Planta del Museu de l'Autonomia d'Andalusia i la Casa de Blas Infante
Diumenge passat vam aprofitar l'arribada de la primavera (a Sevilla ho fa a finals de febrer) per a anar d'excursió a Coria del Río, a penes a 12 quilòmetres de la capital andalusa. La intenció era passar el dia gaudint del Guadalquivir en tota la seua esplendor, poc abans d'arribar a les marjals que conformen el parc natural de Doñana, i, alhora, visitar el Museu de l'Autonomia d'Andalusia i la Casa de Blas Infante, que conformen un mateix conjunt, atés que el primer es va alçar en 2006 molt a prop de la segona, que ha estat restaurada i museïtzada recentment, entre 2008 i 2010. Teníem la sort, a més a més, d'anar-hi amb una de les documentalistes que havia participat en la preparació museogràfica de la Casa, així que ens van fer una visita personalitzada i realment atenta d'ambdós espais. I la conclusió de tot plegat és que, efectivament, com diuen repetidament les enquestes sociològiques, sembla que a Andalusia hi ha més sentiment autonomista que al País Valencià.
Així, si més no, es pot desprendre del discurs que es formula en estos dos museus, en el qual, en relació amb la història recent del nacionalisme valencià, cal destacar un fet ben diferencial: la mirada es gira cap als discursos autonomistes i nacionalistes contemporanis, és a dir, els de la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, fins a la guerra civil espanyola. De fet, els períodes històrics anteriors són una simple anècdota en l'exposició permanent del Museu de l'Autonomia, ja que esta comença realment amb el liberalisme i el republicanisme federalistes, que donaren llum al projecte de constitució federal andalusa en 1883. Posteriorment, pel que fa a les primeres dècades del segle XX, el recorregut expositiu se centra en la figura del notari i polític Blas Infante, que fou llavors el principal teòric del nacionalisme andalús, des de la publicació en 1915 del seu llibre El ideal andaluz. No debades, l'Assemblea andalusista de Ronda, de 1918, acordà adoptar l'escut i la bandera que Infante proposà per a tota Andalusia
L'escut d'Andalusia, inspirat en el de Cadis, en memòria del passat tartessi
La bandera d'Andalusia, amb el blanc i el verd vinculats al passat andalusí
Més tard, l'activitat de Blas Infante fou especialment intensa durant la Segona República, quan es traslladà a prop de Sevilla i es féu alçar la casa actualment museïtzada. Presidí la Junta Liberalista d'Andalusia, es presentà a les eleccions pel Partit Republicà Federal, adaptà una cançó popular com a Himne d'Andalusia i intervingué activament en l'Assemblea andalusista de Còrdova, que aprovà un avantprojecte d'Estatut per a l'autonomia andalusa. En conseqüència, després de la victòria del Front Popular en 1936 fou proclamat president d'honor de la futura Junta Regional d'Andalusia, que s'havia de votar en referèndum en setembre d'aquell any. Tanmateix, els generals colpistes es rebel·laren, Sevilla caigué sota el seu domini i de seguida, l'11 d'agost de 1936, uns falangistes el prengueren a sa casa i l'afusellaren en una cuneta. Posteriorment, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques justificà la seua mort perquè s'havia significat reiteradament como propagandista de un partido andalucista o regionalista andaluz.
A continuació, el discurs expositiu del Museu de l'Autonomia considera el franquisme com una època de letargia i passa a centrar-se, especialment, en els anys de la Transició, entre 1976 i 1981, quan s'acabà aprovant l'Estatut andalús. Per a este moment es fa un èmfasi particular en la via per la qual els andalusos accediren a l'autonomia, per la ràpida, com les altres comunitats històriques amb un nacionalisme més potent: Catalunya, País Basc i Galícia. De fet, un dels vídeos que hi s'hi projecten explica com els andalusos, a través dels seus polítics i les seues grans manifestacions al carrer, s'enfrontaren als "governs centristes" que la volien sotmetre a la via autonòmica lenta. La lluita i la fermesa política permeteren l'aprovació d'un Estatut de primera. I en este sentit, pel que fa al període pròpiament autonòmic, s'hi destaca que Andalusia compta actualment amb el màxim de competències que permet la constitució espanyola. Finalment, l'exposició permanent acaba amb uns espais dedicats als símbols andalusos: les institucions (edificis del Parlament, el Govern i el Tribunal de Justícia), els símbols (escut, bandera i himne) i la gent més coneguda.
Himne d'Andalusia. La lletra original deia Andalucía libre, Iberia y la humanidad, no Andalucía libre, España y la humanidad, com fa actualment la lletra oficial. Els nacionalistes andalusos la canvien per Andalucía libre, los pueblos y la humanidad
Tot plegat, com deia, fa la sensació que l'andalusisme està molt més arrelat al discurs polític de la societat i els partits andalusos que no el valencianisme en el cas valencià. És un fet que, com també deia, corroboren les enquestes sociològiques: entre els valencians només un 9% se sent més valencià que espanyol per un 27% que se sent més espanyol que valencià, mentre que a Andalusia la cosa està molt més equilibrada, un 18% es considera més andalusa per un 23% que ho fa més espanyola. I, en relació amb això, potser un dels èxits dels andalusos -en tant que són la regió espanyola castellanoparlant que ha assolit una major autonomia- és que en la Transició van recuperar la tradició andalusista anterior a la guerra civil, la que representava Blas Infante i els projectes andalusistes hereus de finals del segle XIX. Tot just el contrari del que va passar al País Valencià, on fins fa quatre dies ens pensàvem que el valencianisme de preguerra no havia existit, com ben intencionadament plantejaren els fusterians.
De fet, en compte de continuar amb la línia interrompuda per la guerra i la dictadura, els nacionalistes valencians del darrer franquisme i de la Transició optaren per crear un nou nacionalisme, basat en la cabdal obra de Fuster, Nosaltres, els valencians, que trencava amb la tradició valencianista anterior. Ni el territori al qual s'adreçava era el mateix (Països Catalans vs. País Valencià), ni el nom de la llengua era el mateix (català vs. valencià), ni la bandera era la mateixa (senyera reial vs. senyera de València), ni la consideració del passat valencià era la mateixa (història de fracassos vs. història gloriosa). En conseqüència, el catalanisme fusterià no tenia bases contemporànies. Era una creació pràcticament ex novo (hi havia hagut una branca catalanista dins del valencianisme anterior, però minoritària i sense la solidesa discursiva que Fuster li conferí). I segurament eixa és una de les principals raons per les quals ha tingut tantes dificultats a difondre's entre la societat valenciana de les darreres quatre dècades.
El regionalisme espanyolista i anticatalanista, en canvi, tingué tots els asos a la màniga, ja que comptava amb tots els elements identitaris que el valencianisme contemporani havia anat creant -passats pel tamís franquista. No és que el blaverisme inventara la senyera amb franja blava per a tot el país per a diferenciar-se de Catalunya; és que, simplement, agafà la bandera que el valencianisme anterior a la guerra civil havia emprat majoritàriament com a símbol dels valencians. I així ho feren amb la resta de símbols, buidant-los de tot contingut valencianista i impregnant-los d'espanyolisme, atés que el nacionalisme valencià optava per uns altres camins, ben allunyats d'allò. En canvi, a Andalusia passà tot el contrari: els símbols i els discursos del primer terç del segle XX foren recuperats en la Transició per l'andalusisme, dotant-los de sentiment col·lectiu propi, capaç de reivindicar massivament una autonomia de primera.
En tot cas, sembla que el nacionalisme valencià, a poc a poc, va retornant als seus orígens contemporanis per recuperar el valencianisme dels Llombart, Llorente, Palanca, Thous, Villalonga o Gómez Serrano. Un valencianisme de germanor amb Catalunya, de defensa de la unitat lingüística dins d'un estàndard policèntric, però centrat en el País Valencià, estrictament valencianista i amb uns símbols propis. Fa poc, en les protestes contra Rita davall del balcó municipal s'ha vist onejant alguna senyera tricolor, cosa impensable fins fa ben poc i que simbolitza cap a l'exterior el que passa realment: els valencianistes, els que realment s'estimen el país, són els que tenen més respecte per les institucions valencianes i pel conjunt de la societat valenciana. Jo, personalment, pense que eixe és el principal camí per eixamplar les bases del nacionalisme valencià, ja que es fonamenta en la nostra pròpia història identitària. No fou debades que el valencianisme anterior a la guerra civil arribara a ser, per eixa via, un moviment transversal i d'important influència política. Continuem, siga com siga, el treball per la construcció del nostre país.
Aplec valencianista a Manises (1932). I altres testimonis valencianistes de preguerra
5 comentaris:
Resultaria convenient que els hagiògrafs de Joan Fuster no només donen per inservibles els plantejaments del suecà, si no que explicaren els vers motius del seu trencament en el nacionalisme valencià de preguerra. També trobe que se fa urgent explicar en molts àmbits (quasi una obligació per a qui teniu accés a eixos espai a on els nostres jóvens tenen una preocupant boira al respecte) cóm era el nacionalisme de preguerra, com tu bé fas, és dir, tricolor, territorialment exclusivament valencià i de valencià, llengua o idioma valencà.
També es fa necessari explicar que és ben cert que el franquisme s'apropià dels símbols (i part del discurs) del nacionalisme valencià de preguerra per a utilitzar-los contra el catalanisme, de fet la Reial Senyera va ser treta de l'Ajuntament de Valéncia i duta a Madrid per a ser lluida, junt a l'Ikurrinya, com a bandera conquistada i derrotada en la desfilada de la victòria del 39, però també en la Trancisió també hi hagué valencianisme d'arraïl de preguerra que a hores d'ara es tracta d'eliminar, com si haguera segut una brega només entre el nacionalisme espanyol (castellà com tu apuntes) i el regionalisme català de Valéncia.
Una última de terminologia si me permets. Igualment que es parla de regionalisme per a referir-se al fenòmen que generà Unió Valenciana i que a hores d'ara representa el PP (exaltació de valors valencians dins de l'indissoluble Espanya), també hauria de rebre este terme, regionalisme, el moviment dels 50 i que a hores d'ara perdura de l'altre costat (exaltació de valors valencians sempre en l'òrbita d'una altra realitat nacional: PPCC).
Cento Bresquilla.
Ai mare, com t'atrevîxes a alimentar la teoria côspiranoica fusterianista? M'estranya qu'encâ no t'haja retrucat algun sabut...
Quant a «la via ràpida», no diuen que va ser Arfonso Guerra el que va fer passar Andalusia per la travessa?
Recorde haver estudiat a la carrera de dret que l'accés a l'Estatut andalús per la via de l'article 151 de la Constitució va haver de ser salvat a Madrid pels resultats del referèndum a Almeria. I també recorde haver llegit que en els temps de la República existiren enfrontaments provincials prou forts per a l'aprovació de dit Estatut.
Pot ser que el sentiment autonomista no fóra tan gran o, al menys, homogeni entre les distintes províncies andaluses com ho va ser a València en el seus dos moments preautonòmics -a la República i a la monarquia actual-, però si que és cert que ara el sentiment autonomista/nacionalista valencià està baix mínims.
No obstant, i açò és a títol personal, no puc fer més que agraïr a la sort el fet de què la rosca amb all de Toni de l'Hostal m'haja dut al vent de Cabylia, i entre els dos m'hàgeu fet sentir que no sóc l'única rara avis d'este país -sóc conscient de no ser l'únic, ni molt menys, però molts dels que es troben en el meu cas segur que els ha passat alguna cosa semblant i no han trobat massa punts de referència on falcar-se-, amb un extrany sentiment de dissidència: blaver entre catalanistes i catalanista entre blavers... Què bé poder sentir parlar de Llorente o Thous, entre altres, com elements necessaris de la construcció del nacionalisme valencià!
Besnét de Saneca
A tot lo dit, yo afegiria la naturalitat i reverència en la que els andalusos viuen el seu passat musulmà-andalusí, com a part íntima de les seues raïls històriques (inspirant fins el disseny de la bandera, com molt be indiques). Sobretot si ho comparem en el maniqueisme en el que es tracta per estes contornades valencianes...
Només senyalar que els andalusistes més radicals reivindiquen este passat com a una de les principals senyes d'identitat de la nacionalitat andalusa. I que les administracions públiques celebraran l'any que ve en total naturalitat el milenari del Regne de Granada en multitut d'actes i events; situació esta que sorprén, si la comparem en lo "fotut" que està per ací celebrar semblants efemèrides, tan reconfortants i que conviden al “encontre entre cultures”, que tanta moral aporten a l’ànim colectiu, i que tanta excusa donen per a atres iniciatives més crematístiques:
Conmemorar los mil años del Reino de Granada contribuirá a enriquecer el paisaje cultural de nuestra tierra. El Milenio del Reino de Granada es una oportunidad irrepetible para celebrar un caudal de acontecimientos y eventos que proyectarán en el mundo a Granada y Andalucía. Únete a esta iniciativa con una programación de calidad plural y abierta que incidirá en el desarrollo cultural y económico, utilizando el pasado, para revitalizar el presente.
Juntos celebraremos mil años de la Fundación del Reino de Granada.
Vive mil años de historia.
Toni de l'Hostal: Alfonso Guerra, com la resta del PSOE i d'UCD, va fer campanya en contra de l'autonomia pel 151.
Anònim: el problema del referèndum andalús el van haver de salvar a Madrid, que és on el van provocar des del començament. Un referèndum on s'exigia la meitat de vots positius sobre el cens (i no sobre els votants; va ser l'únic on es va exigir això) i on el cens arreplegava múltiples irregularitats com ara la inclusió de persones ja mortes a les llistes. Si ben és cert que el sentiment andalusista a Almeria no era tan fort com a la resta del país (i a més amb grans campanyes polítiques en contra, que identificaven andalusisme amb centralisme sevillà per tal que els almeriencs i granadins se'n desentengueren), afirmar que els resultats d'Almeria van provocar que l'Estatut s'haguera de salvar no és dir tota la veritat :)
Un salut i felicitats, Vicent, per este article sobre l'andalusisme, que malauradament és poc conegut fora d'Andalusia (i entre el jovent de dins també).
Publica un comentari a l'entrada