Polaris World i Marina de Cope. Els negocis murcians de la CAM i Bancaixa

I no li cau la cara de vergonya

L'altre dia va caure a les meues mans un article de la geògrafa de la Universitat de Caen Marie François publicat a la revista alacantina Investigaciones geográficas. El seu títol era "¿Hacia una región turística y residencial? Murcia, resort de Europa" i prompte es podrà trobar a internet, quan s'hi publique el número 52. Feia feredat i algunes coses que hi diu o de les que he pogut assabentar-me buscant a internet també ens afecten, desgraciadament, als valencians, tant per la semblança del model com per la inversió directa de diners. El text parla, en primer lloc, del desorbitat procés d'"artificialització" dels anys '90 i '00 amb una construcció d'espais urbans difusos sense precedents, contrària al model tradicional de ciutat mediterrània, concentrada i compacta (al País Valencià la superfície artificial ha augmentat en un 52% i a Múrcia en un 62%). I tot això com a resultat de l'impuls sense fre que ha rebut en els darrers anys el sector turístic de sol i platja, introduint-hi noves fórmules com les del turisme residencial en grans complexes temàtics, com Marina d'Or o els resorts de golf, amb el ple suport dels governs autonòmics corresponents.

En el cas murcià, la Llei del Turisme de 1996 i el Pla de Turisme de 2006 indiquen la clara voluntat del govern autonòmic de desenvolupar l'economia de la regió sobre el model basat en els resorts de golf, complexos residencials que posen en primer pla els camps de golf com a element diferencial que permet atraure un determinat tipus de turistes. I, en eixe nou model, el govern murcià ha comptat amb un aliat fonamental: l'empresa immobiliària i turística Polaris World, creada el 2001, que gestiona 6 resorts amb més de 15.000 habitatges. I en tenia projectats fins a 11, amb més de 55.000 residències, malgrat que el seu model és, a totes llums, insostenible. Només cal pensar, per exemple, que el consum hídric d'un camp de golf és molt superior al de nombrosos regadius o que el de les residències dels complexos tripliquen els d'una ciutat compacta (1.200 litres/dia vs. 450 litres/dia). Igualment, pel que fa a l'espai i la societat, els resorts tendeixen a la homogeneïtzació total: els habitatges, els carrers o la forma de viure-hi són exactament iguals. En canvi, els que hi resideixen, majoritàriament estrangers, no es relacionen amb la població local, trencant per complet la cohesió social i territorial.

Com deia, però, això sembla que no importe i compta amb el suport total de les autoritats públiques triades pels ciutadans murcians. L'exemple paradigmàtic és el projecte Marina de Cope, impulsat pel govern regional, que pretenia construir el resort més gran d'Europa entre Lorca i Águilas, amb 5 camps de golf i molts altres de futbol, cricket i polo, una marina de 25 hectàrees i 1.400 amarradors, 9.000 habitatges, 23.000 places hoteleres i capacitat per a una població total de 60.000 habitants. Tanmateix, el projecte comportà la requalificació parcial d'un parc natural i el PSOE, a instància de grups ecologistes, interposà un recurs davant el Tribunal Constitucional l'any 2001. Més d'una dècada després encara no s'ha pronunciat i el projecte roman paralitzat, el que ha coincidit amb la crisi immobiliària, tot i que a data de juny de 2011 l'executiu murcià encara gosava dir que el continuarien diguera el que diguera el Constitucional, ja que representava una inversió estratègica per a tota la regió.

No debades, el govern s'havia bolcat en el projecte: d'una banda, promogué la construcció de l'autopista Cartagena-Vera, que ha entrat en fallida per no acomplir ni el 25% de les seues expectatives (i el Ministeri ha hagut de rescatar l'empresa concessionària), i, d'una altra banda, construí un aeroport internacional a la localitat murciana de Corvera, que ha costat 250 milions d'euros i que s'ha solapat amb l'adequació de l'aeroport militar de San Javier, on tots els diners invertits no han servit absolutament de res (s'explica en el documental que enllace baix). Alhora, totes estes inversions públiques comptaven amb l'impuls de diversos bancs i caixes d'estalvi, especialment murcians i valencians. Per exemple, qui havia de finançar el projecte Marina de Cope? Doncs la CAM, Bancaixa, Iberdrola i algunes altres promotores, que havien promés invertir fins a 4.000 milions d'euros per a urbanitzar un espai de 21 milions de metres quadrats. Bàsicament les mateixes entitats que han finançat des de fa 10 anys els negocis de Polaris World, que s'han desvetlat finalment una ruïna amb més de 100 milions d'euros de deute.

Així les coses, per evitar la caiguda de l'empresa protegida pel govern murcià, la CAM, Bancaixa, Caja Murcia i Banco Popular van acceptar el canvi del deute de Polaris World per apartaments (que a dia de hui, evidentment, tenen un preu baixíssim). Tot plegat, doncs, els diners valencians també finançaren la salvatge explotació turística feta a Múrcia amb un resultat desastrós: un model econòmic inviable -pa per a hui i fam per a demà-, la desaparició del sistema financer valencià i, com sembla general en esta crisi, cap ni un responsable. Com si ací no haguera passat res. Què en penses, José Luis?

Justícia

Dubte que el text que he escrit per a l'Informatiu puga rebre el qualificatiu de "columna d'opinió". És, més bé, una boutade, una ocurrència fictícia que res tindrà a veure amb la realitat. Però em feia gràcia tractar de clavar-me en la ment del líder del jurat, eixe que, segons diuen els periodistes que seguiren el juí, tenia clar des del principi que Camps era un pobre màrtir que calia salvar de les acusacions falses dels seus enemics. De ben segur que pensa que s'ha fet justícia...

Tengo el corazón contento, el corazón contento, lleno de alegría...

“No hi ha possibilitat de perdre. En som tres els que votarem a favor de Paco passe el que passe. No et preocupes absolutament de res, m’he fet l’amo del galliner. Tot eixirà bé”. Penge. Demà comença el gran dia. Només caldrà convéncer a dos dels sis membres del jurat que semblen entestar-se a culpabilitzar el nostre president, l’home que s’ha vist obligat a dimitir en un gest de valentia que l’honora encara més. Un home íntegre, d’una peça. Un heroi. Un màrtir. Cal tornar-li tot el que ha donat als valencians. Una vida de servei i sacrifici. Però la tasca no és fàcil. Dos dels jóvens són un cas impossible. Rojos. Votaran als sociolistos. O, pitjor, a Compromís! L’altre home més major sembla que ho té clar. Que si les gravacions no sé què, que si les gravacions no sé quants. Es pensa un justicier. Cretí! Les dos dones que no han dit quasi res... Pensava que estarien del nostre costat. He parlat amb elles en privat. “Com ho veieu? Inconcloent, no? Està clar que no hi ha proves”. Però dubten massa. Unes altres que tal. Caldrà posar les cartes cara amunt [Continua a la columna de l'Informatiu]

Ara ploren els panxacontents

La setmana passada vam assistir a un suposat exercici d'autocrítica dels que han donat suport al PPCV fins el moment. Però, segons sembla, respon a una estratègia pròpia dels actuals dirigents del partit per tal que "tot canvie" sense que canvie res, és a dir, que continuen en el poder fent i desfent. D'això parle hui a l'Informatiu. I, de pas, vos deixe esta joia de vídeo musical que corre per les xarxes socials:

Primer va ser Las Provincias amb el seu editorial Valencia es mucho más. Es queixava de la imatge que s’ha conformat a la resta d’Espanya vers la societat valenciana, de desprestigi, corrupció i balafiament. Ho reduïa tot a “los errores de la clase política”, que, segons hi deia, no es poden traslladar al conjunt dels ciutadans valencians.  A més, recalcava que València ha estat “una comunidad leal a España, que históricamente ha aportado más de lo que ha recibido, y lo ha hecho con altura de miras, sin rencores nacionalistas propios de otras latitudes peninsulares”. Després va ser el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, que la nit dels Jocs Florals es lamentà de l’espoli de les caixes valencianes, de la inexistència de poder valencià a Madrid i de la discriminació dels valencians en el sistema de finançament de l’Estat. I, finalment, ha estat Lluís Bertomeu, “el valencianista” del PPCV, qui ha escrit un article En defensa dels valencians, atribuint exclusivament la situació a la que hem arribat a “l’injust finançament secular, el deute històric despreciat i la falta de tracte just per part de papà Estat”. [Continua a la columna de l'Informatiu]

“Normalitat”, “necessitat” i “caprici”

Pirotècnia valenciana...

Després de sentir al Bigotes dir que estava a Louis Vuitton per comprar-li a Rita Barberà “un bolso de la colección nueva y a tomar por culo”, atés que feia quatre anys que li regalava coses, l’alcaldessa de València ha afirmat amb tota la tranquil·litat del món ‒digueu-li tranquil·litat, digueu-li barra‒ que això era una cosa “normal”. Segons la il·lustríssima, “todos los políticos y funcionarios de este país, en democracia o anteriormente, incluidos los medios de comunicación, han recibido regalos”. Impagables declaracions: a) Posa en el mateix sac els funcionaris i polítics de la democràcia i els d’abans de la democràcia; per què? se’n sent més d’allà que d’ací? b) Inclou també els mitjans de comunicació; què hi tenen a veure? els periodistes decideixen sobre els diners públics? i solen rebre regals de trames corruptes? c) Per molt habitual que fóra, no sap Rita que això és un delicte específicament tipificat per a polítics i funcionaris públics? Concretament el de “suborn passiu”, el mateix pel qual ara es jutja a Camps i a Costa.

No contenta amb això, l’alcaldessa també s’ha permés el luxe de donar-nos consellets del tipus: “el ahorro es una virtud y se lo recomiendo a todo el mundo; mejor nos iría si todos ahorráramos”. Ho diu després que s’haja sabut que acumula 321.886 euros en diners i actius financers, 4.400 euros més que l’any passat. I ho diu com si cobrara una misèria amb la qual fa el gran esforç d’estalviar 314 euros de cada mensualitat, però resulta que en cobra 14 de vora 6.700 euros, més els triennis que li pertoquen com a funcionària de la Delegació del Govern. I ens refrega per la cara que és capaç d’estalviar eixa quantitat mensual? Molt poca vergonya és el que té. O potser es considera una pobra funcionària d’ingressos precaris? Tot podria ser si compara la seua fortuna amb el mig milió d’euros que tenen Juan Vicente Jurado i Silvestre Senent, el milió d’euros de Vicente Aleixandre, o el milió i mig d’Alfonso Grau i Mairén Beneyto, tots ells regidors del PP. Es veu que són fidels seguidors de la tècnica estalviadora de Rita Barberà i, evidentment, els altres no estem folrats perquè som uns malgastadors...

Però si parlem de declaracions sucoses, no cal oblidar les que va fer el vicepresident de la Generalitat després que uns quants centenars de sindicalistes irromperen al palau de Fuentehermosa, on se celebrava el ple del Consell. Ciscar va cridar a la calma, afirmant que el pla de retallades anunciat pel govern valencià “es absolutamente necesario, no es un capricho”. Ara resulta que els nostres governants volen respectar els conceptes de “necessitat” i de “caprici”. I com és que fins ara no els han fet ni cas? Com han sigut tan irresponsables d’haver-nos dut fins ací si tenien clar el que era necessari i el que era pur caprici? I si ara els ha vingut una revelació, com és que no comencen per eliminar institucions i funcionaris que no corresponen a cap necessitat racional, com les Diputacions i els diputats provincials? O per què no donen exemple de necessitat real i es rebaixen el sou el doble que els funcionaris? D’una altra banda, també cal que tinguen ben clar que les protestes no són cap “caprici”, sinó una resposta “absolutament necessària” per tal d’evitar la socialització de les pèrdues causades per uns polítics nefastos i irresponsables. Fins i tot, si ho mirem amb els ulls de l’historiador, sembla la resposta més “normal”, la que seria “habitual”. Què en pensarà Rita d’eixa “normalitat”?
 

Toni Cantó sobre Canal 9 (ara fa 23 anys)

Els darrers dies Toni Cantó l'ha tornada a armar novament, en esta ocasió a tall de la seua solució per a arreglar el deute de Radio Televisió Valenciana: volar amb un míssil el centre d'estudis de Burjassot, com es pot veure al vídeo que enllace. Hui mateix, però, a Las Provincias li recorden la inoportunitat de les seues paraules, atés que ell bé que hi va treballar en 2003 i hi va cobrar 134.000 euros per només cinc mesos de gravacions. Llavors no opinava el mateix, clar. I, si ens n'anem encara més lluny, a 1989, quan Canal 9 estava a punt de nàixer, deia també coses ben diferents, com per exemple: El que m'agradaria molt seria treballar a la TVV perquè estic segur que serà la millor televisió de l'estat; almenys la més divertida, pel caràcter anàrquic que ens caracteritza als valencians. Ningú podia preveure el que vindria, és evident, però, si més no, resulta ben curiós que Cantó diguera allò ara fa 23 anys i ho diguera, a més a més, a la revista El Temps, on l'entrevistaren a causa de l'èxit fulgurant que l'actor valencià havia assolit arreu d'Espanya. Coses de l'hemeroteca...

Entrevista a Toni Cantó, El Temps, núm. 246, 6 a 12 de març de 1989

Insuportable. Qui l'ha feta, que la pague

Hui parle a l'Informatiu de la situació insostenible, immoral, il·legítima i insuportable en què està el govern valencià del PPCV després d'anunciar el pla de retallades i apujades d'impostos de divendres passat. Després de generar un deute monstruós, el més alt per capita de tota Espanya, encara se'ns en riuen, dient coses com que si a qualsevol ciutadà valencià el posaren en la disjuntiva que desapareix la Ciutat de les Arts i de les Ciències o desapareix el deute, jo crec que es quedaria amb la Ciutat de les Arts i de les Ciències (el nostre vicepresident dixit!). També és d'una impotència brutal repassar declaracions del conseller d'Hisenda de fa a penes 3 mesos, justificant l'eliminació de l'Impost de Patrimoni (per a grans fortunes), dient que s'emmarca dins de la política del Consell de no apujar impostos i que els repunts que uns altres fan tinguen un efecte nul o el mínim sobre el contribuent. Quina cara més dura i quina poca vergonya!!! Almenys, veig amb certa esperança (encara que mínima) que algú està pensant el que demane al final de la columna: UGT està estudiant presentar una querella criminal contra Camps i els seus governs per balafiament de fons públics...  

- Mira, està donant-nos tots els diners, com va prometre

- Té la teua cartera

#retalladesGVA fou un dels trending topics estatals divendres a migdia. Verdeguer, Vela i Ciscar presentaren els “acords del ple del Consell” en l’eufemística expressió de Radio Televisió Valenciana. I només el vicepresident féu honor al seu cognom: ni “vergers” ni “veles” al vent, sinó un “siscar” ben extens i profund, això és, un lloc ple de canyots (d’on prové el cognom, amb l’accent sobre la “a”). Les canyades foren d’a xavo. I el que és molt pitjor: les donaren els mateixos que ens han portat fins ací i amb uns greuges comparatius que fan la situació insuportable. D’algun lloc han de reduir despeses i obtindre nous ingressos, això està clar, perquè, després del fracàs dels bons patriòtics valencians, no hi han diners per a fer front als venciments de l’enorme deute que la Generalitat ha acumulat (quasi tres bilions i mig de les antigues pessetes, que es diu prompte). Això o declarar-nos en fallida i començar de nou, però no crec que ens deixen. I, en tot cas, hi han maneres molt diferents de retallar i recaptar a la que han decretat... [Continua a la columna de l'Informatiu]

"Bon any" per a la casca de Reis

Com es pot deduir de la columna que vaig escriure l'altre dia a l'Informatiu, recentment he llegit De regionalisme i valentinicultura, el discurs que Faustí Barberà pronuncià en 1902 a Lo Rat Penat, la principal societat valencianista que existia llavors. I, a banda de la intensitat del missatge polític que va oferir, també indicà altres coses que podien semblar menors en uns moments en què el valencianisme estava a les beceroles, però no per això les deixà de significar. Una d'elles era la importància de parlar i escriure bé el valencià, de purificar la llengua per tal de demostrar que no som un poble malaltús i desorientat en el camí de la civilització. La qüestió continua sent important, més hui en dia que els valencianoparlants llegim i sentim castellà a tothora. I, en eixe sentit, recentment m'ha sorprés que pràcticament tothom ha passat a dir "Feliç any nou", en compte del tradicional "Bon any" (anàleg al "Bon Nadal"). Evidentment, és un calc del castellà ("Feliz año nuevo"). I també en relació amb això, s'ha parlat estos dies a Valencianisme.com de la substitució de "Cap d'any" per "Any nou", que prové igualment del castellà ("Año nuevo"). En valencià el primer dia de l'any, 1 de gener, és el "Cap d'any" i la nit prèvia és la "Nit de cap d'any" (la "nochevieja" en castellà), de la mateixa manera que la nit prèvia a Nadal és la "Nit de Nadal" (la "nochebuena" castellana).

Com passava en època de Faustí Barberà, poden semblar coses menors però són importants per al valencià i per al valencianisme en general, així que no està de més recordar-ho. D'una altra banda, també tenim l'altra cara de la moneda, encara que es limite a una impressió personal. M'ho sembla a mi o ara se sent més valencià a València que fa uns pocs anys? No només que se senta, sinó que, d'una banda, hi ha més gent que et contesta en valencià quan t'adreces a ella, i, d'una altra banda, trobes menys males cares en iniciar una conversa en valencià. Com dic, és una simple impressió personal, però ve a coincidir amb una sèrie de factors que estan fent visibilitzar el valencianisme més que mai. Per exemple, la presència electoral de BLOC-Compromís tant a les Corts valencianes com a les espanyoles. O les aparicions cada vegada més recurrents de músics i escriptors en valencià a RTVV, ja siga en reportatges especials, en entrevistes, com a música de fons, etc. Sembla que una generació d'educació en valencià (tot i que haja estat molt parcial) comença a fer efecte...

Hi ha signes de valencianització, fins i tot, en altres qüestions aparentment fútils. Estos dies tenim l'exemple de la casca valenciana, un dolç d'ametla i moniato (o gema) tradicionalment menjat el dia de Reis a bona part de les terres valencianes, que a partir de la dècada de 1960 fou substituït pel "roscón de Reyes". Es mantingué en alguns pocs llocs -sembla que especialment a la Ribera i la Safor- i ara, com m'apuntava ahir Cento Bresquilla al twitter, la tradició comença a recuperar-se a passes de gegant. Se'n pot resseguir l'evolució en sengles articles publicats al diari Levante-El Mercantil Valenciano els darrers tres anys: el 2009 es parlava de la iniciativa dels Gremis de Forners i Pastissers per a recuperar la casca, el 2010 es comentava que guanyava terreny a València i les comarques properes, i el 2011 que estava sent un èxit, puix més de 80 agremiats n'estaven oferint i un pastisser suecà en venia més de 3.000. Té un dur competidor en el "roscón" i el seu joc de la fava o la figureta, però, a banda de ser tradicional, la casca té altres avantatges, com ara que ve acompanyada de llepolies, un fet que la converteix en un regal ideal per als més menuts. 

Vos deixe amb unes quantes fotos i un vídeo sobre la casca. Voreu que n'hi ha de circulars o amb forma de serp o anguila, cobertes amb merenga, adornades, etc. Siga quina siga, animeu-vos a comprar-ne una si la veieu en el vostre forn! De la seua tradició no hi dubte, com mostren molts passatges de la literatura popular valenciana dels segles XIX i XX. Per exemple, estos versos de 1888 del poeta i dramaturg alzireny Quico Palanca:

Se mor l'any en Sant Silvestre

que el duu agarrat dels cabells,

i encara tens de Nadal

la casca dins de les dents,

ve Sant Antoni el barbut

casi acompanyat dels Reis...

causa del primer porrat

en lo dèsset de giner...

 

Casca circular amb llepolies i regals. Sueca

Casca circular recoberta. Forn de Manolo, Albalat dels Tarongers

Casca amb forma de serp. Gandia

Casca amb forma de serp. Castelló

110 anys de nacionalisme valencià

En primer lloc, bon any a tothom. I, en segon, vos adjunte el text amb què encete 2012 a l'Informatiu. Com hi dic, tindrem molt de temps al llarg de l'any per a parlar del 50 aniversari de Nosaltres, els valencians. Però també cal recordar que el valencianisme no va nàixer amb Fuster, sinó que la seua obra i la de molts altres ha estat possible gràcies a un moviment social, polític i cultural anterior, nascut a començaments del segle XX, al caliu de la Renaixença dels Llombart, Llorente, Labaila o Pizcueta. Moltes vegades això ha estat oblidat, potser per les pròpies característiques del nacionalisme d'arrel fusteriana, marcadament catalanista en el seu inici, mentre que aquell nacionalisme primigeni fou partidari de la unitat de la llengua i catalanòfil, però aclaparadorament valencianista, de nació valenciana i senyera valenciana, com explica Faustí Barberà en el text del qual parle a la columna de hui.

De regionalisme i valentinicultura, discurs pronunciat en 1902 i publicat en 1910

2012 té, des del punt de vista del valencianisme, un simbolisme ben clar: és el cinquantenari de Nosaltres, els valencians, l’obra de Joan Fuster que donà peu al nou nacionalisme valencià del qual beu la gran majoria del valencianisme progressista actual. De ben segur que hi haurà les commemoracions i homenatges oportuns, encara que hagen de sorgir de la societat civil, puix és ben dubtós que les institucions valencianes moguen un dit en eixe sentit. Tindrem, doncs, temps de parlar-ne. Però ara voldria destacar un altre aniversari, no tan redó, però igualment important, car el fet que recorda s’ha considerat com la data de naixement del valencianisme contemporani: fa 110 anys, en 1902, el metge alaquaser Faustí Barberà pronuncià el discurs De regionalisme i valentinicultura a la seu de Lo Rat Penat, bo i assentant les bases polítiques del nacionalisme valencià que es desenvolupà amb força fins a la tabula rasa practicada pel franquisme a partir de 1939. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Premis Soldevila i Noguera: Informació bàsica

En la meua defensa he de dir que normalment no tinc eixa cara de foll :P

Dilluns passat no vaig fer columna de l'Informatiu. La raó era que tenia moltes coses a fer abans de rebre els dos premis amb els quals han guardonat la meua tesi sobre Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365). I ara se m'han acumulat quasi més, després de dos dies a Barcelona, recollint els premis, celebrant-ho, signant contractes i altres coses adjacents. Tot un goig, la veritat. Però de les impressions personals, especialment del "dia gros", el del lliurament del Premi Ferran Soldevila en el marc de la Festa de les Lletres Catalanes, ja en parlaré amb més atenció la setmana vinent. Ara, responent als qui m'han preguntat què representava la concessió dels guardons, em limite a enllaçar-vos el post que he fet al blog d'Harca, on, a més a més, podreu trobar el parlament que vaig fer en la gal·la suara esmentada. Desgraciadament, crec que va ser l'únic comentari sobre la crisi, el malestar social i els polítics que es va fer en tota la nit. M'hi estendré sobre açò en un proper post. Salut i bon Nadal!

Devastació

Sembla que els inicis del procés contra Camps sempre van acompanyats de notícies lamentables sobre el balafiament de diners públics que ha dut a terme la Generalitat Valenciana durant els darrers anys. Desgraciadament, no ens han dut el paradís que prometien, de "plena ocupació", sinó, ans al contrari, ens han situat al nivell dels territoris més pobres d'Espanya. Hui  en parle a l'Informatiu de tot plegat.

Desocupació per comunitats autònomes. La trista realitat

Ja ho vaig remarcar en el seu moment, ara fa mig any: el mateix dia que va ser processat per un possible suborn de la trama Gürtel, el president Camps se n’anà a sopar amb Bernie Ecclestone, com els vampirs, amb nocturnitat i traïdoria, per tal d’allargar el Gran Premi de Fórmula 1 a València fins a l’any 2021. Una dada aborronadora en tant que mostra a les clares els interessos d’un polític megalòman que va perdre la noció de la realitat i ara nosaltres, tots els valencians, n’hem de pagar les conseqüències. Un altre sarau que sumar a la llarga llista de casos sagnants. Si bé Ricardo Costa, un altre dels pocavergonyes implicats en Gürtel, va afirmar que “es bueno para los valencianos, para la Comunidad Valenciana y para España, y no va a costar ni un solo euro a las arcas públicas”, ja s’han gastat o compromés unes xifres descomunals: 100 milions pel circuit urbà, uns 200 milions pel cànon anual durant 12 anys i ara els 30 milions deguts per l’empresa Valmor, que la Generalitat ha anunciat que comprarà, tot just tres dies abans que comence el juí contra Camps. Això són uns 55.000 milions de pessetes, per si algú no es fa càrrec de la quantitat en euros

Una suma, a més a més, que no es veu compensada per un retorn proporcional a l’economia i la societat valencianes. La fallida de Valmor, de Terra Mítica, de la Ciutat de la Llum o de tants i tants altres negocis ruïnosos executats pel PP valencià en són una bona mostra. Els únics rèdits són electorals ‒“la Comunitat està en el mapa”, “som els millors del món” i tot això‒ i per als amigatxos: les empreses adjudicatàries, Calatrava, el Bigotes i companyia. Cal dir, en este sentit, que anualment des de 2005 la Generalitat Valenciana encarrega a l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques informes d’impacte de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de l’America’s Cup, de la Ciutat de la Llum o del Gran Premi de Fórmula 1. Es pot comprovar la seua existència en el currículum del director d’eixos informes, però la seua escassa difusió palesa a bastament que els resultats seran més que decebedors. No debades, l’únic que està disponible a la xarxa, el de l’America’s Cup 2004-2007, sembla un presa de pèl. Conclou que l’esdeveniment “supone una inyección de gasto de tal magnitud que genera impactos económicos cuantiosos sobre la producción, la renta y el empleo de la ciudad designada como sede del evento”. I detalla que d’eixa despesa el 74% va ser pública (2.061 milions d’euros del Consell, el Govern Central i els Ajuntaments de València i de Gandia) i només un 26% fou privada (706 milions dels equips, els visitants, els organitzadors, els mitjans de comunicació i els iots).

És a dir, pel que sembla, de cada 100 euros invertits en l’America’s Cup, 65 es van quedar sense retorn, gastats a fons perdut. Un negoci redó, vaja. Però com l’informe compta la despesa pública com a impacte econòmic tot són congratulacions. Clar, si ho calculem així, qualsevol inversió pública generarà increment de la producció, la renda i l’ocupació: si es fan escoles i hospitals, es contractaran empreses constructores i professors, que, al seu torn, faran augmentar el consum amb els diners i els sous rebuts. El mateix si tots els diners balafiats en grans esdeveniments, s’hagueren invertit en la potenciació de clústers econòmics de futur, com la indústria agroalimentària, la biotecnologia, la gestió cultural o la informàtica. El desmantellament parcial del Centre d’Investigació Príncep Felip és l’exemple paradigmàtic. S’ha preferit malgastar en uns focs d’artifici que ens han arruïnat i ens han deixat un país assolat per polítics irresponsables que mai no pagaran el mal que han fet. I la mascletà final encara està per arribar. La nova emissió de deute públic valencià es preveu un fracàs i veurem com es podran afrontar els pagaments que vencen a finals de desembre. Ningú no descarta la fallida de la pròpia Generalitat. La devastació és la seua herència.

Col·locats i deshonrats

Això són, això ens deixen

El primer congrés acadèmic en què vaig participar, de joves estudiants ara fa onze anys, es va convocar sota el lema 2000 anys de què i la meua aportació dugué per títol “2000 anys de relacions socials basades en el patronatge i el clientelisme”. Resulta que al llarg de la història això ha estat una constant, és a dir, el fet d’afavorir a determinats grups i persones, donant-los protecció o privilegis, per tal de compensar el seu suport polític i social. I, mitjançant diverses fórmules, sembla que d’ací no puguem eixir: ja siga en època romana, medieval o contemporània, o tens padrí o és molt difícil guanyar-te bé la vida pels propis mèrits. Hem millorat i alguns ho aconsegueixen, però el clientelisme continua funcionant a bastament i encara estem a anys llum d’altres societats, on hi ha un respecte molt més gran pel principi d’igualtat i pels valors de l’excel·lència, el treball i les coses ben fetes. I dic tot açò a tall dels escàndols que han continuat sorprenent-nos darrerament, els de Nóos i Emarsa. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Futbol, política i centralisme

 Paleto? Provinciano?

Barrejar futbol i política sempre és molt arriscat. La identificació amb un equip és generalment transversal i escapa molt sovint dels factors ideològics, tant pel que fa a les identitats polítiques com les territorials. Així, més enllà dels tòpics, hi ha aficionats del Barcelona –suposadament catalanistes‒ que voten el centralisme castellanitzant del PP, aficionats del Madrid ‒suposadament centralistes de dretes‒ que voten el nacionalisme valencià progressista de Compromís, o aficionats del València ‒suposadament regionalistes conservadors‒ que voten el nacionalisme catalanista d’Esquerra Republicana. Malgrat que, com demostren els estudis sociològics, hi ha tendències clares, no hi ha una vinculació exacta i segura entre una cosa i l’altra. Amb tot, els que som del València CF i conjuguem valencianisme futbolístic amb valencianisme ideològic no podem evitar associar una cosa a l’altra en moltes ocasions, en veure que un dels principals mals que pateix l’equip i la seua afició, com el conjunt del poble valencià, és el centralisme castellanomadrileny. [Continua a la columna de l'Informatiu]

I resulta que el ratpenat era alemany

Un Kahn penat, amb el cabell ros i els ulls blaus, parant el penal decisiu

És ben coneguda la malastrugança del València CF amb els equips alemanys. Quasi sempre perd i no partits qualssevol, sinó alguns tan importants i dolorosos com aquell fatídic 7-0 de Karlsruhe de la UEFA de 1993, la final de la Champions del 2001 contra el Bayern de Munic o, sense anar més lluny, la derrota contra el Schalke 04 de Raúl de l'any passat. I ara he sabut que la maledicció dels alemanys potser té una explicació atàvica, de reconeixement del rat penat valencià al seu senyor primigeni, perquè resulta que el nostre símbol, el que hem heretat de la dinastia medieval de la Casa d'Aragó, és d'origen germànic. Això, almenys, diu un professor d'història medieval de la Universitat CEU San Pablo, Manuel Alejandro Rodríguez de la Peña, al seu article "Hesper, el vespro y el vespertilio. Elementos de continuidad entre el milenarismo stáufico y el ciclo profético del imperio aragonés", publicat l'any 1997 als Anales de la Universidad de Alicante. Revista de Historia Medieval.

Segons hi explica, el drac era, junt als lleons i l'àguila, un dels emblemes de la dinastia Hohenstaufen, la dels emperadors del Sacre Imperi Germànic que es van enfrontar durament amb el papat a terres itàliques al llarg dels segles XII i XIII (la lluita dels gibelins contra els güelfs). I precisament en este sentit, el Hohenstaufen Frederic II (1194-1250) va ser identificat pel monjo Joaquim de Fiore, autor de les profecies mil·lenaristes més importants de l'època, amb el Drac de l'Apocalipsi, el símbol anunciador de l'Anticrist que anegaria el món en un oceà de sang després de regir les nacions amb vara de ferro. No debades, el sicilià Joaquim de Fiore estava al servici dels pontífexs i l'interessava acusar els seus enemics de les guerres que es patien als territoris italians. Els Hohenstaufen, però, assumiren aquella identificació amb el Drac, que tenia connotacions diabòliques per a l'Església, però era acceptat com un animal poderós dins de la mitologia alemanya. Així, per exemple, es deia que la reina Constança, abans de donar a llum a Frederic II, somià que del seu ventre naixeria un drac, el foc del qual abrasaria tota Itàlia.

I este drac, un drac alat, fou assimilat posteriorment al vespertiliònid, un tipus de ratpenat, el nom del qual donava joc per a vincular-lo als fets de les Vespres Sicilianes, és a dir, la conquesta de Sicília en 1282 per part de l'aragonés Pere el Gran, un Hohenstaufen per via matrimonial, ja que es va casar amb la néta de Frederic II en 1262. De fet, la primera vegada coneguda en què es féu eixa vinculació entre la dinastia alemanya i el vesper fou al Prologus in pavonem de 1285, en què es parlava d'aquells episodis sicilians, en què els theutonici i els hyspani venceren al papa i als Anjou. Així, la tradició germànica de profecies i missatges escatològics, que parlaven d'un emperador dels darrers temps que, amb el seu poder, reformaria violentament l'Església, regnaria sobre tota la Terra i anunciaria l'arribada de l'Anticrist, va connectar amb la tradició aragonesa, ja present a obres com el Llibre dels fets de Jaume I o la Crònica de Ramon Muntaner. Fou concretament Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) qui entroncà una línia amb l'altra, associant la figura del vespertiliònid a la Casa d'Aragó.

No en va, Vilanova havia estat metge del mateix Pere el Gran i conseller de Jaume II, de qui profetitzà que destruiria la mahometichae pravitas, sotmetria Àfrica i Egipte i assoliria la monarchia mundi, el domini de tots els regnes sobre la faç de la Terra. I, així les coses, els successors de Jaume II acceptaren plenament aquella identificació amb el drac i el rat penat, especialment Pere el Cerimoniós (1319-1387), qui se sentia especialment vinculat a la simbologia de Sant Jordi i el drac alat. Precisament a la seua època pertany la famosa Cimera del Drac Pennat, que, per error, sol ser atribuïda a Jaume I (per exemple, apareix sobre el seu cap a l'estàtua que té al Parterre de València). Amb el temps, a més a més, de símbol dels reis del Casal d'Aragó el drac/ratpenat passà a ser adoptat com a símbol territorial i local propi. Així, l'escut reial amb un elm i la cimera del drac alat passà a associar-se al regne de València, mentre que el ratpenat s'afegí als escuts de les ciutats de Barcelona, València i Palma, així com a la senyera de València, que acabà identificant-se, tota ella, amb lo rat penat.

L'escut de Pere el Cerimoniós, amb el drac alat, i l'escut de València, amb el rat penat

També en època del Cerimoniós, el seu oncle, l'infant Pere (1305-1381), primer comte d'Empúries i després frare franciscà, realitzà profecies emprant la imatge hohenstàufica i aragonesa del vespertiliònid. Concretament, l'afegí a una antiga Prophecia Tripolitana, realitzada per un monjo libanès, segons la qual arribaria un emperador dels darrers temps que conqueriria Jerusalem. Per a l'infant Pere, este prendria la forma de la rata pinya (els reis d'Aragó), que, abans d'anar als Llocs Sants, destroirà les mosques d'Espanya e sotsmetrà a si Àffrica e pendrà la senyoria general del món. I este ratpenat, destinat a dominar la Terra, és el que els valencians i els valencianistes duem per escut i per bandera. Algun dia, potser. Però, mentrestant, sembla com si l'animalet se'n recordara del seu origen germànic i, cada vegada que el València CF s'enfronta a un equip alemany, acatxara el cap en senyal de reverència. Això, no obstant, pareix que va acabant-se. El Bayer Leverkusen fou derrotat a Mestalla fa unes setmanes. Ara, fa uns dies, s'ha posat punt i final al malson de Karslruhe retornant un 7-0 en competició europea. Potser és l'hora, doncs, de pegar un colp a la taula a Londres front al Chelsea, passar a huitens de final de la Champions League, reenfrontar-nos amb el Bayern de Munic i deixar ben clar que el nostre rat penat ja és major d'edat, s'ha emancipat dels Hohenstaufen i vola sol i veloç cap a noves fites en favor dels valencians.

Un rat penat, "bronco i coper"

Més colors a l'esquerra

Ací vos deixe unes quantes impressions a rajaploma dels resultats electorals d'ahir, des del punt de vista de la societat valenciana. Si la cosa es repetira a les properes eleccions valencianes, el valencianisme aniria ben apanyat. Queden quatre anys...

Més colors a l'esquerra

Deixant de banda l’aclaparadora victòria de Mariano Rajoy al conjunt de l’Estat, la principal notícia al País Valencià és que el vot de centreesquerra ha esclatat: d’una única força política ha passat a distribuir-se entre quatre. És a dir, mentre que una part important dels 15 punts que el PSOE ha perdut a tota Espanya ha anat a parar a forces de dreta (més del 6% al PP, CiU i PNB), al territori valencià, per contra, eixe transvasament ha estat mínim (un 1,9% al PP i España2000). Això, entre d’altres coses, perquè ací el vot al Partit Popular era ja un dels més alts de l’Estat, superant el 50%, encara que, seguint la tendència de les darreres eleccions autonòmiques, sembla que ha tocat sostre: pugen un diputat, però perden vora 30.000 vots. Fins i tot a la ciutat de València, a contracorrent de tot, el PP ha baixat més d’un punt, fins a un 2% a barris com Algirós, Benimaclet, Ciutat Vella, l’Eixample o Extramurs, on tot eixe vot segurament ha anat a parar a UPyD, que s’ha situat com a tercera força política de la capital, de la mà de Toni Cantó. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Insults medievals en valencià

Un clàssic de l'insult 

D'insults i renecs en valencià/català ja n'hem parlat a este blog, primer a propòsit d'aquella cançó de Pau Vallvé que deia "Per fer país insultem en català" i després arran de la polèmica cucarelliana, que va motivar un bon recull de redeula, remecagondéu, caguen l'hòstia divina i en la marededéu, rehòstiaputaconsagrà, recontracabassosdecollons, mecaguen la puta mare que t'ha parit, refilldeputa, etc. I ara, fa uns dies, vaig escriure al blog d'Harca un post sobre "Baralles, insults, homicidis i processos judicials a la València de 1280", on feia un xicotet tast dels que es poden trobar als documents del justícia de la ciutat de València, estudiats per Maria Àngels Diéguez. Però, a més a més, a les seues recerques també cal sumar les de Joan Miralles i Josep Massot, que fa una dècada van publicar un altre recull comptant amb molts d'altres exemples medievals de la resta del domini lingüístic, com ara de Barcelona, Lleida, Cocentaina, Montuïri o Binissalem.

El resultat és que, si alguna vegada voleu insultar com els nostres avantpassats medievals, convé que gasteu alguna de les següents paraules, que eren de les més emprades: bacallar, traïdor, bord, lladre, fals, orat, barba merdosa, merda merdosa, ca, gos, perro, cornut, banyut, cabró, cul de minyons, embriac o pix curt [fent referència al penis]. La combinació, evidentment, està permesa i sempre podrem dir ca merdós, banyut embriac, bacallar fals o traïdor cornut, als quals, a més a més, podem afegir insults de caire religiós com heretge, batejat, renegat, retallat [del prepuci] o marrano [convers, atés el rebuig al porc dels jueus i musulmans]. Tot això, però, si féu referència a un home, puix, si voleu dirigir-vos a una dona, els medievals tenien insults ad hoc, començant pels relacionats amb la seua activitat sexual, seguint per la pròpia caracterització de la persona i acabant, igualment, amb qüestions religioses. Així tenim: puta, reputa, putana, putanassa, bagassa, druda [concubina], corredissa [que va corrent d'home en home], hòrrea [horrible], embriaga, falsa, tacanya, metzinera, llàdria, culmoriscada, renegada o puta juïa.

Finalment, com hui en dia, també eren molt útils els "fills de", que es podien ornar amb certs adjectius: fill de fotut heretge, fill de cent mil cans, fill de barba merdosa, fill d'un gos, fill de traïdor, fill de puta, fill d'òrria bagassa, etc. En tot cas, per tal d'aprendre l'art de l'insult medieval, no hi ha res com veure'l en la pròpia boca dels seus parlants, que, per exemple, van dir coses com: Calla, can, perro, fill de perro, com goses venir contra mi?; Ca merdós, fill de ca, la pastura menges?; Bacallar renegat, fals, traïdor; Tu, barba merdosa, fotut heretge, mala nit!; Cul de la Sagrada Maria, quins lladres fotuts heretges són aquests qui roben ma casa?; La bagassa, perro qui us parí, perro, gos, fill d'un gos; Bagassa, hòrrea putana, corredissa de Múrcia e de València; Puta, reputa, fotuda de cans e de llops, que tu no vingueres poncella a ton marit ni ets sa muller, que enans ets sa puta; Puta, bagassa, llàdria, que has correguda tota Barberia e no has vedada ta persona a moro ni jueu que volguda la hage.

Ja sabeu. De fet, ara estem en bona època per a renegar i insultar a tot Cristo. Les circumstàncies, desgraciadament, acompanyen... 

Fra Pere Esteve i els predicadors de Madrid

Escena del pare Pere, encara venerat a Dénia

 

Entre d'altres, ahir em van regalar una joieta de llibre, els Escrits valencians de Pere Esteve i Puig (1582-1658), estudiats i editats per Vicent Josep Escartí en un xicotet volum de la Biblioteca d'Autors Valencians. En la meua ignorància, desconeixia l'existència d'aquell home, fra Pere Esteve, un franciscà nascut a Dénia que va assolir gran fama durant el segle XVII a causa de la seua predicació constant, durant més de 40 anys, al llarg de tot el regne de València, demanant almoines per a la conquesta dels Llocs Sants en mans dels musulmans. En este sentit, com diu una obra apologètica de l'època es caracteritzava per la seua condición afable, un trato llano y senzillo, una conversación graciosa... barajava lo serio con lo jocoso, lo alto y sólido de su doctrina con chistes y fruslerías... le vehían andar con esportilleros, ganapanes, araganes y otros semejantes... y a estos pobretes tenía particular gusto de adotrinar y enseñar la dotrina cristiana y así, comunmente, le llamavan "el predicador dels belitres".

Així doncs, era un frare de tall popular, que agradava de predicar a les classes més baixes i tenia un do de la paraula captivador. I, respecte d'això, cal remarcar que, segons diuen també les fonts coetànies, parlava sempre en valencià. Fins i tot al rei d'Espanya, amb qui mantingué moltes converses, ja que, atesa la seua fama, fou cridat a Madrid i nomenat predicador de la cort. En una d'aquelles xarrades Felip IV li oferí, insistentment, un bisbat a Galícia, però Esteve li contestà: Senyor, Déu a mi no·m vol bisbe, sinó predicador dels brivons. I, així, fra Pere causà una gran admiració popular, reflectida en la publicació en 1677 d'un gran volum que explicava la seua vida i compilava part de la seua obra literària, composta per goigs, sermons, poesies, profecies, símils morals i altres escrits. I alguns d'ells són els que es publiquen a l'obra d'Escartí, entre els quals m'ha cridat l'atenció un que es titula "Sobre els predicadors que venien de Madrid", que, implícitament, critica els que arriben de la Meseta, tot defenent la gent de la terra. Diu així:

¿Aveu vist dur en burrets en esquelles y campanetes una gran partida de forment? Preguntau: "Per què açò?" Y os respondran: "Perquè és forment que ve y és de Castella". Y replicau: "Puix ací no hi à bon forment de la terra y entra sens fer rumor?" Vos respondran que·l de Castella, encara que no vinga tan bo, és sempre més campanut y fa més ruïdo.

Vaja, que les coses que vénen de Madrid, tot i ser moltes vegades pitjors que les valencianes, vénen fent bona cosa de rebombori i cridant l'atenció. Tanmateix, molt de soroll per no res... 

Uns nous renaixencistes

 Portada del periòdic de Lo Rat Penat, amb els escuts de Barcelona, València i la Ciutat de Mallorca

He llegit estos dies El valencianisme de la Renaixença, un assaig on el professor Rafael Roca analitza a fons les activitats dutes a terme pels valencians i les valencianes que participaren als Jocs Florals de València i Barcelona entre 1859 i 1902. La conclusió és irrefutable: l’aportació de la Renaixença a finals del segle XIX, basada en l’activitat de Lo Rat Penat i liderada per Teodor Llorente, fou condició necessària per a la formació posterior del valencianisme polític. I, alhora, es fonamentà en tres eixos: l’exaltació de la història i la cultura valencianes, la proclamació de la unitat de la llengua i el fonament de les relacions entre valencians, catalans i balears. Dir el contrari és fals, de manera que falsegen els que s’entesten a amagar eixe passat, com ara fan des de Lo Rat Penat o Las Provincias, i també els que el menyspreen com una cosa insuficient i de segona categoria, segons ho han considerat els intel·lectuals influenciats pel fusterianisme. De fet, esta segona actitud, dins de la visió general que el País Valencià mai ha tingut unes elits “responsables” i que serà d’esquerres o no serà, ha facilitat el posicionament dels conservadors valencians dins de l’espanyolisme, ja que no han hagut de justificar que no tenen res a veure amb el nacionalisme valencià, puix els seus mateixos adversaris polítics ho han dit per activa i per passiva. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Antipàtics, mala gent i mal educats

Aprofite el blog per donar difusió a l'article que va eixir al número de setembre de la revista Saó, que, entre d'altres coses, incloïa un article de Francesc de Paula Burguera sobre la fallida financera de la Generalitat Valenciana, una entrevista a Josep Torrent, el coordinador de l'edició valenciana d'El País, un text d'Òscar Pérez Silvestre sobre el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner, uns apunts de Josep Lluís Sirera sobre la nova temporada de teatre a València, i unes ressenyes de Rafa Roca sobre la nova edició del Llibre dels feits preparada per Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, de Josep Enric Estrela sobre l'edició de la Vita Christi curada pel mateix Escartí i d'Aina Monferrer sobre un llibre que tracta de la història i la devoció a Sant Vicenç Ferrer a Mallorca. Tot plegat, un número ben interessant (cal sumar-hi el dossier sobre "Els mercats, el nou Leviatan"), en el qual jo vaig parlar d'una anècdota personal que em va passar de camí a Sevilla. Vos deixe amb ella.

 El concepte de mala educació...

 
You have to put your jumper on. Era la primera vegada que viatjava a la primera fila de l’avió -un vol de València a Sevilla- i no sabia que, en estar al costat d’una porta d’emergència, no podia dur cap peça de roba entre les mans. No problem, I’ll do it, i vaig procedir a posar-me el jerseiet. De fet, tot i ser estiu, feia una frescoreta que així ho recomanava. Amb tot, a la meua companya de filera no li van semblar bé les paraules de l’hostessa, no pel seu contingut, sinó per la seua forma: Me da un coraje que sólo hablen inglés. Ya sé que la empresa es extranjera, pero si trabajan en España que hablen español. Un malestar al qual es va sumar l’altre company de seient: Ya te digo, una amiga mía trabaja de azafata de tierra de un vuelo Madrid-Sevilla y, sin salir de España, tiene que hablar inglés para los pasajeros de fuera. Pues los de fuera que también aprendan español...

A penes havien dit un simple comentari cadascun i ja s’havien guanyat la meua antipatia interior. “Quina gent més tancada” vaig pensar. Però això només era l’aperitiu. Tot seguit, la dona continuà: Es que como el inglés es el idioma universal, todo el mundo lo tiene que saber, como el catalán aquí en España. Davant la meua cara d’estranyesa, va voler explicar-se millor: No me refiero a los valencianos, que son muy simpáticos y muy buena gente. Sin ir más lejos, el taxista que me ha traído al aeropuerto se notaba que hablaba valenciano pero era muy educado. En cambio, en Cataluña te hablán en catalán y, si les contestas en castellano porque más o menos lo entiendes, te continuan hablando en catalán. ¿Tú lo ves normal?. Amb la cara feta un poema i sense ganes d’encetar cap mena de conversa pedagògica, atesa la seua clara predisposició al conflicte, vaig respondre: Sí, lo veo normal. De hecho, hay algunos valencianos que somos antipáticos y muy mala gente porque nos empeñamos en hablar nuestra lengua.

La dona em va fer mala cara i es va girar a parlar amb el seu paisà sevillà, que sí que la comprenia. Així, van continuar desenvolupant durant una estona els seus prejudicis lingüístics, veritables tòpics irracionals arreu de l’Estat espanyol: cal saber anglés per a anar pel món, però a Espanya s’ha de parlar espanyol, com toca! El que més em va sorprendre inicialment fou el tarannà polític progressista i el nivell cultural mitjà-alt que es podia deduir de la seua edat (no arribaven als 35 anys), de la seua manera de vestir (informal i moderna) i, sobretot, de les seues lectures (El País, Saramago i Goytisolo). De fet, segons van explicar havien passat llargues temporades a l’estranger, l’una a Califòrnia i Anglaterra, i l’altre a Alemanya. Llavors, si ni tan sols esta gent, jove, progressista i viatjada, és capaç d’entendre que si dues persones s’entenen parlant la seua llengua no hi ha cap imperatiu social, legal, moral ni ètic per canviar-la, què ens queda?

Segons la seua visió, allò ideal no és saber com més llengües millor i protegir-ne i fomentar-ne les minoritàries i minoritzades, sinó que únicament hi ha una premissa universal: a Espanya en espanyol. Si hi ha espanyols que parlen català/valencià, basc o gallec i l’empren amb normalitat al seu territori és que són antipàtics, mala gent i mal educats. En canvi, bandejar la llengua d’eixe mateix territori o desconéixer-la és de gent simpàtica, bona i ben educada. Evidentment, l’objectiu a llarg termini és que desapareguen totes eixes llengües “regionals” per tal que ninguna moleste la veritable llengua “nacional”. Fet i fet, el castellà no només ha de servir per a comunicar-se a tot l’Estat, sinó que ni tan sols pot ser contaminat per cap altra llengua, ni les “locals” ni les “universals”, com ara l’anglés. A Espanya en espanyol i no hi ha més.

És una opinió majoritària i ara per ara no hi podem fer res, més que canviar-la per la força dels fets. I esta no és una altra que aconseguir que el valencià -en el nostre cas- siga una llengua habitual en tots els àmbits i totes les zones valencianoparlants, no només als pobles, a casa, al carrer o amb els coneguts, sinó també a les ciutats, al treball, als comerços i amb els desconeguts. A priori sembla de bades recordar-ho des de les pàgines de Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, que té un públic lector eminentment valencianista. Tanmateix, darrerament he observat que, almenys en l’àmbit de la ciutat de València, molts dels que militen en el valencianisme renuncien ràpidament al valencià en contextos lingüístics en què hi ha alguna persona castellanoparlant, malgrat que esta siga valenciana i entenga la nostra llengua perfectament. Si els valencianistes actuem així, estem apanyats. Pel contrari, hem de ser els que tirem del carro del valencià amb totes les nostres forces. I si des de fora ens consideren antipàtics, mala gent i mal educats, que ho facen. És, justament, a l’inrevés.

València és la platja de Catalunya

Espanya, colònia de Madrid

Imaginem la situació. Artur Mas ve de visita oficial a València. Primer es banya els peuets a la Malva-rosa i després visita la Llotja, on exclama admirat “quina meravella!”. Poc després hi ha uns parlaments dels polítics que el reben. Rita Barberà pren la paraula i diu: “València és la platja de Catalunya. El meu avi era català i va morir a Meliana. Més Catalunya impossible”. Alberto Fabra i Alfonso Rus, que la flanquegen, aplaudeixen les seues paraules ben contents i pagats. Costa d’imaginar, no? De fet, és impossible que això passe amb un governant popular. I en el cas ‒també poc probable‒ que ho haguera fet un alcalde socialista o valencianista, s’hauria armat un canyaret inimaginable, terrible, apocalíptic. Entre d’altres coses, perquè València no és la platja de Catalunya. És València i en pau. Doncs bé, això va ser, ni més ni menys, el que va fer l’altre dia l’alcalde gandienc Arturo Torró amb la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, dient-li que “Gandia es la playa de Madrid” i que “más Madrid impossible” perquè hi ha molt de turista madrileny i el mateix president de l’Atlético de Madrid, Vicente Calderón, va demanar que el soterraren allí. [Continua a la columna de l'Informatiu]

'D'Elx cap amunt', ressenya a "Saó"

Com es comentava per ací fa uns dies, he participat en els darrers números de la revista Saó. En este sentit, encara desconec si la col·laboració serà esporàdica o esdevindrà finalment habitual, però, de moment, per a mi ha estat un plaer i tot un goig participar en la publicació degana de les revistes en valencià. I aprofite l'avinentesa per tornar a difondre la crida realitzada fa vora dos anys, després que la Generalitat Valenciana cancel·lara totes les subscripcions públiques a la revista, en la seua "decidida" aposta pel valencià, mentre La Razón i l'ABC continuen repartint-se gratuïtament -amb diners de tots els valencians- a molts centres públics... Ací podeu trobar les dades necessàries per a subscriure-vos, ja que no es ven als quioscos, encara que, si viviu a València, la podeu adquirir mensualment a la llibreria Paulinas, a la plaça de la Reina. D'altra banda, ja que estem, també vull aprofitar per a adjuntar ací mateix la darrera ressenya que hi he publicat, la del llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx, del bon amic Joan-Carles Martí i Casanova, patriota fins al moll de l'os i autor del blog Extrem sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar. En concret, es tracta d'una versió una miqueta més llarga de la que finalment ha estat publicada per qüestions d'espai. L'original era la que copie a continuació i, en bona lògica amb el que hi dic, no puc més que recomanar la seua compra i lectura. Per a gaudir i per a conéixer millor el nostre país.

D’Elx cap amunt

El rovellet de l’ou del món és Elx. Joan-Carles Martí i Casanova ho afirma amb tal rotunditat que no som qui per a negar-ho. I si llegiu el seu nou llibre és possible que vos convença. Com ell diu, l’imperi elxà s’estén únicament pel Camp d’Elx entés de forma general, és a dir, per l’actual comarca del Baix Vinalopó, però això és tant com dir tot l’espai geogràfic que ocupa Andorra, un estat independent amb la tercera part de població. No debades, Elx és la tercera ciutat més gran del País Valencià, amb 230.000 habitants, un aeroport, una universitat i tres símbols tan importants com el Misteri, la Dama i el Palmerar, dos d’ells, ni més ni menys, que Patrimoni de la Humanitat. Qui tracte de construir un país ignorant o renunciant a aquest menut però vast imperi ni el deu conéixer a fons, ni deu saber ben bé el que es fa. Eixa és la principal lliçó que es pot extraure del llibre de Martí i Casanova, compost per vint-i-tres escrits de diversa extensió en els quals va desgranant la seua particular visió sobre el passat, el present i el futur d’Elx i dels valencians dins del domini lingüístic català.

En concret, la primera part de l’obra se centra en l’experiència elxana: La Festa, els mots, el paisatge, la geografia, els llinatges, la història, la sociolingüística, la literatura, les relacions familiars, les amistats o els records personals. Tot, amb passió i amb profund amor, passa per Elx i el seu Camp. Una meravellosa forma per al lector d’endinsar-se per la rambla del Vinalopó i coneixtre ‒que dirien allà‒ els seus llocs i els seus habitants. Si el coneixement és indispensable per a l’estima, Joan-Carles Martí ens fa estimar l’extrem sud del País Valencià a través dels seus textos i dels seus pensaments. I en un país tan poc vertebrat com el nostre això és fonamental, imprescindible, per tal de mantindre i aprofundir-ne la unitat. Per una altra banda, en aquesta primera secció també s’inclouen sengles homenatges pòstums a quatre figures de la nostra cultura i de la nostra llengua: els prohoms elxans Antoni Bru i Josep Maraldès, i els lingüistes Enric Valor i Joan Solà, de Castalla i Bell-lloc d’Urgell respectivament. 

En aquest sentit, Martí i Casanova és ben fidel als seus principis i en la segona part del llibre va pel camí que s’enfila tramuntana amunt per tal de reflexionar sobre els lligams que uneixen Elx i el País Valencià amb la resta de territoris de llengua catalana. Així, d’un costat es revolta contra la mentalitat provincialista que tant de mal ha fet a la identitat valenciana, mentre que, d’un altre costat, es mostra com un ferm partidari de la construcció nacional dels Països Catalans. Un moviment per al qual reclama una forta consciència lingüística, un mercat cultural comú i una atenció preeminent a les perifèries territorials. No debades, Alacant, Tortosa, la part forana de Mallorca o fins i tot Occitània són alguns dels llocs que desfilen per les seues pàgines. Alhora que València i Barcelona, en els seus papers de capitals polítiques i culturals, ixen en ocasions mal parades de l’aguda ploma de l’autor. Amb tot, la seua aposta per l’ajuda i la col·laboració mútua és ben clara. Només cal veure la procedència dels prologuistes cercats: un de Crevillent, un de Campos i un altre d’Oliana.

Així doncs, els possibles retrets que s’hi realitzen s’han d’interpretar bé com a esperances truncades, bé com a propostes que marquen determinades línies d’actuació futura. En podrem estar més o menys d’acord amb cadascuna de les idees de Joan-Carles Martí, però el que és ben segur és que totes elles van encaminades a la defensa de la nostra llengua i el bastiment d’un País Valencià que, malgrat totes les dificultats, encara anem fent. És per això que la lectura d’aquest llibre, escrit des de la talaia elxana, se’ns fa ben necessària a tots els valencianistes. No podem construir un país sense Elx i el seu petit imperi. Quan ens parega que queda massa lluny de la resta del territori, podrem recordar les paraules apostòliques d’una de les escenes del Misteri: De les parts d’ací estranyes / som venguts molt prestament / passant viles i muntanyes / en menys temps d’un moment.