Teresa Gil de Vidaure (c. 1235-1288), representada com a monja del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, o de la Saidia, en una pintura d'època moderna (Rutes Jaume I)
Al llarg de la història molts reis i reines han tingut una agitada vida matrimonial, afectiva i de relacions carnals amb uns i altres, que, de fet, la seua situació d'extrem poder els ha permés mantindre amb un ampli marge de llibertat, independentment de la seua situació de permanent exposició pública respecte de la societat. No cal que als habitants del Regne d'Espanya ens ho expliquen detalladament, ja que casos n'hem tingut a cabassades i ben recents, a més a més... Però també si mirem al nostre passat remot trobem exemples notoris, com ho és, en les terres de la Corona d'Aragó, el del primer rei dels valencians i fundador del Regne de València, Jaume I (1208-1276), de qui es coneixen com a mínim una desena de relacions i més d'una quinzena de fills. Fins i tot fa uns pocs anys l'investigador Stefano Cingolani en va descobrir una altra, de vist i no vist, amb una plebea alzirenya anomenada Ginesa, amb qui només va tindre relacions pel febrer de 1261, però va engendrar un fill, Fernando, que, com tota la resta, va acabar ben col·locat, en este cas com a abat del monestir de Montaragó, a tocar d'Osca.
Altrament, però, ací ens centrarem en una de les seues relacions més duradores, la que Jaume I va tindre amb Teresa Gil de Vidaure (c. 1235-1288) aproximadament durant una dècada, més o menys entre 1254 i 1265, després d'haver-se divorciat d'Elionor de Castella (1202-1251), amb qui estigué casat entre 1221 i 1228, i quedar viudo de Violant d'Hongria (c. 1216-1251), que engendrà nou fills durant els seus setze anys de matrimoni, entre 1235 i 1251, un període durant el qual el rei tingué, a més a més, altres fills amb diverses amants, com ara l'aragonesa Blanca de Antillón, la castellana Berenguela Fernández o la catalana Elvira Sarroca. En concret, sembla que Jaume la va conéixer a Navarra durant la seua trobada a Monteagudo en 1254 amb el rei Teobald I (1238-1270), per tal de fer una aliança contra els possibles atacs castellans, ja que poc després de la seua tornada a la Corona d'Aragó es documenten a la cort reial tant son pare com el seu germà, els nobles navarresos Juan de Vidaurre i Corbarán Gil de Vidaurre (procedents d'eixa població de la merindat d'Estella, que ací, en els documents cancellerescos, és denominada "Vidaure").
Ell tenia 46 anys i ella, que acabava de quedar viuda del també noble navarrés Sancho Pérez de Lodosa, en devia tindre uns 20 i sembla que va encendre les passions del monarca aragonés, qui va començar una successió de donacions, reforçades pels dos fills que van tindre: Jaume, qui seria Jaume de Xèrica, cap a 1255 i Pero, qui seria Pero d'Ayerbe, cap a 1257. Així, en 1255 Jaume va concedir a Teresa i els seus fills l'estratègica vila i castell de Xèrica, amb tot el seu ampli terme, i també diverses alqueries, heretats, reals i cases a Alboraia, Rascanya, Benimaclet i la ciutat de València, incloent ni més ni menys que l'antic alcàsser musulmà, al costat de la catedral; en 1257 Flix i Alcubles; en 1258 els castells d'Arcos i Zacarías de la Peña del Águila; en 1259 Fanzara i Sufera (a l'actual Cabanes); en 1260 Eslida, Veo i Aïn i abans d'eixe mateix any Ayerbe, Luesia, Agüero i Bureta, al regne d'Aragó. De fet, la situació ocasionà les protestes de la noblesa aragonesa, que se sublevà a començaments de 1265 i, entre altres reivindicacions, demanaren que "non dé honor [terres i rendes] a fyllos suyos et de sa muyller velada", és a dir, als esmentats Jaume i Pere. Però per què els nobles deien de Teresa Gil de Vidaure que era la "muyller velada" de Jaume I?
Doncs perquè vivien en matrimoni malgrat que no s'havia oficiat el sagrament eclesiàstic ni s'havia signat un contracte nupcial, sinó que el rei s'havia limitat a prometre de paraula a Teresa que es casarien, el que, en tot cas, a l'època tenia efectivitat si després hi havia relacions sexuals, com havia passat. Així les coses, tot i que oficialment no era considerada la seua dona, ni tenia el títol de reina, Teresa vivia, de fet, casada amb Jaume I. Amb tot, sembla que precisament al llarg d'aquell mateix any de 1265 Jaume I va perdre el cap per una altra dona: la noble castellana Berenguela Alfonso (c. 1233-1272), cosina d'Alfons X el Savi, de la qual va estar acompanyat en la campanya conjunta que ambdós reis van organitzar llavors per tal de recuperar el control cristià del Regne de Múrcia, on s'havien revoltat els musulmans. De fet, l'arravatament fou tal que durant la mateixa campanya murciana Jaume I volgué confessar-se amb un dominic per tal de rebre l'ajuda divina en la guerra, admetent una única ofensa greu contra Déu: "tan solament de Dona Berenguera, e nós havíem en cor d'ésser ab ella menys de pecat, axí com hom deu ésser ab sa muller". Per tant, volia casar-se amb ella per tal de rebaixar el pecat de mantindre una relació fora del matrimoni.
Jaume I en una representació d'un rei de l'època, en un teginat de la seua ciutat natal a Montpeller
Per la seua banda, just en aquells moments Teresa Gil de Vidaure va fundar sobre part de les seues terres al nord de València, en l'anomenat pla de la Saidia (un topònim àrab probablement relacionat amb alguna de les dones dels governadors o emirs musulmans de la ciutat), el monestir cistercenc de Santa Maria de Gratia Dei, amb monges de clausura arribades de Santa Maria de Vallbona (on precisament havia escollit sepultura la reina Violant). No sabem, en relació amb això, si la fundació tenia alguna cosa a vore amb el fet que Teresa havia contret la lepra, però la malaltia va ser una de les coses que Jaume I va al·legar davant del papa Climent IV a l'any següent per a demanar-li que inval·lidara la seua unió i li donara llicència per a casar-se amb Berenguela. El pontífex, tanmateix, contestà irat, indicant-li que el matrimoni amb Teresa era efectiu, ja que, tot i haver-se fet simplement "per verba de futuro", s'havia confirmat plenament per la seua "carnali copula" i la lepra no era cap causa d'anul·lació, ni de bon tros, de manera que li recomanava la continència sexual.
Jaume, no obstant això, no feu ni cas i, abandonada Teresa Gil de Vidaure, continuà vivint en pecat amb la seua nova amant, Berenguela Alfonso, fins que esta muigué uns anys després, en 1272, quan ell tenia 64 anys i ella no devia arribar als 40. Teresa, al seu torn, es refugià en el ric monestir que havia fundat, on també ingressaren altres importants dones de famílies aristocràtiques, i allà visqué encara durant vora dos dècades, fins a la seua mort en 1288, mentre els seus fills, Jaume de Xèrica i Pero d'Ayerbe, es van convertir en dos dels nobles més poderosos i influents d'Aragó i València. I, evidentment, Teresa va ser soterrada al mateix monestir de la Saidia, amb la qual cosa les seues restes mortals van començar una altra història, igual d'apassionant que la seua vida com a dona "velada" de tot un rei d'Aragó, més tard rebutjada a causa de la lepra. És la desconeguda història que va relatar l'investigador alacantí José Rico de Estasén en la revista madrilenya Mundo Gráfico fa vora nou dècades, en les vespres de la Guerra Civil, en abril de 1936.
Concretament, segons relata, en 1517, més de dos segles després de la seua mort, una riuada del Túria desenterrà del paviment de l'església del monestir el seu cos, que aparegué incorrupte, momificat, com es pot vore en les imatges adjuntes. En conseqüència, es decidí introduir-lo dins d'un sepulcre de marbre i encara en 1665, quan es va extraure per tal d'agrair la seua intercessió miraculosa per una abadessa que estava a punt de morir, les restes continuaven incorruptes i es va decidir vestir-les amb un hàbit nou del Cister i traslladar-les a un arcó de fusta i vellut, amb un costat de vidre, que es va col·locar prop de l'altar, de manera que els fidels les pogueren vore a través de les reixes de la clausura. Les monges, per tant, la tractaven pràcticament com una santa, de manera un tant semblant al que va passar amb la figura de l'emperadriu Constança de Hohenstaufen a l'església de Sant Joan de l'Hospital. Però en arribar la contemporaneïtat i les recurrents guerres i assalts anticlericals, aquell arcó hagué d'eixir i tornar diverses vegades del monestir, per tal que no acabara profanat i destrossat, com per exemple en el cas de les tombes reials dels monestirs de Santes Creus i Poblet, incloent la del mateix Jaume I.
Arcó de fusta, vidre i vellut on es van introduir les restes de Teresa Gil de Vidaure en el segle XVII (Buscando Montsalvatge)
El cos momificat de Teresa Gil de Vidaure, amb l'hàbit de monja cistercenca (Mundo Gráfico, 22 d'abril de 1936)
Detall del cos momificat de Teresa Gil de Vidaure (Mundo Gráfico, 22 d'abril de 1936)
La primera vegada va ser en 1810, quan en plena Guerra del Francés es va decidir enderrocar els principals edificis del vessant nord del Túria, com el Palau del Real o el mateix monestir de la Saidia. La congregació, en tot cas, regressà posteriorment, a l'edifici nou que es construí en les dècades subsegüents i en el qual es tornà a exhibir el cos de Teresa Gil de Vidaure. Una altra ocasió, de la qual parla el text de Rico de Estasén, va ser la de maig de 1931, quan després de la proclamació de la Segona República es van produir algarades contra esglésies, convents i monestirs. De fet, les reixes de la Saidia van ser destrossades a colp de destral i els avalotadors van buscar ràpidament aquell cos momificat, símbol odiat del poder reial i eclesiàstic. Però no el van trobar: en previsió dels atacs, l'arcó havia estat traslladat de nit en camió a l'alqueria d'un benefactor del monestir, sembla que d'Alboraia, on també degué passar la Guerra Civil, que estava a punt d'arribar en el moment en què es va publicar l'article de Mundo Gráfico. El cos incorrupte, en qualsevol cas, pogué tornar en els anys 40, una vegada instaurat el règim nacionalcatolicista de Franco, tot i que experimentaria un nou canvi d'ubicació un parell de dècades més tard, després que l'enorme riuada del 57 deixara molt malmés el monestir i la congregació decidira la seua venda i trasllat fora de València.
Sobre el seu solar a València l'arquitecte Juan Luis Gastaldi va construir un bloc de vivendes (en la confluència de l'avinguda Constitució amb el carrer Màlaga), mentre que el nou monestir de Santa Maria de Gratia Dei, ara amb les monges adherides a l'orde de la Trapa (una reforma observant dels cistercencs), es va ubicar en el terme de Benaguasil, en un edifici dissenyat pels arquitectes Cayetano Borso di Carminati i Rafael Contel, inaugurat en 1962. I allà, evidentment, es van traslladar les restes de Teresa Gil de Vidaure, tot i que en este cas ja no van ser exhibides, sinó que el seu arcó roman encastat en el mur que separa l'església del claustre, darrere d'una làpida, mentre que les del seu fill Jaume de Xèrica i la seua nora, Elfa Fernández de Azagra, es troben dins de dos sepulcres exempts, com es pot vore en les imatges de baix (per contra, les de l'altre fill, Pero d'Ayerbe, s'han perdut amb les vicissituds de la història). En l'actualitat, doncs, ja no es pot contemplar el cos incorrupte d'aquella dona que tant de poder va concentrar, però que va patir la desgràcia de contraure la lepra i ser repudiada per Jaume I. En tot cas, si voleu tindre-la a només uns metres de distància, el monestir de Gratia Dei de Benaguasil organitza visites guiades per tal de mostrar la seua vida religiosa i explicar la seua història, plenament vinculada a la de la seua fundadora, la navarresa Teresa Gil de Vidaure.
Article de José Rico de Estasén en Mundo Gráfico (22 d'abril de 1936)
Article de José Rico de Estasén en Mundo Gráfico (22 d'abril de 1936)
Article de José Rico de Estasén en Mundo Gráfico (22 d'abril de 1936)
El monestir de Santa Maria de Gratia Dei o de la Saidia en les vistes de Wyngaerde de 1563 (tot i que en realitat estava més cap ací, a l'est del pont de Sant Josep)
Monestir de la Saidia, entorn de l'avinguda Constitució, poc abans del seu enderrocament (Valencia en blanco y negro)
L'espadanya i cúpula del monestir de la Saidia, per darrere dels edificis a la vora del Túria, vistos des del pont de Sant Josep (Corduente)
Grup de vivendes que va construir Juan Luis Gastaldi sobre el solar de l'antic monestir de la Saidia, a la ciutat de València (Google Maps)
Monestir de Santa Maria de Gratia Dei en terme municipal de Benaguasil (Imatge d'un vol de dron de Valenvol)
Església i convent del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, dissenyats per Cayetano Borso di Carminati i Antonio Contel (OCSO)
Interior de l'església del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, a Benaguasil (OCSO)
Làpida sobre la paret que separa l'església del claustre del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, a Benaguasil. Dins descansen les restes de Teresa Gil de Vidaure (Ajuntament de Benaguasil)
Sepulcre de Jaume de Xèrica, fill major de Jaume I i Teresa Gil de Vidaure, un dels nobles més poderosos del Regne de València en la seua època (Rutes Jaume I)
Sepulcre d'Elfa Fernández de Azagra, noble aragonesa i esposa de Jaume de Xèrica (Rutes Jaume I)
1 comentari:
Gràcies . Molt interessant .
Publica un comentari a l'entrada