dilluns, 12 de setembre de 2011

"Lingua valentina" en 1335 i "valencianesch" c. 1346

En este gràfic encara no havien posat la referència a valencianesch

Acabe de finalitzar un assaig sobre el naixement de la identitat col·lectiva valenciana. En cas que guanye el premi al qual es presenta, ja el veureu a les llibreries. I en cas contrari, el més probable, ja aniré contant-vos algunes cosetes per ací. Prompte, en un parell de mesets, ho sabrem. Bé, la cosa és que he repassat molt del que s'havia dit sobre la qüestió fins el moment i he detectat algunes errades o interpretacions esbiaixades. Ara en parlaré de dues: les dues cites que s'argüeixen com a primers esments del nom territorial de la llengua valenciana. En primer lloc, un manuscrit suposadament escrit en 1335 en lingua valentina, i, en segon lloc, un testimoni de 1343-1346 segons el qual una dona parlava valencianesch suposadament perquè provenia d'Oriola. De seguida, explique els "suposadament"...

Primerament, des de sectors anticatalanistes, s'argumenta que al final d'una còpia en llatí del Llibre d’amic e amat de Ramon Llull es diu que el text havia estat extret d’un volum in lingua valentina finalitzat a València en març de 1335. Per tant, "suposadament", en 1335 ja adjectivarien la llengua de valenciana. El que no diuen, però, és que eixe manuscrit, conservat a la Biblioteca Ambrosiana de Milà, és del segle XV!! Val a dir, que és un text en llatí fet al segle XV a partir d'una còpia en romanç redactada a València en 1335. Però això no significa que la còpia de 1335 diguera expressament que estava en valencià, sinó que, simplement, el copista del segle XV ho considerà així perquè era en romanç i feta a València. És com si jo dic ara que els Furs del segle XIII estan escrits en català: això no significa que llavors digueren que la seua llengua era catalana, sinó que jo, ara, la considere així. El mateix si dic que estaven escrits en valencià. Això reflecteix la meua opinió, del segle XXI, no la d'aleshores. Així doncs, la referència de lingua valentina s'ha de considerar una cita del segle XV, no de 1335.


D'una altra banda, al llibre d'Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs Història de la llengua catalana es recuperà una cita que es coneixia des de la dècada de 1980, però que havia quedat amagada, sense donar-li valor. Es tracta de l'esment més antic conegut a la llengua valenciana, sota la forma de valencianesch, en un procés menorquí de 1343-1346, en què, segons eixos autors, es diria que aquella era la forma de parlar d'una dona perquè era d'Oriola. Fins i tot, li van dedicar un especial al Levante-EMV sobre El nacimiento del "valencià". Amb tot, la cita m'escamava considerablement, puix, tot i que només és una hipòtesi de treball, em sembla que la identitat territorial valenciana es desenvolupà de forma molt més tardana a les viles de la governació oriolana que a la resta del regne (per molts factors, com ara que provenien de la Corona castellana, eren zona fronterera, van quedar arrasades en la dècada de 1360, hi hagué la senyoria de Barcelona a Elx, etc.). 

Però això, evidentment, no casava amb un parlar valencianesch a Oriola a mitjan segle XIV. Vaig començar a escarbar i vaig anar directament a la font, que, per cert, es pot trobar a internet, a l'article "Gil de Lozano, señor de Martinell, y la vida cotidiana en las calas de la Menorca medieval (1343-1346)" de l'historiador mallorquí Gabriel Llompart. No transcriu la font directament, però l'explica: un procés judicial contra un cavaller de Menorca, acusat de traïció al rei, que es va dur a terme entre finals de 1345 i mitjan 1346. Per tant, en primer lloc, es pot afinar més la data (el procés fa referència a fets anteriors, fins a 1343, però tots els testimonis són de 1345 o 1346). D'una altra banda, per a la meua sorpresa, s'hi diu clarament que la cosa del valencianesch va anar de forma ben diferent a com l'expliquen Ferrando i Nicolàs. En concret, un ciutadà de Mallorca, Joan Gomarell, va dir que la mare de Gil de Lozano -qui s'expressava en aragonés perquè son pare era un cavaller d'Aragó- parlava en valencianesch perquè era filla de Pere de Déu, establert a València. 


Consegüentment, el testimoni és ben clar: la mare de Lozano, Sibil·la, tenia un parlar valencianesch perquè son pare provenia de la ciutat de València. I, per un altre costat, uns altres testimonis concretaren on havia nascut Sibil·la: un digué que a les parts de Múrcia i un altre que a Oriola. De fet, quan degué nàixer, a finals del segle XIII, Oriola pertanyia al regne castellà de Múrcia. Així les coses, probablement Pere de Déu, que residia a València, es va traslladar a l'Oriola castellana, però va transmetre a la seua filla el seu parlar valencianesch. Així doncs, Sibil·la no el parlava perquè fóra d'Oriola, sinó perquè era el seu parlar familiar, transmés pel seu pare, procedent de la capital valenciana. És una cosa molt distinta, que, a més a més, quadra amb l'evolució primigènia de la identitat col·lectiva valenciana, la qual es formà en primer lloc a la ciutat de València i les viles de l'estament reial que havien estat poblades amb Furs de València. 

Un altre dia ho explicaré amb més deteniment. Ara me'n vaig a Estocolm a passar frescoreta. Salut!

Actualització: Arran d'un article de Fran Vives publicat en "Full Volant" en què s'empra novament la dada de 1335, vull afegir ací mateix la prova documental que indica que la còpia del llibre de Ramon Llull no és d'eixa època, sinó molt posterior. Són, en concret, els dos últims folis del volum, en el darrer dels quals es veu el fragment en qüestió: Iste expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quedam discipulum Raymundi, incepto Valencie mense decembris et finito mense marcii anni 1335. Laus Deo. És a dir: Esta exposició fou extreta d'un gran volum en llengua valenciana compost per cert deixeble de Ramon [Llull], començat en València en el mes de desembre i acabat en el mes de març de 1335. Lloat siga Déu. Per tant, esta anotació final està clarament feta en època del darrer copista, ja que està referint-se, des d'un moment posterior, al volum de 1335. I, en este sentit, pel tipus de lletra que es pot observar eixa còpia posterior ha de ser necessàriament de finals del segle XV o començaments del segle XVI. Qualsevol expert en paleografia vos podrà confirmar que la cal·ligrafia d'estos dos folis es correspon amb eixe període i mai abans. Per tant, qui diu que el volum de 1335 està en llengua valenciana és el copista de finals del XV o començaments del XVI, una dada completament consonant amb el que ja sabíem: que des de finals del segle XIV la llengua parlada pels valencians comença a dir-se valencià (però no abans).

"Expositio amici et amati", Biblioteca Ambrosiana, N 250 Sup., f. 34r

"Expositio amici et amati", Biblioteca Ambrosiana, N 250 Sup., f. 34v

14 comentaris:

Jesús ha dit...

Si a tot li dedicaren tantes energies...

bashir ha dit...

Molt interessant, espere la continuïtat o la publicació de l'assaig. La veritat és que és un plaer poder seguir este blog ja que em manté en contacte amb articles molt interessants sobre la identitat valenciana o sobre la situació actual, em mantens al dia. Gràcies!

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Enhorabona Vicent. A més a més, és sabut que el repoblament "massiu" per catalanoparlants de l'antiga Governació d'Oriola i Múrcia i Cartagena no es produeix fins després la campanya de 1265-66. Fins i tot, hi ha alguna població totalment de "nova planta" com ara Guardamar el 1271. Ja deus conéixer la cita guardamarenca aquella que ve a dir "aquí no hi havia moros"... Ni castellans tampoc.
Ara, és evident que hi havia una minoria castellanoparlants a partir de la dena dels 1240 a l'antic regne de Múrcia. El que trobes, i això és el més interessant, és que hi havia també algunes famílies catalanoparlants a la Múrcia de la primeríssima onada cristiana que quedà assimilada després pels catalanoparlants a la major part d'aquest territori. Que li diguen valencianesch voldria dir que no havia baixat des de Catalunya sinó, de rebot si vols, des de València. Caldria veure, no ho sabrem mai però cal contextualitzar, si el cavaller valencianesch aquest no se sentiria encara "de nació catalana". Al capdavall la cita menorquina és com quan un diu: jo ho sent molt encara: "lo que habla es murciano" o "lo que habla es andaluz", és un localitzador geogràfic intern... Que et refresques i molt a Estocolm, Com es dirien els escandinaus del segle XIV?

viatger immòbil ha dit...

Que tingues molta sort perquè l'article és interessant de veres. Per un moment pensava que feies arqueologia, que bonic, i sí, fas arqueologia de la llengua i la paraula.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Mestre:

Un lapsus m'ha fet ficar la porteta dintre el poal. No he eixit del segle XIII quan m'havia d'haver passat al segle xiv! Així i tot, molt del que dic manté el seu vigor.

Així i tot, la dependència d'Elx i Crevillent de Barcelona és del 1380 al 1471 encara que, si no recorde malament, els elxans no vam deixar entrar el nou senyor "castellà" fins 10 anys després i per la força.

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies, Bashir i viatger immòbil, no coneixia els vostres blogs. Interessantíssims. Me'ls apunte per a la propera renovació!

Joan-Carles, quan dic que les viles de la governació d'Oriola provenien de la Corona castellana no em referisc tant a la població (que, en tot cas, a finals del segle XIII devia ser majoritàriament castellana, amb molta presència catalana), sinó, sobretot, a la seua tradició legislativa, vinculada a les lleis que els va atorgar Alfons X el Savi: el fur de Còrdova i els privilegis de Cartagena.

En eixe sentit, els nuclis del sud no van participar en la intensa lluita que la gran majoria de l'estament reial, amb València al capdavant, van desenvolupar contra els nobles valencians que defensaven l'aplicació dels furs aragonesos dins del regne de València. Les viles reials, en canvi, defensaren els furs valencians i sembla que eixa lluita, que va durar diverses generacions (almenys de 1261 a 1330), va crear entre elles un sentiment de pertinença col·lectiva lligat a les lleis valencianes. D'eixa manera, es va crear un primer sentiment identitari valencià, del que, no obstant, degueren quedar fora viles com Borriana i Vila-real, que tenien Furs d'Aragó, o Oriola, Elx, Alacant i Guardamar, que s'incorporaren més tardanament al regne i quedaren explícitament fora d'aquelles lluites.

Quant al sentit de localització geogràfica del terme "valencianesch", totalment d'acord. Durant l'edat mitjana, eren ben conscients que la llengua era la mateixa, però que es podia parlar a la manera valenciana, mallorquina, rossellonessa, etc. La concepció etnocultural de "nació catalana" que englobava tots els catalanoparlants, ben present fins al segle XVI, n'és una bona prova (però això no vol dir que es pensaren una "nació" tal i com l'entenem hui en dia; al costat d'això també hi havia, per exemple, la concepció política de "nació valenciana", que era igualment diferent...). Salut!

Oscar ha dit...

No deixes de publicar l'estudi, Vicent, que deu ser interesantíssim. Jo ja l'espere amb ànsia.

Anònim ha dit...

Hola, Vicent.

Molt interessant l'article i el tema. Gràcies per compartir-ho. És un tema fantàstic, i més en este poble nostre tan amant de les denominacions.

Tinc alguna informació inèdita sobre les denominacions més antigues del català i per això m'agradaria localitzar el text del document que cites.

Potser no he sabut trobar bé la font, però, seguint el teu enllaç, el que he llegit és que Gabriel Llompart afirma al seu article que Lozano parlava valencià perquè sa mare era de València. Vull dir, ho afirma Llompart al segle XX com una interpretació seua. No he pogut trobar res més.

Per això, m'agradaria accedir al fragment de text del document on diu que Joan Gomarell, va dir que la mare de Gil de Lozano parlava en valencianesch perquè era filla de Pere de Déu, establert a València. Encara que fóra una interpretació de Gomarell, ja sería una interpretació feta des de la proximitat evident.

La clau, entenc jo, està en eixa relació causal (parlar català a Oriola per ser fill de valencià de València i dir-li "valencianesch"), en eixe "perquè" del text. Eixa conjunció llatina (nam, quia, quoniam) del document és la que m'interessa.

Bé, no m'enrolle més, si pots passar-me eixe fragment t'ho agrairia molt. Més que res, perquè segons el que diga el text, sembla que el fet que una dona d'Oriola parlara català al XIV i li digueren "valencianesch" a la seua llengua és un fet constatat, però el motiu de que li digueren a la seua llengua amb eixe nom queda dins de l'àmbit de la interpretació de coetanis o posteriors. És un tema que dóna per a un preciós debat.

Salutacions i enhorabona perl blog.

Toni

Vent d Cabylia ha dit...

Hola, Toni, com dic l'article no transcriu directament la font. Però cita de quins testimonis vénen les dades i, en conseqüència, es pot reconstruir que:
a) Miquel d'Anglada diu que la mare de Lozano venia de les parts de Múrcia
b) Sancho López de Castro diu que la mare de Lozano era, en concret, d'Oriola
c) Joan Gomarell diu que la mare de Lozano parlava "valencianesch" perquè era filla de Pere de Déu, establert a València.

L'autor no transcriu el document, però almenys el va consultar de forma directa, així que, davant de la impossibilitat de llegir-lo, ens haurem de fiar d'ell. Caldria anar a l'Arxiu del Regne de Mallorca, AH-5337, f. 178-276 per a eixir de dubtes. En tot cas, el que jo tractava de remarcar és que no es pot dir que la mare de Lozano parlava "valencianesch" perquè era d'Oriola. Això no ho diu cap dels testimonis. De cap de les maneres (era pràcticament impossible que digueren això: no estaven referint-se a la llengua per la procedència territorial, sinó a la manera de parlar la llengua).

D'altra banda, aprofite per a indicar que, segons m'han comentat, Ferrando no va agafar la dada d'este article, sinó d'un altre d'Antoni Mas i Forners, "De nationes seu linguae a cuius regio, eius lingua. Les denominacions gentilícies de la llengua de Mallorca durant l’edat mitjana", publicat a l'Homenatge a Guillem Rosselló Bordoy, Volum II. Societat Arqueològica lul•liana. Palma, 2002, p. 585-606. Mas citava bé el contingut de l'article, tal i com ha estat explicat ací, però, finalment, Ferrando i Nicolàs es van fer un petit embolic amb la qüestió...

Anònim ha dit...

Entesos.

Si algun dia puc localitzar el text (cosa que no crec) miraré com ho diu. Siga com siga, la frontera entre la denominació de "valencianesch" entés com una forma de parlar i com el nom de la llengua que es parla és una frontera difícil de delimitar. Per això deia que donava per a un bonic debat.

En la meua ignorància, només coneixia del segle XIV denominacions com catalanesc (abanda de lo nostre llatí, el nostre romanç i similars) i desconeixia més denominacions localistes, encara que foren per a referir-se a una forma de parlar.

Gràcies i, novament, enhorabona

Toni

Javi ha dit...

Una chicoteta informació:
1. Ya se pot parlar d'un romanç que donaria pas al valencià en el sigle X-XI, en les harches mossàraps escrites en romanç.
2. La distinció entre valencià i català (sense tindre res a vore en els sectors anticatalanistes ni res d'això) ya se fea des del sigle XIV. Antoni Canals, en el seu Valerio Maximo de 1395, diu: "Tret del latí en la nostra vulgada llengua valenciana, així breu com he pogut, jatsessia que atres l'hagen tret en llengua cathalana".
En resposta al tal Joan Carles Martí, no hi hagué cap repoblació massiva de catalanoparlant per vàries raons:
a. Catalunya no existia encara, eren uns contats dependents del rei franc (Marca Hispànica), a on se parlaven dialectes del provençal, que sigles més tart donarien el català.
b. Segons el Llibre del Repartiment els soldats enviats des de la Marca Hispànica no superaven el 5% de les tropes de Jaume I, lo que serien entre 600 i 4000 soldats.
c. Eixos soldats eren analfabets, per tant, incapaços de transmetre i ensenyar una llengua.
d. No pogué ser repoblació perque no s'exterminà al 100% de la població valenciana. És més, com diu Jaume I en la seua Crònica: "poblada de les sues gents propies", és dir, que Valéncia fon repoblada pels propis valencians.
Sé que segurament el comentari se quedarà en l'oblit per no seguir la ideologia del bloguer, pero si no se publica, significarà que té por de que li rebaten els seus arguments.

Vent d Cabylia ha dit...

Javi:

1. El romanç andalusí va desaparéixer al segle XII. De la mateixa manera, que els andalusos parlen andalús pel castellà que van portar els repobladors castellans, els valencians parlem valencià pel català que portaren els repobladors catalanoaragonesos. Parlava l'altre dia sobre això: Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents

2. La distinció entre valencià i català es donava, igual que es donava entre toscà, romà i napolità, però en el segle XIX es va formar una llengua sumant-los tots: l'italià. El català, el valencià i el mallorquí en els segles XIX i XX van formar una llengua comuna normativitzada conjuntament. Els valencians ens hi afegírem amb les Normes del 32. Sembla lògic, atés que el 90% de les estructures dels nostres parlars són idèntics...

a) Catalunya clar que existia al segle XIII, no com a entitat política, però sí com a entitat geogràfica. El gentilici "català", de fet, està documentat des de principis del segle XIII i els que vingueren a poblar el regne de València es consideraven catalans (o aragonesos). D'una altra banda, precisament durant el regnat de Jaume I el català com a llengua s'independitzà de l'occità (molts estudis ho demostren).

b. i c. El Llibre del Repartiment no serveix per a estudiar la colonització valenciana, com va demostrar Enric Guinot: Un regne fundat fa 10 anys

d. Ja està explicat en el primer enllaç (el dels musulmans del regne de València) que la població musulmana ni es mesclà amb la cristiana ni s'integrà en la seua societat, mantenint l'àrab com un dels seus signes d'identitat. I en el llibre del segon enllaç s'explica el procés de repoblació del regne...

Por a llegir i a aprofundir en els temes és el que sembla que teniu molts dels que vos ompliu la boqueta amb quatre dades manipulades que es van dir en els anys '70 en plena batalla anticatalanista...

Anònim ha dit...

Sr. Baydal:
1. Sobre este punt, no li vaig a rebatre res, pero dir-li que les apreciacions tan categòriques en història mijeval solen ser desacertades, puix per a fer-les, la cantitat de documentació que deuria aportar està fora de l'abast seu i de tot lo món, per lo que només poden ser argumentacions més o manco documentades.
2. La distinció entre valencià i català se dona com be ha indicat Javi, des de la cita d'Antoni Canals fins ara, cada volta que algú afirma parlar o escriure valencià, independentment de lo que ocórrega en atres llocs. Respecte de lo demés que diu vosté en este punt, dir-li que no existix document que prove eixa barbaritat de la “llengua comuna normativisada conjuntament”, i és per al meu criteri, impròpia per a un doctor en història.
Tal i com ocorre en el document de Ramon Llull, les dos primeres pàgines de firmes de les “Normes de Castelló”, pàgs., 6 i 6, no corresponen al document, ni aparentment en el tipo de paper ni efectivament en la tipografia de les màquines d'escriure utilisades i ací no fa falta un “expert en paleografia”, per lo que els firmants se reduïxen a sis, cinc, si tenim en conte que el Pare Fullana no pareix molt conforme.
http://vertitaronja.blogspot.com.es/2011/09/bases-per-lunificacio-de-lortografia.html
a) Vosté no pot provar la seua afirmació de que les gents que pogueren vindre de les províncies de Lleida i Tarragona se consideraren catalans i dubte molt que puga provar que els de Barcelona i Girona se consideraren catalans, de la mateixa manera, estic quasi segura, no pot provar l'afirmació de l'independència del català respecte de l'occità.
b. i c. El llibre escrit per Enric Guinot, en tots els respectes, és un llibre subvencionat per la Generalitat Catalana per mig de l'editorial Tres i Quatre del empresari Eliseu Climent, el de les correllengües, ACPV, repetidors TV3, el de les millonàries subvencions per “al foment de la llengua i cultura catalanes al País Valencià”, etc., sincerament fa oloreta a manipulació des de llunt.

I si, en els xixantes i setantes, en plena batalla antivalencianista se digueren moltes coses que pese a documentar-se com a mentires, se seguixen repetint en els coleges i universitats...

Molt bona nit.

Visenta.

Vent d Cabylia ha dit...

Sobre el primer punt, no sóc jo qui ho diu, sinó el conjunt de la historiografia dedicada a la qüestió musulmana a la península Ibèrica, com podrà comprovar en este enllaç de Javier López Coca o en este altre d'Antonio Cortés (que són completament aliens a les disquisicions "valencianes").

2. Sembla prou evident que des de 1932 la gran majoria de la producció escrita en valencià (més del 95%?) ha estat feta seguint principis comuns amb catalans i balears. Només cal pegar una volta per la xarxa o per les biblioteques... Quant al document de les Normes, doncs res, el paper i la màquina seran de l'any 1962, vaja vosté a saber...

a) Pot llegir els treballs de Josep Maria Salrach o Flocel Sabaté sobre la qüestió identitària catalana a l'edat mitjana (fets des d'una perspectiva estrictament catalana) per a comprovar-ho. També molts documents del segle XIII i XIV són eloqüents respecte a la qüestió. Llavors ja hi havia gent que se sentia provençal, genovesa, castellana, catalana, aragonesa, etc.

b. i c. Limite's a llegir-lo i vorà si és un llibre manipulat. La sinceritat historiogràfica, amb la publicació de totes les llistes de documents arreplegades i la seua referència arxivística corresponent, és impecable. També s'explica clarament el mètode emprat, ben raonable i evident.

La qüestió està en si ara volem acostar-nos més a saber la "veritat" o ens agrada conformar-nos amb les "mentires" simplement perquè reforcen la nostra postura ideològica...

Bon dia.