El cantautor torrentí Pau Alabajos, col·laborador de L´ACCENT, presenta aquests dies el seu nou material. Teoria del caos és un disc on es conjuguen els seus sentiments, les seues reivindicacions i les seues manies. Però sobretot és un treball que mostra la maduresa d´un músic que mai ha deixat de treballar per la dignificació de la música en català al País Valencià. Secretari del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià), Alabajos s´ha convertit en veu i ànima de les lluites dels músics valencians. Entre els clams, hi ha la batalla contra el silenci mediàtic de la música en valencià o la professionalització d´un circuit de música que aposte per totes les iniciatives que s´han donat a conèixer els darrers anys a casa nostra. Hem parlat amb ell perquè ens capbusse en algunes qüestions del seu nou disc i en la més roent actualitat musical valenciana.
Com t´han influït els quatre anys que han passat des del teu primer disc?
El primer disc va ser la primera presa de contacte amb un estudi de gravació. Però també ha significat l´oportunitat de veure en primera persona el treball dels moviments socials. El fet que les persones et conten els conflictes que estan patint et fa veure les coses de manera diferent, i això després queda plasmat en les cançons.
Per què Teoria del caos?
Teoria del caos és una metàfora de la lluita social. Aquesta llei anunciava: "Pot el bategar de les ales d´una papallona provocar un huracà en l´hemisferi sud?". És a dir, una xicoteta acció que passa en una punta del món pot desembocar en un gran canvi a l´altra punta? Doncs sí que pot passar, aquesta és la teoria. Les xicotetes accions a les quals no es dóna importància poden desenvolupar grans canvis a llarg termini que no els veiem però van passant. És la percepció dels qui intentem prendre´ns les coses amb esperança malgrat els daltabaixos de frustració que l´entorn ens provoca.
Musicalment, quins elements repeteixes de l´anterior treball i quins aportes de nous?
Repetim la mescla d´instruments de cambra amb la veu. I l´hem aprofundida. En aquest treball comptem amb el violí de Laura Navarro, que sempre ha estat present i és l´altre 50% d´aquest projecte. També hem comptat amb la col·laboració d´una orquestra de cambra de vint-i-tres músics i una veu. Bo, dues si incloguem el Ruper Ordorika...
Com ha anat per què Ruper Ordorika estiga també present al nou disc?
Doncs ens vam trobar fa dos anys en un cicle de cançó a Castelló de la Ribera. No ens coneixíem de res, però jo tenia una gran admiració per ell, fet que em va emplenar d´orgull compartir cartell. En una altra trobada a València li preguntí si es prestaria a col·laborar en el disc, i em va dir que sí, malgrat que estava molt ocupat. Vam trobar la fórmula per fer-ho. Va gravar la veu des del País Basc i ens la va enviar en un arxiu sonor.
Què és el que més admires de la discografia d´Ordorika?
Primer, l´ús que ha fet de l´euskera, una llengua tan complicada per adaptar a la música. Una llengua que parla poca gent però és molt familiar fa que el missatge arribe de manera molt més profunda. També destaque el seu compromís amb el conflicte basc. De fet, la cançó del disc parla sobre això; és una denúncia a la criminalització del diàleg.
Tu que has viatjat força durant tot aquest temps, què et diu la gent sobre la teua música?
Et puc parlar a diferents nivells. És molt curiós quan parles amb la gent de cinquanta cap amunt. Els sembla increïble que estiga cantant a Raimon en aquests moments. Se sorprenen que gent jove encara reivindique el missatge que Raimon feu seu fa quaranta anys. Pel que fa a la gent jove, molts destaquen que a les cançons tracte els problemes que els afecten dia a dia. Avui, la gent està acostumada a estar envoltada de música totalment despolititzada i asèptica, per això sobta quan fas aquest tipus de cançó.
Quina és la teua opinió sobre la situació actual de la música d´autor als Països Catalans?
Crec que la cançó d´autor està en un moment molt dolç. Es produeix un relleu generacional molt important. Supose que la porta l´ha obert Feliu Ventura en el moment que Llach li va donar el testimoni. I darrere d´ell hi ha gent que està fent-ho molt bé. Hi ha moltes propostes noves que estan cohesionades a través de projectes com el Col·lectiu Cançó, que uneix les reivindicacions d´un espai per a eixe tipus de música. Si bé és cert que els ´70 van ser l´època d´eclosió en què Ovidi, Llach o Raimon gaudien d´èxit de públic absolut, també hem de tindre en compte que aquest temps la cançó anava acompanyada de la lluita per la llibertat. Ara, en aquests moments, no tenim eixe èxit de públic, perquè el ventall de diferenciació cultural s´ha fet més evident en ràdios i televisions, però hi ha molta gent militant que dedica molt temps.
Quina qualificació et mereix la política musical i cultural del Govern valencià?
Nul·la i, fins i tot, bel·ligerant. Trinidad Miró, consellera de Cultura i alcoiana, va ser la mateixa que va dir que deu anys eren massa pocs com per fer un homenatge a Ovidi Montllor deu anys després de la seua mort. A partir d´açò, tota la resta són un seguit de despropòsits del mateix nivell. L´Institut Valencià de la Música intenta fer alguna cosa, però mai té pressupost. No hi ha voluntat de crear un circuit musical, com sí el té el teatre. Per això, el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor) reivindica l´aposta per la música en valencià. Avui hi ha gent que fa cançó d´autor, folk, funk, rap, ska... El ventall és molt ampli.
Què t´ha proporcionat ser secretari del COM?
Bàsicament és posar les mans en farina. Tinc una visió més realista de la situació. A nivell municipal, tot gira al voltant de les sinèrgies que hi ha entre ateneus, associacions, col·lectius... A nivell d´institucions, m´ha donat l´oportunitat de parlar amb l´SGAE i veure com no hi ha voluntat d´elaborar cap ajuda a la música en valencià. Els vam demanar els documents per fer el registre d´obres en valencià i ens van dir que ja ho demanarien a Catalunya. RTVV segueix sense fomentar les obres musicals, passen completament. Però no tot és negatiu. El COM m´ha suposat treballar colze a colze amb gent com Rafa Xambó, Manolo Miralles, Miquel Gil... Són gent d´una altra generació i aprens molt.
Com es presenta el futur? Haurem d´esperar quatre anys més per al proper disc?
No, el que passa és que l´opera prima és la més complicada de fer i la que et comença a moure. A més, cal sempre un temps d´autogestió per finançar el següent projecte. Ara mateix seguim traient noves cançons i implicant-nos en molts festivals del nostre territori.
Què és més important per a tu: una bona discografia o la regularitat dels concerts?
Quan tu et poses a fer cançons, les fas per a tu, però també creus que poden tindre una incidència en altres persones. Per a aquest tipus de música, on el missatge té una presència tan forta, realitzar concerts és el més important. És la sublimació de poder parlar cara a cara amb l´espectador, que és el teu interlocutor màxim. Els discs, en canvi, passen per molts filtres. El més important és reivindicar la música en directe i guanyar-nos el carrer, que és on ha d´estar la cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada