Seté àngel de l'Apocalipsi, anunciant el regne de Déu
Fa uns anys vaig llegir Epígonos del encubertismo. Proceso contra los agermanados de 1541, un estudi de Pablo Pérez García i Jorge Antonio Català Sanz publicat en l'any 2000 que consta primordialment de l’edició d'un procés de 1541 trobat entre els documents de l’Audiència Reial conservats a l’Arxiu del Regne de València. Però a més a més, els autors acompanyen la transcripció de l'extens document amb un estudi preliminar sobre les qüestions que obri el seu contingut, i amb una documentació complementària, que ajuda a comprendre la instrucció i resolució del procés.
L'estudi preliminar, que resumiré a continuació, es divideix en sis parts:
1. Primer cas d’encobertisme post-agermanat: 1528-1529, Alonso de Vitoria.
2. Diverses hipòtesis sobre el primer encobert de 1522.
3. Anàlisi de la figura de l’encobert de 1541: Enrique de Mendoza.
4. Narració de la gestació i el final de la trama encobertista de 1541.
5. Resum i característiques del procés judicial contra els acusats.
6. Nou model d’interpretació de l’encobertisme valencià.
Així doncs, gira entorn de dos casos d’encobertisme post-agermanat jutjats per la Reial Audiència de València, amb els quals Pérez García i Català topetaren durant una altra investigació sobre la pena de mort com a sentència durant la València del segle XVI. El primer procés descobert esdevingué cap a 1528-1529, mentre que els fets del segon se succeïren a mitjans de 1541.
Ambdós casos semblen una seqüela de l’etapa final de la revolta de les Germanies (1519-1523), la de l'encobert, quan la resistència estava ja únicament reduïda a les viles d'Alzira i Xàtiva. En aquell moment aparegué un nou líder encobert -tapat- sota les formes de messies salvador, suposadament hereu legítim de la corona -apartat d'ella per intrigues cortesanes- i que prometia posar fi a la presència dels musulmans al regne de València, conquerir Jerusalem i portar un mil·leni de felicitat terrenal. Així doncs, malgrat les morts reiterades de diversos encoberts que aparegueren durant 1522 i 1523, els processos presentats al llibre, de 5 i fins a 18 anys després, mostren que la creença en estos tipus de fenòmens messiànics continuà viva entre certs sectors urbans valencians; també mostren que els mecanismes de coerció monàrquics atallaren severament qualsevol indici de qüestionament del rei Carles I.
Una ordre de pagament al botxí en els registres de la Tresoreria General de la Cancelleria Reial portà als autors a conèixer una conjura encobertista desvetllada entre 1528 i 1529. La informació que aporten estos registres és mínima, però complementada amb la dels dietaristes coetanis es pot reconstruir el fil de la confabulació: cap a mitjans de 1526 un castellà, de nom Alonso de Vitoria, entrà en el regne de València; durant dos anys i mig recorregué algunes de les ciutats que recolzaren la Germania de 1520, convencent a la gent que ell era el vertader encobert i que la mort de Carles I era imminent i per tant també el seu accés al tron. Així, aconseguí un grup selecte de partidaris i el suport econòmic necessari per aparentar ésser un cavaller. Finalment, un veí destapà el cas a les autoritats, que actuaren ràpidament. La presumpta conspiració de 1529 se saldà amb sis execucions, entre les quals la de l’encobert Alonso de Vitoria fou horripilant i exemplar.
Abans d’entrar en el fil conductor del llibre -els epígons encobertistes de 1541- els autors exposen una hipòtesi per explicar l’existència continuada, constant i en ocasions contradictòria d’encoberts posteriors al primer i “genuí” de 1522: la simultaneïtat, front a la visió de successió cíclica de la historiografia tradicional. Per intentar fer vàlida esta proposició repassen i interpreten la història documentada de l’aparició de l’encobert original i els seus suposats successors. Algunes contradiccions que poden vindre explicades per esta nova hipòtesi de la simultaneïtat són els diferents oficis, extraccions socials, nacionalitats o moments d’arribada al regne de València que els cronistes castellans d’una banda i els valencians per l’altra atribueixen a la figura de l'encobert. Per als primers era fill d’un exiliat jueu a Berberia, havia estat gramàtic i preceptor dels infants d’un gran mercader i arribà a Xàtiva en 1520; en canvi, segons Escolano i Viciana, fou criat per una pastora a Gibraltar, tenia aspecte de mariner i arribà al regne de València entre 1521 i 1522. Per un altre costat, dos mesos després d’haver-se presentat com a “rei encobert” en març de 1522 a Xàtiva fou dictada pels jurats de València una ordre de cerca i captura contra ell, acompanyada per la seua descripció física; és lògic i molt possible (i explicaria la seua reaparició posterior així com la seua activitat frenètica a pesar d’haver sigut ferit en combat) que donara ordres de disfressar com encoberts a partidaris semblants a ell, llavor possible dels posteriors messies documentats en juny i agost de 1522 a Xàtiva i en març de 1523 (ja caigudes Alzira i Xàtiva) a València.
Els responsables de l’obra exposen també una altra hipòtesi a contracorrent amb les interpretacions habituals: el sorgiment d’un salvador de la Germania i de la humanitat, d’un campió triomfador contra l’Anticrist i l’Islam, d’un redemptor dels pecats universals amb la vinguda d’un mil·leni de pau, potser no va ser un instrument emprat per la Germania per a mantindre viva la revolta, sinò que el mateix personatge de l’encobert pogué haver donat un "colp d’estat" en el moviment, una revolució dins la revolució que imposà una dictadura “carismàtica” i escatològica (en el sentit de "conjunt de creences i doctrines sobre la renovada existència del món i de l'home al final de la història i més enllà de la mort"). Estos plantejaments alternatius del problema no poden superar el camp de les conjectures sense noves proves documentals, però ajuden a explicar que el fenomen perviví més temps del que la historiografia havia afirmat, com es pot demostrar amb els dos casos de 1528-1529 i sobre tot el, ja tan tardà, de 1541.
Precisament d’este últim s’encarreguen els autors extensament. Els arxius de la Reial Audiència del regne de València mostren una diligència i duresa extrema dels funcionaris reials davant uns “inofensius” esdeveniments: Jeroni Cerdà i Antoni Soldevila, flequer i fuster respectivament, havien planejat viatjar a Flandes, convençuts pels paraires Bernardino Acero i Amador Miralles que l’encobert encara hi vivia allí. El motor del “crim” era, per tant, la convicció col·lectiva que l’encobert estava viu i que hi tornaria per complir les seues profecies. La resolució del cas després de la delació de Joan Agustí Bueso, conegut dels acusats, fou l’execució sumària dels tres primers.
Per intentar explicar un càstig tan ràpid i sever, Pérez Garcia i Català analitzen la figura del nou encobert, ara anomenat Don Enrique de Mendoza. A través de les declaracions del procés reconstrueixen allò que Bernardino Acero i Amador Miralles havien contat als dos artesans del cap i casal. Les vicissituds que el suposat hereu de la corona hispànica havia hagut de suportar des que anunciaren la seua mort en 1522 presentava certes connexions amb la història dels altres encoberts, amb Alonso de Vitòria, i amb les cròniques. Tota la narració dels paraires estava farcida de detalls potser verídics que donen força a la teoria de la simultaneïtat. Després de mil aventures en la península ibèrica, Don Enrique de Mendoza (l'encobert) havia heretat de sa mare, Margarida d’Àustria, el ducat de Pera, una terra que realment no existia però que era presentada com a un senyoriu de Flandes en què es vivia en plena felicitat, era una mostra del paradís terrenal en el qual es convertiria la humanitat després de la caiguda de l’Anticrist.
Segons la versió de Bernardino Acero, ell i Amador Miralles (que fugí quan començaren les detencions) simplement s'havien dedicat enganyat a Cerdà i Soldevila per tal que afluixaren les seues butxaques plenes de diners; per incrementar-ne la summa, inventaren una carta xifrada en la qual el duc de Pera profetitzava la immediata mort de l’emperador Carles i la seua arribada a Sagunt per a rebre la Corona, derrotar "la morisma", prendre Constantinoble als turcs i Roma als francesos, i conquerir el Nord d’Àfrica i Jerusalem. Tot això comportaria la vinguda d’un mil·leni de goig ple. Un dels dos enganyats, l’ingenu forner Cerdà, emocionat, decidí marxar al costat de "l'únic i vertader senyor a la Terra", l'encobert Don Enrique de Mendoza, però la nit del 17 de maig de 1541, quan preparava el viatge cap al suposat ducat de Pera a Flandes, els oficials reials entraren a sa casa i a la de Soldevila, per tal de detenir-los i dur-los a les masmorres. Un veí els havia denunciat a les autoritats.
El llibre aborda detalladament la gestació i desenvolupament d'aquella nova germania de 1541. Mitjançant les declaracions dels acusats i testimonis reflectits en els documents processals es reconstrueixen els esdeveniments, des de l’enfortiment dels llaços d’amistat dels paraires estafadors amb Jeroni Cerdà i Antoni Soldevila en estiu de 1540 fins al malaurat viatge al ducat de Pera de Cerdà, a qui Acero i Miralles pensaven acompanyar per esprèmer-lo tot el possible i abandonar-lo en mig del camí. Es reflecteix també l’extracció socioeconòmica, l’edat i les relacions dels implicats en la germania. Hi havia de més rics i de més pobres, de més majors i de més joves, però tots ells compartien uns lligams de veïnatge, amistat i fins i tot de parentiu, però sobre tot un passat agermanat comú. Tots els inculpats (fins dèsset) havien participat en major o menor grau en la Germania de 1520, la majoria havien continuat recolzant-la durant l’època encobertista, i, encara més, alguns s'havien relacionat amb l’encobert Alonso de Vitoria en 1528 i 1529.
L’estudi sobre els documents editats continua amb l’anàlisi jurídica del procés. La forma d’instruir i resoldre el procés va ser ben diferent depenent del grau d’inculpació en el crim. Exceptuant a Amador Miralles, que fugí un dia abans de les detencions, Cerdà, Soldevila i Acero -acusats del crim de prava unió i germania- foren torturats, privats dels seus drets processals (terminis per a les parts incomplits, entorpiment dels advocats,etc), i sentenciats a la màxima pena per delicte de lesa majestat. Els dos primers foren degollats i esquarterats el 21 de maig de 1541, només quatre dies després de la detenció, mentre que el cos d’Acero acabà de la mateixa manera el 30 de juny, deu dies després d’haver sigut “extradit” des d’Aragó, on estava pres. Els procuradors fiscals de l’Audiència distingiren molt bé entre estos últims com a instigadors i dotze acusats addiccionats com a encobridors i coautors del crim. Amb estos altres sí que es compliren els plaços habituals per preparar les posicions defensores i confeccionar les llistes de testimonis. Tanmateix no coneixem les seues sentències, ja que una setmana després de l’execució de Bernardino Acero, morts els principals actors, l’expedient acaba de sobte sense donar pistes sobre el destí dels addicionats.
Per últim, els autors repassen l’ambient d’exaltació messiànica i mil·lenarista de l’època tardomedieval i moderna primerenca, tot reafirmant l’arriscada però molt ben raonada hipòtesi que llançaven al començament del llibre entorn del fenòmen encobertista valencià. Els múltiples comentaris de l’Apocalipsi, llibre que oferia respostes a la vida ultraterrenal mitjançant la vinguda d’un messies que portaria un mil·leni de concòrdia i finalment l'acabament dels temps, van servir tant per a realitzar una política de propaganda reial a tota Europa en mostrar els poderosos com a messies salvadors, com per a alimentar les expressions sectàries de mil·lenarisme espiritual. De fet, els autors del llibre repassen la trajectòria del messianisme d’estat aragonés des del segle XIV -i que adquirí molta important en el desenvolupament de les empreses militars del reis Catòlics- fins a la seua conversió en una corrent de subversió política i profètica en 1520 amb l’encobertisme de les Comunitats castellanes i la Germania valenciana. A Castella el fenomen fou orquestrat en torn als líders rebels, però estos mai no assumiren la personalitat del messies apocalíptic. A València, en canvi, l’encobert no fou simplement un rerefons escatològic, sinó que alguns líders castellans que no havien pogut allí donar el pas d’interpretar el paper de salvador, sí que ho feren ací. L’encobertisme valencià seria, doncs, una presa de poder dins la revolta, un colp de mà donat pel sectarisme espiritual amb l’objectiu de fer-se amb el control de la protesta agermanada.
Pérez i Catalá rebutgen les interpretacions historiogràfiques tradicionals que suposen que necessari un líder d’eixes característiques per a superar la mort de Peris, o que la persistència del fenomen en el temps era fruit de la incredulitat en la mort de l’encobert. Hi havia líders amb carisma sense necessitat d’envoltar-se de mil·lenarisme per a dirigir la resistència, i és ingenu no diferenciar entre la fe en un messies immortal i les diferents persones que interpreten eixe paper. Així doncs, proposen una interessant visió dels fets:
L’encobert, provinent de les revoltes castellanes, guanyaria adeptes com a líder sectari d’una religió apocalíptica entre els joves soldats que havien conegut a les guerres d’Itàlia les profecies de San Isidor (com el forner Jeroni Cerdà), entre part del poble i del clergat de Xàtiva, i de la cúpula politicomilitar de la Germania. Així, un cap carismàtic amb un doble discurs proselitista i esotèric (per als adeptes) aconseguiria, per una banda, la direcció de la Germania i, per l'altra, un grup de deixebles incondicionals i cohesionats, que creien en ell com a encarnació del messies. L’encobertisme no seria, per tant, fruit necessari de la revolta, sinó un moviment religiós independent que arribà al poder de la resistència agermanada. La simultaneïtat d’encoberts i les contradiccions reflectides en els diferents seguidors del moviment s'haurien produït per dues raons: una política de camuflatge del líder per evitar la seua captura, i l’escissió de la secta en diversos líders per disputes teològiques al voltant de la missió política i escatològica del salvador. Tot això explicaria el comportament radical, fanàtic, persistent i al mateix temps contradictori d’un reduït conjunt social en els casos documentats de 1522 i 1523, 1528-1529 i 1541.
