Deixe la senyera en pau

Yo me acojo a la señera y a mis conciudadanos para seguir trabajando por el futuro de esta tierra. Alguns no tenen respecte per res...

Hivern de l’any 1364. Les invasions castellanes del regne de València fa vora una dècada que es succeeixen. La pròpia capital ha estat terriblement assetjada en dos ocasions per Pere el Cruel, que no ha aconseguit la seua rendició davant la resistència ferotge dels habitants. Oriola continua encerclada, Alacant ha estat atroçment saquejada i el curs del Palància, de Sogorb a Morvedre, continua en mans dels castellans. Per això, les hosts del regne, dirigides per Alfons el Vell, els combaten a sang i foc, com relata Ramon de Soler, justícia criminal i capità de la host de València, als propis consellers de la urbs valentina:

Lo senyor comte de Dénia, capità d’aquest regne, havia, ab la sua cavalleria e ab la bandera de la dita ciutat de València, desbaratat e mort lo maestre d’Alcàntera e la sua cavalleria, qui per part del rey de Castella volia metre gran rèquha de viandes en la ciutat de Sogorb... [Continua a l'Informatiu]

L'encanteri de Ponça (II)

Il cielo di Ponza

Com deia despús-ahir, els preliminars de la campanya bèl·lica de 1435, amb el rumor de la mort d'Alfons el Magnànim i l'infant Joan, feien presagiar un desenllaç fatídic. Potser per això, quan s'aproximava el dia de l'enfrontament directe entre genovesos i aragonesos, els consellers de Barcelona s'adreçaren a l'abat de Montserrat per tal que el monestir pregara a Déu per la victòria dels seus:

Nova çerta hic ha que l'estol dels janovesos és partit per dampnificar si porà lo senyor rey, lo qual és sobre Gayeta, e, jassie cregam la ajuda de Déu migençant que lo dit senyor tembrà poch lo dit estol, però encare havem del·liberat que per devotes persones sie per suffragi seu a la ajuda divinal recorregut. Per ço us pregam ab tanta afecció com podem que per impetrar la dita ajuda vos plàcia fer e continuar certa comemoració en vostre monastir.

Tanmateix, es veu que els monjos no estigueren massa inspirats perquè al cap d'unes poques setmanes arribaren noves notícies des de la Mar Tirrena, però ben roïnes. Així, el 28 d'agost de 1435 els regidors barcelonins es veien obligats a informar els valentins de la desgràcia patida per l'estol reial, vençut davant l'illa de Ponça i amb els principals dirigents de la Corona empresonats, començant pel mateix rei. Dels importants només se n'havia salvat un, l'infant Pere, virrei de Sicília:

No és per extimar la greu dolor de la qual nosaltres e tota aquesta ciutat som detenguts per la sobres cruel e molt dolorosa nova a nosaltres pervenguda de nostron rey e senyor, la qual és aquesta, ço és, que l'estol dels janoveses, venint subvenir a Gayeta, lo estol del senyor rey li és exit e denan Ponça són venguts a batalla, los janovesos han vençut lo senyor rey, lo qual és pres ab lo rey de Navarra, e ab l’infant Don Enrich, e ab molts nobles, barons e gran hòmens del realme e molts de la nostra gent e molts qui hi són mort, é·s campat lo senyor infant Don Pedro ab alsguns.

Però la reacció dels magistrats municipals, que se sentien responsables del futur polític de la Corona, no es féu esperar i de seguida, només 5 dies després, es dirigiren a la reina Maria per tal de requerir-li una actuació ràpida, invocant la inutilitat de les lamentacions i, així mateix, la pròpia paraula de Déu:

Si la divinal majestat, los juys de la qual són inscrutables, ha permès lo cas seguit de la presó de nostron rey e senyor, lamentacions tristes, cogitacions planes e plors excessius no deuen axí occupar los coratges e les penses de vós, senyora, e dels seus vassaylls e súbdits, que Déu omnipotent ne sie ofès ne·n sien oblidades degudes provisions faedores, ans ab humils supplicacions deu ésser recorregut a la ajuda indeficient de aquell subiran Déu qui diu ‘mia és la venjança e jo retribuhiré’ e, en altra part, diu ‘jo mataré e jo faré viure, batre e sanaré’.

Però l'actuació no només havia de ser ràpida, sinó també consensuada: devets haver special confiança en la innada fe e naturalesa pura dels feels vassaylls e súbdits del dit senyor, los quals jamés han defalgut ne defalran ne defallir porien per totes lurs forçes en socórrer e ajuda a lur príncep e senyor. Per això, a ulls dels magistrats de Barcelona -i amb tota seguretat als de València, Saragossa o Palma-, s'imposava una assemblea de tots els estaments (eclesiàstics, nobles i ciutadans) i de tots els territoris de la Corona per tal d'acordar i aconsellar allò que havia de ser més útil -des del seu punt de vista- per a gestionar la situació i tractar d'alliberar el rei i la resta de magnats empresonats. Per tal de no alentir el procés, no calia convocar Corts, sinó que bastaria una simple reunió de tots plegats:

E, per obrir vies e maneres opportunes a tractar, manajar e finar de tots remeys salutables faents al fet, és nostre parer que vós, senyora, deguéssets appellar per donar-vos consell de cascuns dels staments e condicions, axí ecclesiàstichs com barons, nobles e cavallers, com ciutedans e habitadors de totes les universitats, viles e lochs reyals de tots los regnes e terres del dit senyor, no per acte de Corts ne Parlaments, mas per aconsellar a vós senyora sobre totes e sengles provisions faedores occorrents a total benifici e salut del dit senyor e de la cosa pública de tots sos regnes e terres.

Amb tot, la resolució de l'afer sí que requerí finalment d'unes Corts, les Generals de Montsó de 1435-1436, destinades a aprovar la forma de recaptació del rescat de 30.000 ducats que els genovesos demanaven pel monarca, qui havia estat traslladat a terres milaneses. En darrer terme, a més a més, la trobada del Magnànim amb el duc de Milà proporcionà un rocambolesc final a la història, ja que, abans de l'alliberament, pactaren el repartiment de les terres itàliques que volien conquerir. Així, la derrota de Ponça representà un inesperat impuls a l'ocupació del regne de Nàpols, que acabà sent pres per la monarquia aragonesa 6 anys després. A Ponça passen coses estranyes, ja ho deia Marieta...

L'encanteri de Ponça (I)

Ubicació de Ponça, a la Mar Tirrena

Marieta, la nostra corresponsal a terres itàliques, ens avisava dijous passat que passaria el cap de setmana a l'illa de Ponça, a mig camí entre Roma i Nàpols. Ella mateixa parlava dels molts fets punyents -reals o ficticis- que hi havien tingut lloc al llarg de la història, entre els quals es trobava la batalla entre genovesos i aragonesos d'agost de 1435, en la qual Alfons el Magnànim i el seus germans Enric d'Empúries i el futur Joan II foren derrotats i empresonats a la pròpia Gènova. Sobre aquella campanya, emmarcada en les que el rei de la Corona d'Aragó mamprengué per tal de conquerir el regne de Nàpols, hi ha diverses cartes a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona que ara, aprofitant l'avinentesa, m'agradaria donar a conéixer parcialment.

Les notícies sobre el destí de l'estol armat per la Corona circularen en dos moments ben diferenciats. En un primer acte, poc després d'haver partit l'exèrcit conqueridor des de Sicília, es difongué el rumor, ni més ni menys, que la galera reial havia naufragat, de forma que Alfons el Magnànim i el seu germà Joan, rei de Navarra (també qui seria Joan II), havien mort ofegats. Els consellers de Barcelona ho comunicaven així als jurats de València el 15 de març de 1435:

Vos notifficam com digmenge prop passat, que teníem XIII del present mes de març, a les XI hores de mig jorn nosaltres reebem una letra dels cònsols de Perpenyà ab la qual nos certifficaven com, segons cert avís que havien haüd de I florentí habitant en Monpeyler, lo qual ne havie scrit a·n Francesch Andreu, ara I dels cònsols de la dita vila de Perpenyà, una barcha fóra arribada a Marsella, la qual venia de Còrsega, qui comptava com lo senyor rey ere partit de Sicília ab sis galeas tenint la via en Calàbria, e, per gran fortuna e tempestat vahida qui·s mès en la mar, quatre de les dites galees eren perides en les quals ere la galea on ere lo senyor rey, e lo rey de Navarra, e lo mestre de Sant Yhago.

La notícia, com deien, havia arribat a través d'un mercader florentí resident en Montpeller, que n'havia informat als cònsols de Perpinyà i estos als consellers de Barcelona. Però, a més a més, en la pròpia carta dels barcelonins s'explicava que, com allò era una simple informació sense contrastar, no havien volgut espantar als dirigents de la Corona i havien tractat de mantindre el rumor en secret, fins que les filtracions van fer que tothom en parlara a la capital catalana i d'ací s'escampara a la resta de llocs i ciutats de la monarquia. Per tant, s'excusaven de no haver donat a la llum la notícia abans:

Bé creem que fama pública referent és pervenguda a vostra notícia la nova molt dolorosa la qual se és escampada de nostre rey e senyor, la qual notícia vostra nosaltres sens falta ab letra nostra haguérem prevenguda per correu cuytat si per certa haguéssem la nova dessús dita e no haguérem esperat que en altra manera ho haguéssets sabut, mas no donant plena fe per molts esguards a la notifficació a vosaltres feta havíem del·liberat de tenir molt en secret e no curàssem de scriure tro que en çert ho sabèssem, e stans axí per tres jorns contínuus la cosa és venguda ací a pública notícia, que tota aquesta ciutat ne és stada plena parlant ne en inçert, axí que no volents més callar havem del·liberat de fer-vos la present.

Amb tot, una vegada que ja estava escrita la missiva als jurats valencians però encara no havia estat enviada, arribà la bona nova que segurament la notícia era falsa, com es confirmà uns dies després. Per això, com a postdata, la carta incloïa el següent afegit final:

Aprés feta la present, vuy que és divendres a XVI de març a les VI hores ans de mig jorn és arribat I correu lo qual és vengut de Venècia e és passat per Gènova e per Sahona e per Avinyó, e ha portades a mercaders de açí diverses letres de Venècia, de Gènova e de Avinyó en les quals no·s fa menció alguna de la dita nova, jassie que en Gènova lo dit correu sie stat interrogat si havia res hoït dir del senyor senyor rey. E com lo dit correu los respongués que no deyen verament no hi donam fe segons la nova d’on és axida.

Si els correus que arribaven dels principals centres de poder de la ribera mediterrània nord-occidental no tenien constància de cap naufragi reial, la informació del florentí no podia ser vertadera. Alfons el Magnànim encara vivia i els territoris mantenien el seu rei. Tanmateix, com si d'una premonició es tractara, el següent acte de la campanya, el que tindria lloc davant les costes de Ponça, sí que significaria l'escapçament de la monarquia durant un temps. La reina Maria, amb l'ajuda dels estaments, s'hauria de fer càrrec dels destins de la Corona. Però això ho veurem en el proper post.

Ha perdut l'oremus, senyor Camps

A vore si puc tornar una miqueta a la normalitat després d'haver estat intensament enredat amb el següent capítol de la tesi (i de pas article per a una revista). De moment, comencem amb la columna de l'Informatiu, sobre la bogeria de Camps. Si no fóra per a plorar, faria riure...

Oremus pro martyre!

Que vosté, senyor Camps, ha perdut l’oremus, mai millor dit, no és que ho diguem des de l’Informatiu. És que ho diuen fins i tot a Libertad Digital: Está loco, ha perdido la cabeza. Vosté, però, sense fer cas de tot el que ha passat i del que encara passarà –més proves, noves acusacions, jutjats, banqueta dels acusats–, continua corrent cap avant, amb una bena als ulls, fins que l’hòstia que es pegue contra el mur siga de campionat: No he hecho nada y todo es mentira, Me sostiene la verdad, Estoy siendo atacado porque soy el presidente de una Comunidad que se puso en pie y no saben como parar, ni al presidente ni a la Comunidad. Senyor Camps, que vosté és un mentider va quedar demostrat fa temps: en febrer de 2009 va desmentir de plano que tinguera cap tipus de relació amb la trama Gürtel i dos mesos després vam saber de les seues converses telefòniques amb el Bigotes, el seu amiguito del alma, te quiero un huevo. I, senyor Camps, no l’ataquen per ser president dels valencians, sinó perquè José Luis Peñas, un exregidor del PP a Majadahonda, va denunciar la trama corrupta de Correa i companyia. I, com deien aquells, pel fil traurem lo cabdell... [Continua a l'Informatiu]

A Canal 9 ja som país (o quasi)

No ho dic jo, que siguem un país, ho diuen a Gormandia, el nou programa culinari de Canal 9 emés en el prime time dels dijous, de 21:45 a 22:10 h., just abans de Valencians pel món. A banda dels tres iaios riberencs que comenten la jugada a l'estil d'aquells de Caçadors de bolets, el programa sempre comença amb la següent tonadeta sobre un mapa del territori valencià: Això diuen que era un país entre la mar i la muntanya. I, evidentment, es refereixen al país dels valencians, tot i que en este cas ens metaforitzen en "gormands": dit d’aquell a qui li agrada de menjar bé i amb plats abundosos. Només duen tres emissions -hui és la quarta, amb uns elxans fent arròs i crosta-, però la veritat és que sembla un programa divertit i ben fet. De moment es poden visionar tots des d'ací i no vos perdeu els comentaris d'eixos avis en l'autoproclamada Il·lustre Acadèmia de Gormandia.

Ara bé, com passa en qualsevol programa que reflectisca la realitat valenciana, des de la perspectiva valencianista sempre copsarem coses que ens gelen el cor, sense anar més lluny en el primer programa, centrat en la figura de la catarrogina María José Lloria, una dona valenta i alegre que plena la pantalla amb el seu orgull per un plat de la terra, però que a estes alçades del segle XXI, sent ella valencianoparlant de tota la vida, encara cria la seua filla en castellà. Però, dona!!! A continuació podeu vore la part positiva i la part negativa (només començar una enardida defensa de la rata de marjal com a "manjar", i ben bona que estarà!):

Més que regionalisme: Jordi de Fenollar (I)

Durant molt de temps he esperat que algun canal digital (la Biblioteca Valenciana, Google Books, etc.) posara en la xarxa el llibre En defensa de la personalidad valenciana escrit per Teodor Llorente Falcó (1869-1949), fill del patrici Teodor Llorente. Pareix, però, que per molt que espere els meus desigs no es voran complits, almenys de moment, així que, aprofitant l'avinentesa de la qüestió onomàstica i normativa de la llengua encetada l'altre dia, tractaré d'anar copiant alguns dels seus articles. De fet, el llibre és un recull d'escrits publicats sota el "pseudònim" Jordi de Fenollar a Las Provincias, on Llorente feia anys que era director (des de 1919), al llarg de 1930, durant el govern de Dámaso Berenguer, just després de la dictadura de Primo de Rivera i abans de l'arribada de la II República.

Els seus posicionaments sobten per la familiaritat dels temes i els arguments que encara volten el discurs valencianista. Ara bé, la gran diferència amb l'actualitat és la pròpia situació de poder que representava llavors Llorente: director de Las Provincias, amb 60 anys d'edat, declarat regionalista (amb el consegüent estigma que això comportava a l'època, com el de "nacionalista" hui en dia), partidari de l'autogovern valencià, favorable a la unitat de la llengua i de la doble denominació (com anirem veient), coneixedor de la història i la literatura valencianes, i defensor de portar el valencianisme a tots els nivells de la vida. Segurament en l'actualitat el progressisme valencianista dissentiria amb ell en molts aspectes, ja que era un declarat conservador, mantenidor de "l'ordre social" i antirevolucionari, però tant de bo hui en dia comptàrem amb una elit mediàtica que des de la ciutat de València difonguera els mateixos valors d'estima vertadera per allò valencià que defensava el menut dels Llorente.

Així les coses, aniré copiant alguns dels seus articles, com a mostra del que tal vegada va poder ser i no fou, "gràcies" al desastre dels enfrontaments socials, la guerra civil i la barbaritat de 40 anys de dictadura franquista. El regionalisme valencià covat des de principis de segle XX (Llorente pare) anava camí de convertir-se, al cap de un parell de dècades, en nacionalisme oposat a l'espanyolisme castellanista (Llorente fill), però la guerra ho va tallar tot de soca-rel...

La portada d'En defensa de la personalidad valenciana era la senyera de València com a símbol conjunt de l'antic regne de València. Aquella defensa era, sobretot, contra el centralisme castellanista

Advertencia preliminar
(...) Son artículos periodísticos, escritos a vuela pluma, con erudición de segunda mano, sin más trascendencia que la de cooperar al movimiento regionalista, iniciado con la caída de la Dictadura (...) En su trabajo sólo le ha guiado el buen deseo de llevar su granito de arena a la actual campaña regionalista.

Haciendo más que regionalismo [19 d'abril de 1930. Primer article de la sèrie]
Parece que haya empeño en empujar a Valencia por caminos por los que nunca pensó entrar. En nuestra región se ha sentido siempre un regionalismo templado, sin carácter alguno político. La obra del centralismo, ¿por qué no declararlo?, en el transcurso de los años le hizo daño, aunque no logró nunca anular su personalida, que continúa tan latente dentro de su alma que ha de costar poco esfuerzo para su resurgimiento con todo vigor.

Y esa labor a favor de nuestro resurgimiento habremos de debérsela a nuestros gobernantes y a los orientadores de la opinión en Madrid, que, en su incomprensión del problema regionalista y en su desconocimiento de las distintas personalidades que constituyen el pueblo español, no hacen más que zaherir los sentimientos de todos, y de algún tiempo a esta parte muy especialmente los del pueblo valenciano.

Recientemente se han sucedido los agravios y los ataques a la personalidad valenciana de una manera verdaderamente inusitada. Primer fue la supresión de la cátedra de lengua valenciana, que por iniciativa del Centro de Cultura venía dándose en nuestra Universdad, como un homenaje espiritual a una lengua, que diga lo que quiera ABC, es tan viva como lo es el castellano, y de ello tendremos ocasión de hablar. El señor Marqués de Estella [el dictador Primo de Rivera], que en esto del regionalismo bebía en las mismas fuentes de los más foribundos centralistas, creyó sin duda que se cometía un delito de lesa patria si se consentía que en nuestro primer centro docente, se dieran explicaciones de gramática valenciana, y prohibió que éstas continuaran. Estábamos en período de Dictadura y hubo que callar y resignarse, aun cuando aquello fué considerado por muchos como un agravio.

Pasaron unes meses, y un día, el mismo señor Marqués de Estella, sin venir a cuento, en unas de esas declaraciones en que tan insubstancialmente agraviaba a unos y a otros, ocurriósele censurar que los valencianos se pusieran en pie y se descubriesen al ejecutarse su Himno Regional, y de una manera indirecta vino a ordenar que esa costumbre debía desaparecer. Y ocurrió que a partir de aquel día, el Himno despierta mayores entusiasmos, y que esos entusiasmes se subrayan, cosa que antes no ocurría, cuando a continuación, con un celo verdaderamente ridículo, se exigió que tras el Himno Regional había de tocarse el Nacional.

Pasó aquéllo, aunque dejando su correspondiente sedimiento, y un nuevo ataque parte del Gobierno contra la personalidad valenciana, y ello se hace con motivo de haber surgido la idea de erigir en nuestra ciudad un monumento simbólico a la Región, a cuya iniciativa contesta el jefe del Gobierno, también el mismo Marqués de Estella, exigiendo que ese monumento se levantase a la provincia, y de ningún modo a Alicante, Castellón y Valencia reunidos.

Rebasando todo lo que se ha dicho, viene ahora el periódico ABC a publicar un artículo en el que se hacen apreciaciones tan fuera de la realidad y tan molestas para los hijos de esta tierra, que no nos explicamos por qué y para qué se han escrito y publicado, máxime cuando constituían un inciso completamente innecesario en el mencionado artículo.*

*En nota a peu de pàgina: Dejando a un lado el objeto del artículo de ABC, que era el pedir que desaparecieses los acádemico regionales de la Real Academia de la Lengua, al hablar de Valencia decía lo siguiente: "Se quiso hacer esta manifestación de aprecio tan extensa que se cró sección para las provinicias valencianas, cuyo elegido -ilustre y erudito sacerdote [Fullana]- no podía traer sino la representación de una lengua muerta o puramente literaria con escasísima producción desde el promedio del siglo anterior; porque todo el mundo sabe que en Valencia se habla un dialecto desfigurado, empobrecido y castellanizado que apenas tiene briznas del lemosín y que ni siquiera es la expresión unánime; ni en la región, porque innumerables comarcas hablaron y hablan siempre en castellano, ni en las propias capitales (Valencia, Alicante y Castellón), donde la mayoría de las gentes, y desde luego, las de clase media, se producen también en castellano, limitando el uso del dialecto o interjecciones sueltras, a las charlas de tono festivo o a las expansiones familiares; pero nunca en diálogo invariable, como ocurre en Cataluña. Sólo se consiguió adulterar esencialmente la Academia -cuyo tesoro único y definitivo es el idioma de Cervantes, y cuya labor se sintetiza exclusivamente en el Diccionario castellano- y crear una situación difícil y postiza, casi de intrusos a los académicos regionales, a quienes se limitó la categoría, atribuyéndoles una calidad de adjuntos notoriamente subalternos".

A parte de lo que ayer reproducía Las Provincias, se dice en dicho artículo cosas como ésta: "Lo importante era demostrar el merecimiento que concedía (habla el articulista de la concesión del Gobierno de la Dictadura creando los académicos regionales) al antiguo eúskaro, a la fabla gallega, al catalán, al mallorquín, como realidades consentidas, como lenguas vivas con que comunican sus pensamientos unos millones de españoles". Y luego añade lo que copiábamos ayer respecto al valenciano, que es una lengua muerta, o puramente literaria, y otra colección de lindezas por este estilo que ya iremos rebatiendo.

¿Lenguas vivas el eúskaro y el gallego, y muerta la valenciana? Pero el articulista que tales cosas dice, ¿es hijo de España, ni aún pertenece a este planeta, o es que nosotros no estamos en nuestros cabales?

Bloguejant

De part de Monique i de Josep Lluís he rebut la distinció Vale a pena ficar de olho nesse blog, que evidentment deu tindre el seu origen en la blogosfera en portugués i que com diu el mateix Josep Lluís representa una bona manera de dinamitzar les nostres lectures i descobrir nous blogs. Per això, deixant de banda les seues pròpies bitàcoles, Hidden Planet i Saps què vull dir-te, seguiré les normes del premi bo i recomanant-ne 10 més, que si volen poden seguir les regles del joc: publicar el segell fent esment al bloguer del qual han rebut el premi, premiar 10 blogs més posant els seus enllaços i demanar-los que continuen la cadena. Feia més de dos anys que no participava en cap mem i la veritat és que una part significativa dels blogs que llavors esmentava han desaparegut; espere que no passe el mateix amb els que ara m'han cridat l'atenció i en tot cas, si és així, féu-me el favor de no llevar-los d'internet (almenys guardeu-los en algú racó per a la posteritat!). Allà van:

- La cámara de la reina, per afinitat: historiadora, fora de casa, fent la tesi, del gendre de Jaume I (eixe tal Alfons el Savi) i perquè m'ha fet recuperar les nocions de portugués.
- La línia de Wallace, per estima a la natura: flors, mol·luscs, plantes, aus, muntanyes, viatges, de tot un poc.
- Enceneu els llums, per passions estranyes i per enginy: el darrer post metabloguer, memorable.
- De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per la llengua: un bon seguiment de tot el que hi ha a internet sobre la qüestió!
- Blog de Maria Jesús Bolta, per la delícia dels seus escrits: breus, llargs, amb diàlegs, sense, curiosos, interessants.
- Mariavalls_blog, per tafaneig: una porta valenciana oberta a una altra capital europea, París.
- VCF: Desmemòria, per gust futboler: memòria, actualitat, opinió, informació.
- Extrem Sud del País Valencià: D'Elx a Guardamar, per vertebració i per plaer: el Joan-Carles manté la flama i de quina manera.
- Els meus mons, per constància: Marc sempre sorprén, siga de política, esports, treball, la seua vida quotidiana.
- Busca qui t'ha pegat, per diversió i per opinió: un clàssic, les peripècies de Rasoir ja són en certa manera patrimoni de tots.

I entre els esmentats, ja sabeu: qui vulga continuar la cadena, avant amb els vostres 10 blogs!

Refranys, refranys!

Victor Pàmies està tractant de fer el top ten de refranys en català més coneguts i per això demana la nostra participació:

1. Feu una llista (de memòria, sense consultar llibres ni parlar amb ningú) dels 10 primers refranys catalans que us vinguin al cap.
2. Envieu-me aquesta llista al meu correu personal: vpamies@gmail.com (no els deixeu escrits enlloc per no condicionar les respostes d'altres persones que vulguin participar).
3. Indiqueu-me d'on sou o on heu viscut majoritàriament (municipi i comarca) perquè jo pugui després extrapolar dades i oferir resultats per zones dialectals.

Porta 851 respostes rebudes, però per les darreres notícies que conec la proporció de valencians que ha participat és molt baixa. Animem-nos, que encara eixirà "Valencià i home de bé, no pot ser" com a refrany més conegut... :D Jo ara mateix envie la meua llista!

Entorn de Softvalencià

Hui parle a l'Informatiu de Softvalencià, un projecte que va suscitar reaccions ben fortes arran de les crítiques realitzades per Cucarella. Certament, no resulta lògic que si català i valencià són dos noms per a una mateixa llengua no es puga potenciar amb normalitat un Softcatalà (País Valencià) o que es puguen oferir les variants valencianes, com fins ara, en una mateixa pàgina web. Tanmateix, menys normal és encara que, conformant més del 25% dels parlants de la llengua, només un 5% del total d'usuaris que visiten softcatala.org siga d'origen valencià. Així les coses, si la iniciativa serveix per a estimular l'ús del valencià en el món d'internet i la informàtica, benvinguda siga.

Cal recordar que potenciar el nom de "valencià" i les formes valencianes no és estar en contra de la unitat de la llengua ni menys encara del futur de la llengua. Això seria tant com dir que potenciar el nom de "català" i publicar en l'estàndard de Catalunya és estar en contra de tot allò que sone a valencià i de les formes valencianes. La realitat, però, és que tant una cosa com l'altra són, simplement, accions en favor de la llengua pròpia, la mateixa, amb denominacions i estàndards diferents dins d'una normativització comuna (aspecte, però, que encara està per resoldre en funció de les relacions inexistents entre l'AVL i l'IEC, i de l'anticatalanisme latent que el PPCV manté interessadament viu). La qüestió és complexa, però allò que importa és que cresca el nombre d'usuaris amb el Firefox, l'Office, el Windows o l'Ubuntu en valencià. Com comentàvem en la xarrada de dilluns passat de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc -que David s'ha encarregat de resumir al seu blog Un ciutadà qualsevol- és necessari fer visibilitzar el valencià i la consciència valenciana a tots els nivells. Com més els normalitzem, més exemples donarem perquè altres s'hi senten atrets i s'hi puguen sumar.


Entorn de Softvalencià:    

En els darrers mesos han vingut a coincidir dos fets a priori molt allunyats però que al cap i a la fi guarden una ben certa relació. D’una banda, el catedràtic d’història medieval José Hinojosa ha publicat els pergamins d’època de Jaume II conservats a l’Arxiu Municipal de València, entre els quals es troba un de l’any 1313 que inclou el primer ús –que jo conega– del gentilici “valencians” per a referir-se als ciutadans del territori valencià; abans s’havien emprat fórmules alternatives com “habitants del regne de València”, “regnícoles” o similars, que demostraven que encara no havia quallat una identitat comuna a la massa de nouvinguts –sobretot catalans i aragonesos– que s’havien traslladat a colonitzar les terres del nou reialme valencià. D’una altra banda, vora 700 anys després els membres valencians de Softcatalà, amb el suport d’Escola Valenciana, han presentat Softvalencià, una pàgina web destinada a difondre l’ús de les variants valencianes de la llengua catalana al món d’internet i el programari informàtic.

Relacione les dos coses perquè, com sol passar arreu del món –no som els únics–, també en el nostre cas identitat i llengua van intensament relacionades. Així, de seguida hi ha hagut crítiques que han interpretat l’aparició de Softvalencià com una forma de secessionisme lingüístic valencià i, en conseqüència, com un acte pràcticament homologable als del blaverisme anticatalanista. No m’agradaria haver estat en la pell dels promotors de la iniciativa, gent que dia rere dia demostra la seua ferma militància en favor de l’ús social del valencià, però que ara, a banda de certes crítiques constructives, ha rebut desqualificacions de tota mena. La qüestió, que és ben complexa, se centra en dos aspectes principals: la proposta normativa, que, resumint-ho molt, va en la línia de les recomanacions realitzades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i el nom triat, que diferencia onomàsticament entre “català” i “valencià”.

Pel que fa al primer punt, Softvalencià no ha fet més que ser coherent amb la història de la normativització de la nostra llengua, que ha consolidat tres estàndards policèntrics, el català, el valencià i el baleàric, que no corresponen a les diverses modalitats de la parla sinó als tres principals territoris polítics, amb les dissonàncies que això ocasiona (per exemple, una persona d’Ulldecona i una de Benicarló fan servir quasi les mateixes formes, però queden incloses en dos variants generals diferents, la catalana i la valenciana). Amb tot, com que l’AVL representa l’actual fase del procés estandarditzador valencià en què s’ha apostat per una normativa més particularista i menys convergent que la dels anys ’60-’80, per a molts això ja és símptoma de fragmentació i feblesa de la llengua. En qualsevol cas, siga quin siga la tria, més o menys convergent, al remat això no evita que hi haja un estàndard valencià efectivament diferent del català per al qual no sembla negatiu tindre eines informàtiques especialitzades, de la mateixa manera que hi ha per a l’alemany d’Alemanya, Àustria, Liechtenstein, Luxemburg o Suïssa (diferenciant per unitats polítiques, en el seu cas estats nacionals i en el nostre territoris històrics amb diversos graus d’autonomia política).

I ací arriba l’altre aspecte al qual feia referència: en tots eixos casos (malgrat alguna polèmica puntual a Àustria) el nom de la llengua no genera discussió, és “l’alemany”. Per què, doncs, dirien els detractors de Softvalencià, no s’ha optat per anomenar la iniciativa “Softcatalà (valencià)”, “Softcatalà (País Valencià)” o “Softcatalà (Comunitat Valenciana)”? Evidentment, pareix que ho han fet seguint també la nostra particular realitat històrica i social, segons la qual el nom de la llengua més amplament utilitzat ha estat el de “valencià” sense que això haja suposat un rebuig general –fins l’aparició del secessionisme– a la coordinació amb catalans i balears. I en eixe sentit, el codi de reconeixement informàtic emprat per Softvalencià no ofereix lloc als dubtes, ja que és “ca@valencia_ES”, una variant del codi general de la llengua catalana “ca_ES”. El grau d’acceptació de la pàgina web dirà si en conjunt han encertat o no, ja que la realitat és que fins ara només un 5% dels usuaris que visitaven Softcatalà eren valencians, malgrat que ja hi estaven presents els programes amb formes valencianes. En tot cas, però, tampoc caiguem en l’error de pensar que som valencians o li diem “valencià” a la llengua per alguna estranya maniobra reaccionària: és així perquè des de fa segles que és així.

Ben Folds i el Chatroulette

Estic a València, ergo la meua connexió a internet és precària. Aprofitaré, doncs, per a rebotar coses d'altres, i no em puc resistir a copiar el post sobre el músic Ben Folds que va publicar Rubèn farà cosa d'un mes:

La carrera d’en Ben Folds està plena de bons àlbums, bones cançons, algun hit i memorables actuacions en directe. Utilitza el públic tant per fer les seccions de vent que no porta a l’escenari, per esdevenir el cor de gospel que no es pot permetre portar de gira, com per fer acompanyaments de guitarra multitudinaris. I és un artista que ha decidit utilitzar les eines 2.0 al seu favor, més enllà d’un blog o el seu twitter. Va ser dels primers artistes en transmetre un concert sencer a través de MySpace, desls primers en filtrar un fake del seu propi àlbum i ara, inspirat per un popular usuari de Chatroulette anomenat Merton, ha decidit acoblar aquest servei de chat més videoconferència totalment aleatori als seus concerts, improvisant un tema per cada usuari que apareix a l’altra banda de la línia. D’aquesta manera, en poca estona, s’improvisen grans himnes com “Don’t Be Sad”, “Bobby”, “Is That A Knee? Could It Be Your Dick?”, “Man Sitting On A Toilette” o “Creepy Motherfucker In The Dark” que esperem apareguin d’alguna forma en el nou àlbum que prepara en col·laboració amb en Nick Hornby (“High Fidelity”, “About A Boy”)

De la Costera a l'Alcoià: Ara Multimèdia

Un altre dels temes que tenia pendents al blog, ni que fóra per aportar un granet d'arena a la seua difusió, era parlar d'Ara Multimèdia, el diari digital presentat oficialment el 5 de març de 2010 i nascut una miqueta abans, l'1 de febrer, de les cendres de l'antic Alcoi digital. Però este nou projecte comunicatiu no se centra ja exclusivament en la capital de l'Alcoià, sinó que, com s'anuncia en el vídeo promocional de dalt, ofereix continguts informatius i d'opinió de la Costera, la Vall d'Albaida i l'Alcoià, així com de Xixona, geogràficament tocant les foies d'Alcoi i de Castalla. No obstant això, en estos quasi tres primers mesos de funcionament s'observa una ben lògica concentració dels punts d'atenció en els principals nuclis de la zona: Alcoi (60.000 habitants), Ontinyent (35.000), Xàtiva (30.000) i Ibi (23.000), i no tant en Cocentaina (11.000), Xixona (7.500) o la resta de poblacions de les comarques esmentades.

En qualsevol cas, la transprovincialitat del projecte, a cavall entre la de València i la d'Alacant, és una molt bona notícia i dóna compte de les potencialitats dels mitjans digitals per a cercar noves lògiques comunicatives i sociopolítiques. Una altra de les coses a destacar d'Ara Multimèdia -a banda del fet de potenciar la secció d'opinió- és la interactivitat dels seus promotors amb l'audiència: fa poc German Llorca, un dels seus editors, contestava les preguntes dels lectors en una extensa entrevista, alhora que l'equip de redacció manté obert el blog corporatiu N-340, en què va explicant les estadístiques, les utilitats o els canvis del diari. Així mateix, un dels seus membres, Jordi Orts, també escriu un blog en el propi servidor que ofereix Ara Multimèdia als seus subscriptors.

La qüestió dels subscriptors és, però, un dels principals dubtes que particularment em suscita el projecte. S'ha plantejat la subscripció com a forma de finançament, però no sé si els servicis obtinguts -blog, accés a l'arxiu, butlletí de notícies o selecció de la temàtica d'algunes informacions- són suficientment atractius per tal d'aconseguir una base mínima d'associats. En tot cas, -i tant de bo funcione- sembla que es tracta únicament d'una via addicional de finançament. De fet, el diari enllaça publicitat de la zona que supose que estarà generant certs ingressos: de la Caixa d'Ontinyent, la Mancomunitat de la Vall d'Albaida, la Cambra de Comerç d'Alcoi, la Unión Alcoyana, La Onda Radio, etc. Al remat, esperem que, com ja va passar amb Alcoi Digital, Ara Multimèdia tinga una llarga vida i servisca, entre d'altres coses, per a normalitzar l'ús del valencià dins del nostre panorama comunicatiu.

La testa del benayrat Sent Jordi

Relíquies per a donar i vendre: el braç de Sant Vicent màrtir

Fa cosa d'any i mig escrivia sobre lo fet del cors de Santa Bàrbara, l'animosa persecució del cos de la santa, conservat en una església copta d'El Caire, per part de Martí l'Humà a començaments del segle XV. D'aquella troballa feta durant la meua estada a Florència va nàixer -per via de bons amics que donen peixet per a aprofundir en les investigacions- un cert interés per la política d'adquisicions de relíquies de la monarquia de la Corona d'Aragó. Tal qual, durant l'edat mitjana hi hagué una autèntica política dinàstica de compra de les -suposades- restes sagrades de Jesús, Maria, els apòstols o altres sants, la mostra més fefaent i esplendorosa de la qual és la Sainte-Chapelle de París, que no és sinó un gran relicari, una capella construïda expressament per a exhibir les relíquies adquirides per la casa reial francesa.

Així, tot just ahir vaig rebre les galerades d'un articulet de l'Anaquel d'Estudios Árabes en què parlaré concretament de la cerca de relíquies al Pròxim Orient per part dels monarques aragonesos, dels quals es coneix un interés especial pel braç de Santa Tecla -que es va traslladar de l'antiga Armènia a Tarragona en 1319-, el cos de Santa Bàrbara adés comentat i el cap de Sant Jordi, segurament una part del crani que es conservava a terres gregues. I hui, com és Sant Jordi, n'explicaré una miqueta la història d'aquella cerca, originada en l'especial devoció que els reis de la Corona d'Aragó sentien per aquell sant guerrer -un màrtir del segle III nascut a la Capadòcia turca-, si més no des d'època de Jaume I, que el fa aparèixer al Llibre dels fets dues vegades, una per intercedir en la conquesta de Mayurqa i una altra en la batalla del Puig, prèvia a la presa de Balansiya.

Eixa devoció monàrquica fou una de les principals causes per les que el culte a Sant Jordi s'estengué per tota la Corona, com demostra el fet que eren els mateixos reis qui encarregaven la celebració de nombroses misses en el seu honor, ja que el consideraven cap, patró e intercessor de la Casa reial. No debades encara hui en dia és el patró d'Aragó, a Catalunya la seua festa ha vingut a fusionar-se amb el Dia del Llibre, i a terres valencianes era una tradicional diada festiva -especialment a la capital- que s'ha mantingut de forma destacada a llocs com Alcoi i Banyeres. Així les coses, sabem que ja des del segle XIV la col·lecció de relíquies dels reis incloïa un tros del braç de Sant Jordi, però, desitjosos de posseir una part més valuosa, s'interessaren per la testa del benayrat Sent Jordi, custodiada al castell grec de Livàdia, en els dominis del ducat d'Atenes.

Per això, poc després que nombrosos cavallers de la Corona arribaren a aquell territori -la famosa història de la Magna Societas Catalanorum- el rebesnét del rei Jaume, Pere el Cerimoniós, tractà d'aconseguir el preuat cap enviant en 1354 des de Sardenya un agent encarregat de parlar amb el duc atenès -llavors sicilià-, els eclesiàstics ortodoxos de Tebes i el consell municipal d'Atenes per tal que li vengueren la peça, ja que, segons deia, volia edificar una gran monestir per a nobles sota la seua advocació. El resultat de la missió, tanmateix, fou negatiu i el monarca s'hagué de conformar amb un altre tros del braç de Sant Jordi, que li envià la reina Maria de Xipre quan s'assabentà de la magna devotio que tenia pel màrtir. El Cerimoniós, però, era un home cabut i 26 anys més tard ho tornà a intentar quan els ducats d'Atenes i Neopàtria se sotmeteren formalment al seu vassallatge en 1380: el rei envià com a veguer general el noble català Felip Dalmau de Rocabertí i li encomanà que l'hajats [el cap del cors de Sent Jordi] e·l nos portets.

Amb tot, les temptatives tornaren a fracassar i el domini catalanoaragonés en la zona s'esvaí prompte, ja que en 1388 els florentins conqueriren ambdós ducats. No obstant això, el fill menut del Cerimoniós, Martí l'Humà, el més esforçat cercador de relíquies de la nostra història -vegeu les que donà a la cartoixa valenciana de Valldecrist-, tornà a l'atac. En 1393 li arribà la notícia que el castell de Livàdia havia estat pres per la Companyia navarresa de cavallers i mogué els seus fils a la zona per tal d'evitar que, com es rumorejava, vengueren el cap del màrtir a la monarquia anglesa (una altra gran devota de Sant Jordi). Això no passà, però la relíquia sí que canvià de lloc de custòdia, puix fou traslladada a l'illa d'Egina, el senyor de la qual era el noble Aliot de Caupena, que al seu torn era coper de Martí I de Sicília, fill de Martí l'Humà. Este, doncs, no pogué deixar passar l'oportunitat i de seguida envià un emissari per tal d'obtindre la relíquia en tant que:

Lo renom de la nostra casa e lo crit sia del dit mossènyer Sent Jordi, e per les damunt dites rahons la nostra casa hi ha singular devoció.

Com si passara un carro. No es coneix resposta i, de fet, el senyor d'Egina es decantà per intensificar les relacions amb els venecians, que poc a poc incrementaren la seua influència a l'illa fins que en 1460 la conqueriren. Només dos anys després, en 1462, Venècia hi enviava una flota amb la missió expressa d'emportar-se la relíquia, que fou traslladada amb una fastuosa celebració al monestir de l'illa vèneta de San Giorgio Maggiore, on encara es conserva. De fet, l'historiador nord-americà Kenneth M. Setton, després de diverses visites al monestir, l'identificà en 1971 enmig d'un guirigall de relicaris que els monjos guardaven en una habitació sense ordre ni concert. Segurament després de la presa napoleònica de l'illa i la utilització del monestir com a quarter militar, les relíquies foren arraconades de mala manera i sort que ningú les furtà. Desconec, però, si després d'aquella visita els monjos donaren un lloc més digne a la relíquia que tants mals de cap havia donat als nostres reis...

Només afegiré, com a coda final i aprofitant que és el Dia del Llibre, que podreu trobar algunes d'estes peripècies novel·lades en un dels darrers llibres que va escriure Maria Aurèlia Capmany, El cap de Sant Jordi, publicat en 1988. La veritat és que la història s'ho mereixia.

Un jack bull al riu rau

Durant aquells dies de començaments d'any en què una grip i la televisió es van apoderar de mi, tot endinsant-me en els misteris del rafamorisme (imagineu-vos si vaig endarrerit contant coses :D), també vaig veure un telefilm que, entre tota la morralla que vaig engolir, em va cridar l'atenció. Es tractava de The Jack Bull (1999), un western protagonitzat per John Cusack, amb guió de son pare Dick i traduït al castellà com a Sin Piedad. La traducció, però, era ben desafortunada perquè si algun tema tractava la pel·lícula no era el dels actes impietosos del protagonista, sinó la seua lluita constant per la justícia en si mateixa (The Jack Bull fa referència a la raça de gossos que, com els pit bulls, no t'amollen una vegada que han decidit mossegar-te).

El comerciant de cavalls que interpreta Cusack no és un home violent ni cruel, sinó que ha de recórrer a la coacció quan la justícia "natural" -innata al sentit comú de la humanitat- xoca amb la justícia "legal", aquella que per influències li nega tot reconeixement i compensació pels excessos arbitraris comesos contra ell, dos dels seus animals i un dels seus ajudants indi, per un ranxer amb contactes poderosos en la cort judicial. Llavors el comerciant no defalleix ni es deté, coste el que coste, fins que l'ordre "just" és restablert. El film manté eixa tensió constant, encara que no acaba d'esclatar com a pel·lícula. La història de fons, en qualsevol cas, em va paréixer realment bona, raó per la qual vaig cercar-ne informació a internet.

I tant que era bona: una adaptació de la novel·la Michael Koolhaas de l'escriptor romàntic prussià Heinrich von Kleist, que cap a 1810 aprofità uns fets històrics reals del segle XVI per construir una història a través de la qual s'oposava a l'actitud acomodatícia dels regnes germànics vers l'expansionisme de l'Imperi Napoleònic. Calia cercar la justícia, malgrat que xocara amb la llei i les institucions, o almenys eixe és el missatge que es desprén de l'adaptació de la història a l'Oest americà de mitjan segle XIX. No he tingut l'oportunitat de llegir la novel·la, encara que -i ací anava- resulta que en tenim una traducció al valencià noveta de trinca: la publicada pel benisser Jaume Ortolà l'any passat en el seu interessant projecte de Riurau Editors. En parlà l'altre dia Vicent Usó i ací es pot llegir pràcticament tota la primera meitat de la seua versió: una veritable troballa i un veritable goig.

Històries del Cabanyal

Al Dominical repartit ahir amb els diaris del Grup Zeta inclogueren -en castellà o català en funció de la capçalera- el següent reportatge. Hui parle d'això i altres coses a la columna de l'Informatiu. Són testimonis favorables a la rehabilitació sense prolongació de Blasco Ibáñez a excepció de la darrera entrevistada, Susy Gallart, que afirma: No es carreguen res. Només quatre o cinc illes de cases velles que estan plenes de delinqüència. És una forma de vore-ho...

Els batecs del Cabanyal

Es tracta d'un reportatge parcial (només mostra una part) i tendenciós (accentua determinats aspectes per a portar l'aigua al seu molí), però, ja que amb accent valencià pareix que no podem sentir en la televisió absolutament res a favor de la rehabilitació del Cabanyal sense prolongació de Blasco Ibáñez -perquè ens han segrestat els mitjans públics-, almenys ho sentirem amb accent català (i cabanyaler, que eixe "nòu" amb la "o" tan oberta és ben característic del terreny!):

Més d'"El Motle"

Portada d'El Motle en 1837, extreta del blog de Masclet,
on se'n parla a tall del banc del passeig de la Petxina de València

No havia caigut que El Mole del qual parlava l'altre dia és en realitat El Motle. Conserve subratllats per totes bandes els facsímils dels números corresponents a 1837 i 1841 publicats per París-Valencia -de quan tenia una pila de llibres per llegir-, però mai no m'havia para a pensar en la qüestió del títol. Ara ho sé perquè al costat d'un dels fragments que vaig copiar l'altre dia hi havia el següent "testament" de la revista, fet quan s'establí l'ordenança que establia el pagament d'una suma important de diners per tal de mantindre legalment una publicació i Bonilla no en tenia suficients per a pagar-la [normalitze novament el text de forma parcial]:

Jo el Mo[t]le, amo[t]lador públic, divertiment dels bovos i assot dels guilopos, despreciat d'alguns, avorrit d'altres, volgut de ningú, rist de casi tots, trobant-me en ple ús de mes facultats. etcètera, etcètera, etcètera, etcètera, encomence... alto ahí, sinyor notari, no pose lo de rutina, allò de l'ànima a Déu i el cos a la terra, pues molts donen l'ànima a Satanàs i el cos a l'aigua... escriga lo que li vaig a dir. Per quant jo el Mo[t]le no tinc ànima, o la tinc amprada, pues el ànima de un Mo[t]le és lo que li posen dins i segons això en un hora pot tindre moltes ànimes i de molts colors, i en açò se pareix a molts que jo conec, declare que les meues ànimes les deixe a qui vullga o puga carregar en elles [...] Una partida de Mo[t]les fets la deixe als propietaris, és dir, als sujectes d'aon s'han tret els bustos, si és que·ls volen resibir, lo que ho pose en dubte perquè la cara del més bonico és cosina germana dels jagants de pedra que hi ha en unes porres en lo carrer de les Avellanes, i són retratos massa pareguts per a qu·els originals vullguen tindre prop el punt de comparació.


Així que, potser, caldria dir El Motle en compte d'El Mole. D'altra banda, recomanant la lectura directa de la digitalització de la Biblioteca Valenciana o la compra dels facsímils esmentats, no em resistisc a copiar un parell de fragments més, escrits pel mateix Bonilla. Un primer en què Cento Formal, home sabut en lleis, explica al llaurador Lluc què són els partits polítics i per què funcionen com funcionen i fan el que fan:

Il·lustració popular. [Els partits polítics]
Sento Formal: De ací prové lo que diem partits. Digues-me, com se diu eixa post que hi ha dins del sequiol?
Lluc: Em fa riure en eixes preguntes. Se diu talladora.
Sento Formal: I per què se diu talladora?
Lluc: Oi! Perquè talla l'aigua de la regaora, i aixina la d'esta séquia se'n va pac'allà i la d'eixa pac'ací.
Sento Formal: És dir, que les partix i cadascuna se'n va per sa banda. Pues d'ahí trauen el nom els partits, perquè es partixen les voluntats i cadascú gira per son costat. Al principi tots els espanyols anaven per la séquia gran, com si diguérem la de Moncada. Anaven per la séquia de la llibertat, de la Constitució, i què va susuir? Apleguen a un punt a on venien dos regadores, una a la dreta i atra a la esquerra; pam, tiren la talladora i el aigua al instant se partí en dos sequietes i se'n anà per allí; i la séquia gran quedà casi seca, pues solament seguiren per ella pocs escurrims dels que se'n eixien per els badalls de la post o per damunt de ella.
Lluc: Però i per què feren eixos partits?
Sento Formal: En açò hi ha molt que parlar. Com te dia abans, ningú està content en lo que té, i com lo que no tenim és que nos fa goig, tots volen empleos i dinés. Però com hi ha més hòmens que vullguen empleos que no empleos que donar, com hi ha, suposem, tres-centes places de jutges i són tres mil els que les pretenen, tots els que falten de tres-cents hasta [tres] mil per força han de quedar descontents. Ningú d'ells se pensa ser manco que els atres, i com veuen que els deixen a la banda de fora, ja tens ahí atres tants enemics del govern, que és qui dóna els empleos.
Però u que vol una cosa no s'acontenta en plorar si no li la donen, sinó que va a vore si pot llevar-li-la al que la té. Per a això s'ajunten tots els que busquen empleo i no'n tenen, se diuen uns a atres: "anem a vore si podem tirar a eixos menistres, fulano i fulano, perquè mentres estiguen ells no pujarem. Farem açò i açò, publicarem un diari i als que el facen els direm que escriguen açò i açò, i que el govern va mal, i que els pobres pobles ho paguen, i que si este i aquell estigueren en lo govern les coses anirien d'atra manera, etc."
Tot en la intenció de fer-li mal al govern i lograr que entren atres per a tindre els empleos i diners que tenen els atres. Estos, per sa part, no se descuiden perquè també fan ses juntes, i s'arreglen, i publiquen diaris, i criden que el govern va tan bé, i que fa tant i quant, i que els guilopos són els atres, que volen desacreditar-lo per a agafar els empleos. En fi, una confusió de les confusions. I lo millor del cas és que els empleos no sonen per a maldita la cosa, perquè com és cosa tan vergonyosa el dir que ú és lliberal per a lograr empleos, lo mateix que seria carliste si Carlos li donara algo, se posen una careta i diuen unes coses que qualsevol que no·ls conega no dirà sinó que són els hòmens més honrats del món i que sols falta que·ls posen en els altars.


I, finalment, un abrandat i divertit speech sobre la llengua emprada en la revista, el valencià, comparant Espanya amb una torre de Babel, on la retòrica de la "lengua común" es desfeia per la "tossuderia" de la pròpia realitat social:

Tot lo món estarà ja parlant del Mole: uns bé, atres mal, i molts ni bé ni mal. En tot susuïx lo mateix. Açò és el món. Mes, per què estranyaran vore un periòdic en valencià? Perquè no nos entendrem? De qualsevol manera Espanya és una torre de Babel. En França, tots parlen en francés; en Inglaterra, tots en inglés; ahí en Rússia, tots en russo; i així en los demés puestos. En Espanya, pegues cap a Catalunya, parlen de un modo que allò és un llaberinto; tires cap a Biscaia, fes-los un nuc al rabo, ni guipes paraula; t'amorres cap a Galícia, bona nit; te emboques en Sevilla i te parlen en caló; i si demanes menjar, i no saps parlar en senyes o te busques un intrèprete, ja pots penjar les barres al escudeller [...] Per això dic i diré que Espanya és una torre de Babel.

Entenga-nos, pues, el que nos entenga, i el que no, que vaja i llixca una orde del ministeri i encara la entendrà manco. Lo que han de fer els castejanos que no entenguen el Mole és no tocar-lo tan sols en les seues mans ni llegir-lo en los seus ulls sense que en busquen uns atres d'un intrèprete, perquè si no, tot ho trabucaran i llançaran a pedre sense traure cap ni centener. Nosatros escrivim per a els valencians i res més. Ara ja ho saben: después no vinguen en matafulleries i parladories, i en ascos i en paraulães, criticant lo que no entenguen, com fan més de quatre i més de huit, de lo que nosatros no tenim culpa. El que tinga la cabota dura, que se la casque hasta que l'ixca el suc com les taronges, i no diga si fueron cuitas o si fueron asãas.

Poemes contra els infames

Infame: Notòriament deshonrós i vil; detestable.

Infàmia: Acte que mereix la deshonra pública; vilesa, gran maldat.

La primera setmana pasqual ens ha deixat infames i infàmia a cabassos. Palmaarenes, Gürtels, excavadores, Peraltes i manipulacions. La Comtessa d'Angeville, alqueriera a Finlàndia, recorria als poemes de Jaume Pérez Montaner per a alliberar la seua ràbia. Xavier Aliaga, madrileny de Xàtiva, no menys indignat, optava per Marc Granell. Josep Porcar, menestral literari de Castelló, batejava la iniciativa amb el nom de Poemes contra els infames, enlairava versos d'Antoni Ferrer i convidava a fer el rogle més gran. Un darrere l'altre, fins a set bloguers més s'hi han sumat, incloent la delitosa poetessa de la Plana Irene Climent amb versos de Maria Josep Escrivà. Només vull convidar-vos a fer el rogle encara més gran i copiar (o escriure!) els poemes contra la infàmia que vos arriben al cor. Porcar els recollirà i els guardarà com a monument a la memòria.

Per la meua banda n'he cercat però no amb el temps suficient per trobar-ne algun que puga expressar el que he sentit. Tanmateix, voldria aprofitar l'ocasió per a rescatar de l'oblit la figura de Josep Maria Bonilla (1808-1880), periodista i escriptor valencià, fundador de la primera revista política en la nostra llengua, El Mole, nascut en 1837 en ple moment d'efervescència del progressisme liberal espanyol, que acabava d'obligar la reina Maria Cristina a convocar unes noves Corts per a redactar una constitució inspirada en la de Cadis de 1812. El Mole, que arribà a la gens menyspreable xifra d'entre 4.000 i 5.000 lectors, s'adreçava eminentment a les classes mitjanes i els llauradors de les comarques que envoltaven la capital valenciana, bo i comentant en clau satírica l'actualitat política quotidiana. Si fa no fa, era un blog d'humor, interpretació, protesta i il·lustració política del moment, des d'una perspectiva clarament progressista, anticentralista, antipartidista i favorable a l'obertura i l'igualitarisme polític, social i econòmic.

Posaré uns quants exemples de la manera en què la revista tractava de fer entendre conceptes polítics a gent allunyada de la qüestió o formalitzava les seues queixes a través d'acudits i jocs de paraules [he normalitzat l'ortografia parcialment, podeu consultar ací els originals de la revista]:

Tot el que vos diga: "poble! reconeix els teus drets, no te'ls deixes arrevatar dels tirans, dels despotes", i no obstant no se pren el treball de explicar-os en què consistixen eixos drets o allumenar-os sobre les vostres obligacions, negant-os les llums que devia comunicar per a què sabéreu hasta a on se estenen els drets i no necessitàreu en avant de ses instruccions, creeu-me, és un infame, un tirà, un dèspota, que vol fer-os servir de instrument a ses vils passions, a la insaciable ambició seua per a ser vostre botxí en aplegant al puesto objecte de ses mires i a on vosatros mateixos l'haveu alçat. Mireu en recel (vos ho dic atra volta) als hòmens de partit, i no vos deixeu seduir de ses belles paraules i promeses. Constitució neta i pura, independència de opinió, guerra uberta al carlisme i als carlistes.

Notícia calenteta
Un tio meu, que tot ho andevinava perquè tenia una botifarra baix la llengua, contava que un sàvio molt docte aconsellava als ateniensos antics c'així com llauraven i treballaven les terres en rossins també podien llaurar en burros, però havent-li contestat que els burros no eren bons pa este treball, digué el sàvio: "què importa? també trien pa governar la república xefes tan poc aptes pa manar com els burros pa llaurar la terra".
A on t'a pegat eixa? M'antiendes, Cuan? M'antiendes Pedro? En què li sembla açò a lo que passa en Espanya? En los pollins de quatre potes, i en los burros de dos cames.

Els facciosos són gent tan retrògradament retrògrada, que si alguna volta fan un pas cap a avant és per a retrogradar en la mateixa retrogradació.

Il·lustració popular [El govern absolut i el govern representatiu]
Lluc: Volguera saber què·s això de rei o govern desolut, i allò... com se diu? vòtua!... Una cosa c'acaba en iu o niu...
Sento Formal: Representatiu voldràs dir.
Lluc: Aha!... Això mateix, repe... reple... replesentatiu.
Sento Formal: Sí, sí, representatiu. Pues mira, això és cosa fàcil. Mira, no puc amostrar-te-lo millor que en lo que et va passar el atre dia en ta muller, quan la rinya que tinguéreu, perquè tu volies vendre els ànets i ella no. Tu li cridaves: "jo sóc el amo en casa i puc fer lo que em done la gana, el home mana i la dona ha de obedir", i Teresa te dia: "Eres el cap de casa, no el amo; i si manes és per a bé a la família, no per a fer-li mal, que si se venen ara els ànets pedrem lo manco un quincet en cadascú".
Lluc: Però, i això que té que vore en lo que li pregunte?
Sento Formal: Encara no ho has entés? Pues mira, tu volies ser un rei absolut en ta casa, volies posar un govern absolut, i ta muller volia posar un govern representatiu.
Lluc: Calla! Ja vaig antenent alguna cosa, porò no del tot.
Sento Formal: Jo te ho explicaré. Hi ha reis que se pensen que ells són els amos i manen en tot lo dels pobles, i que lo que tenen els vassalls tot és seu, i que els poden deixar en camisa u en mig lo carrer si volen; i hi ha terres que el rei diu: "fulano, jo vullc tallar-te el cap" i el fulano li respon: "faça vosté lo que vullga", i es deixa tallar el coll perquè el rei ho mana. Estos que diuen que poden matar i robar als pobles se diuen dèspotes.
Lluc: Els molt rebacons! Per força havien de tindre potes, pa fer això. [...]
Sento Formal: Pues allò que dia és govern absolut, quant u a soles vol manar-o tot, siga bé siga mal, sinse que ningú li diga "no passe vosté d'ahí". Però en alguns pobles susuïx que com són molts contra u poden més, i com els pobles són bons li diuen al rei absolut: "Nosatros no ham naixcut per a tu, sinó tu per a nosatros, i si manes és per a manar en bé i no en mal. Anem pues a fer un tracte: nosatros te direm lo que nos convé y tu segons allò manaràs y seràs cap de casa però no amo", que és lo que Teresa te digué l'atre dia. Però com no és possible que tots els pobles de Espanya supongam vagen a Madrid a dir-li al rei "açò volem", ho diuen a vint u trenta u cent u dos-cents, els encarreguen que li diguen lo que volen els pobles, que estos ho faran bo i ho aprovaran; en una paraula, que representen tota la nació [...] I el rei manant segons lo que convé als pobles en companyia dels diputats se diu govern representatiu.

Sobre els siguients punts se pot parlar tot lo siguient:
Sobre abusos..............................................
Sobre desòrdens públics.................................
Sobre infraccions de Constitució.......................
Sobre abandono de los pobles...........................
Sobre impotència o això menisterial...................

En què li semblen els espanyols al vi de les tavernes? En què passen per l'ambut.
En què se pareix el espanyol al burro? En què li posen dos albardes, el maten de fam, el cluixen a bastonaes i no se queixa.
En què se pareix la Constitució que està escrita a la que se observa? En res
En què li semblen els espanyols als cangrejos? En què van cap a arrere
En què li sembla la noblea de Espanya als ólmos? En què fan sombra i no donen fruit
Quina és la major desgràcia de Espanya? El ser home de bé
Abans al que robava li donaven garrot, ara li donen empleos. Grans progressos s'han fet en poc temps..

Així les coses, pense que la metàfora bloguera no és gens desgavellada, sobretot si tenim en compte que justament en aquell any entrà en vigor la llibertat d'impremta. Com he dit públicament en certes ocasions, si algun moment històric pot recordar al fenomen de la blogosfera és precisament el de la multiplicació dels pamflets, els diaris, els periòdics i les revistes polítiques, que a Espanya es donà en aquella primera meitat del segle XIX. I la comparança no és erma. Si la trac a la llum és perquè ens adonem que l'esforç d'aquells lluitadors per les llibertats, la justícia social i la raó crítica va servir d'alguna cosa. A Bonilla el multaren, li tancaren periòdics i hagué de marxar recurrentment de València, però la seua incansable activitat ajudà a obrir el debat públic i eixamplar els valors progressistes. Visqué pronunciaments, guerres, revolucions, repressions, la primera república i, finalment, la restauració monàrquica moderada.

Encara després d'ell vindrien èpoques de lluita social, violència, una terrible guerra civil i una ominosa dictadura. Finalment, ara, vivim en una democràcia electoral mediatitzada per molts diversos poders que fan i desfan en benefici dels seus propis interessos. Malgrat tot, hem guanyat espais de llibertat social i individual a tots els nivells. A costa, això sí, de sang, suor i llàgrimes. I encara hi ha molts espais per obrir, per fer entendre i per engrandir. Per això, malgrat els fracassos i les decepcions, cal continuar criticant, explicant, lluitant... Potser ni nosaltres mateixos podrem recollir el fruit de les nostres llavors, però tal vegada sí que ho faran les generacions futures. I valdrà la pena. I per això mateix val la pena sumar-se a la iniciativa dels Poemes contra els infames. Qui sap si demà uns altres podran inspirar en eixos versos el seu esforç per un món millor.