Valencianistes al PPCV, maulets de poca fe

Pedra dels Maulets a Xàtiva

Dissabte pel matí a Vilamarxant. Es reuneix la plana major del PPCV al Camp de Túria. Rus, president de la Diputació i del partit a la província de València, està com a casa, al costat del seu bon amic Betoret, alcalde de la localitat. L’únic que li toca els ous és la presència de Castellano, eixe llepaculs ‒així ho deu pensar‒ que fa de gosset falder de qualsevol que arribe a president de la Generalitat. Però ell no es talla. Potser per això mateix no es talla. Ell té opinions pròpies i no es limita a ser la veu de ningú. I va i amolla que “los valencianos no podemos agachar la cabeza, si antes reivindicábamos lo que nos pertenece al gobierno socialista, ahora con el gobierno del Partido Popular tenemos que seguir reivindicando más si cabe que somos un millón de habitantes más en la Comunitat”. Un enfrontament directe amb el que ha declarat Alberto Fabra des de l’arribada de Rajoy a la Moncloa, desdient-se de totes i cadascuna de les reivindicacions que els popularistes havien mantingut davant del Govern Central durant l’època de Zapatero. [Continua a la columna de l'Informatiu]

València CF, FC Barcelona i Reial Madrid: tres equips per a un país

En un article que estic preparant per a una revista francesa sobre els orígens urbans de la identitat valenciana durant l'edat mitjana, he hagut d'explicar per damunt les diverses tradicions politicoidentitàries de l'Estat espanyol. Hi dic que de les actuals 17 comunitats autònomes, només 5 coincideixen amb regnes o principats medievals que tingueren fronteres, règim jurídic i identitats particulars que es desenvoluparen fins als segles contemporanis: Navarra, Aragó, Catalunya, València i Mallorca. I de tots estos casos el més peculiar des del punt de vista de la història urbana és el valencià, ja que els principals elements que s'associen a la identitat valenciana procedeixen de la seua capital. Històricament, per exemple, la capital donà nom al regne ("de València"), a les lleis ("Furs de València"), al gentilici ("valencians")  i a la llengua ("valencià"). De la mateixa forma, algunes de les principals manifestacions externes de la identitat valenciana més estesa actualment continuen vinculades a la pròpia ciutat de València, com la bandera (la senyera reial de València), la diada (el 9 d'octubre) o, fins i tot, el plat típic (la paella) i l'equip de futbol (el València CF).

En escriure açò darrer, però, vaig tindre dubtes. Era realment el VCF l'equip de futbol més seguit a les nostres terres? Llavors vaig enrecordar-me del post que jo mateix havia publicat ací sobre "Futbol i identitats polítiques i territorials". En efecte, segons les dades d'una enquesta del CIS de 2007, el València és l'equip que més adhesions desperta entre els valencians: el 46% en són aficionats, per un 21% de barcelonistes, un 20% de madridistes i un 13% d'altres equips (possiblement el Vila-real, el Castelló, el Llevant, l'Hércules, l'Elx, etc.). Ara bé, això són dades a l'engròs, de tot el País Valencià, que no indiquen fins a quin punt està estesa l'afició valencianista pel conjunt del nostre territori. Per això, per afinar una mica més eixes dades, vaig decidir anar una mica més enllà i esbrinar la distribució de les penyes del València, del Barcelona i del Madrid dins de les fronteres valencianes. Les dades per a fer-ho -no sé fins a quin punt estan actualitzades- es poden trobar a internet: al web de les penyes del València CF, a la secció de penyes del web del Reial Madrid i a la del FC Barcelona. 

I el resultat per províncies -que és com s'ofereixen les dades- és el següent:

Castelló (600.000 hab.):       40 penyes del VCF /  35 penyes del FCB /  39 penyes del RM

València (2.5540.000 hab.): 330 penyes del VCF /  52 penyes del FCB /  48 penyes del RM

Alacant (1.630.000 hab.):     33 penyes del VCF /  62 penyes del FCB /  73 penyes del RM

Total (712 penyes):            403 del VCF (56,6%) / 149 del FCB (21%) / 160 del RM (22,4%)

Tot plegat, si ens fixem en els percentatges totals, el nombre de penyes es correspon de forma bastant ajustada amb el que es diu a l'enquesta del CIS, amb l'única excepció que en este cas és el Madrid qui té una mica més de seguidors agrupats que el Barcelona. En canvi, si ho mirem per províncies: a la de Castelló hi ha una distribució pràcticament equitativa entre els tres equips, amb una presència del Madrid tan forta com la del València (que li ho diguen als màxims líders del PPCV i del PSPV, Alberto Fabra i Ximo Puig!); a la de València hi ha una superioritat aclaparadora del València (6 vegades més que cadascun dels altres dos equips); mentre que a la d'Alacant hi ha una majoria del Madrid i del Barcelona, que dupliquen cadascun al València. La conclusió grollera -sense procedir a una anàlisi més sistemàtica i profunda- sembla ser que, efectivament, el València CF és l'equip que més aficionats té a terres valencianes, però que el seu seguiment arriba fins allà on hi ha un sentiment de valencianitat més intens. 

I dic això darrer perquè, ens agrade o no, és evident que que la divisió provincial ha fet que els que se senten més "naturalment" valencians són els de la província de València, de forma que és en eixes comarques on està més estesa l'afició al VCF. I no és que a les altres dos províncies no hi haja moltíssima gent que se senta valenciana, sinó que, per una banda, té una identitat provincial diferent i, d'una altra banda, no està tan lligada a la influència directa de la capital valenciana. És per això, entre d'altres raons, que a les províncies de Castelló i Alacant l'afició es reparteix molt més entre els tres equips analitzats. En este sentit, cal especificar que la gran diferència que es detecta a la província d'Alacant prové majoritàriament de les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura, on no hi ha quasi cap penya del València, però abunden les del Madrid i el Barcelona. I això, evidentment, està lligat a d'altres factors identitaris, com la llengua i la història. En tot cas, deixe l'estudi detallat de la distribució de les penyes arreu de les comarques valencianes i altres consideracions sobre la qüestió per a més endavant. De segur que els resultats seran ben interessants. 

De moment, però, vos deixe amb els mapes resultants i espere que esta nit, després de les decepcions per a madridistes i barcelonistes d'ahir i despús-ahir, els valencianistes tinguem almenys una alegria en forma de final de l'Europa League. Tant de bo!

Penyes del València CF a les comarques de la província de Castelló

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província de Castelló

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província de Castelló

 Penyes del València CF a les comarques de la província de València

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província de València

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província de València

 Penyes del València CF a les comarques de la província d'Alacant

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província d'Alacant

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província d'Alacant





Mostra València CF en un mapa més gran



Mostra FC Barcelona en un mapa més gran



Mostra Reial Madrid en un mapa més gran

Vela, menteix més que alena

El conseller d'Hisenda, José Manuel Vela, presentant el pla de pagaments a proveïdors

L’edició valenciana del diari ABC ens va delectar ahir ‒per dir alguna cosa‒ amb la publicació d’una entrevista al conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, José Manuel Vela. I l’única conclusió clara és que si en principi va arribar amb l’aureola de tindre un perfil tècnic, allunyat dels polítics tradicionals, el que ens podia fer esperar alguna altra cosa, al remat se li ha apegat el principal vici d’estos darrers: menteix més que alena. Segons diu, la Generalitat ni està intervinguda ni la intervindran, sinó que, ans al contrari, va camí de la recuperació gràcies al pla de pagaments a proveïdors que s’acaba de presentar i a les retallades decretades fa uns mesos. Així i tot, mira per a on, reconeix que el Govern Valencià també adoptarà les retallades anunciades per Rajoy i, a més a més, n’aprovarà de noves esta mateixa setmana, que afectaran les inversions pressupostades. Vaja, que, encara que no ho admeta, açò és un pou sense fons, en fallida tècnica i sotmés a mesures improvisades i desesperades.

Tan desesperades que el conseller es dedica a vendre el fet que la Generalitat pagarà per fi 4.000 milions d’euros pendents en deutes com una mesura positiva i que reactivarà l’economia. Què vol dir? Que la reactivarà després d’haver-la desactivada en no pagar als proveïdors? Amb un pla, a més a més, que costarà quasi 1.400 milions d’euros en interessos? Ah, no, perdó, que no ens hem endeutat tant com diuen, ni els nostres governants han balafiat, ni res per l’estil: “La Comunidad Valenciana, en contra de lo que se ha dicho, no es la que más deuda arrastra por habitante. Además, aquí ni se ha despilfarrado ni se ha gastado más que en otras autonomías. Lo que ha sucedido es que fracasó la emisión de deuda minorista que lanzamos a finales de 2011 y nos impidió afrontar nuestros pagos”. Clar, clar, la culpa de tot la tenen els compradors minoristes de deute públic. Mira que no fiar-se de la Generalitat Valenciana... Per què serà si ací s’han gestionat les finances públiques de manera exemplar?

Perquè eixa és una altra. Vela, que ha assessorat el Govern del PPCV en matèria econòmica o ha exercit càrrecs de responsabilitat política des de fa 12 anys, afirma que tot s’ha fet la mar de bé: “tuve el privilegio de participar en la elaboración de mi primer presupuesto en el año 2000 a las órdenes de un gran conseller de Hacienda como Vicente Rambla. Más tarde, con Gerardo Camps, que fue otro gran conseller”. Xe, que grans han sigut tots! Ja ho deia Camps: el far d’Espanya durant l’hivern nuclear del zapaterisme!! Bé, tot plegat, tampoc hauria d’estranyar que Vela mentisca tant, si ell mateix va dir l’estiu passat que apujar impostos seria un “suïcidi econòmic” i uns mesos després es va afartar a fer-ho. Ara bé, canvia d’opinió per al que vol, perquè en preguntar-li si té pensat recuperar l’Impost del Patrimoni, amb el qual es recaptarien fins a 90 milions d’euros entre les 19.000 famílies valencianes més riques respon que: “Todavía no. Hemos de analizar muchos factores teniendo en cuenta que hay que preservar un Estado del Bienestar que sea viable desde el punto de vista económico. Lo importante ahora es asegurar las prestaciones sociales. No corren tiempos de prioridades ideológicas, por lo que, si tenemos que recuperar el impuesto de Patrimonio, lo haremos”. Però açò quina presa de pèl és? Eixa què serà, l’última mesura que prendran? O és que no la pensen prendre mai?

De la mateixa manera que ara que Rajoy governa, Vela reconeix que no poden exigir-li un nou model de finançament que deixe d’escatimar-nos vora 1.000 milions d’euros anuals: “El problema es que el Gobierno está refundando el Estado autonómico en la mayor reforma de la historia de la democracia y no es el mejor momento ni para sacar esa bandera ni para negociar en plena caída de ingresos del Estado”. O siga que després d’estar cantant la cançoneta mentre governava el PSOE, ara muts i a acatxar el cap, com a bons covards (que en la seua ment equival a bons patriotes). Quanta mentira tota junta. I sembla que no tenen vergonya! No debades, durant anys i anys s’han dedicat a seguir la màxima del senador Roark: “El poder no ve d’una placa o d’una pistola. El poder ve de la mentira. Mentir exageradament i aconseguir que tot el maleït món et seguisca la veta. Quan tots arriben a estar d’acord amb el que en el fons dels seus cors saben que no és cert, els tens atrapats. Eres el seu líder. Pots pegar-li la volta a la realitat dins dels seus caps i t’aplaudiran”.

Però ja en som molts els que estem farts de tanta mentira i cada vegada són menys els ciutadans que aplaudeixen la farsa de polítics que ens governa. Diu també Vela que “si supiera que si me marcho la crisis se arregla, ya habría dimitido”. Això està clar, la crisi no s’arreglaria, però almenys semblaria que a vosté li queda una mica de dignitat.

El púding de Roc Chabàs

Hui escric al blog d'Harca sobre el canonge denienc Roc Chabàs (1844-1912), el primer historiador científic de la historiografia valenciana, com explique allà. Ací, a banda d'enllaçar-vos el post, únicament volia deixar constància d'una curiositat: una recepta d'un dolç nadalenc que es va trobar entre els seus papers, cedits a l'Arxiu Municipal de Dénia, segons explica la seua arxivera, Rosa Seser. Seguint la influència anglesa que deixaven a la capital de la Marina Alta els comerciants que anaven a comprar pansa, es tracta d'un púding. Un púding ben dolç, que no debades sembla que Chabàs era ben llépol.  Es mesclaven 3/4 de litre de llet, 1 dotzena de rovells d'ou, 225 grams de sucre, 150 grams de carabassat,  pa ratllat, 60 ametles, panses a discreció, raspadures de llima i 1 copa de rom, conyac o vi blanc. Es feia una massa consistent i es posava al forn en un recipient adequat per a púding. Si algú prova a fer-ne, que avise i envie fotos!

Si se'n va el rei, què passarà?

Monarquies i repúbliques d'Europa

“Reconozco que el actual rey de España ha sido durante algunos años para la opinión internacional un personaje simpático. Su juventud, su carácter decidor a estilo madrileño y un intrepidez alegre de subteniente hicieron de él ese personaje simpático tan amado por el vulgo que le ve de lejos y sólo aprecia las exterioridades. Pero ocurre con los ‘personajes simpáticos’ que al transcurrir los años su ‘simpatía’ va resultando terrible”. Són paraules d’un republicà il·lustre, Vicent Blasco Ibáñez, qui, evidentment, no les dedicava al monarca actual, sinó al Borbó del seu temps: Alfons XIII. Sembla que la història es repeteix i els darrers escàndols, incidents i rumors que afecten la monarquia espanyola han deixat la seua valoració pública sota mínims, en el 4,89, la puntuació més baixa des que el Centre d’Investigacions Sociològiques en pren nota. També cal advertir, però, que el text esmentat prové d’un manifest publicat en 1924, quan Alfons XIII donà suport al Directori Militar comandat per Primo de Rivera. Encara passarien set anys, doncs, fins que arribara la Segona República. I és que com deia el mateix Blasco Ibáñez, la por al canvi, tot i l’evidència que el sistema no funcionava, era massa gran: “Estas gentes asustadizas, de inteligencia vacilante y miedo pueril obran lo mismo que si al sentir arder sus vestidos interiores no se atreviesen a moverse, por miedo al cambio de postura. De continuar inmóviles acabarán por arder vivas, pero cuando intenten defenderse ya será tarde”.

Una cosa semblant al que passa hui en dia. No debades, escandalitzar-se pel fet que Joan Carles de Borbó estava caçant elefants a Botswana “en uns moments de crisi tan durs com estos” no és, en si, una crítica a la monarquia. És, en realitat, una crítica a la persona del rei, per actuar de forma irresponsable o poc considerada, sense qüestionar a fons la pròpia institució. Com si canviant de persona estiguera tot solucionat. Que abdique en el seu fill i ja està, segons reclamen alguns. Gens importa que la monarquia siga intrínsecament obsolescent i irracional en un món que declara la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seua participació política a través d’un sistema democràtic. La Corona d’Espanya, per contra, perpetua el fet que una persona triada pel dictador Franco siga la màxima autoritat de l’Estat i el cap de les Forces Armades de manera inviolable, vitalícia i hereditària. Això qui ho pot defensar racionalment? Si en el seu moment pogué servir com a forma d’arribar a un règim democràtic, quina funció té ara, que tenim una democràcia estancada i una economia en fallida? 

Si ens fixem en les 10 monarquies que queden a Europa, en comparació a les 40 repúbliques, totes, excepte Espanya i Mònaco, estan a països rics del nord (Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Regne Unit, Luxemburg i Liechtenstein). La monarquia hi ha pogut sobreviure perquè no ha entorpit el funcionament de sistemes democràtics de llarg recorregut que han coadjuvat a crear i repartir riquesa entre els seus ciutadans. Però ací què està passant? Ni tenim una democràcia avançada ni un Estat capaç de garantir el benestar social i econòmic de tots.  No seria hora, doncs, de fer una Segona Transició per sanejar el nostre sistema polític? Les alternatives republicanes a la monarquia són moltes. No cal un president de la República amb tants poders com Sarkozy, sinó que pot ser una figura més testimonial i indirecta, com ocorre a Alemanya o Itàlia. El canvi seria un bon senyal: els espanyols, per fi, confiarien plenament en el poder de la democràcia. Per acabar amb les paraules del mateix Blasco Ibáñez: “‘Si se va el rey, ¿qué pasará?’, se preguntan millares de gentes simples. Seguramente que no pasará nada tan terrible y absurdo como la presente guerra de Marruecos [la que hi havia en 1924], y España, en cambio, se colocará en una postura de pueblo moderno, siendo mejor considerada por las grandes naciones civilizadas, que bien lo necesita”.

El camí simbòl·lic de la Gran Via Marqués del Túria

Plànol de València en 1899, en ple eixamplament cap a les Grans Vies

Quan en 1884 es realitzà el pla per a eixamplar València més enllà de les seues antigues muralles medievals, que havien estat enderrocades una vintena d'anys abans, dos grans vies es presentaren com a articuladores del nou projecte d'urbanització: la Gran Via Germanies, que acabà vertebrant la part burgesa i més rica de l'Eixample, i la Gran Via Ferran el Catòlic, on predominaren les classes mitjanes. La geografia fallera ho reflecteix molt bé: no són el mateix Almirall Cadarso o Maestro Gozalbo que Arrancapins, evidentment. La nomenclatura, en tot cas, era ben inversa: els rics s'allotjaven a un lloc de reminiscències revolucionàries i populars -les Germanies-, mentre que els més pobres s'instal·laven a una avinguda de vocació monàrquica i autoritària -Ferran el Catòlic. La solució, almenys per als de dalt, vingué amb el temps, ja que la part final de Germanies, la que enllaça amb el riu i que és precisament la més rica, passà a denominar-se Gran Via Marqués del Túria, que és com la coneixem hui en dia. 

Part de la Gran Via Germanies que passà a denominar-se Marqués del Túria

I qui era el Marqués del Túria? Doncs no era un altre que Tomàs Trénor (1864-1913), tal vegada el home més ric de la València de finals del segle XIX i començaments del XX. Nét d'un militar irlandés (1798-1858) que s'instal·là com a comerciant i industrial a la capital valenciana després de participar en les guerres contra Napoleó, Trènor posseïa una fortuna immensa. Bona prova és que era propietari del monestir de Sant Jeroni de Cotalba (desamortitzat), del palau dels barons d'Alaquàs (on hui en dia està la seu de Lo Rat Penat), del bosc de la Vallesa en Paterna o del seu Hort homònim en Torrent. No debades, ell fou el principal promotor de l'Exposició Regional de 1909 per a mostrar la puixança econòmica de València i això mateix li valgué la concessió del marquesat del Túria per part d'Alfons XIII. En conseqüència, algun que altre burgés de l'Eixample degué dormir més satisfet a partir del moment en què començà a viure en la Gran Via Marqués del Túria i no en la de Germanies. Això seria, segurament, més conforme al seu estatus.

En la mateixa línia, l'honorabilitat i la respectabilitat de Teodor Llorente no feren una altra cosa que enaltir l'avinguda quan, en 1924, s'hi instal·là una estàtua dedicada a la seua figura, promoguda per Lo Rat Penat. De fet, a la part de darrere del conjunt escultòric es recorda que Valencia le coronó el 14 de noviembre de 1909. Amb tot, és ben possible que no tots els deferents habitants de la contornada pensaren el mateix i que més d'un recel·lara de la seua insistència "inútil" en l'ús del valencià... També és probable que es prengueren amb certa prevenció en 1931, ja en temps de la Segona República, l'erecció d'un monument "al llaurador valencià", encara que la representació oscil·lara entre el reconeixement al treball popular i la seua imatge idealitzada. No debades, l'estàtua combina versos del mateix Llorente (Sobri, sofrit, lleuger, fort i lleal, el que en l'aspre guaret clava la rella i obri a l'aigua corrent fonda canal) amb la prosa de Blasco Ibáñez (Cuando toda la huerta dormía aún, ya estaba a la indecisa claridad del amanecer, arañando sus tierras queridas).

Monument a Teodor Llorente (1924)

Monument al llaurador valencià (1931)

Però a penes dos anys després, la Gran Via Marqués del Túria refermaria el seu pols burgés amb la instal·lació del tercer conjunt escultòric que acull al llarg del seu traçat: el dedicat al marqués de Campo, en l'actual plaça de Cánovas. José Gabriel Campo (1814-1889) havia sigut pràcticament coetani d'aquell Trénor irlandés que s'establí a València i ell mateix fou un altre dels grans burgesos del segle XIX valentí. S'enriquí, fonamentalment, mitjançant el finançament dels servicis moderns que acompanyaren la modernització de la ciutat, com ara la instal·lació de l'aigua, el gas, la pavimentació o el ferrocarril. El bon nom del marqués de Campo entre l'alta societat era indubtable (encara que no escatimara en corrupteles, suborns i xantatges, dels quals, per cert, Llorente era un dels principals encobridors des de "Las Provincias"). La mateixa Isabel II havia creat per a ell el marquesat de Campo i li concedí nombrosíssimes condecoracions de tot tipus, en consonància amb el seu suport a la Corona. Per tant, malgrat que de rebot -l'estàtua es traslladà a la Gran Via des de la plaça de l'Ajuntament, on estava des de 1908-, el monument al marqués de Campo escaigué a la perfecció dins d'aquell ambient.

Monument al marqués de Campo (1908)

Fins ací els fets, que hui he conegut tot just preparant este post. Ara bé, la meua impressió personal fins ara havia estat molt diferent. Quan camine al llarg de la Gran Via Marqués del Túria quasi sempre ho faig des del riu cap a l'Estació del Nord. I per la seua posició, sempre entropessava, evidentment, amb el mateix recorregut: una estàtua al marqués de Campo datada en 1908, una estàtua a Teodor Llorente en 1924 i una estàtua al llaurador valencià en 1931. Em semblava un trajecte simbòl·lic de la societat valenciana durant el primer terç del segle XX: primer la modernització en què els grans burgesos, com Campo, havien acaparat tot el protagonisme econòmic i polític; després la formació del valencianisme com a moviment interclassista, de la mà de lletraferits com Teodor Llorente; i finalment la irrupció de les classes populars en la Segona República, incorporant l'imaginari valencianista conformat durant les dècades anteriors. Ara sé que la cosa és molt més complexa i que la història de l'avinguda no és tan lineal com pensava. Però no me'n penedisc d'haver-ho sabut, ans al contrari: n'he aprés molt!


PS: Durant la Guerra Civil, l'avinguda passà a denominar-se Gran Via Buenaventura Durruti i el monument a Llorente fou enderrocat (i col·locat novament en 1940).

Els criminals, salvadors d'Espanya

Tinc el blog tan abandonat que ni tan sols vaig enllaçar la columna de l'Informatiu de dilluns passat. Una de les raons és que, novament estic entre València, on m'ha eixit un treballet com a autònom per a la digitalització de fons arxivístics per al Departament d'Història Medieval, i Sevilla, on esta setmana estic intentant disfrutar de la Setmana Santa, malgrat els dies de pluja que ahir, per exemple, van impedir l'eixida de les imatges de cap germandat o confraria. Un espectacle digne d'admirar, la veritat. Però al que anava: vos enllace l'inici de la columna i a vore si els propers dies puc publicar algun post nou, exclusivament per al blog...

Walter White estaria molt content amb l'amnistia fiscal...

“Lo que es impresentable es que la salida que tenga el Gobierno para colocar la deuda sea dando una amnistía fiscal a aquellos que han defraudado a Hacienda. Nosotros claro que estamos en contra de ese tipo de amistías fiscales porque, francamente, si se les está diciendo a los ciudadanos que pagan sus impuestos que les van a subir los impuestos y  a aquellos que defraudan se les va a dar una amnistía... Es tan injusto, es tan antisocial y es tal barbaridad que desde luego el Partido Popular está en contra”. Què més es pot dir sobre l’amnistia fiscal que acaba d’aprovar el Govern de Mariano Rajoy quan tot ho va dir fa un any i mig la secretària general del seu partit, María Dolores de Cospedal? Si fins i tot el mateix Rajoy es manifestà en la seua contra: “No la vamos a apoyar porque los que pagan van a pagar más y a los que no pagan se les va a perdonar lo que no han pagado, después de lo que se ha hecho a los pensionistas, a los funcionarios y después de que en España haya más de cuatro millones y medio de personas que no pueden trabajar queriéndolo”. [Continua a la columna de l'Informatiu]

 

El valencians (i els espanyols), titelles de Madrid

A Madrid els sembla una misèria esta connexió amb Europa...

Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos, Dinamarca, Irlanda, Regne Unit, Grècia, Espanya, Portugal, Àustria, Finlàndia, Suècia, Txèquia, Estònia, Xipre, Letònia, Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, Romania i Bulgària. No, no es tracta d’un poema d’amor a Europa, a la manera d’Estellés, sinó dels 27 països membres de la Unió Europea. Un total de 500 milions de persones que dijous passat estaven representades pels seus corresponents ministres a Brussel·les, on s’havien reunit per aprovar el Pla de Xarxes de Transport Transeuropees. Un pla que inclou com a corredors prioritaris els que la Comissió Europea ha considerat més importants per al desenvolupament i la vertebració dels països membres. I en el cas ibèric són, d’una banda, el Corredor Atlàntic, que passa per  Lisboa, Salamanca, Valladolid, Vitòria i Sant Sebastià, amb connexions directes a Madrid i els principals ports atlàntics, i, d’una altra banda, el Corredor Mediterrani, que va d’Algesires a Màlaga, Almeria, Múrcia, Cartagena, Alacant, València, Castelló, Tarragona, Barcelona i Girona, també amb diverses connexions directes amb Madrid. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Un nacionalisme amb bases contemporànies

Planta del Museu de l'Autonomia d'Andalusia i la Casa de Blas Infante

Diumenge passat vam aprofitar l'arribada de la primavera (a Sevilla ho fa a finals de febrer) per a anar d'excursió a Coria del Río, a penes a 12 quilòmetres de la capital andalusa. La intenció era passar el dia gaudint del Guadalquivir en tota la seua esplendor, poc abans d'arribar a les marjals que conformen el parc natural de Doñana, i, alhora, visitar el Museu de l'Autonomia d'Andalusia i la Casa de Blas Infante, que conformen un mateix conjunt, atés que el primer es va alçar en 2006 molt a prop de la segona, que ha estat restaurada i museïtzada recentment, entre 2008 i 2010. Teníem la sort, a més a més, d'anar-hi amb una de les documentalistes que havia participat en la preparació museogràfica de la Casa, així que ens van fer una visita personalitzada i realment atenta d'ambdós espais. I la conclusió de tot plegat és que, efectivament, com diuen repetidament les enquestes sociològiques, sembla que a Andalusia hi ha més sentiment autonomista que al País Valencià.

Així, si més no, es pot desprendre del discurs que es formula en estos dos museus, en el qual, en relació amb la història recent del nacionalisme valencià, cal destacar un fet ben diferencial: la mirada es gira cap als discursos autonomistes i nacionalistes contemporanis, és a dir, els de la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, fins a la guerra civil espanyola. De fet, els períodes històrics anteriors són una simple anècdota en l'exposició permanent del Museu de l'Autonomia, ja que esta comença realment amb el liberalisme i el republicanisme federalistes, que donaren llum al projecte de constitució federal andalusa en 1883. Posteriorment, pel que fa a les primeres dècades del segle XX, el recorregut expositiu se centra en la figura del notari i polític Blas Infante, que fou llavors el principal teòric del nacionalisme andalús, des de la publicació en 1915 del seu llibre El ideal andaluz. No debades, l'Assemblea andalusista de Ronda, de 1918, acordà adoptar l'escut i la bandera que Infante proposà per a tota Andalusia

  L'escut d'Andalusia, inspirat en el de Cadis, en memòria del passat tartessi

La bandera d'Andalusia, amb el blanc i el verd vinculats al passat andalusí

Més tard, l'activitat de Blas Infante fou especialment intensa durant la Segona República, quan es traslladà a prop de Sevilla i es féu alçar la casa actualment museïtzada. Presidí la Junta Liberalista d'Andalusia, es presentà a les eleccions pel Partit Republicà Federal, adaptà una cançó popular com a Himne d'Andalusia i intervingué activament en l'Assemblea andalusista de Còrdova, que aprovà un avantprojecte d'Estatut per a l'autonomia andalusa. En conseqüència, després de la victòria del Front Popular en 1936 fou proclamat president d'honor de la futura Junta Regional d'Andalusia, que s'havia de votar en referèndum en setembre d'aquell any. Tanmateix, els generals colpistes es rebel·laren, Sevilla caigué sota el seu domini i de seguida, l'11 d'agost de 1936, uns falangistes el prengueren a sa casa i l'afusellaren en una cuneta. Posteriorment, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques justificà la seua mort perquè s'havia significat reiteradament como propagandista de un partido andalucista o regionalista andaluz.

A continuació, el discurs expositiu del Museu de l'Autonomia considera el franquisme com una època de letargia i passa a centrar-se, especialment, en els anys de la Transició, entre 1976 i 1981, quan s'acabà aprovant l'Estatut andalús. Per a este moment es fa un èmfasi particular en la via per la qual els andalusos accediren a l'autonomia, per la ràpida, com les altres comunitats històriques amb un nacionalisme més potent: Catalunya, País Basc i Galícia. De fet, un dels vídeos que hi s'hi projecten explica com els andalusos, a través dels seus polítics i les seues grans manifestacions al carrer, s'enfrontaren als "governs centristes" que la volien sotmetre a la via autonòmica lenta. La lluita i la fermesa política permeteren l'aprovació d'un Estatut de primera. I en este sentit, pel que fa al període pròpiament autonòmic, s'hi destaca que Andalusia compta actualment amb el màxim de competències que permet la constitució espanyola. Finalment, l'exposició permanent acaba amb uns espais dedicats als símbols andalusos: les institucions (edificis del Parlament, el Govern i el Tribunal de Justícia), els símbols (escut, bandera i himne) i la gent més coneguda.

Himne d'Andalusia. La lletra original deia Andalucía libre, Iberia y la humanidad, no Andalucía libre, España y la humanidad, com fa actualment la lletra oficial. Els nacionalistes andalusos la canvien per Andalucía libre, los pueblos y la humanidad

Tot plegat, com deia, fa la sensació que l'andalusisme està molt més arrelat al discurs polític de la societat i els partits andalusos que no el valencianisme en el cas valencià. És un fet que, com també deia, corroboren les enquestes sociològiques: entre els valencians només un 9% se sent més valencià que espanyol per un 27% que se sent més espanyol que valencià, mentre que a Andalusia la cosa està molt més equilibrada, un 18% es considera més andalusa per un 23% que ho fa més espanyola. I, en relació amb això, potser un dels èxits dels andalusos -en tant que són la regió espanyola castellanoparlant que ha assolit una major autonomia- és que en la Transició van recuperar la tradició andalusista anterior a la guerra civil, la que representava Blas Infante i els projectes andalusistes hereus de finals del segle XIX. Tot just el contrari del que va passar al País Valencià, on fins fa quatre dies ens pensàvem que el valencianisme de preguerra no havia existit, com ben intencionadament plantejaren els fusterians. 

De fet, en compte de continuar amb la línia interrompuda per la guerra i la dictadura, els nacionalistes valencians del darrer franquisme i de la Transició optaren per crear un nou nacionalisme, basat en la cabdal obra de Fuster, Nosaltres, els valencians, que trencava amb la tradició valencianista anterior. Ni el territori al qual s'adreçava era el mateix (Països Catalans vs. País Valencià), ni el nom de la llengua era el mateix (català vs. valencià), ni la bandera era la mateixa (senyera reial vs. senyera de València), ni la consideració del passat valencià era la mateixa (història de fracassos vs. història gloriosa). En conseqüència, el catalanisme fusterià no tenia bases contemporànies. Era una creació pràcticament ex novo (hi havia hagut una branca catalanista dins del valencianisme anterior, però minoritària i sense la solidesa discursiva que Fuster li conferí). I segurament eixa és una de les principals raons per les quals ha tingut tantes dificultats a difondre's entre la societat valenciana de les darreres quatre dècades.

El regionalisme espanyolista i anticatalanista, en canvi, tingué tots els asos a la màniga, ja que comptava amb tots els elements identitaris que el valencianisme contemporani havia anat creant -passats pel tamís franquista. No és que el blaverisme inventara la senyera amb franja blava per a tot el país per a diferenciar-se de Catalunya; és que, simplement, agafà la bandera que el valencianisme anterior a la guerra civil havia emprat majoritàriament com a símbol dels valencians. I així ho feren amb la resta de símbols, buidant-los de tot contingut valencianista i impregnant-los d'espanyolisme, atés que el nacionalisme valencià optava per uns altres camins, ben allunyats d'allò. En canvi, a Andalusia passà tot el contrari: els símbols i els discursos del primer terç del segle XX foren recuperats en la Transició per l'andalusisme, dotant-los de sentiment col·lectiu propi, capaç de reivindicar massivament una autonomia de primera. 

En tot cas, sembla que el nacionalisme valencià, a poc a poc, va retornant als seus orígens contemporanis per recuperar el valencianisme dels Llombart, Llorente, Palanca, Thous, Villalonga o Gómez Serrano. Un valencianisme de germanor amb Catalunya, de defensa de la unitat lingüística dins d'un estàndard policèntric, però centrat en el País Valencià, estrictament valencianista i amb uns símbols propis. Fa poc, en les protestes contra Rita davall del balcó municipal s'ha vist onejant alguna senyera tricolor, cosa impensable fins fa ben poc i que simbolitza cap a l'exterior el que passa realment: els valencianistes, els que realment s'estimen el país, són els que tenen més respecte per les institucions valencianes i pel conjunt de la societat valenciana. Jo, personalment, pense que eixe és el principal camí per eixamplar les bases del nacionalisme valencià, ja que es fonamenta en la nostra pròpia història identitària. No fou debades que el valencianisme anterior a la guerra civil arribara a ser, per eixa via, un moviment transversal i d'important influència política. Continuem, siga com siga, el treball per la construcció del nostre país.

Aplec valencianista a Manises (1932). I altres testimonis valencianistes de preguerra

Un al·licient

Hui parle a l'Informatiu de com el franquisme féu tabula rasa en una societat, com la de la ciutat de València, on predominaven les idees d'esquerres i de progrés. I no només féu tabula rasa, sinó que deixà un punt de partida, de manca de cultura democràtica, que encara ens pesa, tant a la capital valenciana, com al conjunt d'Espanya. Però, al cap i a la fi, això ha de ser un al·licient per continuar ferms en la lluita per una societat més equilibrada i més justa.

 Número extra de La Chala en 1931, Editorial Carceller, València

Els estudiosos de les Falles coincideixen en una cosa. Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil espanyola. Una festa mordaç, irreverent i catàrtica fou domesticada i modelada al gust i la conveniència de les noves autoritats nacionalcatòliques. L’ofrena religiosa passà a ser l’acte central, es prioritzà l’estètica sobre el contingut i el món faller, com qualsevol altre col·lectiu públic, passà a ser dominat pel conservadorisme adepte a la dictadura. El mateix destí tingué la premsa satírica valenciana, que havia mantingut durant més d’un segle una llarga tradició d’insolència i crítica contra el poder, tallada de soca-rel per la victòria franquista. El fet simbòlic d’esta tràgica desfeta fou l’afusellament de Vicent Miquel Carceller, l’editor entre 1909 i 1938 dels setmanaris anticlericals i antimonàrquics La Traca, La Sombra i La Chala, el primer dels quals, en la seua versió castellana, arribà a ser la revista més llegida de tota l’Espanya republicana, amb 500.000 exemplars.

A Carceller el condemnaren a mort per fer sàtira política. Volgueren esborrar, fins i tot, la seua petjada d’amor per València: enderrocaren les reproduccions del Micalet i les Torres dels Serrans que havia fet alçar amb material faller a La Canyada, molt a prop d’on l’executaren. I, com diu l’historiador Francesc Andreu Martínez Gallego, la por de la postguerra liquidà aquella vella tradició d’insolència satírica. La por, ben fundada, se l’engolí i la seua força social no s’ha tornat a recuperar. Una cosa semblant passà amb la tradició republicana, liberal i progressista de València, propugnada majoritàriament per les classes mitjanes i que dominà políticament la ciutat durant el primer terç del segle XX. Se n’ha parlat recentment, per exemple, d’un dels primers alcaldes de la Segona República, Agustí Trigo, un industrial farmacèutic d’orígens humils, inventor del TriNaranjus, i promotor, des del seu càrrec polític, d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al territori valencià.

Tot allò s’esfumà, com també el valencianisme reivindicatiu de dretes. I sobre la base del franquisme ‒no sobre les seues cendres, desgraciadament‒ es va construir el règim que ens ha dut fins on estem. Ha millorat la nostra qualitat de vida i ha intentat construir un Estat del benestar, però amb unes carències democràtiques ben evidents: guerracivilisme en potència, manca de cultura política, manca de respecte institucional, manca de canals de participació, etc. Segurament eixa és una de les raons per les quals molts dels nostres responsables polítics han governat i gestionat tan inconscientment durant els anys de bonança i ara tenim, globalment, tan poques vies col·lectives de resposta a la crisi. No debades, els principals països europeus en problemes, Grècia, Portugal i Espanya, eren dictadures fa una generació i mitja, a l’alçada de 1974. En qualsevol cas, prendre consciència de les raons històriques del nostre dèficit democràtic, no ha de ser una altra cosa que un al·licient.

Un al·licient per continuar la conscienciació progressista en tots els àmbits: a la política, a les festes, als mitjans de comunicació, a la vida cultural, a l’ensenyança, al teixit empresarial, al món associatiu i on siga. Són moltes les persones que abans de nosaltres han lluitat per un món millor, més lliure, sense injustícies, sense misèria i sense pors. I la millor forma de rendir-los homenatge és continuar la seua tasca, assumint que és ingent, però tenint clar que l’única forma de fer-ho és enfrontant activament, colze a colze amb la ciutadania, els reptes, les alegries i els problemes de la nostra societat.  

"Peim! També a Internet", Tro d'avís 2012

Enguany he tingut l'honor de col·laborar amb la Falla Plaça de la Malva d'Alzira en el seu llibret sobre Sàtira, falles i societat. Com diu l'amic Xavi Aliaga, que també hi ha participat, és "una proposta d'aquelles que no es poden rebutjar", atesa la seua trajectòria valencianista i la qualitat que sempre s'esforcen a aconseguir. No debades, a banda del mateix Aliaga, este any també hi ha col·laborat gent com Gil-Manuel Hernàndez, Marc Granell, Josep Lluís Sirera, Enric Lluch, Josep Lluís Marín, Rafael Roca, Salvador Vercher, Xavier Serra, Salvador Bolufer, Aureliano Lairón, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Miguel Ángel Martínez Tortosa o Rafael Brines. Així les coses, ara que ja estan repartits la gran majoria dels 900 exemplars que té la tirada, aprofite per incloure ací la meua intervenció, Peim! També a internet, afegint-hi els enllaços corresponents. Tractant-se d'un escrit sobre la sàtira valenciana a la xarxa, trobe que és el més adient.

Falla Plaça de la Malva, Tro d'Avís: Sàtira, falles i societat, Alzira, 2012

Peim! Eixa va ser l’expressió estrella del Tio Masclet, qui, abillat amb brusa negra, mocador i gorra, satiritzà l’actitud dels fallers enfront dels veïns que es queixaven, durant la festa, de l’excessiva il·luminació dels carrers del barri de Russafa de València. L’èxit del seu vídeo, penjat al youtube, va ser espectacular: més de 350.000 visualitzacions i un fum d’imitacions, que s’estengueren per tot el territori valencià. I és que el món de les Falles, tan present a la vida dels valencians, és un camp abonat per al nostre sarcasme, que ha trobat a internet una excel·lent via d’expressió. No debades, dels mateixos creadors del Tio Masclet, també van triomfar al canal de vídeos més vist d’internet un fals tràiler de La noche de los falleros vivientes i l’espot publicitari d’un nou partit polític valencià, el Front Faller, que volia eixamplar els seus dominis Almansa enllà al crit de Por una España en Fallas, Por una España en llamas! Igualment, també ells van donar ànima a Vicente Xequelequatre, qui, vestit de faller, cantava una particular versió del Chiki Chiki que va anar a Eurovisió. En concret era el Xe que Xe que, amb unes quantes estrofes ben corrosives: Dale Xe que Xe que a esa fallerita, que el Xe que Xe que la pone muy tontita ... Lo bailan los yayos, lo bailan los nanos, lo baila Rita con las bragas en la mano... Y el Xe que Xe que se baila así: uno, la America’s Cup, dos, el circuito, tres, el pelotazo, cuatro, campos de golf.

En la mateixa línia de crítica política, ja abans havia sorgit a internet un altre fenomen valencià, el Xiquetalemany, un usuari de youtube que, arran de les eleccions valencianes de 2007, va penjar una cinquantena de vídeos satírics que pegaven a tort i a dret, burlant-se del discurs del PP, dels líders del PSOE, dels pactes d’Esquerra Unida i el BLOC, del catalanisme d’ERPV o del missatge de Coalició Valenciana. Però no es quedava ací, sinó que, a més a més, també tractava problemàtiques específiques dels valencians, com ara la llengua, la construcció urbanística o la recepta de la paella, que el van dur a tindre més de 200.000 visualitzacions. Per la seua banda, un altre èxit de sàtira política a internet el constitueixen les gravacions de Xavi Castillo, un dels còmics valencians més buscats gràcies a les seues càustiques imitacions. O també La Cabota, que, malgrat que actualment només conserva un perfil al facebook, va ser una de les webs de referència de la xarxa valenciana arran de l’èxit de distribució de la seua revista impresa, en la qual participaven personatges com Mr. Cabota o Lucrècia de Borja i Bairén. Una bona mostra del renom que arribà a assolir va ser la venda generalitzada de camisetes i xapes amb el lema Apadrinaun xiquet valencià: no deixes que l’asfalten!, que era la portada del seu primer número. I un cas similar fou el de la revista Moixama, que durant molt de temps estigué disponible a internet i s’erigí com un punt de trobada de tots aquells que volien veure la realitat valenciana a través de la mordacitat.

Diferent és la situació de la companyia Caterva Xou, que fa vídeos específics per a la xarxa, entre els que han triomfat la cançó RikiMartin is my boyfriend, l’anunci d’un ninot anomenat Furbi Camps o una imitació del programa d’esports de Julio Insa. Igualment, també els suecans de La Pellofa han trobat l’èxit a internet, a través de la difusió de Mãemeua!, un programa emés per Sueca TV, que ha creat tot un imaginari propi, amb personatges com els Benissants de la Pedra, Llepoman, els Monjos Currãors, Mr. Cabasset o el mateix Joan Fuster ressuscitat ‒interpretat per Toni de l’Hostal. Este és precisament un altre dels personatges de l’escena valenciana, actor, músic, cantant, presentador i romancer, que s’ha fet conegut gràcies a la seua vessant burlesca reproduïda a la xarxa. Ací podem trobar cançons com SoyPutero, Gandia, la figa ta tia, Al Vent en alemany o una irreverent versió de l’himne valencià, titulada Himenirregional i que, en compte del Per a ofrenar, comença al compàs de Sempre həm ‘segut’ una casa de putes, i la ‘madame’, la Dama d’Elx. En este sentit, cal indicar que Toni de l’Hostal ha creat una normativa pròpia, l’Ortografia Roscana ‒de l’Alcúdia‒, que serveix per a escriure en valencià col·loquial. Així ho demostra un altre dels seus invents cibernètics: la Valenciclopèdia, l’ənciclopèdia de riure (per no plorar), una mena de Viquipèdia humorística que recull més de 600 entrades sobre polítics, intel·lectuals, pobles o músics valencians.

Un d’ells és el Tio Fredo, un altre cas semblant de coneixença a través d’internet. Un cantautor que compon peces com ara el Rock de la paella, el Bluesde l’all-i-pebre o A fer l’amor o afer la mà, en els quals, més que sàtira, combina l’enginy amb el costumisme valencià. Una situació pareguda a la que trobem en alguns dels vídeos que més han corregut per la xarxa: els doblatges falsos de pel·lícules famoses, com Star Wars, Pulp fiction o Braveheart, on William Wallace era substituït per Pepico Wallace. En total, estos vídeos fets per un jove de la Ribera sumen més de 500.000 visualitzacions, a les quals cal afegir moltes altres de creacions similars, com les fetes pels alcoians de Bor&Not Films. En la mateixa línia, també podem trobar els vídeos penjats al youtube per l’usuari Elramon, procedents d’un canal de la Costera, on un presentador, una miqueta bord, es dedicava a entrevistar gent del carrer. Així, va deixar constància d’un bon nombre de personatges populars i frases memorables, com Vicent, fallero i valencianiste, la senyora Elvira, que volia un dolcet pâl café i un whisky!, Nieves de Montesa, que anava a menjar-se una paella que tô los anys ix bonö, o EmilioJosé, pâls amics, Emilio José Martí Gómez, tot complet. De fet, la seua projecció ha sobrepassat internet i, per exemple, l’expressió de Nieves ha quedat reflectida en una cançó d’Orxata Sound System, mentre que Emilio José es va convertir en una icona de tal magnitud que va mobilitzar una expedició al seu poble natal de La Llosa per tal de conéixer-lo.

I a banda d’estos audiovisuals, que són els que més es difonen gràcies a la seua propagació viral, hi ha moltes altres propostes satíriques a la xarxa, predominantment en forma de blogs. Per exemple, El Penjoll, una revista electrònica nascuda a Xàtiva que es desvirtualitza una vegada a l’any mitjançant la concessió d’uns premis als millors bloguers de les Comarques Centrals Valencianes. O l’humor gràfic practicat per Noveldaytantos i Neandertal Total, que es dediquen a publicar acudits visuals i notícies falses de tot tipus, en castellà i valencià respectivament. Una cosa pareguda al que feia El Garrofer, ja desaparegut, que va nàixer com un diari humorístic del Camp d’Elx i va acabar sent un dels més coneguts arreu de l’Estat, quasi al nivell d’El Mundo Today. També trobem altres blogs o espais periòdics locals, com els de Burrera Comprimida, L’Esclafit de Torrent, La Matraca de Gandia o el Raconet Satíric Valencià d’Alzira. I, així mateix, d’altres iniciatives ben interessants són l’Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide, que es dedica a traduir expressions valencianes a l’anglés (to be more pumpkin than made to order per a ser més carabassa que manat a fer, per exemple), o el blog La llimonà no es de vaes, que va arreplegar les aventures d’un sollaner a Xangai, des d’una perspectiva tan àcida i particular que alguns l’han qualificat d’una mescla entre Bernat i Baldoví i Charles Bukowski. Finalment, d’acord amb les darreres tendències, el que ara pega fort són els personatges falsos de twitter, com ara Santicalatrava, Truita Barberá o La Cheperudeta, que els satiritzen bàrbarament emparats en l’anonimat.

Tot plegat, la figura del Tio Masclet sintetitza a la perfecció la sàtira valenciana que es pot trobar a internet: molta i amb molt de caràcter valencià i faller. No debades, a banda de per la seua corrosió i pel seu bon humor, es caracteritza per estar sempre en constant renovació. Naix hui, mor demà i renaix el sendemà. Així, la xarxa ha estat i és un camp obert de possibilitats que els valencians no hem deixat passar i esperem que continue així durant les properes dècades. No debades, la sàtira, com el foc, té una virtut purificadora essencial, en este cas a nivell polític i social. Peim!