El discurs de Toni Sabater en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)
Quan l’any passat encetàrem la concessió, dins dels Premis Lletraferit, del Premi de Cultura Valenciana en la persona de Joan Francesc Mira teníem clar que el guardonat o guardonada havia de reunir bàsicament dos qualitats: una aportació cultural inequívoca i que eixa aportació haguera ajudat a eixamplar els marcs mentals i físics de la valencianitat, de la consciència de valencianitat. La concessió d’enguany a Josep Piera pensem que complix sobradament eixes dos qualitats. Tot i que la primera paraula amb la qual associem mentalment el nom de Josep Piera és la de poeta, pensar en ell només com això, com a poeta, és quedar-se molt curt. Perquè ens trobem davant d’allò tan poc habitual, tan envejat i a vegades tan mal entés com ser, i en este cas ho hem de dir amb rotunditat, un escriptor total.
Tota eixa immensa pulsió literària l’ha portat, al cap d’una llarga i fructífera carrera, a poder presentar les seues credencials com a narrador o autor de relats curts, amb títols com Rondalla del retorn o El gran Guerau, assajos com Els poetes arábigo-valencians o El paradís de les paraules, llibres infantils o juvenils com La raboseta i el rabosot, biografies com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March, narracions de viatges com Seduccions de Marràqueix, Estiu grec, A Jerusalem o Un bellíssim cadàver barroc, potser un dels seus llibres més clàssics, tota una guia o un vademècum definitiu per a qualsevol valencià de viatge per Nàpols i el sud itàlic. Però també traduccions de l’àrab o de l’italià, o llibres de memòries, luxes testimonials que ens ha regalat com Arran del precipici o Els fantàstics setanta, que és la seua obra més recent. O col·laboracions amb músics com Carles Dénia per a donar això, música, a textos que s’embellien encara més. I sense oblidar, i sense caure-li els anells com podria ocórrer amb qualsevol altre poeta digam més afectat o vanitós, investigacions o divagacions al voltant de la gastronomia, tributs a la memòria dels sabors que som i fórem, obres com Els arrossos de casa o El llibre daurat de la paella, el seu penúltim llibre. Tota eixa ànsia de totalitat expressada literàriament és, al meu entendre, un reflex perfecte de la devoció per la vida que té i manté Josep Piera, de la seua generositat, de l’alé poètic que traspua en cada cosa que fa, en cada cosa que ens oferix.
Perquè com déiem al principi, Josep Piera és escriptor total, però és, essencialment i a temps complet, sense descans, sense treva, poeta. La poesia, eixe impuls dels déus que va atrapar aquell jovenet, aquell donzell que ell mateix ens descriu en el seu darrer llibre, és el moll de l’os, la columna vertebral de la seua ja extensa producció. Des dels primers versos adolescents fins als que conté el seu darrer poemari, El temps trobat, premi Alfons el Magnànim, Josep Piera ha gastat amb delicadesa i passió milers de paraules, tota la seua pàtria de paraules per a mostrar-nos l’home que és, la seua percepció del món alçada des de la bondat i la generositat que l’impulsen i, sobretot, des del do del qual gaudix, eixa capacitat de fer poesia –gènere que és, per a mi, la quintaessència de la literatura– amb els seus dos materials tan necessaris com irreductibles: la veritat i la bellesa. Presoners d’un parèntesi, El somriure de l’herba, En el nom de la mar, Cants i encants o El temps trobat són només uns quants dels molts llibres de poesia que ha publicat, mostra de la vitalitat, potència i presència de les lletres valencianes, però també espill, inspiració i plaer per a milers de lectors agraïts, per a les onades incansables de jóvens poetes que han vingut i vindran, un llegat formidable i un luxe ètic i literari que resistirà, com un dic fet d’aquella mescla indestructible de bellesa i veritat, els embats del temps.
Tots eixos llibres de versos i molts més ara els tenim en l’excel·lent edició que va fer recentment la Institució Alfons el Magnànim i que ha recollit tota la seua obra en un únic volum de Poesia Completa, que de ben segur ja no ho és tant perquè sens dubte encara vindran més coses que eixiran des dels calaixos i el cervell de Josep Piera, des de l’ànima i el cor de qui és permanentment, i per a goig nostre i per molts anys, poeta. Per acabar de fer-ho tot bé, el nostre premiat d’enguany també ha sabut crear un espai físic reconeixible, eixe territori mític i primordial que precisen les literatures més perdurables, i que en el cas de Josep Piera és la Drova, al cor de la seua benvolguda Safor natal. Des d’allí, des de la casa on viu amb la seua més dolça companyia, Piera observa envoltat de pins i muntanyes la successió dels dies i les estacions, la vida que passa, i tot el que escriu des de fa molts anys té el perfum i l’aire d’eixos pins i eixes muntanyes, de la seua presència i de la seua nostàlgia quan està lluny. Un espai que sempre estarà unit al seu nom.
I acabe. La concessió del Premi de Cultura Valenciana a Josep Piera és el nostre reconeixement a la seua persona, a la seua obra excelsa, al seu compromís amb el país i la seua llengua, el valencià, i al mateix temps un homenatge que pensàvem que devíem i ara paguem a la seua bonhomia, a l’alegria i la generositat que estan dins d’ell i que no són sinó l’expressió del seu agraïment permanent a les lletres i a l’estrany i fascinant fet de viure, com expressa perfectament amb este fragment del seu poema "Quartet de la nit plena", en estos versos:
Participar de l’espectacle quotidià
de trobar tots els sons i les veus,
tots els perfums del vent,
totes les mans ofertes.
Viure la saviesa de l’instant
vinguen d’on vinguen meravelles.
El plaer profund dels espills,
les imatges intenses del gaudi.
Palpar en cada cosa el temps inesgotable.
Els jocs estridents dels infants,
la corfa arrugada d’un vell,
cortines que no amaguen cap monstre,
la mà sobre la taula, parets, mobles i goig.
Ara i ací: la vida.
Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)
Gala dels III Premis Lletraferit sencera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada