Ciclorutes

La setmana passada, buscant la cançó "Llepa la bicicleta" dels Ovidi Twins -que havia eixit al segon capítol del programa Trau la llengua- vaig anar a parar a un blog fet amb molt de bon rotllo: Agitació ciclobollera. La cosa va nàixer com a imitació a les Ciclobollos originals, que són de Lavapiés, es presenten amb el sobrenom de dykes on bikes, fan ciclorutes per Madrid i assisteixen a tota mena de bicicletades "transmaribolloqueers". Les de València fan coses paregudes, però es presenten amb el crit de guerra de la cançó dels Ovidi adés esmentada: Llepa! Llepa! Llepa! A més, en la mateixa línia, tenen un lema ben glamurós: No tenim trellat, però tenim l'estil. Llepa la bicicleta! I, per si fóra poc, mantenen el blog amb molt d'humor. A tall d'exemple, fa poc llançaven la següent enquesta:

T'animaries a participar en una ruta ciclobollera?
- Sí!! Estic desitjosa d'esdeveniments i ultrahiperconscienciada: sóc queer, vegana i anticapitalista.
- Sí. Però crec que en el fons açò és una estratègia fina per a lligar-se xicones guapes fora dels ambients de bolleria industrial. I m'encanta!!!
- Perles, com s'anem a animar si sou d'allò més intermitent, esteu emparellades, il·localitzables, desorganitzades i el blog el teniu abandonadíssim!!
- No. No estic d'acord amb estes dinàmiques excloents. Perquè no s'apunteu vosaltres a les rutes obertes a tothom de vetustos i endogàmics col·lectius heterociclistes i així sumem esforços?

En definitiva, que vénen ganes de participar-hi, tot i que no sigues trans, ni mari, ni bollo, ni queer... I això malgrat el que diuen els cafres de Mãemeua en el seu darrer capítol, on m'han volgut fer passar per fogolitri, amb la connivència de Fuset i l'ínclit Fuster. Rojos i nacionalistes: què s'havia d'esperar d'esta mala gent?

Per sort, com que no hi ha mal que no tinga bé, això em podrà servir d'excusa per comentar-li a la xicona que les forces fogolítriques del món em reclamen i caldria compensar-ho amb altes dosis de pràctica heterosexual. De fet, hui mateix ens en anem una setmaneta de vacances a paratges desconeguts (per fi) i no hi haurà millor moment per recordar-li-ho. No debades, anem de cicloruta i no serà qüestió, precisament, de fer-la transmaribolloqueer. Em sembla que no és el moment. O això espere, que mai se sap. Fins la setmana que ve!

Una oposició de veres

Personalment m'alegre molt que les enquestes sobre les eleccions valencianes s'hagen equivocat i que la meua pròpia prevenció haja resultat fallida: Compromís ha entrat en les Corts obtenint, a més a més, un esplèndid resultat del 7% i 175.000 vots. Així, la coalició ha obert per dret propi un nou espai electoral a l'esquerra del PSOE que fins ara havia estat hegemonitzat per EUPV, la qual s'ha vist superada i, malgrat mostrar-se globalment satisfeta, no aconsegueix frenar la seua tendència a la baixa des de 1995, tot aproximant-se a la barrera del 5% (ha quedat un punt per damunt). Ultra això, si analitzem els resultats des de l'òptica del canvi, podem dir que el PPCV ha vist frenades les seues expectatives d'increment electoral i per primera vegada en 20 anys comença a perdre vots, vora 70.000. De fet, en un context general d'increment popularista a tot Espanya, el País Valencià ha estat una clara excepció: Gürtel ha passat factura. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Annex: Taules realitzades a partir de les dades oferides ací
(les xifres han estat arredonides).

Pseudofuturologia electoral per al 22M

Fa quatre anys vaig encetar uns exercicis de pseudofuturologia electoral, tant a nivell del País Valencià com de la ciutat de València, que, tot i les reserves expressades, van conduir a la decepció més absoluta. Val a dir, encara que reconeixia la força del PP, tractava de realitzar una previsió afalagadora per a les esquerres -incloent la sensació que tots teníem que el Compromís de BLOC i EU obtindria més d'un 10%- per tal que la dreta arribara a perdre el poder a la Generalitat o a ser desgastada a l'ajuntament valentí. Com que els resultats van ser els que van ser -el PP va arrasar-, enguany ja he manifestat, a l'Informatiu, les meues cauteles en clau negativa per al nou Compromís, arran del que diuen pràcticament totes les enquestes electorals. Amb tot, com ja em va passar llavors, també tinc un dimoniet que em diu: "no patisques, hi haurà uns bons resultats i açò serà l'inici del canvi!" Així que no em resistisc, si més no, a fer dues previsions: una de pessimista i una altra d'optimista.

La primera és ben fàcil. De fet, enguany açò de fer porres electorals per internet és més senzill, en tant que ja comencen a proliferar les anàlisis polítiques professionals i els reculls demoscòpics a la xarxa, per exemple, a València vota, Valencia Plaza, el blog de Jorge Galindo o l'Electómetro. En este sentit, si es produeixen uns resultats semblants als de les enquestes publicades per El Mundo i ABC entre gener i març de 2011, podem imaginar un escenari apocalíptic per a les esquerres (pitjor encara que el que donen eixos mateixos sondejos): el PP obtindria entorn d'un 55,5%, el PSOE es quedaria per davall del 30%, ni EU ni BLOC arribarien al 5% (s'hi acostarien però no superarien la barrera) i UPyD, CV, UxV, ERPV, CDL i altres s'endurien el 6,5% restant dels vots. El resultat final que es podria arribar a donar aplicant la llei d'Hont seria que el PP es faria amb 66 diputats, dos terços de la cambra legislativa, i el PSOE es quedaria amb els 33 restants. Crec que Pedro Piqueras se'n faria ressò:

Tanmateix, ni que siga per somiar, també es podria donar un altre resultat ben diferent, una gran sorpresa, com il miracolo a Milano que es va produir l'altre dia contra Berlusconi sense que ningú no ho esperara. Sorpresa, però sense passar-se'n, clar... Posem que l'efecte Camps-deshonrat faça que el PP obtinga un 50% dels vots, mig punt per davall del que li va donar l'enquesta de Público, que el PSOE, en la seua línia anodina, baixe -del 35% de 2007- al 32 %, que la sensació d'eufòria de Compromís es corresponga amb la realitat i s'obtinguen un 7,6% dels vots, que EU es mantinga en el 6,5% de les eleccions de 2003 i que el 3,9% siguen per a altres partits. Això podria donar uns resultats ara per ara quasi inimaginables, això és: 53 diputats per al PP, 34 per al PSOE, 7 per a Compromís (!) i 5 per a EU. El PP mantindria la majoria, però l'oposició eixiria ben reforçada i s'hi podria acarnissar amb el president imputat Camps. De fet, tot i l'alegria per repetir victòria, segurament, en la nit electoral, potser Blasco parafrasejaria a Matías Prats:

Tot plegat, però, allò més probable és que es produïsquen uns resultats semblants als que diuen les enquestes. Almenys, suposadament, per a això estan. I, en eixe sentit, Jorge Galindo es va prendre la molèstia de fer la mitjana de les que s'havien realitzat en els mesos més propers a les eleccions, entre març i maig de 2011: el PP obtindria 59 escons, el PSOE 34 i EU 6. Així, la victòria dels popularistes sembla indiscutible, però convindreu amb mi que la cosa canviaria molt si Compromís entrara en les Corts. Entre d'altres coses, com a conseqüència del fracàs de l'estratègia nacionalista-ecosocialista, potser començaria l'enèsim viratge del valencianisme progressista. Si fem cas als de La paella rusa ja hi hauria full de ruta i tot... En qualsevol cas, no cal anar tant de pressa. Esperem -amb candeletes- el que passe este diumenge vinent i després en parlarem. Molta sort per a qui la meresca!

Trau la llengua

Ja ho va dir Joan Carles Girbés: un 10 a Canal 9 per Trau la llengua. De la corda de Gormandia, on implícitament som un país, també en este programa som considerats com a tal, amb una llengua pròpia i digna de conéixer, xafardejar, estudiar, usar, etc. En este sentit, les dificultats per a fer el programa són moltes atés el percentatge de castellanismes present a la nostra parla quotidiana, però podem dir que el resultat és ben satisfactori, i, sobretot, ajustat al primer principi de la Llei de creació de RTVV, és a dir, que la seua activitat s'ha d'inspirar en la promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. La desgràcia, però, és que este tipus de programes arriben ara que l'afonament de les televisions autonòmiques és total, amb l'excepció de TV3 i TVG -que de moment aguanten amb força. Així, dijous passat Gormandia va traure un share del 4,9% i Trau la llengua un 2%, mentre que fa dos setmanes els resultats van ser una mica millors, un 7,3% i un 3,6%, però la quantitat d'espectadors oscil·là, igualment, entorn d'unes xifres baixíssimes: entre 46.000 i 165.000. En qualsevol cas, no és estrany que això passe en una cadena que aquells mateixos dies no superà l'audiència mitjana del 5%...

Siga com siga, gaudim del programa mentre puguem, ja siga per la televisió o a través d'internet, on es poden visualitzar els programes sencers o per seccions: l'UVItuari (mots en desús), el Travallengua (presentat per Pep Gimeno el Botifarra), D'on són (a veure si ho encertem per la manera de parlar), etc. D'altra banda, per tal que no passe com amb Gormandia -que amb el canvi de web s'han carregat la visualització en línia de tots els programes del 2010- tractaré d'anar pujant tots els capítols al Vimeo, on es podran trobar sempre que vulguem. Almenys, així ho he fet amb els dos primers capítols, en els quals hi ha una sèrie de xicotets detalls que m'han provocat l'entusiasme pel programa: la discussió mãemeuera sobre qui és Abdó i qui és Senent en els sants de la pedra (en el 18'20" del primer capítol); l'esment a l'etimologia de la paraula basquet (3'15" del segon capítol), del qual se'n va parlar ací mateix; les explicacions sobre el color de les haques, això és, pies, baies, alatzanes, castanyes, cendroses, etc. (al 10'38" i 39'45" del segon capítol), un fet que m'interessa per les llistes equines preparades pels exèrcits aragonesos al segle XIV; o, finalment, l'ús reiterat de la música dels Ovidi Twins, 7 segons d'El Cochecito (al 10'55" del primer capítol) i 10 segons de Llepa la bicicleta (al 17'00" del segon capítol). Digueu-me freak, però és que ho dec ser... Vos deixe amb els capítols:

Atenció al carajillet Espadà (15'00''). Caldrà tastar-lo...

Ciber-revoltes

Facebook revolution?

Ho hem vist repetidament a Tunísia, l'Egipte o el Marroc: fotografies de manifestants amb la "f" del facebook a la mà, amb pancartes reivindicant el twitter o demanant l'ús completament lliure d'internet. Xarxes socials i protestes populars han anat de la mà als països islàmics. Alhora, també en el nostre àmbit diverses iniciatives han nascut de l'espai cibernètic, com ara les primeres manifestacions contra la corrupció dels governants valencians o la del darrer cap de setmana per una democràcia real. Això, unit a l'increment de la transparència que ha suposat l'aparició de fenòmens com Wikileaks i a l'ampliació de la interconnexió entre els que mostren el seu descontent amb la situació actual, està consolidant una nova presa de consciència col·lectiva entre les esquerres.

Així, si anteriorment el principal nucli de protesta era la classe obrera -que encara existeix i manté una part de les estructures polítiques tradicionals-, ara s'està formant una mena d'avantguarda mantinguda per una "classe cibernètica", no tan determinada per la seua posició laboral com pel seu rebuig a la gestió del sistema -no tant al sistema en si- i pel seu activisme internàutic. Són sobretot jóvens, alguns d'ells sense adscripció partidista, però també molts d'altres participants de les formes més innovadores del progressisme polític. D'ací, per exemple, que en el cas valencià probablement els simpatitzants de Compromís siguen els més ciberactius, atés el perfil jove, valencianista, ecosocialista i de protesta de molts dels seus membres. I això, com deia la setmana passada, és una arma de doble fil: d'una banda, augmenta la sensació de força i autoconsciència del mateix grup, però, d'una altra banda, això mateix pot esdevindre en una gran desil·lusió col·lectiva en no trobar correspondència amb la realitat social. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Sanllaç

God save Georgie Dann, Sanllaç

No sé qui és, no sé què vol, no sé per què ho fa, però és molt gran: Sanllaç. La revelació del 2011 per a qui vos parla, tot i que molts el consideraran pur fem per la seua manca de pretensions i l'extrema senzillesa de les seues cançons. Però precisament això mateix, els temes de les cançons i l'estranya mescla de punk i ukelele (punkelelero es fa dir) el fan molt interessant. Fa a penes un mes i mig que va pujar al Bandcamp una primera Proba de so, amb cinc cançons, i ara, no fa ni dos setmanes, que ha publicat God save Georgie Dann, un disc del qual únicament s'han editat 30 còpies, en cassette, com el que es pot veure a la fotografia de dalt. El segell discogràfic responsable ha estat Polze de la mort, nascut del col·lectiu Baix Terra, de Benissa, d'on sembla que és el mateix Sanllaç. Bé, sense més dilacions, vos deixe amb unes quantes de les seues perletes:

Walking on a minefild rain pours. See this, I'm doing a shit, writing this lyric. I want to be a Gulliver, and shit like him. want to be a Gulliver, and shit like him. Everything is right, lyrics that make you think is pure shit. I want to be a giant to do giant shit, might make you think. I want to be a Gulliver, and shit like him. want to be a Gulliver, and shit like him.

Vull cantar, vull ballar, follar bona cosa, vull ser el puto amo. Vull cantar, vull ballar, vull follar bona cosa. Vull cantar, vull ballar, follar bona cosa, vull ser el puto amo.

Jo balle ska, agafe la bandera, me'n vaig a vore als Obrint Pas, no vull pensar, només vull ballar com un pato marejat. I al cap de l'any seré candidat a les Corts per al BLOC. Jo balle ska, és super guai. Jo balle ska, és super guai. Llibertat a la terra ocupâ, Països Catalans llibertat. Ie, la xirimita on està? Jo balle ska, és super guai. Jo balle ska, és super guai. Jo balle ska. Que et donen pel cul!

Português, que bem, eu quero ser, eu quero ser, um presunto com classe, eu quero ser, eu quero ser. Andar, andar, fazer o que quiser, 'Valencià' não quero ser. Eu quero ser Português. Toalhas e bacalhau é muito mais barato. Andar, andar, fazer o que quiser, 'Valencià' não quero ser. Eu quero ser Português. Toalhas e bacalhau é muito mais barato. Português, que bem, eu quero ser, eu quero ser, um presumto com classe, eu quero ser, eu quero ser.

Tu anaves per ahí, furtant estreles de Mercedes, i una cresta d'un pam i mig. El gos i la flauta t'acompanyaven a tots els concerts i demés events. "Cerveseta fresqueta a un euro" deies. Què ha passat d'aquells moments? El Viña rock està buit, el Lumbreiras també, el kalimotxo ha deixat de fluir... Perroflautes en perill d'extinció, perroflautes en perill d'extinció... Vos trobem a faltar, un concert sense vosaltres no és el mateix. Vos trobem a faltar, una rave sense vosaltres no és el mateix. Vos trobem a faltar.

Cagalló, merda, empastrâ.

La negació de la realitat demoscòpica

Desgraciadament, no pinten bé...

Bé, comencem amb una columna per a l'Informatiu sobre el futur electoral de Compromís. Jo també pense que les coses s'han fet raonablement bé, però una cosa és el que jo o nosaltres pensem i una altra -molt diferent- el que estan dient les enquestes:

Tots els sondejos d'opinió sobre les eleccions valencianes que tindran lloc en a penes dos caps de setmana diuen el mateix: el PP creixerà lleugerament, el PSOE baixarà correlativament i EU entrarà en les Corts amb un 6% dels vots, aconseguint entre 3 i 6 diputats. La Coalició Compromís, és a dir, el BLOC, Iniciativa i Els Verds-Esquerra Ecologista, quedaran fora, amb menys d'un 5%. Pràcticament no hi ha discrepància. Com recull el web de l'Electómetro, cuine qui cuine l'enquesta, el resultat és si fa no fa el mateix, ja siguen els progressistes del CIS, el Levante-EMV, Valencia Plaza i El País o els conservadors de Las Provincias, l'ABC, El Mundo, La Razón, La Gaceta o la Cope. Únicament n'hi ha una que diu el contrari, la de Público, que hi fa entrar tant Esquerra Unida com Compromís, però, evidentment, està tan cuinada o més que les altres...

Tanmateix, encara que a algú comencen a tremolar-li les cames, sembla que la reacció majoritària entre els partidaris de la coalició valencianista-ecosocialista-verda és la de negar la major: "No pot ser, ho preparen per a desmobilitzar l'electorat. Però si està claríssim que hi entrem. Esta vegada s'han fet les coses bé!". I a priori pareix que tinguen raó, almenys en esta darrera observació: el pacte s'ha presentat amb molta antelació, la sintonia entre els coalitzats és bona, s'han eixamplat notablement les candidatures municipals, els quatre diputats han pencat durament al llarg de tota la legislatura, s'hi compta amb el tiró urbà de Mònica Oltra i Joan Ribó, s'està fent una campanya moderna i professional, els actes electorals compten amb un nombre d'assistents important i la presència a internet és molt destacada. No obstant això, les enquestes reiteren una i una altra vegada el mateix resultat. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Què hi ha algú?

No m'ho crec. He pogut dormir 8 hores, m'he alçat i no he hagut d'escriure cap apartat nou de la tesi. Ja està. Falta la impressió dels volums, la paperassa per al dipòsit i la lectura pública (en uns dos mesos), però ja està. Ha passat mig any d'este ritme infernal, però ni me n'he adonat. Encara no sóc plenament conscient que tot ha acabat, però ha acabat. I tant de bo comence una nova etapa: a mitjan juny, quan es resolguen les beques postdoctorals a les quals m'he presentat, ho sabré. Potser la batacada serà d'escàndol, però almenys tindré un mes d'il·lusió. Mentrestant hi ha moltes coses a fer, però a un altre ritme. Açò és una altra cosa... La vida és diferent. Supose que millor, però encara no ho sé del cert. De moment, únicament em sembla distinta, estranya i rara. En tot cas, ara tinc temps per a fer altres coses, i entre estes coses està la d'escriure al blog. No sé amb quina intensitat, però torne a estar per ací. Ara bé, almenys hui, com diuen els Ovidi, només tinc ganes de ser pollastrot i no pegar ni brot. Salutacions!

Ja queda menys

Un possible destí per al proper curs (per somiar que no quede!)

Fa vora tres mesos que vaig fer un altre punt al blog. I encara no ha acabat... Passarà un altre llarg trimestre fins que diposite la tesi i torne a ser persona. És un procés tens, llarg, dur, esgotador, encara més per a un patidor de mena com jo. Però, alhora, gratificant, molt gratificant: per fi, després de quatre anys anant a l'arxiu, consultant fons, mirant registres i transcrivint documents, ho poses tot blanc sobre negre i ho veus clar. Algunes coses són tal i com les pensaves, d'altres et sorprenen i et fan canviar la impressió inicial. En qualsevol cas, per fi les pots racionalitzar i t'adones que el procés de producció del coneixement crític és encoratjador, apassionant. Pel que fa a les conclusions que més vos poden interessar (la tercera pota del subtítol de la tesi, Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València, c. 1250-c. 1360), de moment puc avançar poca cosa.

Només un parell d'apunts a rajaploma: la identitat valenciana comuna a tots els habitants del país va nàixer impulsada pels dirigents i veïns de les principals viles reials (Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i, sobretot, València) i per oposició a la identitat aragonesa, com a resultat de la disputa per la validesa dels Furs d'Aragó al territori valencià, que reclamaven els nobles i cavallers procedents d'aquell regne. Així les coses, simplificant-ho molt, fins que en 1330 es produí la unió foral entre uns i altres, podríem dir que "els valencians" eren els habitants del reialenc i només a partir d'aquell moment es pogué estendre la identitat valenciana a la resta del país. La prova fefaent és que el gentilici "valencians" adreçat a tots els habitants aparegué una generació més tard, en la dècada de 1350 (i a partir de llavors aquella identitat col·lectiva s'anà enfortint progressivament fins al segle XVIII). Hi aprofundirem quan pertoque...

D'altra banda, estos darrers tres mesos m'han tingut afaenat amb altres qüestions pendents, com ara la intervenció en un parell de col·loquis a Barcelona i Pamplona sobre història de la fiscalitat, la presentació a un premi d'humanitats que ha guanyat un company harquià, la preparació d'un projecte postdoctoral per tal de dur a terme -durant dos cursos a Oxford- una investigació comparativa entre el pactisme desenvolupat a la Corona d'Aragó i el constitucionalisme medieval anglés (en juny es coneix la resolució, tot i que està difícil, tant de bo!), i la finalització de l'estudi sobre els models lingüístics de la blogosfera valenciana, que vaig presentar fa més d'un any en el marc de la I Jornada sobre el valencià de Taula de Filologia Valenciana. Quant a esta darrera investigació, tot i que no puc presentar els resultats amb detall (ja que l'AVL en té l'exclusivitat durant dos anys), en faré un xicotet tast, atés que bona part de vosaltres m'ha ajudat, d'una manera o una altra, a dur-lo avant.

Com ja vaig explicar, l'estudi consistia en l'observació de 30 variants lingüístiques sotmeses a canvis o doblets estandarditzadors per tal de copsar l'existència, la naturalesa i les característiques dels diversos models de llengua escrita triats per una mostra àmplia de bloguistes (110 distribuïts proporcionalment per la geografia valencianoparlant). Les conclusions mostren que, efectivament, la multiplicitat de formes normatives indueix al fet que no hi haja un model prioritari seguit pels usuaris de la llengua, sinó que la principal característica dels models és la seua diversitat, tant que dels 110 blogs analitzats només 3 empren totes les formes de les variants (les 30) que són d'ús majoritari. És a dir, únicament 3 utilitzen el model que seria el resultant de combinar les variants més triades (i, per si teniu curiositat per saber qui són, en l'estudi apareixen com els números 27, 38 -gràcies per tornar- i 68).

Pel que fa a les variants majoritàries, resumint molt, les podem classificar en tres grups. En primer lloc, amb una ampla diferència respecte a la forma alternativa, s'usen les variants: meua, teua; el plural en -s d'homes, joves; els accents tancats en mots acabats en é i -és; quasi, quantitat; meitat; servei i judici; semblar davant paréixer; els substantius abstractes acabats en -esa; els acabats en -ista; les formes dels verbs en -a com llançar; els infinitius acabats en -sar davant els acabats en -ndre (suposar, defensar); el verb voler sense velaritzar; els incoatius en -eix i en -isc; l'imperfet de subjuntiu en -r com tinguera; i la construcció hi ha en impersonal. En segon lloc, hi ha les variants en què la diferència entre la forma prioritària i l'alternativa no és tan gran, d'entre un 20% i un 35%: aquest davant este; dues per al femení plural de dos; els mots amb tll; prompte davant aviat; els mots hui, huit; veure davant vore; i els infinitius en -dre com tindre. Finalment, hi ha les variants en què totes dues formes s'utilitzen de forma pràcticament paritària si atenem als percentatges globals resultants: el pronom feble vos/us; l'accent dels infinitius en -éixer/-èixer; colp/cop; l'ús de xicotet, menut i petit; els participis en -it/-ert com establit/establert; i la forma verbal eres/ets.

Això, però, és la mitjana del conjunt, la qual dóna uns altres resultats ben diferents -i ben interessants- si els classifiquem per edats, per sexe, per procedència territorial i per professió. A grans trets, el que s'observa és que les formes particularistes de certes variants -ni molt menys de totes- guanyen terreny entre els bloguistes menors de 35 anys, hòmens, procedents de les comarques entre el Túria i el Xúquer i allunyats de l'ús professional de la llengua (és a dir, que no siguen escriptors, mestres, professors, músics, traductors, estudiants en valencià, etc.). I exactament a la inversa: els majors de 35 anys, les dones, els que són de comarques més allunyades de la capital i els que utilitzen el valencià escrit en la seua faena quotidiana solen optar generalment per formes més convergents.

Estes característiques, a més a més, estan en ocasions estretament relacionades amb la ideologia personal dels bloguistes, tot coincidint amb opcions valencianistes estrictes (generalment hòmens, menors de 35, de València i rodalies) o valencianistes catalanistes (molt més majoritaris proporcionalment entre els majors de 35 i les comarques allunyades de la capital). En altres ocasions, en canvi, els resultats tenen més a veure amb la modalitat de llengua parlada, que es veu reflectida en les variants triades, i, sobretot, amb el paradigma imperant de llengua escrita en cada franja d'edat. Així, per exemple, en el primer cas els bloguistes del nord empren algunes formes més convergents perquè, de fet, les diuen, mentre que en el segon cas algunes formes, com els incoatius en -esc, han estat progressivament substituïdes per les generacions següents.

La cosa té molt més de suc, però no es qüestió d'exprimir-la tota ací. D'altra banda, dubte que l'estudi siga finalment utilitzat per l'AVL tal de prendre decisions entorn de la normativa estandarditzadora, però, si més no, per a això ha estat fet (i per a copsar la realitat dels models lingüístics escrits en valencià en un context de formalitat mitjana-alta). Les decisions seran polítiques, com ho han estat fins ara -de forma legítima-, però si arriba el moment en què l'AVL es decideix a imposar un model únic -com particularment considere que hauria de fer- i vol atendre als usos majoritaris emprats actualment pels usuaris de la llengua (com dic, de formació mitjana-alta), pense que ací en podrà trobar una bona mostra, tot i que parcial i reduïda a un context concret. Caldrien, evidentment, més investigacions adreçades a altres sectors. A veure si algú s'anima!

Mentrimentres, acomiadant-me una altra vegada fins d'ací uns mesos, vos desitge un bon Nadal i un bon any nou. Espere que el putxero del dia de Nadal -per a aquells que en mengeu- isca de categoria, que els torrons estiguen ben bons i els pastissets de moniato dolços com la mel, i que els Reixos vos porten tot allò que heu demanat. En el meu cas, amb una miqueta de salut, d'inspiració i d'ànim per a la tesi em conforme. Amb això n'hi haurà prou. Bon Nadal i bon any!

Putxeret: nyam, grumpf, nyampf!

Un altre punt

Valencia at the end of time, Jim Murphy

Hui pose un altre punt. Espere que punt i seguit, o, com a molt, punt i a banda. Com ja vaig fer quan estava acabant la tesina, ara fa més de tres anys, deixe el blog temporalment en nom i benefici de l'empresa acadèmica i laboral que m'ocupa des de fa vora sis anys: la tesi doctoral. Això està a punt d'arribar, però cal fer l'esforç final, un esforç molt gran, que m'absorbirà totes les forces al llarg d'uns quants mesos. Fins a l'Any Nou com a mínim, així que durant tot eixe temps i potser més -fins que no faça la defensa pública de la tesi- Vent d Cabylia romandrà tancat, sense entrades noves. Espere que la decisió servisca per a millorar tot allò que podré dir i explicar a Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (1238-c.1360). El treball i el temps ho diran.

Igualment, per voluntat pròpia he hagut de deixar l'Informatiu i la meua columna quedarà en suspens fins a noves situacions. Des d'ací vull agrair a tot l'equip del diari, i especialment al company de quinta bloguera Juan E. Tur, l'oportunitat que m'han donat per a compartir els meus textos amb molta més gent. I, evidentment, també vos agraïsc a tots vosaltres, els que seguiu el blog amb certa assiduïtat, el comenteu o el llegiu, la vostra complicitat, el vostre interés i la vostra amistat. Com dic sempre, la blogosfera és una cosa meravellosa, que ens pot ajudar a ser millors persones, a saber més, a ser més comprensius, més tolerants, més savis... Jo, almenys, n'he aprés molt i he fruït enormement de mantindre un blog. No debades hi he estat escrivint de manera quasi ininterrompuda (884 posts) durant vora quatre anys i mig. Se'm queden moltíssimes coses per dir (199 esborranys), més les que em vindran al cap durant este temps d'abstinència, i eixa és la millor garantia per a pensar que tornaré. Si és així, espere tornar a veure-vos, llegir-vos i sentir-vos per ací. Tant de bo. Fins prompte!

PS: Com a regal de comiat, vos deixe un pdf amb una de les millors obres de la literatura valenciana dels darrers temps (al meu destarifat parer, evidentment). Es tracta de La llimonà no es de vaes, les impressions d'un sollaner a Xangai, de les quals ja vam parlar per ací, rient-nos bona cosa. He compilat tots els posts per ordre cronològic -no fóra cosa que li pegara per esborrar el blog algun dia!-, he fet una xicoteta recerca sobre l'autor i he inclòs una breu introducció en clau humorística. Curiosament hui, 6 de setembre, es compleixen exactament dos anys de l'inici de tan magna obra. Gaudiu-la!

Estellés

Voldria parlar de la Mort,
voldria, però no sé amb qui.
¿I a qui parlar de la Mort?

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Jo sóc aquell assassí
que matava per plorar.
Des que em vaig fer assassí
no tinc ganes de plorar.

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Voldria parlar de la Mort,
voldria, i no tinc amb qui.
Parlaré amb la meua Mort.

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Jo sóc aquell assassí
que matà a la seua Mort.
Mala sort.
Tingueu llàstima de mi.

Vicent Andrés Estellés, "Canta l'assassí"
Els dies, el carrer, totes les coses

"Totes les dites nacions compreses sots nació de catalans" (1506)

Plaça i església de Sant Domingo (Palerm, 1937)

De la mateixa manera que actualment a l'estranger se sol designar com a "espanyol" a qualsevol ciutadà de l'Estat, sense diferenciar si es castellà, valencià, andalús o gallec, també en l'edat mitjana, almenys entre els segles XIV i XV, passava una cosa semblant. Tanmateix, la cosa no anava per "estats", ja que l'Estat-nació com l'entenem hui en dia és cosa moderna; les diferències en la designació venien pels grups etnolingüístics que s'havien format en els segles anteriors (castellans, catalans, provençals, toscans, flamencs, etc.). Així, si bé el gentilici i la identitat valencianes aparegueren amb força a mitjan segle XIV i durant tot el XV hi ha bones mostres d'una personalitat col·lectiva potent, en el context europeu als valencians -normalment- se'ls continuava coneixent com a "catalans". Les diferències internes entre els diversos territoris (el comtat de Rosselló, el principat de Catalunya i els regnes de València i Mallorca) quedaven per a l'ús intern, com passa ara en el cas espanyol a grans trets (excepte per a catalans i bascos que, en funció dels projectes nacionalistes propis, tracten de ressaltar-ne la diferència).

Això explica, per exemple, que en la Roma de finals del segle XV anomenaren catalani als Borja. De fet, sabem que aquella denominació global per a tots els catalanoparlants es mantingué a la península Ibèrica més o menys fins a aquella època, però no ho sabem ben bé per a l'escenari mediterrani, que tenia una particularitat afegida. I esta era que els mercaders de la Corona d'Aragó s'agrupaven en el que s'anomenava Consolat de catalans o Consolat de nació de catalans, unes institucions que gestionaven les matèries que els afectaven en una determinada ciutat o territori. Hi quedaven inclosos fins i tot els aragonesos, però com els mercaders d'Aragó eren els menys nombrosos (en alguns llocs inexistents), és lògic que els consolats reberen aquell nom. Així les coses, tot fa pensar que aquella agrupació particular a l'estranger mantindria la cohesió onomàstica durant més temps que a l'interior de la Corona, però no en tenim moltes dades.

En eixe sentit, en el buidatge que vaig fer de les cartes enviades pel Consell municipal de Barcelona fins a 1516, vaig trobar un interessant document del 25 de maig de 1506 que fa referència a la qüestió, a tall de la construcció d'una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat en l'església del monestir de Sant Domingo de la ciutat de Palerm. L'església, situada prop del port, en el barri de La Loggia, on viurien els mercaders catalanoparlants de la capital siciliana, acabava de ser reedificada i en les reixes de la capella montserratina que s'hi erigí fou posat l'escut de Barcelona. En conseqüència, els mercaders de València i de Mallorca (que, com també feia Barcelona respecte a Catalunya, parlaven interessadament en nom dels seus propis territoris) es queixaren: també haurien de posar-se els seus escuts i el de Perpinyà. Així, els consellers de Barcelona s'adreçaren al virrei de Sicília -supose que l'aragonés Juan de Lanuza III- per explicar-li que hi havia hagut una:

Differència suscitada entre los mercaders de aquesta ciutat e los de València, Mallorques e altres, que dits valencians e mallorquins pretenen se deuen lavar [llevar] les armes de aquesta ciutat de les rexas de la capella de nostra dona de Montserrat edificada en lo convent de Sant Domingo de aquexa ciutat de Palerm, so, que·s deu dar loch que, ensemps ab les armes de Barchinona, sien posades les armes de València, de Mallorques e Perpinyà.

Segons els mateixos consellers, Barcelona tenia dret a posar el seu escut en totes les esglésies i capelles comunes als catalans (en sentit ampli) de les ciutats on triava cònsols per privilegi reial, com ara Palerm, però també a Alexandria, Pisa, Venècia o Sevilla (ací per concessió del rei castellà, no l'aragonés):

La qual pretenció, ab deguda honor perlant, és molt injusta per moltes e diverses rahons, e entre les altres que aquesta ciutat de Barchinona és stada e és en pacífica possessió de tenir les armes de aquella en les portes de les sglésies comunes als catalans en les parts de l’anant a hon ella per los privilegis reyals atorgats a la dita ciutat elegeix cònsols.

Posaven, a més a més, l'exemple de l'antiga capella de Santa Eulàlia del mateix monestir dominicà de Palerm, on hi havia les armes de Barcelona, les armes reials d'Aragó i les del regne de Sicília, sense cap senyal més de la resta de capitals mercantils de la Corona (en representació dels seus respectius territoris). Això no llevava que les despeses necessàries per a la manutenció de la capella foren pagades conjuntament per totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans. De fet, afirmaven -supose que seguint el Dret Romà- que l'antiguitat d'esta situació generava un dret de títol:

En la capella antiga de Sancta Eulàlia stan les dites armes de Barchinona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol.

Els consellers continuaven amb la seua argumentació al·legant una teòrica divisió per capitals de l'espai mercantil que cobrien els mercaders catalanoparlants de la Corona: als de Barcelona els tocaria "manar" -ni que fóra simbòlicament- en les parts de Llevant, als de València en les de Ponent i als de Mallorca en les de Migjorn. Personalment, és la primera vegada que llig o sent una cosa així i, en conseqüència, desconec quins eren eixos espais en concret: "Llevant" era tota la Mediterrània? "Ponent" eren les costes atlàntiques d'Europa? "Migjorn" era la costa africana atlàntica i mediterrània? Ho desconec, però sembla que així seria si prenem com a punt de partida la pròpia Corona d'Aragó:

Los privilegis, gràcies e concessions reals són stades atorgades en favor de aquesta ciutat en les parts de Lavant, axí e segons que en les parts de Occident són stades atorgades les dites gràcies en favor dels valencians, e en les parts de Migjorn en favor dels mallorquins, y és cert segons les informacions que tenim de persones dignes de fe en Flandes e altres parts occidentals, en les capelles de la nació dels catalans, valencians, mallorquins e altres, són posades les armes de València sens mixtura de les armes de Barchinona, e lo semblant se pratica en les parts de Migjorn, que en les portes de les capelles de la nació catalana són posades solament les armes de Mallorques, y en aquesta manera és servada egualtat entre los dits regnes a gran servici de la majestat del rey nostre senyor, repòs e conservació de les dites nacions e negociació de aquells.

Tot plegat, els barcelonins consideraven que tants escuts en les reixes de la capella portaria a la confusió i pregaven al virrei sicilià que fera respectar la divisió esmentada entre Llevant, Ponent i Migjorn. Els valencians i els mallorquins haurien de conformar-se amb posar els seus senyals a l'interior de la capella, com també passava en la de Santa Eulàlia:

E si en la dita capella de nostra dona de Muntserrat del dit convent de Sant Domingo se posaven totes les armes de les dites nacions, ultra la confusió que·s seguiria de la multitut de tantes armes, seria molt desfavorir aquesta ciutat de Barchinona e dar majors prerogatives als valencians e mallorquins en lo regne de Sicília e altres parts de Lavant que no té la dita ciutat de Barchinona en les parts de Ponent e Migjorn, de què·s seguiria gran confusió, [...] e deu bastar als dits valencians e mallorquins lo que·ls és stat offert, que dins la dita capella de nostra dona sien posades les armes lurs segons stan en la dita capella de Santa Eulàlia.

Desconec la resolució de l'afer. Desconec els arguments al·legats per valencians i mallorquins, que potser es puguen trobar als arxius municipals respectius. Desconec, fins i tot, si encara hi ha les capelles de la Mare de Déu de Montserrat i de Santa Eulàlia a l'església palermitana de San Domenico (que fou reedificada en estil barroc durant els segles XVII i XVIII). Desconec, encara més, si hi ha alguna capella a Bruges o Anvers amb l'escut de València. En qualsevol cas, el document és una bona mostra d'eixa concepció comuna i alhora diversa de la nació de catalans en el context mediterrani: dins d'una mateixa "nació" (etnolingüística, un concepte heretat del segle XIII i part del XIV, quan encara no s'havien format les identitats valenciana i mallorquina pròpies) hi havien diverses "nacions" (territorials, associades a les diverses unitats polítiques com el comtat de Rosselló, però sobretot els regnes de València i de Mallorca). Si algú passa per Palerm pròximament, que faça una ullada a l'església i m'avise!

Ex convento e chiesa di San Domenico (Palerm, Sicília), vistos des de l'aire

"After hours" & Jenna

El naixement de Youtube fa només 5 anys va obrir noves portes a la música. I no només pel que fa a la difusió dels videoclips dels artistes consagrats, sinó també en un altre camp que afecta el comú de la gent: la realització i transmissió de versions de cançons (conegudes com a cover versions en anglés). Així, de qualsevol tema famós -almenys mundialment famós- trobarem un fum de versions a l'esmentat canal de vídeos, i no precisament d'uns altres grups famosos sinó de gent que es grava a sa casa amb una càmera de vídeo o amb la simple webcam. Per exemple, un dels casos que més m'agrada és el de la cançó "After hours" de la Velvet Underground, que presenta desenes i desenes de versions. Hi pots trobar de tot, començant per un parell de videoclips casolans que il·lustren la cançó original amb dibuixos o una versió que n'inclou la lletra:

També hi ha versions de grups coneguts, molt, com els Red Hot Chili Peppers i The White Stripes, o menys, com els Rilo Kiley, que fan una cover ben mogudeta, o una cantant, crec que japonesa, amb un accent marcadíssim:

Però, com deia, les més nombroses no són les versions de grups coneguts, sinó les de gent anònima, que en moltes ocasions demostra que ho fa encara millor. N'hi ha de totes bandes i de tots els colors: anglosaxones, franceses, japoneses, cubanes, brasileres, a soles, en parella, xics, xiques, xiquetes, amb gat i poca vergonya incorporades, etc. I això que només n'he seleccionat unes poques:

Finalment, un subgènere dins de les cover versions són les que es fan de qualsevol cançó, però amb ukulele. I, evidentment, "After hours" també té les seues pròpies, ja siga en silly style, cantades per una dolça sueca, per uns germans xilens o per un grup d'hòmens nuus a la platja:

I en darrer lloc, tornant a la guitarra acústica, hi ha una versió molt particular: la que més visites té i amb moltíssima diferència, vora 110.000 ara per ara. El blanc i negre? el maquillatge? el monyo? la brusa? la veu? No sé què és, però realment té atractiu. És la versió de la finesa Jenna, a qui li deixen comentaris com sexy sexy sexy. marry me, One day, I WILL marry you, beatiful ^-^, omfg! i love you, such a pretty girl singing a beatiful song!, wow! sweet, so nice * *, etc.:

De fet, Jenna té algunes altres versions precioses que va enregistrar fa dos anys, com ara "Femme fatale" de la Velvet, "Boats and birds" de Gregory and The Hawks o "The desperated kingdom of love" de PJ Harvey. I li van demanar tan repetidament que penjara més vídeos que, finalment, l'any passat versionejà "Twilight" d'Elliot Smith i fa aproximadament un mes i mig "I'll be your mirror" també de la Velvet, amb fons d'ambulància inclòs. En a penes uns dies els seguidors li havien deixat més de 60 comentaris del tipus: absolutely stunning, you're amazing, jenna my love, I love your hair!, Ahh, I love you for sure,I felt in love when I watched your "Femme fatale" and still I am, etc. Vos deixe amb ella:

L'Alguer i València, fa cinc dècades

L'Alguer, estiu de 1960

Els fets són coneguts. Els han relatat recentment a Vilaweb i el Levante-El Mercantil Valenciano en ocasió del seu cinquantenari: el dimecres 24 d'agost de 1960 salpà de Barcelona un creuer de La Transatlántica ple de catalans, valencians, balears i rossellonesos rumb a Sardenya. Al sendemà arribaren a l'Alguer, on foren saludats amb senyeres al vent, les "banderes de la Confederació" com les anomenaven els algueresos. El viatge havia estat organitzat pel fotògraf Pere Català -curiosament un dels precursors a reivindicar la catalanitat de Colom-, qui, al caliu de la Segona Renaixença algueresa, acomboià fins a cent trenta-nou persones per tal de "retrobar-se" amb els germans d'història i llengua. Així, hi havia presència de tot el domini lingüístic i en els parlament públics que s'hi realitzaren Joan Ballester intervingué en nom dels baleàrics i dels catalans del Principat, Francesc Soriano en nom del País Valencià i Carles Bauby en representació dels catalans de França.

De fet, precisament en La Tramontane, la revista bilingüe fundada per Bauby a Perpinyà, quedaren reflectits els dos intensos dies de l'expedició mitjançant un número especial titulat "Retrobament de l'Alguer". Fins ara coneixia a grans trets la història, però no havia pogut fullejar la revista. I ha hagut de ser tot just 50 anys després d'aquella partida, un mateix 24 d'agost, que l'erudit alcoià Josep Tormo m'ha tramés amablement un paquet postal amb algunes fotocòpies de l'exemplar editat sobre aquella expedició. D'esta manera, he pogut aprofundir una miqueta en la visió i les vivències dels que hi van anar, especialment dels valencians, en uns moments realment interessants per a la història del valencianisme (només dos anys abans de la publicació de Nosaltres, els valencians).

Per les referències que es poden trobar per internet, sabia que havien viatjat el mateix Francesc Soriano, empresari i administrador del Levante, i Ricard Sanmartín, editor, escriptor i, per exemple, fundador de la revista fallera Pensat i fet. Tots dos havien pertangut durant la Segona República al partit conservador Acció Nacionalista Valenciana (una mena de democràcia cristiana valencianista, on també hi eren Casp i Adlert). De fet, Sanmartín publicà un llibre de poemes inspirat en aquell viatge, Ressonàncies de l'Alguer, i participà en l'acte en què es dedicà un carrer a València en la ciutat sarda (la Passejada València). En correspondència, un carrer de l'incipient barri de l'Illa Perduda a la capital valenciana rebé el nom de l'Alguer.

A l'esquerra, Ricard Sanmartín en la inauguració de la Passejada València.
A la dreta, el seu llibre de poemes sobre l'Alguer, amb un encreuament
de mans sobre un escut amb les quatre barres

El que no sabia, però, és que hi van anar en representació de Lo Rat Penat, juntament -almenys- amb un altre periodista, també del diari Levante (Salvador Chanzá), i possiblement amb Xavier Casp, qui, si més no, escriví uns versos per a l'ocasió: De tan sentida, la història cal sentir-la ben sabuda. I la llengua, arbre de sang sobre la terra madura. Fidelitat, fruit de fe, viure on l'amor se'ns ajusta! D'una altra banda, segons es pot veure en les fotografies que es publicaren, la representació dels valencians anava encapçalada per la Geperudeta i la senyera de València. De fet, les ofrenes valencianes als algueresos consistiren en unes reproduccions en xicotet d'aquells dos símbols.

Processó dels expedicionaris a l'Alguer. La Mare de Déu dels Desemparats
i la senyera de València encapçalen el grup valencià.
El guió de l'escut amb banda blava el dels balears.

Així, en els escrits dels valencians que hi participaren es pot copsar un clar sentiment de germanor lingüística i patriòtica amb la resta d'expedicionaris, sense cap mena de problema a l'hora de sumar-se a projectes conjunts encapçalats pels catalans (l'expedició partia de Catalunya i era un afer eminentment català) i, fins i tot, autoanomenar-se així, tot i que esmentant-ne generalment la procedència específica valenciana. Per exemple, Soriano, el representant de Lo Rat Penat en nom dels valencians, parlava de la següent manera sobre l'expedició:

Encara ens trobem aclaparats per la sorpresa i l'emoció de la rebuda del poble alguerès a aquesta munió de patriotes que han vingut de les terres catalanes, baleàriques, valencianes i rossellonenques a conèixer aquestos germans de llengua de l'altra banda de la Mediterrània. Fins ara, l'Alguer, per a uns era un punt minúscul, un lloc geogràfic en el mapa de les terres de parla catalana, unit a les regions catalanes més occidentals per aquest mar que ens és comú. Però des d'ara, la cosa és diferent: la resposta (...) ha estat donada ben rotundament i unànime per tot el poble alguerés: (...) per tots els ciutadans que ens obrien els braços en posar el peu a terra, per les dones que tocaven les imatges de Ntra. Dona de Montserrat o dels Desemparats en acció de gràcies per la feliç arribada dels catalans; pels joves que ens saludaven joiosos enlairant els braços i per eixos vells pescadors que amb llàgrimes als ulls repetien: "són germans, parlen igual que nosatros".

Arc de benvinguda als expedicionaris del creuer a l'Alguer

Entrada de la Moreneta a la catedral de l'Alguer

Alhora, el mateix Soriano parlava sense embuts de llengua valenciana, tot ressaltant que un jove alguerés, que podria anar a estudiar a Barcelona gràcies a una beca pagada per un mecenes català, havia millorat el coneixement de l'idioma comú a través dels cursos que organitzava en aquells moments Lo Rat Penat:

Haig de remarcar com a representat del grup valencià, la gran part que en el desvetllament cultural de l'Alguer s'ha realitzat a través dels Cursos de llengua valenciana de la nostra societat LO RAT PENAT; de tal manera que el primer becari alguerès que cursarà estudis a Barcelona (...) ha perfeccionat l'estudi de l'idioma comú per mitjà d'aquestos cursos nostres.

Aquella actitud oberta i gens dogmàtica pareix xocar en certa manera amb la d'alguns altres participants, com la de l'advocat i poeta català Tomàs Garcés, qui, precisament el 9 d'octubre d'aquell mateix any -un mes i mig després de l'expedició-, donava una visió prou romanticona i paternalista del viatge:

El fet de girar l'esguard cap a la petita «ciutat catalana de Sardenya» pot semblar talment un joc d'infant. Es tracta, però, no en dubteu, d'alguna cosa més que un joc d'infant. Ortega y Gasset, en el seu conegut pròleg a l’obra del Conde de Yebes, subratlla com, en determinats moments, el cor se'ns en va cap a les illes desertes. Cuando los hombres de una civilización adelantada se encuentran en algún gravísimo aprieto sueñan con una isla desierta (...) El somni de l'illa, deserta o no, fóra, doncs, en determinades circumstàncies, una reacció evasiva inevitable. Les nostres illes son avui Andorra , el Rosselló, l'Alguer. (...) Veiem onejar a cada pal la púdicament anomenada ací «bandera de la Confederació» (eufemisme que caldrà afegir al de «la llengua vernacla»), els ulls ens espurnejaren. Arribàvem, realment, a l'illa somniada.

En qualsevol cas, Chanzá, un altre dels valencians que anà a l'Alguer, sí que concordava amb la visió de Soriano, val a dir, que la filiació lingüística portava a la germanor entre els diferents pobles que compartim la mateixa llengua:

És una empresa que no s'oblida. Sobretot quan a la fi d'ella, milers de persones de qui no es té més coneixença que una referència històrica, ixen fins a la mateixa vora -l'altra vora de la nostra mateixa mar, de la mar de la civilització- per a cridar-nos amb el cor fet flor en la seva gola: "Benvinguts, germans!". I açò no van ser sols paraules, sinó fets; perquè la germanor es refrendà amb la més pura abraçada. Germans que no coneixíem! Gent que parlaven com nosaltres, per un miracle de pervivència idiomàtica que es remunta als sis-cents anys. Creuer d'amor inoblidable i generador aquest realitzat a la ciutat de l'Alguer per catalans -valencians, mallorquins, del Principat, del Rosselló- en agost de 1960, que no podrem ja oblidar els que vam tenir la satisfacció d'"embarcar-nos" en l'empresa.

Encara 8 anys després, en 1968, el mateix Chanzá, exercint com a corresponsal de La Vanguardia, redactaria una notícia sobre els huitanta-cinquens Jocs Florals de Lo Rat Penat, celebrats als Jardins de Vivers en el marc de la Fira de Juliol. La regina era una néta de Nicolau Primitiu i els dos guanyadors eren catalans, un de Mataró, que leyó su poesía premiada "Quatre com ell" entre aplausos, i un altre de Manresa. El mantenidor era el president de la Caixa d'Estalvis de València, precedent de l'actual Bancaixa, i assistiren las primeras autoridades, entre les quals supose que es trobaria l'alcalde falangista Rincón de Arellano, ja que l'acte se celebrava con el patrocinio del Ayuntamiento. Que lluny queda tot allò... Cinc dècades en són moltes!