La segona etapa de la revista "Lletraferit"

No recordava ben bé com m'havia posat en contacte amb ells. Tinc molt mala memòria, jo, i he hagut de cercar-ho al correu electrònic. Fou l'1 d'octubre de 2008, fa més de tres anys i mig, quan Felip Bens m'escrigué en privat per tal de parlar-me sobre el post que havia publicat aquell dia en resposta al llibre Barres i corones de Pau Viciano. M'indicava certes coses, tant de caire historiogràfic com de caire documental, sobre els orígens medievals de la corona i el blau en la senyera de València per tal de debatre-les i compartir-ne opinions. En aquells moments em trobava a Florència, on feia un mes que havia arribat per a desenvolupar una beca predoctoral al European University Institute. I en un dels meus colps d'inconsciència, en el segon correu que li vaig contestar, els vaig convidar a ma casa toscana: a ell i als membres de La Cretina Comèdia, una tertúlia literària, futbolística i gastronòmica, que s'havia acabat de formar pocs mesos arrere i que jo coneixia d'oïdes pels comentaris que em deixaven ací alguns d'ells. En un altre colp d'inconsciència, Felip m'informava el 9 d'octubre que eren gent de got i gavinet i que estaven disposats a vindre. A penes unes setmanes després aterraven a Florència tres membres de La Cretina, amb els quals vaig passar una de les experiències més memorables de la meua vida. N'hi ha un "Cant Dotzé i Toscà" que ho certifica.

I a partir de llavors, sempre que podia coincidir amb ells a València, assistia a les reunions de La Cretina Comèdia fins a consolidar una amistat forjada a colp de bon menjar, bona beguda i bones xarreres. Tant, que fa uns pocs divendres vam gaudir d'un no menys memorable comiat de fadrí d'un dels seus membres, en el qual estàvem, entre d'altres, Josep Vicent Miralles, Toni Sabater, Vicent Chilet, Vicent Molins, J.R. March, J.L. García Nieves, Felip Bens o jo mateix. Uns noms que no he triat a l'atzar, sinó perquè coincideixen amb molts dels que trobareu signant articles en la segona etapa del Lletraferit, una revista que l'editorial L'Oronella, fundada i dirigida pel mateix Felip, va publicar ininterrompudament entre 1996 i 2008. Com molts de vosaltres sabreu, L'Oronella ha estat una de editorials més actives -segurament la principal- en publicar textos en Normes del Puig i, en conseqüència, l'antic Lletraferit també es feia en eixa normativa. Ara, però, presenta una novetat molt important: també inclou articles en normes de l'AVL -la meitat en el primer número. Ho explica el propi Felip Bens en el seu text de presentació, titulat "Fe sens obres, morta és":

Algú vorà en este nou "Lletraferit" renúncies o abdicacions; hi haurà qui veja inclús un esforç estèril. Nosatres nomes veem un eixercici de generositat imprescindible. De "Lletraferit" cap ad aquells als qui obri les portes. Dels que accepten l'invitació cap a "Lletraferit". I de tots cap al valencià. Som usuaris de la llengua -escritors, periodistes, investigadors, historiadors, professors, fotògrafs...- que senzillament volem fer una revista cultural en valencià, de qualitat, un producte que considerem precís i inajornable. Nos necessitem els uns als atres per a reviscolar un "Lletraferit" que -no ho oblidem- estava en coma després de tres anys sense vore la llum. Nos necessitem per a oferir-lo, units, a la societat valenciana. 

Portada del primer número de la nova singladura del Lletraferit

La qüestió és que, a partir d'ara, L'Oronella també començarà a publicar llibres en normes de l'AVL. Quant a la revista, personalment m'agradaria que tota ella estiguera escrita en esta mateixa normativa perquè, de forma objectiva, sé que la combinació de totes dues no ajuda en absolut a la normalitat lingüística. Però quan Felip ens proposà reflotar el Lletraferit -a Andreu Tintorer, a Josep Vicent Miralles, a Toni Sabater i a mi, que formem el Consell de Redacció- ja vam tindre extenses i profundes discussions sobre la qüestió. Finalment, després de molts estires i arronses, prevencions mútues i esforços de comprensió dels uns als altres, vam concordar que es publicara així: uns textos en normes del Puig i uns altres en normes de l'AVL, i esperaríem a vore què passava. Si la revista és ben acollida, si va malament, etc. Sabem que és una decisió arriscada, però, en relació amb això, com també s'explica en la presentació esmentada, és evident que nosaltres no som qui ha de posar fi al conflicte lingüístic, sinó les institucions corresponents. En este sentit, tant de bo Lo Rat Penat i la RACV -o altres associacions com la PJV- facen prompte el pas d'adoptar la normativa de l'AVL, que és la que té tot el futur del poble valencià per davant. Personalment, no desitge una altra cosa.

Mentrestant, ens centrarem a fer una revista de qualitat, el més atractiva possible, i amb els temes dels quals disfrutem tots plegats i pensem que val la pena donar a conéixer. El número #01 d'esta nova etapa és un exemple d'això. Arranquem amb una entrevista a Carsten Jensen, l'autor de Nosaltres, els ofegats (2006), una de les obres que més ha fascinat a tots els amants de les novel·les marítimes gràcies a la història de Marstal, un poblet de la costa danesa que es revela com una mena de Macondo mariner. A continuació, trobem una recreació literària dels fets de Vinatea, des de la seua fugida del regne de València després d'assassinar la seua esposa en 1313 fins a la seua conversió en un heroi popular en enfrontar-se a la reina Elionor en 1331-32. Després parlem d'un fet realment interessant i desconegut, "el Leviatà del Politècnic", una balena varada al Perellonet que es tractà d'exposar com a escultura a l'esmentada universitat, però que ha acabat amb els seus ossos en un fosc magatzem. Tot seguit, una bella i evocadora visió del Barri de l'Agulla, un preciós nucli històric construït en 1932, prop del que després seria l'Avinguda del Cid de València. Més tard, "La ciutat ficcionada", una veritable classe magistral de com els llibres i la literatura ajuden a construir les identitats, tant a nivell personal com col·lectiu i territorial. 

Després, uns suggeridors passejos per la mar d'Oliva, per la ciutat de Boston i pel monument a Teodor Llorente que es troba a la Gran Via Marqués del Túria de València. És, de fet, el text que enceta un article sobre el poeta valencià com a "tòtem recuperat" per al valencianisme i les lletres valencianes. A continuació ve l'audiovisual: un repàs  a l'atractiva figura de Tran Anh Hung, autor de pel·lícules com L'olor de la papaia verda o Norwegian wood, una entrevista a Pau Martínez, actual director de L'Alqueria Blanca, i un excel·lent fresc de la música d'Arthur Caravan. Continuem amb el descobriment d'una figura realment oblidada, Josep Ballester Gozalvo, cabanyaler, fundador del Llevant i ministre d'Afers Exteriors del govern de la República en l'exili. I, finalment, acabem amb una sèrie de columnes sobre aficions i vicis diversos: la nit, a través del pub Calypso i del conegut a València com a forn dels Borratxos, el futbol, centrat en l'extravagant figura de Mario Balotelli, el bon menjar, al Baret de Miquel a Dénia, i el sexe, amb una remembrança literària del Rei Arlot, una mena d'amo de la Pobla de les Fembres Pecadrius -el bordell de València- que va existir entre els segles XIII i XIV.

Evidentment, no puc amagar que m'agrada el resultat i no precisament perquè hi haja participat jo, ja que simplement em limite a escriure el text sobre Vinatea. És mèrit dels redactors, entre els quals, realment, no en sabria destacar cap, ja que tots els articles m'agraden molt. Potser els d'Àgueda Vitòria -la nostra benvolguda comtessa d'Angeville- i els de Toni Sabater siguen els meus favorits, però no n'hi ha cap dels altres que els desmeresca. Tant Josep Vicent Miralles com Felip Bens, Ernest Granell, Eugeni Machancoses, Andreu Tintorer, Artur Ahuir, J.L. García Nieves, Paco Bosch, Vicent Molins, Vicent Chilet o J.R. March, han escrit uns textos magnífics, de molt bon llegir. A la qual cosa, cal afegir les fotografies que ha fet Diana Baidal. En conjunt, hem intentat mantindre un cert ordre: dos entrevistes, quatre reportatges i una sèrie de seccions fixes ("Planetari", sobre literatura, "Obrador", sobre arts, "Fites", sobre espais urbans o arquitectònics, "Esp(l)ais", sobre naturalesa, "Bitàcora", sobre ciutats del món, "Topografies", sobre llocs oblidats de València, "Temps moderns", sobre cinema, "El Discoplay", sobre música, "Bestiari", sobre personatges urbans, "General de Peu", sobre futbol, "Gargamell", sobre bars i restaurants, i "Memòria de l'entrecuix", de tema eròtic). 

64 pàgines en conjunt, que ens agradaria ampliar progressivament en propers números, estenent, alhora, la nòmina de col·laboradors. Esperarem, en tot cas, a vore com és rebut este primer exemplar de la nova etapa del Lletraferit. Si voleu seguir-lo per la xarxa, podeu fer-ho a través del seu facebook i el seu twitter, així com del seu blog, que seran activats durant la setmana vinent. També en podeu copsar un tast visual en el seu espai de promoció i, per descomptat, podeu comprar físicament la revista en la majoria de quioscos de la ciutat de València o demanant-la directament a L'Oronella. També tindreu ocasió de fullejar-la i adquirir-la en una presentació que farem el divendres 8 de juny a les 19 h. a la Sala d'Actes del monestir de Sant Miquel dels Reis. Ho recordaré novament quan s'acoste la data, però, ara, com demà me'n vaig una setmaneta de vacances a l'illa dels 83 quilòmetres quadrats, ja vos ho dic: esteu tots convidats!

Un esforç per Saó

Saó, núm. 362 (juliol-agost de 2011)

Fa ja uns quants anys que s’albiraven els problemes, però ara va de bo: la revista cultural Saó corre perill d’una imminent desaparició. Ho explica amb tota mena de detalls un article de Francesc Martínez, el seu cap de redacció i president de l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes. El cost anual de la revista és d’uns 60.000 euros, dels quals només la meitat està cobert pels subscriptors (atés que no es pot trobar als quioscos o llibreries, sinó que únicament es pot adquirir per subscripció). Això, afegit a la davallada de la publicitat institucional causada per la crisi i a la negativa del govern valencià del Partit Popular de comprar un sol exemplar per a repartir entre els centres públics des de 2007, ha ocasionat unes pèrdues impossibles d’assumir si la cosa continua així. La revista podria desaparéixer en acabar l’any 2012. En conseqüència, els editors s’han posat les piles i han endegat una activa campanya en la xarxa per tal d’impulsar noves subscripcions. Ara podem trobar Saó en facebook, en twitter i en una pàgina web on es poden fullejar i descarregar els números publicats entre març de 2010 i setembre de 2011.

Hi podreu comprovar que la revista resulta sempre molt interessant. Començant pels articles de les seccions fixes, entre les quals podem trobar els noms de Francesc de Paula Burguera i Josep Maria Jordán Galduf, que parlen sobre política i economia, Vicent Josep Escartí i Rafa Roca, sobre història valenciana, o Manel Rodríguez-Castelló, Ricard Chulià, Josep Lluís Sirera i Alfred Ramos sobre literatura, teatre, i cinema actuals. També hi són Josep Miquel Bausset i Josep Antoni Comes, que hi donen un punt de vista diferent del cristianisme, des d’una òptica valencianista i progressista, o les col·laboracions en clau d’humor de l’incombustible Harca. I hi cal afegir, a més a més, les intervencions d’altres col·laboradors puntuals que escriuen sobre molts altres temes valencians, així com els interessants dossiers que acompanyen cada exemplar: sobre determinades figures històriques com els Borja, Sant Vicent Ferrer, Enric Valor o Francesc Tàrrega, i sobre temes d’actualitat com ara la crisi econòmica, la música en valencià, la memòria històrica, el futur de l’agricultura valenciana o les relacions entre el País Valencià i Catalunya.

Com veieu, doncs, per unes raons o per unes altres, tots els mesos podreu trobar articles pels quals valdrà la pena haver rebut Saó al vostre domicili. Si voleu subscriure-vos, podeu fer-ho des d’ací. Són 40 euros a l’any, uns 3,60 euros al mes. Jo m’hi vaig pujar al carro fa més de tres anys i la veritat és que no me n’he penedit, ans al contrari. Sobren les raons per apuntar-s’hi, entre d’altres que és la revista degana de la premsa actual en valencià, amb vora 36 anys ‒des de 1976‒ de publicació ininterrompuda. La campanya iniciada recentment ha fet activar algunes desenes de subscripcions, però se’n necessiten centenars. I una altra forma d’ajudar-hi seria comprar, per encàrrec telefònic, cibernètic o presencial, algun dels nombrosos títols de les diverses col·leccions de llibres de Saó. En mans de tots nosaltres està el fet d’evitar la desaparició d’una de les revistes històriques que manté encesa la flama de la nostra llengua en les impremtes valencianes. I, en relació amb tot això, també aprofite per recomanar la subscripció a d’altres mitjans en valencià igualment importants, com el setmanari d’actualitat El Temps o les revistes infantils Camacuc i la Pelitrúmpeli, un veritable goig per a educar els nostres xiquets.
 

Autoodi a Gandia: el cas brutal d'Alberto Pina

En els bons temps de Federico Jiménez Losantos a la COPE, deien que hi havia molta gent d'esquerres que s'alçava escoltant les seues diatribes extremistes, com a forma d'agitar-se i rebre un bon sacsó de matí. Jo mateix ho vaig fer alguna vegada, tot i que, més que agitar-me, m'admirava davant el cinisme i la intel·ligència mal aplicada que reflectien els discursos del filòleg turolenc. Es notava que estava fent un paper i que moltes vegades ni ell mateix es creia les coses que deia i per això mateix, almenys en el meu cas, la seua retòrica no em resultava tan esfereïdora. Ara bé, he descobert un "periodista" de Gandia, Alberto Pina, que sí que alça els meus instints més baixos, el senta quan el senta, de matí, de vesprada o de nit. I per això tractaré de no escoltar-lo més, si no vull acabar posant-me malalt. Compadisc, en tot cas, als gandiencs que hagen d'aguantar-lo quotidianament, ja que, pel que sembla, és una figura prou coneguda a la capital de la Safor. És, de fet, la veu oficial de l'alcalde Arturo Torró, des del seu programa "informatiu" perpetrat a Radio 7. Vos en deixe una xicoteta mostra del seu estil i de les barbaritats insultants que diu. Val molt la pena escoltar els 5 minuts sencers (i si en voleu dos tasses, ací podeu sentir i descarregar-vos més programes seus).

Transcric la part grossa de la qüestió, a partir del minut 1' 30": Rusia abre destino en Gandía [...] Una empresa pública, Gandía Protur, que trabaja, y trabaja un montón por intentar traer turistas en esta denostada playa de Gandía que tenemos aquí, desgraciadamente, después de 28 años de mal gobierno del Partido Socialista. Los socialistas nos dejaron la playa, pues, completamente pelada de turistas durante prácticamente diez meses al año. Sólo había un poquito de temporada alta, en julio y en agosto, y tampoco demasiado. Tampoco es que fuera para lanzar las campanas al vuelo. Pero el resto del año, diez meses, una playa completamente vacía. Pues ahora hay un gobierno que trabaja, una empresa pública, Gandía Protur, que se está, vamos, rompiendo los sesos por intentar traer gente de fuera.  Ahora parece que son los rusos los que van a intentar traer, los que van a venir a partir de esta primavera-verano. Esperemos que esto se consolide, esperemos que demos una buena oferta, de calidad y precio, con unos buenos... vamos, con... que la gente disfrute, que se lo pase bien, que los rusos que vengan aquí disfruten y se lo pasen bien, y así puedan hablar bien de nosotros y sigan viniendo otros años más rusos todavía.

Ahora se darán cuenta, como siempre les digo, de mirarse el ombligo. Los nacionalistas y el Partido Socialista, que siempre se están mirando el ombligo, que si el 25 de abril, que si hablar en valenciano y que si otras estupideces de ese calibre... Ahora vendrán los rusos y, si quieren, les contamos también que hay que hablar en valenciano y que hay que celebrar el 25 de abril. Benditas imbecilidades, que dicen siempre los de la izquierda y los nacionalistas. Lo que hay que hacer es aprender idiomas extranjeros porque Gandía tiene que vivir del turismo, Gandía tiene que dejar de mirarse el ombligo, Gandía tiene que empezar a ser una capital abierta, completamente abierta al mundo. No preocuparnos para nada de nuestra identidad... Si nuestra identidad está sobradamente, sobradamente reconocida, sobradamente consolidada. Si antes, ahora y después, siempre, todo el mundo aquí ha sabido hablar en valenciano, porque eso es algo que se enseña en casa, que se enseña con la familia, que se enseña con los amigos. Si eso no necesita ninguna protección. Yo cuando iba al colegio -hace ya muchos años de eso- nunca jamás estudié el valenciano y lo hablo perfectamente porque es algo que se aprende en casa y que se aprende en el recreo con los compañeros del colegio. Lo que hay que aprender son otros idiomas, fundamentalmente el inglés. Gandía tiene que ser una ciudad abierta, una ciudad completamente abierta al mundo, donde se puedan hablar varios idiomas para que la gente venga a visitarnos y se sienta como en su casa. Hasta que no se nos meta eso en la cabeza a todos los gandienses y, sobre todo, hasta que no echemos completamente de la ciudad y para siempre a los nacionalistas y a los de la izquierda, la ciudad no será lo que debe de ser. Por lo tanto, háganme caso, echemos de esta ciudad a los nacionalistas, echemos a la izquierda para siempre, abramos la ciudad al mundo, traigamos turismo de todas las partes del mundo, hablemos idiomas. En definitiva, abrámonos al mundo para poder vivir del turismo, porque si no lo hacemos así acabaremos pasando hambre. Háganme caso, cuando vean a los nacionalistas y a los de la izquierda, échenlos, pero sin contemplaciones, de la ciudad. Esta gente es gente mala, gente que destruye, gente que jamás construye, gente que lo hace todo polvo. Por lo tanto, echemos a la izquierda y a los nacionalistas de nuestra ciudad, porque están sobradamente de sobra. Y lo que, les digo siempre, felicitaciones a Gandía Protur, felicitaciones al gobierno municipal, por haber abierto el mercado del turismo a los rusos, y ojalá vengan un montón de rusos a visitarnos cada año.


Volia oferir arguments en contrari, però crec que no ho mereix. Ell mateix es desqualifica, barrejant-ho tot, amb una obsessió malaltissa, intolerant i guerracivilista contra el valencianisme d'esquerres. I tot això amb un accent valencià que supose que maleirà. Només li diré una cosa: que té a vore ser una ciutat oberta amb impulsar la seua pròpia identitat? Li sembla que Barcelona o París, que defensen a bastament la identitat catalana i la francesa, són ciutats tancades? Com sempre, "ser obert" vol dir, en paraules d'esta gent, "deixeu morir el valencià, que ja està a punt de fer-ho". Valents antivalencianistes! Com deia un dietari del segle XV: Aquest és destroïdor de València e de tot lo regne!

Liebster Blog Awards

Fa vora una setmana que Ximo Corts, seguint una cadena que li arribà a través de Xavi Aliaga, va tindre la deferència d'incloure'm entre els blogs guardonats amb els premis Liebster. Es tracta de triar-ne 5 que no superen els 200 seguidors però que, pels seus mèrits, valguen la pena de difondre, promocionar i impulsar. I jo, la veritat, és que fa mesos que no tinc temps de llegir blogs. De fet, com es pot comprovar fàcilment, tampoc tinc temps -o, millor, ara el dedique a altres coses- per a mantindre el meu propi. Fer vida entre dos -o tres- ciutats no ho facilita massa, així com tampoc tindre compromisos recurrents en altres llocs, com Harca, Saó o nous projectes que prompte voran la llum. En tot cas, tot i que siga per a llegir-los de forma diagonal, encara m'agrada passar-me per casa d'altres i, quan hi ha oportunitat, descobrir blogs nous. És el cas dels que triaré per als Liebster Blog Awards, els darrers 5 blogs que he conegut i m'han resultat interessants:

- Muts i a la gàbia! Crònica pública i privada d'un professor de llengua, literatura i altres coses de la vida, escrita pel "Manifasser Cultural" (supose que valencià fent classes a Catalunya, com tants altres!). Va començar fa un parell de mesos i té apunts tan interessants com "Argot dels alumnes adolescents del país" o "La vida sexual dels professors".

 - Calcetins desparellats: També ha començat fa molt poquet. El manté Josep Vicent Lozano-Seser, periodista i escriptor de la meua quinta, nascut a Ondara. Ha destacat en la narrativa breu, treballa a la Mancomunitat de la Marina Alta i dóna a conéixer coses molt interessants.

 - Blanc i en botella, orxata: Reflexions d'Héctor, un professor d'informàtica. De moment, ens va explicant la seua dura experiència com a interí dins del sistema educatiu de la Generalitat Valenciana. 

- Da Folk's. El rincón de las folclóricas: L'escriu, en teoria, "Carlos II y vengo del futuro". Blog en castellà d'un valencià, sense pèls a la llengua, com palesa, per exemple, el post "Valencianos comeniños". No escriu massa a sovint, però és que porta 7 anys amb el blog obert...

 - La senda dels lladres: Mantingut per Manel Arcos, el major especialista sobre el bandolerisme valencià al segle XIX, autor de monografies com La senda dels lladres. Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839) o El tio Joan de la Marina. Un bandoler d'Ador en terres del Xúquer i el Túria (1851-1878). Ens delecta amb petits episodis sobre bandolers com el Tramusseret de Benirredrà i el Gat de Carlet, o fent-se ressò del que apareix als mitjans sobre la seua obra.

I ara, si els premiats volen continuar la cadena, han de seguir les següents normes:
1) Copiar i enganxar en el blog el logo del premi i fer un enllaç al blog que t’ha atorgat el premi.
2) Triar 5 blogs com a preferits que tinguen menys de 200 seguidors, fer-hi un comentari perquè sàpien que han rebut el premi.
3) Esperar que continue la cadena i cadascú dels 5 trie els seus 5 blogs (no hi estan obligats).

PS: També he de dir que m'alegra molt la tornada de L'ordre alfabètic d'Amaia.

15M. De raó, equitat i justícia

12M a València (Jordi Ferrer-Beltran)

No sé quin article és més manipulador i perillós: el de La Razón, 15-M. 15 mentiras. Un camino a la deriva, o el d’El País, Grecia toma la vía de salida del euro. El primer qualifica el 15M d’oportunista, parcial, poc representatiu, victimista, irresponsable, hipòcrita, vergonyós, injust, repressor, insolidari, antidemocràtic, populista, totalitarista, nihilista, salvatge i violent. No està malament. Però, al cap i a la fi, va de front i dirigit a una parròquia molt concreta, sense possibilitats de convéncer ningú que no siga d’eixa corda. És la tàctica d’exasperar el contrincant, provocar-lo i crear malestar general. L’article d’El País, en canvi, és molt més subtil i va dirigit a una gamma de gent més àmplia, amb l’objectiu de reforçar el missatge que tot allò que s’aparta de la dreta i la socialdemocràcia tradicionals es correspon amb un extremisme desestabilitzador i indesitjable. Comença per recordar que la desfeta dels partits de sempre ha suposat l’entrada al Parlament dels neonazis intolerants i xenòfobs. A continuació parla de l’esquerra radical, Syriza, per qualificar-la de populista, improvisadora i irresponsable. I tot seguit, en cercar els culpables de la crisi, esmenta conjuntament els immigrants, els antisistema i els polítics. Finalment, clou l’article tornant a recordar el fantasma neonazi... Conclusió per a Espanya: passeu dels indignats i voteu al PP i al PSOE, que les alternatives ‒com si foren totes iguals‒ són pitjors i estan lligades als extremismes més irrealitzables i contraproduents. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Serem transversals o no serem

Torne a parlar a l'Informatiu sobre la possibilitat de crear un valencianisme de centredreta ara que previsiblement els partits tradicionals, PP i PSOE, començaran a atomitzar el seu vot a causa d'esta crisi, de la qual tardarem anys i anys a eixir. UPyD, que ja està posicionada, en traurà profit entre aquells que creuen la cantilena de la culpa autonòmica, però en l'espectre contrari, en el de la gent conservadora amb sensibilitat valencianista, qui se n'aprofitarà?

Algun dia tindrem dos peces a encaixar?

Em pregunten per què insistisc tant, amb la que està caient, en cridar el centredreta cap al valencianisme si, en teoria, és una causa més que perduda. La resposta és clara: és una aspiració inherent al meu propi valencianisme. Ben contràriament al que pensava Joan Fuster, no considere que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Ni tan sols crec que això siga possible: un país, o és transversal o no ho és. O hi ha una sèrie de consensos fonamentals entre la dreta i l’esquerra o no s’arriba a ser un país, sinó una minoria. Això passa a Espanya, a França o on siga. També passa a qualsevol regió. Per exemple, a la majoria de les regions espanyoles hi ha un consens general sobre la pertinença a Espanya, i únicament podem dir que es passa de regió a país allà on hi ha consensos majoritaris diferents, com a Catalunya o al País Basc. No debades, els valencianistes d’esquerres som els únics que qualifiquem la nostra terra de “País Valencià”. Per tant, sense dreta valencianista és impossible que arribem a esdevenir mentalment i materialment un país, ja siga dins o fora d’Espanya, on estem des de fa segles, però com a ciutadans de segona. 

Així ens qualifica, precisament, l’informe que ha editat l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE) sobre el finançament estatal dels valencians. Els resultats són demolidors. Som, junt amb els balears, els que menys diners rebem del sistema de finançament autonòmic, un 9% menys anual, és a dir, uns 160.000 milions de pessetes menys cada any. Però, a més a més, també som la penúltima autonomia que menys diners rep d’inversió pública central, el que és plenament corroborat per les balances fiscals publicades, negatives per als valencians. I tot això amb el greuge afegit que som els únics en eixa tessitura que tenim una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola, a l’alçada de Ceuta o les Canàries. De fet, no hem parat de perdre posicions en eixa escala durant els darrers anys, com a resultat lògic d’este maltractament estatal. En conseqüència, l’informe extrau tres conclusions bàsiques: s’ha de corregir l’insuficient finançament autonòmic valencià, s’ha de corregir la reduïda inversió estatal a terres valencianes i, només així, es podrà recuperar la viabilitat financera de la Generalitat sense condemnar els valencians a una penúria injusta i diferencial. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Viva nostre senyor rey don Ferrando? El paper de Vicent Ferrer en el Compromís de Casp

Hui reproduïsc al blog d'Harca una versió extensa del darrer article que he publicat a la revista Saó, sobre Vicent Ferrer i el Compromís de Casp:

Representació actual del Compromís a la vila aragonesa de Casp

Dissabte 28 de juny de 1412. Un gran cadafal presideix la plaça major de Casp. El bisbe d’Osca, cardenal del papa Luna, Benet XIII, oficia la missa de l’Esperit Sant revestit amb la casulla pontifical escarlata. A un costat i l’altre del cadafal seuen els compromissaris que han estat tancats al castell santjoanista de la vila durant tres mesos i els ambaixadors dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València. En acabar l’ofici, Vicent Ferrer pren la paraula per dir el sermó. El tema, “Les noces de l’Anyell”, Apocalipsi, 19: 6-7: Vaig sentir la veu d’una gran gentada, que era com el bramul de les onades, com el retruny d’una tronada potent. I deien: Al·leluia! El Senyor nostre, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seua glòria. La gernació present davant d’ell, com és habitual, queda commocionada per les paraules d’un dels millors predicadors que han sentit mai. A continuació, per indicació dels compromissaris, el reverend mestre, que depassa ja la seixantena, comença a llegir l’acord pres sobre l’elecció de rei per a la Corona d’Aragó. Cinc llargs minuts de text en llatí que arriben al seu clímax en nomenar l’escollit: Illustrissimo ac excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino Ferdinando, infanti Castelle. Justament llavors, en un esclat de joia, s’escolta un vítol i, tots plegats, públic, compromissaris, ambaixadors, i també mestre Vicent, criden a l’uníson: Viva nostre rey et senyor don Ferrando. [Continua al post d'Harca]

Valencianistes al PPCV, maulets de poca fe

Pedra dels Maulets a Xàtiva

Dissabte pel matí a Vilamarxant. Es reuneix la plana major del PPCV al Camp de Túria. Rus, president de la Diputació i del partit a la província de València, està com a casa, al costat del seu bon amic Betoret, alcalde de la localitat. L’únic que li toca els ous és la presència de Castellano, eixe llepaculs ‒així ho deu pensar‒ que fa de gosset falder de qualsevol que arribe a president de la Generalitat. Però ell no es talla. Potser per això mateix no es talla. Ell té opinions pròpies i no es limita a ser la veu de ningú. I va i amolla que “los valencianos no podemos agachar la cabeza, si antes reivindicábamos lo que nos pertenece al gobierno socialista, ahora con el gobierno del Partido Popular tenemos que seguir reivindicando más si cabe que somos un millón de habitantes más en la Comunitat”. Un enfrontament directe amb el que ha declarat Alberto Fabra des de l’arribada de Rajoy a la Moncloa, desdient-se de totes i cadascuna de les reivindicacions que els popularistes havien mantingut davant del Govern Central durant l’època de Zapatero. [Continua a la columna de l'Informatiu]

València CF, FC Barcelona i Reial Madrid: tres equips per a un país

En un article que estic preparant per a una revista francesa sobre els orígens urbans de la identitat valenciana durant l'edat mitjana, he hagut d'explicar per damunt les diverses tradicions politicoidentitàries de l'Estat espanyol. Hi dic que de les actuals 17 comunitats autònomes, només 5 coincideixen amb regnes o principats medievals que tingueren fronteres, règim jurídic i identitats particulars que es desenvoluparen fins als segles contemporanis: Navarra, Aragó, Catalunya, València i Mallorca. I de tots estos casos el més peculiar des del punt de vista de la història urbana és el valencià, ja que els principals elements que s'associen a la identitat valenciana procedeixen de la seua capital. Històricament, per exemple, la capital donà nom al regne ("de València"), a les lleis ("Furs de València"), al gentilici ("valencians")  i a la llengua ("valencià"). De la mateixa forma, algunes de les principals manifestacions externes de la identitat valenciana més estesa actualment continuen vinculades a la pròpia ciutat de València, com la bandera (la senyera reial de València), la diada (el 9 d'octubre) o, fins i tot, el plat típic (la paella) i l'equip de futbol (el València CF).

En escriure açò darrer, però, vaig tindre dubtes. Era realment el VCF l'equip de futbol més seguit a les nostres terres? Llavors vaig enrecordar-me del post que jo mateix havia publicat ací sobre "Futbol i identitats polítiques i territorials". En efecte, segons les dades d'una enquesta del CIS de 2007, el València és l'equip que més adhesions desperta entre els valencians: el 46% en són aficionats, per un 21% de barcelonistes, un 20% de madridistes i un 13% d'altres equips (possiblement el Vila-real, el Castelló, el Llevant, l'Hércules, l'Elx, etc.). Ara bé, això són dades a l'engròs, de tot el País Valencià, que no indiquen fins a quin punt està estesa l'afició valencianista pel conjunt del nostre territori. Per això, per afinar una mica més eixes dades, vaig decidir anar una mica més enllà i esbrinar la distribució de les penyes del València, del Barcelona i del Madrid dins de les fronteres valencianes. Les dades per a fer-ho -no sé fins a quin punt estan actualitzades- es poden trobar a internet: al web de les penyes del València CF, a la secció de penyes del web del Reial Madrid i a la del FC Barcelona. 

I el resultat per províncies -que és com s'ofereixen les dades- és el següent:

Castelló (600.000 hab.):       40 penyes del VCF /  35 penyes del FCB /  39 penyes del RM

València (2.5540.000 hab.): 330 penyes del VCF /  52 penyes del FCB /  48 penyes del RM

Alacant (1.630.000 hab.):     33 penyes del VCF /  62 penyes del FCB /  73 penyes del RM

Total (712 penyes):            403 del VCF (56,6%) / 149 del FCB (21%) / 160 del RM (22,4%)

Tot plegat, si ens fixem en els percentatges totals, el nombre de penyes es correspon de forma bastant ajustada amb el que es diu a l'enquesta del CIS, amb l'única excepció que en este cas és el Madrid qui té una mica més de seguidors agrupats que el Barcelona. En canvi, si ho mirem per províncies: a la de Castelló hi ha una distribució pràcticament equitativa entre els tres equips, amb una presència del Madrid tan forta com la del València (que li ho diguen als màxims líders del PPCV i del PSPV, Alberto Fabra i Ximo Puig!); a la de València hi ha una superioritat aclaparadora del València (6 vegades més que cadascun dels altres dos equips); mentre que a la d'Alacant hi ha una majoria del Madrid i del Barcelona, que dupliquen cadascun al València. La conclusió grollera -sense procedir a una anàlisi més sistemàtica i profunda- sembla ser que, efectivament, el València CF és l'equip que més aficionats té a terres valencianes, però que el seu seguiment arriba fins allà on hi ha un sentiment de valencianitat més intens. 

I dic això darrer perquè, ens agrade o no, és evident que que la divisió provincial ha fet que els que se senten més "naturalment" valencians són els de la província de València, de forma que és en eixes comarques on està més estesa l'afició al VCF. I no és que a les altres dos províncies no hi haja moltíssima gent que se senta valenciana, sinó que, per una banda, té una identitat provincial diferent i, d'una altra banda, no està tan lligada a la influència directa de la capital valenciana. És per això, entre d'altres raons, que a les províncies de Castelló i Alacant l'afició es reparteix molt més entre els tres equips analitzats. En este sentit, cal especificar que la gran diferència que es detecta a la província d'Alacant prové majoritàriament de les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura, on no hi ha quasi cap penya del València, però abunden les del Madrid i el Barcelona. I això, evidentment, està lligat a d'altres factors identitaris, com la llengua i la història. En tot cas, deixe l'estudi detallat de la distribució de les penyes arreu de les comarques valencianes i altres consideracions sobre la qüestió per a més endavant. De segur que els resultats seran ben interessants. 

De moment, però, vos deixe amb els mapes resultants i espere que esta nit, després de les decepcions per a madridistes i barcelonistes d'ahir i despús-ahir, els valencianistes tinguem almenys una alegria en forma de final de l'Europa League. Tant de bo!

Penyes del València CF a les comarques de la província de Castelló

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província de Castelló

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província de Castelló

 Penyes del València CF a les comarques de la província de València

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província de València

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província de València

 Penyes del València CF a les comarques de la província d'Alacant

 Penyes del FC Barcelona a les comarques de la província d'Alacant

Penyes del Reial Madrid a les comarques de la província d'Alacant





Mostra València CF en un mapa més gran



Mostra FC Barcelona en un mapa més gran



Mostra Reial Madrid en un mapa més gran

Vela, menteix més que alena

El conseller d'Hisenda, José Manuel Vela, presentant el pla de pagaments a proveïdors

L’edició valenciana del diari ABC ens va delectar ahir ‒per dir alguna cosa‒ amb la publicació d’una entrevista al conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, José Manuel Vela. I l’única conclusió clara és que si en principi va arribar amb l’aureola de tindre un perfil tècnic, allunyat dels polítics tradicionals, el que ens podia fer esperar alguna altra cosa, al remat se li ha apegat el principal vici d’estos darrers: menteix més que alena. Segons diu, la Generalitat ni està intervinguda ni la intervindran, sinó que, ans al contrari, va camí de la recuperació gràcies al pla de pagaments a proveïdors que s’acaba de presentar i a les retallades decretades fa uns mesos. Així i tot, mira per a on, reconeix que el Govern Valencià també adoptarà les retallades anunciades per Rajoy i, a més a més, n’aprovarà de noves esta mateixa setmana, que afectaran les inversions pressupostades. Vaja, que, encara que no ho admeta, açò és un pou sense fons, en fallida tècnica i sotmés a mesures improvisades i desesperades.

Tan desesperades que el conseller es dedica a vendre el fet que la Generalitat pagarà per fi 4.000 milions d’euros pendents en deutes com una mesura positiva i que reactivarà l’economia. Què vol dir? Que la reactivarà després d’haver-la desactivada en no pagar als proveïdors? Amb un pla, a més a més, que costarà quasi 1.400 milions d’euros en interessos? Ah, no, perdó, que no ens hem endeutat tant com diuen, ni els nostres governants han balafiat, ni res per l’estil: “La Comunidad Valenciana, en contra de lo que se ha dicho, no es la que más deuda arrastra por habitante. Además, aquí ni se ha despilfarrado ni se ha gastado más que en otras autonomías. Lo que ha sucedido es que fracasó la emisión de deuda minorista que lanzamos a finales de 2011 y nos impidió afrontar nuestros pagos”. Clar, clar, la culpa de tot la tenen els compradors minoristes de deute públic. Mira que no fiar-se de la Generalitat Valenciana... Per què serà si ací s’han gestionat les finances públiques de manera exemplar?

Perquè eixa és una altra. Vela, que ha assessorat el Govern del PPCV en matèria econòmica o ha exercit càrrecs de responsabilitat política des de fa 12 anys, afirma que tot s’ha fet la mar de bé: “tuve el privilegio de participar en la elaboración de mi primer presupuesto en el año 2000 a las órdenes de un gran conseller de Hacienda como Vicente Rambla. Más tarde, con Gerardo Camps, que fue otro gran conseller”. Xe, que grans han sigut tots! Ja ho deia Camps: el far d’Espanya durant l’hivern nuclear del zapaterisme!! Bé, tot plegat, tampoc hauria d’estranyar que Vela mentisca tant, si ell mateix va dir l’estiu passat que apujar impostos seria un “suïcidi econòmic” i uns mesos després es va afartar a fer-ho. Ara bé, canvia d’opinió per al que vol, perquè en preguntar-li si té pensat recuperar l’Impost del Patrimoni, amb el qual es recaptarien fins a 90 milions d’euros entre les 19.000 famílies valencianes més riques respon que: “Todavía no. Hemos de analizar muchos factores teniendo en cuenta que hay que preservar un Estado del Bienestar que sea viable desde el punto de vista económico. Lo importante ahora es asegurar las prestaciones sociales. No corren tiempos de prioridades ideológicas, por lo que, si tenemos que recuperar el impuesto de Patrimonio, lo haremos”. Però açò quina presa de pèl és? Eixa què serà, l’última mesura que prendran? O és que no la pensen prendre mai?

De la mateixa manera que ara que Rajoy governa, Vela reconeix que no poden exigir-li un nou model de finançament que deixe d’escatimar-nos vora 1.000 milions d’euros anuals: “El problema es que el Gobierno está refundando el Estado autonómico en la mayor reforma de la historia de la democracia y no es el mejor momento ni para sacar esa bandera ni para negociar en plena caída de ingresos del Estado”. O siga que després d’estar cantant la cançoneta mentre governava el PSOE, ara muts i a acatxar el cap, com a bons covards (que en la seua ment equival a bons patriotes). Quanta mentira tota junta. I sembla que no tenen vergonya! No debades, durant anys i anys s’han dedicat a seguir la màxima del senador Roark: “El poder no ve d’una placa o d’una pistola. El poder ve de la mentira. Mentir exageradament i aconseguir que tot el maleït món et seguisca la veta. Quan tots arriben a estar d’acord amb el que en el fons dels seus cors saben que no és cert, els tens atrapats. Eres el seu líder. Pots pegar-li la volta a la realitat dins dels seus caps i t’aplaudiran”.

Però ja en som molts els que estem farts de tanta mentira i cada vegada són menys els ciutadans que aplaudeixen la farsa de polítics que ens governa. Diu també Vela que “si supiera que si me marcho la crisis se arregla, ya habría dimitido”. Això està clar, la crisi no s’arreglaria, però almenys semblaria que a vosté li queda una mica de dignitat.

El púding de Roc Chabàs

Hui escric al blog d'Harca sobre el canonge denienc Roc Chabàs (1844-1912), el primer historiador científic de la historiografia valenciana, com explique allà. Ací, a banda d'enllaçar-vos el post, únicament volia deixar constància d'una curiositat: una recepta d'un dolç nadalenc que es va trobar entre els seus papers, cedits a l'Arxiu Municipal de Dénia, segons explica la seua arxivera, Rosa Seser. Seguint la influència anglesa que deixaven a la capital de la Marina Alta els comerciants que anaven a comprar pansa, es tracta d'un púding. Un púding ben dolç, que no debades sembla que Chabàs era ben llépol.  Es mesclaven 3/4 de litre de llet, 1 dotzena de rovells d'ou, 225 grams de sucre, 150 grams de carabassat,  pa ratllat, 60 ametles, panses a discreció, raspadures de llima i 1 copa de rom, conyac o vi blanc. Es feia una massa consistent i es posava al forn en un recipient adequat per a púding. Si algú prova a fer-ne, que avise i envie fotos!

Si se'n va el rei, què passarà?

Monarquies i repúbliques d'Europa

“Reconozco que el actual rey de España ha sido durante algunos años para la opinión internacional un personaje simpático. Su juventud, su carácter decidor a estilo madrileño y un intrepidez alegre de subteniente hicieron de él ese personaje simpático tan amado por el vulgo que le ve de lejos y sólo aprecia las exterioridades. Pero ocurre con los ‘personajes simpáticos’ que al transcurrir los años su ‘simpatía’ va resultando terrible”. Són paraules d’un republicà il·lustre, Vicent Blasco Ibáñez, qui, evidentment, no les dedicava al monarca actual, sinó al Borbó del seu temps: Alfons XIII. Sembla que la història es repeteix i els darrers escàndols, incidents i rumors que afecten la monarquia espanyola han deixat la seua valoració pública sota mínims, en el 4,89, la puntuació més baixa des que el Centre d’Investigacions Sociològiques en pren nota. També cal advertir, però, que el text esmentat prové d’un manifest publicat en 1924, quan Alfons XIII donà suport al Directori Militar comandat per Primo de Rivera. Encara passarien set anys, doncs, fins que arribara la Segona República. I és que com deia el mateix Blasco Ibáñez, la por al canvi, tot i l’evidència que el sistema no funcionava, era massa gran: “Estas gentes asustadizas, de inteligencia vacilante y miedo pueril obran lo mismo que si al sentir arder sus vestidos interiores no se atreviesen a moverse, por miedo al cambio de postura. De continuar inmóviles acabarán por arder vivas, pero cuando intenten defenderse ya será tarde”.

Una cosa semblant al que passa hui en dia. No debades, escandalitzar-se pel fet que Joan Carles de Borbó estava caçant elefants a Botswana “en uns moments de crisi tan durs com estos” no és, en si, una crítica a la monarquia. És, en realitat, una crítica a la persona del rei, per actuar de forma irresponsable o poc considerada, sense qüestionar a fons la pròpia institució. Com si canviant de persona estiguera tot solucionat. Que abdique en el seu fill i ja està, segons reclamen alguns. Gens importa que la monarquia siga intrínsecament obsolescent i irracional en un món que declara la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seua participació política a través d’un sistema democràtic. La Corona d’Espanya, per contra, perpetua el fet que una persona triada pel dictador Franco siga la màxima autoritat de l’Estat i el cap de les Forces Armades de manera inviolable, vitalícia i hereditària. Això qui ho pot defensar racionalment? Si en el seu moment pogué servir com a forma d’arribar a un règim democràtic, quina funció té ara, que tenim una democràcia estancada i una economia en fallida? 

Si ens fixem en les 10 monarquies que queden a Europa, en comparació a les 40 repúbliques, totes, excepte Espanya i Mònaco, estan a països rics del nord (Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Regne Unit, Luxemburg i Liechtenstein). La monarquia hi ha pogut sobreviure perquè no ha entorpit el funcionament de sistemes democràtics de llarg recorregut que han coadjuvat a crear i repartir riquesa entre els seus ciutadans. Però ací què està passant? Ni tenim una democràcia avançada ni un Estat capaç de garantir el benestar social i econòmic de tots.  No seria hora, doncs, de fer una Segona Transició per sanejar el nostre sistema polític? Les alternatives republicanes a la monarquia són moltes. No cal un president de la República amb tants poders com Sarkozy, sinó que pot ser una figura més testimonial i indirecta, com ocorre a Alemanya o Itàlia. El canvi seria un bon senyal: els espanyols, per fi, confiarien plenament en el poder de la democràcia. Per acabar amb les paraules del mateix Blasco Ibáñez: “‘Si se va el rey, ¿qué pasará?’, se preguntan millares de gentes simples. Seguramente que no pasará nada tan terrible y absurdo como la presente guerra de Marruecos [la que hi havia en 1924], y España, en cambio, se colocará en una postura de pueblo moderno, siendo mejor considerada por las grandes naciones civilizadas, que bien lo necesita”.

El camí simbòl·lic de la Gran Via Marqués del Túria

Plànol de València en 1899, en ple eixamplament cap a les Grans Vies

Quan en 1884 es realitzà el pla per a eixamplar València més enllà de les seues antigues muralles medievals, que havien estat enderrocades una vintena d'anys abans, dos grans vies es presentaren com a articuladores del nou projecte d'urbanització: la Gran Via Germanies, que acabà vertebrant la part burgesa i més rica de l'Eixample, i la Gran Via Ferran el Catòlic, on predominaren les classes mitjanes. La geografia fallera ho reflecteix molt bé: no són el mateix Almirall Cadarso o Maestro Gozalbo que Arrancapins, evidentment. La nomenclatura, en tot cas, era ben inversa: els rics s'allotjaven a un lloc de reminiscències revolucionàries i populars -les Germanies-, mentre que els més pobres s'instal·laven a una avinguda de vocació monàrquica i autoritària -Ferran el Catòlic. La solució, almenys per als de dalt, vingué amb el temps, ja que la part final de Germanies, la que enllaça amb el riu i que és precisament la més rica, passà a denominar-se Gran Via Marqués del Túria, que és com la coneixem hui en dia. 

Part de la Gran Via Germanies que passà a denominar-se Marqués del Túria

I qui era el Marqués del Túria? Doncs no era un altre que Tomàs Trénor (1864-1913), tal vegada el home més ric de la València de finals del segle XIX i començaments del XX. Nét d'un militar irlandés (1798-1858) que s'instal·là com a comerciant i industrial a la capital valenciana després de participar en les guerres contra Napoleó, Trènor posseïa una fortuna immensa. Bona prova és que era propietari del monestir de Sant Jeroni de Cotalba (desamortitzat), del palau dels barons d'Alaquàs (on hui en dia està la seu de Lo Rat Penat), del bosc de la Vallesa en Paterna o del seu Hort homònim en Torrent. No debades, ell fou el principal promotor de l'Exposició Regional de 1909 per a mostrar la puixança econòmica de València i això mateix li valgué la concessió del marquesat del Túria per part d'Alfons XIII. En conseqüència, algun que altre burgés de l'Eixample degué dormir més satisfet a partir del moment en què començà a viure en la Gran Via Marqués del Túria i no en la de Germanies. Això seria, segurament, més conforme al seu estatus.

En la mateixa línia, l'honorabilitat i la respectabilitat de Teodor Llorente no feren una altra cosa que enaltir l'avinguda quan, en 1924, s'hi instal·là una estàtua dedicada a la seua figura, promoguda per Lo Rat Penat. De fet, a la part de darrere del conjunt escultòric es recorda que Valencia le coronó el 14 de noviembre de 1909. Amb tot, és ben possible que no tots els deferents habitants de la contornada pensaren el mateix i que més d'un recel·lara de la seua insistència "inútil" en l'ús del valencià... També és probable que es prengueren amb certa prevenció en 1931, ja en temps de la Segona República, l'erecció d'un monument "al llaurador valencià", encara que la representació oscil·lara entre el reconeixement al treball popular i la seua imatge idealitzada. No debades, l'estàtua combina versos del mateix Llorente (Sobri, sofrit, lleuger, fort i lleal, el que en l'aspre guaret clava la rella i obri a l'aigua corrent fonda canal) amb la prosa de Blasco Ibáñez (Cuando toda la huerta dormía aún, ya estaba a la indecisa claridad del amanecer, arañando sus tierras queridas).

Monument a Teodor Llorente (1924)

Monument al llaurador valencià (1931)

Però a penes dos anys després, la Gran Via Marqués del Túria refermaria el seu pols burgés amb la instal·lació del tercer conjunt escultòric que acull al llarg del seu traçat: el dedicat al marqués de Campo, en l'actual plaça de Cánovas. José Gabriel Campo (1814-1889) havia sigut pràcticament coetani d'aquell Trénor irlandés que s'establí a València i ell mateix fou un altre dels grans burgesos del segle XIX valentí. S'enriquí, fonamentalment, mitjançant el finançament dels servicis moderns que acompanyaren la modernització de la ciutat, com ara la instal·lació de l'aigua, el gas, la pavimentació o el ferrocarril. El bon nom del marqués de Campo entre l'alta societat era indubtable (encara que no escatimara en corrupteles, suborns i xantatges, dels quals, per cert, Llorente era un dels principals encobridors des de "Las Provincias"). La mateixa Isabel II havia creat per a ell el marquesat de Campo i li concedí nombrosíssimes condecoracions de tot tipus, en consonància amb el seu suport a la Corona. Per tant, malgrat que de rebot -l'estàtua es traslladà a la Gran Via des de la plaça de l'Ajuntament, on estava des de 1908-, el monument al marqués de Campo escaigué a la perfecció dins d'aquell ambient.

Monument al marqués de Campo (1908)

Fins ací els fets, que hui he conegut tot just preparant este post. Ara bé, la meua impressió personal fins ara havia estat molt diferent. Quan camine al llarg de la Gran Via Marqués del Túria quasi sempre ho faig des del riu cap a l'Estació del Nord. I per la seua posició, sempre entropessava, evidentment, amb el mateix recorregut: una estàtua al marqués de Campo datada en 1908, una estàtua a Teodor Llorente en 1924 i una estàtua al llaurador valencià en 1931. Em semblava un trajecte simbòl·lic de la societat valenciana durant el primer terç del segle XX: primer la modernització en què els grans burgesos, com Campo, havien acaparat tot el protagonisme econòmic i polític; després la formació del valencianisme com a moviment interclassista, de la mà de lletraferits com Teodor Llorente; i finalment la irrupció de les classes populars en la Segona República, incorporant l'imaginari valencianista conformat durant les dècades anteriors. Ara sé que la cosa és molt més complexa i que la història de l'avinguda no és tan lineal com pensava. Però no me'n penedisc d'haver-ho sabut, ans al contrari: n'he aprés molt!


PS: Durant la Guerra Civil, l'avinguda passà a denominar-se Gran Via Buenaventura Durruti i el monument a Llorente fou enderrocat (i col·locat novament en 1940).

Els criminals, salvadors d'Espanya

Tinc el blog tan abandonat que ni tan sols vaig enllaçar la columna de l'Informatiu de dilluns passat. Una de les raons és que, novament estic entre València, on m'ha eixit un treballet com a autònom per a la digitalització de fons arxivístics per al Departament d'Història Medieval, i Sevilla, on esta setmana estic intentant disfrutar de la Setmana Santa, malgrat els dies de pluja que ahir, per exemple, van impedir l'eixida de les imatges de cap germandat o confraria. Un espectacle digne d'admirar, la veritat. Però al que anava: vos enllace l'inici de la columna i a vore si els propers dies puc publicar algun post nou, exclusivament per al blog...

Walter White estaria molt content amb l'amnistia fiscal...

“Lo que es impresentable es que la salida que tenga el Gobierno para colocar la deuda sea dando una amnistía fiscal a aquellos que han defraudado a Hacienda. Nosotros claro que estamos en contra de ese tipo de amistías fiscales porque, francamente, si se les está diciendo a los ciudadanos que pagan sus impuestos que les van a subir los impuestos y  a aquellos que defraudan se les va a dar una amnistía... Es tan injusto, es tan antisocial y es tal barbaridad que desde luego el Partido Popular está en contra”. Què més es pot dir sobre l’amnistia fiscal que acaba d’aprovar el Govern de Mariano Rajoy quan tot ho va dir fa un any i mig la secretària general del seu partit, María Dolores de Cospedal? Si fins i tot el mateix Rajoy es manifestà en la seua contra: “No la vamos a apoyar porque los que pagan van a pagar más y a los que no pagan se les va a perdonar lo que no han pagado, después de lo que se ha hecho a los pensionistas, a los funcionarios y después de que en España haya más de cuatro millones y medio de personas que no pueden trabajar queriéndolo”. [Continua a la columna de l'Informatiu]

 

El valencians (i els espanyols), titelles de Madrid

A Madrid els sembla una misèria esta connexió amb Europa...

Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos, Dinamarca, Irlanda, Regne Unit, Grècia, Espanya, Portugal, Àustria, Finlàndia, Suècia, Txèquia, Estònia, Xipre, Letònia, Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, Romania i Bulgària. No, no es tracta d’un poema d’amor a Europa, a la manera d’Estellés, sinó dels 27 països membres de la Unió Europea. Un total de 500 milions de persones que dijous passat estaven representades pels seus corresponents ministres a Brussel·les, on s’havien reunit per aprovar el Pla de Xarxes de Transport Transeuropees. Un pla que inclou com a corredors prioritaris els que la Comissió Europea ha considerat més importants per al desenvolupament i la vertebració dels països membres. I en el cas ibèric són, d’una banda, el Corredor Atlàntic, que passa per  Lisboa, Salamanca, Valladolid, Vitòria i Sant Sebastià, amb connexions directes a Madrid i els principals ports atlàntics, i, d’una altra banda, el Corredor Mediterrani, que va d’Algesires a Màlaga, Almeria, Múrcia, Cartagena, Alacant, València, Castelló, Tarragona, Barcelona i Girona, també amb diverses connexions directes amb Madrid. [Continua a la columna de l'Informatiu]