Comprovació

Ara és hora de comprovar si el rumor que vaig llançar al blog tenia fonaments: Hi haurà tripartit, Eliseu Climent dixit.

El fenomen C's i l'efecte Montréal

De l'editorial de l'Especial de Vilaweb sobre les eleccions catalanes:

I és aquí on entra en joc l'altre gran canvi d'aquestes eleccions, que és l'entrada de Ciutadans al Parlament -repetint el que fa anys ja va aconseguir el Partit Andalusista. No cal exagerar-lo però tampoc menystenir-lo. En qualsevol procés sobiranista arriba un moment on els unionistes prenen una forma política indiscutiblement anti-nacionalista. No és, doncs, el problema que apareguin i entrin en el parlament aquest tipus de partits. El problema és en tot cas si els sobiranistes, (amb votants repartits políticament a CiU, ERC o ICV), estan fent o no el que cal fer per a avançar i per a portar Catalunya a una quota de llibertat superior a la que tenim ara. En els pactes possibles també hi ha respostes a aquest interrogant.

És el que anomenen l'efecte Montréal:
No hi ha cap país del món on avance un procés sobiranista o simplement nacionalista i els unionistes no s'organitzin i aconsegueixin representació. Especialment a la capital. Això ha passat arreu, a Montréal amb el nacionalisme quebequès, a Bilbao amb el nacionalisme basc, a Belfast amb el nacionalisme irlandès o a Brussel·les amb el nacionalisme flamenc. Excepte en el cas basc als altres llocs els unionistes han creat partits específics, que es defineixen com anti-nacionalistes i que, en realitat, representen la forma extrema del nacionalisme canadenc, espanyol, anglès o francòfon, segons el cas. [...] Generalment no cerquen un canvi radical del panorama polític sinó només influir de forma decisiva sobre els partits no sobiranistes moderats. És el cas de Brussel·les i el Front Democratique des Bruxellois Francophones, per exemple. [...]

El cas que pot resultar més interessant d'estudiar és el de la capital del Quebec, Montréal. Té moltes semblances amb Barcelona. Com Barcelona representa una part molt important de la població total del país. Com Barcelona acull moltíssima població nascuda fora i es veu a ella mateixa com una "ciutat internacional" amb característiques pròpies i diferenciades sobre la resta del país. I com a Barcelona hi ha una elit intel·lectual ressentida amb el nacionalisme que estructura un discurs presumptament cosmopolita, que de fet cerca erosionar la força del nacionalisme. Aquesta elit fins ara s'aplegava al voltant del PSC, sobretot, i del PP però l'actuació de Maragall, que han considerat massa nacionalista, els ha fet trencar amb els socialistes, a diferència per exemple del que passa al País Basc.

"Amistat per interés..." Adagis 270 anys després (I)

- Amistat per interès, no dura, perquè no ho és

Amb esta dita, que es podria aplicar als pactes que s'han de tantejar a partir d'ara a la política catalana per tal de fer govern, comence una altra sèrie: una selecció d'adagis (segons el DCVB sentència breu, clara i popular, que inclou un pensament o un consell moral) extreta del Tratat de adages, y refranys valencians, que va publicar el notari valentí Carles Ros ara fa justament 270 anys. Cap pacte serà estable, perquè al cap i a la fi tot serà amistat per interès; la qüestió és saber qui és més amic de qui per tal de triar l'opció de govern amb més durabilitat. Sembla que els més amics són PSC-ERC-ICV perquè tots són més o menys d'esquerres i ja vénen de compartir amistat (amb discussions), però les possibilitats són diverses. Estarem a l'expectativa. Això sí, si el tripartit repeteix i l'amistat torna a ser breu i desastrosa, ho pagaran caríssim.

Tornant a l'obra de Carles Ros, el mateix autor afirma al pròleg que recopilà els Adages, Refranys, ò Proverbis, Valencians, per ser cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y [per] que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses à la Republica, ò Patria. El principal objectiu era donarlos [als valencians] regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment, amb la qual cosa Carles Ros considerava que s'acreditava de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligació que cada hu de per si tè, sia de la Nacio que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje. I a contracorrent amb la cultura del seu temps afirmava que no perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs dor amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors, que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats aixì nostra Lengua, tostem que la traèm à llum, se coneixen los quilats de son valor.

Així doncs, allà va la primera remesa d'adagis i refranys seleccionats de l'obra d'aquell notari valencià:

- Als criats nols degues masa, per quet trauran de ta casa
- A ta filla mentre creix, dona-li lo que mereix
- A la Esglesia per orar, y à la plaça per tractar
- Ab lo qui bèu masa vi, negocia en ell dematì.
- Al Princep que bè governa, desitjali vida eterna
- Allo quet importa à tu, no ho deixes fer à ningù
- Aygua passada no mol molì
- Allà hon vatjes, com vetjes faces
- Al Estiu tot hom viu
- A bon entenedor, breu parlador
- A falta de bons, mon pare es Alcalde
- Bon senyor parlau cortès, quel bon parlar no costa rès
- Brams de ase no putjen al Cel
- Bon dia es lo que plou, si no apedrega

Reflexions entorn 1909 i 2007

Què ha passat en aquest país perquè, de veure els catalans i els barcelonins com uns iguals, aliats "naturals" en una tasca regionalitzadora de l'estat, venedors i compradors de les mercaderies que circulen per casa nostra, fraternalment units en una història foral i en una llengua compartida s'haja passat a veure'ls -i veure'ns de retruc-, com en una relació que sols es pot establir de senyor a serf, de dominador a dominat? [...]

La societat valenciana, amb relació a Catalunya, es mou entre la reacció visceral hereva d'una batalla lingüística i cultural creada, dirigida i nodrida per interessos aliens als valencians durant els anys setanta del segle passat, en la transició doncs, i la tendència racional a establir contactes, relacions normals i, per què no, privilegiades amb aquells amb qui compartim una història, una llengua, un context geogràfic i econòmic i uns fluxos funcionals evidents. De vegades, la situació em recorda a aquell riu que s'entesta a tornar pel seu llit natural malgrat les obres artificials de canalització que li imposen un nou traçat.

Josep Vicent Boira Maiques, València i Barcelona. Retorn al futur, 2006, p. 11 i 12

Suports

Manifest aparegut a l'Avui el diumenge 29 d'octubre

M'assabente a través del blog eivissenc Indígenes que ahir diumenge va aparèixer a l'Avui el manifest titulat "Els nacionalistes de les Illes Balears, de la Catalunya Nord i del País Valencià davant les eleccions de l'1 de novembre del 2006". El text, a pàgina sencera, és un anunci d'adhesió pública a Convergència i Unió i de suport a la candidatura d'Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya, signat pel Bloc Català i Unitat Catalana, de la Catalunya del Nord, per Unió Mallorquina i PSM-Entesa, de les Illes Balears i pel Bloc Nacionalista Valencià, del País Valencià.

Els signants consideren que: en aquesta convocatòria es confronten a les urnes catalanes dos models antagònics de relació política amb l'Estat. Un consisteix en la implantació d'una dependència creixent en aspectes essencials del nostre autogovern envers el poder central. L'altre és el caracteritzat per la consolidació d'un model que potenciï l'increment progressiu de les competències de les institucions que han de garantir les màximes quotes d'autogovern del poble de Catalunya i la configuració d'un Estat plurinacional. [...] Convergència i Unió (CiU) és l'única força que reuneix els requisits essencials per a afrontar amb èxit els reptes indicats.

Des de la perspectiva del BNV, que és la que m'interessa, entenc que açò és part del pagament de favors per la col·laboració i el suport donat per CiU els darrers anys: candidatures conjuntes a Europa, veu al Parlament espanyol, no ingerència en la política valenciana com ERC, etc. I també puc entendre que una Generalitat catalana governada únicament per un partit nacionalista puga beneficiar la plurinacionalitat de l'Estat. Ara bé, com a valencianista d'esquerres, em fa mal als ulls vore eixe manifest, amb el qual no combregue de cap de les maneres.

Un estrany regal

Porta amb Espe presentant la versió castellana del Diccionari persa de Catalunya

Hui, en comprar El País al quiosc de la plaça de Sant Agustí del Raval, on freqüentment compre El Periódico, l'Avui o La Vanguardia, el quiosquer m'ha regalat l'ABC. Ho farà sempre o tindrà res a vore que el principal article d'opinió siga "Olvidar Cataluña" del crític i escriptor Miquel Porta? De totes maneres, la seua lectura només m'ha servit per refermar la meua creença en la necessitat que les diferents ideologies polítiques catalanes mantinguen el consens entorn del catalanisme com a horitzó politicoidentitari.

En l'article Porta proposa l'oblit del catalanisme: se trata de evadirse de la fantasía y el sueño, se trata de abrir, liberar, vulgarizar; olvidar la Cataluña obsesionada por una identidad nacional inexistente que condiciona la vida de los ciudadanos. [...] Archivado el catalanismo, olvidada la obsesión identitaria, [...] conseguido eso, se abriría el paso a la política y a la política de las cosas [...]: lealtad institucional, recuperación de la autoridad y la responsabilidad, transparencia, autocrítica, superación de la demagogia, el populismo [...] Cataluña está hoy condicionada y limitada por la defensa de lo propio, por una llamada reconstrucción nacional que exige la discriminación de lo impropio, así como una importante cantidad de recursos económicos que podrían destinarse a cuestiones más prosaicas.

Si el citat autor pensa que una societat política no "nacionalista perifèrica" -en els seus termes- equival a una millor gestió, convide al citat autor a passar una temporadeta a qualsevol racó del País Valencià. [ironia on] Allí tenim lleialtat institucional, autoritat, responsabilitat, transparència i autocrítica, no hi ha gens de demagògia ni de populisme, i els diners públics els gastem a bastament en educació, sanitat i I+D+I, no malgastant ni despilfarrant de cap de les maneres. I tot, perquè els partits majoritaris es mostren fidels al projecte nacionalista espanyol i es despreocupen d'una suposada identitat nacional valenciana que no serveix per a res. [/ironia off]

O potser Miquel Porta, a l'igual que l'àcrata Sánchez Dragó, troba que som una comunidad muy viva, efervescente, també en qüestions d'higiene política. Per cert, se m'oblidava dir que Porta considera que Reagan va ser el major intel·lectual crític del segle XX.

Andarella diu (II): Història i cinema històric

Ferrer anglès que ensenyava a regar als àrabs i després els matava.
Un avançat de la civilització i alhora un tio bragat

Andarella torna a honorar este blog, parlant d'Història i cinema històric:

Veia no fa molt un debat a la televisió sobre el tractament de la història en el cinema històric, i deia un expert en cinema que els historiadors sempre es queixen i trauen pegues a les pel·lícules històriques, fins al punt que arribà a dir que els considerava un club de renegons. I deia este home que el cinema té les seus pròpies regles, que res tenen a veure amb la ciència, principalment que la gent va al cinema per entretindre’s, que ha d’haver drama, i fins i tot comèdia.

L’altre contertulià era un historiador, del que no recorde el nom, que era especialista en cinema històric, d’eixos que va al cine i treu un bloc i un boli amb llum a la punta. I deia este home que per fer cinema històric cal traduir el passat al present, de manera que s’expliquen fets reals del passat i/o ambientats en ell des d’un punt de vista del present, per a que l’espectador l’entenga. I com a exemple del que no s’ha de fer posava Braveheart, en la que el protagonista, William Wallace, inicia la seua participació a la guerra amb els anglesos per l’assassinat de la seua estimada, amb un concepte d’amor que és propi del romanticisme, i per tant anacrònic al segle XIII. I acaba la pel·lícula amb el protagonista cridant freedom (llibertat política o nacional, s’entén), un concepte polític que tampoc existia al segle XIII.

Conclusió que es desprèn del debat: que el cinema històric no conta històries del passat, sinó històries del present, amb els nostres valors, ambientades en el passat com un mer decorat. Però clar, em sembla a mi que les coses no són tan senzilles, perquè actualment el cinema, com la televisió, és alguna cosa més que pur entreteniment, ja que compleix una funció d’alliçonament social, i com a tal, és l’únic contacte de la major part de la societat amb la història, i alguna responsabilitat ha de tindre el món del cinema.

A qualsevol pel·lícula històrica se li poden retreure molts errors i anacronismes, i quan més especialista s’és en un període, més se li’n trauen, però en la meua opinió n’hi ha de passables i no passables, existeix un límit. En el cas que esmentava de Braveheart des del punt de vista històric té molts errors, i deixant de banda que esta història no té res a veure amb el vertader Wallace, el principal error és considerar aquells fets com una independència nacional contemporània, però des del punt de vista de la divulgació històrica que pot fer el cinema és prou acceptable. Per exemple, es pot veure molt bé l’actitud dels nobles com a grup social, sempre actuant en favor del seu interès propi i amb l’única finalitat d’aconseguir nous senyorius, per sobre de qualsevol sentiment nacional.

Per contra, una pel·lícula no tan acceptable (sempre des del punt de vista històric) és Kingdom of heaven (El Reino de los cielos en versió espanyola) que té un argument completament anacrònic i increïble. Ni més ni menys que tracta d’un ferrer que viu en una aldea anglesa, que després de matar a un capellà és nomenat senyor feudal a Terra Santa, on ensenya a regar als seus vassalls àrabs (en aquell moment els màxims coneixedors de la hidràulica, mentre que a Anglaterra mai s’ha vist una séquia), es lliga una princesa, i defensa Jerusalem de les tropes musulmanes de Saladí, per acabar de nou de ferrer al seu poblet natal, amb princesa inclosa. Certament els guionistes estaven inspirats. Per cert, el missatge d’aliança de civilitzacions inspirat en les croades que desprenia la pel·lícula, amb la guerra d’Iraq encara recent, va ser impagable.

Una altra esgarrifa, i que ens toca de prop als valencians, va ser aquell Ausiàs March que va estrenar Canal 9 al 2004 amb forta polèmica per la de barbaritats que es cometien, a més de fer parlar l’Ausiàs en castellà, clar, però això és un altre tema. Encara recorde que fins i tot la vaig enregistrar per veure-la amb detall posteriorment, però finalment no vaig tindre estómac per tornar-la a "patir".

Per contra este mateix Canal 9 va ser qui, al seus inicis (eren altres temps, no massa millors però), ens va passar Tramuntana en 1991, una magnífica pel·lícula que tractava del viatge d’uns colons catalans des dels Pirineus fins a Borriana, al segle XIII, però que per desgràcia no va tindre massa èxit.

Resumint, que ha d’existir el terme mitjà. Una pel·lícula històrica no és un llibre d’història, ni és la seua finalitat ensenyar, sinó entretindre. Però això no vol dir donar carta blanca als guionistes. Una mica de responsabilitat senyors.

Firefox 2.0

Ja es pot descarregar el Firefox 2.0 en valencià. El recomane a tots aquells que no "s'atreveixen" fer el pas des de l'Explorer. Paga la pena.

València-Ciutat vista per forasters (II)

Vista de la vila alemanya de Nüremberg (1493), on residia Münzer

Continue amb la sèrie de textos sobre la ciutat de València escrits per historiadors i viatgers. Hui amb un de Hyeronimus Münzer (c. 1460-1508), un metge germànic que edità diverses obres de geografia i el 1493, quatre mesos després que Colón haguera tornat del seu primer viatge, redactà una carta al rei Joan II de Portugal proposant-li navegar cap a Occident per arribar a la Xina. Un any després, el 1494, un brot de pesta l'obligà a abandonar la ciutat on residia, Nüremberg, i durant cinc mesos, acompanyat per tres amics, va recórrer els regnes de la península ibèrica com a ambaixador de l'emperador alemany Maximilià, fet que s'ha relacionat amb les seues intencions de participar en les empreses ultramarines dels Reis Catòlics. Del viatge Münzer va deixar un minuciós relat en l'Itinerarium Hispanicum (1494-1495), amb multitud de detalls sobre la vida quotidiana, l'agricultura, l'artesania, els costums i monuments de les ciutats per les quals va passar. En el passatge “De civitate Valencia” , entre moltes altres coses, hi diu:

La Llotja
Actualment construeixen una casa admirable, que anomenen Llotja, on es reuneixen els mercaders i tracten els seus assumptes. És una casa alta, feta de pedra tallada i excel·lents columnes. [...] I tindrà un magnífic hort amb fruits diversos i una font d'aigua corrent. Té també una torre altíssima, sota la qual hi ha una capella, on a diari es llegiran dues misses. [...] El seu emplaçament està pròxim al Mercat Gran i el Pes. I serà molt més cèlebre i bella que la Llotja de Barcelona.[...]

La seua cortesia
El poble valencià és molt cortés i amable. Hi viuen dos ducs, un dels quals és fill del papa Alexandre VI; molts comtes, com el comte d'Oliva i el d'Aversa, i altres diversos; més de cinc-cents cavallers, i molts altres. També mercaders, artesans i clergues, per sobre dels dos mil. Els hòmens visten amb belles i llargues robes; igualment les dones van vestides amb més exageració del que es deu. Per la part davantera totes van descotades fins als pits, i, per així dir-ho, pots veure-les els mugrons com a gemmes dels arbres. Totes es maquillen la cara i se l'embruten amb olis i aigües perfumades, el que resulta una desgràcia.

Text original en llatí:
De domo mercatorum
Hodie edificant preclarissimam domum, quam Loyam vocant, ubi conveniunt mercatores et sua negociam tractant. Est domus alta ex secto lapide et columpnis nobilibus fabrefacta. [...] Et habebit pulcerrimum ortum, cum variis fructibus et fonte vivo. Habet etiam altissimam turim, sub quo una capella, ubi omni die legentur due misse. [...] Et situs eius est circa forum magnum et libram. Et erit multo nobilior et pulcrior est quam loya Barcilone. [...]

De civilitate eorum
Populus valentinus valde civilis et humanus est. Sunt inibi duo duces, quorum filius pape Alexandre 6ti unus est; plures comites, ut comes de Oliva, de Aversa, et alii; plus quam quinquaginta milites et multa alia. Item mercatores, mechanici, et clerus ultra duo milia. Et pulcra veste vestiuntur viri et longa; similiter mulieres pre ceteris et ultra debitum vestite incedunt. Tamen in anteriori parte omnes sunt aperte usque ad mamillas et quasi papillas arborum videre possis. Et omnes se fucant in facie et oleis aquisque odoriferis se coinquinant, quod malum est.

Imatge actual de la vila austríaca de Feldkirch, on va nàixer Münzer

Facen joc!

Curiosament, no pots apostar en català

Les travesses han arribat al món de la política catalana. El portal Betfair, després d'experiències semblants realitzades a les eleccions presidencials dels Estats Units d'Amèrica o d'Itàlia, accepta apostes sobre qui serà el proper president de la Generalitat de Catalunya. No sobre qui guanyarà les eleccions, o siga que es podrà apostar fins i tot després de conèixer el resultat electoral.

Diuen que on s'hi juga els diners la gent afina al màxim: les apostes donaven vencedor a Bush i Prodi i guanyaren. Ací, de moment, el favorit és Mas, per qui es paguen 1,81 euros per cada 1 apostat, mentre que Montilla va a 2,24 per 1. Fins i tot també es pot apostar a qui no serà president de la Generalitat: Piquè i Saura donen 1 euro per cada 1.000 apostats...

Actualització: 2 dies després, Montilla s'acosta molt i molt a Mas. El presidenciable de CiU està a 1,96 a 1 i el del PSC a 2,02 a 1.

Una nova pista sobre els Transfemers

Transportes Femer? I mursiano? És Megatron, descarat

Després d'haver desvelat algunes dades sobre la possible creadora dels Transfemers, la doctora alemanya Susanne Femers, ara tenim noves pistes sobre els susdits sanguangos de l'espai, que es van deixar caure un dia per Mãemeua.

Estan molt a prop de nosaltres! El de la foto de dalt és probablement Megatron, el cap dels Decepticons. Com s'explica si no que l'enganxina de davant diga orgullosament "Transportes Femer"? Clicant sobre la imatge ho podreu vore millor. I un altre detall: el camió és mursiano. Amb la mala bava que es gastaven els Decepticons... Tot encaixa! I no ens estranye que Zaplana, Martínez Pujalte i Trillo formen part d'esta colla de malvats que transformen en fem allò que toquen...

El vencedor del debat de TV3

Qui va véncer el debat d'anit a TV3? Sens dubte, encara que actualment estiga en una posició de "perdedor", el màxim triomfador va ser Pasqual Maragall. Montilla, ni de lluny, sembla que puga millorar els resultats de l'actual president al 2003. Montilla és gris, anodí, inofensiu, mediocre... La fuga de vots cap a CiU i ICV sembla ben clara. Així ho diuen les enquestes i Mas està jugant fort -potser passant-se'n ja de la ratlla- per tal d'obtindre la majoria necessària. En 10 dies tindrem la resposta definitiva.

Una injecció d'autoestima

Gràcies Joan Francesc Mira per recordar-nos-ho (publicat a l'Avui):

Fa alguns dies, en aquest mateix diari, hi havia una fotografia meua, amb cara de predicador o de polític en un míting, i amb un peu que deia: "Joan Francesc Mira va dialogar amb Carles Torner a Frankfurt sobre les eines i subvencions per traduir del català". Tal com els lectors poden comprendre, jo no hauria viatjat a Alemanya per dialogar en públic sobre aquesta matèria, de la qual sóc totalment ignorant; ni en aquell acte hi hagué cap diàleg. Carles Torner, en efecte, va explicar què fa i què pot fer l'Institut Ramon Llull en aquest camp, i prèviament jo havia explicat a la concurrència, parlant en international english, la importància de la literatura catalana. Els vaig dir que poca broma amb aquesta llengua i amb aquesta literatura, que som un grapat de milions, més que molts països de la Unió Europea amb Estat i llengua oficial, que som una llengua amb mil anys d'història pel cap baix, i que al llarg de vuit segles hem produït una literatura de primera magnitud. Miren, senyors, que els vaig dir: durant els segles XIII, XIV i XV a tot Europa no hi havia ni mitja dotzena de llengües, a tot estirar, que produïen literatura amb la qualitat i quantitat de la llengua catalana. I miren una altra cosa: si l'espanyol i el francès entren a la gran literatura amb poemes èpics com La chanson de Roland i Mío Cid, el català, com l'italià, hi accedeix pel portal que va obrir un geni de primera magnitud. Dante crea l'italià literari, Ramon Llull el català.

Amb Ramon Llull, una llengua vulgar s'eleva per primera vegada a vehicle de la filosofia i del pensament lògic, i això no ho van fer ni l'anglès ni el francès ni l'alemany, per exemple. I si vostès agafen el conjunt de les grans cròniques històriques, i la primera traducció de la Divina Comèdia completa i en vers a qualsevol llengua, i la poesia d'Ausiàs March, i el Tirant lo Blanc, i tota la pila d'autors i de llibres de tot tipus i gènere, el resultat és una gran literatura, una de les poques grans literatures d'aquells segles. Aquesta és la primera afirmació, i per favor no se n'obliden: no som una literatura de segona divisió, ni marginal ni petita ni regional ni pobra. No ens podem comparar, en aquest camp de la producció literària, amb la major part de les llengües d'Europa que ara són llengües d'Estat, sinó amb unes poques només, amb les grans. I això, estimats assistents a aquest acte, és una declaració meua solemne i formal.

Els he de dir també que després, durant més de tres segles, vam patir tota mena d'entrebancs, dificultats, submissions, opressions i persecucions, i tanmateix l'idioma continuava produint llibres i literatura. No de tan gran qualitat com abans, però en produïa malgrat tot. I després vingué això que en diem Renaixença, més o menys pel mateix temps que a tot Europa naixien o renaixien pobles, nacions, llengües i literatures. Som europeus normals, per tant, però amb una peculiaritat: cap altra llengua moderna que no tinga un Estat propi, que no siga llengua d'Estat, no ha produït mai de mai, ni abans ni ara, una literatura com la nostra. Ni de lluny, ni de bon tros. I la major part de les llengües amb Estat, tampoc.

Ara mateix, miren vostés, després del franquisme i de tot això i allò, centenars d'autors produeixen anualment milers de llibres, i traduïm furiosament, i tenim una col·lecció de clàssics grecs i llatins com n'hi ha ben poques al món, i ens permetem el luxe de publicar cada any més de 8.000 volums de tota espècie imaginable. Massa llibres, diria jo, publiquem massa i tot, publiquem més que quasi totes les llengües d'Europa de dimensions comparables. I això és el que els volia explicar, senyores i senyors: que la literatura catalana no és una poqueta cosa d'interès local, que és una gran literatura. I que si ací es tracta de llibres, en català se'n fan fins i tot massa. [...]

Un altre ús de les banderes

Publicat per Eneko

Serà este el destí de totes les nostres banderes? Quadribarrades, tricolors, estrelades o com siguen?

Més senyera

Hui ha anat a parar a les meues mans un dossier sobre "La Transició al País Valencià" publicat a la revista L'Avenç en maig de 1997. Entre altres articles molt interessants contenia el de Josepa Cortés Escrivà, professora del Departament d'Història de l'Antiguitat i de la Cultura Escrita de la Universitat de València, titolat La senyera dels valencians. En ell tracta de nou sobre la "qüestió del blau en la senyera de la ciutat de València".

Cortés reprodueix i sintetitza la hipòtesi ja exposada per Pere Maria Orts a finals dels '70, bo i defensant que la franja blava amb la corona sobre la bandera va ser un afegitó de mitjan segle XIX. El punt més fort de la seua explicació són les nombroses descripcions que hi ha de la ensenya municipal al llarg dels segles en les quals mai s'esmenta el blau o la corona en la tela. A més a més, opina que el respecte heràldic a un símbol reial hauria impedit fer cap tipus de modificació sobre la senyera sense autorització prèvia. No obstant això, el mateix document que ens informa del canvi en els escuts no és directament un privilegi reial sinó un acord del consell municipal que fa referència a una concessió del rei; per tant, el privilegi del canvi d'armes no ha sigut trobat encara o s'ha perdut, el mateix que podria haver passat amb el suposat privilegi de canvi heràldic de la bandera de València semblant al de Borriana (i que tampoc no s'ha conservat, sinó que el coneixem per una traducció indirecta molt posterior). Finalment, l'autora també considera -contràriament al que vam exposar Andarella i jo- que el valencianisme anterior a la guerra civil trià majoritàriament la quadribarrada com a ensenya; caldria una investigació profunda i clarificadora de la qüestió, però els documents que jo he consultat fins el moment parlen de la tricolor com la bandera més estesa i "oficial".

Amb tot, Cortés obvia novament els documents del segle XVI en què es parla de tela blava d'importants dimensions per confeccionar la bandera i els diversos portolans en què apareix el blau com a fons de la corona, precisament a partir del moment en què es produeix la concessió d'aquella sobre les armes de la ciutat. Andarella i jo ja ho vam tenir en compte la qüestió de la manca de referències textuals al blau o la corona en la tela -els testimonis literaris indiquen que la franja blava no tenia absolutament cap importància simbòlica-; no obstant això, les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

En tot cas, en un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, clarament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals. Mentre s'esclareix la qüestió, sembla que la tria d'una hipòtesi o altra -ambdós amb els seus punts forts i febles- obeeix de moment al projecte nacional dels que han de triar. La pròpia Josepa Cortés acaba l'article deixant ben clar què significa la bandera quadribarrada: La senyera quadribarrada, com la història i el projecte de futur que representa, va quedant cada vegada més arraconada. Fins i tot en els sectors nacionalistes s’escolten ja veus que postulen la coexistència de totes dues banderes quan no directament l’acceptació de l’oficial “tricolor” Hi ha implícit, també, un altre projecte polític, una altra concepció “nacional”.

Per això, vam acompanyar els articles de la senyera amb un esbòs de proposta nacionalista valenciana ajustada a la identitat cultural però també històrica i territorial dels valencians.

València-Ciutat vista per forasters (I)

Han arribat temps de treball frenètic i em sembla que el blog només podrà reflectir textos "mecànics", enllaços, extractes literaris o historiogràfics i andròmines i rampoines per l'estil. La reflexió intensa l'hauré de dedicar a altres menesters. Espere, no obstant, que hi trobeu alguna cosa interessant. Hui encetaré una sèrie de cites d'autors històrics que descriuen o donen la seua opinió sobre València-Ciutat. Sense cap pretensió de rebatre'ls o explicar el per què de la seua particular visió. Simplement per pura curiositat erudita.

I comence amb el que diu l'historiador castellà Juan de Mariana (1536-1624) en el llibre XII de les seues Historiae de rebus Hispaniae (1592). De nou, amb traducció casera i disculpable:
València està situada en la part de la Hispània Tarraconense, que antigament tingueren els edetans, en lloc pla i agradabilíssim, sense mancar-li cap cosa idònia, excepte que ha d’importar molt de forment, rica en barons armats, de fecundíssim cel i terra, d’hiverns tebis i estius templats amb brises marines, amb mercaderies de tot tipus, i d’elegants edificis, de forma que fa caure en l’oblit les pàtries. Tot gènere d’arbres, hortes excel·lents, amb molts cítrics posats en files paral·leles, on, en hivern i estiu, estan perpètuament verds [...] Semblen uns camps Alisis, l’antiga morada dels sants, de forma que València és un regal del cel en l’orbs i la faç de la terra.

El més curiós és que esta traducció la vaig fer després de trobar la traducció, suposadament literal, que el valencià Antonio Ponz havia realitzat al Viaje de España (1772-1794), vora dos segles després. Les diferències són notables. Crec que la meua s'ajusta més a la realitat, però la qüestió és que Ponz afig coses, que directament no hi són a l'original, o que tracten de fer el text més intel·ligible des de la seua interpretació personal. Com per fiar-se de les fonts indirectes:
“Valencia [...] es rica de armas, y de soldados, abundante de mercaderías de toda suerte, de tan alegre suelo, y cielo, que ni padece frío en invierno, y el estío hace muy templado los embates, y los ayres del mar. Sus edificios magníficos, y grandes, sus ciudadanos honrados; de suerte, que vulgarmente se dice, hace á los Estrangeros poner en olvido sus mismas patrias y naturales. Las huertas, y jardines muchos, y muy frescos, viciosos en demasía: los árboles por su orden concertados, en especial de todo género de agruras, y de cidrales [...] Tal , y tan grande es la hermosura de esta ciudad, dada por beneficio del cielo, que puede competir en esto con las más principales de Europa.”

I ací està el text en llatí:

Diccionari biogràfic de polítics valencians (1810-2005)

La Institució Alfons el Magnànim (organisme cultural de la Diputació Provincial de València) i la Fundación Instituto de Historia Social (depenent del centre associat de la UNED a València) han penjat a la xarxa una útil eina per a historiadors contemporaneïstes i per a qualsevol persona interessada en la política i els polítics valencians: el Diccionario biográfico de Políticos Valencianos (1810-2005). Gaudiu-lo.

Destacaré simplement alguns fragments:

BARBERÁ NOLLA, Rita (Valencia, 1948). [...] Es funcionaria de la Delegación del Gobierno en la Comunidad Valenciana en situación de excedencia por servicios especiales.

CAMPS ORTIZ, Francisco Enrique (Valencia, 1962). [...] Desde su acceso a la Generalitat ha hecho frente a la rivalidad de los partidarios de Eduardo Zaplana, pero ha consolidado una mayoría en la organización.

GONZÁLEZ LIZONDO, Vicente (Valencia, 1942-1996). [...] Impulsó un movimiento de defensa de las particularidades nacionales valencianas de corte populista y conservador. Fundamentó gran parte de su estrategia política en el enfrentamiento constante con todo aquello que pudiera ser sospechoso de catalanismo, lo que le permitió canalizar una parte importante del electorado urbano de la ciudad de Valencia a base de fórmulas populistas.

MAYOR PENADÉS, Pere Miquel (Ontinyent, 1959). [...] Procede de los círculos del PSAN. Líder de UPV desde 1982. Concejal del Ayuntamiento de Ontinyent. En 2000 promueve y lidera el BNV, renunciando a las posiciones nacionalistas radicales y proclamándose nacionalista de centro progresista. Sigue una estrategia de pragmatismo político tras los sucesivos fracasos electorales de las décadas de 1980 y 1990, llegando a formar una candidatura conjunta con Convergència i Unión en las elecciones al parlamento Europeo. En junio de 2003 presenta su renuncia a ser cabeza de lista del BNV para futuras elecciones y abandona la Secretaría general del BNV.

Per l'accés universal a un habitatge digne

Hui l'Assemblea popular per un habitatge digne convoca dos actes que s'havien de celebrar de forma paral·lela a la Cimera europea de ministres sobre Habitatge, però que finalment es realitzaran en solitari davant de l'espantada dels polítics, incòmodes amb que el debat poguera alçar massa polseguera de forma pública.

Malgrat tot, la reivindicació continua en peu:
- 17 hores. Seguda a la plaça Universitat.
- 20 hores. Concentració a la plaça Sant Jaume.

Un interessant enllaç: Com punxar la bombolla immobiliària.

La mort del rei Turígit

Extractes de Coses evengudes en la ciutat e regne de València (1589-1628), de Pere Joan Porcar:

Desterro dels moros del regne. Dimats, a 22 de dit mes de setembre, a migjorn, feren crida de com lo senyor rey, dins tres dies s'embarquen dits moros en Dénia per a pasar-los fora mar [...]

Dimecres, a 30 de setembre de 1609, a les onse hores del matí pasaren per lo portal de la Mar molts carros carregats de mores y molts moros a peu y a cavall, per al Grau, a embarcar-se. Y eren de Alcàçer. [...]

Diumenge, a 4 d'octubre de 1609. [...] En est temps se donaren gran presa los moros de llochs prop de València, d'embarcar-se en lo Grau.

Portaren al rey moro Turígit. Dimecres, a 7 de dehembre de 1609, a les quatre hores de la vesprada portaren lo rey que havien fet los moros de la Mola [de Corts], que era vasall del duch de Gandia. [...] Y portava una capa parda y una casaca de pebret. Deia's lo dit home Vicent Turígit.

Sentèntia del rey moro. Dimecres, a 14 de dehembre de 1609, sentenciaren al dit Vicent Turígit y-l portaren ab un carro lligat a un bastó y ab ell frares de Predicadors y de Sant Joan de la Ribera, ab uns brasers de foch y ab unes tenalles y feyen com si l'atenallaven, y no li feyen mal, sols la cerimònia. Y li donaren un garrot al peu de la forca y.l feren quartos. Morí com a bon christià, que consolà a molts. Y li fien bona fama de que era caritatiu y amich de fer bé. Y posaren lo cap al portal de Sant Vicent, ab una corona de ferro, cap avall, a part defora del portal.

Canvis

Aprofite que una mala connexió m'ha fet perdre la plantilla que tenia per canviar-la i posar una més "llegible" (i de pas faig cas a les diverses recomanacions que m'han arribat per triple via). La barra lateral ha perdut els enllaços momentàniament; la setmana vinent, quan reprenga el blog, tornarà a estar operativa.