València no s'acaba mai: Introducció

"València no s'acaba mai" (Julio Bustamante, 2012)

Introducció de Vicent Baydal al llibre València no s'acaba mai (Llibres de la Drassana, 2016)

La frase no és meua. Però l’he feta meua. És una cançó de Julio Bustamante, “València no s’acaba mai”, publicada en el disc Viento desatado (Comboi Records, 2012) fa només quatre anys. Però pareix que m’haja acompanyat tota la vida. Conté eixa classe de versos amb els quals et sents tan identificat que passen a formar part de la teua pròpia essència. I és que “València no s’acaba mai” és un cant d’amor desbordat i amable. Un cant d’amor a la ciutat i a una manera alegre, oberta i optimista de viure-la. I així és com la visc i com vull viure-la. N’he viscut moltes altres durant molt de temps. Barcelona, sobretot Barcelona. Però també Sevilla. I Oxford. No considere que València siga la millor. O la més culta. O la més amable. Però és la meua. On estan els meus. I on vull viure. I la que desitge millorar. I fer més culta. I més amable. I, sens dubte, on millor m’ho he passat. On més he disfrutat. On més he estimat. També a la mateixa ciutat. 

Perquè conéixer és el pas previ a estimar. I per la meua faena i la meua vocació conec moltes coses de la ciutat de València. M’apassiona provar de conéixer el funcionament de les societats pretèrites. A través de la història, l’antropologia, la sociologia o la filologia. Em fascinen els processos socials al llarg del temps i, també, els mecanismes a través dels quals podem arribar a conéixer-los i explicar-los. D’ací i de qualsevol part del món. Però si afegim eixe entusiasme pel coneixement històric a una vinculació material, geogràfica, biològica, afectiva i cultural, el resultat és el que és. El meu entorn s’acaba convertint en un dels meus objectes preferits d’anàlisi. I el meu entorn més immediat és la ciutat de València, entesa com a capital del meu país, el país dels valencians. Des que fa ara catorze anys vaig treballar en l’equip que va crear el Museu d’Història de València, amb Javier Martí al timó, Enrique Dies a les màquines i el far permanent de Manuel Sanchis Guarner exercint de guia, que no he parat de regirar llibres, documents, imatges i racons per a conéixer-la millor. Per a estimar-la més bé. 

És així com ja en el meu blog, que va originar el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2015), vaig donar a conéixer molts episodis diversos i poc coneguts de la història de la ciutat. També en altres espais, com el diari digital L’Informatiu capitanejat per Juan Enrique Tur, la revista d’art i pensament Bostezo de l’incombustible i imprevisible Paco Inclán, el blog del Grup Harca, que compartisc amb els companys i amics Frederic Aparisi i Ferran Esquilache, o la revista cultural Lletraferit de Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles, un projecte que ha fet possible la lectura d’estes mateixes pàgines. De tots ells beuen les històries ací recollides, millorades i en alguns casos reformulades per complet, però també ho fan d’articles publicats en Levante-El Mercantil Valenciano i sobretot en la revista Plaza i el diari Valencia Plaza, als quals vaig arribar de la mà de Carlos Aimeur i Eugenio Viñas. A tots ells, gràcies per incitar-me i donar-me la possibilitat d’arribar a molts altres interessats en conéixer la nostra història. 

Pel que fa la temàtica dels textos ací publicats, el primer que destaca és la falta de referències als primers segles d’història de la ciutat, els d’època romana i visigòtica. No els conec suficientment bé per haver-ne escrit res fins al moment. En el camp de la divulgació, en tot cas, en recomane el capítol introductori del llibre Clapir. El crit de la Història (Llibres de la Drassana, 2015), anomenat “Fundació, destrucció i resurrecció de Valentia”. Comence, per contra, a historiar el període de la ciutat que millor conec, el medieval, amb l’etapa andalusina en primer lloc, de la qual l’Horta és l’herència més notable, i posteriorment la cristiana, en la qual em fixe en determinats personatges, com Constança de Hohenstaufen i Francesc de Vinatea, o espais urbans, com la Llonja, els Banys de l’Almirall, la jueria i la moreria, per mirar de mostrar algunes de les característiques que expliquen el funcionament de la societat de l’època. 

A continuació, els capítols sobre l’època moderna van dels valors de l’humanisme renaixentista, encarnats ni més ni menys que per la tipògrafa Jerònima Galés, als de la Contrareforma catòlica, que tractaven de dominar l’espai públic, tot i el rerefons d’extrema violència al qual es va arribar en la ciutat en determinats moments del període. Pel que fa a l’època contemporània, amb l’arribada de la Il·lustració i la modernització urbana, trobem el contrast entre la ciutat dels prodigis i la ciutat de la destrucció. La primera, representada per bibliòfils com Vicent Salvà, creador d’una impressionant biblioteca privada al carrer la Nau, indians filàntrops com Josep Rodrigo Botet, portador a la ciutat d’una de les col·leccions paleontològiques més importants del món, o patricis com Joan Baptista Romero i Marianna Conchés, que van crear els Jardins de Monforte i l’Asil de Sant Joan Baptista. La segona, en canvi, queda plasmada en la demolició constant de monuments, des de muralles fins a palaus, convents, carrers i tota classe d’edificis històrics, contra la qual cosa lluitaren especialment i alçaren la seua veu els que més coneixien i estimaven la ciutat: els valencianistes. Com Vicent Boix, Constantí Llombart, Teodor Llorente o tants altres. 

Finalment, el segle XX és el segle de la gran expansió. I de les grans esperances primer. Però també de les grans lluites. Lluites terribles. I tot això queda reflectit en els carrers de la ciutat i en la vida dels seus habitants. A través de la toponímia urbana i també dels seus edificis, els que es van fer i els que finalment no es van fer, com a testimoni d’una època i de la millor lliçó que ens dóna la història: que el nostre futur, en part, està en les nostres mans. En funció de les decisions que prengam, dels projectes que donem suport i de les accions que realitzem, podrem tindre una ciutat o una altra, una societat o una altra. Els models urbans i socials no naixen del no-res. Els fan les persones i els col·lectius. I els que coneixem històricament la ciutat sabem que València no s’acaba mai. Però sabem, igualment, que eixe coneixement tampoc naix del no-res i que cal cultivar-lo i difondre’l constantment. Perquè així, tots plegats, podrem viure millor i estimar més profundament la nostra ciutat. Eixe és, per damunt de qualsevol altre, l’objectiu fonamental d’este llibre.

València no s'acaba mai (Vicent Baydal, Llibres de la Drassana, 2016)

ÍNDEX 

Pròleg: València ja no és la que era - Vicent Molins 

Introducció: València no s’acaba mai - Vicent Baydal 

1. Balansiyya en cinc actes 

2. L’Horta, un patrimoni “de temps dels moros” 

3. Constança de Hohenstaufen, l’emperadriu bizantina sepultada en Sant Joan de l’Hospital 

4. Francesc de Vinatea, de fugitiu a heroi popular 

5. El passatge de la Llonja dels Mercaders: “una de les majors e pus belles coses que la dita ciutat ha” 

6. La destrucció de la jueria en 1391 

7. Els Banys de l’Almirall i la tràgica baralla entre Tomasa i Elena 

8. L’assalt de la moreria en 1455 

9. Jerònima Galés, la tipògrafa humanista 

10. L’Armada Invencible i les pregàries per la conquesta d’Anglaterra 

11. Els Anglesola contra els Sabata-Escales. Quan els bàndols dominaven la ciutat 

12. Els símbols i els fets de les joioses festes pel naixement de l’infant Felip Pròsper 

13. Eixir de Benimaclet a comprar tabac i anar a parar a Eivissa en 1777 

14. La biblioteca perduda del carrer la Nau 

15. Guesdon, el mite de Dèdal en la València de 1853 

16. Podem imaginar-nos sense el Palau de la Generalitat ni la Llonja dels Mercaders? 

17. La prodigiosa història de Josep Rodrigo Botet, l’home que portà el Pleistocé de Darwin a València 

18. Cançó trista de Joan Baptista Romero i Marianna Conchés, els creadors dels Jardins de Monforte 

19. La Gran Via Marqués del Túria: de Trénor a Durruti passant pels llauradors valencians 

20. Quan les Falles arribaven fins a Tarragona 

21. Tombant a Pizarro. Un passeig per la València opressora i delirant - Amb Toni Sabater 

22. La ciutat ideal de l’arquitecte Goerlich 

23. La València que pogué ser i no fou