dimarts, 29 d’abril del 2008

València vista per forasters (VI)

València atrinxerada contra Suchet (1812)

Durant els segles XVIII i XIX, com en certa manera ara, funcionava allò dels "esperits dels pobles", la manera de ser dels habitants de cada territori. I els valencians, com a poble i com a territori històric, varen ser definits en el seu esperit col·lectiu pels diferents viatgers i comentaristes que passaren per les nostres terres. Potser hi hagen anteriors visions paregudes, però m'ha sobtat trobar la que va donar
Alexandre Laborde a començaments del segle XIX al seu Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826, 2ª edició augmentada de la traducció castellana; original francés de 1820).

Hi esmenta una sèrie de trets que ens han acompanyat fins a l'actualitat com a tòpics generalitzats. Però el que és més curiós és que les característiques atorgades per Laborde a la resta de pobles d'Espanya (en sentit geogràfic) no s'han mantingut, amb excepció de les del poble català, com ja explicaré en un post posterior. Pel que fa als habitants de la ciutat de València, Laborde els fa alegres, meninfots, malgastadors, festius i dansadors. Una llàstima que l'avançament en ciències, una altre dels trets atribuïts llavors, no s'haja mantingut com un dels nostres trets definitoris...:


Valencia es una ciudad agradable, habitada por una nobleza opulenta, por un gran número de negociantes ricos, un pueblo activo e industrioso, y un clero morigerado [...] Las calles están aseadas, las casas son agradables, y los semblantes risueños. Los valencianos generalmente son muy vivos, ingeniosos y aplicados, y viven alegres y contentos aun en la pobreza; son bastante frugales, y no muy dados al vino ni a los licores: ordinariamente se les acusa de volubilidad y ligereza, y asimismo de una imaginación ardiente, muy veloz y algo fugaz, y aun por eso se dice, que son a propósito para las buenas letras y las nobles artes. A la verdad parece que su imaginación debe estar siempre exaltada y en estado placentero, pues que sus sentidos reciben continuamente sensaciones halagüeñas, estando rodeados de una infinidad de objetos agradables que representan a la naturaleza reproduciéndose sin cesar, ademas del influjo físico que deberá tener sobre su temperamento, el benigno clima en que habitan.

Sin embargo esta ligereza tan decantada [...] no ha impedido que los valencianos de los últimos siglos hayan sido los españoles que más progresos han hecho en las ciencias [...] Si tales milagros sabe hacer la ligereza de estos naturales, ojalá todas las provincias de España participasen de este carácter.

Son los valencianos afables y muy atentos con los extrangeros, francos y gastadores en demasía en objetos de piedad o de placer; lo cual acarrea grandes perjuicios, singularmente a los artesanos, de los cuales aun los que están atenidos a su jornal diario, suelen gastar el domingo cuanto ahorraron en la semana anterior.

Las mugeres son hermosas, su talle alto, sus ojos grandes y rasgados, y su cutis mas blanco que en el resto de España; no hay clase de ellas que no use de lujo extremado en los vestidos; sus telas son escogidas, cortadas con elegancia y gusto; adornan con flores y plumas sus cabezas, y tienen un carácter jovial, que hace muy amable su compañía [...]

Este pueblo es extraordinariamente aficionado a fiestas y regocijos públicos, y en ellos muestra un ingenio e invención particular, singularmente en las iluminaciones de las grandes fachadas [...] Empéñanse también en grandes partidos de pelota, a que son en gran manera aficionados. Lo restante del dia lo llevan los bailes al son del tamboril y dulzaina, género de instrumento árabe y peculiar de este reino, que necesita grandes pulmones, con el cual a pesar de su dureza egecutan algunos lo que el más diestro profesor con el más afinado clarinete.


diumenge, 27 d’abril del 2008

Quo vadis?

"Estem ací!"

Veig que Ximo López, el secretari comarcal del BLOC de València, ha obert un blog a Vilaweb, Des del Cap i Casal. Molt bona estratègia: continuar dins de la capelleta i contribuir amb la seua pedreta a la gran paret política i nacional que formen els Països Catalans. No tinc res en contra de Vilaweb, tot el contrari, gràcies a la seua tasca i els seus serveis s'han format meravelloses comunitats blogosfèriques i gaudim d'una informació seriosa i de qualitat. Ara bé, que el representant del principal partit valencianista de la ciutat de València, on vaig nàixer i on vote, pense que així farà alguna carrera política a la capital em sembla prou trist i sorprenent.

A quin públic es vol adreçar? A la comunitat lingüística catalana? Als nacionalistes convençuts? Això està molt bé si eres una persona "de carrer", però no du enlloc, al meu parer, si aspires a fer créixer el vot valencianista a la ciutat de València. On has d'obrir un blog, doncs, és a un domini propi -com Morera, al qual no li manquen les visites- o, fins i tot, si m'apures, a la secció de blogs de Las Provincias. Un polític amb aspiracions s'ha d'adreçar a una comunitat gran i diversa de gent, no als seus convençuts; d'eixa forma mai podrà eixamplar el seu grup de simpatitzants. En canvi, acompanyant una altra gent per uns altres camins, tot explicant-los les teues propostes amb un missatge didàctic i raonable, podràs fer arribar el teu projecte a molta més gent i tindràs l'oportunitat de fer-los veure que no eres el que ells imaginàvem, sinó una altra cosa molt millor i digna de ser votada.

Potser qui no siga de la capital no puga entendre el que dic, però em sembla que invertir el temps en un blog polític a Vilaweb és una greu errada estratègica per part de tot un secretari del BLOC de la ciutat de València. Ja no els vaig votar en les darreres municipals, disconforme amb el pacte diluent amb el PSOE -i després d'assistir atònit al fet que Mansanet es jugara una paella a què entrava de regidor com si això fóra una aposta en un canòdrom-, i em sembla que tampoc caldrà que els vote en les properes perquè continuarem en el mateix cercle viciós de marginats polítics i socials. Però és que de vegades sembla que ens agrade automarginar-nos...


dijous, 24 d’abril del 2008

Les comarques al poder

ADN-València, 24 d'abril de 2008, p. 4

Hosti, flipat m'he quedat quan he rebut l'avís este matí. Hui a l'edició de València del diari ADN Esperança Costa publica l'article "Valencia en un blog", en el qual parla amb els autors de Testigo Accidental, Malva-rosa Connection i El blog de Julià Alvaro, i afig un parell de recomanacions entre les quals es troba Vent d Cabylia, que, malauradament, és l'únic blog escrit en valencià.

Almenys m'alegre molt que la definició de Vent d Cabylia siga "Las comarcas al poder". Com ja vaig dir quan vaig intentar deixar el blog,
"he tractat, d'una manera o d'una altra, de fer país". De la mateixa manera que fa poc Vicent Martínez em contava en una entrevista per a Pàgina26 que l'Espai País Valencià és un pont efectiu entre valencians i catalans, també m'agrada que este humil blog puga servir d'alguna manera per a estrènyer llaços entre els diversos valencians que naveguen per la xarxa. Això em dóna forces per a continuar.

De fet, he descobert que preferisc dedicar una estona a escriure en el blog que descansar de moltes altres maneres. Em relaxa més i m'aporta més com a persona. Quin món el de la blogosfera! Havia tornat de facto i ara hi torne oficialment (i m'acomiade fins el dilluns).



dimecres, 23 d’abril del 2008

Diada mallorquina?

M'està imantant Mallorca?

Si com vos deia fa uns dies darrerament m'he aficionat als llibres, els cedés i els productes gastronòmics de l'Espai Mallorca, que és ben a prop del meu treball, sembla que, sense voler-ho, he aprofitat la Diada de Sant Jordi per a eixamplar el cada vegada més intens mallorquinisme que m'assetja. Darrerament el concert dels Antònia Font, tot seguit El misteri de l'amor de Joan Miquel Oliver i hui mateix, sense adonar-me, els dos llibres que he regalat han estat de mallorquins: els lírics i evocadors Pinyols d'aubercoc d'Emili Manzano, i les passatgeres Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de Llucia Ramis. No sé d'on venien les roses roges, però a saber... Â vore'm que em regalen a mi. "Esper no haver de dir: idò, a veure si som mallorquí!".

dimarts, 22 d’abril del 2008

Açò és massa!

Mai m'ha caigut del tot bé el periodista i escriptor Joan Barril. Si li tenia certa simpatia era per les enginyoses escenes que ens regalava amb Joan Ollé a L'illa del tresor. Tanmateix, ni les seues columnes a El Periódico, ni els seus programes de ràdio, ni els seus llibres, ni les seues aparicions televisives em convencien. Ja em va començar a picar quan el seu programa Qwerty -que tampoc m'enganxa- va ser l'encarregat de substituir a BarcelonaTV el Saló de lectura de l'Emilio Manzano. Però açò ja és massa: un programa de la mateixa cadena, Èxit, s'ha encarregat d'emprar la televisió pública municipal per a publicitar amb tots els luxes el darrer llibre d'en Barril, tot organitzant-ne una gran lectura pública al Teatreneu que es va celebrar ahir. (Encara que siga una casualitat), talla't una miqueta, home! Demà en regalaré un altre...

dilluns, 21 d’abril del 2008

L'almussafes de la sort

Sobrassada al forn (Tina Vallès)

He descobert les sobrassades de l'
Espai Mallorca, quasi tan bones com les culars de Benissa. El dia de l'anada de la semifinal de Copa contra el Barça vaig aprofitar per a fer-me el que a hores d'ara és el meu entrepà favorit, l'almussafes de tota la vida: sobrassada, formatge, ceba fregideta i el pa una miqueta torrat amb el "condumio" dins per a què agarre l'escalforeta de tot plegat. Vam empatar, un bon resultat. Eixa mateixa setmana, la de Pasqua, el diumenge al vespre em vaig fer un altre almussafes mentre sentia per la ràdio el partit contra el Madrid. Arizmendi marca en els darrers minuts i guanyem. Unes setmanes després toca la tornada de copa contra el Barça: almussafes, guanyem i passem.

Convençut ja de les propietats miraculoses dels almussafes, una hora abans de començar la final de copa contra el Getafe li vaig enviar un missatge a un altre Vicent: "he comprat cacaus i tramussos especialment per a l'ocasió. A més, el meu almussafes de la sort no pot fallar perquè estarà fet amb sobrassada de l'Espai Mallorca. 3-1.
Vinga!" Collons tu, fins i tot el resultat. No n'he tornat a menjar. No volia abusar-ne. Diumenge vinent no seré a casa i tampoc podré recórrer a l'entrepà màgic. Tranquils, si ens cal encara al següent partit, contra el Barça el 4 de maig, l'almussafes no fallarà. Sembla infal·lible.

dissabte, 19 d’abril del 2008

"Fuerte"

No millora, ni de lluny, la versió original, però per la seua estranyesa paga la pena escoltar-la. Hidrogenesse versionant Surfin' Bichos:







divendres, 18 d’abril del 2008

Correguda antifeixista (1937-1938)

Plaza de Toros Monumental [Barcelona]. Extraordinaria corrida de toros. Organizada por la Unión de Picadores y Banderilleros de toros regional de Cataluña, a beneficio de la inscripción abierta a favor de las Milicias Antifascistas y Hospitales de sangre. Domingo 16 de Agosto [1937 o 1938]

Matadors: Pedro Basauri, "Pedrucho", d'Èibar (Euskadi); Francisco Royo Lagartito (Aragó); Curro Caro (Andalusia); Aurelio Puchol, "Morenito de Valencia" (País Valencià); Suárez Merino (Andalusia); Antonio Jiménez, "Faraón" (Aragó).


dimarts, 15 d’abril del 2008

Els Benissants han ressuscitat

"Los pastorcillos en primer término se felicitan del resultado"

www.Tu.tv



A l'emule no hi és, i m'ha sobtat que apareguera açò en cercar-lo (però sembla que és "normal"):

dilluns, 14 d’abril del 2008

Requalificacions?

Això és Faitanar (E.G.), zona ja requalificada, per a què vos en feu una idea

Hui un internauta de Catarroja ha arribat a Vent d Cabylia cercant a Google
"Compro suelo Faitanar". Mai he parlat d'un dels ítems típics dels blogs: com arriba la gent al teu web; hi hauria molta tela per tallar... En tot cas: té això res a vore amb el nou PGOU de la ciutat de València? (compte amb la foto de la dreta de l'enllaç!) Hi ha requalificacions pel mig? O això s'hauria d'haver fet abans de publicar el PGOU amb informació privilegiada? Sequier, pots resoldre els meus dubtes?


diumenge, 13 d’abril del 2008

El blog més discret de tots els blogs valencians

De nou sobre la blogosfera valenciana

L'altre dia, encara no sé com, vaig trobar un fum de blogs valencians que desconeixia. Molts d'ells apareixeran a les novetats de maig, però ara m'agradaria destacar-ne un, el que considere "el blog més discret de tots els blogs valencians":
Anant anat.

Escrit per Bresquilla i en la direcció esgarracimals.blogspot.com, és el blog d'un valencià a Barcelona (un altre) que ve escrivint-se des de fa set mesos (ací començà), amb posts molt interessants, però sense rastre a la resta de la blogosfera. Si alguns entenem els blogs com una forma de comunicació social, sembla que Bresquilla té inicialment altres motivacions. No li deixen comentaris, no té enllaços, mai ningú no l'ha enllaçat...

Amb tot, no hi veig cap propòsit voluntari de passar desapercebut per part de l'autor, sinó que, contràriament, tenia la possibilitat de deixar comentaris fins fa uns dies i també fa poc que ha habilitat un comptador de visites públic.
Si més no, el fet d'estar a internet ja manifesta una voluntat de domini públic, així que em prenc el permís d'enllaçar-lo i "compartir-lo" amb els que passeu per ací.


D'altra banda, això d'escriure de tant en tant fa acumular les coses relatables. De tooootes les que m'agradaria contar, només en destacaré una per la seua importància: la possibilitat de vore InfoTV per la xarxa. Malgrat l'escassesa de programes, ja era hora! Llarga vida tinga.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Si és que t'obliguen...

Este matí m'eixien les llàgrimes. A banda de tallar ceba per a una truita de creïlles havia rebut una gran notícia: torna Mãemeua!!! A vore quant duren, que són més gossos que un pont... Si en un principi havien d'estrenar el darrer dijous del mes de març:




Al final ho faran demà dijous, dia dels ous, a les 15:30, en dura competència amb "Las gafas de Angelino":




I sembla que comencen forts, amb la tornada d'Abdón (o Senent?), i amb l'atac immisericorde a eixa "entitat local menor" d'El Perelló.
Ixen anunciats i tot a la pàgina de Sueca Televisió, on, a més a més, podeu votar una interessant enquesta: què simbolitza el gos de l'escut municipal de Sueca? Mandra / Fidelitat / Seguretat / No tinc ni idea. Va guanyant "fidelitat", malgrat la resolució lògica gos=gossera=mandra. En tot cas, no s'adonen que l'escut de Sueca és una imitació cutre del de Suècia (o és a l'inrevés, el de Suècia una imitació magnificent del suecà?)

Sueca i el seu gos cregut

Suècia i els seus gossos ferotges


diumenge, 30 de març del 2008

Impressionant, espectacular, extraordinari, al·lucinant, inoblidable

Antònia Font al Liceu, 30 de març de 2008. Un dia per a recordar

No hi ha suficients paraules al diccionari per descriure el que s'ha vist, s'ha oït i s'ha sentit hui al Liceu de Barcelona: impressionant, espectacular, extraordinari, al·lucinant, inoblidable... I jo que era detractor del "Coser i Cantar", que em semblava una bajanada sense sentit. Mare meua! Al Liceu, amb la fantàstica i catxonda "The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra" sí que té sentit. I tant que sí! L'alegria que s'ha viscut ha estat inenarrable. A la tercera cançó, precisament "Alegria", la gent aplaudia a rabiar, amb "Astronauta rimador" exultava, i amb "Tots es motors", "Alpinistes samurais", "Wa yeah", els solos i els bisos semblava que allò es queia. Tot el Liceu dempeus aplaudint fins l'extenuació, cantant a crit pelat la melodia de "Wa yeah" i obligant-los a fer dos bisos finals imprevistos, "Alegria" i "Astronauta rimador". Això: aaaaa- leeee-gria!


Vídeos del Rei Nicotxan:






Vídeo apoteòsic d'Elsuaves:



PS. Als que passeu per ací cercant informació sobre el concert d'Antònia Font del Liceu: La Comunitat del Fosfat ha proposat fer una samarreta rotllo "Jo vaig botar al Liceu... amb Antònia Font" i tal vegada El Comandant Armando Rampas podria dissenyar-les. Si esteu interessats a moure la cosa, deixeu algun missatge...

dimecres, 26 de març del 2008

A vore si fem saó...

La Gossa Sorda

Basta que hui m'hagen fet un comentari sobre l'abandonament del blog perquè m'entren ganes de tornar a escriure. Això i que estic més fart que Mahoma de la cansalâ (que em perdone la correcció política) de la ponència que he de presentar la setmana vinent al Congrés sobre Jaume I celebrat per l'Institut d'Estudis Catalans. Per cert, que també m'han dit que finalment hi haurà Congrés de l'IEC al País Valencià (a Gandia, a finals de novembre, amb la col·laboració de l'Alfons el Vell) i que este diumenge el nostre honorable (Camps) es reunirà amb els respectius honorables d'Aragó, Catalunya i Balears per a fer una ofrena floral a la tomba de Jaume I al monestir de Poblet. Novament, i encara que parega increïble, els quatre presidents es comunicaran set-cents anys després en la mateixa llengua que parlarien Jaume II, Jaspert de Castellnou, Guillem d'Anglesola i Francesc Carrós al fracassat intent de conquerir Almeria en 1309:
- Qui vindrà en la meua ajuda per combatre els musulmans? Jo li donaré una vinya i també una casa al costat! Aquells qui rebran la meua donació no la gaudiran pas com un préstec sinó que sa possessió estarà garantida per al futur, conten les fonts àrabs que arengà Jaume II els seus homes (encara era hora de la gallina e los pollets)
Total, que fent cas dels consells de na Caterina i d'en Miquel per tal de "mantenir el foc sagrat" fins a setembre deixaré un breu apunt sobre "Saó", el nou disc de La Gossa Sorda que serà presentat dissabte al seu Pego natal i eixirà a la venda al llarg del mes d'abril (i a vore quan ix el de Les Mãedeus, i a vore si torna ja Mãemeua, que per ahí he sentit rumors i m'estan fent goleta...). De moment han parlat del nou treball de La Gossa més o menys els mateixos de sempre ("puta!" que em sembla que dirien els mallorquins): el castellut Pellikana i el benisser Òscar, que el va sentir sencer a l'entrevista de presentació feta a Ràdio Pego.

Jo només he sentit les dues cançons que hi ha al seu myspace i de moment la que origina el nom del disc, "Farem saó", és una d'aquelles que et confereix certa esperança dins del trist panorama sociopolític valencià, una mena de sensació com les que em causaven les dels primers treballs d'Obrint Pas, com "Des de la nit" del "Terra" (2002), disc a partir del qual m'han cansat una miqueta, sobretot amb l'explotació reiterada d'una certa parafernàlia impostada (potser els que els he vist massa concerts fent sempre el mateix!). En qualsevol cas, com deia, "Farem saó" transmet les ganes d'estar al peu del canó i de continuar en la lluita, tot fent un repàs a bona part de l'imaginari col·lectiu valencià per fer brotar "noves idees" que potser "reconduiran la situació". Ací la teniu, amb una transcripció a rajaploma (amb els consegüents buits inintel·ligibles per a la meua dura oïda):



Aüia!

El tio Pep, els quintos d'Alzira, i els guerrers de Moixent,

el rat penat, el moro Mussa, el tio Canya, i Rosario la carnissera de La Xara,

la dama d'Elx, la delicâ de Gandia, i el Micalet de la Seu
la
Panderola, les xicones de Xixona, Ramonet i uns amics de Barcelona
Tirants i Carmesines, gegants del Romaní
i ara va de bo,
baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!


El Mascarat, un ciclista de Pego i el ninot indultat,

Tombatossals, Arrancapins, Batiste Ceba, Maria Rosa i la xata merenguera
l'home del sac, la fera ferotge, i els enfarinats,

Tirisiti, el penjat sense fetge i Amparito la filla del metge,

Ovidis i Tereses, dimonis fumadors


I ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!
Farem saó que ofegue la sequera
i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó

I és que estic fart de sentir-te,

retòrica, estètica, per damunt de la mentida sols està la veritat
retòrica, estètica, i és que depén de qui la diga la façana va canviant
rebenta la mentida quan hi ha possibilitats
l'home del sac va carregat de mala llet
La façana, la façana, la façana va canviant
retòrica, estètica, per damunt de la mentida sols està la veritat
retòrica, estètica, i és que depén de qui la diga serà puta o capellà


I ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!
Farem saó que ofegue la sequera
i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó

Farem saó que ofegue la sequera
i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó!

Com deia, el repàs a figures tradicionals i literàries, llocs, cançons i personatges recents (l'Ovidi) és de xavo. M'ha fet especial gràcia la menció a la protagonista "De Pedreguer a la Xara", tot i que els ha faltat Pepe Tono ("cull-me pomes")... No coneixia la rondalla del "dimoni fumador" ni tampoc això del "ciclista de pega o de Pego" i alhora tinc tres dubtes: qui són els "quintos d'Alzira", qui són "els amics de Barcelona" i si "Batiste Ceba" era "algú" abans de la cançó de La Gossa o ha estat un autohomenatge? En fi, a l'espera de saber les respostes (si encara passa algú per ací), una cançó que fa país, animada i que anima. Au, fins el mes vinent!

PS1: També n'ha parlat del disc este blog que desconeixia i a través del qual he sabut que si poses al Youtube "Glop Benimaclet" ix certa jovenalla que li ha fet una cançó al mític bar (i apareix Kike de fons i tot...)




PS2: Òscar diu que a una altra de les cançons del disc ("Quina calitja") hi ha un sample de l'elxana Gal·la Navarro narrant com cau el pont de Beniarbeig. Quin momentasso per a Canal 9, vilment emprat per un bloguista aragonès antitransvasament (però és l'únic vídeo que he trobat al Youtube):




dimecres, 12 de març del 2008

Punt

Magnituds (Diana Baidal)

Despús-anit parlava de Preludi premonitori previsible. "Preludi" perquè era una acció mig enjogassada que preparava un esdeveniment més important, "premonitori" perquè advertia el que vindria després i "previsible" perquè ja es notava alguna cosa: deixe el blog. Si més no durant una bona temporada, com a mínim fins a setembre, quan, si tot va bé, em traslladaré tres mesos a Florència i potser no m'estiga de dir allò que hi veja (o potser no i continue en silenci).

I no serà perquè ara no tinga coses a dir: em deixe més de 60 posts enunciats a l'arxiu d'esborranys del blog i un fum de textos comentables a una carpeta anomenada "Articles per al blog".
Pense que la blogosfera ens ha sorprés a tots amb la seua inesgotable capacitat per a contar i compartir històries. Però per això mateix necessite desconnectar. De mitjana li dedique més d'una hora diària a l'escriptura i lectura de posts, fet al qual hem d'afegir el que Marta va encunyar encertadament com a "pensament blog", que ens impulsa a concebre molts àmbits de la vida en format de post. I això, ara, jo no m'ho puc permetre.

Sembla que vaja deixant el blog després de cada contesa electoral. Però no, esta vegada no té res a veure. Ja tenia assumits els previsibles resultats i vaig prendre la decisió abans, precisament a Lorca, on vaig passar la setmana passada. Mentre llegia en aquell racó de Castella Superrealismo, un llibre d'Azorín que em va regalar l'amic monoverí Paül Limorti, vaig pensar, d'una banda, en tot el que havia representat fins ara Vent d Cabylia, però, d'altra banda, en la necessitat de silenci que hi tenia.

D'alguna manera Azorín ja va fer un blog a Superrealismo: va anar apuntant breus anotacions sense desenvolupar en excés, como peces de colores, que giran, tornan a girar, vuelven a dar la vuelta, se escabullen y aparecen, però que per si soles anaven conformant la novel·la. Ací, supose que si férem el que vaig tractar d'assajar en la ressenya d'Ultralocàlia, passaria una cosa similar: descobriríem una embolic de matèries entrellaçades entorn d'uns interessos comuns. Segons les etiquetes que apareixen al blog he parlat sobretot de política valenciana (56), de valencianisme (51), de valencià/català (43), de la ciutat de València (36), de música (35), d'història (32), d'humor (30), de mitjans de comunicació (29), de patrimoni (24), de literatura valenciana (21), de la blogosfera (15) i de posts sabatins (14).

Com diu el subtítol del blog açò anava de política, valencianisme i altres divertiments personals, els meus interessos públics particulars. En definitiva, he tractat, d'una manera o d'una altra, de "fer país" en tots eixos àmbits, bo i tractant d'oferir una visió centrada en el País Valencià i en allò que li dóna una personalitat específica, bé fóra en la música, bé fóra, per exemple, en la blogosfera. Per això, malgrat que han estat els més laboriosos d'escriure, potser els posts que més m'estime són els relacionats amb el patrimoni, tot i que alhora són també els que més odie perquè, en general, representen un crit lamentós enmig d'una gernació impassible.

Com va apuntar fa uns mesos Joan Francesc Mira el patriotisme ha de ser, també o sobretot la preservació o projecció d'un patrimoni. Posant aquest patrimoni a disposició de tothom, començant pels seus "posseïdors" històrics, i augmentant-lo, això sí, amb incorporacions i aportacions que no siguen substitutòries ni destructives.

No he tingut temps per parlar sobre aquell article, ni tampoc sobre l'edificació d'un complex administratiu a la presó model de València en uns terrenys que precisament van ser de Tomàs Cerdà de Tallada, el primer penitenciarista hispànic (això no es mereix cap memòria, clar), ni tampoc del projecte de museu literari del CVC, ni tampoc de l'Espai Mallorca a Barcelona, ni tampoc de la "zona alta" de Barcelona que tan bé coneix Dani, ni tampoc del darrer article d'Antoni Furió "Els Països Catalans, una possibilitat nacional" (en què intel·ligentment ni esmenta ACPV), ni tampoc d'explicar-li a Oscar per què podem considerar el regne de València medieval una colònia pel que fa al seu model d'explotació socioeconòmica, ni tampoc de la procedència etimològica d'harca (en la qual, al meu entendre, Emili Casanova va errar), ni tampoc (i mira que em sap mal) del darrer disc de Clara Andrés.

Ja tindré temps, espere. Em conformaria amb què, com a Superrealismo o com feia magistralment Perucho, a partir
de les breus pinzellades o dels "casos" ací exposats el lector haja pogut traçar una història. Una història, a més, que l'haja divertit i de la qual n'haja aprés una miqueta. En este país nostre, en què la cultura autòctona es valora tan poc, és una de les poques coses a les quals podem aspirar: passar-ho bé i continuar coneixent. Coneixent per saber valorar allò que la nostra societat aposta per destruir; sembla una paradoxa, però individualment és allò que ens ix del cor a molts: perquè estimem allò nostre, el patrimoni que ens envolta, definit històricament com a valencià. Una llàstima que col·lectivament, els que pensem així, no sapiguem què fer.

En qualsevol cas, com deia, també tinc necessitat de silenci blogosfèric. Em queden a penes 10 meses per finalitzar la beca predoctoral i necessite tot el temps del món, i encara més. Comunicacions, articles, congressos i nombroses hores dedicades als idiomes no deixen avançar al ritme desitjat ni desitjable. Així que li he de furtar temps a alguna de les coses a les qual em dedique (i m'estime més l'A. i "la gent de València" que el blog).

Amb tot, mai li podré agrair prou a la blogosfera que m'haja permés conéixer, entrar en contacte o compartir experiències i conversa amb els insignes pares de Mãemeua, el lobby saforencoriberenc unit per la CV-50 (Emili, Juli, Marta, Ricard, Tobies, Urbà, els tirantfotedors), Toni de l'Hostal amb les seues múltiples personalitats, els de la meua quinta bloguera (Joan-Carles, Juan E., Alicia, Solet), la increïble colònia de valencianocatalans per l'estranger i Catalunya (Marieta, els neoyorquins, els australians, Dani, l'acusat gironí...), les noves i prometedores generacions (Blai, Felip, Xavi, Òscar, els felins...), els nombrosos bloguistes valencianistes (Enric G., Marc F., Ignasi M., Xavi B., Xorx, Soca, Pere F., Xavi L., Artur M., Ricard C., Rosella, Andrés V., David, Miquel B., Dèlia, Miquel T, Adrià B., Ximo C. i el seu inefable Rocabuix, i el bon amic Ferran), els literats, que donen continues lliçons de saber fer (Almela, Bellver, Calonge, Cucarella, Josep Manel, Josep Vicent, Porcar), els lingüistes (Bibiloni, l'elitista), així com els bloguistes catalans i balears (Dessmond, l'arqueòleg glamurós, els dos Saumell, Guillem, Llengot, at-Turtushí, el que passava, la Silvie i el Rubèn, Caterina, els indígenes eivissencs...).

I segur que me'n deixe molts per esmentar. Em sap greu abandonar ara el blog, després que en passar Nadal haja tingut un notable increment de visitants, que ara ronden la més que respectable mitjana de 200 diaris, que han permés, igualment, abastar una bona posició en Technorati (79 d'autoritat) i en Alianzo (lloc 79). Moltes gràcies a tots vosaltres, lectors d'arreu dels territoris de parla catalanovalenciana: a una resident a l'Alguer; als balears, que n'han estat un bon grapat; als residents a Barcelona, que n'han estat un altre molt bon grapat; i als catalans i als valencians d'arreu del seu país, "exiliats" o no, que n'han format la gran majoria
. M'agradaria continuar construint ponts i enllaçant uns amb uns altres, però ara no puc disposar d'eixe temps.

Quan tinga a les mans la primera antologia de la catosfera me'n recordaré, i molt, de vosaltres, però em dec a altres tasques, que, al cap i a la fi, responen als mateixos interessos ací mostrats: aprendre, donar a conéixer,
tractar de "fer país" i passar-ho bé. Si vull continuar fent el que m'agrada necessite exprimir-me al màxim, i que tot el suc vaja al got historiogràfic; de moment no hi haurà lloc per al got blogosfèric, de divulgació, comentari o reflexió. Un parell de reptes intel·lectuals: l'estudi de la construcció del sistema fiscal territorial del regne de València des de mitjan segle XIII fins a mitjan segle XIV com a clau de volta del pactisme valencià medieval, i l'anàlisi de l'evolució de les identitats col·lectives desenvolupades al si de la societat valenciana nascuda amb la conquesta fins a l'actualitat. En això estaré, i de forma seriosa. En funció del que em depare la meua tasca i la meua "carrera" podré superar eixos reptes o no.

Sacrifique el blog, 428 posts publicats després, a fi de poder tornar-hi com jo voldria, dedicant-me al que m'agrada. Si no ho aconseguisc, mai no podré dir que no ho vaig intentar amb totes les meues forces.
No sé si, tot plegat, paga la pena. Ja veurem. Salutacions i gràcies per tot.

dilluns, 10 de març del 2008

Preludi premonitori previsible

Antoni Puigverd, "En Catalunya está la explicación", La Vanguardia

El PSOE no ha arribat a la majoria absoluta. Fernández de la Vega no ha complit amb allò que s'esperava. EUPV i BLOC-IDPV s'enfonsen en la misèria. ERPV manté la seua "evolució imparable". Ja tinc respostes a unes preguntes que tampoc em treien la son. Per això no faré cap tipus de comentaris. Simplement em limitaré a penjar una traducció rapida d'una de les anàlisis més encertades i interessants que he pogut llegir hui, la d'Antoni Puigverd a La Vanguardia:

A Catalunya està l'explicació

Si Zapatero avança i es consolida, no és menys veritat que el PP també ho ha fet. És el partit que millor encarna a Espanya el que Margaret Thatcher va definir com capitalisme popular. El capitalisme d'unes impacients classes mitjanes que, sota el lideratge de Madrid i València, han emergit a l'Espanya antany pobra. Dites classes mitjanes destil·len un liberalisme una mica brutot i intemperant (contra els impostos i contra els nassos de l'Estat en els negocis, especialment en els immobiliaris) que s'adapta com un guant al discurs de brotxa grossa del duo Acebes-Zaplana. Ni al llarg de la legislatura ni durant la campanya Rajoy va saber alliberar-se de la màscara de duresa. Va aparèixer com ostatge dels durs. I els durs són molt importants per a mantenir la moral combativa, grollera, infatigable de la dreta. I per a sintonitzar amb les impacientis classes mitjanes. Esta nova burgesia li té certes ganes a Catalunya. Potser menys per raons identitàries que per unes raons de psicologia col·lectiva que podrien resumir-se amb la metàfora del parent pobre enriquit. Pizarro, en visitar els empresaris de Girona, exemplificà la metàfora: en lloc d'escoltar-los, els blasmà. El PP està pres d'esta paradoxa: dóna ales a unes noves classes mitjanes, però no pot empatitzar amb estes mateixes classes a Catalunya. Sembrar discòrdia lingüística i convertir Catalunya en el pol més negatiu del debat amb Zapatero és lliurar Catalunya a Zapatero.

Zapatero guanya acollint en la seua barca de nàufrags a tots els perjudicats i espantats. Són sectors contradictoris entre si, units solament per la seua repel·lència al PP. Les decepcions no tardaran a arribar. Catalunya necessita unes coses, i unes altres l'Espanya subvencionada. El progressisme cultural hispà és indiferent, quan no hostil, a la sort de la cultura catalana. La barca de ZP és ampla i està molt plena. Algú sap cap a on va?

El veritable triomfador de les eleccions no és ZP, sinó el PSC. Per la seua capacitat de convertir-se en refugi. És el partit que recull el noucentisme d'Obiols i l'acatalanisme d'Estopa o la Juani. És el vot útil catalanista i el vot espanyol de concòrdia, el vot liberal i l'obrerista. El problema és què fer amb tants vots. El PSOE ha guanyat, però seguirà tenint el PP la iniciativa, en respondre a uns sectors socials més homogenis i agressius? O entrarà el PP en una crisi interna, que permetrà als nàufrags seguir navegant cap a alguna part? Qui resisteix guanya, a Espanya. S'ha lliurat el segon assalt. Però no ha acabat el combat. La victòria és clara, però el PP segueix ací, tocant el bescoll de ZP amb el seu alè: "Mentider!".


dimarts, 4 de març del 2008

Què avorrit el que escric quan tot m'avorreix

Fa cinc mesos advertia que ens mantindríem a l’aguait del nou curs polític valencià que començava llavors, capitalitzat per les eleccions estatals que se celebraran diumenge vinent. No n’he tornat a parlar. Tanmateix, les coses predites comprovables abans de les votades s’han complit: González Pons i Fernández de la Vega han estat els números 1 dels seus partits, EUPV ha reforçat el perfil comunista amb un dels seus històrics, Montalbán, i IPV i BLOC han fet amistat amb l’esperança posada en la diputada Navarro.

Però no n’he tornat a parlar, entre d’altres coses, perquè se m’ha fet molt avorrit: debats insulsos i sense propostes, hooliganisme polític generalitzat, mitjans partidistes i tendents a la manipulació sistemàtica... “Avorrit, doncs?”, em diran alguns, “si això és la salsa de la política”. Però és que dic “avorrit” en el seu sentit etimològic llatí, de “ab horrere”, val a dir, “sentir horror per alguna cosa”.

Horror per la baixa qualitat democràtica de la disputa política. Horror perquè a cap dels dos possibles presidents, per exemple, no li importe en absolut el soterrament del TGV per l’Horta Nord. Horror perquè la millor campanya a la circumscripció de València l’haja fet González Pons amb demagògia i un missatge que en boca de Carod Rovira hauria estat qualificat de xenòfob i antiespanyol. Horror pel tipus d’
informació oferida per la Televisió Pública Valenciana.

L’horror, almenys, acabarà momentàniament dissabte, jornada de reflexió (més bé de descans), i el diumenge es tornarà en curiositat interessada: arribarà el PSOE a la majoria absoluta? Complirà Fernández de la Vega amb les expectatives, el que possiblement conduiria l’home de Madrid, Jordi Sevilla, a la secretaria general del PSPV? Serà capaç de donar la sorpresa IPV-BLOC i superar EUPV? Quins resultats obtindrà ERPV? “Alea iacta est”. Que no ens avorrisquen més.


dissabte, 1 de març del 2008

Una xarpellera de dies

Hui m'acomiade. M'acomiade per uns dies, uns deu dies. Demà baixe cap a València, on tractaré de vore la família, de quedar amb amics, coneguts i saludats, de passejar per fires i d'anar als arxius. Dimarts baixaré encara més, a Lorca, ben acompanyat d'un gironí mig xarnego i d'un valencià de Xert, cap al Simposi de Joves Medievalistes en el qual hem tingut la sort de ser seleccionats. Per això no em vull acomiadar amb el friquisme dels posts sabatins (la setmana passada també hi vaig faltar, una mica fart de la vida pública del bloguisme). Així doncs, m'acomiadaré momentàniament amb un tema que agrada molta gent que passa per ací: l'origen i les disquisicions al voltant de certs mots valencians.

Hui, a tall del post d'ahir, li toca el torn a "xarpellera". En un dels passatges del relat de J. O. Swain es feia referència a una tenda que estava construint un palmareny per fer ombra "made of burlap". Ignorant què volia dir "burlap" vaig cercar al Word Reference i em va indicar el significat castellà d'"arpillera", que, al seu torn, es va convertir al Google en la "xarpellera" catalanovalenciana. Vols dir que la "xarpellera" que empren en el "vocabulari de ma casa" (que equival a tot el "valencià de poble" aprehensible per a un fill d'una família emigrant de la Marina a la ciutat de València) és el que diu al DCVB? És un "teixit d'estopa grollera d'ordit molt clar, que s'usa per a fregar o eixugar coses poc fines i sobretot per a embolicar coses que s'hagin de transportar o que calgui defensar contra cops o brutícia"? És això?

Xarpellera

Saquet fet de xarpellera

Sac fet de xarpellera plàstica

Bagul fet de xarpellera

Doncs sí, sembla que sí, si atenem a les referències guguelianes i alcovermollianes: "serpillière" en francés, "xarpellera" en català, "sarpillera" en aragonés, "arpillera" en castellà i "serapilheira" en portugués, probablement del llatí "sirpĭcŭlu", derivat de "scirpus", que volia dir "jonc". Tanmateix, el DCVB no inclou l'única i exclusiva utilització que rep a ma casa el mot "xarpellera": "una xarpellera de personal", "fa una xarpellera d'anys", "hi havia una xarpellera de coses", etc. Val a dir, és emprat com a sinònim d'"un muntó".

Contràriament, el DCVB, el DIEC i el GDLC només refereixen a un teixit bast fet de cànem, d'espart o de la seua estopa. Res de "muntons" ni de "munts". Preguntat a "ma casa" pel sentit original de "xarpellera" em diuen que els sona "una cosa emprada per a garbellar", (probablement, sabent el que hem vist abans, una tela de xarpellera). Però d'on deriva el significat de "xarpellera" com a "gran quantitat"? De la densitat d'un teixit de xarpellera? Per què el DCVB no arreplega eixe significat? No existia a començaments del segle XX? És que només l'usen a "ma casa"? O realment "ma casa" representa el parlar d'almenys tota una comarca i potser d'una àrea més gran? Em podeu solucionar les qüestions, valencians d'arreu que passeu per ací? Què és per a vosaltres una "xarpellera"?

Si puc, encara contestaré des de València. I si no puc, fins prompte, xiquetes i xiquets...


divendres, 29 de febrer del 2008

L'Albufera, 100 anys després

Quin món el de l'Albufera de València!

En febrer de 1935 J. O. Swain, un jove estudiant nordamericà que acabava de redactar la seua tesi doctoral sobre l'obra de Blasco Ibánez, va publicar a la prestigiosa revista Hispania l'article "The Albufera thirty years after". Hi relatava el viatge fet a L'Albufera en temps de la II República -probablement en 1933- per tal de conéixer el background de Cañas y barro, his best work, en què el llac es mostrava com the only indispensable character.

El relat, de deu pàgines, mereix una lectura sencera, però hauré de fer-ne un sintètic resum (perdoneu, en tot cas, per l'esquematització i la sequedat del post). Hospedat a l'Hotel Regina de València, un dia qualsevol de juliol Swain agafa l'autobús de les 12:00 que du al Palmar de la Albufera: la majoria dels passatgers,
natives of Palmar, parlen in Valencian i contesten in Castilian les preguntes del nordamericà. Té, a més, la sort de trobar-s'hi l'alcalde del Palmar, que es farà càrrec d'ensenyar-li el poble quan hi arriben. Al llarg dels encreuaments del camí hi observa petits pobles on l'autobús va deixant passatgers. També hi veu barques pels canals que van de l'Albufera a València: li expliquen que els palmareños, ajudats de les perxes, naveguen tant com poden els canals i fan la resta de viatge a peu; l'autobús és només per a rics o gent amb molta pressa.

En arribant a l'Albufera, l'alcalde, admirador de Blasco Ibáñez, es compromet a ensenyar-li tot allò described in that novel. Han d'agafar una barca a motor per anar fins el Palmar. Swain observa que el llac és més petit del que pareix a la novel·la; comprova en un fullet del Patronato Nacional de Turismo escrit per Almela i Vives que, com s'explica a Cañas y barro, els llauradors no han parat de guanyar-li terreny en favor dels arrossars: en 1730 l'Albufera tenia 14.000 hectàrees, en 1863, 8.100, en 1893, 5.000, i en aq
uells moments només 2.000 hectàrees.

Abans de prendre terra adverteix els ponts sobre els canals i la carretera en construcció que connectarà València amb el Palmar: this road... will some day allow visitors to ride in comfortable automobiles in a few minutes to the scene of Blasco's famous novel. Per això, Swain s'alegra interiorment d'haver visitat aquell escenari abans: I am, however, doubly glad that I have been able to visit this place before its individuality is lost thorugh the encroachments of civilization. Adverteix un vell pescant que no s'immuta davant la seua presència: this old man can easily be Tío Paloma (el prota
gonista de la novel·la). Quan estan apropant-se al Palmar qui dirigeix la barca s'acosta a Swain, comença a parlar-li en valencià (but we get along quite well) i li fa notar els grans peixos que es poden veure mentre naveguen.

Prenen terra i caminen fins El Palmar. Hi ha ànecs pels canals i vivers per a conrear anguiles. L'alcalde li explica que el Palmar is trying to be a real city: the houses have blue and white enameled numbers, i the school building seems to be a point of pride with the "palmareños". Passen per la Confraria de Pescadors i Swain demana pel sorteig: "Eso tuvo lugar el domingo pasado" li contesta l'alcalde, que tin
gué la mala sort d'eixir el número "dos cientos y tantos. No vale la pena. El año que viene no pesco". Arriben a sa casa, l'alcalde es canvia les sabates per unes espardenyes i li presenta la família. Parla a la dona en valencià però el nordamericà els mig entén i declina l'oferta per dinar. De fet, ix a pegar una volta per "la única calle del pueblo".

Al final del carrer the people park their canoes as we park our automobiles behind our houses. Estan en una època de l'any sense massa activitat; la gent es dedica a pescar per al seu menjar diari. Veu un home que està fent una tenda de cànem en una petita illa per tal de buscar l'ombra: he might be the lineal desc
endant of the drunken vagabond that Blasco has made live for us; està temptat de dir-li "Qué tal, Sangonera", un altre dels personatges de Cañas y barro. Al final del poble hi ha una sènia moguda per una mula que alimenta d'aigua un hort de tomaques, fesols i altres plantes. A l'altra part hi ha un llavador, amb set o huit dones enfaenades rentant la roba. El nordamericà fa una ullada en una de les dues tavernes i finalment retorna a la casa de l'alcalde, Vicente Ferrer-Moreno.

Està acabant de dinar which seems to be the famous Valencian "paella". Swain es lamenta d'haver esmorzat ja a València: to my own particular taste there is no dish that can compare with the "paella valenciana" or "arroz valencian
o" when it is well prepared. Amb la panxa plena l'alcalde li ensenya el poble: està molt orgullós dels steps toward modernization that have been taken in Palmar de la Albufera in the past thirty years. Per exemple, han portat aigua potable des de lluny, fins i tot "millor que la de València", i també aigua per al llavador mitjançant una bomba elèctrica que l'extreu de l'Albufera. De fet, s'acaba d'esgotar l'emmagatzemada al dipòsit i l'alcalde ha d'anar a engegar el motoret.

Mentrestant, Swain s'interessa per un altre hort amb tomaqueres, faveres i un canyar. L'alcalde li n'ensenya uns quants més, fent notar la novetat dels tarongers, les llimeres i les figueres. Havent arribat al final del poble, el nordamer
icà pren una foto de Ferrer-Moreno amb el carrer i les cases al fons. Li demana també per examinar una bomba d'irrigació, aquells "armatostes de hierro" que estaven guanyant terreny a l'Albufera i que tant odiava a Cañas y barro el tio Paloma, convençut que "iban a cultivarlo todo" i que "por poco que és viviese aún había de ver cómo la última anguila, falta de espacio, se marchaba moviendo el rabo por la boca del Perelló, desapareciendo en el mar".

Troben un dels homes que controlen les bombes, qui, després d'ensenyar-los desvanit el seu hortet, els acompanya fins una d'elles per posar-la en funcionament. Les grans ximeneres de ferro permeten accionar el motor de vapor
que va extraient l'aigua de l'Albufera per convertir-la en nou espai conreable. Aquells dos homes, però, no es lamenten com el tio Paloma d'un fet tan beneficiós per a l'economia.

Finalment, van tornant cap al poble. L'alcalde no perd l'oportunitat per exalçar Blasco Ibáñez, planyent-se per la gran pèrdua que ha suposat la seua recent mort per a València i Espanya. Mentrimentres, Swain pensa en la mestria de l'autor valencià: he has been able to take this small village, which must look quite prosaic, quite humdrum, to the people of Valencia, and transplant in it such a gripping tale. He was able to take the thing nearest at hand and make it romantic, poetical and dramatic.
He surely believed that every life has its interesting story, every village its epic.

És hora de tornar cap a València. S'acomiada de l'alcalde i puja a la barca que el durà fins a la parada de l'autobús: "¿Qué le parece a Vd. todo eso?" li pregunta el jove que du el vaixell. Swain li respon que li ha agradat molt i el jove li dóna el seu punt de vista: "Vd. que se acuerda de la novela no habrá olvidado la culebra Sancha. Esa culebra mató al pastor. Pues bien La Albufera mató a Tonet de la misma manera. Lo malo es volver de conocer otra cosa. Trabajo en la ciudad. Si vuelvo a Palmar para quedar, me muero sin remedio".

El nordamericà reflexiona en silenci sobre la tranquil·litat aparent de l'Albufera en aquell dia de juliol i els tràgics successos que hi narra Blasco Ibáñez: How can these people cotinue to live their quiet and poverty-stricken life on this scene of such a great masterpiece of fiction? Do these fishermen realize that people in the most remote parts of the world have read of their little lake and have one and all the firm resolve and cherished ambition to visit their island village?. El jove de la barca el desperta dels seus pensaments i li va contant, sobretot en valencià, moltes coses sobre el llac.

A la fi, canvien a una altra barca, on la gent es mostra molt amistosa: d'on és? on ha aprés el castellà? com pot entendre the dialect that they speak? Però Swain cerca la tranquil·litat de les aigües de l'Albufera i s'aparta per tornar a fer unes darreres reflexions:
What Blasco wrote was just a novel. Nevertheless ther comes back to me repeatedly the definition of a novel "A novel is a fictitious story that coul have happened". Then I imagin twilight on the lake, Neleta and Tone alone on Cañamel's boat. Yes, "Cañas y barro" is a story that could have happened. Blasco has cr
eated characters in this novel... [Neleta and Tío Paloma]. But his greatest accomplishment has been to give the character and permanency to the Albufera of thirty years ago. The lake may disappear one day entirely, as our materialism, which is present even in Spain, teaches us that there is more money in rice than in eels [anguiles], but Blasco's Albufera, like Goya's "Majas" or Velazquez' "Don Baltazar", belongs to the ages... He has the spirit of this body of water. He has indeed preserved for the coming generations an idealized conception of a rather commonplace setting, and in so doing he has made in worthy of the student's visit.



Uns apunts a rajaploma:
- Si no fóra perquè l'arrós va deixar de ser un gran negoci per a les inversions capitalistes, probablement hui no quedaria Albufera. S'ha repetit la història amb la construcció al litoral: diners ràpids a costa del territori. L'Albufera ha sobreviscut però no podrem dir el mateix dels greus danys fets a d'altres paisatges.
- La importància cabdal dels mites (en este cas literaris) en la nostra visió del món.
- Per copsar la València de fa 100 anys llegiu les grans obres valencianes Blasco Ibáñez: Arroz y tartana, Cañas y barro, Flor de Mayo, La Barraca, Entre naranjos.


L'Albufera, actualment, des de l'espai


dimecres, 27 de febrer del 2008

Gran dinar valencianista a costa dels culers

Ahir per la nit Josep Blesa feia ací una crida a participar en la travessa creuada que ha plantejat al seu blog a propòsit de la semifinal de Copa. L'aposta consisteix en emparellar 15 seguidors del València CF i 15 seguidors del Barcelona FC de manera que els qui perden pagaran un dinar o un sopar a celebrar a Les Cases d'Alcanar en una data per acordar de març o abril.

Com que el resultat, malgrat el robo escandalós de l'últim minut, ha estat ajustat (1-1) i tot queda pendent per a la tornada del 20 de març, encara s'hi pot participar.
De moment hi ha 2 parelles (Josep Blesa pel València i Jordi Carbonell pel Barça; Josep Selva pel València i Amadeu Casucreu pel Barça), així com 4 barcelonistes (Enric Marco, Àngel Canet, Sílvia Martínez i Borinotus) i 1 valencianista (jo mateix) per emparellar.

Si voleu formar part de l'aposta i de gaudir d'un bon dinarot a costa dels culers encara esteu a temps: només cal que deixeu un missatge en este post de Josep Blesa (i a vore si esta crida és més efectiva). Animeu-se, que ho tenim fet (tot i que ja em veig el València fent l'amarrete i perdent...)