Tot està per fer i tot és possible: Els valencians no som molls

Tot açò ho diré a tall de la reacció de la societat valenciana davant l'anunci de tancament de Radio Televisió Valenciana per part del govern de la Generalitat del PP comandat per Alberto Fabra. Mai, en la meua vida política conscient, havia vist tant de consens i tanta unió entre els valencians, foren de la ideologia que foren.

Lluitem amb totes les nostres forces pel futur de RTVV, pel futur del poble valencià

Diumenge passat vaig participar en la sessió d'un congrés a Manchester en què, a banda de parlar del naixement de la identitat col·lectiva valenciana en el segle XIV per la meua part i de l'ús dels adjectius en la poesia de Vicent Andrés Estellés per part d'Aina Monferrer, Helena Miguélez-Carballeira ens va fer un tast de la seua investigació sobre la construcció  de la masculinitat en els discursos nacionals del galleguisme i el catalanisme. Enfocant-ho des d'una perspectiva d'estudis postcolonials, que tan reveladors s'han mostrat a l'hora d'explicar les societats contemporànies, la investigadora gallega va explicar, grosso modo i simplificant molt, que les construccions intel·lectuals alternatives al nacionalisme espanyol, com el catalanisme i el galleguisme, van haver d'adoptar un discurs diferencial respecte al concepte de "masculinitat", així com respecte de tots els conceptes tradicionals lligats a ell, és a dir, la independència, la valentia, la capacitat de resposta, etc. No debades, el mateix espanyolisme, hegemònic i dominador en l'Estat-nació construït al segle XIX, va assumir tots eixos valors. Això és, que "l'espanyol" era el "mascle ibèric", el "conqueridor", el "valent", el "ferotge", mentre que "el català" o "el gallec" eren els "efeminats", "pacífics", "passius", "calmats", etc. I tot això perquè, en la dialèctica en què van nàixer el catalanisme i el galleguisme, adoptaren una posició de submissió: allò fort era allò espanyol, mentre que allò català i allò gallec naixia -es construïa- amb una perspectiva de minorització. Esta visió, evidentment, es pot aplicar també al cas valencià... 

Encara està per estudiar, i desconec si abans de les conceptualitzacions de Joan Fuster, que va ser el primer gran intel·lectual contemporani que va concebre el País Valencià amb una força realment poderosa, ja hi hagué estes visions. Però el mateix Fuster, com correspon a un moment primerenc de formació de la consciència valenciana moderna -ja fa més de 50 anys-, va incidir molt en eixe aspecte: els valencians érem "molls", com va dir el comte-duc d'Olivares, sempre havíem sigut obedients i "sucursalistes", sense capacitat per a alçar-nos. I eixe discurs, una construcció intel·lectual feta en un moment determinat, ha sigut assumida posteriorment per la majoria dels valencians. Tanmateix, si mirem com a mínim abans del segle XIX trobarem tot el contrari. No puc oferir-vos ara les cites concretes, perquè em trobe lluny de la meua biblioteca personal, però el que he observat al llarg de les centúries és que, des de les primeres històries valencianes del segle XV que començaren a percebre els habitants del regne de València com un subjecte col·lectiu, els valencians sempre apareixien com un poble aguerrit, valent i disposat a tot. Ja fóra per a saquejar i prendre les cadenes del port de Marsella en 1423, per a lluitar en condició de coronels, capitans o soldats al nord d'Àfrica, a França o a Flandes, per a rebel·lar-se contra els nobles o contra el rei en les Germanies i la Guerra de Successió, o per a fer front a una invasió del regne. Per a mostra, un parell de botons:

Bé serà que es diga lo valor i hassanya de la mia gent, que és la valenciana; dels de Vinaròs, de Rossell i la Plana, que és just per lo món córrega la fama perquè de francesos grans victòries guanya. Això deia el conegut i influent pare Pere Esteve, franciscà de la Marina, a mitjan segle XIX.

Els fets valencians dels mesos de maig i juny de l’any 1808 van ser especialment violents, probablement més que els que van ocórrer a qualsevol altre lloc d’Espanya. El dia 27 de maig fou assassinat el baró d’Albalat, Miguel Saavedra, a la porta del palau del comte de Cervelló de València. Fou degollat per la multitud, aquest ens social tan imprecís, li tallaren el cap allí mateix i el passejaren per la ciutat enganxat en una pica d’aquelles que utilitzaven els raiers que baixaven fusta pel Túria. Una cosa així recorda molt al passeig de caps tallats de defensors de la Bastilla que va tenir lloc a París el 14 de juliol de 1789. .. Miguel Saavedra havia protagonitzat un desgraciat incident en la revolta valenciana contra les milícies d’agost de l’any 1801: va ordenar disparar a la tropa que comandava i a conseqüència van morir tres persones. Allí, a la porta del palau de Cervelló, es va aplicar allò que algun historiador ha anomenat la “cultura de la retribució” i que es resumeix en un refrany molt conegut: qui la fa, la paga. Això ho explica l'historiador Manuel Ardit a tall de la reacció valenciana contra la invasió napoleònica de començaments del segle XIX.

Esta idea de valentia, de gallardia, de revolta contra les agressions o contra el poder establert quan hi havia una raó de pes, s'anà repetint, que jo haja vist, en les consideracions pròpies dels valencians fins al segle XIX. També en les que es feien des de fora, com en les visions dels viatgers que ens visitaren en els segles XVIII i XIX, com Daniel Defoe o Alexandre Laborde, que feien especial èmfasi en la mala llet dels valencians de classe baixa, que es caracteritzaven per ser capaços de matar a la més mínima ofensa. Eixa concepció, tanmateix, desaparegué per complet -no sabem exactament quan- en el moment en què es construí una idea de nació espanyola en què "l'espanyol" era el mascle valent i aguerrit. A partir d'ací, doncs, el valencià -com el català o el gallec-, expressions regionals de la valentia espanyola, passaven a ser vistos com a subjectes menors, allunyats dels valors apegats a la masculinitat i, per tant, dòcils i capaços de ser dominats sense massa problema. És per això, per exemple, que, quan Jaume Vicens Vives tractà de construir els fonaments d'un nou concepte de catalanitat després de la Guerra Civil espanyola, dedicà ni més ni menys que un capítol sencer (!) a "La virilitat del país" en el seu assaig Notícia de Catalunya (1954). Tractava, precisament, de llevar-se de damunt eixe "càrrec" de la catalanitat i el catalanisme com incapaços de ser i comportar-se masculinament, concloent que la seua forma de virilitat era la del treball, el pacte i la perseverància, uns conceptes que han influït fortament en el catalanisme posterior.

On vull arribar, finalment, és que la idea dels valencians "molls", "febles" i "incapaços" és, encara que no ho semble, una construcció intel·lectual. Perfectament es podria fer una història dels valencians, almenys fins a la Guerra Civil, destacant tot el contrari: que els valencians ens hem alçat i hem lluitat recurrentment: a la Guerra de la Unió de 1347, a l'Interregne de 1410, a les Germanies de 1519, a la Segona Germania de 1693, a la Guerra de Successió de 1705, a la Guerra del Francés de 1808, a la Primera República de 1868, a la Guerra Civil de 1936 -els valencians anaren a enfrontar-se directament amb els quarters de l'exercit, cal recordar-ho, que es diu prompte-, i en tantes altres revoltes i alçaments populars breus que encara desconeixem. Evidentment, és difícil de vore i de comprendre, perquè ens han educat precisament en el contrari i, el que és més important, en part com a conseqüència d'això també ens hem comportat així: l'hegemonia, la dominació dels altres, ens ha deixat en una situació d'inferioritat que no fa més que enfonsar-nos a nosaltres mateixos... El que cal, però, és ser conscients de tot el contrari: que la història es fa a cada generació i que tot és possible, que no som "febles" per naturalesa, sinó que la fortalesa o la feblesa depenen dels actes quotidians, de comportar-nos amb dignitat, de fer el que toca sense doblegar-nos a les arbitrarietats, de ser valents individualment i col·lectivament. En definitiva, no vos cregau els tòpics que ens afebleixen com a societat: potser tenen un rerefons de veritat, però, sobretot, tenen un rerefons de submissió, que és com ens han volgut i ens volen des de fa tant de temps. Com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible!