D'Oxford al sud valencià

 

Un clàssic sobre Oxford escrit per James Morris en 1965. 

En la 2a edició de 1978, l'autora era, tanmateix, Jan Morris.

No, no és que em trasllade novament de residència: d'Oxford al sud valencià és simplement el viatge que proposa este post. Com molts sabeu, tot i que no ho havia comentat encara al blog, ja fa un temps que vaig començar a complir el somni que vaig expressar ací mateix ara fa tres anys, quan encarava, pel Nadal, la recta final de la tesi doctoral. Fa nou mesos que estic a Oxford, al Corpus Christi College, amb una beca postdoctoral de la Generalitat de Catalunya, per tal de dur a terme un projecte d'investigació comparatiu entre el sistema polític anglés i el de la Corona d'Aragó durant l'edat mitjana. L'objectiu final, tot plegat, és caracteritzar millor la naturalesa de l'anomenat pactisme i tractar de contextualitzar-lo detalladament a nivell europeu, així com donar-lo a conéixer dins del món de la historiografia anglosaxona. Ara, per exemple, estic atrafegat amb un article sobre la construcció intel·lectual del mateix concepte de pactisme en l'època contemporània i en la preparació d'una ponència per a un col·loqui acadèmic a la Casa Velázquez de Madrid sobre la creació i promulgació dels Furs com a "protoconstitució" del regne de València. Vaig i vinc, en tot cas, per qüestió de congressos i també perquè una part del projecte l'he de desenvolupar amb materials bibliogràfics que només puc trobar a València i Barcelona (la mateixa raó per la qual residisc majoritàriament a Oxford). Amb els temps que corren per als investigadors, especialment per als d'humanitats, em puc considerar un afortunat: tinc una de les poquíssimes beques postdoctorals que s'han convocat en els darrers anys a l'Estat espanyol. L'adaptació a Oxford, no obstant això, ha estat dura, tant pel canvi de país -clima, llengua, costums, menjar- com de mètode de treball -esta investigació, exclusivament bibliogràfica, es troba en les antípodes de la recerca d'arxiu a la qual estava acostumat. Igualment, la distància amb l'estimada sempre es fa costera amunt, però, coratjosos de mena com som, això no va ser obstacle perquè ens casàrem l'estiu passat ni perquè, si tot va bé, siguem pares l'estiu que ve (tant de bo!). És, segurament, un dels signes del temps, això de la distància i la precarietat, així que no ens tirem arrere: històries d'amor més complicades i atípiques s'han vist. 

Com la d'Elizabeth Tuckniss i James/Jan Morris, l'autor/a d'Oxford, un dels regals que he rebut este Nadal. Es tracta d'un acurat retrat de la ciutat, en la línia dels nombrosos llibres de viatges que el gal·lés Morris publicà en la dècada de 1950 i 1960, quan era un dels periodistes més cèlebres del Regne Unit: fou, per exemple, qui cobrí la primera ascensió a l'Everest o qui donà les primeres informacions de la Segona Guerra Àrab-Israelita. Una delícia de llibre, pel que duc llegit, i és per això que vaig decidir buscar informació sobre l'autor, amb la sorpresa de trobar-me la història d'amor que ara explicaré. James Morris es casà als 23 anys, en 1949, amb Elisabeth Tuckniss i junts tingueren 5 fills, fins que als 38 anys, en 1964, ell decidí començar a rebre tractament mèdic per a canviar de sexe, ja que des de menut s'havia sentit dona, cosa que la seua muller respectà. De fet, no es divorciaren fins que ell tornà al Regne Unit oficialment com una dona, amb el nom de Jan Morris, després d'haver-se sotmés a una operació de reassignació de sexe al Marroc en 1972. Com que el matrimoni entre dos persones del mateix sexe no era legal, hagueren de demanar el divorç i continuar sent parella quasi d'amagat; de fet, es presentaven en públic, davant dels que no els coneixien, com a cunyades. Durant més de tres dècades les dos dones visqueren juntes i criaren als seus fills -un dels quals és el poeta i músic en llengua gal·lesa Twm Morys-, fins que a començaments del segle XXI la unió civil entre persones del mateix sexe -amb els mateixos drets que els matrimonis, però sense rebre eixe nom- fou aprovada al Regne Unit. Llavors desaparegué l'obstacle per a oficialitzar novament el seu amor i en 2008, quan Elizabeth tenia 84 anys i Jan 81, decidiren unir-se legalment en un jutjat del nord de Gal·les, vora 60 anys després d'haver-se unit per primera vegada, llavors en matrimoni. I qui sap si encara tindran ganes de tornar a formar-ne un, després que la nova llei britànica que entrarà en vigor en març de 2014 permeta els matrimonis -ja amb eixe nom- homosexuals. Allò que tenen clar, si més no, és que en la seua làpida conjunta posarà, en gal·lés i en anglés, "Ací jauen dos amics, al final d'una vida".

D'històries d'amor igualment complicades també va ple l'altre llibre que he rebut estes dates: Llegendes del sud, de l'alteà i professor de Filologia de la Universitat d'Alacant Joan Borja. En este cas es tracta, fonamentalment, de dites i contaralles sobre amors, desamors, històries felices i tràgiques d'hòmens i dones del sud valencià, de la Marina fins al Vinalopó, passant pel Comtat, l'Alcoià i l'Alacantí. Hi ha històries entre musulmans i cristians, bandolers i veïns, personatges llegendaris i reals, com, per exemple, la de Mila la del Frangí, una jove de Cocentaina que hagué de denunciar el seu amant, el bandoler Calderón, després que este matara l'home de Mila en un atac de zels i li donara a menjar el seu fetge fregit amb una cabeça d'alls, sense que ella fóra conscient del que estava ingerint. Però no només d'afers amorosos parla el llibre, sinó de molts altres temes, com ara succeïts, rondalles, malnoms, festes, tradicions, rivalitats, etc. I ho fa amb una gràcia especial, la que necessita tota una invitació a descobrir que davall l'enorme mantell de formigó quotidià hi ha tot un país: el país del sud, amb les seues ficcions, els seus fantasmes i la seua màgia. Vos el recomane enfervoridament. Descobrireu, per exemple, que diuen que la mare de Sant Vicent Ferrer era de Xixona, que la imatge de la Puríssima Xiqueta va esdevindre patrona de Benissa després que la hi deixaren uns pelegrins, que l'illa de Benidorm prové d'una coltellada pegada al Puig Campana per un dels cavallers de Carlemany o que un fadrí d'Elx preferí ficar-li mà a una olla de moniatos que a la seua nòvia, prova definitiva que no l'estimava com calia. Tot això i molt més, fins a dos-centes històries diferents, entre les quals també hi ha la de les Danses del Rei Moro del poble d'Agost (a l'Alacantí), que se celebren durant estos dies, del 26 de desembre a l'1 de gener, i que fins ara desconeixia per complet. Com podeu observar al vídeo de baix, consistixen de diversos dies de ball, a ritme de tabal i dolçaina, protagonitzats pels danseros -quintos d'eixe any-, entorn de les figures del rei moro i la reina mora. El 27 de desembre es fa la serenata a la reina mora i és també la nit dels coets, alhora que a diversos llocs de la plaça del poble es pengen les taronges que seran despenjades en Cap d'Any. Eixe dia, 1 de gener, els quintos de l'any següent entren a la plaça arrossegant un carro, que carregaran amb les taronges, enmig d'una pluja de papers amb anisets i caramels que els llancen els que acaben les festes aleshores. Una tradició ben bonica que em servix per a felicitar-vos el Nadal i desitjar-vos un 2014 realment gojós. Gaudiu-los!!