, millors polítics tindrà. I en tot este procés l'empatia, com hem vist, és fonamental, ja que és un dels requeriments cabdals per a fer bona història, això és, per a comprendre els processos històrics i que esta comprensió ens puga guiar en el nostre futur. Empatia, bona història i bona política, a tall de Todorov, Sereny, Guimerà i Elliott. Però la realitat és que jo volia parlar d'un altre fet relacionat amb Àngel Guimerà i la ciutat de València. En el proper post serà...

12 comentaris:

Speaker ha dit...

En efecte, convé tindre perspectiva històrica o, com dius tu amb un terme psicològic que m'agrada molt: empatia. Un altre exemple és el següent: imaginem un filòleg que veu que Enric Valor va publicar un llibre anomenat Curs de llengua valenciana i en conseqüència afirma que Valor era un blaver o secessionista. Evidentment, no era així. Qui afirmara això no té en compte que el concepte llengua valenciana té hui unes connotacions que potser llavors no tenia.

Vent d Cabylia ha dit...

Tal qual, Josep Lluís. Mirant-ho així algú podria dir que el títol del llibre de Valor era "confusionari"...

Anònim ha dit...

Bona vesprada, yo pense que la mescla d'història i política donen com a resultat lo que ha passat i passa en les terres valencianes. Nos hem aveat a escoltar mentires tant d'una com d'atra banda. Per cert, vos convide a llegir un artícul a on queden al descobert algunes d'estes mentires, en este cas de la banda pro-catalaniste al voltant de les tan celebrades “Normes de Castelló”. I no, no pense que esta terra s'haja tingut mai una idea d'unitat llingüística en respecte de Catalunya, més be, pense que eixa idea ha segut introduïda a colp de talonari i per mig “d'historietes” que poc a poc cauen pel seu propi pes, encara que a molta gent li coste vore-lo.

http://vertitaronja.blogspot.com.es/2011/09/bases-per-lunificacio-de-lortografia.html

Carles Lluc.

Anònim ha dit...

Digueu el que digueu, el text de Fabra és molt clarificador parlant de les tres modalitats de la llengua catalana, i més tenint en compte que la unitat ortogràfica no estava consolidada en aquell temps

Vent d Cabylia ha dit...

Qui diu què, anònim? El que es diu és que la consciència de diferència (dins de la unitat) del català i el valencià era ben clara en el text de Fabra... Una cosa era el català (el "nostre català", dels "catalans") i una altra el valencià (dels "parlars valencians"), dos modalitats de parla que es podien codificar conjuntament dins d'una convergència policèntrica.

Anònim ha dit...

El IEC en su diccionario normativo no tiene una definición para policéntrico-a, como tampoco la tiene la RAE, ni la AVL, ni la RACV. Podrías definir el concepto de "convergència policèntrica".

Anònim ha dit...

¿Que quieres decir cuando hablas de "convergència policèntrica"? De la palabra policèntrica no he encontrado definición ni en el diccionario del IEC, ni en el de la AVL, ni RAE, ni RACV, y me llama muuuucho la atención este concepto de "convergència policèntrica".

Gracias

Vent d Cabylia ha dit...

"Convergència policèntrica" és el fenomen pel qual es normativitza una llengua des de diversos centres amb intenció que tots ells vagen convergint. En el cas del català/valencià seria normativitzar la llengua des de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, tractant que les formes estandaritzades de cada territori tractaren de convergir i no separar-se excessivament per tal de no dificultar la intercomprensió ni l'estranyament de cadascun dels estàndards respectius...

Anònim ha dit...

"Convergència policèntrica", es exactamente lo contrario a lo que nos ha pasado en el País Valencià y les Illes Balears. Barcelona nunca ha querido una convergencia, ni siquiera con Lleida y Tarragona. Las variedades baleáricas han sido aniquiladas y en las tierras valencianas, la ultra-derecha catalana impuso a la derecha valenciana y española del PP una academia que codificara convergiendo con la normativa de Barcelona, y aquí todos hacéis la ola renunciando a la propia lengua de vuestras casas para adquirir la ajena, en una sumisión sin precedentes en la historia de las lenguas.

¡¡Ala, a convergir!!

Vent d Cabylia ha dit...

Si Barcelona no haguera volgut convergir en absolut, hagueren codificat "Barçalona", a la manera oriental, però Fabra sí que va fer un estàndard al que es podien adaptar tots els parlars del domini lingüístic. El problema ha vingut quan l'IEC, en efecte, s'ha despreocupat i menystingut les variants diferents del català central. Per això, entre d'altres, l'AVL i el procés de construcció d'un estàndard propi valencià, una llengua que "nosaltres" respectem prou més que tu, que només gastes el castellà, pel que sembla... :-'

Anònim ha dit...

Mientra la AVL fuerza a converger la normativa valenciana, el IEC no se mueve ni un ápice, convirtiendo así la llengua valenciana en català. Desde Madrid y Barcelona nos han obligado a hacerlo así. Tu pareces vivir muy a gusto esta situación, incluso de alguna forma vives de ella. Lo dicho, una insumisión sin precedentes en las tierras valenciana y tu hablas de respeto,... pues ala, a a convergir y a respetar.

De buen rollo, he?

Vent d Cabylia ha dit...

"Visc d'ella"? Què vol dir? Et penses que per fer este blog em paga algú o com va la cosa? O és que no pots concebre que algú escriga en valencià per gust de fer-ho i també ho faça en el seu treball quotidià? Eixe és el problema: que tu no gastes el valencià per a res i vas donant lliçons sobre la seua consideració i el seu ús... No preferiries opinar sobre la història i els usos de l'anglés? Vés i corre a parlar amb els anglòfons: és una llengua molt més potent que el valencià i segur que en trauràs més profit!