Hui ha anat a parar a les meues mans un dossier sobre "La Transició al País Valencià" publicat a la revista L'Avenç en maig de 1997. Entre altres articles molt interessants contenia el de Josepa Cortés Escrivà, professora del Departament d'Història de l'Antiguitat i de la Cultura Escrita de la Universitat de València, titolat La senyera dels valencians. En ell tracta de nou sobre la "qüestió del blau en la senyera de la ciutat de València".
Cortés reprodueix i sintetitza la hipòtesi ja exposada per Pere Maria Orts a finals dels '70, bo i defensant que la franja blava amb la corona sobre la bandera va ser un afegitó de mitjan segle XIX. El punt més fort de la seua explicació són les nombroses descripcions que hi ha de la ensenya municipal al llarg dels segles en les quals mai s'esmenta el blau o la corona en la tela. A més a més, opina que el respecte heràldic a un símbol reial hauria impedit fer cap tipus de modificació sobre la senyera sense autorització prèvia. No obstant això, el mateix document que ens informa del canvi en els escuts no és directament un privilegi reial sinó un acord del consell municipal que fa referència a una concessió del rei; per tant, el privilegi del canvi d'armes no ha sigut trobat encara o s'ha perdut, el mateix que podria haver passat amb el suposat privilegi de canvi heràldic de la bandera de València semblant al de Borriana (i que tampoc no s'ha conservat, sinó que el coneixem per una traducció indirecta molt posterior). Finalment, l'autora també considera -contràriament al que vam exposar Andarella i jo- que el valencianisme anterior a la guerra civil trià majoritàriament la quadribarrada com a ensenya; caldria una investigació profunda i clarificadora de la qüestió, però els documents que jo he consultat fins el moment parlen de la tricolor com la bandera més estesa i "oficial".
Amb tot, Cortés obvia novament els documents del segle XVI en què es parla de tela blava d'importants dimensions per confeccionar la bandera i els diversos portolans en què apareix el blau com a fons de la corona, precisament a partir del moment en què es produeix la concessió d'aquella sobre les armes de la ciutat. Andarella i jo ja ho vam tenir en compte la qüestió de la manca de referències textuals al blau o la corona en la tela -els testimonis literaris indiquen que la franja blava no tenia absolutament cap importància simbòlica-; no obstant això, les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.
En tot cas, en un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, clarament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals. Mentre s'esclareix la qüestió, sembla que la tria d'una hipòtesi o altra -ambdós amb els seus punts forts i febles- obeeix de moment al projecte nacional dels que han de triar. La pròpia Josepa Cortés acaba l'article deixant ben clar què significa la bandera quadribarrada: La senyera quadribarrada, com la història i el projecte de futur que representa, va quedant cada vegada més arraconada. Fins i tot en els sectors nacionalistes s’escolten ja veus que postulen la coexistència de totes dues banderes quan no directament l’acceptació de l’oficial “tricolor” Hi ha implícit, també, un altre projecte polític, una altra concepció “nacional”.
Per això, vam acompanyar els articles de la senyera amb un esbòs de proposta nacionalista valenciana ajustada a la identitat cultural però també històrica i territorial dels valencians.
Cortés reprodueix i sintetitza la hipòtesi ja exposada per Pere Maria Orts a finals dels '70, bo i defensant que la franja blava amb la corona sobre la bandera va ser un afegitó de mitjan segle XIX. El punt més fort de la seua explicació són les nombroses descripcions que hi ha de la ensenya municipal al llarg dels segles en les quals mai s'esmenta el blau o la corona en la tela. A més a més, opina que el respecte heràldic a un símbol reial hauria impedit fer cap tipus de modificació sobre la senyera sense autorització prèvia. No obstant això, el mateix document que ens informa del canvi en els escuts no és directament un privilegi reial sinó un acord del consell municipal que fa referència a una concessió del rei; per tant, el privilegi del canvi d'armes no ha sigut trobat encara o s'ha perdut, el mateix que podria haver passat amb el suposat privilegi de canvi heràldic de la bandera de València semblant al de Borriana (i que tampoc no s'ha conservat, sinó que el coneixem per una traducció indirecta molt posterior). Finalment, l'autora també considera -contràriament al que vam exposar Andarella i jo- que el valencianisme anterior a la guerra civil trià majoritàriament la quadribarrada com a ensenya; caldria una investigació profunda i clarificadora de la qüestió, però els documents que jo he consultat fins el moment parlen de la tricolor com la bandera més estesa i "oficial".
Amb tot, Cortés obvia novament els documents del segle XVI en què es parla de tela blava d'importants dimensions per confeccionar la bandera i els diversos portolans en què apareix el blau com a fons de la corona, precisament a partir del moment en què es produeix la concessió d'aquella sobre les armes de la ciutat. Andarella i jo ja ho vam tenir en compte la qüestió de la manca de referències textuals al blau o la corona en la tela -els testimonis literaris indiquen que la franja blava no tenia absolutament cap importància simbòlica-; no obstant això, les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.
En tot cas, en un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, clarament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals. Mentre s'esclareix la qüestió, sembla que la tria d'una hipòtesi o altra -ambdós amb els seus punts forts i febles- obeeix de moment al projecte nacional dels que han de triar. La pròpia Josepa Cortés acaba l'article deixant ben clar què significa la bandera quadribarrada: La senyera quadribarrada, com la història i el projecte de futur que representa, va quedant cada vegada més arraconada. Fins i tot en els sectors nacionalistes s’escolten ja veus que postulen la coexistència de totes dues banderes quan no directament l’acceptació de l’oficial “tricolor” Hi ha implícit, també, un altre projecte polític, una altra concepció “nacional”.
Per això, vam acompanyar els articles de la senyera amb un esbòs de proposta nacionalista valenciana ajustada a la identitat cultural però també històrica i territorial dels valencians.
2 comentaris:
Una pregunta
¿La ceràmica de principis del segle XVIII del monestir d´Agres en què apareix Alacant amb banderes tricolors la considereu falsificació o mala datació?
No entrem en tots i cadascun dels hipotètics casos un per un, sinó que, preses en conjunt totes les dades disponibles, fem un balanç raonat.
Crec que la postura, teòrica i documental, ha quedat ben clara.
Publica un comentari a l'entrada