dimecres, 3 d’octubre del 2012

Optimisme davant la independència de Catalunya?


Vicent Partal ha publicat hui a Vilaweb un editorial, "País Valencià i les Illes. Per què sóc optimista?", que, en certa manera, és complementari a l'article que va fer Vicent Flor per al quasi-extint Full Quatre, "València, l'endemà de la independència de Catalunya". Este darrer,per contra, era bastant pessimista respecte al futur del valencianisme davant els èxits de l'independentisme català, però dic que són complementaris perquè Partal ja té en compte el que diu Flor: que la possible independència de Catalunya comportarà un enfortiment del centralisme i el nacionalisme espanyolistes, que perjudicaran les respectives societats valenciana i balear. Tanmateix, Partal hi veu dos aspectes potencialment positius que poden fer reaccionar a la ciutadania de tots dos territoris: d'una banda, que l'espoliació centralista serà més intensa i, d'una altra banda, que l'espanyolisme prescindirà de tota identitat regionalista per a mostrar-se obertament centralista i castellanista. Tot plegat, això podria desembocar en mostrar una tensió molt més clarificadora valencians-castellans o mallorquins-castellans, que el nacionalisme valencià i balear podrien aprofitar per a créixer exponencialment sobre la sòlida base, cultural i política, que han construït durant les darreres dècades.

Ho he dit al facebook i ho repetisc ací: pense que Partal l'encerta en dir que caminem cap a eixa "tensió clarificadora". Amb tot, cal tindre en compte que probablement eixa adhesió al valencianisme en contra d'una Espanya castellana i centralista no podrà arribar mai a quotes superiors al 25% de la població, ja que molts dels ciutadans valencians no se senten a penes com a tals (un 27,5% segons les darreres enquestes) i molts d'altres mai arribaran a percebre eixa confrontació, per les pròpies estructures mentals que han covat al llarg de tota la seua vida. En tot cas, és evident que al nacionalisme valencià li interessa explotar eixa via i per això mateix, perquè la via és la tensió entre identitat valenciana i valencianisme vs. identitat castellana i espanyolisme centralista, pense que Partal somia rotllos -perquè té fam- quan acaba dient que, a banda del fet que el dret de decidir comence a quallar dins de Compromís, també és factible que els independentistes pancatalanistes agrupats en Nosaltres els fusterians comencen a créixer i ocupar un espai que no siga testimonial. Però no havíem quedat que la "tensió clarificadora" és la de valencians-castellans? Per què ho volem fer més complicat amb l'equació catalans-valencians-castellans? Per què no girem les tornes i fem que el "No mos fareu catalans" siga substituït pel "No ens fareu castellans"? O el "Som valencians, mai catalans" pel "Som valencians, mai castellans/espanyols"? Eixe, crec, hauria de ser el camí.

15 comentaris:

Héctor ha dit...

Tens tota la raó, és increible com encara hi ha una part dels nostres intelectuals que dóna corda als quatre amiguets fusterians.

L'única via possible és la de refermar la personalitat valenciana (no estic parlant res de la llengua) per a aconseguir que una part d'eixos valencians que apenes es senten valencians ho siguen. I això no s'aconseguirà diguent-los que són catalans, perquè no ho són. I si han de triar entre castellans i catalans ho tenen molt clar.

Una altra cosa és la dicotomia valencià-castellà, que és més factible de canviar, o al menys d'orientar cap a sentiments regionalistes com a mínim.

I la manera de fer-ho és l'economia. El PP i el PSOE ens han marginat economicament durant tots els seus govers. S'ha de fer vore als centenars de milers de parats que si l'estat invertira més a les nostres terres tindrien moltes més possibilitats de tindre treball.

Bestiolari ha dit...

Alguns valencians i valencianes creuen que tindran dos o tres vides (i en totes habitaran ací al País Valencià), i per això projecten tasques a fer que ara deixaran per a successives tornades. Per als qui només pensen viure una volta: http://bestiolari.blogspot.com.es/2012/07/home-si-paguen-millor.html

Ximo ha dit...

Sincerament, crec que li dones massa importància a una observació absolutament marginal dins el conjunt de la reflexió de Vicent Partal. Per a mi queda bastant clar que les apostes del periodista es decanten clarament cap a Compromís. D’altra banda, l’expressió d’Héctor, «quatre amiguets fusterians», crec que és doblement desafortunada. Primer, perquè entre la militància de Compromís, i entre els seus simpatitzants, encara hi ha una enormitat de “fusterians”. Segon, perquè molts d’aqueixos fusterians, entre els quals m’incloc, no tenen Fuster com un papa, ni el seu pensament com un dogma. Ja fa temps que hem superat la dependència del pare. El mateix Fuster estaria encantat de veure que les seues aportacions són sotmeses a debat. I voldria acabar aquest comentari per una via semblant a la proposada per Vicent Ferri: crec que veuré la independència de Catalunya en la meua tercera vida —això, sent optimista.

Vent d Cabylia ha dit...

Potser, Ximo, però és que sembla que visquen d'això, de fomentar un teòric èxit del pancatalanisme explícit a terres valencianes. Això encara ho creu algú de veres? Per què no ens centrem a enfortir la personalitat valenciana? Això sí, sense entrar en anticatalanismes absurds ni negar la unitat de la llengua. Sincerament, és que mentre continue reproduint-se un nacionalisme valencià que en ocasions està més pendent de Catalunya i de la unitat de "tots els catalans" que d'una altra cosa, pense que estem malgastant moltes energies...

miquel ha dit...

Completament d'acord amb el que dius. Potser més endavant -els camins del temps són tan misteriosos- es pugui parlar d'altres opcions.

Daniel ha dit...

Jo intuïsc, com tots, que el greuge, espoli per a altres, que pateix el País Valencià i les Illes s'incrementarà si Catalunya s'independitza. El dubte serà si els valencians i els balears en rebel·larem o no? Sabem que tindrem motius, i que fins i tot l'empresariat, ja està cansat de la situació, però també sabem que la pressió serà molt forta. Pressió a la que caldrà afegir el tradicional sentiment valencià de "no voler molestar" ni que dubten de la nostra espanyolitat. Així que eixe serà el debat i ja vorem com eixim d'ell i per on. En tot cas, ens caldrà, com ara, molta unió i no menysprear cap veu, ni dels més ortodoxos ni dels menys.

Héctor ha dit...

Ximo, dic quatre amiguets fusterians perquè és el que són i així ho demostren les eleccions. Dins del Bloc hi haurà majoria de fusterians, no ho se però o ho dubte. El que està clar és que el seu sostre estava pe baix del cinc per cent i això incloguent nacionalistes valencians purs. Que si no és així, quan es presentava l'UPV no arribaven al 3%. El fet que Compromís haja assolit el huit per cent i que les enquestes el situen vora el 15% és simplement per l'abandonament de qualsevol rastre de fusterianisme almenys de cara al gran públic dedicant-se a fer política de carrer, la que la gent valora que millora la seua vida.

I respecte a les opinions de Fuster, com està mort ni tu ni jo sabem el que pensaria, però no se si li faria molta gràcia que les seues idees hajen fracassat estrepitosament elecció rere elecció, que la inmensa majoria de la societat valenciana no només no les compartisca sino que les rebuje frontalment i que a més hagen sigut refutades pels experts.

Lluís-Antoni Navarro Cucarella ha dit...

Quan va haver aquell congrés de l'Eliana en què la UPV, jo vaig dir (ho va publicar una notícia del Levante), que tal com s'havien plantejat les coses tard o d'hora es produïria una ruptura en aquella "casa comuna". La ruptura es va produir. I em sembla que serà difícil convergir entre que qui se n'anaren i els l'han reformada quan el camí entre "fusterians" i no "fusterians", que diuen alguns, ha pres camins diferents, fins i tot oposats, en qüestions com els símbols, la llengua i, per descomptat, l'àmbit nacional de referència. És lamentable, sobretot, la qüestió de la llengua. Hi ha hagut un intent tan "revisionista" de tot l'imaginari "catalanista" que ha semblat més aïnes una revenja. Així les coses, cal que assumiu la distància, el trencament. És a dir, la triple confrontació. I la manera de pensar i de dir d'Hèctor és majoritària dins del Bloc. Sent per nosaltres un profund menyspreu. Com el sentien els blaveros primigenis pels catalanistes, llavors menys o units units. És la plasmació d'aquella sentència de J.F.Mira, allò de la "utopia prescindible", i en conseqüència, nosaltres, catalanistes, o fusterians si voleu, prescindibles també.
I final. No m'agrada el terme "fusterià". Jo sóc independentista valencià dels Països Catalans.

Ximo ha dit...

Héctor, estàs tergiversant les meues paraules; jo no he dit que els “fusterians” siguen la majoria —no he fet una enquesta— al si de Compromís. He dit que n'hi ha una enormitat, almenys a les comarques centrals. Parle de gent que continua tenint com a referent Fuster, encara que en la tasca quotidiana actue d’acord amb les tàctiques o les estratègies que es consideren més adequades al respectiu entorn social.

I aquests fusterians han col·laborat, amb el seu tarannà, a augmentar les perspectives electorals de Compromís. I observacions com les teues només creen mala llet de manera gratuïta. ¿No havíem quedat que Compromís ha d’acollir totes les sensibilitats? ¿No quedà clar a l’anterior congrés que tots els projectes de redreçament nacional hi tenien cabuda?

Quant a la meua observació sobre Fuster, no és que jo me la invente. És que ell, un esperit irònic i escèptic, deixà dit que les seues opinions s’havien de discutir. ¡Faltaria més! Tu, en canvi, sembles desautoritzar-lo completament. Allà cadascú amb els seus envaniments intel·lectuals. Però repetisc: el projecte de Compromís necessita sumar, no restar.

Anònim ha dit...

El blaverisme il·lustrat, com no podia ser d'altra manera, segueix sent antifusterià i més concretament anticatalà.
Ara, Fuster és moltes més coses i tot el moviment nacionalista i/o valencianista actual és conseqüència de la seua modernitat al respecte. (vosaltres també sou una conseqüència fusteriana)
I sí, la majoria de militants del BLOC són fusterians, altra cosa són els blavers il·lustrats del BLOC, que, donades les rebaixes de la direcció, ara són molt visibles.
Tal volta Partal somnia rotllos, no sóc molt coincident amb ell, ni amb Cucarella, però en les properes eleccions ja no treballaré pel BLOC, ho faré pels "fusterians" que demanen la independència.
El BLOC ja no necessita el meu ajut, ara em dedicaré a les meues necessitats. I ja podeu pensar que no seré pas l'únic.
El regionalisme autonomista del BLOC ja està instal·lat. Allò que n'hi havia en el cove ja està venut, ara anirem per un altre cove.
I no, no tinc res en contra del blaverisme il·lustrat, estic molt content de la vostra eixida de la burrera. La civilització sempre és més amable.

Héctor ha dit...

No sé perquè esteu muntant-se tot açò en el cap. Jo nohe tergirverat cap paraula de Ximo, no sé quans fusterians hi ha en el Bloc perquè no sóc membre del Bloc ni ho he sigut mai i no crec que ho siga.

Respecte a Fuster jo no desautoritze res, és la història (i doctors en História com Vicent Baydal) i la realitat sociológica valenciana la que ho ha fet.

Als fusterians no els odie simplement em causen el mateix rebuig que els blaers ja que tots dos juntets amb els espanyolistes han contribuit a despersonalitzar el meu país i això em dol i ens ha costat molt car.

Els PPCC no són una utopia prescindible, són una distopia que si s'haguera produït ens hauria portat mes mal que bé.

I per a acabar emulant a Cucarella, jo sóc un nacionalista valencià, amb tot el que comporta i no tinc dubte que si els PPCC foren realitat alguna vegada Paco Camps i tots els seus amiguets serien uns independentistes valencins d'Espanaya.

Vent d Cabylia ha dit...

Em comenta Joan-Carles Martí que ha fet un escrit sobre la qüestió, però que, per alguna raó que desconeixem, no pot deixar comentaris ací, de forma que em demana que l'enllace. Així ho faig: "La valencianitat i la catalanitat: dues cares de la mateixa moneda"

Bestiolari ha dit...

Els anys posteriors a la independència de Catalunya, i potser del País Basc, al nostre País només veig tres forces possibles: la nacional espanyola, sense més, i de dretes, la socialdemòcrata, no necessàriament espanyolista, i la que puga aglutinar a tots els nacionalistes catalans que demanaran la independència i la unió a Catalunya. Com que allà a la Catalunya independent no lligaran els gossos amb llonganisses i no cabran tots els que volen anar-hi, ja podem anar triant-ne alguna de les tres possibles, ara ja, i tindrem camí avançat i fins i tot podrem influir-hi.

Anònim ha dit...

Collons. Si els espanyolistes, els fusterians i els blaveros, tots juntets, han contribuït ha despersonalitzar el país deu haver quedat molt poqueta gent per contribuir a conservar-ne la personalitat. No m'estranya que la identitat valenciana siga tan difícil de definir. No sé si la simple idea de tindre una voluntat ferma d'autogestió i independència i el gaudi i respecte pel patrimoni d'aquest petit país nostre ens podrà ajuntar alguna vegada a tots els que l'estimem en una mateixa veu.Confiem que sí.

Anònim ha dit...

La independència de Catalunya durà, crec, en uns anys inicials dificultats als valencians, i també als balears. Es concretaran en una recastellanització i en una explotació econòmica feroces. Com ha recordat el professor Boira, ja el 1932 el diari Las Provincias es temia que una independència catalana o, almenys, una sobirania fiscal farien que Madrid munyira més encara la mamella valenciana. Madrid necessita diners per a mantindre el seu tren de vida, i només els traurà d’on n’hi han… Alhora, la lliçó que els nacionalistes espanyols, ferits i rabiosos, aprendran de tot plegat serà que les autonomies i la permissivitat lingüística només han servit per a fomentar l’odi a Espanya i a la cultura espanyola. Imagineu com legislaran…
Passats uns anys, tanmateix, potser la gent valenciana compararà i canviarà el seu espanyolisme pel valencianisme. L’evolució econòmica tal volta ens durà a plantejar-nos la nostra ubicació dins Espanya (què farà la Ford d’Almussafes si el govern espanyol, ofés i desperolat, tanca fronteres, arranca les vies, barra l’accés a Europa per tren?). Moltes veus internacionals i fins i tot espanyoles (l’exalcalde de Madrid, descomunal generador de deute públic, i ara ministre de Justícia) ja diuen que el problema no serà la viabilitat econòmica de Catalunya, sinó la d’Espanya. Repasseu les constatacions del catedràtic Niño-Becerra sobre quines regions o zones de la Península Ibèrica tenen projecció econòmica. La conclusió només pot ser desoladora.
Ara per ara, la consciència social valenciana és escassa. Si ho emboliquem amb la polèmica de ser o no també catalans, no traurem trellat. Siguem realistes: que cada territori s’adapte i treballe segons els seus temps, i el dia de demà ja ens hi trobarem, si Déu vol. Abans de la mort de Franco la situació entre les Illes Balears, Catalunya i València era molt pareguda, però després les societats han anat parlant i s’han diferenciat. Els catalans ens hi alliçonen: ara mateix no esperen ningú, sinó que ha posat el plat gran i van a la velocitat de què són capaços i que els convé. Construïm un sobiranisme valencià fort de la manera més senzilla i ràpida possible: reivindiquem-nos com a valencians i contrastem-nos clarament amb “els castellans”. I aprofitem tot al nostre favor: no regalem a l’espanyolisme més o menys camuflat el camp de la simbologia (banderes i escuts) ni el de la terminologia (noms de llengües i territoris). Aprenguem dels sobiranismes forts veïns: els catalans reeixiran amb senyeres i estelades; els bascos, amb ikurriñes i la bandera roja de Navarra (la mateixa que brandaven els requetés de Mola el 1936). I esperem un bon fruit.